dijous, de febrer 28, 2013











He estat un defensor radical de la Val d’Aran, he estat un defensor radical de Lleida, però jo no puc capgirar les dinàmiques i les pràctiques de submissió que tant brutalment tenen els sectors que lideren aquests dos col·lectius. La gent del País d’Aran -que son nació occitana o la gent de Lleida –que son regió catalana, no necessiten cap estratègia de submissió a la gran Barcelona, és que s’hi posen ells bé, perquè els hi donin pel sac. Hòstia! es que els hi acaba agradant. Molt gallets al territori, però quan arriben a Barcelona es tornen idiotes. Perden la visibilitat i la identitat.

dilluns, de febrer 25, 2013

El nou LO CAMPUS 20 (paper i digital)



















locampus.cat

dissabte, de febrer 23, 2013


He sabut que ha mort el doctor Lluís Daufí. Ell mai ho sabrà, però ha estat un bon referent per a mi. En ple franquisme,  jo militant polític  i en part clandestí i alliberat, vaig seguir les seves classes de Patologia General a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època tota la Facultat estava situada a l’Hospital de Sant Pau. Però a més, durant quasi dos anys el vaig acompanyar cada setmana, a les consultes externes on ell visitava malalts, llavors jo feia Propedèutica Clínica. Encara recordo les llargues caminades amb ell, per sota tot el complex hospitalari, que tenia tots uns passadissos subterranis que lligaven els diversos Pavellons. Li recordo unes ulleres de pasta amb vidres de cul d’ampolla, d’un ample quasi desmesurat que sobredimensionaven el seu rostre; recordo els silencis, els seus llargs silencis més cridaners, que si s’hagués posat a cridar. I sobretot recordo el seu rigor i la capacitat de convertir les explicacions difícils en explicacions clares i molt entenedores. El seu rigor el va portar a contractar un “enginyer de sistemes” per definit els recorreguts de preses de decisions, de la planificació curricular i dels mecanismes d’aprenentatge de la medicina. Tot allò a mi em fascinava. Quan vaig deixar la Facultat per la política, “l’efecte Daufí” m’ha marcat per sempre: el difícil fer-ho fàcil, entenedor per a tothom, amb molt de rigor, utilitzant totes les disciplines, tant se val quines fossin, per estructurar explicacions integrals. Sempre l’he trobat a faltar i ara, encara més. 


divendres, de febrer 22, 2013



He fet de cap de gabinet i/o de cap de comunicació de dos Consellers autonòmics, d’un Ministre i d’un Síndic de govern i sempre vaig intentar que el meu superior conegués totes les persones de la societat civil que representaven algun sector o creaven iniciatives amb repercussió pública, cultural o de qualsevol mena. I a més afavorint que fossin de tots colors i de idees diverses. La filosofia era senzilla: una autoritat ha de conèixer el país i la seva gent, i ha de ser ell qui faci el gest d’apropament. Vaig muntar dotzenes de dinars i sopars pels “jefes”, només per conèixer gent i intercanviar idees.

Els que actuaven com esponges, eren modestos i disposats a escoltar i aprendre, varen rendibilitzar aquells contactes d’una manera exponencial i les seves polítiques van tendir ponts amb molta gent, afavorint la pluralitat i el bon govern. No cal ni dir, que a la vegada els convidats, el coneixien a “ell” i això va ser summament productiu.

No puc entendre a Lleida que ni déu mogui un dit per apropar-se a l’altre. El governant sigui polític, acadèmic, cultural, religiós o professional del que sigui, es creu el rei de mambo i pensa: “... que s’apropin ells. Que truquin a la porta ells”. I així segueix el rei despullat ...

dimecres, de febrer 20, 2013



Ja estem al final de l’edició del nou LO CAMPUS que surt dilluns. Les eleccions a les Direccions i Deganats de les Escoles i Facultats de la Universitat de Lleida, una temàtica inicialment fàcil, ens està portant de corcoll perquè els números no quadren en algun centre.

La Secretaria General de la UdL ens diu per escrit que és cosa dels centres i els centres no col·laboren. Com pot ser que a cap Web, sigui la oficial de la UdL o la de cada centre, no hi hagin les dades COMPLERTES de les eleccions? Estem parlant de les eleccions a Directors i Degans. Suposo que tenen prou entitat.

Desprès es queixen: No és que no es debati res. No és que no s’expliqui realment perquè surt un candidat o un altre, es fa un equip directiu o un altre etc. etc.; és que no donen públicament els resultats amb tot: abstencions i cos electoral de cada cas. Es que a les Webs de les Facultats i Escoles no hi ha ni penjada las Junta de Centre amb la seva composició, que són els que votaven.

No hi ha voluntat de transparència i això que estem en un context universitari. Nosaltres no ens podem enfrontar sempre a tot....

dijous, de febrer 14, 2013


Com era d'esperar a Medicina de la Universitat de Lleida ha guanyat la candidatura continuista i serà Degana la doctora Rosa Soler. Queda clar que l’altre candidat no ha sabut o pogut, capitalitzar el mal rotllo existent a la Facultat.

Jo dels guanyadors però, em miraria els números. La meitat de la Junta no els van votar, per una raó o altre. Caldrà analitzar i comprovar si l’abstenció ha estat intencionada, com ho ha estat altres vegades a la UdL.

Si l’objectiu era carregar-se al Dr. Prat han guanyat de carrer, si l’objectiu era donar tranquil·litat i futur a la Facultat, no queda tant clar que s’ha aconseguit.

15 vots eren els 15 estudiants que votaven en bloc a la Dra. Soler. 10 vots eren l’equip del degà sortint, incloent la candidata i que ara serà el seu equip. Sumen 24. Han tret 28 vots. Han aconseguit 4 professors més.

Tot aquest panorama és per tirar coets?


dimecres, de febrer 13, 2013



Era hora, almenys amb aquest nou càrrec hem començat bé !!!

A Xavier Moncayo nou Director de Comunicació i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida


Benvolgut Xavier Moncayo,

En cinc anys de fer periodisme universitari sobretot dedicat a les coses de la Universitat de Lleida ningú ens havia felicitat de res, més aviat a l’inrevés.

Agraeixo el vostre e-mail i teniu a la vostra disposició totes les nostres publicacions, tant la revista bimensual LO CAMPUS en paper i digital, com el novell diari digital LO CAMPUS DIARI.

Nosaltres fem periodisme i no comunicació institucional, però segur com dieu podem potenciar “sinergies” per explicar millor que fem a la Universitat de Lleida.

Salutacions,
Joan-Ramon

dimarts, de febrer 12, 2013



Sempre que hi ha temàtiques controvertides en els meus textos d’aquest blog rebo tota mena d’e-mails. Alguns són duríssims i s’han d’acceptar com un intercanvi d’opinions, sobretot si són signats. Res a dir.

En el meu posicionament personal sobre la candidata a Degana de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, sincerament crec que he estat summament diplomàtic, perquè el seu programa electoral no és digna d’una acadèmica i d’una científica de prestigi com és la candidata.

Recordem que aquestes eleccions a Medicina són amb més d’un candidat i seràs les úniques eleccions autènticament competitives de la UdL. I no és cap broma, perquè es defensen dos models de gestió i de valors universitaris totalment contraposats.

Tota la UdL està mirant a Medicina.

Mirem els punts adreçats als estudiants en les seves línees d’actuació que proposa la candidata. Són tres:

-revisió dels plans d’estudi de Medicina, Nutrició i C. Biomèdiques, 
-millorar les pràctiques de Nutrició Humana i Dietètica
-lluitar perquè els alumnes de la nostra facultat rebin la millor formació possible 

Ara no em vingueu a dir que jo m’ho invento i que això no és una volada de coloms enorme i que no concreta res. Només li falta posar “... i vetllarem per la pau al món”.

Si aquesta manera de dir les coses ho fes en algun dels seus estudis científics, no publicaria mai i el IRBLleida li cridarien l’atenció. I com potser que en gestió s’hi atreveixi?

Jo ho tinc claríssim, amb un moment de crisi profunda de la universitat, cap invent, les pràctiques de management que les faci a casa, no es just tornar a tenir algú que va aprenent a conduir mentre ja condueix. Amb la crua experiència de l’últim Cap d’estudis, n’hauríem de tenir més que suficient.

Dir tot això, que no és fàcil, és defensar aferrissadament i amb lleialtat, tant la Facultat com la UdL. No em vingueu ara a fer trampa al domino.

dilluns, de febrer 11, 2013



Escric aquest text minuts desprès d’haver vist i escoltat en directa tota la roda de premsa del portantveu del Vaticà Federico Lombardi donant explicacions sobre la renúncia del Papa Benet XVI. Qualsevol professional de la comunicació hauria d’haver escoltat aquesta roda de premsa : d’una filigrana enorme i d’una ponderació envejable.

Si visquessin els meus pares avui seria un dia molt especial, com molt especial ho està sent a nivell universal i a nivell mediàtica. També serà de llibre d’estudi, veure com els titulars de la premsa mundial, en les seves versions digitals, anaven afinant les capçaleres i d’uns immensos titulars que deien “Benet XVI dimiteix”, s’ha passat a “Benet XVI renúncia”.

Diguin el que vulguin, aquesta renúncia és una revolució pel Vaticà i ho acabarà sent per tots nosaltres. Amb la renúncia hi ha tot un missatge més profund i que l’acaba fent singular al sacerdot Ratzinger.

Jo que hagués estat un excel·lent capellà, molt interessat per la teologia i per la justícia social, no em deixa indiferent res del que està passant. 

dissabte, de febrer 09, 2013



La premsa universitària i jo en particular, ho tindrem malament a la Facultat de Medicina de la UdL si guanya a Degana la Doctora Rosa Soler. Perquè a més: guanyarà i ho farà de carrer.

La candidata Soler, que és el “Degà sortint” però en versió dona, no ha volgut participar de ple en una contesa electoral de una universitat moderna i democràtica. Ha refusat participar en qualsevol debat públic adreçat als estudiants i professors de la Facultat i sobretot ha refusat participar en un debat amb l’altre contrincant, el Dr. Prat.

Desprès parlen de desafecció dels estudiants i professors en els temes de gestió universitària !!!. I la Dra. Soler no sap que una Degana és un càrrec públic i per definició ha d’incloure donar informació i transparència. I jo diria: propiciar la participació, i debatre en un context universitària és la pedra angular d’una gestió sana.

Tornen els mateixos que ja estaven al deganat, quasi 6 anys, i sense discussió, sense passar comptes, ni fer balanç de res, se n’anirà el Degà sortint i amb tot igual, canviaran el vèrtex del dalt per una senyora.

I dic senyora i dona, perquè els masclistes de torn, entre acudit i acudit a l’estil del follonero d’una Tuna de Facultat, ens diuen que ara convé a la direcció de la Facultat: una DONA . Com si la Margaret Thatcher no fos una dona, o dones han estat Rectores i Deganes de facultats catalanes d’un reaccionarisme i ineficàcia total. Ser dona i maca, no és garantia de res. De moment només sabem de la Dra. Soler que és una bona científica, però el que també sabem és que no en té ni idea de com tractar la premsa i sobretot la premsa universitària, ni d’estimular la participació. (Això sí, no tardarà ni dos segons, quan sigui Degana, de sortir al diari o la tele del “Segre” a explicar-se, sense haver-ho fet en directa a la comunitat universitària. Al més pur estil “Rector Roberto Fernández”).

El Doctor Prat molt més preparat en gestió i educació mèdica, perdrà les eleccions, perquè està fora dels lobbies i el corporativisme de la Facultat. Perdrà perquè ha enfocat malament la campanya electoral. Perdrà perquè no té un equip ben lligat. Perdrà perquè cap alumne el votarà a la Junta. Un outsider quan és una qüestió de parcel·les de poder, està condemnat a perdré sempre.

Continuaran els mateixos governant la Facultat i jo no podré fer el Doctorat en Educació Mèdica, com passa ara, per raons burocràtiques i discrecionals, que ningú arregla. S’obre un període trist.

--------------------------------------
[Eleccions a Degana o Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida el proper dijous 14 de febrer. Vota la Junta de Facultat].

divendres, de febrer 08, 2013


Carta a Josep Tort, Comissari de “L’Any d’Occitània 2013” a Lleida:

Un "Any" menys 37 dies

Benvolgut Josep Tort,
Estem a 7 de febrer i l’Any d’Occitània de Lleida no apareix en lloc.

A nosaltres ens preocupa aquesta situació i en les reunions de l’Associació Vivència Aranesa ens pregunten que passa en aquest “Any” i certament la delegació de Lleida no en sabem res.

A la Paeria i l’Alcalde Ros quan ha promogut una commemoració el primer que ha fet és nomenar un Comissari i convocar a la societat civil a traves d’entitats per fer una commemoració plural i el màxim d’unitària possible. I també ha obert  la possibilitat de disposar d’ajudes econòmiques per fer costat a que es facin tota mena d’activitats des de la societat civil.

Aquest Any d’Occitània és atípic. Tot sembla oficial quan es faci alguna cosa. Res de nou. Els que ens dediquem a l’occitanisme anys i panys a Lleida, no ens dieu ni paraula. (Tot i que estem apretant des de l’any passat).

Sincerament, no sé el que està passant, però el que ja sabem es que és un “Any menys gener”. Per que s’ha anomenat “Any” sinó serà anual?

Ni els occitanistes de Lleida, ni un any de projecció com aquest es mereix, aquesta ineficàcia.

Nosaltres hem fet editorials a les nostres publicacions, escrits i xerrades, celebrant aquest “Any d’Occitània”, felicitant a la Paeria i de moment, res de res.

És una llàstima, caldria trobar un punt d’encontre i començar ja a projectar l’Any d’Occitània al carrer. Hi ha una línia de comunicació i màrqueting per aquest “Any”?.

Un “Any” és una gran projecció d’imatge i la gent del Turó de la Seu Vella, de moment, no en surt gaire ben parada. I també és una llàstima perquè ens estimem la Seu Vella.

Salutacions,
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de l’Associació Vivència Aranesa

dijous, de febrer 07, 2013


Fer de blogger en blogs corporatius d’empreses és una tasca summament complicada. No estàs sol, tens un equip enorme de gent que et mira, opina, et condiciona i et diu “sí” o “no” funciona el text i la part gràfica. Un Copywriter d’empresa té a sobre o al costat: un responsable de comunicació, un responsable de màrqueting, un “Product Manager”, un “Community Manager”, un dissenyador d’art, un responsable de publicitat i uns directius, i si l’empresa és gran o petita però familiar, tens tota una parentela, que no és la teva, que opina.

Escrius 300 paraules a cada post i almenys 8 persones opinen. Si tens la sort que entenen que és un blog i l’univers de les xarxes, no hi ha problema; però si tens la mala sort que encara són analògics, estàs mort.

A la Facultat de Ciències Politiques em varen ensenyar poder parlar, -amb exposició i argumentari- fent de personatge imaginari de qualsevol ideologia. Davant un ítem, per exemple sobre avortament, puc parlar durant hores com un lliberal, un socialista o un anarquista, per dir-ne uns quans, o encara més matisat com un socialista d’abans de la caiguda del mur de Berlin o de desprès. Etc., etc ...

I un blogger corporatiu és igual:  pots fer de dona, gran o petita, de senyor madur o de jovenet, de gripau o de granota. Tot depèn del teu treball previ d’estudi del que vas a escriure.

Només aquí, escric com em dona la gana o no.
Segur que existeix en Joan-Ramon Colomines-Companys ? perquè a la xarxa he vist almenys un altre blog, amb nom i foto del tal Joan-Ramon Colomines-Companys.