Ja tenim Euroregió sota el model Maragall, perquè abans ja hi havia una altra Euroregió que era de model Pujol, la que és va signar el 19 d'octubre de 1991.

On és la Val d'Aran?.

El problema d'Aran és que no hi ha lideratge. Falta un projecte que és faci sentir a l'Europa dels Pirineus. (Perquè evidentment, la Val d'Aran tampoc és a la Comunitat de Treball dels Pirineus).

En les qüestions europees i sobretot en les qüestions de la Unió Europea, la Val d'Aran, Occitània, l'aranès i l'occità en general, són del tot marginats. Des de Aran quan és faci el referèndum de la nova Constitució Europea, que també s'ha signat avui, només que és pot dir que NO. Jo com a català, també votaré que no.

Aquesta és la fotografia en la que el Síndic d'Aran li agradaria estar o sigui Barrera voldria que la Val d'Aran fos l'autonomia número 18, a més de Ceuta i Melilla.

Tota una estratègia absolutament digne i legitima, però que formulada en el moment de discussió d'un nou Estatut de Catalunya ha estat una irresponsabilitat, que el que d'entrada va aconseguir és desorientar a tothom. Només cal que mirem les hemeroteques i veurem l'embolic que és feien els periodistes i els propis polítics.

Els Convergents catalans van posar el crit al cel, amb Pujol al davant, i l'oposició de Paco Boya també ho va criticar, el resultat fou que la fugida endavant del Síndic va acabar en el cul-de-sac que s'acabava de posar.

I és que així, tot el debat començava i continua enrarit, fins l'altre dia que el Síndic va presentar al President de la Generalitat el document conjunt dels grups polítics del Plenari del Conselh sobre el nou Estatut d'Autonomia. I fent això, sense voler o volent, va donar una bona guitza a totes les discussions que actualment s'estan donant a Aran.

Discussions que semblen que són: les aportacions individuals al debat, que se suposa que el Conselh promou, l'aportació conjunta dels ajuntaments d'Aran i la també aportació conjunta, que les entitats i associacions privades d'Aran estem preparant.

Doncs mira que bé: el Síndic li passa el document al President Maragall i es queda tant frec. I en roda de premsa diu que hi ha discussió a Aran, però ell ja ha donat el document, i a més en aquesta roda de premsa a Barcelona, torna a centrar el debat en la maleïda "Vegueria de Ponent amb Aran o sense Aran". Portant el debat amb la Generalitat de Catalunya, de la manera que ell i els partits aranesos han fet sempre, parlant com palanganeros de quarta regional, discutint l'anècdota, en comptes de parlar "de tu a tu" amb Catalunya. El gest, la forma i el contingut són importants.

El problema de tot això és que Barrera no és creu que és un "President de Govern d'un País" com el President Maragall, el President Espanyol o el President dels Estats Units. Que us sembla exagerada la comparació?. Tot és una qüestió de dimensions, de capacitat de poder, però de representació és o hauria d'ésser la mateixa. Cadascú representa els seus ciutadans i ciutadanes.

Exactament com el Plenari del Conselh és un Parlament. Sinó s'ho creuen els polítics aranesos amb càrrec i poder, com volen que s'ho creguin els catalans!. O els espanyols!.

La contradicció de tot això és que no és creuen que són govern ni parlament, però si que concentren molt de poder de manera personalista i opaca.

Només cal posar un petit, però important exemple, com a símptoma de no saber fer ni govern, ni parlament i ni administració: Com potser que encara no tinguem un Diari Oficial del Conselh Generau d'Aran o un Diari del Plenari del Conselh?. Desprès de 25 anys d'Estatut d'Autonomia i 14 anys de la Llei d'Aran!!!.

Tot segueix a les fosques. I per postres, en aquest període històric, sense tenir la mínima cultura del que representa el debat públic i la corresponsabilització de les activitats unitàries.

Com més dones i homes s'impliquem al projecte cultura de l'associació Vivéncia Aranesa , més plantejaments enriquidors i plurals participen del treball del dia a dia. Aquesta implicació és molt intensa o simplement és puntual per un esdeveniment, però tothom té veu en qualsevol discussió.

A part dels grans debats com la nostra participació en el redactat del nou Estatut d'Autonomia i la Llei d'Aran, tenim els petits debats, dits així sense menysprear-los, i que creen enceses defenses de les diferents postures.

Un debat, començat en petit comitè, però que voldria saber l'opinió de més gent, és el següent:

Vivéncia Aranesa funciona per Programes i tenim el costum de batejar-los amb un nom que creiem que té interès de promocionar (Això representarà un Cartell, una Biografia i una Guia Didàctica de lectura).

Algun cop les denominacions del Programa són personatges directament relacionats amb l'activitat del programa, altres no, però són personatges destacat de l'àrea que actua el programa. Per exemple, el programa d'intervenció en les biblioteques públiques d'Aran el denominem "Programa Robert Lafont", perquè Lafont és un escriptor occità viu, molt important, encara que no ens consta que tingui cap intervenció amb biblioteques. O per exemple, el "Programa Frederic Mistral" és diu així, per commemorar l'Any Mistral del Premi Nobel i també fomentar la traducció de les "Obres Universals" a l'aranès i etc etc.

La discussió actual és com denominar el "Programa d'Arts i Educació" que realitza Tallers de Música, d’Arts Plàstiques, Danses Tradicionals, Literatura, Filosofia, Horticultora Ecològica i sobre Animals domèstics. En aquest Programa, a més del nom del personatge, s'hi posaria també l'àrea d'actuació.


Les tres propostes en discussió són:
(Jo aquí les poso en català, però seran en aranès, òbviament).

-Programa Trobadora Beatriu de Dia, d'Arts i Educació
-Programa Elionor d'Aquitània, d'Arts i Educació
-Programa Blanca Selva, d'Arts i Educació


Dono per fet que se sap que Beatriu de Dia és una Trobadora i Elionor d'Aquitània una Reina. El que segur és coneix menys, és Blanca Selva i Henry (1881-1939), que fou una occitana, pianista, pedagoga, musicòleg, impulsora de l'Acadèmia de Música de Barcelona i en la "Societat Obrera de Concerts" amb Pau Casals, creà els "Estudis Musicals Blanca Selva".


Per refrescar la memòria, recordar que Beatriu de Dia Reina (1200) és una de les trobadores provençals més conegudes. I Elionor d'Aquitània (1122 -1204), fou Reina de França i d'Anglaterra lligada també al món cultural provençal i fou també, Duquessa de Gascunya.

Els implicats en la direcció del Programa d'Arts i Educació defensen denominar-lo amb el nom d'Elionor d'Aquitània. Jo inicialment m'inclinava per Blanca Selva, però en la negociació, l'acord transaccional seria el de Trobairitz Beatriu de Dia.

Encara no s'ha pres la decisió, per això busco opinions. S'ha de pensar i visualitzar tot Aran amb un cartell del personatge escollit i una campanya de difusió de la seva biografia, d'una forma similar com és va editar un cartell de Frederic Mistral del que se'n va imprimir 3000 exemplars i que abans d'acabar l'any és repartiran abastament.

Tota aquesta discussió pot semblar supèrflua, però no ho és, perquè representa una manera o un altre, de difondre el nostre patrimoni cultural aranès, occità i universal entre els nostres ciutadans.

Opinions?.

Fa dies que no escric res a aquest Diari Cívic, fins i tot hi ha hagut algun e-mail preguntant que passa o que em passa.

De fet em passen tantes coses, que ja fa un cert respecte que tanta gent com llegeix això hi tingui accés. Sobretot, perquè vull que s'entengui que això és un Diari personal o sigui un Dietari, i no és un Diari que recull i comenta noticies, ni molt menys un Diari d'Aran o un Eth Diari on line. Avui parlo d'Aran i demà parlaré de Londres amb detall, perquè serà el lloc on viure i faré militància cívica. Aquesta idea de Dietari s'ha d'entendre.

I sobretot el que s'ha d'entendre és tot el moviment mundial dels Weblogs a internet. És calcula que a finals d'aquest any hi hauran més de deu milions de Weblogs o sigui diaris com aquests. Malgrat que n'hi ha molt d'abandonats, perquè és una bona militància escriure cada dia, és un instrument de debat súper potent, que fins i tot comença a lligar opinió personal i periodisme. Per exemple: no us podeu imaginar la importància que aquests Diaris tenen avui, en la campanya electoral nord-americana entre Bush i Kerry.

M'agradaria explicar-vos que en el meu despatx-casa-refugi de Vielha, aquesta setmana, m'han tancat l'aigua dues vegades (l'Ajuntament per obres); una vegada el gas (la companyia per obres); la rentadora s'ha embussat, no funciona i vessa; s'ha inundat la cuina i el menjador-despatx; i el parquet està per anar a la UVI; han saltat els ploms per culpa de l'aigua, i no s'ha trobat encara on és el contacte; sense electricitat no ha funcionat l'escalfador, per tant no hi ha aigua calenta.... tot un merder domèstic, que ha estat com una conspiració per deixar-me planxat, abans de la meva intervenció a la Taula Rodona sobre política aranesa i occitana que és va celebrar, dins de la "III au Trobada Culturau d'Afrairament Occitano Catalana", el dissabte passat. El caos domèstic a mi sempre em guanya.

A la Taula Rodona de Les hi vaig aprendre moltes coses, sobretot que el sectarisme del sector "soviètic" d'Unitat d'Aran-PSC i el del sector "dretà" dels Convergents, està ben viu i restava tancat a casa "a cal i canto", això sí, desprès d'haver-nos alliçonat l'esquerra pija, en el seu moment, que mai és feia res de cultura de forma descentralitzada. És munta un "festival" a la seva localitat i llavors no participen. Evidentment, cadascú pot fer el que vulgui i fer servir una tarda de dissabte com li plagui. Però això, s'ho pot permetre un diputat?.

L'acte de dissabte no l'organitzava jo, i si ho hagués fet m'hagués preocupat més de com és convocava als assistents de públic, però és tot un símptoma el menyspreu tant descomunal de les institucions i els seus càrrecs, a les coses de la societat civil. Segur que haguessin fet el merda, amb les millors gales i les seves consorts amb les millors mitges, si qualsevol càrrec o carreguet de la Generalitat hagués fet acte de presència. (Tant els del Carlos Barrera com els del Paco Boya, que cada dia s'assemblen més). També llavors corre-cuita les del "NODO aranès" haurien vingut, i sis dies desprès, sis, la locutora televisiva Jovita -amb cara de pal i cantarella d'oficina- ens hagués passat el parte oficial. Com que l'acte era de la societat civil, TV3, com és usual, no hi era, i la ràdio pública tampoc.

S'havia de debatre sobre Aran i Occitània i a la Taula hi havia un professor d'occità d'un Liceu de Sant Guironç, Pèir Cambus; un cantant d'un grup de rock gascó "Parpalhon", Roland Barbazan; un professor d'occità de Comenge, que a més és el President de l'associació Eth Ostau Comenges, Joan Pau Ferré; l'Alcalde de Les, Emilio Medan; jo i com a Coordinador el professor de la Universitat de Lleida, Aitor Carrera. En Ramon Agulló -ànima de la moguda- en feu la presentació general.

A part que semblava que l'Aitor -el professor coordinador- anava col·locat i frivolitzava el que s'estava dient, tothom va fer un esforç per explicar les seves reflexions. Mai sabreu que va passar, perquè cap professional de la premsa cobria l'acte en directa. Aran no té premsa pròpia, per tant Aran està totalment a les fosques.

Ha arribat un moment, i això ho vaig dir en veu alta, que són de tal envergadura les contradiccions de l'Alcalde Medan respecte el seu partit, que potser cal dir-ho i amplificar-ho. Com mai, és veu fins a quin punt la fórmula Unitat d'Aran-PSC ha estat un mal negoci i un model esgotat, que no permet estar amb una actitud ferma, per defensar els interessos de l'autogovern d'Aran.

I tot això mentre s'està descompossant Convergència d'Aran. El Síndic Barrera més sol que mai, sense fiar-se ni de la seva ombra, veien conspiracions per tota arreu, arengant als funcionaris i els alts càrrecs i prenen cafès tèrbols perquè prèviament algú se li acaba d'escopir a la tassa. I fa bé el Síndic de no fiar-se, les "hordes judeo -maçòniques" com va dir ell al Plenari d'un Conselh, "són les responsables de què el servei d'escombraries sigui un desastre" (sic) i també aquestes hordres o vàndals, jo penso, són les culpables de què res sigui transparent al govern del Conselh. Una Consellera de Cultura del Conselh que veu la cultura de la nostra societat de tant lluny, com si encara fos a la Torre Eiffel de viatge Oficial, intentant des de dalt de la torre veure que estem fent. Uns col·laboradors del Síndic que són més del gremi dels taxistes, que dels professionals de l'assessorament. Vaja ! tot un ramat, que sinó fos que tinc la Síndrome d'Estocolm amb algun, caldria denunciar-los per la seva negligència professional.

Però, sinó no ho faig és, perquè l'autèntic cervell de l'oposició no ho fa, em refereixo el Gran Rufino, -el castigador i cobrador de les associacions sense afany de lucre de Vielha-, que tenint informació de primera mà, de barbaritats del Conselh se les guarda, suposo per canviar-ho com a cromos i tapar-se les vergonyes, ara tu ara jo, de tant polític barrut com tenim a Aran.

Com mai fa falta un discurs de llibertat, transparència i progrés a Aran lligat a un occitanisme esperançador. La joventut d'Aran, les grans famílies d'Aran, quasi totes elles d'una provada integritat, ja volen una altra cosa.

El culet dels "soviètics" de Les, Bossòst i Salardú se'ls hi feria ben petit si l'Emilio Medan, (com independent), fos una futura i potent candidatura al càrrec de Síndic. Per això, tota aquesta colla, li fan tant el buit i de retruc fan el buit al nou autogovern d'Aran o sigui ens fan el buit a tots. Que tothom estigui atent, perquè la cosa va per aquí: s'ha de superar els 50 "dinosaures" i anar directament als 7.000 ciutadans i ciutadanes d'Aran.

A casa em donen la gresca, perquè diuen que estic perden el temps en posar-me en temes com de la Web de Bossòst. Sobretot, perquè des de l'anonimat, qualsevol ressentit poc utilitzar aquesta via d'insult camuflat.

Jo crec que no, crec que valia la pena ficar-m'hi. Haver parlat de dues Web que hi ha sobre Aran, encara que fos desprès de tot un linxament personal, valia la pena.

Perquè?

Primer, perquè són fenòmens socials i comunicatius d'Aran i tots, sense excepció, m'interessen.

Com a segon punt, per haver localitzar primer a Manel Rella de PortalAran i segon fer-ho amb en Xavier Paba de Bossostcom.

És molt difícil que a la Val d'Aran s'escapi res, per tant era qüestió de dies que localitzes els Webmasters. Per ésser just, Rella sempre ha posat el seu nom en la seva Web, per cert, com jo en aquest Diari, mentre que Paba m'ha enviat avui un e-mail.

Casualitats de la vida, o no, avui mateix havia rebut uns e-mails donant-me tots els noms que hi ha darrera la famosa Web de Bossòst. (Gràcies pel bon rollo dels meus lectors!!!).

Per exemple: si la senyoreta Yolanda que em llegeix la cartilla a la Web de Bossòst, en comptes d'anar com anònima, firmes com Yolanda Batista Berart, potser no diria les bestieses que diu. Sobretot perquè així els seus oncles del Restaurant "Dües Portes" de Vielha, no els hi cauria la cara de vergonya. I això de les relacions continua, fins arribar al famós Samarreta, que per cert, encara no sé quina relació té amb la gent del Restaurant. El que vull dir, és que donar la cara, responsabilitza a la gent i que a més en aquest país tothom, tothom, està relacionat d'una manera o una altra: per feina, per família, per clan, o pel que sigui.

Jo reconec el treball de Rella i Paba, un a Barcelona i l'altra a Tarragona, en tota la seva tasca digital, perquè jo també organitzo coses, per tant sé veure el que representa de treball i dedicació portar una Web. També sé que de vegades és impossible parar energúmens en fòrums de barra lliure, però almenys hi ha dues coses que no pararé de denunciar i que demano és talli des de l'arrel: que és la xenofòbia i l'explotació de persones, com les dones. (Qüestions de les últimes polèmiques a Aran: aranisme excloent i el bordell).

Amb segons quin temes i procediments prendrem mal, però el que estic segur és que el diàleg és la millor via per entendre's i fer coses productives pel País. O sigui, estic obert a totes les propostes per revitalitzar el món digital d'Aran amb format aranès. (Amb llibertat absoluta perquè cadascú escrigui amb la llengua que vulgui, però assegurant que la matriu de la interfície ha d'ésser el cent per cent, amb la llengua nacional del país o sigui l'aranès).

A finals del proper mes de novembre, jo solet donaré una conferencia a Bossòst sobre l'any Frederic Mistral, la cultura i la joventut a Aran, espero que els fans i els crítics, a més dels destrossadors contra mi, estiguin a la sala i puguem tenir un animat debat.

Algunes dades de la Taula Rodona sobre política aranesa i occitana que és celebrarà dins de la "III au Trobada Culturau d'Afrairament Occitano Catalana".

Dia: Dissabte dia 23 d'octubre.
Hora: 17 hores.
Lloc: Sala d'actes de l'Ajuntament de Les.
Participants: De moment només sé que a la Taula hi haurà l'Alcalde Medan i que jo també hi participaré. També hi haurà altres persones occitanes, que de moment desconec.
Organitza: Associacion Interculturau Occitano Català-Almosc


Sincerament val la pena anar-hi. Si demà s'acaba de redactar el Manifest, espero que dissabte pugui parlar a més de la meva opinió, de la postura que reflecteix el text de treball de Vivéncia Aranesa sobre el debat del nou Estatut d'Autonomia i l'autogovern d'Aran. Qualsevol discussió oberta ha d'ésser molt útil per la implicació de tots els sectors en el debat i en tot el procés negociador.

Cada dia rebo molts e-mails, com ja he dit altres vegades, són de ciutadans de molta generositat, que gasten el seu temps en escriurem desprès d'haver-me llegit. Algun m'estira les orelles, però com que són e-mails amb adreces, amb nom i cognom, jo aprecio l'escrit, malgrat que en algun cop jo estigui a les antípodes de la reflexió que m'ofereixen.

Fa uns dies, algú em comentava d'una web de Bossòst de la Val d'Aran, que dia sí, dia també, és posa amb mi a traves d'un fòrum. Se'm deia que calia que digues alguna cosa, perquè estava passant el mateix que una altra web d'Aran, que a cop d'insult i de "tallar i enganxar" barroerament textos meus, és distorsionava el que jo escric en aquest Diari.

No tinc cap costum de participar en cap fòrum, però aquest fòrum en qüestió és interessant i curiós, i ni que sigui com exponent d'una mil·lèsima part de la joventut d'Aran, val la pena saber-ne el contingut.

Ni fred ni calor que m'insultin, és fiquin amb la meva mare, donin primícia amb qui em poso al llit... és igual. És un petit linxament a nivell de xafarderia i grolleria de poble, fet a boca de canó, que seria ridícul, sinó fos la punta de l'iceberg de tota una ideologia de feixisme radical que és dona en aquesta interessant població aranesa.

Com a periodista que ha investigat tot tipus de presumptes delictes en qüestions d'urbanisme, arquitectura, subvencions, informació privilegiada, suborns i un llarg etc. a la Val d'Aran, sé perfectament que és això de les amenaces: de les "amenaces mafioses", que cal fer-ne cas i de les "amenaces socials" que encara que és presentin com incruentes, poden fer mal. Només cal recordar com exemple d'aquestes últimes, que vaig tenir de treure el meu fill de l'Institut de Betren, per l'assetjament dels fills de les famílies que és veien reflectides en el meu treball de periodista, que publicava en un diari aranès.

El preocupant del grupuscle de Bossòst és el seu llenguatge i la seva ideologia. És un proto-aranisme peculiar, perquè donen lliçons de "nacionalisme" aranès a l'espanyola. Són uns analfabets de la seva llengua, perquè no saben escriure l'aranès i ataquen als demés i donen carnet del "bon aranès" o el "mal aranès", en espanyol. I a mi, directament, em conviden a què foti el camp d'Aran.

Jo defenso que tothom parli i escrigui com vulgui. Entenc perfectament de la dificultat de la normalització de l'aranès, però anomenar-me a mi en castellà: "fundamentalista catalanista que viene a liquidar los derechos araneses", és de follia de "División Azul".

Els amos de la web, diran que un fòrum és obert i no en són responsables del que s'hi diu. És cert, en part, perquè l'equidistància quan algú el maxaquen de manera fatxa, no és possible, perquè l'equidistància acaba sent una complicitat. El Webmaster, que no sé qui és, no fa la seva feina, simplement n'abusa de la seva posició de privilegi i és un mal moderador.

Entre tota aquesta gent, i tots els que hi donen suport estan "covant l'ou de la serp", que no és altre que un radicalisme anònim excloïen, xenòfob. És aquest tipus de gent que sense embuts, quan veuen un emigrant musulmà a Aran, sempre acaben dient un improperi. El mateix que el que em diuen a mi, encara que el que em dediquen sigui més sofisticat, o no tan, perquè posar-se amb la família no costa gens.

Que una web que havia d'ésser de serveis i promoció de Bossòst, acabi sent el club de l'escòria "intel·lectual" de Bossòst és una llàstima, i caldria posar-hi arreglo.

Sempre és d'agrair que algú em defensi en un fòrum, però em fa gràcia que algú pugui amenaçar a la gent de la web a queixar-se a la Caixa Catalunya, perquè hi posen anuncis en una web xenòfoba. El que ha escrit això, no coneix els lligams entre les tribus del país, i a més la Caixa Catalunya passa de qualsevol cosa per Aran, només cal conèixer per exemple, que malgrat tinguin el rètol de l'entitat al "Casau deth Jubilat" de Vielha, l'any 2003 no hi varen donar ni una pesseta de l'època. Això és informació privilegiada, que jo tinc?. No home no senyors de la web, és simplement saber llegir els comptes anuals de l'Ajuntament que són públics.

Jo el que els proposaria és que el proper dissabte, tota aquesta gent que tant m'insulta, vinguessin com a públic a la Taula Rodona que és celebrarà a Les, sobre política aranesa, en la qual intervindré. I llavors en directa, podran defensar els seus plantejaments i posar-me a caldo si en tenen ganes. És un acte que jo no organitzo, només hi sóc convidat, però estic segur que els organitzadors agrairan una bona assistència i un dinàmic debat.

Recordeu: aquest proper dissabte dia 23 a Les (bastant a prop de Bossòst), a la tarda, en la "Tercera Trobada d'Agermanament Occitano-Catalanes". Això sí, les navalles deixeu-les a Bossòst, és un debat civilitzat on també hi haurà catalans, -per cert: com jo-, potser que preneu til·la abans.

Avui la gran manifestació a Londres per acabar amb la invasió d'Irak.





EUROPEAN SOCIAL FORUM 2004
Un altre món és possible

President Lluís Companys
"Tornarem a lluitar. Tornarem a sofrir. Tornarem vèncer!!!"

Si desprès de veure la "Nit temàtica" sobre el nou Estatut d'Autonomia que s'ha fet a TV3, els polítics d'Aran no veuen que aquí no és discuteix res cara l'opinió pública, és que són cecs i sords, i sobretot uns irresponsables. A Catalunya és discuteix en públic, a Aran no.

I a un altre nivell:
Tot un programa anomenat "A ritme de l'Estatut", i desprès tot un debat polític amb primeres figures, i ni una paraula, i ni una vegada s'ha dit res sobre la "Val d'Aran i els seus drets d'autogovern". Res de res.

Tot i que el primer Programa, deien que és podria sentir en aranès, en "dual", (per cert, només el 0,1% dels televisors a Aran tenen dual), el que ha passat és que s'ha donat un ninguneig nacional d'Aran en tota la "Nit temàtica" televisiva. A Catalunya això d'Aran és un tema menor, i si badem tots els interessos aranesos quedaran a la baixa i com una "Comarca", més o menys especial.

Només hi ha una única manera que ens facin veritable cas: mobilitzar al ciutadà d'Aran per defensar un ambiciós programa reivindicatiu de principis d'autogovern, amb una clara forma política i amb la seva traducció jurídica.

S'han fet coses a Aran: la dels partits polítics, la dels alcaldes, la dels càrrecs electes d'entitats menors..... però falta moure de veritat la societat civil aranesa.

D'entrada, les entitats com les associacions, les fundacions, els gremis i els col·lectius hem de trobar un punt d'entesa per prendre posició unitària cara el nou Estatut. Desprès hem de confluir amb totes les altres propostes, per pujar el llistó de la reivindicació de l'autogovern i sobretot per dissenyar una logística de pressió al Parlament de Catalunya, perquè la nostra veu, a més d'escoltada, sigui tinguda en consideració.

Estem fent tard!!!.

És preocupant que els partits d'Aran hagin fet un acord totalment generalista i de baix sostre reivindicatiu.

És preocupant que el Conselh Generau d'Aran no hagi fet cap campanya pedagògica a la nostra opinió pública, sobre la discussió de l'Estatut.

És preocupant que el Conselh ens digui que s'ha fet arribar la proposta dels partits a totes les llars d'Aran i això no sigui veritat.

És preocupant que les veus discrepants de les direccions dels seus propis partits, utilitzin les mobilitzacions d'Alcaldes per poder fer sentir la seva veu.

És preocupant creure que els càrrecs electes tenen entitat pròpia, fora dels partits dels quals varen ésser elegits, i que el Conselh es dediqui a fer-los dir coses sobre l'Estatut, per trobar tot tipus de contradiccions a l'oposició.

És preocupant i una burla del Síndic Barrera, que utilitzi tot un Departament de Joves del Conselh, per fer-nos participar a les Associacions al debat de l'Estatut, perquè és la porta del darrera, la porta del servei. Que el Departament de Joves és dediqui a la Joventut que és a qui li correspon!!!. A part, que és tota una gosadia creure que un departament governamental, sigui l'eix més adequat per moure tot el moviment associatiu. La societat civil del país és mereix un altre tracte, si se la vol informar o fer propostes. No n'hi ha prou de l'empenta i la bona fe d'un "jove eixerit" d'un Departament específic, és el Govern, (amb majúscules), qui ha de moure fitxa institucional cara les entitats i associacions privades.

El dia de la Fira de Vielha ha acabat per mi en un petit espant. Vaig acabar a Urgències de l'Hospital. Res d'important, però durant uns minuts en van tenir ben acollonit.

Els dolors al pit, eren molestos, però jo entrava per un sistema digestiu totalment espatllat.

Em van atendre amb una rapidesa inusual, potser per haver utilitzat directament la part del darrera d'Urgències. En dos minuts m'havien fet un electro i en tres minuts més trobaven un bloqueig de branca dreta de cor.

Sonava fort, i tenint present que tinc un historial familiar de romàntiques malalties de cor, algunes d'elles fatals, sonava espantós. Però a mi em feien mal els budells, i només pensava en una maionesa i uns macarrons que havia menjat la nit anterior.

Durant uns minuts se'n van creuar els cables entre el periodista i investigador social que sóc de professió, i la meva petita experiència mèdica de quan era a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Mentre descobria una possible bona història periodística d'un cert malestar dels professionals de l'Hospital, que en aquell moment no m'importava gens, jo intentava recordar que era un bloqueig de branca cardíaca.

La bona perícia dels metges, investigant en el meu historial mèdic, van descobrir, en un tres i no res, que allò del bloqueig ja ho tenia d'abans. Al·leluia!!. No era com a conseqüència de la gastroenteritis i la colitis, que m'acabaven de diagnosticar, sinó que venia de lluny. Quin consol, vaig pensar!!!.

Però res de res: simplement és que l'impuls elèctric no pot propagar-se pel cor, perquè existeix un bloqueig en una part del sistema de conducció. Sinó m'equivoco, perquè els ventricles esquerra i dret es contraguin al mateix temps, ha de propagar-se un impuls elèctric per les branques dreta i esquerra del feix de His a la mateixa velocitat. Si existeix un bloqueig en una d'aquestes branques, l'impuls elèctric ha d'arribar al ventricle per una altra via de conducció. Quan això passa, la freqüència i el ritme del cor, no es veuen afectats, però l'impuls es propaga lentament. El ventricle es podrà contraure, però trigarà més a fer-ho, degut al retard de l'impuls. Aquest retrat de l'impuls fa que un dels ventricles es contraguin una fracció de segon mes lenta que l'altre.

Bastant divertit: jo que vull que tot estigui ben programat, els meus ventricles és desprogramen, ni que sigui una dècima de segon. Però, en el meu cas, no és res important, perquè depèn de quina branca és el bloqueig, si és l'esquerra o la dreta, que fa que sigui greu o no. En el cas del bloqueig de dreta, no té cap importància, diuen. Espero que no sigui una advertència de res mes important, no sigui cas, que al final no tingui cor, com es pensen alguns i algunes.

Segueixo prenen Fortasec, acompanyat de begudes isotòniques de les dels esportistes per la deshidratació. Una altra broma: jo que no en sóc res d'esportista!!!.

CANÇÓ A MAHALTA de Màrius TORRES


Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.


Març 1937

Ja hem realitzat la Vetllada Literària, em sembla que ha estat tot un èxit per Vivéncia Aranesa i per la Biblioteca de Vielha, però sobretot ha estat un èxit pels escriptors i escriptores d'Aran que hi han participat, sense oblidar-me el músic del saxofon.

A cada acte que organitzem: doblem els assistents. I tothom sap que un acte literari pot ésser un "maó enorme" i que mai mou majories. En la Vetllada, en el moment més gran de nombre de gent, érem unes noranta persones, de les que unes 20 eren joves. Això per Catalunya estaria prou bé, però seria poc. Exactament igual que per Anglaterra; però per Aran són xifres bones i diria molt bones.

A mi el que m'ha agradat, són els escriptors i escriptores, que malgrat que fins l'últim moment no s'ha pogut programar el minutatge de l'acte, ha sortit rodó, encara que s'ha allargat 20 minuts més del previst.

Crec que ha estat un encert que la meva presentació com a President de Vivéncia Aranesa hagi estat llegida, en versió aranesa, per Roser Faure. Això, a més de fer-ho amb un excel·lent aranès, representa haver-la incorporat a l'acte, llegint desprès ella al final, un text seu. És d'agrair que a última hora s'hi hagi incorporat i ens hagi regalat un text amb molta força, que ens convida a què llegim tot el text en el seu conjunt, ja que només ens ha ofert un capítol.

La Verònica Barès amb professionalitat d'escriptora, ha dit unes sentides narracions. (Per cert, el matrimoni li deu anar molt bé, perquè estava més sexy que mai).

La Clara Berdiè, una escriptora molt jove, ha estat la responsable, suposo, de l'assistència del públic més jove. Tota una esperança.

La Pepita Caubet, divertida, irònica, "gata vella". Tota una institució per nosaltres, que amb els seus textos escrits a mà, ha fet les delícies dels assistents.

El Xavi Gutierrez ha estat excel·lent, trencador, provocador, inintel·ligible per a molts. Bestial veure les cares d'alguns oients quan, el Xavi demanava un xute a traves dels poemes.

La Lúcia Mas, tant "Dauna" com sempre. Tota una lluitadora amb poemes de compromís i sentiment.

El Jep de Montoya, ens ha amenitzat amb un mosaic històric, a traves dels seus sonets. Ha estat com veure tot Aran des de segles, posats en poesia. Tota una lliçó de bon gust i mestratge.

La Juanita Santafusta, és la meva descoberta de Bossòst. Una senyora gran de veu fina, però amb cervell de jove, capaç de navegar per internet i escriure acuradament sobre les coses petites i gran del nostre país. El seu esforç amb l'aranès ha estat notable i és l'exemple viu de com és pot treballar una llengua amb èxit, en qualsevol edat.

El músic Roberto Barrios ens ha amenitzat amb sentiment i enginy, amb quatre intervencions de saxofon, fetes entre els poemes i les narracions llegides. Tot un encert haver-li demanat la seva participació, no només perquè era bonic sentir-ho, sinó a més perquè obre un enorme camp de col·laboracions entre els músics de país i nosaltres. Era sincer, quan adreçant-se al públic en castellà, preguntava, perquè no és poden fer més actes culturals com el que estàvem assistint.

És evident que hi ha hagut molts problemes de "cuina" de l'acte i caldrà fer-ne una revisió.

En la crònica negra - local i petita - de l'acte queda, el cop de porta als nostres morros que Toni Escala ens ha fet a la Vetllada. Primer, no volia llegir ella, perquè li feia por llegir i ens va portar una narració i un poema, perquè ho llegís en veu alta un altre persona. Desprès al cap d'uns dies, amb invitacions i cartells repartits, va desautoritzar la lectura dels seus textos, perquè a traves d'aquest diari personal havíem criticat a la seva germana, Elisa Escala, responsable del departament local de Catalunya Radio, Presidenta de Lengua Viua, militant qualificada d'Unitat d'Aran-PSC(PSC-PSOE) i amb un marit que és noticia.

La pantomima de la Toni, que és deu creure la reina de mambo, perquè en una Vetllada literària amb molts altres escriptors i escriptores sigui capaç de fer un lleig, - no només als organitzadors, sinó a tots els altres col·legues participants -, va quedar totalment despullada i ridícula, perquè la tal germana Elisa, va venir a l'acte com a membre de Catalunya Ràdio, i a més va muntar tota la seva paradeta de gravació.

No ve la Toni, perquè l'Elisa és l'ultratjada. I llavors ve l'Elisa, i la Toni queda com una esperpèntica irresponsable.

A mi m'agrada que les famílies és defensin i també òbviament que ho facin les germanes, però en el cas que ens ocupa ha estat un sainet rural dolent. Però nosaltres seguim fent l'oferta a la multi-premiada Toni Escala, que vingui a sopar amb la Piuca i amb mi, amb tres de les putes que han deixat el bordell de l'Hotel Arts de Vielha i llavors sabrà que és l'explotació i així deixarà de parlar de floretes i muntanyetes, i podrà escriure de drames humans, que no cal buscar-los molt lluny. Una "escriptora" i un "projecte d'intel·lectual", també ha de tenir principis morals.

Tot i discrepar, i seguir demanant la seva dimissió com a responsable de Catalunya Ràdio, celebrem que aquesta ràdio pública i en concret la seva responsable local, vagi venir a la Vetllada. Per a reconèixer el pas fet, malgrat que no ens parli directament, durant l'acte, li vaig allargar personalment el guió intern, de com es desenvolupava el programa. Suposo que ve, per imperatiu de l'empresa de comunicació, però hagués pogut enviar algun altre dels seus dos cronistes en plantilla.

Malgrat les misèries.... Una hora i 40 minuts de poesia, narracions i música, però a més una dinàmica de promoció d'una cultura nacional.

A continuació penjo la meva Presentació de la Vetllada Literària, en versió catalana. És un petit text que, bàsicament, marca una filosofia de com potenciar la literatura a Aran.

http://e.1asphost.com/jrcc/Presentaci%20Vetllada%20literria%20Versi%20original%20catalana.doc

Avui és celebra una "Vetllada Literària" a Vielha. Com que la cultura a Aran és tan migrada, qualsevol acte a favor i amb escriptors i escriptores, és important. Per molt modest que sigui l'acte, per organització i promoció, és important fer costat la cultura aranesa i occitana, fent costat els seus autors i autores. O sigui, penso que cal anar-hi.

---- 8.30 h. a la Biblioteca de Vielha

De moment la premsa pública aranesa ja s'ha posat d'esquena a la "Vetllada", silenciant-la tant com han pogut. Veurem que passarà, però ara entrem a la fase de demanar protecció al Síndic de Greuges, per estar utilitzant un mitjà públic com Catalunya Ràdio, per ningunejar una associació i les seves activitats, com a penalització d'haver explicat les misèries familiars i personals dels seus directius locals. Que ni s'ho pensin que per l'amenaça, la vendetta i el silenciar-nos, em i ens faran callar !!!. Amb els convidats a la "Vetllada" havíem obert un pont enorme per suavitzar la situació i el cop de porta ha estat molt gran, continuant la calumnia i el posar zitzània en el sector cultural. Segueix la misèria...


Anunci comercial final:
És necessita comprar tres acordions diatònics per les classes a la mainada i als adolescents que participen als nostres cursos d'Art e Educacion de Vivéncia Aranesa (La nostra futura "Aula de música tradicional i popular"). Començarem una campanya per recollir diners. La cultura viva necessita objectius vius i campanyes vives, per la cultura d'avui, almenys a Aran. Necessitem diners!!!.

La meva primera impressió del primer debat entre George W. Bush i John Kerry que he vist en directa per televisió, aquesta matinada, és que Kerry ens interessa que guanyi les eleccions. Caldrà fer-ne una anàlisi detallada de tot el que s'ha dit, però per un europeu i per una mentalitat de democràcia més profunda, l'aposta només pot ésser Kerry, perquè Bush representa la força bruta i una concepció imperial quasi sense diàleg.

Però són els ciutadans nord-americans qui trien realment el seu President i els gustos ja són uns altres.

Ha estat un debat local que milions de ciutadans del món hem vist, perquè també ens repercuteix, però la tria serà local. Per un europeu ha guanyat el debat Kerry, però per un nord-americà de a peu, vés a saber. Caldrà esperar les enquestes.

Les diferències són clares entre els dos candidats: Bush amb la força i només amb USA vol liderar la lluita contra l'anomenat terrorisme. Kerry també parla de la força, però vol coalicions i entesa amb altres aliats. Per a Bush tot s'està fent bé, per a Kerry ni s'havia d'haver anat a la guerra sense provar altres fórmules de pressió primer, ni ara un cop s'hi ha anat, no se sap gestionar la pau.

Sorprèn com en un debat com aquest, que és gasta més d'una hora a parlar sobre Irak, cap dels dos candidats digui ni una sola paraula, del conflicte entre Israel i Palestina. Cal recordar que és el detonant de tota la mobilització en el món àrab.

No descobreixo res, si dic que estem en un món de comunicació global i que no deixa d'ésser una situació de privilegi de la nostra època i de la potencia de la tecnologia, que estigui a Vielha i pugui estar el dia d'un debat nord-americà, i si no fos que ja tinc son, per internet podria seguir totes les reaccions mundials de la premsa a temps real. De vegades tinc més informació mundial, que dels trip i jocs de la política d'Aran.