L’Oscar al drama íntim de Ramón Sampedro

Que “Mar adentro” hagi guanyat l’Oscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa, en sembla molt bé. A mi em va emocionar molt profundament quan la vaig veure en un cinema d’unes galeries de barriada a Londres, on érem quatre espectadors i més aviat d’una certa edat. Avui ja és fora de la cartellera londinenca d’extraradi, del Gran Londres, suposo fins que de nou aparegui divendres que ve.

Guanya la pel•lícula amb un jurat que de fet, és perd molt de la bellesa del llenguatge del guió, del guió en espanyol. Perquè, “The Sea Inside”, en espanyol i amb subtítols en anglès, podies adonar-te de la simplicitat de les traduccions i la pèrdua de la musicalitat de les expressions.

Si només entenen la història, el discurs de fons de la pel•lícula i la bellesa estètica li donen el premi, si a més haguessin gaudit de la llengua, encara més l’haguessin premiada.

Tot plegat contrasta amb la també simplicitat de “Million Dollar Baby”, que ha acaparat millor pel•lícula, director i actriu principal. Aquesta sí, que te la trobes a totes les cartelleres i encara el temps que s’hi estarà.


-----------------------------------------

Blog "Drets Humans / Human Rights":
http://www.dretshumans.blogspot.com/

Amb el rellotge a la mà, Miquel Sellarès i la seva Tribuna Catalana, no ha trigat ni deu minuts, clavats, a penjar un escrit on line del que acabava de sentir al Parlament de Catalunya. (Com hem sentit tots i jo ho he fet des de Londres).

Títol de la noticia destacada: “Per uns minuts, la veritat al Parlament: el 3%”.

En tenen ganes i les hormones se’ls hi dispara a la mínima, tot i que desprès ens pontifiquen que cal crear ponts entre ERC i els anomenats sobiranistes de CiU. Felicitats Sellarès, primer els hi dius delinqüents i desprès demanes ponts i reconstruir el sector del nacionalisme català!!!.

El President Maragall, d’una manera indigna, ha tirat la pedra, i ha dit el mateix que deia aquest matí l'editorial del diari El Periódico de Barcelona: que CiU cobrava el 3% de comissió en les obres públiques.

No hi ha ni dubte que és una acusació gravíssima, indigna de fer-se, si desprès no s’actua en conseqüència o sigui portant-los al Jutjat.

Me’n guardaré be prou de posar la mà al foc, per les honestes maneres de cap grup polític.

Però en això és el mateix a Aran, amb el tema dels sobres i les carteres plenes d’euros que diuen que corren en despatxos de l’administració pública on les immobiliàries i van, per preparar el seu agost de les requalificacions. Com a director del periòdic “Eth Diari” vaig rebre diferents dossiers sobre això, però sense proves, per tant ni tant sols és pot insinuar els protagonistes.

En Maragall ha fet el mateix que va fer Jordi Pujol amb l’ex-Secretari General de Convergència, Pere Esteve, que quan va marxar del seu partit, va dir públicament amb tota la pompa, per desacreditar-lo: “Jo sé moltes coses, que no diré”, insinuant operacions econòmiques amb irregularitats.

Igual que Maragall ara, Pujol és va cobrir de glòria.

I és que de la crisi del Carmel surt el més profund cinisme d’una classe política pija, anacional i d’una frivolitat a prova de qualsevol indecència als sectors populars del País.

I aquests són els progressistes?. I una merda!.

Amb el document que avui el Plenari del Conselh Generau d’Aran, o sigui el Parlament aranès, ha aprovat per unanimitat, s’han aconseguit molts dels objectius que ens vàrem marcar fa mesos, entre la gent que fem costat al nacionalisme aranès. Un nacionalisme aranès que és dona transversalment en totes les forces polítiques d’Aran i bona part de la societat civil, organitzada o no. Un nacionalisme aranès d’identitat i d’alliberament, reivindicatiu i amb estil de govern, solidari, de forta base occitana i sobretot apartidista.

Era una batalla de fons contra un discurs aigualit de País, que s’han hagut d’empassar gent com els del PSC.

Abans d’arribar avui, hi ha hagut una terrible guerra bruta per defensar lideratges, cadires, sous i carreres polítiques personals.

Si avui hi ha un guanyador que pot estar satisfet, és l’alcalde de Les, l’ànima del nacionalisme de llibertat de la Val d’Aran: Emilio Medan.

Medan no era al Plenari del Conselh, perquè no n’és membre, però tot i que el seu partit el margina tant com pot, avui, com des de fa setmanes, l’ombra de Medan ho ha condicionat tot. Per fer política d’alta volada i de País, s’han de tenir principis.

La jugada curta del Síndic Barrera


Ara resulta que “Aran vol ésser una autonomia i no una comarca catalana”, ho acaba de dir el Síndic Barrera a l’agència de notícies Europa press.

Com sempre el Síndic Barrera parla com un militant de dretes d’Aran i no com un nacionalista aranès. Perquè qualsevol nacionalista aranès hauria dit “Aran vol ésser reconeguda com a País amb autonomia i no com una comarca catalana”.

Està ple d’Estats que tenen territoris amb autonomia, però que aquests no tenen contingut de nació, com si el té Aran i Catalunya no li reconeix.

Quan un és creu el País hi ha coses que no s’obliden. Sobretot si a continuació es diu que es volen federacions araneses esportives, però s’especifica que no vol dir seleccions. Perquè en el tema de les seleccions, diu el Síndic: - Els aranesos aniran en les catalanes o les nacionals. “Nacionals”? Vol dir espanyoles!!!.

Tenim un Síndic que té un problema profund de vocabulari o pitjor de sentit profund de la paraula política.

Esperarem a saber que aprova el Ple de Conselh Generau d’Aran de demà.

És ben sabut pels politicòlegs que com és denominen i és presenten les dades o els esdeveniments, sempre tenen un component polític al darrere i això també passa a l’hora de presentar les dades del resultat del Referèndum a la Constitució Europea d’ahir.

Ningú, ni els catalans més nostrats, són capaços de donar-nos les dades diferenciades de la Val d’Aran. I això, perquè se suposa que "Aran és un País i no una Comarca" i bla, bla, bla. Ni tant sols les pròpies Institucions araneses se’n preocupen d’aquestes coses.

Anem al gra.

En el conjunt dels Països Catalans (Principat de Catalunya, País Valencià i Illes balears): el “Sí” ha estat en un 72%, el “No” un 20% i en blanc hi ha hagut 874.000 vots.

ELS RESULTATS DEL REFERÈNDUM A ARAN HAN ESTAT:


Votants................... 2182 .... 33,05%
Abstenció............... 4421 ..... 66.95%
Vots vàlids............. 2163 ..... 99,13%
Vots nuls............... 19 ......... 0,87%
Vots del “SÍ”......... 1667 ..... 76,40%
Vots del “NO”:...... 348 ....... 15,95%
Vots en blanc........ 148 ....... 6,78%


És pot veure una alta abstenció a l’Aran del 66,95 %, donant-se un 59,04 % d’abstenció a Catalunya i un 57,68 % al conjunt de l’Estat. O sigui a l’Aran hi ha hagut una participació del 33,05 %, mentre que a Catalunya un 40,96 % i un 42,32 % a l’Estat.

Dels que han votat a l’Aran, el “Sí” ha estat un 76,40 %, mentre que a Catalunya ha estat un 64,64 %, i a l’Estat espanyol ha estat d’un 76,73 %.

Dels que han votat a l’Aran, el “No” ha estat un 15,95 %, mentre que a Catalunya ha estat un 28,07 %, i a l’Estat un 17,24 %.

Els vots en blanc a Aran han estat un 6,78 %, a Catalunya un 7,29 % i a l’Estat un 6.03 %.

Alguns primers comentaris:
Que a Aran hi ha hagut una important abstenció, com les dades fredament indiquen, mentre que hi ha hagut una important participació dels votants del “Sí” i que és significatiu l’aparició del vot en blanc, perquè pot ésser un vot militant actiu, bastant insòlit a la “Val d’Aran del benestar".

Aran en aquest referèndum té un patró de conducta electoral similar al que és dona a l’Estat i no a Catalunya. La destrucció del sistema de partits aranesos, és a dir la falta d’una arena política pròpia de partits polítics aranesos independents i la inexistència de partits nacionalistes aranesos, provoquen aquest tipus de resultats. El votant li ha arribat el tema del Referèndum, via missatges de fora d’Aran, -res propi, res autòcton-, i és mou, majoritàriament, com un català o decididament com un espanyol.

SI UNA TARDA ...

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.





SI UNA TARDA ... (versió revisada)

Si de tard plou la tristesa
i relluu enmig del fab
la pintura dels vehicles,
els semàfors creuant folls
la llordesa, el fang i el fàstic
dels carrers humitejats;
si de tard un surt de feina,
atuït, malmès, i plou,
i plou tant que els cecs s'arrufen
als portals darrera els ulls,
com pot un l'aguait permetre
d'una nina boja, hostil,
o el mirar de nines lletges!
Letargia, fosca, error,
calfred, pluja, defallença,
general esfondrament,
tant amaren que un s'aferra
al fremir d'una cançó
que se senti de passada.


Miquel Bauçà (1940-2005)
Del Llibre “Una bella història” (1962)

UNES ALTRES 10 RAONS, MÉS EXPLICADES, PER A DIR NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

1-El procés d’elaboració ha estat antidemocràtic.
No hi ha hagut un autèntic procés constituent, sinó pactes entre estats i lobbys empresarials. A 9 Estats es farà referèndum, a 6 més no és segur i a altres 10 ja és segur que no se’n farà. Només a un país (Irlanda) dels 9 on es fa referèndum, és vinculant, als altres 8 no ho és.

2-Consagra unes institucions antidemocràtiques.
Els òrgans decisius (Comissió europea, Consell de Ministres, Consell Europeu, Tribunal de Justícia) no han estat escollits pel poble, mentre el Parlament no té poder decisori, especialment en els aspectes clau: economia i defensa. El BCE estableix la política financera que han de seguir els Estats membres sense haver estat escollit democràticament. La Comissió té el poder executiu i escull els comissaris consultant els governs dels Estats (no els Parlaments). La Constitució atorga la primacia als òrgans tècnics sense control democràtic ja esmentats i enforteix els poders executius dels Estats, alliberats del control dels seus Parlaments.

3-El text és gairebé inamovible.
Una modificació exigiria la unanimitat dels 25 estats membres. Resulta absurd defensar un “sí crític”.

4-No reconeix els drets nacionals ni lingüístics dels pobles sense Estat.
No contempla el dret a l’autodeterminació ni el dret a la unitat territorial de les nacions sense Estat com els Països Catalans i com Occitània, tot perpetuant les fronteres estatals vigents. Es perd l’oportunitat per a articular una autèntica Cambra dels Pobles i les Regions d’Europa. Tampoc no es dedica cap esforç a protegir els drets jurídics, culturals i lingüístics de les nacions i només ens podrem dirigir a les institucions europees en les 21 llengües estatals, entre les quals no es troba la llengua catalana ni l’occitana. La possibilitat de traducció del Projecte al català i d’altres llengües minoritzades reflexa més un acte de mala consciència que una disposició genuïna a reconèixer la realitat plurinacional, multicultural i plurilingüe d’Europa.

5-Estableix el capitalisme com a únic sistema econòmic possible.
La Constitució Europea el defineix com economia social de mercat altament competitiva, consagrant el model econòmic neoliberal (dèficit zero i estabilitat de preus, independència del Banc Central Europeu) que beneficien el sector financer i obliguen a restringir les polítiques socials. El seu nucli ideològic és l’atorgament de rang constitucional a l’Europa de Maastricht, neoliberal, elitista i tecnocràtica. No es preveu cap criteri de convergència en matèria de salaris, nivell d’ocupació o estàndards ecològics. A més, cents de milers de treballadors i treballadores de l’Est no podran durant anys exercir el dret a la lliure circulació i residència a d’altres països de la Unió. Hi ha drets fonamentals com el dret a la salut, a l’alimentació, a l’habitatge o el dret a un salari suficient que ni s’esmenten. Perviuran les desigualtats de pressupost, serveis i salaris entre els Estats europeus ja que el sistema de seguretat social serà a gust de cada Estat. Queda servida la possibilitat del dumping social i de la disputa entre els Estats membres per a oferir als capitals privats les “millors” condicions laborals, sanitàries i ecològiques per a rendabilitzar les seves inversions. No es permetrà l’aplicació de cap taxa o impost a la circulació de capitals perquè l’especulació financera es considera un valor en ella mateixa.

6-És una agressió als drets socials i dels treballadors.
El redactat restringeix enormement la possibilitat d’impulsar, tant en l’àmbit europeu com a l’interior dels Estats membres, polítiques econòmiques i socials alternatives encara que tinguessin el recolzament dels electors. El dret de vaga només es podrà exercir en negociacions col·lectives i limitat a les lleis restrictives de cada país per a dificultar la convocatòria d’una vaga general europea permet. A canvi, la Constitució garanteix el “dret” al tancament patronal (lockout) i les deslocalitzacions.Els serveis públics són esmentats com a “serveis econòmics d’interès general”. La primera directiva d’aquest any (1/2004), coneguda com a directiva Bolkestein, especifica detalladament com privatitzar la sanitat. En el sistema educatiu es tendeix a la mercantilització i a la discriminació elitista.

7- És una Constitució militarista.
Contempla la intervenció armada en altres països per a “prevenir el terrorisme” i altres supòsits poc clars. Continua la submissió europea a la política militar dels EEUU, ja que els Estats membres resten a les ordres de l’OTAN. La suposada contraposició entre una “Europa potència” i una “Europa subordinada” és una disputa propagandística entre versions germanes que només es poden considerar enfrontades de manera conjuntural. A més, es crea l’Agència Europea de Defensa, Investigació i Capacitats Militars, destinada a “reforçar la base industrial i tecnològica del sector de defensa” i a “augmentar la rendabilitat de les despeses militars”.

8-Perpetua el patriarcat i la discriminació per gènere.
La privatització dels serveis bàsics precaritzarà específicament la vida de les dones, mentre la Constitució no estableix cap mecanisme per a combatre la discriminació de gènere. El projecte preveu un tracte preferent amb les esglésies.

9-Nega els drets polítics i socials dels immigrants.
Crea una nova categoria inferior a la de ciutadà, que és la de “resident de llarga durada no comunitari”, sense dret a vot i discriminat laboralment, i aprofundeix el tractament policial de la immigració. A més, estableix una concepció restrictiva del dret d’asil.

10- No garanteix la defensa del medi ambient.
El model de desenvolupament “altament competitiu” promet un cost ecològic per al qual el redactat no estableix mecanismes compensatoris, de la mateixa manera que no garanteix de cap manera els drets dels consumidors.

10 MOTIUS PER VOTAR NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA AL REFERÈNDUM:


1. PERQUÈ NO RECONEIX LA LLENGUA CATALANA NI L’OCCITANA I, PER TANT, ENS DISCRIMINA COM A EUROPEUS.

2. PERQUÈ NO ÉS UNA CONSTITUCIÓ, SINÓ UN ALTRE TRACTAT
INTERGOVERNAMENTAL D'ESTATS.

3. PERQUÈ SOM EUROPEISTES I NO PERMET QUE TOTS ELS CIUTADANS ENS PUGUEM SENTIR EUROPEUS.

4. PERQUÈ NO PERMET QUE CATALUNYA NI ARAN TINGUIN VEU PRÒPIA EN LES INSTITUCIONS EUROPEES.

5. PERQUÈ NO ENS DEIXA PARTICIPAR EN L'ELABORACIÓ DE POLÍTIQUES COMUNES.

6. PERQUÈ BLINDA AQUEST TRACTAT I REFORÇA EL PAPER DELS ESTATS DONANT-LOS EL DRET DE VETO.

7. PERQUÈ TÉ IMPORTANTS DÈFICITS DEMOCRÀTICS, SOCIALS I CULTURALS.

8. PERQUÈ VOLEM UNA EUROPA RESPECTUOSA AMB ELS POBLES I ELS CIUTADANS QUE LA INTEGREN.

9. PERQUÈ VOLEM UNA ATURADA TÈCNICA QUE ENS PERMETI FER UN PAS ENDAVANT.

10. PERQUÈ EN EL FUTUR VOLEM DIR "SÍ" A UNA VERITABLE CONSTITUCIÓ EUROPEA.

Estava segur que el President Pujol no s’havia rovellat.

Desprès de la superficial conferència que havia donat a la London School of Economics and Political Science, la LSE, en tenim una altra encara calenta. La que va fer abans d’ahir, a l’escola de negocis ESADE de Barcelona.

La conferència és titula: “Reflexions que ara toca fer”. I en 13 pàgines dona idees profundes, allunyades del debat del dia a dia, però que són la base moral i cívica per una política actual responsable i creativa.

Feu un esforç i no deixeu de llegir aquest escrit, que està pensat per a Catalunya, però que pot servir per l’Aran. Bona lectura.

Aquest cop, bé President.


Text de la conferència, en “Adobe Reader”. (Només cal clicar):
http://n.1asphost.com/jrccm/Conferncia%20Jordi%20Pujol%20a%20ESADE%2014%20febrer%202005.pdf

Fa una hora que ha mort el Professor Josep Laporte.
Sento un buit i una enyorança.



-------------------------------------------------------

Dos papers anònims han corregut per Aran, un de xenòfob contra la immigració en el que portava, com imatge, una creu occitana i és despatxava a gust contra els sectors populars i més desprotegit de la Val d’Aran; l’altre paper anònim és el que recull els números fets pel Conselhèr i Cosso d’Unitat d’Aran, Antoni Asensio i que alguns militants amics seus han fet circular d’amagatotis, és un paper on és “descobreix” el sou dels alts càrrecs del Conselh Generau d’Aran. (Massa petit el País per no acabant-te trobant el repartidor “anònim”).

Un autèntic escàndol.

Tant les cases n’anaven plenes de comentaris, que semblava la mateixa remor de quan és va descobrir públicament quina família aranesa gestionava la casa de putes de la capital, i tant l’emprenyada general ha desbordat la paciència pública, que s’ha arribat a l’extrem que el Síndic d’Aran Carlos Barrera n’ha fet una carta publica.

Era hora! - vaig dir. Passeu-me la carta.... Jo em creia que condemnaria el brot de racisme que està començant al país i que cada dia serà més gran i acabarà se’n un enorme problema, doncs no, anava sobre els sous.

Ah amic, això si que cou!!!.

Uns sous espectaculars!!!. Unes proporcions respecte les inversions en cada sectors, quasi d’infart. O sigui tenim gent ben pagada per no gestionar res significatiu, perquè no queda el suficient pressupost per fer inversions serioses i professionals en el seu camp. Això no passa en totes les àrees, però passa en algunes i impressiona.

I malgrat aquesta situació, encara algú m’ha fet observar, justificant-se i buscant complicitats, que els sous del Conselh són proporcionalment baixos, diuen proporcionalment, si és compara amb el que cobren “secretaris-d’Ajuntament-amb-xalet” contraposant-ho a “secretaris-d’Ajuntament-que-ni-somniar-ho-tindran-xalet”. O també fent-ho proporcional, al marge econòmic aconseguit entre la diferència de sou entre ésser assistent electricista en una residència a diputat de Parlament. Hi ha un marge d’augment espectacular: diuen d’un 300% o un 400%.

Que al Conselh d’Aran hi ha barruts, que ocupen llocs de treball sobrevalorats de sou, i que tenen un baix nivell de productivitat i que en una empresa privada no durarien ni cinc minuts, no hi ha cap dubte. El dia que “ l’efecte Barrera” s’acabi, més d’un i més de dos, tindran un problema de feina i de sou, també espectacular.

Però, no cal fer l’anònim per atacar el Conselh. No cal fer el mesquí i ésser deslleial com oposició. Les xifres són obligatòriament públiques Encara que no cal ni dir, que el Conselh convergent ha camuflat tant com ha pogut les dades.

Però els sistemes democràtics tenim els suficients organismes i institucions de control, per fer sortir aquests números.

L'oposició està disposada a fer aquestes passes?. Aquesta és la gran pregunta.

Perquè hi ha mòltes coses denunciables i Unitat d’Aran, no ho fa.

Algú va anar a un jutjat a denunciar l’arquitecte del Conselh que sent de plantilla, cada mati exercia de privat a Barcelona?. Ningú.

I així en podria dir i documentar altres casos. Però no, el senyor Rufino Martinez del PSC s’ho guardarà a la cartera, com ja ha fet, no sigui que és posin amb ell. Aquesta manera d’actuar, de complicitats, de tirar la pedra i amagar la mà, l’únic que fan és reforçar la frase de desconfiança: “Que tots els polítics són iguals”. I la que: “Avui uns, demà els altres”.

Serà impactant, quan puguem presentar el mapa de negocis compartits entre convergents i socialistes aranesos, que públicament es barallen, però de nit compten plegats com ha anat el negoci comú. Només fan comèdia pública.

Per favor, no ens prengueu més el pel als ciutadans i ciutadanes de l’Aran, si mai hi ha un Síndic d’Unitat d’Aran, algú creu que rebaixaran el sou del gerent de l’Hospital i sobretot dels anestesistes, a la meitat?. Que el futur Síndic, tindrà un sou honorífic?. Que les correctores d’aranès del Conselh hi aniran de voluntàries i a les nits posaran segells a les cartes i ensobreran les invitacions d’algun acte organitzat per un Responsable del Departament de cultura, voluntari i beat?.

Poca broma, estem rodejats de socialistes per totes les administracions, cobrant uns sous d’escàndol i ara us poseu amb el sou del Síndic?.

Malgrat la figura xulesca del senyor Barrera, que queda clar que no vaig amb ell de copes al Vielhito, un Síndic és un Síndic.

Un Síndic és el President d’un País, i aquest càrrec s’ha de respectar de forma institucional. Només poden fer burla, o embrutar la Institució, aquells que d’Aran no és creuen res. No és creuen que és un País, no és creuen que és una cultura, una llengua i una història. Fins que no hi ha cotxe oficial amb banderí d’Aran, ni a la Val d’Aran, ni a fora, es creuran que som País.

Això és Can seixanta, no es respecta res, no és dignifica res. Tant es travesteixen personalment, que també volen travestir-nos a tots, travestir al País, i fer-nos creure que les formes institucionals no són importants.

I per l’altra banda, tant és creuen que és el seu hort, que són capaços de fer autèntiques xoriçades, creien que això del País és el sou i la cartera.

A uns i altres, que són íntimament el mateix, se’ls hi ha de recordar la frase atribuïda als Romans: “... la dona del Cèsar no només ha d’ésser honesta, a més ho ha de semblar...”.

Si ets català i votes sí a la Constitució Europea, fes-t’ho mirar.
Si ets aranès i votes sí a la Constitució Europea, directament que t’ingressin.

S'ha mort Miquel Bauçà, s'ha mort un poeta conseqüent. Fa uns dies d'això, però avui s'ha sabut. Tot ben misteriós com totes les seves coses.

Quan érem petits, els quatre germans, vàrem conèixer i conviure amb molta gent de la cultura, i en concret de la literatura i l'art en general, perquè el nostre pare no parava de convidar a tothom a casa: matí, tarda i nit. En sessions públiques de poesia o d'òpera, o en sessions privades de conspiració antifranquista o en sessions familiars de suport algú. Un dels personatges que sempre recordarem és Bauçà, no només per la seva poètica, sinó per la manera que és menjava a casa, les gambes i els escamarlans: se'ls menjava directament amb toca la closca. I de vegades no es treia ni els seus guants de pell, per realitzar tota l'operació de la teca. Tot un fenomen, que nosaltres petits rèiem i ens donàvem cops de colza, i ell feia ganyotes de complicitat. O potser eren ganyotes, perquè el deixéssim tranquil per fer la seva feina urgent a la taula.

S'anuncia a Aran, una propera Exposició i un cicle de conferències: “Ua lengua, er occitan”. Una bona iniciativa cultural del Musèu dera Val d´Aran. No conec l'exposició, però pel que he llegit del contingut, pot estar molt bé.

Llàstima que les conferències és faran d'aquella manera tant inconfortable, amuntegats entre mig de l'exposició, en comptes d'utilitzar una sala del Parador d'Arties. De vegades una mala logística et pot desmuntar una bona trobada.

Haurem de seguir ben de prop a la Carolina Desel, la directora del Museu, potser algun dia és decidirà a col·laborar amb la societat civil i coproduim la "Biblioteca Bàsica de la Història d'Aran". Jo ja tinc alguns manuscrits de diferents autors, i se'n podrien encarregar molts d'altres. Serien llibres curts i concretats en episodis històrics, amb un llenguatge plener i directa, adreçat als estudiants i al gran públic. Necessitem aquest material urgentment, encara que seria una tasca a fer durant deu anys, mentre esperem aquella "Història General d'Aran", professional i culta, que algú hauria d'escriure. Com també ens falta la gran biografia de Mossèn Condó.


Referència de l'Exposició al Portal de l'associació Vivéncia Aranesa:
http://vivenciaaranesa.blogspot.com

Jordi Pujol ha tornat per tercera vegada a parlar a la meva Facultat, o sigui la London School of Economics and Political Science, la LSE.

Ha estat un petit show d'una hora que ha fet les delícies d'un públic heterogeni format per diplomàtics, ambaixadors i ex-ambaixadors, acompanyats de tota mena d'ajudants i funcionaris, alguns d'ells encarcarats de gomina, a més de directius de banc (la festa la pagava el Banc de Sabadell) i també hi havia com a públic, tota la tropa del que en podríem dir la doble comunitat d'estudiants catalans i la dels espanyols de la universitat. Gent molt jove que quasi no en conec a cap.

La conferència anava de política exterior espanyola, " ..de l'Aznar a Zapatero". Pujol ha parlat com espanyol i s'ha quedat tant ample. De brometa en brometa, de pífia darrera pífia idiomàtica (l'anglès el destrossa), va desgranar un discurs típic d'un polític que podria haver estat perfectament de Múrcia.

Anys d'haver-me discutit sobre terminologia alhora de parlar sobre nacions sense estat i nacionalisme amb tota mena de professor d'aquí, d'haver discutit el llenguatge imperialista que el propi anglès té com a llengua, i que no és perquè sí, dir "regional elections", emfatitzant aquest "regional" que nega el contingut de "nació" dels països amb contingut nacional, formalment no reconeguts: Doncs no, en Pujol també.

Jordi Pujol no va cuidar el llenguatge i des del meu punt de vista va ésser decebedor. Però segur que m'equivoco, perquè va agradar, sobretot aquest aire de pagès murri amb vestit de diumenge, que estava molt amb la línia d'on es feia l'acte, una vella biblioteca de l'edifici antic de la facultat, on hi han, entre cadires de plàstic, una trentena de butaques, estil butaca-enorme-de-televisió, totalment deteriorades i d'una tapisseria que li fa falta ésser repassada o millor jubilada.

De tota la sala l'únic que està fent una tesi doctoral sobre el pujolisme sóc jo, per tant no és d'estranyar que em cansi aquesta mena de superficialitat i relacions públiques que són aquesta mena d'esdeveniments. Com sempre, els que venen de Catalunya confonen un possible auditori de Masnou amb el tant desitjat auditor de la real LSE, que Pujol no va tenir i que segurament no tindrà mai.

La LSE és una de les capitals del pensament econòmic i polític on convivim la florinata dels taurons de l'economia amb els que tenim preocupacions socials. L'staff professoral és de molta categoria i accepta els organitzadors de l'acte, cap dels altres estaven a la sala.

I això passa, per la pròpia dinàmica de l'acte, que sembla que tothom sap, un acte per entusiasmar tietes i funcionaris, per fer relacions i per entabanar estudiants enyorats, equipats amb mòbil que fan fotografies, i que no varen trigar ni un minut a enviar-los-hi una foto del Pujol als pares.

Encara falta aquella conferència profunda, que desprès es pugui editar i acabi sent un text per utilitzar com a material acadèmic. Pujol s'ho mereix i el meu País també.

Feia dies que no escrivia al meu diari, al meu dietari personal. Des de Nadal a avui han passat tantes coses en general i a la meva vida, que no em quedava esma d'escriure ni una línia.

Canviar el despatx particular de Vielha a Londres (amb mudança inclosa), acabar un Màster amb presentació d'una tesina, com a complement d'un Doctorat sobre la identitat aranesa, encarrilant així la recta final de la tesi doctoral; obrir tota una militància cívica i professional de defensa dels drets humans en organitzacions internacionals, són raons suficients per estar inquiet.

Però si jo no deia res, si que he rebut múltiples e-mails de lectors d'aquest blog. Haig d'estar agraït a tanta fidelitat per part de molts lectors i lentament els contestaré tots. Només donar constància d'un e-mail rebut del parlamentari Paco Boya, que per les característiques que té, valdria la pena contestar-lo públicament en un altre escrit.

També en aquest període de temps vaig rebre una trucada del Síndic d'Aran, Carlos Barrera. Feia set anys, set, que no em reunia oficialment amb el Síndic, -havent editat i dirigit un diari en aranès, estant fent una investigació internacional sobre Aran i havent creat una entitat cultural-, doncs sembla que tot continua amb els astres en contra, perquè per una logística mal resolta, la reunió no és va fer, quedant ajornada, per silenci administratiu, sine die.

Entre els insults d'uns i els ningunetjos dels altres, sembla que tot continua igual i amb bona salut. Sembla que inquieto a certa classe política d'Aran i és una llàstima. Sobretot perquè no entenen que cal una societat civil organitzada i independent. Que aquesta és una manera de contribuir al procés nacional aranès. Ni una nòmina, ni un compradeig, ni un favor, ni un carnet, poden modificar una trajectòria ni un projecte cívic.

La intransigència de defensar Aran com a País, de defensar la cultura aranesa, de defensar l'aprofundiment de la democràcia a Aran, de defensar la transparència de l'administració publica, de defensar els valors democràtics, populars i progressistes, la defensa del treball ben fet, la defensa de reciclar-se constantment i d'afavorir l'estudi i la preparació; és una postura dura, que et col·loca en un via crucis d'incomprensions, que acabes sent incomoda, però el temps ens donarà la raó.

El capgirament de valors que és dona a Aran és tan brutal, que un dia petarà. El pitjor que li pot passar a una minoria, és no ser-ne conscient que n'és. El nivell de vida, els cales i la sopa boba, han estat i són uns mal aliats per les reivindicacions araneses.





----------------------------------------------------

Portal de Vivéncia Aranesa: http://vivenciaaranesa.blogspot.com

Plataforma "Drets Humans / Human Rights" (En fase de proves): http://dretshumans.blogspot.com

Spanish foreign policy - the Right Honourable Jordi Pujol to speak at LSE
Monday 7 February, 5pm, Shaw Library, Old Building, LSE

The Right Honourable Jordi Pujol, former president of the Catalan Autonomous Government and founder president of the Democratic Convergence of Catalonia (CiU) party, Spain, will give a public lecture at the London School of Economics and Political Science (LSE) on Monday 7 February. He will speak on "Spanish Foreign Policy: from Aznar to Zapatero".

Professor Paul Preston, Príncipe de Asturias Professor of Contemporary Spanish Studies and director of the Cañada Blanch Centre for Contemporary Spanish Studies, will chair this event, which is organised by Enterprise LSE and the LSE Cañada Blanch Centre.

The lecture will be followed by a reception in the Senior Dining Room. All are welcome to attend but places are limited to 150 and will be given on a first come, first served basis.