dijous, de maig 30, 2013

Passejar-se pel món de les universitats valencianes per preparar cada dia el LO CAMPUS DIARI, un es queda horroritzat de veure com tracten el valencià. I que passa? Doncs com sempre, tirar pel dret i propiciar la “mentida patriòtica” que és fer veure que tot va bé en qüestions de llengua.

Exactament em passa amb l’aranès.

Arriba avui a la meva taula de treball la noticia periodística que diu com a titular:  “El Parlament de Catalunya demana ajornar el projecte que dóna a l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de l'aranès”.

I com a text:

“La Comissió de Cultura i Llengua del Parlament de Catalunya ha instat aquest dijous al Govern "a deixar en suspens per un període de tres mesos, com a pas previ a la seva aprovació, el projecte de decret pel qual s'atorga a l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de la llengua occitana, aranès a l'Aran".

Així mateix, la cambra catalana ha reclamat "establir, en aquest període, un procés de diàleg per la recerca dels consensos necessaris que s'han de fonamentar en un procés d'aquestes característiques".

El PSC ha presentat una proposta de resolució sobre aquest tema. ERC n'ha presentat una esmena i és finalment aquesta la que s'ha votat i han aprovat tots els grups”.



O sigui en Paco Boya d’Unitat d’Aran a traves del PSC intenta frenar els moviments d’en Jusèp Loís Sans, un híbrid entre ERC i CiU, que té la responsabilitat de la llengua al Conselh Generau d’Aran.

Allò que no saben arreglar a Vielha, ho intenten arreglar a Barcelona. I continua la brega, la “bronca” i el suïcidi cultural.

En Sans i companyia s’equivoquen profundament, però profundament. El més fort és que ho deixaran tot arrasat i hauran de contractar al Màgic Andreu perquè els hi posi una medalla.

Seguirem amb la “mentida patriòtica”: tots son collonuts i l’aranès funciona molt bé. Tothom a la Val d’Aran pot viure plenament amb la seva llengua nacional. Es clar que això només passa, entre d’altres, al menjador de casa del senyor Sans, mentre discuteixen quina nova putada fan a l’altre clan.  

dimarts, de maig 28, 2013

Comiat de l’amic

Baixà del cavall i oferí
la beguda del comiat.
Li preguntà
on anava i per què havia de ser així.
Li parlà amb una veu suau:
Amic meu, la sort no m’ha estat
propícia en aquest món.
On vaig? Vaig a vagar
per les muntanyes.
Busco repòs
per al meu cor solitari.
Torno a la meva pàtria, a la llar!
Mai no tornaré a allunyar-me’n.
El meu cor està tranquil i espera la seva hora:
L’estimada terra floreix
a la primavera pertot arreu
i reverdeix novament.
Arreu i eternament
el cel resplendeix de blavor a l’horitzó!
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...


(Estrofes finals de La cançó de la terra de Mahler. En conjunt, es tracta d’un recull de poemes (Die Chinesische Flöte) d’autors xinesos recopilat i traduït a l’alemany per Hans Bethge.)




dijous, de maig 23, 2013



Bon viatge !!!

dimecres, de maig 22, 2013

dimarts, de maig 21, 2013


Ja s’ha trencat definitivament poder fer res de l’Any d’Occitània a Lleida convocat per l’Ajuntament de Lleida. L’Alcalde Ros i companyia són d’un sectarisme increïble. Amb calma escriurem sobre el tema, ara treure’m dos articles del LO CAMPUS que està a punt d’entrar a impremta i explicarem amb detallat com Ros instrumentalitza el tema d’Occitània per modelar una imatge d’enrotllat “identitari”.

També hi ha una Setmana Cultural de l’Aran oficial, on són els altres els sectaris. Potser que ja està bé posar-hi els amiguets i la dona en l’esdeveniment. No son ni capaços de fer una setmana unitària, transversal, que reculli totes les sensibilitat de la Val d’Aran. Es mereixen el que tenen. No hi ha dret el que fan, son uns autèntics poca vergonyes.

Catalunya, Aran i Occitània s’han de poder construir d’una altra manera.


dijous, de maig 16, 2013




Escolteu bé l’anglès, perquè és brutal !!!

dimarts, de maig 14, 2013

diumenge, de maig 12, 2013


La mort de Pere Formiguera em retorna a la crua realitat, que cada dia que passa, no torna. A la merda centenars de “coses” que no son imprescindibles i reforcem amb passió cada moment !!!

En Pere passarà a la historia per les seves fotografies que renoven tota una estètica d’imatge i d’intervenció directa: retocant i enriquint subjectivament la fotografia. La seva obsessió per la cronologia i les sèries de rostres que ens mostraven el pas del temps de família, amics i coneguts seran recordades i també serà la nostra memòria històrica.

Jo el recordo quan estudiàvem junts, quan teníem complicitats: he perdut un altre referent. Amb l’Oriol ja van dos. Tots més joves que jo.


---------------------------

A LO CAMPUS DIARI : In memoriam del fotògraf Pere Formiguera … CLICA AQUÍ





dimarts, de maig 07, 2013

Mentre escric per publicistes, agencies de comunicació i feines variades, participo en discussions sobre on és la línia de comunicació del bon gust i del mal gust, del que és cutre o kitsch, del que es pot posar i del que no, en les xarxes socials. Tenint present, que la comunicació és por empreses privades i elles marquen la pròpia imatge o millor dit, nosaltres hem creat una imatge corporativa per a elles.

En un Facebook una empresa de llenceria, en una de les seves entrades de text sobre “tangues” molestos i roba interior, un company hi va incloure la fotografia que reprodueixo. La empresa ha criticat la imatge i s’ha decidit “congelar-la”, per altra banda cosa impossible, perquè milers de persones ja l’han rebut en el seu compte de Facebook, perquè la companyia té milers “d’Amics”.

Aquesta fotografia és de mal gust?



diumenge, de maig 05, 2013

dissabte, de maig 04, 2013


Tothom té el seu imaginari amb pel·lícules incloses, que l’han marcat per sempre. Aquesta és l’última pel·lícula que vaig veure amb la meva mare al cine Coliseum de Barcelona, abans que moris. Bell i vell record de 1970.

dijous, de maig 02, 2013


Follar-se a les de primer


Quan era jove, als anys 70, vaig estudiar a una universitat anglesa tota una llicenciatura. Llavors no hi havia Erasmus, ni res semblant i qui viatjava majoritàriament era per fer postgraus. A la meva universitat hi havia molta dinàmica associativa i hi havia una associació atípica : era una associació dedicada exclusivament a denunciar als professors de primer curs que “s’enrotllaven” amb alumnes seves.

A Anglaterra es donava el fenomen –ara no ho sé- de que estudiants molt joves, provinents d’escoles, per entendre’ns de batxillerat, arribaven a la universitat i quedaven emmirallades pel professorat, adoraven als seus nous profes, i aquests en manada follaven pels descosits.

L’associació denunciava  l’abús  d’autoritat del professor, que tot i que tot era consentit, deien que “abusaven” de les ingènues alumnes. Elles i ells, perquè el fenomen, encara que era menor, es produïa en relacions homosexuals i bisexuals. També l’associació enfocava la seva campanya per obrir els ulls a les “il·luses” estudiants.

No cal ni dir que les fundadores de l’associació eren titllades d’amargades, producte tòxic de males experiències i fent una traducció lliure de l’anglès, els hi deien: “les mal follades”.

Curiosament aquest fenomen l’estem veien a les universitats de Catalunya. Tot és legal, ningú força a ningú, però ja comença el fenomen a adquirir unes dimensions, almenys per a ser analitzades.

A mi m’importa una bleda a qui es folla cada professor  o professora de primer curs, prou feina tinc jo personalment amb el professorat, però imagineu l’estudiant de primer curs a Lleida, que acaba de sortir del Col·legi Cor de Maria, que comença il·lusionada una carrera molt volguda, que troba un professor “eixerit” que acaba admirant i si a més el tio o la tia, es passa el dia tirant la canya, quasi segur que hi haurà marro.

Però tranquils : Tot normal i llibertat per a tothom. Aquí no hi ha perill que es constitueixi cap associació de l’estil que he explicat. Que un mascle profe es folli a una de primer, és tema de conya i admiració pels col·legues a les trobades de descans entre classe i classe. n




dimecres, de maig 01, 2013


PRIMER DE MAIG, Dia del Treball





Un petit fragment de la pel·lícula "Novecento"de Bernardo Bertolucci, (1976).
Cançó "Inno del Primo Maggio" de Pietro Gori, (1892).


"Vieni o Maggio t'aspettan le genti
ti salutano i liberi cuori
dolce Pasqua dei lavoratori
vieni e splendi alla gloria del sol

Squilli un inno di alate speranze
al gran verde che il frutto matura
a la vasta ideal fioritura
in cui freme il lucente avvenir

Disertate o falangi di schiavi
dai cantieri da l'arse officine
via dai campi su' da le marine
tregua tregua a l'eterno sudor!

Innalziamo le mani incallite
e sian fascio di forze fecondo
noi vogliamo redimere il mondo
dai tiranni de l'ozio e de l'or

Giovinezze dolori ideali
primavere dal fascino arcano
verde maggio del genere umano
date ai petti il coraggio e la fè

Date fiori ai ribelli caduti
collo sguardo rivolto all'aurora
al gagliardo che lotta e lavora
al veggente poeta che muor"