dimarts, de març 31, 2009


Venia amb les piles enormement recarregades des de Londres amb un propòsit clar: donar la batalla definitiva al meu anglès. Si durant una hora i mitja, havia aguantat una discussió i confrontació sobre recerca social en anglès i per primera vegada ningú s’havia posat com de bé o malament jo parlava la llengua, és que alguna cosa havia canviat i potser estava domesticant un dels meus problemes. Doncs bé, amb aquests ànims vaig fer d’espectador en un recital de poesia al centre de Lleida. Una interessant poetessa, entre mig de molts altres rapsodes, va llegir un dels seus poemes escrits en català.

I començà. Primer vers, segon vers ... i diu a continuació, tercer vers : “ ... i com va escriuré T.S. Eliot ...”. I ens etziba a tots els que escoltàvem, una cita del poeta i ho fa en llengua castellana. Continua el seu poema en català i més endavant torna a fer una cita d’Eliot i ho torna a fer en castellà.

L’estupor va ésser general, excepte la poetessa que encara avui no entén que passava.

T.S. Eliot fou un poeta, escriptor, dramaturg i professor universitari britànic, d'origen nord-americà. Va escriure naturalment en anglès.

La poetessa pot fer el que vulgui amb la seva obra. Però la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida organitzadors de tot aquell sarau, s’haurien d’haver esquinçat les vestimentes. No cal dir el Departament d’anglès i lingüística. Però no cal preocupar-nos perquè la poetessa és del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual.
.
.
Morning at the Window

THEY are rattling breakfast plates in basement kitchens,
And along the trampled edges of the street
I am aware of the damp souls of housemaids
Sprouting despondently at area gates.
.
The brown waves of fog toss up to me
Twisted faces from the bottom of the street,
And tear from a passer-by with muddy skirts
An aimless smile that hovers in the air
And vanishes along the level of the roofs.

T. S. Eliot

...

dilluns, de març 30, 2009


Trobo genial aquell anunci de televisió parlant d’en Messi del Barça i de les coses escrites en un tovalló de paper d’un bar. És l’anunci d’un cervesa, que jo he vist a TV3.
.
En les meves petites històries també hi ha molts tovallons de paper. Ara recordo una roda d’idees d’estudiants meus de formació ocupacional de Cerdanyola de Vallès per posar nom a una futura associació aranesa, que desprès crearíem la família ja aterrats al País. Fou així com sorgí el nom de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.
.
Un grup de gent sense feina, que s’estaven reciclant i aprenen a col·locar-se novament en el mercat de treball, descobrien que era això d’Aran i donàvem nom al que desprès ha estat una autèntica vivència cultural i de militància, i a més realitzada com un estil de vida de compromís.
.
Fou amb molts tovallons de paper que he recollit moltes idees, en aquell cas la il·lusió, les generoses i bones idees d’uns treballadors quasi tots de llengua materna i expressió quotidiana castellana.
...

dijous, de març 26, 2009



Com una pantalla enorme de quadre de comandament d’un gran aparell de vigilància avui he seguit des de Lleida la manifestació a Barcelona dels estudiants anti-Bolonya i anti-repressió. Tenia moltes pantalles de seguiment: un aplicatiu instal·lat a Califòrnia (USA) -un simple “Cover-it-Live Event Listing”- capitanejat per Vilaweb i que feia el seguiment de l’esdeveniment per escrit, a temps real -des de la narrativa de la casa amb fotos fins la participació dels seguidors. Una altra pantalla d’una càmera al carrer, que corria entre els manifestants, oferta per la Web de “Barri Sants.org”. A més pantalles de diverses televisions etc etc. És a dir, tot un muntatge que mentre sopava a la taula de treball, em permetia seguir-ho i reflexionar.

Jo estic a favor de la “Mentalitat de Bolonya”, però ho han fet tant i tant malament els polítics, les administracions i els equips rectorals que han acabat desmuntant Bolonya des de dins.

L’actitud xulesca dels Rectors és tant molesta, inútil i indigna que no té perdó. Seran els últims rectors i rectores pre-Bolonya que hauran liquidat precisament la “mentalitat”, l’ànima pedagògica, que hauríem d’introduir. Bolonya aplicada per funcionaris de luxe, és néixer morta.

A mi estudiants il·luminats i fatxes han intentat a la Universitat de Lleida que no fes la meva tasca com a director d’un periòdic universitari parlant de Bolonya, però excloent aquest púrria, la resta anti-Bolonya tenen, en moltes coses, més raó que un sant.

--------------------------------------------------------------
PD: Una dada curiosa però que cal guardar. Els Rectors que han deixat entrar últimament la policia a les Universitats són els mateixos que no volen normalitzar el català entre el professorat. Serà casualitat o serà precisament un tic imperial i dèficit democràtic?.

..

dimecres, de març 25, 2009


Sortint d’INSÒMNIA, el recital poètic de la Festa de la Creativitat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, vaig tenir clar que tot el que havia escoltat ho havia d’incorporar a LO CAMPUS.

Però com interessar a tota la comunitat universitària en poesia?

Juguem amb desavantatge perquè ningú llegeix, ni molt menys premsa. Tots educats en audiovisuals, tots fomentant el divorci entre “lletres” i “ciències”. I a més a més, els hi hem de col·locar “poesia”?

Aviat farà un any de LO CAMPUS i estem entre ésser un servei cultural o un negoci de premsa. Negoci no ho és, ni ho serà mai, sobretot si en cada secció fem militància cultural, oferim les pàgines per potenciar tota mena de creativitat jove i emergent, es a dir desconeguda per tothom i sense demanda.

Les dificultats de trobar anunciants son enormes, hauríem de trobar un mecenatge molt més militant. De la Universitat oficial no en sortirà res, perquè juguen a tirada curta i es poleixen els diners culturals en temes d’aparador sense invertir en consolidar estructuralment projectes periodístics. Dels Consells de l’estudiantat menys, perquè dels diners que els hi donen per cultura, se’ls poliran tots en un dia, en un dia, per una farra anomenada festa major. Molta irresponsabilitat i falta d’estètica, en temps de crisi.■
.
.
.
Il·lustració: “Cadira tacada”
de Regina Saura
...

diumenge, de març 22, 2009

Quan trobes un article que assumeix ben explicat el que voldries dir, no cal tornar-ho escriureu, millor assumir-lo i difondre’l. Aquest es el cas de l’article del periodista Miquel Martín. Un bon i honest article.
.
.

Valdecasas dimissió

Des de fa quinze dies el número dos d’Interior, Joan Boada, anava explicant a tothom qui el volgués escoltar que tenia a punt l’operatiu de desallotjament dels estudiants contraris al procés de Bolonya tancats a la UB. I donava a entendre clarament, amb la seva particular incontinència, que no es tallaria un pèl a l’hora de treure’ls de la universitat. Aquesta mateixa tolerància zero contra els estudiants que demanen debatre sobre el futur de la universitat pública també estava en boca d’alts càrrecs de govern d’altres departaments que arribaven a titllar de ‘pollosos’ els concentrats al rectorat de plaça Universitat.
.
Vaja, el món al revés: l’esquerra transformadora catalana contra aquells que haurien de ser la seva base social i electoral i que fan un exercici tan saludable com tenir esperit crític i reivindicar el que creuen legítim més enllà de si les formes d’amotinar-se en un claustre són més o menys de bon gust. Per cert que el rector Dídac Ramírez va justificar el desallotjament perquè assegurava que s’havien produït ‘accions violentes’ dels concentrats a l’interior del claustre i va qüestionar la representativitat dels estudiants que propugnen una alternativa a Bolonya. Això de les accions violentes s’hauria de demostrar perquè també hi ha un bon nombre de professors que s’han expressat en sentit contrari i han lloat l’actitud de debat constructiu dels tancats al rectorat. Això de les ‘accions violentes’ que deia el rector em recorda al mític ‘els manifestants estan ensinistrats per Jarrai’ que utilitzava la virreina Valdecasas per justificar la seva brutalitat policial contra tothom qui es movia ara fa 10 anys. Sobre la representativitat, recordar-li a Ramírez que va ser escollit rector en unes eleccions en què hi va participar un 10% de la comunitat universitària.
.
I en el ball de bastons del vespre, com en el futbol, la responsabilitat d’una actuació policial és de l’entrenador, no dels jugadors. Els agents de la brigada mòbil dels Mossos saben perfectament quin grau de duresa poden emprar perquè reben les ordres dels seus comandaments. I els comandaments tenen uns responsables polítics. És a dir que si van repartir sense miraments és perquè estaven autoritzats a fer-ho. Algú des de la sala de comandament dels Mossos i la Guàrdia Urbana del carrer Lleida deuria donar l’ordre de més o menys canya.
.
L’endemà dijous el conseller Saura afirmava des del Parlament que hi havia aspectes de l’actuació policial que no li havien agradat. Si és així, obri en conseqüència i destitueixi qui no ha fet bé la seva feina. I si pel contrari decideix no botar ningú, la deducció és que avala la manera de procedir dels Mossos. Per tant, si no força dimissions, la derivada lògica seria que tanqués files amb la seva policia i evités així major desprestigi del que ja acumula des que està en mans de qui està. O no?
.
Però el més escandalós de tot plegat és que si els fets de dimecres haguessin succeït fa 10 anys, Iniciativa hauria estat la primera en sortir a la palestra a condemnar l’acció policial i exigir l’assumpció de responsabilitats. Amb Valdecasas sí i ara no? Sense coherència no hi ha credibilitat. I sense credibilitat s’ageganta el desprestigi. El del Govern, el de Catalunya.
.
Miquel Martín i Gamisans
.
--------------------------------------------------------------------
.
Un altre tema:
.
La notícia :
“Soldats israelites llueixen samarretes que inciten a matar palestins”.

Quan els meus amics personals d’Israel em demanen discussió sobre la repressió als palestins, em costa molt discutir-ho sense ferir a ningú.
De moment aquells que tan justifiquen a l’exèrcit israelita, haurien de reflexionar sobre el que es una anècdota atroç, però un autèntic símptoma de com van les coses.
Es tracte de la famosa samarreta fabricada per encàrrec per unitats de l’exèrcit israelita i que els joves soldats vesteixen a les casernes. “Un tret, dos morts” es el lema sota el dibuix d’una musulmana en estat. “Millor usi Durex” es llegeix sobre una mirada telescòpica per la que es veu una nena morta amb un peluix. En un altra s’imprimeix: “Confirmar la mort”. Es a dir, es dispara al cap d’un ferit a boca de canó.

......................

...

dimecres, de març 18, 2009

De camí cap a Londres per passar un control a la London School of Economics and Political Science sobre la meva recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània, penjo aquesta nota. Sinó ens entenem amb els anglesos, i això n’hi ha un 40% de possibilitats, potser serà hora de passar-ho tot cap a Catalunya. Però no avancem esdeveniments i siguem optimistes, perquè abans m’hauran de liquidar, i tot i el meu acoquinament total, no m’ho deixaré fer.


NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
QUART DIA
(17 de març de 2009)

Aquesta sessió centrada en “funcionament intern i participació” tot i haver estat plàcida, ha donat la punyalada definitiva a la “fórmula” d’aquests debats, pel poc interès universitari i periodístic d’aquestes Taules. Els patrons ideològics dels participants estant ven clars i porten a que ja tot és previsible. Aquell exercici pedagògic a l’aula de les Facultats de Ciències Polítiques de que cada estudiant assumeixi un rol ideològic o de partit determinat i que reflexioni en veu alta sobre un tema concret a partir del rol, seria el mateix exercici de “joc de rols”del que es diu a les Taules. Tot es previsible i tot es inamovible. No és pot fer la quadratura del cercle: es impossible de casar un plantejament anti-sistema, anti-capitalista i assembleari de la part dels estudiants amb un regim de funcionament universitari basat en la democràcia formal. De fet els estudiants de la Tancada juguem net. Sempre han defensat el mateix, i a pinyó fix, sigui la Taula que sigui, sigui el tema sectorial que sigui acabaran dient el que toca. Això està bé per coherents, encara que es una postura minoritària i gens representativa de la comunitat universitària de la UdL. Els que no juguen net són l’equip govern que navega entre el possibilisme, l’acontentar i anestesiar als de la Tancada i tot a costa d’estar-se carregant la representació de l’estudiantat sorgida de les eleccions. Ha estat l’episodi provocats pels estudiants anti-Bolonya d’enviar al sector del públic de la sala al representant del Consell de l’estudiantat de la UdL, (que venia en representació del seu Coordinador), i que s’havia posat de forma conscient al sector dels representants de la Taula, perquè es posi en evidència la quantitat de llençols democràtics es poden haver perdut, en l’operació Taules. Ningú explica les raons del perquè l’estudiantat i el professorat –no s’ha d’oblidar el professorat- quasi no participa en res. I es evident que el tema de la representació i la manipulació hi té un paper. I aquí manipula tothom. L’altre tema estrella ha estat el Consell Social. Els anti-Bolonya veuen al seu president Ramon Roca escandalitzats, com un sant cristo gros al mig d’una església, enfundat amb unes cartutxeres i les respectives pistoles. El veuen com el súmmum de l’empresari i del sector empresarial corrompen la plàcida i idíl·lica vida universitària. Les aclaridores paraules de la Secretària General del Consell Social explicant l’organisme des d’una altra dimensió molt més de servei i sobretot d’implicació a la societat civil productiva, no ha canviat res, perquè picava sobre ferro fred. Tot i que els crítics han afluixat veles, al final el discurs sempre ha estat el mateix: “... el Consell Social és la imatge viva de la mercantilització de la universitat ...”. I es que en Ramon Roca té una imatge “... de guanyador ...” que mortifica a molt de l’estudiantat militant. El president del Consell Social segur que es un crac en relacions entre els sectors dirigents de la societat de les Terres de Lleida, però es un negat en relacions públiques cap a la UdL en dins, i això no ho pensen només els anti-Bolonya.■


...

dijous, de març 12, 2009

Rafael Subirachs es un del compositors i cantants que més m’agraden.
No es fàcil, però la seva obra es seriosa, sense concessions, es música pura.
Escoltem-lo amb música seva, la interpretació d’un poema de Gabriel Ferrater.



Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.








...

dimecres, de març 11, 2009

.............

..

dimarts, de març 10, 2009




A Aran és fan moviments per recuperar això que en diuen la “Memòria Històrica” i això està bé. La Val d’Aran i la resta d’Occitània necessita recuperar les arrels històriques.

El que es complicat es que des de l’administració publica, millor dit, des dels polítics instal·lats a l’administració vulguin “fer la història”.

No es un problema d’un color polític determinat, per a mi qualsevol partit polític ficat a “historiador orgànic”, simplement es nefast. Seria la història del regim, siguin uns com els altres.

Però a més, ara es poden donar algunes perversions: la primera és voler utilitzar els fons econòmics per fer la “Memòria Històrica” de l’època del franquisme per estudis diferents i utilitzar-los per recuperar històries d’altres èpoques.

I això perquè ho poden fer? Simplement perquè Aran acull innumerables franquistes, proto-franquistes i reciclats de franquistes que de cap manera volen ni sentir a parlar del període de la Dictadura. Algun Conseller d’aquests que ajunten “política i fer cales” haurien d’acabar finançant “històries” que només ens portarien a veure les pràctiques estraperlistes de casa seva. D’altres que ara van de demòcrates de tota la vida, quedarien amb el cul a l’aire.

Tornem al de sempre: no es la societat que ha d’anar al darrera dels polítics, són els polítics que han de servir a la societat i deixar que aquesta faci el seu camí, també en la recuperació històrica.


...

diumenge, de març 08, 2009

Encara haig d’escriure que he sentit veient aquesta pel•lícula, però tot ha estat bastant potent.




..............

(La música està molt fluixa i s’ha de pujar al màxim el volum de l'ordinador)

...

dijous, de març 05, 2009

No deixa d’ésser difícil fer de periodista de proximitat i que no t’afectin els esdeveniments i el contacte amb els protagonistes. Caldrà mantenir un cert distanciament i no caure amb la familiaritat dels contactes, ni el famós “compadreo” que tant agrada per aquestes contrades. Sóc periodista i politicòleg les 24 hores al dia, i els amics i les amigues me les busco en un altre lloc. No sigui cas que algú confongui la gimnàstica amb la magnèsia.

NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)

per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL

TERCER DIA
(05 de març de 2009)

Un Dietari sempre hi ha opinió, ho recordo per aquells que ens escriuen o m’interpel·len. Aquí recollim la mirada particular del que firma les Notes, busquem el “perquè” del que passa i no és pretén fer res més. Hem decidit que la crònica serà publicar, al proper LO CAMPUS, extractes de les actes dins d’un article global. Aquesta es la idea inicial però no saben si serà així, tot dependrà cap on acabi tot aquest enorme cul-de-sac que són les Taules de debat post-Tancada. La idea de discutir sempre es bona, una altra cosa serà que en surti de tot això i sobretot el grau de compromís dels acords presos. Per una banda perquè a la Taula la representació del professorat no hi és, malgrat la bona fe de la professora Anna Gené i per l’altra perquè el PAS té una representació esbiaixada i a més discutida en el sector. Les Taules eren per incorporar a tota la comunitat universitària en un ampli debat, ara només es una discussió entre el Rectorat i un grup d’estudiants. Això també és important, però ha desnaturalitzat el que s’anava a fer. La primera sessió de la segona Taula denominada “Funcionament intern. Estructura orgànica, participació, procés de presa de decisions, sentiment de pertinença” s’ha centrat amb una presentació de la Secretària General de la UdL on s’ha posat de relleu el que condiciona i determina la “Ley Organica de Universidades” (LOU) estatal i la “Llei d’Universitats de Catalunya” (LUC) catalana, a l’autonomia de la universitat. Es presenta la Universitat com una estructura molt participativa, molt transversal i summament democràtica i no hi ha cap mena de dubte que ho es, però el problema és com es gestiona tot això i evidentment això ningú ho ha explicat, ni criticat. La gestió de la UdL feta per un Rector o un equip de govern diferent, amb la mateixa estructura interna, funcionaria diferent. Millor o pitjor, això és igual ara, el que segur que seria diferent. Per tant es l’aplicació de gestió i la política Viñas el que s’hauria de discutir i la Taula no ho ha fet. El dos altres punts abordat son la participació i el Consell Social de la UdL. I totes dues coses lliguen amb l’anterior. L’estudiant no participa perquè està tip que l’hi aixequin la camisa. Ni volen que se’ls manipuli (ni l’estructura universitària, ni grups d’estudiants), ni donen cap credibilitat als cants de sirena d’estaments universitaris que amb un paternalisme malaltís es comprometen el mínim. No hi ha professors a les Taules per dues raons: perquè la “solució” de la Tancada no ha agradat a molts docents i perquè l’equip de govern rectoral té un cert divorci amb els gestors d’Escoles, Facultats, Departaments i professorat. La falta de participació es dels estudiants però també del professorat. L’aplicació del Pla de Bolonya es el paradigma d’aquesta situació. Es pretén canviar-ho tot, per directius estructurals foranes, tot sense nervi, sense ganxo i sense crear il·lusió. El que seria estrany que aquest estat, incités a la participació.■


..

dimecres, de març 04, 2009


La moguda a la London School of Economics and Political Science (LSE) m’està desconcentrant el meu treball de periodista universitari a les Terres de Lleida. Hauria de saber trobar la manera de lligar les dues activitats, a més d’ajuntar-hi la tercera, que és el periodisme sobre educació d’Aran.

Se suposa que la “Mentalitat Bolonya” hauria d’ajudar a fer casar diferents dinàmiques universitàries i diferents cultures. No és tracta només de promoure la mobilitat en Campus diferents, en territoris diferents, sinó que és tracta d’assumir les pràctiques diferents i assumir-les com una esponja per educar-se amb aquesta educació permanent que ens cal i en la recerca.

També els anglesos els hi costa entendre pràctiques de recerca universitàries diferents i no paren d’emprenyar en que cal trobar un “estil britànic” per fer i presentar recerca.

Com publiciten ells, la “LSE remains the top-ranked social science higher education institution in Europe with an outstanding global reputation for teaching and research”, però sent líders en ciències socials a Europa no saben assumir estils de fora. Hi ha mil i un Institut en la pròpia Escola que són sectorials o que assumeixen estudies estrangers de tota mena. Però tot és fa com a clònics i passats pel colador del emprenyador “estil britànic” , que en realitat és únicament anglès.

No suporto aquest nacionalisme prepotent de la “recerca”. I ho poso entre cometes perquè no és autentica recerca, és la còpia, una i altra vegada d’una ideologia imperial.

D’aquí dues setmanes m’hauré de defensar a Londres sobre una recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània. Jo català, Supervisor italià i Tribunal anglès, serà tot un puzzle que acabarà com un xoc de trens i aquest cop el petit David podria ésser triturat pel Goliat britànic. Un gegant de vol gallinaci incapaç d’assumir estils i presentacions diferents. Però precisament l’únic valor afegit que podem aportar, és una diferent manera de com valorar els fenòmens socials i que existeix una mirada mediterrània.
...

diumenge, de març 01, 2009