dimecres, de desembre 31, 2003

DIA DE BRUIXES I DE NASSOS

Quan era petit la mare em parlava de l'HOME DELS NASSOS, que un dia com avui és passejava pels carrers de la meva Barcelona. No cal ni dir, que entre l'expectació i la incredulitat, estava molt atent al màgic senyor. Tota una tradició de l'últim dia de l'any, el dia de Sant Silvestre, que a més és la data en què les bruixes es reuneixen per a fer plans per a l'any que comença. Diu la llegenda que les bruixes s'apleguen en muntanyes mítiques i allí pensen totes les futures malifetes. El que no queda clar, és que ésser bruixa signifiqui sempre malifetes, perquè jo conec alguna bruixa ben bona i animada.

Per nassos, els de la companyia elèctrica Fecsa-Endesa i els dels polítics d'Aran - de tot colors - que mai són capaços de fer previsions per la invasió de turistes per les festes de Nadal. A més, estem cobert de neu per tot arreu i les bruixes segueixen ballant.
neu

dimarts, de desembre 30, 2003

El discurs institucional de Cap d'any del nou President de la Generalitat Pasqual Maragall, respira i té un llenguatge nacional català, que mai han tingut els discursos del PSC (PSC-PSOE). Sorprèn, però és interessant. Costarà però, no recordar el llenguatge d'odi al nacionalisme català dels socialistes, i al llenguatge plenament actual, d'odi i revenja dels d'ERC.

Caldrà ajudar a la reconciliació.

dilluns, de desembre 29, 2003

diumenge, de desembre 28, 2003

Ahir, parlant de microbiologia, música i Béla Bartók, reflexionava sobre la música inspirada en el folklore o la ethnomusicology. Caldrà veure si la inspiració del folklore nacional, és el mateix que el nacionalisme musical.

A Catalunya tenim al compositor i musicòleg Felip Pedrell (1841-1922), avui bastant desconegut, malgrat els esforços del Liceu, que fou un dels creadors del nacionalisme musical a Catalunya, seguint l’exemple d’altres models europeus, especialment el rus, el txec i el noruec; el seu concepte combina el cant nacional amb la música contemporània, a fi d’atorgar-li una dimensió universal.

Pedrell, en aquesta línia, va crear l'opera Els Pirineus, amb un llibret de Víctor Balaguer d'un clar to d'apologia del pancatalanisme i del món occità.

Ja m'agradaria a mi, inaugurar la nostra associació cultural VIVÉNCIA ARANESA, amb aquesta opera. Ni que fos només amb la seva versió concert. Només necessito promotors !!!.

Francesc Cortès deia de l'opera:

"... Els Pirineus fou estrenada al Gran Teatre del Liceu el 4 de gener de 1902. De fet, estem davant de dues obres importants: Els Pirineus de Víctor Balaguer, que volia ser molt més que un llibret; i Els Pirineus de Felip Pedrell, que volia ser també molt més que una òpera. Balaguer va veure en aquesta obra la possibilitat de divulgar els seus ideals polítics i fer, alhora, una contribució "monumental" al drama català romàntic, equiparable al Canigó de Verdaguer. Per a Pedrell aquesta obra fou més que una aposta de futur: hi sintetitzà la seva experiència com a compositor i com a musicòleg, s'hi definí en relació amb les estètiques musicals de la seva època, i s'arriscà en una proposta monumental i sincrètica.

Els Pirineus és una òpera de la diversitat: el personatge central, Raig de Lluna, és una morisca i joglaressa, filla d'un rei moro de Granada, captiva a les Navas de Tolosa, convertida en l'encarnació dels Pirineus i de la Pàtria catalana. Pedrell prengué aquesta decisió arriscada al seu temps, incompresa i criticada. L'existència de trobadors i melodies d'origen trobadoresc, d'elements musicals manllevats de la polifonia hispànica, de temes inspirats en melodies orientals i islàmiques al costat de melodies populars catalanes sense citacions explícites evidents, converteixen Els Pirineus en una obra intercultural, heterodoxa i eclèctica.

I al mateix temps és una obra fortament reivindicativa: és una abrandada apologia de la cultura catalana; vindica l'occitanisme -en plena efervescència del moviment dels felibres-; pren partit pel wagnerisme com a identificació del nord europeu, però amb importants matisos, fins al punt d'ésser una obra "poc wagneriana" vista des dels nostres dies; critica els fonamentalismes en la figura dels inquisidors, en la intransigència del cristianisme medieval davant del moviment albigès -mai s'esmenta el mot "càtar"- i en la posició annexionista de la Corona francesa. Però sobretot trobem una reivindicació dels sentiments: l'amor a la pàtria és l'argument essencial; són les "Glòries catalanes" que Balaguer dibuixà al nomenclàtor de l'Eixample de Barcelona allò que havia de commoure els contemporanis, àvids i necessitats d'autoafirmació. Pedrell, per la seva banda, infongué sentiment als personatges: com als models verdians, cadascun d'ells s'identifica amb una posició i un sentiment diferents.

El 1891 era arriscat fer una apologia d'una època històrica amb un regne independent estès a ambdues bandes dels Pirineus; era forassenyat criticar l'Església medieval i la Inquisició; era gairebé un absurd que una morisca, que a vegades fou titllada de "gitana", personalitzés la Pàtria; i també era poc entenedora la retòrica de la Renaixença emprada pels autors just quan el modernisme s'estava consolidant com l'estètica del futur. Aquest fou el llast que pesà sobre Els Pirineus, que justificà els enormes esforços de Pedrell i els seus contemporanis per fer entendre l'obra i que malgrat tot, permeté que l'estrena de l'obra fos un èxit..."



Figurins realitzats per Apel·les Mestres per a l'òpera Els Pirineusfiguri_comtessafiguri_brunisendafiguri_bufonfiguri_cardenalfiguri_corbarifiguri_pedrofiguri_sicartfiguri_roger



dissabte, de desembre 27, 2003

microbiology

En un dels tractats de Microbiologia en els que m'estic reciclant -el de Davis / Dulbecco / Eisen / Ginsberg-, és recull una cita del compositor Béla Bartók que els autors del llibre diuen que tant és aplicable a la ciència com a la música, i jo afegiria també aplicable en el nucli polític del nacionalisme.

La cita de Béla Bartók diu: "... Tot el nou i significatiu deu relacionar-se sempre amb les antigues arrels: aquelles arrels auténticament fecundes que han d'ésser escollides amb gran cura d'entre les que és limiten a sobreviure...".

No ha d'estranyar la reflexió, ja que Bartók estava interessat, com el compositor hongarès Zoltán Kodály, pel que els anglosaxons en diuen la ethnomusicology o sigui diem-ne la música folklòrica. El que és refrescant, és trobar la cita referenciada en un llibre de Microbiologia Mèdica o sigui Humana.
........................................Bartók

divendres, de desembre 26, 2003

EL MATÍ DE SANT ESTEVE una cançó de Pau Riba

El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.

Quan de gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantar-li l'arribada
la gent no es despertarà.

Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: "Ai! a que ve tanta gresca?"
direm: "Es que volem gall!"

No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha,....

dimecres, de desembre 24, 2003

Cada dia més, estic omplint la meva vida creativa amb l'anomenada Escultura Social que teoritzava Joseph Beuys.

imaginació


'Every human being is an artist, a freedom being, called to participate in transforming and reshaping the conditions, thinking and structures that shape and condition our lives'
Joseph Beuys



Social Sculpture refers to a conception of art, framed in the 1970s by Beuys, as an interdiscplinary and participatory process in which thought, speech and discussion are core 'materials'. With this perception, all human beings are seen as 'artists' responsible for the shaping of a democratic, sustainable social order. Social Sculpture lifts the aesthetic from its confines within a specific sphere or media, relocating it within a collective, imaginative work-space in which we can see, re-think and reshape our lives in tune with our creative potential.

dimarts, de desembre 23, 2003

...............................balcó_de_la_Ceneralitat_de_Catalunya

LA FOTO HISTÒRICA DEL SECRETARI GENERAL DEL PSOE AL BALCÓ DE LA GENERALITAT, UN REGAL PER CONVERGÈNCIA.

Si no empaperen Catalunya amb aquesta foto com a denúncia patriòtica, és que són idiotes o pitjor van de "sobrats".

divendres, de desembre 19, 2003

...............tradició_popular_catalana_del_caganer

"EL CAGANER": una de les nostres tradicions nadalenques, difícil de fer entendre a la gent de fora, sobretot als anglosaxons. Els meus amics de fora, diuen que cal conèixer els acudits i les tradicions populars per entendre nacions, pobles i grups culturals. Però amb Catalunya i el "caganer" els hi "xoca". És curiós, veure la descripció que fan de l'escena d'una família catalana amb la mare, l'avia, la tieta i tota la resta de família especialment vestida per a la festa, al costat del pessebre amb un CA-GA-NER. Per a ells és del tot increïble i un contrast hilarant entre les "bones maneres" i el "realisme de les necessitats".

dimecres, de desembre 17, 2003

............................maragall

Ja tenim nou President de la Generalitat. Una victòria per a Catalunya?. En tot cas entenc que deuen sentir els socialistes, la gent del PSUC i sobretot Maragall, i humanament me n'alegro, encara que políticament poc ésser un desastre monumental. També entenc els Convergents i també me n'alegro que se n'hagin d'anar a casa els centenars de "càrrecs" de tota la "vida" i l'última "pijància" anti-mobilització catalanista i cívica, almenys respirarem.

Desprès de 12 anys d'exili forçat amb el pujolisme, ara jo començo uns nous anys d'exili amb els socialistes i sobretot sota la bota de "l'esquerra" ètnica d'ERC. Com sempre vaig de perdedor. Ves a saber, si estar fora de joc sempre, és una manera de progressisme rebel o d'ésser un perfecte imbècil. D'acord!. Sóc un perfecte imbècil.

dimarts, de desembre 16, 2003

........................picasso

dilluns, de desembre 15, 2003

Reprodueixo integra l'article que el meu germà Agustí publica al diari Avui, perquè recull punt per punt la mateixa reacció que jo vaig tenir, i perquè és un article molt bo i que cal reflexionar.


LA CATALUNYA DUAL D'ERC

Agustí Colomines

Dimarts passat, mentre escoltava a la TV la declaració de Carod-Rovira per explicar la decisió de l'executiva i el grup parlamentari de pactar amb el PSC-PSOE i IC-EUiA, em vaig quedar glaçat. A banda que el contingut de la mateixa declaració era la prova més evident que aquesta decisió no tenia res a veure amb el teatre de les negociacions, perquè en cap moment no s'hi va referir, el més preocupant va ser, precisament, el contingut del discurs, que, a parer meu, apunta a trencar la tradició del pensament catalanista dels darrers cent anys.

Si ERC havia decidit que allò que més li convenia era el mal anomenat pacte d'esquerres, doncs hauria estat molt fàcil dir, fos veritat o fos mentida, que no havien pogut arribar a un acord amb CiU o bé que el nacionalisme conservador no es mereixia una nova oportunitat, atès que havia rebutjat -almenys dues vegades- l'oferiment republicà de fer coalició durant la legislatura anterior. No. En comptes d'això, al senyor Carod no se li acut res més que presentar l'acord amb els socialistes i els ecosocialistes amb arguments més aviat messiànics i totalment falsos: "No volem una Catalunya dividida entre catalans nacionalistes i no nacionalistes", diu el document que he despenjat de la web d'ERC. "Volem una Catalunya nacional on hi capiguem tots fent un compromís històric amb el país amb il·lusió clara en el futur. Volem canviar el rumb de la nostra història com a poble fent una aposta estratègica per integrar definitivament al país els catalans i catalanes originaris de llengua castellana. [...] Nosaltres no volem un país dividit entre nacionalistes i no nacionalistes, entre catalans d'origen i catalans d'adopció". Mare de déu santíssima, si a Jordi Pujol se li hagués acudit fer una argumentació etnicista d'aquesta mena per justificar el, al capdavall, mal pacte amb el PP d'ara fa quatre anys, hauria acabat a l'hospital. Les castanyes que hauria rebut serien, a més de merescudes, de categoria. Què vol dir això? ¿És que la Catalunya d'ara mateix està realment dividida per raons ètniques, lingüístiques o culturals? ¿És que ERC viu la síndrome d'Estocolm i ha acabat per assumir els apotegmes carregats de demagògia que han anat escampant des de fa anys els senyors Vidal-Quadres i Francesc de Carreras? ¿És que encara hi ha catalans, com diria el senyor Heribert Barrera, que no són catalans o que només ho són a mitges i per això cal integrar-los? Qui són aquests? Els murcians o els andalusos que van arribar a Catalunya als anys seixanta? Els seus fills? Els seus néts? ¿La mare del meu fill, posem per cas, que va arribar a Catalunya amb 25 anys i que té com a llengua vehicular amb la seva família el castellà però que fa les classes en català als seus alumnes? ¿El meu fill, que tècnicament és un xarnego, però que ja parla tres llengües fluidament? Quin plantejament més arnat, redéu! Però la cosa no acaba aquí, els amics d'ERC encara diuen més: "Es podria donar fins i tot la paradoxa que l'anomenat govern nacionalista fos, a la pràctica, el menys nacional, perquè algú es podria sentir exclòs". Tornem-hi! De què parlen? ¿És que ja tenen assumit que només el catalans que arrosseguem cognoms suposadament catalaníssims votem nacionalista? O per dir-ho a l'inrevés: ¿és que no hi ha catalans castellanoparlants que voten ERC o CiU? Però què vol dir tot això? ¿És que només el PSC-PSOE, IC-EUiA representen els catalans castellanoparlants? I al PP, qui els vota?

La part final de la declaració, amb la qual s'apel·la a deixar de banda la Catalunya romàntica per construir una Catalunya real: "la Catalunya social dels homes i les dones que avui viuen aquí, d'aquells que han manifestat la seva voluntat de ser català no com una herència, sinó com una elecció", és, contràriament al que s'hi diu, una de les interpretacions més romàntiques i passades de moda que he pogut llegir en els darrers temps. La voluntat de ser català, i ja em perdonaran, no es manifesta, és, si de cas, un dret. Un dret social, per ser més exactes, com tots els drets nacionals, que es fonamenta en l'afirmació del ius soli per oposició al ius sanguini germànic. Aquesta és l'única manera com pot concebre la nació un nacionalista que sigui realment d'esquerres. Però em fa l'efecte que la direcció d'ERC ha llegit de biaix Ernest Renan i s'ha enamorat torturadament del model de nació electiva, "el plebiscit de tots els dies", per recórrer a la metàfora que ell va fer servir en la famosa conferència del 1882 que va titular Qu'est-ce qu'une nation? Per a Renan, la nació era fruit d'una doble concepció segons la qual passat i present es potenciaven mútuament per crear una gran solidaritat nacional com a expressió del desig compartit de continuar la vida comuna. Certament, per a Renan el passat era una capital social sobre el qual es podia bastir una idea nacional i, per això, ésser una nació requeria tenir coses importants compartides en el passat i voler fer-les encara en el futur. És per aquesta manera d'entendre la nació que Renan insistia que el fet d'haver viscut junts, haver patit junts, haver compartit esperances eren les realitats essencials que explicaven la identitat nacional, més enllà de la llengua, la raça, la història o la religió. El primordial, doncs, seria la idea de solidaritat i que els individus no són mai esclaus dels seus trets originaris. ¿És que un català nascut el 1975 en el si d'una família castellanoparlant no ha compartit patiments i esperances semblants a un altre català nascut al mateix any en el si d'una família catalanoparlant? I tant que sí! La modernitat del pensament de Renan no és tant aquesta idea repetida fins a la sacietat de la nació electiva com la seva insistència que una nació recolza en la memòria selectiva i una proporció d'amnèsia, és a dir, en el fet que els seus membres són capaços de reconèixer experiències i mostren memòries i oblits comuns. Aquest és el compromís polític actiu dels membres de la nació i esdevé la tesi central del que va assenyalar Renan, que no és ni un compromís amb la nacionalitat voluntària ni una creença en el dret individual a triar la nació. La nació és, per damunt de tot, una vindicació política dels drets i deures del ciutadans que hi viuen.

No els volia atabalar, però és que em sembla que per justificar una decisió de l'envergadura que ha pres ERC no calia caure en el parany de legitimar-la amb la sinistra imatge del vot ètnic. Amb una frase n'hi hauria hagut prou: "No hi pactem perquè no ens dóna la gana". I és que només aquells que creuen en una Catalunya dual, de catalans de soca-rel i de catalans que sempre seran immigrants, poden atrevir-se a assegurar que durant aquestes dues dècades llargues de governs nacionalistes de CiU els ciutadans d'aquest país que parlen en castellà no han estat representats per les institucions nacionals.


Diari AVUI 15/12/2003


dimecres, de desembre 10, 2003

GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Des del primer dia - en rigorós privat -, sempre vaig dir que era inútil pensar que cristal·litzaria el pacte de govern CiU-ERC. S'ha de conèixer com són els dirigents d'Esquerra i veure que la lògica de la seva trajectòria - inevitablement - els portaria a un pacte amb en Maragall.

I no ho dic ara, ho vaig escriure en l'únic llibre que tinc publicat: "Reflexions sobre l'itinerari independentista català: del Front nacional de Catalunya al Partit per la Independència". Edita Publintur , Pineda de Mar (Catalunya) Spain.1997.

Si es llegeix el llibret -i ho dic en diminutiu, perquè és molt curt i recull una conferència-, queda clar qui és políticament Carod i els "Nacionalistes d'Esquerra" -la base real de poder en l'ERC d'avui-, i el text deixar clar el que ara era cantat: el resultat esquerrenòs enfront nacionalisme, de la "imaginaria" negociació.

S'entén perfectament que no es fiïn de CiU, jo tampoc me'n fio, però ERC no és pot n'hi imaginar, com ho pagaran electoralment.

Acaben de crear centenars d'abstencionistes d'idees nacionalistes catalanes: els seus votants que tenien de préstec, però que fastiguejats no tornaran a CiU i menys per votar en Duran i Lleida, és quedaran a casa.





dilluns, de desembre 08, 2003

TOT PREPARAT PEL PACTE DE GOVERN A CATALUNYApunyal

dijous, de desembre 04, 2003

logo

Aquest proper estiu 2004, tindré un estiu fort en presentacions, conferències i cursos.

Ja tinc en marxa el meu paper i la presentació a la "International Conference on Language and the Future of Europe: Ideologies, Policies and Practices", que és farà a Southampton del Regne Unit, el mes del juliol.

És una conferència organitzada pel The Centre for Transnational Studies de la School of Modern Languages de la University of Southampton.

Títol provisional del paper: "El ghetto dels conceptes i les denominacions de les Nacions sense Estat: Una visió politicològica i d'estudis de discurs".

dimecres, de desembre 03, 2003

He presentat una proposta per fer un curs aquest estiu a les VII Jornades Universitàries Occitano-Catalanes que es faran a la Val d’Aran, el problema és el pressupost pel professorat, veurem si ho poden resoldre. Queda clar que és necessita un servei universitari a Aran.

--------------------------------------------------

PROPOSTA DE CURS PER A LES VII Jornades Universitàries Occitano-Catalanes
VAL D'ARAN, ESTIU 2004



Curs: ARAN, confluència de quatre nacionalismes.
Introducció als estudis d'identitat i nacionalisme aplicats al cas aranès.


Aran és una comunitat nacional que forma part de la nació occitana i està sota administració catalana i espanyola. La Val d'Aran té un règim autonòmic amb institucions pròpies, amb una arena política diferenciada i una societat civil també estructurada de forma singular, tots aquests "elements" formen un edifici polític, social, econòmic, cultural i lingüístic és a dir formen un edifici "nacional" en el que és dona una dialèctica entre el nacionalisme espanyol, francès, català i occità. Aquest curs és una anàlisi política i cultural d'aquesta realitat, feta amb les eines d'anàlisi social mes actualitzades dels estudis d'identitat i nacionalisme. Des de la recerca empírica feta a Aran pel professor, fins el recorregut del cos teòric nacional i internacional, s'estudiarà el desenvolupament del nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic d'un poble i d'un territori, d'una Nació sense Estat a Europa.


Professor: Joan-Ramon Colomines-Companys
(Investigador a la London School of Economics and Political Science LSE. Regne Unit).
Durada: 20 hores.
Llengua del curs: català.
Material docent: Dossier amb escrits teòrics, documents empírics i documentació oficial en diverses llengües i bibliografia.
Tècnica docent: Estructura d'exposició professoral i dinàmica de taller amb creació de recerca social per part de l'alumnat.
Dies: xxxxx
Horari: xxxx
Lloc: xxxx
Organitza: Conselh Generau d'Aran

Amb la possibilitat de fer-ne una classe final, com a resum, en forma de conferència, oberta al públic en general.


Adreça professional a Vielha del Professor Colomines-Companys:
Associació Cultural VIVÉNCIA ARANESA Avinguda Pas d'Arró 32, 5è 1a 25530 Vielha
Telèfon: 973 642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

dimarts, de desembre 02, 2003

....................................campanya_contra_la_SIDA

dilluns, de desembre 01, 2003


Sra. Núria Machordom i Pi
Directora de "Turisme de Catalunya"
Generalitat de Catalunya
Pg. De Gràcia 105
08008 Barcelona


Benvolguda Senyora,


Fa dos mesos que no estic cobrant, li pregaria que fes, tot el bonament possible, per agilitzar el procés, perquè pugui rebre els honoraris mensualment tal com estableix el contracte. A hores d'ara totes les factures estan normalitzades i en poder dels serveis de pagament.

A la vegada li faig arribar l'última factura on, a més de referenciar-hi els honoraris mensuals, hi he afegit la quantitat prevista en la Segona Clàusula de l'Addenda al Contracte d'arrendament de serveis professionals de data 1 de gener de 2001, en la que especifica: "… Preveient-se per l’exercici 2003, una revisió salarial en els mateixos termes que especifica el contracte…". La quantitat correctiva és la mateixa que l'aplicada per l'any 2002.


Gràcies per endavant.
Cordialment,

Joan-Ramon Colomines-Companys

dijous, de novembre 27, 2003

Avui estic a Vielha, està nevant. Hem engegat definitivament l'associació cultural “Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”. Com expliciten els Estatuts de l'associació, els seus fins són: promoure la cultura i la llengua aranesa i occitana en general, i els seus lligams amb la cultura catalana en el procés de construcció de la Unió Europea . Aquests fins potenciats en dues vessants: una de promoció i difusió popular i una altra d'estudis i difusió de caràcter acadèmic en especial de projecció universitària.

Comença com una associació quasi familiar -amb la Piuca i el Marc-, desprès l'estirarem per tots els racons d'Aran amb una voluntat d'ésser motor d'infraestructura cultural, buscant coses solides amb futur i quasi res efímer; i des del primer dia creant relleu i militància cultural. El descobriment i la consolidació de recursos humans en militància cívica i cultural, és la millor inversió per Aran.


Aran

dimecres, de novembre 26, 2003

.....................operació_hèrnia

OPERACIÓ PROGRAMADA PEL MES DE GENER DEL 2004 A ARAN.
Espero que el Servici Aranés dera Salut funcioni. Em fa una mica de por.

Una operació quirúrgica envoltat de tres nacionalismes: el nacionalisme espanyol - el majoritari -, el nacionalisme aranès i el nacionalisme català; la resta són muntanyes i neu.

dilluns, de novembre 24, 2003

Avui he perdut la concentració en els estudis i el treball. He visitat un hospital com a pacient i demà continuarà. Sembla que ja s'ha obert el camí definitiu, d'una futura intervenció quirúrgica d'una hèrnia que pateixo.operació
Les sales d'operacions no m'agraden, espero no palmar-la com la mare.




divendres, de novembre 21, 2003

Seguint la pista de Gellner i de Kymlicka

Quan un és un "mature student" de mes de 50 anys i s'enfronta a un Doctorat ho fa bastant diferent de com seria tradicional a un estudiant diem-ne "jove".

Tot i que la tradició anglosaxona els doctorands són molt grans i se'ls veu amb acompanyant i nens als Campus universitaris, jo sóc un Senior de veritat, malgrat que en el fons, em foti també de veritat. Per tant el Doctorat en aquesta situació és converteix en una autèntica investigació que s'escapa de la intencionalitat única d'aconseguir un grau universitari. S'intenta fer de més envergadura i jugant fort en la utilització de tota mena d'estratègies de recerca. Ja no en tinc prou de llegir la literatura sobre els meus temes de recerca, el que vull conèixer en persona són els teòrics i acadèmics del nacionalisme. Per això vaig anar a veure a Michael Keating a la The European University Institute a Florència.

Ara estic seguint la pista que va deixar Ernest Gellner per acabar trobant Will Kymlicka del Programa d'estudis de nacionalisme a la Central European University de Budapest, pot ésser tot un contrapunt a l'Anthony Smith i a tota la seva escola etnicista de la LSE de Londres, del que en tenim una clònica mostra catalana i jo en tinc com un dels tutors, el Dr John Hutchinson.

Veurem com ho aprofito.


dijous, de novembre 20, 2003

dimecres, de novembre 19, 2003

..................Stop

dimarts, de novembre 18, 2003

pintura_Ramon_Casas


EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA ARTUR MAS I EL CONSELLER EN CAP DE LA GENERALITAT JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA


Que Artur Mas hagi guanyat les eleccions és un èxit enorme, sobretot desprès del "fenomen" Pujol.

Jo, des de fora el partit, vaig apostar per ell i vaig "incordiar" per a la mobilització general, mentre molts sent reien i mentre el Protagonista tenia la moral per terra i deia frases com "...és llei del cicle polític, ara ens toca a l'oposició..." (Estiu del 2002).

Si algun dia entenen els convergents que el treball de mobilització activa de la militància i afins, és indispensable, -a més del treball de màrqueting pagat-, llavors no haurien perdut tants vots.

Però els hi fa por aquest tipus de mobilització, sobretot a la dreta de CiU o sigui la d'en Duran. La mateixa que ha estat i està bombardejant l'acord amb ERC. Mai una boca tant "maquiavèl·lica" ha insultat als d'Esquerra -o sigui al nacionalisme català no possibilista- com ha fet aquest senyor, i això ara ho pagarem en els pactes i ja ho han pagat en els vots.

Mai, tant com ara, la "mobilització catalanista" MCAT -transformada com a xarxa transversal del nacionalisme- és del tot indispensable. Seguirem treballant entre bastidors.

dijous, de novembre 13, 2003

TEMPS DE CANVIS RADICALS

Mentre la classe política a Catalunya està remoguda, jo haig de canviar d'estratègia a la Universitat Oberta de Catalunya perquè el e-learning tal com l'apliquen no funciona bé en tot el que estic fent.

En moltes matèries s'està aplicant una mala pedagogia, que a mi constantment em deixa el "cul-enlaire" i sense assistència, malgrat els esforços i no puc avançar. No aprenc bé. Cal que ho revisi tot, pel bon funcionament del doctorat que faig a Anglaterra i Aran, que és pel que és fa tota la "festa".

dimecres, de novembre 12, 2003

Quanta raó té Carod-Rovira que Duran i Lleida no vol pactar amb ERC, i en canvi Mas sí (i jo també). Els demòcrata-cristians de CiU, fan campanya contra Mas, ho he dit mil vegades.

La federació CiU, com a federació, és un engany muntat per dalt i que segons que passi, no té futur. Aquesta ha estat una de les "patates calentes" que ens ha deixat Pujol, el Pujol en la seva etapa més galdosa.

dimarts, de novembre 11, 2003

Poema XI de QUINZE POEMES de Miquel Martí i Polescultura_arp


Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una cambra,
lamenten en veu alta el meu traspàs.

Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s'han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.

Ningú no m'estima, però.
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.

Qui plora la meva mort?

Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al·leluia!
Ploreu per vosaltres,
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol·lícita
i acull com una dona acull el nou amant.

Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de titellaire.


diumenge, de novembre 09, 2003

EL DEBAT DE TELEVISIÓ


EL DEBAT DELS CANDIDATS AL PARLAMENT DE CATALUNYA VA ÉSSER UN DEBAT PATÈTIC I D'ABSOLUT DESCRÈDIT DE LA CLASSE POLÍTICA CATALANA.

ELS RESPONSABLES D'HAVER PROSTITUÏT TOTA LA PREMSA PÚBLICA AMB LA IMPOSICIÓ DELS ANOMENATS "BLOCS ELECTORALS" A LA CAMPANYA, POTSER QUE VEGIN ALGUN DEBAT DE LA TELEVISIÓ PÚBLICA D'ALTRES CONTRADES D'EUROPA, PER NO ACABAR FENT LA "TERTÚLIA DE FOC DE CAMP" QUE ENS VAREN OFERIR.

ELS 300.000 ABSTENCIONISTES NACIONALISTES CATALANS ÉS QUEDARAN A CASA, NO EN TINC EL MENOR DUBTE. I ARA DIEU-ME, NOVAMENT, IL·LÚS.



dijous, de novembre 06, 2003

SEGUEIX D'ECONOMIA BRITÀNICA I TURISME


Com que encara estic amb la síndrome de l'últim treball de turisme que he elaborat, dues dades a comentar:


Primer, destacar la novetat que és l'increment del tipus d'interès al 3.75% per part del Banc d'Anglaterra aquest mes de novembre, això representa l'increment d'un quart de punt del tipus d'interès des del 3.50% que era el nivell mes baix en 48 anys. Aquesta pujada és la primera en 4 anys i posa fi a un cicle iniciat l'any 2000 i anul·la la retallada que el Banc d'Anglaterra va realitzar el juliol anterior.

I segon, dir-ho com un titular:
ACCIDENTADA SORTIDA DEL PRIMER VOL LONDRES-REUS DE LA COMPANYIA IRLANDESA RYANAIR

Avui hi havia la inauguració del vol de la companyia aèria Ryanair, Londres (Stansted) - Reus i desprès la via inversa .

L'avió havia de sortir a les 6 i deu del matí d'Stansted cap a Reus, però un cop a l'aire, ha hagut de tornar a l'aeroport britànic per problemes tècnics. Desprès de cinc hores, s'ha tornat enlairar l'avió.

Aquest esdeveniment ha provocat que el primer vol Reus-Londres també quedes retardat.

Un ensurt d'una de les companyies més importants d'Europa, de les anomenades de "baix cost", perquè ofereixen uns preus molt econòmics i uns serveis molt funcionals - compra per internet, sense bitllets, sense menjar gratuït a bord, etc. -.

El que havia d'ésser una festa, ho ha continuat sent, però amb una mica de sordina.

Misèries dels avions i dels aeroports, però un autèntic avenç pel turisme i l'economia de la nostra zona catalana.

Cal dir que la companyia cobra una, si 1 lliura esterlina per viatge (sense comptar impostos). Amb aquests preus potser és poden retardar una mica.

Els preus són rebentats, però comencen a variar diàriament -hora a hora- i de forma automàtica, segons la demanda, en una política de preus molt peculiar, típic les polítiques de "baix cost". I en el mateix avió, asseguts de costat, és poden trobar dos viatgers que un hagi pagat un preu ridícul i l'altre 500 o 800 vegades mes. Visca el mercat lliure!!



Papasseit


dimecres, de novembre 05, 2003

Londres

Acabo de presentar a
"Turisme de Catalunya / Catalan Tourist Board de Londres / Generalitat de Catalunya" el treball: "Informe del Mercat Turístic del Regne Unit, 2002-2003: Fitxa de mercat".
Quin descans!!.

Ara començo el camí cap a l'examen de dilluns sobre "trastorn bipolar"·. Amb preguntes com: La presencia de símptomes de primer rang de Schneider exclou el trastorn bipolar?. Quasi res!

Abans hauré de viatjar a Occitània.




dilluns, de novembre 03, 2003

Estic acabant un Informe sobre el turisme al Regne Unit. Per mi cada vegada que tinc d'escriure un report, necessito concentrar-me exactament igual que els que és concentren abans d'un esdeveniment, per exemple esportiu.

La redacció final, desprès de mesos de recollida de material, l'haig de fer tancat com si estès en un Convent. Això també ho vaig fer, vivint realment en un Convent a Sant Domenico di Fiesole, prop de Florència mentre intentava entendre el gran amor dels britànics per la Toscana.

Estic rodejat de papers, quadres i molts disquets estadístics, perquè son molts centenars de xifres de tot l'any 2002 i part del 2003, i com que penso que cal presentar el mercat britànic com un autèntic Estat plurinacional malgrat les reticències dels que em rodegen, encara és més complicar parlar professionalment sobre Escòcia i Gal·les. I també sobre Londres en particular.

És Londres qui m'enamora a mi, fou per una anècdota que de cop vaig veure que era londinenc. Pel carrer em va preguntar un ciutadà britànic que havia vingut a la capital per alguna cosa, no recordo que. Jo vaig respondre: No ho sé ...és que no sóc d'aquí. Però em va dir: Però vostè viu a Londres?. -Si fa anys. Vaig respondre. Doncs vostè, és londinenc. Per primera vegada allò que estimava, jo en formava part i n'era conscient.

Reprodueixo a continuació, un tros d'una fitxa sobre Londres que formarà part de l'Informe. Està recopilada per mi, però l'important és veure en xifres, l'enormitat de Londres i el somni que significa viure-hi. Sobretot si pots fugir-ne i tornar amb algú que estimes.


Londres

LONDRES

(...) No caldria ni justificar, perquè parlem específicament de Londres, perquè a cap lector se li escapa l'efecte motor d'aquest mercat turístic ciutadà en el conjunt de les dades globals del turisme al Regne Unit.

Estem parlant d'una ciutat de set milions dinou mil residents en dades de l'any 2002. Un de cada vuit ciutadans del Regne Unit viu a Londres, i de la població de Londres hi ha un immens 47% que tenen una edat entre els 16 i els 40 anys. A més d'aquesta població un de cada quatre persones són de les anomenades minories ètniques. Això últim, fa que a més de la total superioritat de l'anglès, a Londres és parlin més de 200 llengües.

Tot el potencial turístic el podem quantificar, encara que el potencial qualitatiu de potencial d'imatge és d'una enorme envergadura i molt consolidada.

A nivell quantitatiu veiem a continuació els elements turístics existents xifres, per fer-nos càrrec de la dimensionalitat de cada sector:

Estem parlant d'una ciutat de 174.000 hectàrees, amb 33 boroughs o sigui barris en el que hi hem d'incloure la City of London. I que en dades de l'any 2002, el barri de Kensington & Chelsea és el de més densitat de població amb 13.120 residents per quilòmetre quadrat, Lambeth com a barri interior o sigui un Inner London borough, és el de més residents: 267.000 persones. Mentre que dels anomenats barris perifèrics o sigui Outer London boroughs, Croydon és el de més alta població amb 332.000 residents.

Com a prospectiva hi havia previst pel període 2002-2016 un augment de població a Londres de 700.000 persones, un augment de llocs de treball de 636.000 i a més és preveu un objectiu -a la baixa- de 345.000 noves llars.

Hem de veure que la tercera part de Londres són espais verds o parcs, molts d'aquests parcs estant catalogats com a Royal Parks . Tenint 33 històrics jardins i tres Country Parks -uns parcs de caràcter més rural.

Londres és seu de 151 edificis històrics i monuments antics acompanyats pels jardins històrics ja citats. Hi ha 19.476 edificis catalogat, d'aquests quasi uns 600 edificis són catalogats com de grau I, i d'aquests, un 21% són dins del barri de Westminster, en dades del 2002.

La seu del Catalan Tourist Board està en un d'aquests edificis catalogats.

Londres té tres llocs catalogats com a "Patrimoni de la Humanitat", amb el que això comporta de conservació, inversió, promoció i reclam: la Tower of London, el Maritime Greenwich i la Westminster Abbey.
També hi ha 567 Esglésies, ens referim als edificis.
Quan lliguem turisme i negocis en general hem de detectar l'indicador que Londres és un centre global pels negocis internacionals i que sobre el 25% de les grans companyies del món, tenen les seves seus a Europa precisament a Londres.

Un altre actiu turístic de Londres són els aproximadament 200 Museus, 600 pantalles de cinema, a més de 108 teatres i music halls. Amb dades de l'any 1998, les úniques oficials fins ara, Londres té 1500 grups de teatre, 600 grups de dansa i 5 Orquestres Simfòniques.

En nombre d'establiments per allotjament, Londres té uns 1.500 establiments de la més variada gamma de preus, oferint 186.000 llocs d'allotjament, que inclou també el nombre d'habitacions. S'ha de destacar que té 269 hotels catalogat com d'interès històric. A nivell culinari trobem que té més de 12.000 restaurants, cafès i takes aways, que inclou restaurants i cafès de cuines de diferents cultures i tradicions d'uns 70 orígens del món. A més Londres té uns 5000 Pubs i Bars.

A nivell esportiu Londres té 95 Camps de golf, 50 pistes d'atletisme, 2000 pistes de tenis, 7 Palaus de gel, 546 piscines, 37 clubs de navegació de rem. A més té 12 clubs professionals de futbol, 2 clubs de criquet amb projecció a tot l'Estat i 6 estadis de curses de cavalls, que queden a menys d'una hora de la ciutat.

Quan veiem el que més visiten els turistes de Londres, ja veurem els elements turístics i les ofertes turístiques en concret, aquí només citar que Londres té 18 zoològics i llocs de vida d'animals a l'aire lliure.

No és pot acabar el recorregut de la fitxa de les dades de les infraestructures turístiques de Londres sense citar els transports: per una banda el London Underground (LU) -The Tube- que és fonamental en la vida londinenca i un important transport turístic. (...)
© jrcc


divendres, d’octubre 31, 2003

COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2003
Picasso

dimecres, d’octubre 29, 2003

NO ALS BLOCS ELECTORALS


Quan fa més de vint anys que es va donar per acabada la transició política, encara queden alguns obstacles que limiten la qualitat del sistema democràtic en què vivim.

Un dels més evidents és la intervenció dels partits polítics en els mitjans de comunicació públics, un fet que genera disfuncions cada cop més difícils de suportar, no només pels periodistes que hi treballem, sinó, també, per la societat, que, al capdavall es la destinatària de la nostra feina.

Això ha generat un fenomen inèdit a Europa: Els BLOCS ELECTORALS. Un espai “informatiu” en què els partits polítics acorden pel seu compte quin és l’ordre i la durada de la informació política que s’emet durant els quinze dies de campanya electoral que sovint cau en l’aberració periodística.

Volem constatar que els BLOCS ELECTORALS només responen a la necessitat dels partits polítics en la mesura que és l‘única fórmula de consens possible per resoldre la seva desconfiança mútua - accentuada en èpoques electorals -, però en cap cas respon a criteris professionals

Els periodistes dels mitjans públics de Catalunya rebutgem aquesta pràctica, impròpia d’una democràcia consolidada. Volem que quedi clar que els polítics no han d’intervenir en decisions professionals i els emplacem a començar a demostrar, amb fets, que ells també treballen per uns mitjans públics imparcials i de qualitat.

En aquest sentit, insistim en la proposta que recull el document “Per la reforma dels mitjans de comunicació públics” elaborat pel Col.legi de Periodistes de Catalunya, que reclama reformes legislatives per garantir la independència política dels mitjans públics a Catalunya i a Espanya.

Barcelona, 29 d’octubre de 2003

Comité Profesional de TVC
Comité Profesional de Catalunya Ràdio
Comité d’Empresa de TVE
Comité d’Empresa de RNE
Comité d’Empresa de COM Ràdio
Comité d’Empresa de BTV
Redacció de TV L’Hospitalet

dimarts, d’octubre 28, 2003

L'anunci de Pasqual Maragall en aquest Diari Cívic

Algun lector ha quedat estorat de veure com un anunci electoral de Pasqual Maragall apareixia en aquest Diari personal. La veritat és que jo també, però penso que tant se val, sempre és millor conèixer a l'adversari. O sigui, benvingut a casa Senyor Maragall!, encara que hagi estat per la porta del darrera i sense prèvia invitació.

Que ha passat?. Simplement que la barra de dalt d'aquesta web, és un espai d'anuncis que jo no controlo i que a traves del cercador Google, és va renovant cada vegada que un lector entra a la web del Diari. La renovació és dins una roda d'anuncis pagats.

Suportar els anuncis és una condició prèvia i impossible de salvar, perquè els serveis de la web, en què hi ha aquest Diari Cívic, són gratuïts.

Aquest servei, anomenat Blogger, fou creat i fins fa poc ofert, per una petita empresa de Sant Francisco a Califòrnia, anomenada Pyra Labs. Fou a ells, que vaig fer els tractes per instal·lar el meu Diari. Fa pocs mesos l'empresa del cercador Google va comprar Pyra Labs i ara tot s'està renovant. Els anuncis, però, segueixen sortint cada vegada.

Els anuncis que surten canvien, segons l'Estat o la nació des d'on és fa la consulta. L'ordinador i diem-ne la seva "matricula" delata on ets fent la consulta i Google s'encarrega d'oferir-te els anuncis que tenen contractats amb l'especificació de l'àrea territorial que s'havien d'oferir. Tot plegat és un servei de Google que anomenen Ad Words Google . Un servei increïble, de pagament, per anunciar Webs.

Maragall i els seus tenen contractat aquest servei. El més bo és que el servei ofereix que l'anunci aparegui, quan surten unes paraules en les recerques dels lectors, que tu has triat. Doncs, el senyor Maragall deu haver triat paraules dins de l'arc del catalanisme per aconseguir "peix" electoral i és clar el meu Diari personal en deu anar ple d'aquest vocabulari. Per això tenim a casa, entre cap i coll, el Senyor Maragall i el seu intermitent anunci.

Però un secret, per qui vulgui fer la guitza a Maragall, d'una forma simpàtica. El servei que ha contractat, a part de pagar una quantitat inicial, paga una altra quantitat cada vegada que algú clica el seu anunci. Doncs, fem perdre uns quants euros de les arques dels socialistes i cliqueu i cliqueu,... moltes vegades el seu anunci, així hauran de pagar. (Recordeu que l'anunci apareix a la Barra de dalt i no sempre surt).

En unes de les clicades, realment mireu l'univers Maragall i al·lucinareu, però val la pena veure-ho. Això no vol dir que el voteu desprès, simplement coneixereu com uns altres compatriotes s'expressen. Bon profit!.

dilluns, d’octubre 27, 2003

© MARC COLOMINES marc


Tinc exàmens, tests i dates de lliurament d'Informes a la cantonada, amb tant de neguit no trobo el temps per escriure res al Diari, potser només recrear-me amb el treball creatiu del meu fill Marc. Observem amb calma la maduració d'un nou fotògraf.


dissabte, d’octubre 25, 2003

Dona'm la mà de Joan Salvat-Papasseit ull

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.




divendres, d’octubre 24, 2003

................................... mur

NO al mur a Palestina!


mur





dijous, d’octubre 23, 2003

Diari d'un Senior a la UOC (4)

Penjat de la UOC


Des de fa almenys 21 hores, i mentre escric això encarà continua, a la Universitat Oberta de Catalunya ha quedat penjat o caigut o com tècnicament és digui, tot el seu sistema informàtic i no podem accedir al intranet del Campus. És més greu del que algú és pugui imaginar i sobretot és una sensació psicològica de quedar perdut. Si tens la mala sort de tenir material en llocs del Campus, no pots seguir treballant i si tenies problemes de comprensió o et faltava tens per fer les famoses PAC o sigui les Proves d'avaluació continuada, llavors estàs desesperat.

Ara centenars d'alumnes canviem l'ordinador i trunquem a un telèfon 902 de la Universitat per preguntar que passa i per sentir que et diuen que és Telefónica la culpable, però jo quan m'he llevat, desprès d'haver fet un horari complert de nit per estudiar i treballar, directament he buscat les publicacions digitals catalanes per veure si deien que passava a la UOC, i res de res. Una parada tant important d'un Campus de mes 40.000 persones no en parlava ningú, desprès d'haver passat una tarda, una nit i un mati, alguna cosa no rutlla en aquesta premsa digital. Ni tan sola un diari com el Mundo, que sempre critico per espanyolista, però que té el millor servei digital de tot el mercat de la península, recollia res. He anat a les agencies periodístiques i tampoc. No deu ésser noticia, en canvi si que ho són moltes collonades i anècdotes que ens serveixen la premsa digital tot i que alguna està especialitzada en tecnologia i universitat.

D'un problema de la UOC -i no només de Telefónica- n'he descobert un altre, la falta de reflexes de la premsa digital catalana, alguna d'aquesta premsa avui fent l'agost i els autistes polítics, per tenir els comptes del treball informàtic de les múltiples webs i altres "virgaries" informàtiques dels partits polítics.

dimecres, d’octubre 22, 2003

Raimon

Cançó de capvespre de Salvador Espriu


S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.

El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.


(1963/1966)
Versió musicada i cantada per Raimon de la "Cançons de la roda del temps" (1966).


Evening song

Children's voices took away
the sun I was looking at.
All the summer light
made me long for a dream.

The clock, on the white wall,
tells how the afternoon passes.
A soft wind slackens
along the evening paths.

Perhaps tomorrow will come
still slow hours
of light for the eyes
of this eager look.

But now it is night;
I am lonely
in the house of the dead
which only I remember.


(1963/1966) Translated: Angela Buxton


Aquest és el poema de Salvador Espriu que Raimon va cantar en directe a l'homenatge ciutadà a Manuel Vázquez Montalbán, que ahir és va fer a la Universitat de Barcelona.


dimarts, d’octubre 21, 2003

Isamu

Isamu Noguchi
The Roar, 1966, white arni marble.





Diari d'un Senior a la UOC (3)


Aquesta és la meva primera desil·lusió a la Universitat Oberta de Catalunya, en els estudis de la "Mineria de Dades" i també la meva reflexió en un Fòrum d'aquesta assignatura. (Les PACs són les proves d'avaluació continuada):

Tema: Reflexió
"Només voldria fer una reflexió per a tots, i també pels consultors.
En la PAC-2, i en general, tal com s'orienta el curs està pensar com
un curs presencial i per estudiants full time.

No és cert que podem estudiar al nostre ritme i és impossible consultar la Biblioteca a
temps per cada PAC, i si un consultor parla d'un llibre, per aclarir coses, com si tinguéssim la biblioteca al costat de l'Aula, la cosa dels estudis a distancia és desnaturalitza.

A més, hi ha hagut un desajustament enorme entre els que venim per
InterCampus i els que ja són de la "casa" i tenen tots els canals
oberts i sabent com funciona tot.

Si només si sóc jo el problema, llavors callo i endavant." jrcc


dilluns, d’octubre 20, 2003

gormley



Inútil escrutar tan alto cielo
inútil cosmonauta el que no sabe
el nombre de las cosas que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonauta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas.

Manuel Vázquez Montalbán




dissabte, d’octubre 18, 2003

brancusi

Al final ! Ja tinc imatge al Diari. Era del tot artificial, sinó incorporava la imatge, que per mi és una necessitat.
Celebrem-ho amb una esplèndida escultura de Brancusi.
Aquesta és l'adreça a internet per poder llegir complet el document (amb PDF), "Condicions de l'empresonament a Catalunya. Informe General 2003" elaborat per l'Oservatori del sistema penal i els drets humans de la Universitat de Barcelona:
http://www.ub.es/ospdh/investigaciones/invest/informe.PDF


divendres, d’octubre 17, 2003

Presons Catalanes

Mentre estic treballant la redacció d'un Informe turístic del Regne Unit, del que en sóc consultor i redactor, no em puc treure del cap l'Informe de la Universitat de Barcelona sobre les presons catalanes.

L'Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona ha publicat i presentat en públic un informe aterrador sobre les nostres presons.

El rector de la Universitat, Joan Tugores ha prologat l'informe.

El Report són 175 punts que fonamentalment denuncien la saturació dels centres penitenciaris, les seves males condicions sanitàries, l'existència de maltractaments i tortures, i l'existència d'una espècie de màfia de centredreta -militant i activa, a més de repressiva- entre els funcionaris de les presons.

La Generalitat de Catalunya a traves de Ramon Parés, secretari de Serveis Penitenciaris, diu que l'informe no és veritat.

Que no és veritat?

Que portin els redactors de l'Informe al jutjat, inclòs el Rector.

Perquè no ho fan?. Perquè hi ha veritat. Quanta? No ho sé.

Però, per un tema tant dramàtic i delicat com aquest, ha de donar la cara Artur Mas.

Tot plegat quina vergonya!. La Generalitat ha tingut molt de temps per arreglar les presons.

Sincerament, em cau la cara de vergonya i tinc vergonya per aquests responsables polítics tant poc sensibles en temes socials com aquests.

dijous, d’octubre 16, 2003

ODA AL PRESIDENT COMPANYS de Joan Brossa


"...El teu exemple es dreça com un cim
que ens fa bullir la sang dintre l'abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
uns dels més vils, dels nazis i el franquisme.

..............

S'acaba a salts el metall militar,
la nit no calla més les seves cintes;
passa per vell el nou poder del mar,
i la mentida imposa mitges tintes.

..............

Cert. La realitat és il·legal.
Però el casal no muda de bandera;
no confonguem les fustes, només cal
que mots i muts recobrin la parlera.

dimecres, d’octubre 15, 2003

EL QUE ESCRIC

Caldrà anar revisant el que escric, hauré de trobar el to, perquè m'interessi a mi i al possible lector.

A un dels meus germans això és una parida; per la nostra estrella mediàtica familiar -com si el sentis- això és fer el ridícul; pel meu pare que em repeteixo; per la meva companya que és un striptease innecessari; pel meu fill gran que tot és gris; pels burocrates-funcionaris del partit Convergència que això és una traïció; pels polítics oficials de Convergència un bon complement heterodox; per l'Artur Mas no en tinc n'idea; pels polítics oficials d'Unió sóc un fill de mala mare (dit amb un eufemisme, per no repetir l'insult al peu de la lletra); pels socialistes sóc el "colomines de sempre" que escriu de forma ambivalent fotent canya als propis de casa; pels d'Esquerra una estratègia per fotre´ls; pels "D'Opinió Catalana & Cia" un tocat de l'ala que no representa a ningú; pels d'Iniciativa un corrupte que roba un servei gratuït; pels gàngsters de la tribu del diari El Mundo i de tota la patuleia d'ex-periodistes del Mundo una bomba de rellotgeria, apunt d'explicar les intimitats dels ex-Consellers cessats per incompetents; pel Síndic d'Aran una merda que no enten; pels de la LSE de Londres un text amb una llengua apatxe; per l'UOC un diari simpàtic; per una ex-companya una farsa; per l'Enric un clam; per la Laia i l'Aurora una forma de vitalitat; pel Manel una forma de fer la guerra; pel Pere, l'Antoni, el Jordi, Andreu i el Salvador a més de molts anònims - suposo d'ERC - que m'ho faci mirar, perquè el nord només hi ha Esquerra; pel Carles - suposo de Convergència- que tiri endavant; pel Lluís i el Martí és solidaritzen i per l'Alekos Panagulis del Pallars Jussà (que té un servidor que no li funciona) m'ofereix la seva frase de cinisme espanyol "...A España servir hasta morir". Tot un calidoscopi, que en general és un bon pal.

M'agrada fer-me la víctima...

3 fot-li! Expressió per a indicar que hom procedeix o ha de procedir sense miraments, exageradament, tirant al dret, etc. Va, fot-li, home: no cal que t'hi miris tant!
Del GDLC de l' Enciclopèdia Catalana.

dimarts, d’octubre 14, 2003

VA DE PUTES, FALCONADES I PUTADES


Mentre passava unes setmanes d'investigador visitant al European University Institute de Florència, vaig patir una brutal envestida mediàtica del diari El Mundo, del parlamentari Boada i de la Família Rius/E-noticies, ficant-se a la meva vida personal i sobretot professional.

Dic el parlamentari Boada i no dic Iniciativa per Catalunya, perquè sóc dels que penso, que qualsevol grup parlamentari té dret, i fins i tot obligació, d'investigar-ho tot, inclòs a mi. Però el que no hi ha dret, és que a tort i a dret, un parlamentari faci declaracions acusatòries sense cap mena de contrast.

Del diari El Mundo no cal dir res més, del que és: una eina pura i dura de l'espanyolisme a Catalunya.

I de la Família Rius amb la seva eina E-noticies, continua embrutant tot el que soni a nacionalista català. És un periodisme groc profundament dolgut i amargat; avui robant i publicant una i una altra vegada, tota mena de documentació interna electoral del nacionalisme de govern. Un dia caldrà explicar en profunditat el merder de la Conselleria de Sanitat i el que ells publicaven sobre mi i el diari Segre de Ponent.

A casa meva, no en teníem prou d'atacs!.

La nostra Marassa de Vielha, avui s'haurà de veure-les amb un bordell. Per la seva feina a l'administració local, haurà de fer tancar un local il·legal de putes a Vielha. Serà in situ, rodejada de Mossos d'Esquadres. Ella tan petita i resolutiva!.

I tot això desprès d'haver rebut nosaltres, a casa, amenaces greus, per escrit del propietari-gestor del bordell, i d'haver espantat a tota la família, sobretot als més petits. Mentre que un regidor li cremaven el seu negoci.

Nosaltres estem totalment rodejats....ara almenys, directament amb explotadors declarats de putes.

I encara no sé, com ens quedaran forces, per denunciar el jutge de Vielha al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per imposar l'espanyol al seu jutjat.




divendres, d’octubre 10, 2003

Què és la Mineria de Dades?


La Mineria de dades o Data Mining és un procés per a descobrir, a partir d’una base de dades, nous coneixements que siguin vàlids, potencialment útils i, sobretot, comprensibles.

La mineria de dades extreu aquest coneixement de les dades mitjançant l’ús de tècniques estadístiques que permeten descobrir patrons i regularitats presents en el conjunt de dades.

Els processos de data mining es basen en mètodes procedents de la recerca i desenvolupament en bases de dades, estadística, aprenentatge automàtic i visualització.

mineria de dades f
es extracción de datos
es minería de datos
fr exploration de données
fr extraction de données
it estrapolazione dei dati
en data mining


TOT AIXÒ ÉS EL QUE EM PORTA BOIG ENTREMIG DE LES NEUROCIÈNCIES, LA RECERCA DE CAMP DEL NACIONALISME ARANÈS I EL REPORT DEL TURISME BRITÀNIC. Aquí fa fred, l'esquena em fa mal i l'hèrnia bull .... és a dir misèries








dimarts, d’octubre 07, 2003

AQUEST ÉS L'ARTICLE QUE NINGÚ EM PUBLICARIA:
-----------------------------------------------------------------------


PERQUÈ NO CALLES DURAN LLEIDA!!!

Sembla mentida que el Gran Estratega electoral d'Artur Mas no s'hagi adonat que Duran i Lleida és la persona menys indicada per fer reflexionar al votant indecís nacionalista, social-demòcrata i progressista.

Cada vegada que Duran ataca ERC un nacionalista indecís es decanta definitivament per Esquerra.

Senyor Duran, perquè no us dediqueu a la franja més de centre-dreta que és la que li correspon?. Una franja tant necessària com l'altra, però avui desatesa.

El Duran és creu la reencarnació de Jordi Pujol i que tots els tipus d'electorats li ponen i això, precisament, és una de les coses que han canviat.

D'ara endavant el líder polièdric no és té, ni a CiU ni a Catalunya. Pujol ja és un jubilat d'honor, que fa campanya i els altres, representen cadascun, una sensibilitat social i nacional diferents.

Eh nens!, noves generacions que jubileu a tothom, jugant amb el futur del País!: demaneu respectuosament a en Duran, que és quedi a segona línia, sense "robar" protagonisme i fent la feina que no fa. I si no sap que fer, que doni una volta pel seu partit i n'expedienti-hi uns quants més, que això és utilíssim per la campanya electoral. Gràcies.

FINAL DE GIDDENS I NOU DIRECTOR A LA LSE

A la London School of Economics and Political Science - la LSE- s'ha acabat l'era Anthony Giddens, ja hi ha un nou Director.

Ningú dubta de la solvència de Giddens tant com del seu vedetisme. Potser amb la guerra de l'Iraq i de voler justificar el que era injustificable, ha acabat de quedar tocat com a cervell de polítics, sobretot de Blair. L'actitud de la "LSE oficial" i la guerra, fou tant vergonyant, que Giddens només va quedar elogiat pels quatre sapastres d'ofici, mentre aquest seguia fent comunicats "consolant" als estudiants nord-americans.

Ara tenim nou Director un tal Howard Davies vingut de les finances desprès d'haver estat Chairman of the Financial Services Authority. Aquest almenys d'entrada no enganya ningú, ve del món dels taurons de la City. De moment discretament no monopolitza la Web de la LSE, com ho feia l'estrella Giddens, potser serà tot un símptoma.

El que a mi em sobta, i se'm pot dir il·lús, és que el nou Director Davies entre les seves acreditacions acadèmiques NO té un doctorat. O sigui tenim un Director de l'escola universitària de més prestigi d'Europa i part del món, dirigida per una persona que no és Doctor. I jo, trencant-me les banyes en unes de les aventures que m'acabarà costant la salut, per aconseguir un honorable doctorat, estant comprovat que sense aquest és possible tocar el cel. Que segons diuen: és toca quan s'arriba a director de la LSE.

M'agradarà veure el Director-NO-Doctor en una de les reunions més classistes del món a la LSE, entre doctorats i un nombre considerable de Premis Nobel, donant-los-hi instruccions sobre els horaris, els concursos i els pressupostos. Serà un espectacle deliciós, tant com l'afició del nou Director, òbviament, cricket.

dilluns, d’octubre 06, 2003

El curs acadèmic en marxa

Avui han començat les classes a la London School of Economics and Political Science (LSE). Avui també he tingut la primera avaluació:la PAC, de la Mineria de Dades -Data Mining- de la Universitat Oberta de Catalunya, curs lligat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Encara em faltaran un munt de crèdits per reforçar el meu treball de "psicologia i psiquiatria del nacionalisme".

Estic cansat i sense ganes d'escriure més.

Demà no aniré a Barcelona, el viatge em fa perdre el temps i desprès tardo molts dies a recuperar la "tranquil·litat" acadèmica. Llàstima!. Per participar en el rodatge del documental de "l'Assemblea de Catalunya" potser valia la pena haver-hi anat, però l'agenda mana i tampoc m'han donat cap facilitat.

Cada dia uns i altres, e-mails crítics inclosos, em recorden que sóc un zero a l'esquerra.... gràcies pel bany de realisme, però jo riuré l'últim, perquè parafrasejant a n'en Sanuy, certes històries les escriure jo, tant si agraden com sinó.

dissabte, d’octubre 04, 2003

RECURSOS POLÍTICS ON LINE DE LES Nacions sense Estat A EUROPA (1)

Una Web amb el Tot el món gal·lès en documentació política de la National Library of Wales.

The Welsh Political Archive

divendres, d’octubre 03, 2003

Orquestra de Cambra de l'Empordà

Un de les experiències més bèsties que he tingut en treball i cultura és haver estat gerent de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà. Ho vaig estar poc temps, vaig ajudar a crear-la com a treballador i la meva participació professional va acabar com el rosari de l'aurora, -magistratura del treball inclosa. És un dels treballs que no surten a cap currículum meu, però va ésser una bona experiència fins que va durar. A mi m'apassionava.

Han passat quasi catorze anys de viure una bona temporada a Figueres: d'Hotels i fondes, d'audicions i tries de músics, de números i pressupostos, de sentir néixer l'Orquestra amagat entre les columnes del teatre on assajaven.

L'anima real de tot això era i és el director Carles Coll. Avui l'he sentit per internet al Programa de ràdio "Postres de Músic" i m'ha semblat vital com sempre. Vàrem acabar molt malament però és un tio excel·lent. Avui és queixava que l'Orquestra no se la coneix prou, llàstima que hagi trigat adonar-se de què el màrqueting cultural i la publicitat, a més de la bona música són necessaris, per donar a conèixer un conjunt musical.

La feina del mestre Coll i de l'Orquestra és molt important per a Catalunya i per la música. Han portat la música clàssica, la música contemporània i sobretot la música catalana per tota una sèrie de pobles i poblets que mai havien tingut musica en directa d'aquesta qualitat.

Mentre s'acaba d'ensorrar una altra joia, com era L'Orquestra de Cambra del Lliure, val la pena fer costat al mestre Coll i a l'Orquestra de Cambra de l'Empordà en la seva tasca. Simplement, quan sapigueu que actuen: aneu-hi. És bona música i militància musical.

dimecres, d’octubre 01, 2003

VENCIMENTS DE PRÉSTECS PER L'ARANÈS

Avui quedo lliure de tots els préstecs a Caixa Catalunya per haver finançat, editat i dirigit Eth Diari que és va publicar a Aran. Els venciments ja són un fet.

Des del 1998 amb préstecs personals, avalats pel meu germà Lluís, he anat pagant el que va ésser l'única experiència de periodisme professional en aranès-occità de premsa escrita diària.

Ni les Institucions nacionals araneses, ni les catalanes no van ajudar mai aquesta operació cultural. Per una banda vaig preservar la independència per allò de qui paga mana o si pot posar pel mig, i per l'altra banda és la demostració de l'enredada de certs programes de normalització lingüística i de veure com alguna gent del conflicte i del problema de la llengua en viuen, més que intervenen per normalitzar-la.

S'ha de reconèixer públicament que hi va haver molta gent que va participar i mai va veure ni va demanar un duro, especialment en Xavi Gutiérrez que feia de corrector.

Ni que sigui un esdeveniment petit, és un dia de festa i de trobar més tranquil·litat.

dimarts, de setembre 30, 2003

IBARRETXE AURRERA!!

dilluns, de setembre 29, 2003

LECTURA

Estic llegint "Girl with a Pearl Earring" en una versió a l'espanyol d'Alfaguara traduïda per Pilar Vázquez que la Piuca em va portar de Galícia. L'havia comprat a la Lume Libreria a Coruña. Un regal sempre és un regal i moltes vegades no només és seguir la lectura sinó que llegint el llibre, també és un homenatge de qui te'l regala. De "La noia de la perla" de Tracy Chevalier en tenim en català una traducció de l'Ernest Riera publicada l'any passat. Déu n'hi do! la rapidesa de les traduccions: d'aquesta obra, l'original és va publicar el 1999, en espanyol el 2001 i en català el 2002. Ja sé que hi ha traduccions que surten al mateix moment que l'original, però això són excepcions.

De "La joven de la perla" n'estic gaudint de l'atmosfera del pintor Vermeer en l'Holanda del segle XVII. Jo els personatges me'ls he imaginat a la meva manera i a cada pàgina hi afegeixo mes elements, ha estat tota una desil·lusió veure escenes de la pel·lícula sobre la novel·la dirigida pel britànic Peter Webber i descobrir un casting de protagonistes que no té res a veure del que m'havia imaginat i segueixo imaginant.

La imaginació és molt complicada i en els meus estudis del cervell en segueixo la complexitat, un dels elements és la memòria històrica individual i per mi la "jove" i la "perla" venen immersos pel món de Breguel que un antic amor m'havia fet conèixer. De cada amor me'n queda un racó i de molts racons en faig la meva aventura.

divendres, de setembre 26, 2003

El President Companys vist per un gàngster

Ahir vaig reproduir un text de Salvador Sostres, avui aquest mateix gàngster del periodisme fa d'historiador i pretén desmitificar al President Macià i al President Companys insultant-los en la web de la família Rius : E-noticies i amb un article-eco quasi igual al diari Avui.

Un diari personal és una exposició de vivències i també un recollir coses -com a cromos- i ahir vaig recollir un article de Sostres que hi estava d'acord.

No només perquè em dic Companys sinó perquè hi ha una dreta repugnant com la que representa Sostres trenco el "cromo" i esborro el d'ahir. Segurament com mai el pinxo Sostres s'ha tret la careta i segurament si hagués viscut en una altra època hagués pagat als pistolers que mataven sindicalistes.

Apa adéu nen!

dijous, de setembre 25, 2003

dimecres, de setembre 24, 2003

De Màrius Sampere, Premi nacional de literatura de Catalunya 2003

DONA, NO ETS CAP FLOR

Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.

dimarts, de setembre 23, 2003

EL MAL CÀLCUL D'ALELLA, DONA LA RAÓ AL NACIONALISME PACTISTA

Mentre el ciutadà Pujol feia pena quan diumenge passat s'atrevia a insultar a l'altre nacionalisme català, -per tant germà-; aquest, és a dir Esquerra, ha fet un regal increïble i d'un valor simbòlic al nacionalisme de govern : ERC HA PACTAT AMB EL PP, EXACTAMENT IGUAL COM HO HA FET CiU. La raó: per governabilitat municipal i per beneficiar la població.

Un partit municipalista com ERC no pot tenir la barra de dir que el pacte que s'ha signat a la localitat d'Alella entre PP i ERC s'ha de situar com un pacte únicament en l'àmbit local i dir, com diu Carod-Rovira, que el pacte no té res a veure amb la política general dels republicans a Catalunya i el que sempre han defensat.

ERC sempre a defensat el municipalisme, ERC sempre a defensat no pactar amb el nacionalisme espanyol del PP. ERC proposa fer un govern d'unitat nacional, perquè el moment polític de centralisme i d'asfíxia ho fa necessari.

ERC ha dit que no pactaria amb ningú que pactes amb el PP. S'ha insultat, a tort i a dret, als nacionalistes catalans que havien pactat en alguna ocasió amb els sapastres espanyolistes del PP.

A mi personalment m'havien dit que era un desgraciat per acceptar pactes amb el PP, encara que fos per aconseguir més poder nacional per a Catalunya. Jo he rebut molts e-mails - per la via privada- d'honorables ciutadans d'Esquerra insultant-me a mi i als meus, alliçonant-me absolutament de tot, sobretot de la política de pactes.

Tota la patuleia de ciutadans "d'Opinió Catalana i companyia", ens han insultat dient-nos "talibans venuts al PP" i moltes mes perles.

I ara que?

O és que tracteu la gent d'Alella com a idiotes?. O la política municipal per ERC és un zero a l'esquerra ? O el senyor Carod és pensa que tots som una colla d'imbècils?.

Només cal veure els debats de Webs com "Racó Català" per adonar-se com les seves pròpies files estan en la més pura desorientació.

Com dirien els de les Borges Blanques: "Xiquets, no sabeu on aneu!. Gràcies Carod, vols jugar a Pujol del 80 i t'has equivocat de paper.

Si un dia li deia a Mas que no fes de Carod II, ara tu Carod fas de Mas II. Meravellós i penós.

dilluns, de setembre 22, 2003

DE VISITA A L'HOSPITAL

Desprès de parlar per telèfon amb el Director General de Turisme de la Generalitat m'he començat a trobar malament. Tot seguit ha estat un dia complert de visites a l'Hospital.

A la consulta: Problemes amb l'idioma, punxades a l'esquena, receptes de medicaments i píndoles de tots colors.

El procés per operar-me d'una vegada ja ha començat, només falta passar tota la burocràcia. Serà tota una odissea. L'operació tant pot ésser aquesta setmana, com la que ve o ves a saber quan.

Esperem que no passi res, com que no em fio de ningú, dues coses:
-he penjat el meu currículum vitae per respondre la pregunta que un dia em va fer la periodista Susana Quadrado de LA VANGUARDIA, que amb una innocència increïble i suposo amb molt bona fe, em va preguntar per telèfon, abans d'una roda de premsa: Escolti , i vostè qui és?. Dedicat a tu Susana. Ah! i als d'Iniciativa.

-segona qüestió: jo no faig ara, cap "Estudi de Mercat" per cap Institució Catalana, sobretot perquè no seria legal sense passar pel Parlament. Queda dit, per si la "palmo".

Em sabria greu "palmar-la" i no saber com l'hi ha anat al Maragall a les eleccions. Perquè si guanya serà un desastre per Catalunya, però si perd s'haurà perdut un senyor polític.

divendres, de setembre 19, 2003

WILFRED OWEN / War Poems

Anthem for Doomed Youth

What passing-bells for these who die as cattle?
-Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.

No mockeries now for them; no prayers nor bells;
Nor any voice of mourning save the choirs,-
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.

What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.

The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.


Himne a una joventut sentenciada

¿Quines campanes, pels que moren com a bèsties?
Només la ira monstruosa dels canons.
Només l’espetarrec dels rifles tartamuts
pot repetir els seus resos apressats.

No hi ha escarni, per ells: ni repics ni pregàries;
cap veu de dol, tampoc, llevat dels cors
—els cors folls i estridents dels udols de les bombes;
i fiscorns que els reclamen des de tristes contrades.

Pel comiat de tots, ¿quines espelmes?
No pas als dits dels nois sinó als seus ulls
relluirà l’espurneig sacre dels adéus.

El front blanc de les noies els farà de mortalla;
per flors tindran l’afecte d’esperits taciturns,
i a cada posta se’ls clourà una persiana.


setembre-octubre 1917

Traduït per Jordi Cornudella

dijous, de setembre 18, 2003

CAP A L'OPOSICIÓ?

Tants buròcrates llepa culs m'estan posant a caldo i no només els d'Iniciativa o la família Rius -que en tenen tota l'obligació i dret-, sinó els que se suposa son "meus" , que em permetreu reproduir la primera editorial de “MAS+CATALUNYA – MCAT” per recordar que jo ja ho deia i encara no es fa bé:

"EDITORIAL: L’agit-prop del pujolisme al masisme

Sona estranya la paraula masisme. Evidentment, perquè encara no hi estem acostumats. D’Artur Mas, de Mas: masisme.

També sonava estrany pujolisme, però avui, amics, afins, contrincants o enemics, no farien ni la mínima mostra d’estranyesa si col·loquem un “isme” darrera el cognom del President Pujol. Tothom ho té assumit.

És evident que no és una qüestió de paraules, és qüestió d’haver creat tota una dinàmica política i cívica que estigui informada per la manera d’entendre el país i la convivència, del polític del que en referim amb el sufix. L’isme vol dir això: haver creat un estil propi.

Té un estil propi el presidenciable Mas?.

Hi havia un acudit en un diari on es veia una gran ombra del contorn de Jordi Pujol projectada a terra i un personatge que representava a Artur Mas dintre de l’ombra. I un assessor eixerit li deia: -Has de sortir de l’ombra del President Pujol.
I Mas preguntava: -Com se surt? .

La resposta és simple: -Mas, ni se t’acudeixi sortir de l’ombra!!. -Aquest és el nostre patrimoni.!!. -Aquest és el patrimoni del catalanisme actual.

Llavors on és el masisme?. Doncs, precisament en saber “fer treballar” el patrimoni i engrandir-lo.

Tothom entendria que vol dir treballar el patrimoni d’un “Mas de pagès” amb camps de cultiu. Voldria dir: cuidar el plantat, treballar la terra, optimitzar els recursos humans i materials, fent-ho tot mes rendible. I a més s’adequaria tot, per viure-hi bé i de forma gratificant pels seus residents, que moltes vegades són ells mateixos el que fan de pagès. Tot això serien uns adequats objectius per modernitzar aquesta hipotètica “Casa de pagès”.

En política és el mateix, el patrimoni polític del catalanisme s’ha de saber posar al dia i gestionar-lo amb eficàcia, vestint-lo amb ideals autèntics. Això és el masisme, saber portar de forma reflexiva i eficaç la modernització del patrimoni catalanista amb voluntat d’engrandir-lo.

Però, per a tota aquesta tasca, és necessita gent i la complicitat del màxim nombre de sectors i de pobles de tot Catalunya.

“Mobilització Catalanista” (MCAT) i aquesta nova publicació de debat, propaganda i agitació política: “MAS + CATALUNYA – MCAT”, són eines per comunicar -directament, sense embuts i de manera independent per tant “no oficial”-, del perquè la Generalitat de Catalunya ha de continuar sent governada pel nacionalisme català amb un catalanisme adaptat per a cada generació. Esperem ser-vos útils.

MAS, EL CATALANISME DE LA NOVA GENERACIÓ"
+++
Fer un pas endavant, en el buit sense saber justificar els 32 anys de pujolisme és un suïcidi o és anar a l'oposició de dret. Aquest determinisme d'alguns, s'ha de tallat de cop.



dimecres, de setembre 17, 2003

RECUPERANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Se'm comunica que hi ha en marxa la filmació per la televisió d'un capítol sobre la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya. Tot el que sigui reforçar la Memòria històrica és bo.

Esperem que aquesta vegada els que feien de moderadors algunes sessions de l'Assemblea de Catalunya -és a dir donaven la paraula- se sàpiguen situar al seu lloc i deixin d'intrumentalitzar la memòria de la lluita unitària catalana com han fet durant més de 25 anys. Potser que ens deixem d'anècdotes de "servei d'ordre" i passem a parlar de política.

Algú és pot imaginar parlar de la Generalitat del President Pujol donant només el protagonisme als ajudants i el servei d'ordre? Doncs és el mateix.

------------------------------------------------------------------------------------------------------

Diari d'un Senior a la UOC (2)

Quasi tenim tot el Campus Virtual en marxa perquè jo pugui seguir a les Aules també Virtuals les meves assignatures, dic quasi, perquè - com quasi sempre en assignatures trimestrals- tinc penjats els missatges de Fòrums passats i caducats, i unes Aules, que a una hora apareixen i a l'altra desapareixen. Segur que tot s'arreglarà.

El Campus de la UOC és una filigrana de racons carregats d'informació. És tot un univers que et fa sentir acompanyat sense veure a ningú. Sempre acabes mirant l'indicador "Qui hi ha" per saber quan usuaris estem connectats. Impressiona a les 4 o 5 de la matinada veure tanta gent connectada i se suposa treballant. De fet hi ha tanta gent d'arreu del món, que els horaris nocturns d'uns són els horaris diürns d'altres.

Jo estic a dos Campus diferents de la UOC.: un és el Central el que popularment en diem "el dels rics", i també estic en un altre Campus més especialitzat que, sense mala bava i afectuosament, en diem "el dels pobres". La diferència són les prestacions de tecnologia , les prestacions de suport i curiosament de llengua.

Sinó m'he descomptat, catorze persones tenen cura de mi. Com diu la frase del dia triada per la UOC: Un sac buit difícilment s'aguanta dret.







dimarts, de setembre 16, 2003

"Diari d'un Senior a la UOC"

Avui començo un curs a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) molt especial per a mi: és Mineria de Dades és una assignatura d'aplicació dels coneixements d'Estadística i Bases de Dades.

Fonamentalment, segons sembla, és un conjunt de mètodes procedents de la Intel·ligència Artificial, que formen el nucli essencial de la disciplina coneguda com Data Mining.

Paral·lelament i per especialitzar-me en "psicologia i psiquiatria del nacionalisme" també estic seguint a la UOC un Màster de Neurociències i Salut Mental. Tot plegat anar adquirint eines metodològiques d'especialització per construir el meu doctorat de la London School of Economics and Political Science.

També en el seu moment vaig fer a la UOC cursos de formació continuada en "Base de dades" (curs excel·lent) i "Internet i la Política" (una enredada).

O sigui sóc un entusiasta del e-learning que practico compaginant-ho , com tothom, amb el treball professional. I jo ho faig des de Londres, Vielha i Tolosa de llengua d'Oc.

Ara el que em proposo és fer un petit apartat en la meva nota diària d'aquest Weblog, presentant les "interioritats" de la meva experiència a la UOC. Les seves grandeses i les seves misèries. La seva organització i la seva desorganització. La seva propaganda i la seva veritat. Almenys serà la "meva" veritat, la de un "mature student" que anirà escrivint, pas a pas i públicament un "Diari d'un Senior a la UOC".

Comença la nova aventura, per sort no tot és política i ho dic com a politicòleg! Que tothom és relaxi.

dilluns, de setembre 15, 2003

La generació "M"

L'embolic que Mas s'ha fet amb la seva proposta d'Estatut d'Autonomia, ja no serveix com a arma diferenciadora dels altres partits. L'Estatut no pot ésser una arma electoralista de ningú, sobretot perquè hi ha un consens molt ampli de canviar l'Estatut actual. Evidentment sense el PP.

La generació "M", serà una nova generació, però sense el més mínim "criteri d'Estat" i sense saber que és "de partit" i que cal fer conjuntament de forma unitària o sigui "d'Estat". De moment una generació d'immadurs.

Només faltava ara el "pacte nacional pluripartidista" proposat per Esquerra per fer un "govern de concentració nacional" davant l'agressió del nacionalisme espanyol del PP. Aquesta és la nova versió de l'equidistància de Carod i és molt difícil de rebatre, perquè l'agressió és real. Sense explicar profundament la diferència de "model nacionalista" mai s'està tocant ni un pam del terreny d'ERC. Avui per avui, s'està regalant tot a l'Esquerra.

En la motxilla electoral de Mas hi ha d'haver alguna cosa més per entusiasmar i fer raonar al personal. Ni el paper, ni les banderoles, ni les conferències sectorials totalment partidistes, ni les seudoplataformes teledirigides com per exemple "Girona rai", ni les locutores de telemàrqueting, ni moltes altres "piules i petardets" faran que els 300.000 abstencionistes nacionalistes tornin a votar CiU. És necessita més i no només "Mas, el de la foto".

La campanya electoral d'Artur Mas avui és totalment equivocada. Esperem que ara desprès de l'enquesta de La Vanguardia d'ahir, no torni a sortir el President Pujol a esbroncar els abstencionistes.

És absolutament fals que estiguem passant el rasclet poble per poble, menjador per menjador i això ho pagarem electoralment. I té nassos que no hi hagi una mobilització general de tothom de CiU -militants, amics i coneguts- inclosos tots els que estan involucrats a les administracions públiques. Jo no dic que s'utilitzi les administracions, dic que quan pleguen de treballar, en comptes d'anar a portar el currículum a munt i avall, penquin per la mobilització del nacionalisme possibilista.

És necessita activisme i no estrategues de saló.

dijous, de setembre 11, 2003

BON 11 DE SETEMBRE A TOTHOM!!!

Un any més la Diada, sembla que aquesta vegada ens trobem en un punt polític de molta transcendència perquè a partir del 16 de novembre o sigui desprès de les eleccions al Parlament de Catalunya, res serà igual. Sobretot si guanya Maragall, que certament és del tot possible. Totes les enquestes públiques i privadísimes el donen guanyador, almenys en vots.

Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.

Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.

Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.

Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.

1

Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.



2


Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.

Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.


3

Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.


Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.


Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"

-----------------------------------------------------------

Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.



dimecres, de setembre 10, 2003

L'ACTUAL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ EUROPEA...

Si digues que amb la conferència d'Artur Mas no vaig quedar satisfet mentiria. Simplement em va agradar. Però òbviament va dir alguna cosa que cal polir sinó vol quedar davant el món nacionalista com un autèntic cínic.

Encara que el President Pujol ho ha posat difícil per haver expressat públicament el que pensa, en Mas s'ha de posicionar inequívocament enfront la Nova Constitució Europea.

No es pot fer una filigrana, com va fer en la conferència: la Nova Constitució Europea és un avenç, però és clar hi manquen coses pel reconeixement de realitats nacionals com la nostra.

Desgraciadament, tal com esta avui el projecte de Nova Constitució Europea és impossible que un nacionalista català hi voti a favor.

Em sembla bé que el President Pujol faci les declaracions que va fer, però el presidenciable del nacionalisme possibilista de govern ha d'anar mes lluny o ha de començar actuar internacionalment per anar mes lluny.

Us podeu imaginar si en la reunió del dissabte 19 d'octubre del 2002 quan el President Pujol no estava d'acord en promoure un Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya no s'hagués anat mes lluny. Que hauria passat sinó hagués canviat de postura per la insistència raonada del Candidat? Que hauria explicat Mas dos dies desprès en la celebrada conferència "Catalunya sense límits"?.

També respecte la Constitució Europea s'haurà d'assumir un risc per coherència.

dimarts, de setembre 09, 2003

POTENCIAR EL PROJECTE RETORNANT A LA MILITÀNCIA

El projecte polític de nacionalisme possibilista de govern és del tot vigent i encara fa falta per la consolidació nacional de Catalunya.

El propi projecte, la pròpia estratègia i tàctica d'aquest projecte superava i supera al propi President Pujol.

És el projecte de País el més important i el que cal defensar.

Des de totes les sensibilitats, des de tots els estils d'aquesta síntesi de creences i persones que és el "nacionalisme possibilista català", cal fer pinya per frenar l'espanyolisme en totes les seves versions.

No poc quedar ningú al marge de la mobilització catalanista. (Fins i tot sent crítics i autocrítics . Que no ho dubteu: és la millor manera aquesta, la "d'anar a pit descobert", per fer recapacitar a l'abstencionista nacionalista. Simplement, perquè és una actitud més autèntica i creïble, i a més, perquè l'abstencionista reclama respecte i arguments).

Eleccions incloses, cal retornar a la militància. Recuperar la tensió moral per fer nació catalana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

LA CONFERÈNCIA

Escoltar una conferència a distància per internet ja té tot un to romàntic, però a més escoltar la conferència del presidenciable Artur Mas que va fer ahir a la Pedrera de Barcelona amb el títol "Una nova generació per a Catalunya", té un to per a mi de reconciliació amb unes persones de conviccions profundes.

N'estic convençut que no ens vàrem equivocar en fer costat a Mas .

La conferència -pel fons i pel to-, representa la consolidació intel·lectual del presidenciable. No ho veia, però segur que a Pujol s'estava "morint" de satisfacció, sobretot precisament ahir, que comptava entre l'audiència, com a convidats especials, 100 fundadors de CDC i diversos militants històrics de UDC. ( Tampoc a ningú li pot passar desapercebut l'homenatge a Miquel Roca de Pujol i de Mas, al citar-lo reiteradament. Res és casual en aquest tipus d'escenificació).

Tot un "missatge potent" sense complexos i humil a la vegada. Un exponent del que sempre he defensat -davant la incomprensió de molts-, quan surt l'autèntic Mas, sense el suposat "Llibre-d'estil-electoral-del-nacionalisme-pijo-sense-ànima", estem en bona direcció.

dilluns, de setembre 08, 2003

GRISOS, AVORRITS I MEDIOCRES...

Un dirigent mediocre en va dir un dia: "Has utilitzat en la roda de premsa un llenguatge i unes argumentacions que no són l'estil del partit. Això no està bé!".

Han passat molts mesos i Josep-Maria Terricabras, Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona m'ha il·luminat la resposta. Terricabras és refereix al Club de Futbol Barcelona, i ho fa en un article publicat ahir a "El Periódico", titulat "L'Hora del Barça". Fent-ne una translació és la resposta intel·ligent que li hauria d'haver donat a aquell infeliç: "...Ens trobem davant l'esperit miserable --Nietzsche ho sabia com ningú-- dels que estan contents quan tothom és igual, encara que tothom sigui igual d'infeliç i de sotmès.
Lamentablement, els que reclamen uniformitat, els que no volen marges de maniobra ni de llibertat, són gent que acaba per imposar-se, senzillament perquè molts dels que manen --en el futbol, pràcticament tots-- són tan grisos, avorrits i mediocres com ells mateixos..."
En el futbol i en la política, Terricabras!

Ara agosarat jo, exposo una cita meva com independent : "... Si en un partit no sap adreçar-se a la població amb un llenguatge polièdric , capaç d'explicar el mateix argument adaptant-se als diferents sectors de la població, s'ho ha de fer mirar i apuntar-se a una carrera de màrqueting. I sobretot, sobretot, el dirigent mediocre ha de deixar d'ésser responsable de cap tasca electoral, per eficàcia i higiene política..."

diumenge, de setembre 07, 2003

El saltimbanco Piqué

Avui els nacionalistes espanyols a Catalunya han proclamat a Josep Piqué candidat a la Generalitat de Catalunya.

Tot i que el nacionalisme català possibilista esta disposat de pactar amb el "diable", caldrà, cara aquestes eleccions, fer crítica i autocrítica de perquè CiU va pactar amb el PP. I s'ha de fer amb arguments consistents i deixar-se de postures xulesques i de desqualificacions etiquetant de "nacionalisme infantil i somnia truites" a aquells que des de la coherència nacional -encara que de forma radical- recriminen aquest pacte. Hi havien raons polítiques de pes i cal explicar-les.

I és que hi ha una important diferència estratègica i tàctica entre el nacionalisme possibilista i el nacionalisme d'ERC. L'embolic és que ERC d'en Carod ara diu i fa exactament el mateix que deia Convergència als anys 80 i a més Mas està en una espiral radicalisme-possibilista que desorienta els propis i els forans.

L'enfrontament electoral amb "Esquerra" no potser només per contingut de les propostes de nou "Estatut", sinó és de model de política nacionalista.

És necessari encara o no aquest model? En que ha fallat?. I perquè?. Jo n'estic totalment segur de la seva necessitat encara avui.

Si és que Mas ja no creu amb el model possibilista i s'ha d'omplir la boca de "radicalisme verbal" millor que tanquem la barraca o que directament anem a l'oposició.

Seria bo tornar a fer circular el document: "CAL CANVIAR D'ESTRATÈGIA I RETORNAR A L'AUTÈNTIC MAS" amb les modificacions que s'hi ha fet.

No entendre mai perquè les "plataformes i col·lectius d'independents" molesten a tanta gent dels partits. De fet només molesten a aquells que fan veure que fan campanya per en Mas i és preparen la seva o la seva "canongia".

Mai havia respectat tant a Josep Maria Vallès de "Ciutadans pel Canvi" per l'habilitat del seu treball, encara que estigui ben lluny del que penso i cal.

Si jo fos espanyol i socialista: que feliç viuria!.