divendres, de desembre 28, 2007


Una de les innocentades periodístiques d’avui és que per passar el Túnel de Vielha s’haurà de pagar peatge. En realitat la innocentada és que el diari bromista ha utilitzat més espai per la tonteria aquesta, que l’espai que dedica diàriament a les noticies d’Aran o l’espai que dedica a noticies importants que ens passen per aquí i que redueixen a un mini-breu.
Quins angelets més salerosos aquests editors de diaris de Lleida!!!.
...

dilluns, de desembre 24, 2007

.........................

............................Bones festes a tothom!!!

...

divendres, de desembre 21, 2007







Esperem tenir sort amb la loteria estatal !!!.
Si caiguessin alguns euros podríem tirar endavant projectes culturals en aranès que són necessaris, però sense cap possibilitat d’ésser viables per les regles del mercat.
Encomanem-nos a tots els éssers màgics dels Pirineus.




.
.
.
....

dimecres, de desembre 19, 2007

Ressaca congressual
.
.
Suposo que desprès de veure com ha tractat la premsa el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (CDA-PNV), queda clar que és necessita una premsa escrita feta a Aran.

De fet més que tractament, és el no tractament, i també cap radio -sigui privada o publica- ha sabut portar als oients les discussions dins del camp del nacionalisme aranès.

Aquest periodisme fet només de comunicats oficials i de comentaris de les línies oficials, no és periodisme plural, és una forma fàcil d'omplir alguna línia i d'omplir hores de xerrameca oficial. Un seguidor habitual, per exemple, dels programes de "Catalunya Ràdio" a Aran, no ha pogut seguir cap de les discussions del primer Congrés de CDA-PNA. Discussió que era pública en l'etapa pre-Congressual, i que alguns hem hagut d'utilitzar Internet, (blogs i fòrums), per propiciar aquest debat.

El que també emprenya, és que encara avui, algun periodista vagi amb les "Ponències de treball" del Congrés, sense tenir les "Ponències Oficials" que son aquelles modificades per la discussió del propi Congrés i per la incorporació d'esmenes. Evidentment que això no és culpa només del periodista, perquè és la pròpia organització que s'ha de posar ràpidament les piles i oferir el material adequat.

L'altre comentari és que no he entès perquè en la sessió de clausura del Congrés de CDA-PNA, en la que s'havien invitat totes les forces politiques del País i quasi totes les entitats i associacions; els dos partits avui al Govern del Conselh Generau d'Aran: Unitat d'Aran-PSC i el PRAG, no hi varen enviar cap delegat. Fins i tot ni tant sols varen excusar la seva falta d'assistència.

És una llàstima que no és practiqui aquesta cultura democràtica de participar en normalitat a la vida del sistema de partits. I que d'una forma natural, encara que hi hagi la legitima confrontació política, és participi en la formalitat i la deferència d'assistir a aquestes sessions de clausura, que són obertes al públic en general i amb convidats de totes les tendències.

El Síndic Boya i el seu partit han tornat a perdre la oportunitat de fer pedagogia política, simplement perquè no poden i no poden, perquè no s'ho creuen, malgrat la propaganda.


...

dilluns, de desembre 17, 2007

El Congrés

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès. Un Congrés en el que hi he anat i a més hi he participat activament. Tot plegat desprès d’un més de que jo he estat criticant les últimes decisions del partit i del propi Secretari General sortint. (I també amb un silenci per part meva, però malgrat tot cridaner al no dir res, sobre de com és preparava el Congrés).

El balanç general és que el Congrés ha estat un fet important i serà determinant pel nacionalisme aranès i també un fet important per la política d’Aran.

Pel nacionalisme aranès ha estat modestament, però amb decisió, entrar en els standars de funcionament dels partits polítics moderns. S’ha de recordar que desprès de 30 anys, aquest ha estat el primer Congrés de CDA-PNA. Amb el que això representa de discussió, d’obrir portes i finestres, de treure la pols, de substituir normatives i de canviar les cadires.

En altres paraules, s’ha volgut resoldre qualsevol dèficit democràtic del partit.

Hi ha hagut una definició ideològica del partit, que era òbvia, -que potser era més pròpia d’un congrés fundacional-, però que feia falta fer-la per redefinir conceptes i per reafirmar principis. Sobretot perquè ben definits i ben posicionats, pots pactar amb qui vulguis, que no et desnaturalitzen. A més hi ha hagut un pas de gegant amb l’occitanisme i una declaració inequívoca de nacionalisme cívic, contraposat al nacionalisme ètnic. D’altra banda, res de nou per la trajectòria ja recorreguda, però era important tenir-ho formalment escrit.

En relació al “partit germà” o sigui Convergència Democràtica de Catalunya dues coses: Sí a la col·laboració, però no a la supeditació i segona cosa, que quan parlin d’Aran que diguin que som un “País” de forma clara i sense embuts. Tothom ho ha entès. I s’ha escrit i s’ha signat un Conveni.

Mentiria si digues que les discussions polítiques no m’agraden i no m’hi trobo bé. Per tant un Congrés d’entrada per a mi és com una “Festa major”, que hi vas a fruir. I sobretot és gratificant, si a més hi pots fer aportacions. A mi no m’agrada el futbol, m’agraden els debats, les conferències i els congressos.

Aquest Congrés de CDA-PNA era complicat, però s’ha passat amb nota. Per la meva part i la de molts altres, hem vist com l’estratègia que havíem dissenyat a Les s’ha anat aplicant, amb variacions, però en definitiva s’ha aplicat.

Hi ha hagut un canvi de model de partit, un canvi de discurs i un canvi d’actitud de com exercir el lideratge. Exactament per resoldre allò que jo criticava des d’aquest blog i tant dolia a alguns. Sempre és bo saber que tens companys de viatge tant nobles i disposats al canvi. I no tinc la Síndrome d’Estocolm. Se de l’amor-odi que em tenen alguns, però que no és preocupin, no és una qüestió de cadires, és una qüestió de programa.

El que hem fet és un treball intern d’exercici del pacte, del consens i de saber fer un brodat florentí com cal, i així s’ha arribat a unes sessions plenàries d’un Congrés on els gestos i les aportacions han estat observades amb lupa.

Per que ha funcionat tot? Primer, per la generositat de quasi tothom, de la bona logística i de les interessants ponències, però també perquè nosaltres hem aplicat una sola idea: al Congrés hi anem a fer política, i les aportacions han d’ésser aportacions de política constructiva.

Tot plegat pot semblar una obvietat que en un Congrés sobre caragols és parli de caragols i en un Congrés d’un partit és parli de política. Doncs no és cert. Tenim mil i una experiència a Aran que la rivalitat ancestral de qui és el més maco, qui és més el rei del mambó i que “hi ha de lo meu”, ha liquidat el debat polític.

Fer política, fer política democràtica. Aquest és el secret i aquest cap de setmana hem exercit política a dojo. Aran com a País, n’ha sortit beneficiada.

...

divendres, de desembre 14, 2007


.
.
.
,
Des de que el compte enrere per l'aparició de la nova revista Es Arts ha començat i jo ho he fet públic en aquest blog, he rebut molts e-mails d'encoratjament i d'altres de persones que és brinden a col·laborar.
Gràcies a tothom!!!.

El Projecte Es Arts (Revista cultural bimensual d'Aran i Comenges), és una revista en occità sobre cultura, però la intenció és que sigui més que una revista. Per tant l'estricte treball editorial s'ha d'estendre a la complicitat de tot un sector que té unes arrels comunes i que s'apropa a les qüestions culturals pròpies i internacionals, des d'una perspectiva singular.

El Projecte també comporta una voluntat normalitzadora de la llengua gascona, tant d’enriquiment d’un llenguatge especialitzat en cultura, com per propiciar la lectura d’aquesta llengua. A més, també és una activitat transfronterera que propicia els lligams històrics i culturals de tot un territori tallat administrativament i políticament. Les anomenades "activitats transfrontereres" avui tenen bona premsa i s'ha d'aprofitar l'onada positiva, seguint el possibilisme de la gestió cultural; per fer un símil del possibilisme polític.

Es Arts és i serà tot el contrari d'una peça d'arqueologia, en ella mateixa ha d'aportar creació nova i incidir en la cultura contemporània, i no només en el contingut sinó també en la seva confecció.

Tot això són idees en marxa que han sorgit desprès de parlar-ne molt, amb gent diversa. Les complicitats són bàsiques, fins i tot des de la discrepància, perquè si alguna cosa ha de tenir una peça cultural, com serà cada número de la revista, és la llibertat de la pluralitat d'idees i d'escoles culturals, incloent-hi els anti-escoles.

S'haurà de treballar des de la modèstia però trepitjant fort, perquè hi ha molta gent en l'àmbit occità que fa valuoses aportacions culturals que ens cal projectar, però no només pels de fora sinó, primerament, per gaudir-ne nosaltres.

Reprodueixo dues escultures de Josep Guinovart, tot recordant-lo en la lluita de les llibertats, inclosa l'artística, que ha conreat fins a la mort.





...

dimarts, de desembre 11, 2007


Visca el llibre!!!.
No pots exclamar altra cosa desprès de llegir “Com una novel·la” de Daniel Pennac. Tot un assaig que reflexiona sobre la disminució dels índex de lectura i que ens fa veure que la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.

De l’editorial Empúries de Barcelona i amb traducció catalana de Sergi Pàmies, Pennac també ens presenta el decàleg dels drets imprescindibles del lector : el dret a no llegir, el dret a saltar pàgines, el dret a no acabar el llibre, el dret a rellegir, el dret a llegir qualsevol cosa, el dret a llegir en qualsevol lloc, el dret a fullejar, el dret a llegir en veu alta, el dret a callar i el dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual). Aquest últim dret és el quedar enganxat com a lector a algun personatge, ambient i/o text. Quin és el dret que més exerciu?.
No hi ha com llegir “L’amant” de Marguerite Duras, en veu alta i caminant, i llegir el llibre tot de cop, fins que l’acabes. (Això només és pot fer en un clima mediterrani).

► Tinc un desig de lectura immediata : llegir el llibre de Ségolène Royal “Ma plus belle histoire c'est vous” (“La meva bella història sou vosaltres”).

► Tinc un desig de lectura compartida :
reactivar a Aran “Clubs de lectura”. Idees?.

► Tinc un desig de militant de la lectura : endegar una campanya de divulgació pels joves d’Aran incentivant a la lectura. Qui s’hi apunta?.

► Tinc un desig de lector reivindicatiu : que retorni el silenci a la Biblioteca de Vielha, començant per arreglar el motor de la calefacció/refrigeració que és un dels pitjors sorolls per trencar la calma del lector més calmat i pacient. Tant costa, senyors i senyores de l’Ajuntament?.

Bona lectura.
...

dimecres, de desembre 05, 2007


Acabo de començar un nou projecte editorial que és l’edició d’una revista cultural, denominada “Es Arts”.

La revista té com a àmbit geogràfic d’actuació Aran i Comenges. Recollint les activitats culturals de totes aquestes dues zones.

Serà una publicació d’idees i de pensament cultural, a més d’oferir reportatges de divulgació d’alt nivell, incorporant també una agenda cultural i una miscel·lània de seguiment de les activitats culturals programades. Incorporarà seccions de patrimoni, literatura, música, arts plàstiques, disseny de moda, dansa, teatre, fotografia, folk, festes tradicionals, col·lectius culturals i agenda. Com també qüestions culturals de les principals ciutats properes a Aran i Comenges, especialment Tolosa de Llenguadoc, Tarba, Pau, Lleida, Barcelona i Zaragoza.

“Es Arts” serà una revista en aranès i gascó en general, incorporant uns apèndixs de pàgines de traduccions en francès, català i espanyol, on és recolliran la sinopsis d’alguns articles i també la totalitat del text d’altres.

“Es Arts” tindrà un format DIN4, sensiblement modificat, amb il·lustracions i fotografies en blanc i negre i color. D’una extensió de 66 pàgines, amb un tiratge de 1000 exemplars.

Tindrà una periodicitat mensual i serà una revista de pagament, prioritzant les subscripcions.

L'Associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa amb seu a Vielha en serà l'editora

“Es Arts” serà un producte editorial de qualitat, que serà més que una revista, serà una plataforma que vehicularitzarà i crearà cultura, però s’ha de veuré com un projecte de militància cultural, més que un estricte negoci editorial, perquè el que farà és unir i dinamitzar un sector.

Tot el que he escrit anteriorment seria la fitxa de la nova revista, però el seu naixement i de com està pensat fer-se, forma part substancial de la nova publicació.

Durant 10 mesos és realitzaran totes les tasques editorials, financeres, de màrqueting i comercials, per fer-ne el llançament definitiu de la revista. Durant aquest període i com a eina de treball i promoció, s'editarà de forma acabada el primer número pilot de la revista “Es Arts”. Serà un període de recerca de complicitats d’escriptors, periodistes, acadèmics i d’especialistes en cultura; de trobar inversors privats i públics; i de trobar un nodrit grup de subscriptors fundadors.

Tota una nova aventura editorial i personal, que vol contribuir modestament a la cultura occitana i crear micro-industria cultural a Aran. Novament, per part nostra, és fer sortir un nou vaixell a la mar, esperem que les forces de la natura ens protegeixin i que no perdem la màgia i la il·lusió.

...

dimarts, de desembre 04, 2007

Sembla que avui definitivament s’obra al trànsit el nou Túnel de Vielha. Al·leluia!.

Tots ja sabem els despropòsits de tota aquesta obra, però sobretot n’hi ha un d’ampli abast polític, que és la falta de respecte dels poders espanyols amb els territori i també amb les seves Institucions, tant nacionals com locals. (“Nacionals araneses”, és clar).

De res ha servit que l’actual Govern d’Aran estigui sota la disciplina del socialisme estatal com català, alhora de la veritat ha estat ningunejat, com ho havien estat els governs aranesos convergents.

Respecte al Túnel tota la classe política aranesa ha estat patètica.

El Síndic Boya enfront qualsevol problema amb el Ministerio de Madrid o amb la Generalitat de Catalunya, ha mostrat la crua realitat : que és un diputat sota la disciplina d’un partit no aranès. I malgrat les filigranes d’imatge que ha intentat, més que un President d’un País, ha estat l’home submís dels encàrrecs dels interessos socialistes.

A més, ha mostrat un govern aranès desencaixat i uns Conselhers més “regidors locals” que Ministres, a més de donar la imatge de valorar més les seves responsabilitat compartides de fora del govern, que no la seva pròpia representació institucional. No és de rebut que Juan Antonio Serrano vagi pel món donant més importància al seu càrrec de President de la Federació d’Hostaleria de Lleida, que d’ésser Conselher o sigui Ministre del seu País. És clar que això de “País aranès” un s’ho ha de creure.

Però per l’altra banda, els Convergents Aranesos han fet un striptease públic de com estant internament. I com és sabut : “un rei sense cort i sense poder”, anatemitzant a tort i a dret a qui li portava la contraria, només ha posat en evidència la mala digestió de la derrota electoral i que s’entrava en un pou sense sortida.

El model Barrera està acabat, el que no vol dir que ho estigui l’ex-Síndic Barrera d’acabat com a dirigent, però el “model de treball transferit de l’antiga Síndicatura” no solament està esgotat, encara és pitjor, el seguir-lo, obra un divorci brutal entre la seva pròpia gent i amb la societat aranesa, i és converteix amb una nosa.

Amb el tema de com és varen afrontar els problemes del nou Túnel és quan és va veure com és representen els interessos aranesos i els convergents varen fer fins avui, una jugada curta, ridícula i més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’un grup amb experiència de govern. (Sembla que avui, CDA no assistirà a una passejada compartida d’obertura del Túnel).

Si desprès de governar 12 anys al Conselh, només s’acaben posant unes pancartes, s’acaba demanant ajuda al partit català germà i és complementa, desapareixen de l’escena d’un acte institucional aranès, és patètic, a més que políticament és un error. (A que quan, algun dia, vinguin de Madrid a tallar la cinta, algun convergent perdrà el cul per estar a primera línia).

Tota aquesta flamarada populista tant barreriana, s’ha de deixar pels partits petits i simbòlics que tenim al País, que també han fet pena. Dels del PP hi ha hagut abrandaments nacionalistes espanyols. Dels d’Iniciativa ni paraula sobre el Túnel i de la secció aranesa d’ERC, hem llegit, escrit amb la boca petita, que el Túnel no ha de tenir nom de “rei” sinó de personatge il·lustre d’Aran. Genial.

...

dilluns, de desembre 03, 2007

Hem celebrat els 85 anys del meu pare. Tota una efemèride que ha coincidit amb la gran manifestació de Barcelona pel “Dret a decidir”.

Vaig ésser al dinar d’homenatge al pare i també a la manifestació. De fet tots dos esdeveniments tenien un enorme punt comú : el resultat de la lluita i la militància pel dret a la llibertat del País o sigui a la seva independència.

No deixa d’ésser una enorme satisfacció que patums, patumets, quadres i comissaris varis, que durant anys i panys ens varen fer la vida impossible dins del propi camp del nacionalisme català perquè nosaltres, sense embuts, reclamàvem la independència dels Països Catalans, ara ells és reclamin protagonistes de la llibertat plena per a Catalunya, assumint i omplint-se la boca d’eslògans soft, però de contingut clarament sobiranista, com és el “Dret a Decidir”.

De fet és la nostra petita o gran victòria.

Victòria que és reafirma també sobre un socialisme oficialista totalment d’esquena al País i símbol d’una classe política decadent i de submissió. Quan no hi ha valors de res, i tot són carreres polítiques personals i funcionarials, s’acaba un creien la pròpia trampa, que és pensar que és “el país que és manifesta i reivindica” el que hauria d’estar al servei del partit i no, precisament al revés.

Quan el meu pare deia en el míting fundacional del PSC-Congrés : "... Aquí és sua socialisme...”, fent una subtil referència a la insuportable calor que feia en el local on és celebrava l’acte, feia també una metàfora vital i d’empenta d’un projecte engrescador per tot un poble. Ara la classe dirigent socialista del PSC(PSC-PSOE) ja no surt ni al carrer, per reivindicar uns mínims drets a decidir sobre finançament i en infraestructures.

...

dijous, de novembre 29, 2007


Avui s’acaba el termini per presentar les entitats privades propostes de subvencions i convenis a l’Ajuntament de Vielha e Mijaran.

A traves de la “Ordenança Generau Reguladora de Subvencions” l’Ajuntament de Vielha d’una manera transparent, vol donar suport a les associacions i a altres col·lectius en les seves activitats.

Em sembla bé aquest sistema, i en honor a la veritat va ésser l’ex-Alcalde Joan Riu, -l’alcalde que em persegueix a base de querelles-, qui va tirar endavant aquesta Ordenança. A mi el que no m’agrada és el model de finançament a les entitats que té l’Ordenança, i de totes les fórmules que és podien escollir, és va triar la més allunyada d’una capital de País de cultura minoritzada. Els especialistes en dret em diuen que tot depèn de com és llegeixi i s’interpreti l’Ordenança, perquè hi ha marge perquè el polític de torn, pugui prendre les seves decisions.

Si Vielha no continues sent una població d’institucions grises, hi hauria una política cultural, producte d’una reflexió, hi haurien uns objectius i tot això lligaria en que i en qui invertir en les ajudes de les entitats privades. Esperem que no sigui una repartidora de misèria econòmica, que disgusta a tothom i no possibilita fer coses.

Tot això contrasta amb la poca o nul·la transparència del Conselh Generau d’Aran.
Algú ha vist alguna convocatòria d’ajuts?.

Que no em vinguin en la penosa defensa que l’anterior govern del Conselh no tenien una clara línia d’ajudes a les entitats. Perquè ni jo n’era el responsable, ni mai vaig acceptar una sola pesseta o euro, sinó venia per un concurs públic obert i transparent, i com que no hi era, mai vaig rebre ni una sola ajuda, ni petita ni gran per fer activitats associatives, incloent-hi les de premsa.
.
Però de la “moralitat i l’ètica” n’ha fet bandera els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC i del PRAG, i ara tot allò que criticaven ho estant fent ells.
...

dimarts, de novembre 27, 2007

Article meu publicat avui a “Pirineus”, suplement, entre d’altres, del diari Segre de Lleida i del Diari d'Andorra.


Pepita Caubet

Fa molta ràbia que els catalans desconeguin la literatura occitana actual, però sobretot que desconeguin la literatura aranesa, si més no, perquè Aran és company de viatge de Catalunya. Però encara fa més ràbia que els catalans s’hagin perdut sentir en directa, una de les escriptores més sornegueres i divertides que ha tingut Aran: Pepita Caubet.

Na Pepita, amb nom de veïnatge autèntic, era una jove dama nascuda els anys 30, que ens ha deixat aquesta tardor i que com ella deia reivindicativa, durant la seva fatal malaltia: “... aquí hi ha un error, ara no toca aquesta mort...”. I tenia raó, malgrat el que diguin els patriarques de l’arrelada església aranesa, malgrat el sentiment profund de creient militant de Pepita, això de traspassar-se per sempre, és la gran nota desafinada que liquida una trajectòria vital. Diem-ho sense embuts: morir-se és una gran bretolada.

I a més, Aran és un País petit, històricament i culturalment és més gran si li sumem Comenges, que seria com la Catalunya Nord dels catalans, encara que la gran majoria dels comengens i molts aranesos, tot això ho ignorin. Però Aran encara és més gran, si contemplem el llarg i omple d’Occitània. Tot plegat un somni nacional de dialectes potents que donen una singular literatura, això sí, poc projectada. En tota aquesta aventura, quedar-se sense un referent cultural com la Pepita Caubet és un bon tràngol.

Per homenatjar una escriptora el millor és llegir la seva producció literària, per això millor que se’n vagin a una llibreria i demanin els seus llibres i si no els tenen, cosa habitual i molt emprenyadora, diguin-li al llibreter o llibretera que truquin a l’editorial “Pagés editors” de Lleida, que ho tenen tot.

Però també si de veritat volen homenatjar tota una literatura i cultura en general, facin el propòsit com a catalans també minoritzats i colonitzats, de posar un “aranès o aranesa a la seva vida”, almenys assaborint els seus textos literaris.

Comencin a memoritzar alguns noms d’escriptors aranesos, comengens i també bigordans, actuals. Tots fan cultura gascona en diferents especialitats. (Llistats per rigorós ordre alfabètic, per evitar els típics marre miaus) : Manuela Ané, Franc Bardòu, Verónica Barés, Clara Berdiè, Francesc Boya, Pilar Busquets, Arturo Calbetó, Pèir Cots, Jan-Luc de Mongaugé, Jèp de Montoya, Antònia Escala, Elisa Escala, Andrèu Eygun, Rosèr Faure, Joan-Pau Ferré, Mari Pau Gómez, Xavi Gutiérrez, Jan Loís Lavit, Miquèu Maffrand, Lúcia Mas, Teresa Pambrun-Lavit, Albert Peyroutet, Miquèu Pujol, Elisa Ros, Jusep Loís Sans, Juanita Santafusta, Miquèu Segalàs, Frederic Vergés, Maria Vergés ... i Pepita Caubet.▄

...

dilluns, de novembre 26, 2007

És ben conegut per qui està implicat a l’administració o simplement per qui està interessat en les polítiques públiques, que una de les fórmules per avançar en polítiques sectorials és elaborar els denominats “Llibres Verds” i també els “Llibres Blancs”.

I és que seria urgent a la Val d’Aran que s’elaborés el “Llibre Verd de la cultura aranesa”.

Com és sabut un “Llibre Verd” promogut per una administració local, nacional, estatal o de la comunitat europea, és un document de reflexió sobre un àmbit polític específic, que va destinat, tant a les administracions com als particulars, per incentivar a la participació en un procés de debat i consulta. De vegades aquest procés porta directament a que és desenvolupin processos legislatius o normatius.

Per altra banda, el “Llibre Blanc” és un document que conté propostes d’acció governamental o de l’administració en un àmbit específic.

O sigui que mentre els “Llibres Verds” proposen un conjunt de idees per a un debat públic, els “Llibres Blancs” contenen un conjunt oficial de propostes en àmbits polítics específics i a més constitueixen la guia per portar-los a terme. De fet, moltes vegades és comença per un “Llibre Verd” per arribar a un “Llibre Blanc”.

Doncs a Aran, convindria un ampli debat sobre la cultura, per arribar a un pacte nacional en aquesta àrea, on tots els colors polítics i tots els agents culturals particulars hi tinguéssim cabuda.

Però per ordenar el debat i donar elements de diagnosi de la situació cultural a Aran, caldria tenir coratge i llençar-se a la piscina promovent un “Llibre Verd de la cultura”.

De fet no és una qüestió de coratge, sinó de sentit comú, perquè s’ha de passar de l’amateurisme a la professionalització en polítiques culturals públiques, per dinamitzar el sector. I tenint present que com que a la Val d’Aran és dona un procés de minorització cultural i lingüística molt particular, les idees i les pràctiques culturals han de tenir un enginy, productivitat i incidència social molt ben perfilades.

...

divendres, de novembre 23, 2007

.............. Ha mort Paco Candel


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


Nocturn per a acordió
JOAN SALVAT-PAPASSEIT

...

dimecres, de novembre 21, 2007

..............

Esta bé que tot un Síndic d’Aran parli en primera persona d’Occitània. Potser mai em vaig sentir tant orgullós d’aquest escriptor, avui Síndic, com quan vaig assistir al seu reconeixement per l’Acadèmia Julien Sacaze de Banhèras de Luishon. Era un reconeixement i una pràctica occitanista, encara que quasi ningú dels assistents, fins i tot l’Acadèmia, estigues en aquesta línia.

Un desig de carrera política per camins ben laberíntics, ha posat aigua al vi de l’escriptor, que jo en publicava articles amb més d’un sacrifici crematístic a canvi de res, sinó era afavorir la literatura aranesa i a l’escriptor.

L’occitanisme avui o serà viu per potenciar activitats pràctiques, o és un carreró sense sortida.

Fa molts dies que entre Aran, de una i altra banda de la frontera administrativa, entre Aran i Comenges amb capital Les, estic preparant una activitat cultural, que hauria d’ésser estructural amb permanència i lluny de les activitats efímeres, que són necessàries, però que on cop fetes, segueixen deixant el desert.

I que em trobo per part aranesa? Incomprensió o gran paraules, i ja és hora d’anar al gra, creant programes d’ajuda públics, oberts i transparents, i invertir de veritat en cultura. És que no hi ha ajudes ni grans, ni petites!.

Per exemple, una qüestió petita:
Demà comença a Besièrs el quart Col·loqui Internacional de l’Associació Francesa de Catalanistes, dedicat enguany a “Catalunya-Occitània” amb temàtica aranesa. Era un bon moment de presentar una ponència o una comunicació o fer una conferència científica sobre algun tema específic sobre Aran, sortit directament del nostre País.

Fer això vol dir “comprar” temps per preparar el material, el viatge i l’allotjament. Vol dir una despesa i que l’investigador necessita ajuda per anar-hi. Aquí a Aran no tenim universitat, ni departament o càtedra que carregui amb les despeses. Despeses que assumeixen sempre de bon grat, perquè entenen que és una forma de fer recerca pròpia, fer projecció de les pròpies coses i dels propis professionals. Aquest treball substitutori d’ajuda a Aran, l’ha de fer l’administració nacional aranesa. Doncs no és fa. I jo, que voldria participar al Col·loqui, no m’ho puc permetre. I no només és un petit drama personal.

Aquest plantejament de nou ric, molt aranès i andorrà per cert, de portar grans figures culturals de fora, està bé si tenim la resta de la casa cultural del País funcionant, sinó és una frivolitat.

Amb l’occitanisme cultural podria passar el mateix. Que és potencies una política d’aparador amb data de caducitat, mentre que el que ens interessa és crear uns fonaments permanents.

...

dimarts, de novembre 20, 2007


Avui és el dia que Artur Mas presenta en una conferència solemne a Barcelona, la nova política convergent denominada "Casa gran del catalanisme". Sempre és una satisfacció que tota una potent organització, hagi acabat venint a l'estratègia que vàrem encetar l'any 2003 amb la plataforma "Mobilització catalanista (MCAT)”. Han trigat 4 anys en entendre Artur Mas i l'aparell, el que jo proposava. També en aquell moment Duran i Lleida va disparar amb bala contra nosaltres.

Quan jo proposava una plataforma transversal catalanista, se’m deia que havia d’ésser “nacionalista i enquadrant els nostres”. Ara s’ha entès que és una estratègica de “unitat en l’actuació”, amb una clara base de País, deixant de banda les ideologies clàssiques.

Precisament avui és el dia per parlar una mica del convergents aranesos, que tant s'emmirallen amb els convergents catalans. I ho faré sobre un tema petit i pràctic.

Concretament sobre una carta que és va publicar ahir al diari Segre titulada "El Conselh d'Aran y Betlan". La carta és anònima i està signada per "Es de Betlan". Sembla que l’auditoria de la carta és una combinació de gent d'Iniciativa, gent del PP i algun convergent que viuen a Betlan. (Novament torna l'anonimat en les cartes, que tan avorreixo, però la realitat és que la gent a Aran té por a les represàlies).

No conec directament el projecte de condicionament de la carretera del poble de Betlan, ni el que va presentar al seu dia el govern Barrera, ni el que ara ha presentat el govern Boya. La carta denuncia, dit a grans trets, que el projecte actual destrossa el projecte anterior, que era més complert i amb el vist i plau de tots els veïns.

Però el que a mi m'interessa de la carta són les frases: "...¿No piensan defender su proyecto señores de CDA?...".
"...Señores no pueden permitir que Unitat d'Aran destroce un buen proyecto y la ilusión de un pueblo sin decir nada...".

(Ja té nassos que els que van facilitar la pujada al poder del Síndic Boya ara demanin ajuda. Però això és un altre tema).

El que vull comentar és aquesta directe interpel·lació als convergents per part d’un grup de ciutadans i que acabarà en frustració.

Els convergents aranesos, encara que vulguin ara prendre una postura, han perdut tanta pistonada en l'arena política d'Aran, que estant fora de joc. No podran defensar el projecte de Betlan de forma efectiva, com no sigui la política de la "pancarta" que és la única iniciativa que ofereix el model Barrera. De la "pancarta" o de la "postura testimonial de crítica" al Plenari del Conselh i sense cap mena de projecció pública.

Avui hi ha una creença generalitzada a tot Aran que CDA està d'un pasotisme pujat desprès de perdre les eleccions, i no és veritat. El que està és en un cul-de-sac amb un model polític acabat i amb un lideratge totalment qüestionat.

No és tracta d’alçar la veu o de testimonialismes, el que és tracta és que el nacionalisme aranès faci la funció de grup de pressió polític el suficient fort per incidir a la societat aranesa i que aquesta reaccioni, i impossibiliti el retrocés nacional, polític i social que el nou govern ens està portant.

I per aconseguir això, d’entrada el nacionalisme aranès necessita una organització de militants forta, per poder crear simultàniament una amplia plataforma de simpatitzants que sigui el fòrum per transmetre propostes i il·lusió col·lectiva. Per saltar desprès a les propostes més transversals, a la nostra “casa gran”.

Però hi ha tot un tap d’ampolla dins del nacionalisme aranès que no deixa sortir la política de futur: ni la gran, ni la petita, com la qüestió de Betlan. És tot un drama numantí : entre la conveniència i la irresponsabilitat.

Tot plegat, potser, serà culpa de l’Erulet, l’esperit malèfic que recorre Aran, com ens recorda la mitologia pirinenca.
...

dijous, de novembre 15, 2007


Estar al dia de tot el que és fa al teu territori i amb tota la resta interdependent, és bastant complicat, sobretot si estàs als Pirineus. (Amb el fred assassí que fa avui, tinc consciència física de viure a muntanya).

Els que per professió tot el sant dia gestionem centenars d’items d’informació, no és que ens sigui menys complicat, sinó que encara pot ésser més frustrant, perquè sempre penses que no ho saps tot. I a més, sí també vols fer d’analista i elaborar-ne una opinió, pots arribar a la conclusió que sempre et falten dades.

Tothom sap que si una informació arriba a un receptor, diem-ne no llegit, la informació pot relliscar en la seva interpretació i quedar en un estadi superficial de comprensió. Però si el receptor s’ha cultivat amb lectures (inclosa la premsa) i en aprenentatge, quan rep la informació li pot treure suc a fons, interpretar-la i canalitzar-la, sí cal.

Tot això m’ho fa pensar perquè he recuperat un antic article (1988) de la revista espanyola “Revista de Estudios políticos”, escrit per Jordi Capo entre d’altres, titulat: “La formación de una élite política local”. I em pregunto perquè els polítics de la Val d’Aran són tant reticents a llegir, estudiar i reciclar-se.

Però el que encara em sorprèn més del sector del nacionalisme aranès, és que posin pals a les rodes perquè les noves fornades de polítics amb càrrec i de militants, passin per seminaris de reciclatge. N’hi ha que no fan, ni deixen fer. Llàstima que en política institucional i de partit, no és practiqui de bon rotllo, el concepte de jubilació anticipada.


...

dimecres, de novembre 14, 2007


A més dels mitjans de comunicació en aranès, la meva altra obsessió respecte Aran, és que el País aculli estudis universitaris, estudis de nivell superior presencials durant tot l’any. Encara que no siguin llicenciatures completes, si que s’hi poden oferir diplomatures i sobretot estudis de postgrau, des de Màsters o sigui Mestratges, fins a seminaris de llarga durada. I tot això per la gent del territori com per rebre alumnes d’arreu. Aquest acolliment és la clau per fer l’operació rentable, condició per fer desplaçar un potent equip de professors.

Em vaig involucrar, primer anímicament i desprès fent militància, en el projecte de centre universitari de la futura estació d’esquí TUCA i de la seva part urbanitzable. Ja no sé ara, si és un somni la part universitària o la pròpia estació. No puc suportar el secretisme en política pública i com gestionen la futura estació em posa dels nervis.

També em vaig involucrar en crear un “Centre de suport” de la Universitat Oberta de Catalunya, -la UOC-, a Vielha. Semblava que Joan Riu, l’antic alcalde, li entusiasmava la idea. Fins i tot va assignar local municipal. Però res de res, el projecte és va dissoldre com un sucre en un cafè. Encara avui, no sé perquè.

El nou Ajuntament de Vielha e Mijaran, on conflueixen dos nacionalismes : el nacionalisme espanyol i el nacionalisme aranès, en temes de cultura encara no sé quina és la seva política. Segurament no en tenen, perquè un més un de vegades no son dos entre rivalitats de nacionalismes i rivalitats de reines. I en l’embolic tàctic que estant posats, allà on és veuen més les contradiccions és en la cultura. Vull dir cultura de veritat i no en activitats freakis.

Necessitaríem una moguda de universitaris d’Aran, siguin del color polític que siguin, siguin de l’escola acadèmica que siguin, i siguin de l’especialitzat que siguin, per tirar endavant projectes d’estudis superiors a Aran.

Sempre vaig pensar que era una sort tenir a la Noelia Costa, perquè com a doctorada, podia entendre perfectament això dels estudis universitaris, i estava a l’agenda entusiasmar-la i seduir-la en tots aquests muntatges. Però un dia, de sobte, me la vaig trobar en política, i l’endemà en la rivalitat política, i encara més, l’endemà passat en les guerres fratricides electorals, i avui a cavall d’un Govern aranès que destil·la un menyspreu absolut pels que no son de la seva corda.
...

dimarts, de novembre 13, 2007


No hi ha ni el mínim dubte que la intervenció institucional ha estat fonamental perquè l’aranès no desaparegui en l’actualitat. La normativització de l’aranès del 1983 va ésser cabdal i la introducció de l’aranès a l’ensenyament ha estat bàsica i d’uns resultats estructurals que seran irreversibles.

Però com ha passat a Catalunya amb el català i la Generalitat, pot semblar que tot el que ve en aranès és qüestió del Conselh Generau d’Aran. No només perquè la pròpia institució s’ho apuntava per qüestió d’imatge, sinó que fins i tot les administracions locals pensaven que la llengua no era qüestió seva i pensaven que era tema del Conselh.

La ciutadania a Aran té la percepció que tema “de” o “en aranès”, és tema oficial del Conselh. I això pot acabar creant rebuig, i no cal dir en la joventut. Un rebuig de protesta al propi poder i a les coses oficials, i un rebuig pel color polític. (Ara i abans).

La bona estratègia és ajudar des del Conselh a tota mena d’iniciatives culturals que hi hagi la llengua, posant-se a segon rengle la institució nacional; i ajudar a que la pròpia dinàmica de la societat civil potencií aquesta mena d’iniciatives. Fer-ho al revés constantment, és artificialitzar crònicament la normalització de la llengua i la cultura en general.

Si un govern per ideologia, per estratègia i per programa és intervencionista, pot acabar sent tant intervencionista en cultura i llengua que pot ofegar la sortida d’iniciatives privades o ofegar les existents.

Si el govern no vol ensorrar el negoci de les pizzes a Aran, millor que no munti una cadena oficial de pizzeries i a més el que no pot fer és regalar-les a tota la població. És evident que si passes això, cap particular s’arriscaria a invertir en esforç humà i en diners a obrir pizzeries.

En cultura s’ha de passar de la cultura de “beneficència”, regalant-ho tot, o intervenint en tot com a monopoli gestor; a una cultura oberta i plural que hi juguin els mecanismes privats i de mercat. El mercat és petit? El mercat és Aran, Gasconha i la resta d’Occitània.
...

dilluns, de novembre 12, 2007

Sempre he criticat que no hi hagués reflexió i debat per construir polítiques sectorials a Aran. Sempre he dit que no podia ésser que les administracions públiques no busquessin la complicitat de la societat civil per elaborar programes.

Al nacionalisme aranès sempre li ha costat la reflexió, el debat i trobar complicitats, perquè sempre la prepotència i la supèrbia se’ls ha menjat. I la governabilitat l’han practicada a traves dels patrons tradicionals.

Ara els socialistes aranesos segueixen la mateixa escola : cap reflexió, cap debat i cap consens.

Tornem a la llei de l’embut.

Aquesta forma de governar és una altra expressió de l’autoritarisme que tenen en el seu discurs i la seva pràctica, i que no aporta “canvi” com a valor de novetat i de progrés. L’acció de govern l’exerceixen des de una posició de monopoli i no de relacions compartides.

El concepte avui de govern pressuposa saber entrellaçar les capacitats d’influència de les àrees de presa de decisió i gestió d’estructures, on hi ha múltiples xarxes d’agents socials i institucionals.

I no només és tracte que el govern del Conselh Generau d’Aran prengui decisions públiques condicionat formalment pels agents socials, sinó que el propi govern ha d’encoratjar a que hi hagi una relació en les dues direccions, -dels governants i dels governats-, buscant fòrums de diàleg i de consens.

Situats al govern : els “uns” i els “altres”, són una i altra cara de la mateixa moneda.

L’Aran del segle XXI no és mereix un govern provincià de cinquantena regional i ja estant en el tobogan.

...

dijous, de novembre 08, 2007



El meu pare de petit em portava a tota mena de mogudes culturals, cíviques i polítiques, quasi totes elles clandestines o que eren la cuina de la preparació d’alguna cosa, suposo que la idea era que visques directament com és feia País, malgrat la dictadura. No tinc ben localitzat l’any, potser el 1961 quan jo tenia 10 anys, però recordo que em va a dur a veure a l’escriptora Caterina Albert a l’Escala.

Caterina Albert, que com tothom sap signava “Víctor Català”, estava malalta i als seus 92 anys restava definitivament al llit molt lúcida i dialogant, i així rebia als seus visitants. No us podeu imaginar el que em va impressionar trobar una majestuosa senyorassa, ficada en un impressionant llit, per a mi enorme i molt alt, amb una capçalera de fusta on hi havia un parell d’ocells enormes lacats. Segurament l’escenografia em va impressionar més que l’escriptora, que m’havien dit que havia escrit la gran novel·la “Solitud” i que signava les seves obres amb un nom de “senyor” per poder publicar, perquè les senyores els hi negaven els mateixos drets que els senyors.

Explico tot això per assegurar que tant na Caterina com “Solitud”, estant al disc dur de la meva vida. Aquesta introducció em porta a comentar la recent traducció a l’aranès de “Solitud” i en especial el bombo polític que ara en fa el Síndic Boya.

Crec sincerament que és un enorme error.

Que Maria Vergés, la flamant i distant Directora de Cultura del Conselh Generau d’Aran, en sigui la traductora, no significa res més que la Maria l’hi agradava profundament “Solitud” i és va buscar la vida per fer-ne una traducció a l’aranès. Com opció particular no és pot discutir res, és legitima i lloable, però com a política de traduccions finançades per les administracions públiques, és una altra història. Per que? Perquè l’administració aranesa no pot anar de franc tirador i ha de tenir un criteri, unes prioritats i el desplegament d’un programa propi de traduccions.

Una obra com “Solitud”, una peça important de la literatura catalana, la ciutadania aranesa i en especial la joventut escolar, la pot i l’ha de llegir en la seva llengua original. Per molt bones que siguin les traduccions, no hi ha res com l’original. Cap administració catalana se li passaria pel cap traduir “El Quijote” al català, perquè els catalans el podem llegir directament en la llengua original. Això no vol dir que existeixi una traducció del Quixot en català, que un traductor català calent pel llibre ha fet.

El que vull dir, és que s’han de saber distingir les opcions personals, de la planificació de la política cultural de les traduccions.

Tant de bo hi haguessin centenars de traduccions a l’aranès de llibres importants de la literatura universal, però la migradesa és tant enorme que equivocar la línia de traduccions serà un errors per anys. Una traducció no s’improvisa i des de que s’encarrega, fins que està feta poden passar molts mesos i anys, per tant s’ha de saber prioritzar.

La Directora de Cultura segueix no saben distingir entre el que és públic i el que és privat. I em temo que el que no és té clar és el que cal traduir, i sembla mentida que no parlin amb ningú i s’ho maneguin tot ben solets, ben lluny de l’estil Prat de la Riba, President de la Mancomunitat de Catalunya, per citar un referent de treball transversal, sense el sectarisme del color polític. (Perquè Aran està ara, en cultura estructural, com estaven els catalans en aquella època).

Que jo recordi, en quatre anys, publicades o no, d’obres majors de la literatura, només s’han traduït a l’aranès “El petit príncep” i “Solitud”. Tenim un problema.

...

dimecres, de novembre 07, 2007

Quan ets una rata de biblioteca i et passes el dia disciplinadament entre llibres i manuscrits, fent fitxes de lectura i escrivint, convé desengreixar i a mi m’agrada observar llargues estones, completament embadalit, com literalment centenars de francesos (suposadament tots occitans), compren com a desesperats en el gran Supermercat Boya de Les. És un espectacle increïble i alliçonador : gent i més gent, de tots tipus i amb tota mena de vestimentes multicolors, compren i compren, suposo per fer unes grans farres, perquè els licors els comprens per dotzenes; mentre els euros és van amuntegant en les caixes, portades també per unes multicolors i multiculturals caixeres. M’havia d’haver especialitzat en supers de vídues prop de les fronteres i no en cultura, i encara menys en comunicació política!!!.

Però per desconnectar de veritat, el millor és llegir -en moments de descans- temes absolutament diferents amb els que treballes i resseguir la biografia d’Alma Mahler-Werfel em relaxa. El llibre “The Bride of the Wind. The Life of Alma Mahler” de Susanne Keegan és una peça històrica per conèixer més aquesta “núvia del vent”.

És encoratjador descobrir, resseguint fitxers de préstecs de llibres, quanta gent ha llegit aquesta biografia, en versió castellana a Les, i m’agradaria saber-ne que en pensen els lectors de la protagonista i com entenen les seves relacions passionals i quasi culturals, ja que va estar casada amb el compositor Gustav Mahler, amb l’arquitecte Walter Gropius i amb el novel·lista Franz Werfel, i a més se li coneix una apassionada relació amb el seu amant pintor Oskar Kokoschka. Llegir és un acte personal de solitud, però discutir les lectures, és un acte passional de companyonia i a Aran ens aniria molt bé practicar aquesta mena de club de lectura. Curiosament cap lector de Les, que per préstec va llegir la biografia de Keegan, va llegir abans o desprès la pròpia autobiografia d’Alma Mahler-Werfel, “Mi vida”, que costat per costat estaven al mateix prestatge de la biblioteca. Entendre perquè un lector o lectora té una o una altra conducta, m’obsessiona, en realitat m’encurioseix tota la conducta del ciutadà.

...

dimarts, de novembre 06, 2007

No tinc el mínim dubte de la gran importància de l’església als afers terrenals de la Val d’Aran, per això si és vol entendre on som ara amb la identitat aranesa, ens cal conèixer a fons les comunitats de religiosos i religioses instaurades al País i a més i sobretot, el paper dels mossens de cada parròquia. Hi ha una llarga història, fecunda i plena de vida religiosa que fonamenta Aran.

Per la meva especialitat jo treballo l’època contemporània, per fer-ne una anàlisi actual com a politicòleg, però cal recórrer totes les èpoques passades per reconstruir creences, actituds i conductes d’una societat civil totalment lligada a un tipus d’església institucional, més o menys lligada al territori, influint sobretot en educació.

És pot entendre l’Aran actual, sense reconstruir el que van significar els “Hermanos de la Salle”?, per exemple. Jo crec que no.

Ara, encara que m’està costant, estic reconstruint la feina feta per la comunitat de religioses de l’ordre francesa de la Sagrada Família a l’Hospital de Sant Antoni de Vielha i també en la seva part geriàtrica. Estic parlant de l’etapa de gestió de tota l’assistència socio-sanitària hospitalària de Vielha, per part de la Quinta de Salut l’Aliança.

Encara que els no especialistes els hi costa acceptar-ho, (i sobretot algun polític indocumentat), no és pot entendre el que va passar recentment amb l’acomiadament del Director Assistencial de l’Hospital de Vielha, sense comprendre l’etapa de l’Aliança. I no és pot entendre aquell període, sense comprendre l’estil de comunitat religiosa en un centre hospitalari.

Tot no és tant simple : Síndic bo o Síndic dolent, segons el carnet. Per a cada conducta hi ha unes raons i els analistes busquem les causes.

...

dilluns, de novembre 05, 2007


Stand Up for Journalism
Planta cara pel Periodisme

Avui periodistes de tot Europa reivindiquem els nostres drets.
És tota una campanya europea contra totes les pressions que han de suportar els professionals de la premsa. Des de les més dramàtiques com l’eliminació física del periodista, fins com també exposa la campanya, “contra l'excessiva comercialització, la pressió política, el baix nivell i les males condicions de feina dels periodistes”.

La Federació Europea de Periodistes promou aquesta campanya sota el lema “Stand Up for Journalism” -Planta cara pel Periodisme-.

No és que cregui molt amb això dels dies acordats per fer reivindicacions, però sempre és útil per remoure consciències.

Situats a l’Aran la premsa té unes clares limitacions i una clara pressió política. Hi ha por d'explicar les coses i els propietaris dels mitjans de comunicació practiquen l’autocensura constant. Evidentment s’ha de diferenciar el sector privat del sector públic, però la pressió és la mateixa.

El cas que tenim més a prop és el de “Eth Quinze”, que desprès d’incorporar l’aranès majoritàriament en la publicació ha acabat tancant, i no només perquè ha hagut d’anar al jutjat per la querella de l’ex-alcalde de Vielha, sinó a més per la pròpia autocensura i acoquinament dels seus editors.

A Aran s’hauria de reivindicar el periodisme com a professió, reivindicant un periodisme de qualitat; s’hauria de reivindicar poder informar de tot; s’hauria de reivindicar la llibertat d’opinió i per últim s’hauria de garantir un periodisme en aranès.

Jo em poso les mans al cap quan una administració fa premsa sense periodistes. Són capaços de fer una publicació un funcionari i un dissenyador, i és queden tant amples. En canvi se suposa que aquell ajuntament per construir obra pública tenen arquitectes i cap administratiu fa els plànols. Tot el sector ho té claríssim: la premsa local institucional sense periodistes és una estafa. Denunciar això és reivindicar el periodisme com a professió.

Explicar les coses d’Aran com els “país de les meravelles”, fent una simple crònica sense donar les claus perquè el lector o l’oient o el telespectador, pugui entendre de que va el que s’explica i pugui treure les seves pròpies conclusions, és fer un periodisme pobre i per això cal reivindicar un periodisme de qualitat.

I no cal dir que cal un periodisme aranès : de llengua i de continguts. El periodisme colonial que fa alguna premsa catalana i espanyola adreçada a la Val d’Aran, és insultant.

Un dia com avui em serveix per reafirmar-me que cal una premsa escrita diària en aranès, però és una autèntica aventura que no sé si tindré la força i els diners per tornar-ho intentar. El context polític no hi ajuda i l’autèntic conte de la lletera de futures televisions i ràdios locals araneses, encara hi ajuden menys.

Un dia com avui és per demanar ajuda per realitzar un somni editorial a la Pepita Caubet -que ens observa des de l’infinit dels Pirineus misteriosos, amb la Teresa de Bausen-, encara que jo he nascut amb merda a la sabata i mai els somnis se’m fan realitat.


...

dimecres, d’octubre 31, 2007

Les actituds tàctiques amb una gran base de propaganda i que necessita contrarestar ràpidament problemes de gestió fa que s’agafin camins que van en direcció contraria al que s’havia promès electoralment. Això és el que li passa al govern del Síndic Boya.

No comento les coses petites sinó els grans temes. Un d’ells era que és reforçarien les Institucions Araneses i sobretot el Plenari del Conselh Generau d’Aran fins arribar a funcionaments d’un autèntic Parlament, precisament perquè és el lloc de confluència de la diversitat dels càrrecs electes nacionals o sigui els Conselhers. Era i és una bona proposta.

Puc entendre que fa quatre dies del nou govern (més de cent dies) i que és un procés laboriós, però el que no és pot entendre és que en la pròpia pràctica del dia a dia s’utilitzi la deficiència de les Institucions per afavorir, camuflar i sortint-se dels problemes conjunturals.

En concret respecte el nyap que anaven a cometre al nou Túnel de Vielha hi ha hagut una presa de postures i s’ha volgut fer creure a l’opinió pública, i sobretot a la catalana a traves dels diaris de Lleida, que tal o qual actitud era del Conselh Generau d’Aran sense explicar que era del GOVERN del Conselh o que era del PLENARI del Conselh.

No és una qüestió de matis, és una qüestió fonamental per entendre quan una postura política és només del govern o una postura és de tot l’arc parlamentari quan per unanimitat del plenari aranès és pren una decisió.

Aquest equívoc ha estat conscientment impulsat, sempre intentant camuflar l’oposició o sigui la pluralitat.

El Síndic Boya hauria de saber comparant-ho amb la Generalitat de Catalunya, que tant el Govern català com el Parlament català és Generalitat, però cara l’opinió pública queda perfectament explicat la singularitat de cada organisme. I una decisió unitària del Parlament té més força que una opinió unilateral del Govern.

A Aran segueix fent trampa l’esquerra tradicional i quan el Síndic Boya parla per la televisió juga amb el desconeixement dels espectadors i s’apunta coses del Plenari aranès com si fos cosa seva, quan en realitat és una actitud plural.

No és que no és faci pedagogia a la premsa i a la audiència, sinó que és manipula.
Mala peça al teler.


...

dissabte, d’octubre 27, 2007


Qüestions araneses de la setmana

1. Segurament els d’Esquerra Republicana de la Val d’Aran, voldrien matar al periodista, que fent la ressenya de la seva primera reunió constitutiva pública, ha escrit com a titular “ERC constitueix la seva primera secció a la Val d’Aran”. Encara que a dins del text parla d’una Esquerra Republicana Occitana (ERO) i per moltes explicacions i justificacions, no hi ha manera d’amagar el pecat original d’aquesta operació. S’ha fet des de Barcelona i Lleida i la sobirania d’ERO queda compromesa. Llàstima.


2. El Síndic Boya ha criticat a l’Ajuntament de Es Bòrdes per haver iniciat contactes amb els veïns per tractar sobre el nou camp de golf sense haver consultat abans el Conselh Generau.
L’Ajuntament ha fet bé d’adreçar-se als veïns perquè és la seva obligació i no necessita permís de ningú. El Síndic Boya comença a fer de Síndic Barrera i tot allò que tant havien criticat, ara és pràctica diària de la nova administració.
La crisi del golf a Aran fou una de les qüestions que va fer perdre les eleccions als convergents aranesos. La mala gestió del projecte, l’ús indegut d’informació i el tutelatge de compra de terrenys al voltant del futur camp de golf, és un dels episodis negres de l’antiga administració i que té indignada a molta militància convergent.
Fins que aquest afer no s’aclareixi, no hi haurà manera de fer la catarsi post electoral convergent.
El pobre Alcalde de Es Bòrdes està totalment assetjat, per uns i pels altres.


3. S’ha posat en marxa el que el Conselh Generau d’Aran denomina “Aran damb Art”. D’entrada ens hem de felicitar de qualsevol activitat cultural, però desprès de més de 100 dies de govern encara el govern Unitat d’Aran-PSC no ha trobat el seu paper en cultura. Un govern i la pròpia administració no s’ha de convertir en el gran programador cultural i oferir mil i un acte públic, el que s’ha de convertir és en un agent creador d’infraestructura cultural, donant suport a que la societat civil pugui potenciar cultura. S’han de crear programes incentivadors de creadors de cultura, programes incentivadors de gestors de cultura i s’han d’abocar diners (de forma transparent), per fer funcionar un mercat cultural que tingui un propi mercat aranès. S’està potenciant una cultura oficial d’aparador d’actes efímers i de consum, que pot acabar se’n una “festa major” continua , això si de qualitat, però que un cop acabada la cosa, no quedarà res, com altres vegades ha passat.
Per altra banda, quan entitats privades potencien cultura i s’obliden del teatre occità professional i mai programen res en occità, no els pots criticar perquè com a privats poden fer el que vulguin, però si el Conselh oficialitza un cicle de teatre i no hi ha res en occità, és delicte cultural i delicte polític. Una cosa és teatre amateur en aranès que és un patrimoni valuós que Aran té, però jo em refereix a teatre professional que se’n fa arreu d’Occitània i que ningú porta.

4. Novament el Síndic Boya escriu en el seu blog i només voldria recollir unes línies finals del seu primer text en aquesta nova etapa i que va sobre la Fira del Llibre de Frankfurt.
La cita textual:
“... Resulte qu’ara, antics responsables deth govèrn de CDA critiquen era nòsta preséncia en Frankfort, quan eri, non arribèren ne a botjar un dit tà qu’eth país s’i trapèsse present. Certament tot soent era critica e era calumnia der anonimat estant ei era unica arma dera que dispòsen, pr’amor qu’es sues aportacions ara literatura, ara musica, e ara cultura en generau son absolutament desconeishudes...”.
A part de fer el mateix que els burros i inoportuns que escriuen cartes anònimes a la premsa criticant-lo i calumniant-lo i no cita de quins càrrecs de CDA parla, acaba amb una idea que és un insult brutal a tot aquell que no és militant d’Unitat d’Aran-PSC.
O sigui segons ell, només el clan del Síndic Boya ha fet “... aportacions a la literatura, a la musica i a la cultura en general...”, la resta zero.
Sort que Paco Boya és Síndic i no un “agitador professional a sou”, perquè és de pena que divideixi així el País : els bons i els dolents, els que fan cultura -i son del MEU partit- i la resta. Decididament no és el Síndic institucional de tots.
Algú és pot imaginar el President català Montilla dient que només els socialistes han fet cultura i la resta les seves tasques culturals “...son absolutament desconegudes”.
És per tenir vergonya d’altri.
...

dimecres, d’octubre 24, 2007

Aquests dies estic treballant a la població aranesa de Les en la meva recerca sobre la identitat d'Aran. Les és un microcosmos que en una hora de passejada, et pots trobar a tothom: "els uns i els altres" políticament parlant; els que no et saluden de forma militant i els que et saluden efusivament. Els que et recorden que aquell és el seu poble i els que amb més mala gaita et recorden que ets de fora del País.

Les és tot un univers que m'ha de servir per entendre la rebotiga de la política aranesa. Un poble que n'han sortit dos Síndics -una i un- i un altre que se'l varen inventar allí.

Per començar m'he passat més d'una hora al cementiri de Les, un lloc de respecte i el que crec és la única autèntica plaça de la concòrdia de la població.

He agafat fred i m'he refredat, i com sempre m'he marejat a l'autobús. La que m'ha venut l'entrepà al bar per dinar, tenia un mal humor insòlit, i servint-me m'ha perdonat la vida. Tot un símptoma social de la contrada?. La hipòtesi de treball és que no.


...

dilluns, d’octubre 22, 2007


Tinc molts e-mails per contestar, que m'arriben a traves d'aquest blog, deixeu-me opinar sobre un parell de idees que més d'una persona m'ha comentat i que poden ésser d'interès general:

1. Se'm diu que no és cert el que va dir Quim Monzó a la Fira del llibre de Frankfurt, i que jo recollia en aquest blog, que desprès de Frederic Mistral no hi ha hagut un Premi Nobel a una literatura sense estat i se'm recorda a Isaac Bashevis Singer, que li van donar el Nobel l'any 1978.

Certament de l'escriptor jueu Isaac Bashevis Singer que va escriure en llengua jiddisch quasi tota la seva obra, és pot parlar d'una cultura sense estat, encara que algú el considera un escriptor/ciutadà nord-americà, que va néixer a una població prop de Varsòvia, en els anys que aquest territori formava part de l'Imperi rus i que avui forma part de Polònia. I que desprès va emigrar als Estats Units d'Amèrica.

2. No he escrit res sobre la delegació institucional d'Aran que ha anat a la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè és tant increïble, que ja no val la pena entrar més a discutir-se. És inútil. Si en cent dies del nou govern del Conselh Generau no podien potenciar una delegació del món cultural d'Aran, ni convocar a tots els sectors, ni que fos per informar-los, i tot ha acabat en dues conferencies de càrrecs institucionals i novament auto-contractar-se el seu grup particular de música: Bramatopin, és penós. És que ni tant sols és va informar ni convidar al President de l'Institut d'Estudis Aranesos!. Els suposats campions de la cultura aranesa destil·len un sectarisme de dimensions tan enormes, que ens hauríem de començar a preocupar.

3. Segurament el tema de Frankfurt, lliga amb el tema del Túnel de Vielha, i és que el que està saltant pels aires és la suposada influència dels socialistes aranesos amb el socialisme català i espanyol. En realitat no compten tant com ens volen fer creure. Fins i tot en el tema de Túnel varen acabar amenaçant de judicialitzar la qüestió, que és la demostració d'una cultura política pobre i curta de idees i d'influència, no cal ni dir que els conselhers i regidors convergents aranesos hi varen caure de quatre potes, secundant la iniciativa. Perquè aquesta és una altra història: els conselhers convergents aranesos van ara de suposats gestors nacionals, sense res a gestionar perquè estant a l'oposició i sense potenciar discurs polític nou que és el que els hi correspondria.

...

divendres, d’octubre 19, 2007


Demà Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en la seva Conferència Nacional s'hi juga molt. Caldrà estar atents de que passarà, encara que segurament no hi haurà un canvi de rumb espectacular.

Però segons sembla, passi el que passi, ERC pretén desembarcar a la Val d'Aran el 26 d'aquest mes. Serà la primera reunió pública amb roda de premsa inclosa, que serà el tret de sortida cap el futur Congres constituent d'aquesta formació a Aran.

Aquest dia a Les, apareixerà el President de la Diputació de Lleida Jaume Gilabert i càrrecs de la secretaria d'organització d'Esquerra i de les seves joventuts.

Tota aquesta moguda l'està capitanejant Jusèp Loís Sans Socasau.

Sembla una operació interessant, però comença carregada de contradiccions nacionals, evidentment vull dir nacionals araneses.

És una llàstima que no hagi aparegut un partit aranès amb sobirania de discurs i d'organització, que podia desprès pactar amb qui vulgues, si feia falta. Però aquestes operacions fetes des de Barcelona i acompanyades des de Lleida, són mortals per tenir un espai nacional de partits politics aranesos sobirans.

ERC a la Val d'Aran i desprès és digui com és digui, ha començat la casa per la teulada i ha desnacionalitzat el seu procés de creació. Malament comença, si desprès ha de donar "lliçons nacionals" als Convergents aranesos i a les altres forces politiques. Perquè per molt que vulgui no entrar en la picabaralla política i presentar-se amb anàlisi i solucions als problemes, bé s'haurà de diferenciar de les altres organitzacions i posicionar-se en l'arena política d'Aran.

Tota l'operació inicial està ben orquestrada seguin el patró que des de la Generalitat de Catalunya, ERC ja ens té ben acostumats. Primer se li dona un càrrec públic institucional a aquell que desprès ha de fer partit i s'ha de fer una imatge pública, i a continuació se li munta una infraestructura logística que servirà per la institució i discretament per les feines de partit. Això és el que ha passat amb el camarada Sans que se l'ha anomenat director del Programa per a la creació de l'Oficina "Occitan en Catalonha OC" de la Generalitat de Catalunya.

Ara el republicà Sans té un bon sou, temps a Vielha quan no és a Barcelona i ara li falta el despatx, que espero que l'Ajuntament de Vielha e Mijaran no li cedeixi cap local perquè la Generalitat se'l ha de buscar i pagar ells. (L'Ajuntament més valdria que ajudes a les entitats en aconseguir espais, cosa que no fa).

Tot plegat seria l'enèsima equivocació dels Convergents aranesos, que seria ajudar a crear ERC a la Val d'Aran, sense adonar-se que acabaran sent un mal son pels seus interessos politics. De moment ERC de la Val d'Aran ja estan passant el rasclet per apropar-se els convergents aranesos emprenyats amb els tics autocràtics que han aparegut últimament a CDA.

En fi, que tingui molta sort ERC a la Val d'Aran, i que analitzin ben bé com l'operació dels d'Iniciativa-Verds a Aran catapultada des de fora, ha estat un formidable desastre, encara que tinguessin unes pancartes electorals de molta qualitat.
...

dimecres, d’octubre 17, 2007

El meu treball de recerca universitària a Londres entra en una altra fase que és acabar de redactar la meva petita "Història d'Aran de l'època contemporània", especialment des de l'any 1948, quan és va obrir el Túnel de Vielha, fins els nostres dies. És molt interessant perquè puc combinar el treball bibliogràfic i de lectures de manuscrits amb una tasca de història oral.

A mi sempre em va marcar el comentari de Frederic Vergés quan deia que la situació geogràfica d'Aran a la capçalera del riu Garona n'ha determinat la llengua i cultura així com la història. Això que és totalment cert, i que em serveix per entendre moltes coses respecte Aran i Occitània, té uns profunds canvis al segle XX fins avui, que l'aranès, -com l'occità d'Aran-, és oficial a tota Catalunya.

Resulta apassionant reconstruir, minut a minut, la base política i institucional del treball de la "Comission entera Normalizacion Ortografica dera Lengua Pròpia dera Val d'Aran", que va elaborar la normativa ortogràfica de l'actual aranès. A mi m'interessa la part política més que lingüística, perquè hi va haver molta política lingüística i molta política pura i dura entre bastidors, per decidir que proposar i on tallar. Recordo haver sentit al President Pujol dir, que va haver d'adoptar clarament una postura política ferma per elaborar una normativa i aquesta fermesa ens ha portat on som ara. I encara més, tal com és varen fer les coses i en qui és va comptar a la "Comission" és va potenciar el reconeixement èxplicit de l'occitanitat de l'aranès, qüestió que encara que sembli mentida costa que tothom avui ho entengui a Aran.

Qui fa cultura avui a Aran? Els centres d'ensenyament, les biblioteques, les entitats, els partits polítics, les institucions nacionals i locals, els particulars, els mitjans de comunicació ? Cap on miren? On són les seves referències? Cap a Lleida, Barcelona, Valencia, Tolosa, Montpeller, Marsella, Tarba, Pau?

Quan François Mitterrand va guanyar les eleccions presidencials va dur a terme el programa de regionalització que havia promès i posteriorment l'any 1982 és va aprovar la Llei Deferre de descentralització territorial, obrint-se unes vies possibilistes per l'occitanisme enormes. A partir de les primeres eleccions regionals franceses de l'any 1986 és van constituir els Consells Regionals que han evolucionat molt, tot i el profund centralisme francès. Des d'Aran tota aquesta xarxa institucional no s'ha sabut treballar i rendibilitzar, ni políticament ni culturalment. Segurament, o perquè alguns des d'Aran estan d'esquena a Occitània o d'altres ho miren des de postures resistencialistes i puristes. Mala peça al teler. Cal menys pancarta i més treball de lobby als 7 Consells regionals que té Occitània.


...

dilluns, d’octubre 15, 2007


Com a Vivéncia aranesa acabo de coparticipar a la Conferència de Nacions sense estat d'Europa (CONSEU) que s'ha celebrat a la Regió italiana de la Val d'Aosta. Aquesta CONSEU 2007, que era la seva setena edició, estava dedicada monogràficament a "La reforma de les institucions internacionals i les Nacions sense estat d’Europa".

La CONSEU d'enguany, l'ha organitzat i finançada el Govern Autonòmic de la Val d'Aosta i l'associació cultural catalana CIEMEN, que és l'autentica ànima d'aquest fòrum creat l'any 1985.

Només voldria reproduir a continuació que és la CONSEU, per entrar en un altre moment a discutir del perquè Vivéncia Aranesa hi ha participat per primera vegada i de com amb aquest tipus de participació Vivéncia Aranesa comença, modestament, la seves activitats de projecció internacional.

Un fòrum tancat de debat de tres dies en un complex de congressos dins un hotel amb pedigrí de molts estels; amb conferències i discussions; esmorzars, dinars i sopars; amb un personal divers ideològicament i culturalment, parlant múltiples llengües i fent-ho oficialment en anglès, francès i italià; dona per fer una crònica d'allò més sucosa i divertida. Però no s'ha de fer concessions i donar armes als que critiquen aquets tipus de fòrum i grup de pressió: uns perquè el menyspreen i el silencien tant com poden i d'altres perquè en fan interpretacions de vegades una mica deformades, encara que de bona fe, com el periodista del diari "La Stampa" que titulava la seva crònica: "Cento popoli europei in cerca di patria". Encara que tothom sabia allí, més que ningú, quina era la seva pàtria, el que no sabíem i encara no sabem es com fer-ho perquè ens deixin ésser lliures plenament.
.
.
.
.
Que és la CONSEU?
La Conferència de Nacions sense Estat d'Europa (CONSEU) és un fòrum de debat i de confluència entre organitzacions polítiques, culturals i cíviques amb l'objectiu comú d'avançar cap a una Europa respectuosa amb la seva diversitat nacional, lingüística i cultural, i consegüentment, amb els drets col·lectius que en constitueixen la base. La voluntat de la CONSEU és aplegar les diferents sensibilitats del nacionalisme europeu, des dels moviments autonomistes de regions amb particularitats lingüístiques o culturals, als que reclamen la plena sobirania per constituir un estat propi. En qualsevol cas, es parteix sempre del principi inalienable del dret a l'autodeterminació dels pobles. Així mateix, la CONSEU ha de donar cabuda a tot el ventall ideològic dels moviments nacionalitaris, sempre que es respectin els principis democràtics i el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Els objectius generals de la CONSEU són:
1.Promoure en l'àmbit europeu els principis de democràcia, de reconeixement de la diversitat i de respecte pels drets col·lectius dels pobles.
2.Intercanviar experiències i informacions sobre les diferents realitats de les Nacions sense estat d'Europa.
3.Proposar fórmules de col·laboració entre les diferents organitzacions que en formen part, partint del principi d'independència de cadascuna de les organitzacions, tot fomentant els principis de solidaritat i de cooperació.
4.Esdevenir un grup de pressió en les diferents instàncies europees, estatals i locals.
5.Fer propostes conjuntes a favor de l'Europa dels Pobles per presentar-les a les diferents institucions i organismes europeus.
6.Donar suport a les accions de salvaguarda de la identitat de cadascuna de les diferents cultures i nacions que conformen l'Europa actual.
7.Donar suport a aquelles organitzacions que en el seu marc nacional pateixen algun tipus de discriminació o d'agressió a causa de la seva actitud de defensa dels drets col·lectius.


...

dimecres, d’octubre 10, 2007

L'acte inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 ha estat una bona i brillant campanada, que per la part catalana ha comptat amb un mil·limetrat discurs polític del President Montilla i un eixerit discurs creatiu de Quin Monzó, que sentint-lo en directe per la televisió m'ha fet riure de veritat. ( Sinó fos perquè sona cursi, m'agradaria dir que em vaig sentit profundament emocionat i orgullós de la presencia catalana).

Els alemanys varen insistir en que faltaven com a convidats, en la part institucional de la fira, escriptors que escriuen en castellà a Catalunya, atiant la pesada polèmica i falsa discriminació, que només és humiliant per la literatura catalana. Però posats a fer declaracions de llengües, és com insòlit que el President Montilla s'oblidés de l'aranès, -l'occità de la Val d'Aran- en el seu discurs, tot i que ens recordava el paper del castellà a Catalunya i la seva cooficialitat.

Només Monzó introduïa el tema occità, precisament en el seu conte-discurs d'un escriptor que el conviden precisament ha fer el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, i precisament com un somni quan deia:

"... Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha
estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de
rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per
això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la
gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una
literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és
llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i
quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors
de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món
s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament
perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i
bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel
de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità.
Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se
senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-
Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura
sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel ....".


Desconec si a les exposicions i entre els convidats hi ha cultura occitana d'Aran, però d'entrada en els grans cerimonials d'àmplia repercussió mediàtica, no.

Qui del Conselh Generau d'Aran i de la Generalitat de Catalunya no va fer, n'hi ha fet els deures?. Val a dir que els catalans els hi costa entendre Aran.

...

dimarts, d’octubre 09, 2007


El Plenari del Conselh Generau d'Aran, (el que algun dia serà l'autèntic Parlament aranès) i el Ple de l'Ajuntament de Vielha e Mijaran han aprovat dues resolucions respectives, instant al Ministerio de Fomento que el nou Túnel de Vielha continuï com un túnel d'àmplia viabilitat amb els tres carrils previstos.

Les declaracions han estat calcades, en contingut i en redacció, -fins i tot en disseny i tipografia del material donat a la premsa-, encara que la declaració de l'Ajuntament afegia uns punts més, en els que s'introduïa el "sentiment del PP" que és fer avui de propagandistes i instrumentalitzadors de la Monarquia espanyola, reafirmant la denominació del futur Túnel i la invitació de la institució monàrquica a la inauguració. Tot això de la Monarquia era de calaix, i no necessitaven els tècnics de protocol, ni els espanyolistes reconsagrats per acceptar-ho amb normalitat, com ja estava assumit anteriorment.

Però la consigna era la consigna i l'Alcalde del PP ha seguit el guió. Però el més bo és la interpretació nacionalista de l'Alcalde Pepito Calbetó del Túnel de Vielha. Té raó quan diu que el Túnel és un símbol i és més que un Túnel, fent-ne tota una declaració nacionalista, però és clar ... no aranesa sinó espanyola. Curiosament Calbetó ha fet allò que els convergents aranesos no han sabut fer en aquest afer del Túnel, que és rendibilitzar-ho políticament i nacionalment.

Els convergents amb tanta pancarta proclamada i tanta mobilització de camioners també només proclamada, han donat una imatge de "aranès emprenyat a la brava", però no "una imatge de indignació però donant una resposta política i sobretot nacional aranesa". Per això tota la maquinària socialista espanyola, catalana i aranesa, -responsables i corresponsables del nyap-, han agafat la iniciativa del seu propi error i de la seva pròpia supeditació i han tornat a guanyar la partida a un Secretari General de CDA i Conselher -l'exSíndic-, instal·lat en un model de fer política totalment exhaurit.
...

divendres, d’octubre 05, 2007

Reprodueixo a continuació un article meu publicat al diari de Lleida "La Mañana" (03/10/2007), firmant-lo com a President de l'associació cultural i cívica "Vivéncia Aranesa".

L'entitat "Vivéncia Aranesa", que és un think tank de quadres, que funciona per "programes, projectes i activitats", té en la seva vessant cívica el "Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau". Emmarcat en aquest "Programa" l'associació s'ha posicionat activament en temes que creu claus per Aran, com fou el procés d'elaboració de l'actual Estatut d'Autonomia, o com en temes d'infraestructures com ara és el cas, o com en el futur segurament farà en la nova Llei d'Aran.
L'article:

El Túnel de Vielha: Claus polítiques d’un fracàs

Tothom ja està ben informat que el nou Túnel de Vielha perdrà un carril, quedant un Túnel empetitit per a la mobilitat. I això el Ministerio de Fomento de Madrid, responsable de l’obra, ens ho anuncia poques setmanes de la seva inauguració. La justificació d’aquest canvi és que ho obliga una normativa comunitària. Per a més vexació de tots, ara la Ministra Álvarez ens diu que això ja era cosa sabuda des de feia tres anys i que no entén ni la polèmica ni la novetat.

Què ha passat? Senzillament s’ha fet un nyap monumental d’una infraestructura essencial per Aran. No s’ha planificat bé, no s’ha fet una bona previsió i a més, un cop detectat l’error s’ha amagat la informació i s’ha explicat com a fet consumat, poques setmanes de posar-lo en marxa. Amb nocturnitat i traïdoria el Ministerio de Fomento ha culminat un estil d’intervenir al territori.

Només cal anar a les hemeroteques per veure els despropòsits de com s’ha fet el Túnel: i no només pels 5 anys d’obres amb 2 de retard en la seva finalització; i no només per la desviació pressupostaria de la inversió; i no només per l’enfonsament d’una part encara avui sense explicar; el que s’ha fet és negar la participació del seguiment de les obres per part de l’administració nacional aranesa, que és el Conselh Generau d’Aran.

I per què no s’ha deixat fer? Per dues raons: per una concepció centralista i per un sectarisme de carnet polític.

A més, ha estat el Tripartit de la Generalitat de Catalunya, capitanejat en aquest cas pel conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, els que han fet d’intermediaris i quan a calgut han fet el peripé de les novetats del Túnel. Tota la xarxa socialista estatal, catalana i aranesa han estat els responsables de la mala gestió i del nyap final del que havia d’ésser una obra imprescindible pel desenvolupament econòmic i turístic d’Aran.

Per això el síndic Boya, lligat de peus i mans a la disciplina socialista, ha optat pel silenci i per no enfrontar-se a la ministra de Fomento; com tampoc ho ha fet el conseller Nadal. Com també aquesta enorme frivolitat del conselher de Turisme del Conselh Generau, Juan Antonio Serrano, que quan es posiciona sobre el nyap del Túnel ho fa com a President de la Federació Hostaleria de Lleida, perquè com a polític del govern aranès ha de callar perquè també el tenen agafat pel coll. Mentre que el seu company de govern, el conselher d’Administració Pública i Finances, Rufino Martínez, en qualitat també de regidor de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran, feia unes declaracions a la televisió parlant i justificant com si fos el portaveu del Ministerio de Fomento. Tantes contradiccions han acabat perjudicant als interessos del poble aranès.

Però sinó en teníem prou amb la ineficàcia socialista, també tenim el caos dels convergents aranesos. Aquests avui només poden fer quatre declaracions i propiciar algunes preguntes a les Cortes españolas a traves de CiU, però avui per avui no poden aglutinar i mobilitzar els sectors productius aranesos per plantar cara a les barbaritats del Ministerio. I això no passa ara perquè estan a l’oposició, ja el exsíndic Barrera no va saber situar al seu voltant amb plena complicitat, als sectors dinàmics de l’economia aranesa. Hi va haver, com avui, una evident desconnexió amb la societat civil.

I totes aquestes mancances a Aran el Ministerio de Fomento ho sap. Sap que uns –els seus– els té agafats i neutralitzats, i els altres els nacionalistes aranesos els té bloquejats i sense força per ésser un grup de pressió eficaç.

El Ministerio sap que per molta indignació, no hi haurà resposta contundent i s’atreveix imposar uns fets consumats, sense buscar solucions al problema i despistant al personal parlant de solucions per altres mancances viàries, com la N-230 cap a la frontera.

A la Val d’Aran no ens mereixem aquest autèntic colonialisme a l’espanyola, que no ens porta solucions, que no respecta el territori i que perjudica clarament la nostra economia. I no té nom la complicitat i ineficàcia del Tripartit català en el nyap del Túnel. Però a més, els que vivim a Aran no ens mereixem tota la classe política aranesa en conjunt, que no és capaç d’aglutinar i defensar els interessos de la modernització de la nostra societat amb una falta de serietat que hipotecarà el País, o sigui Aran, per anys.

Joan-Ramon Colomines-Companys. President de “Vivéncia Aranesa
...