Una anècdota de politicòlegs

Fa unes setmanes, abans de les meves mini-vacances, vaig assistir a una de les sessions del Workshop sobre nacionalisme, que estic seguint, i novament com havia fet setmanes enrera, un assistent, em va preguntar si jo era qui parlava aquell dia. Li vaig recordar que cada setmana em preguntava el mateix, i a partir d’aquí es va iniciar una conversa.

Increïble: era un italià, que sabia sobre Occitània i sobre Catalunya. Fins i tot parlava un italo-occità-català. Desprès de parlar de moltes coses, em va citar uns quants acadèmics i jo me’ls vaig anar carregant un a un, sobretot als catalans i catalanes que venen a la LSE i és tornen “clònics” del guru local del nacionalisme o sigui el Professor Anthony D. Smith, i i sobretot perquè aquests “clònics”, no aporten res de la tradició mediterrània.

- I que en penses de Daniele Conversi?. Va dir.
- Un altre que no acaba d’entendre de que va la història. Vaig afirmar.

I és que Daniele Conversi i la Montserrat Guibernau són i eren, la única font del Professor Smith sobre la qüestió catalana. I aquest, un desagradable dia, no em va parar de pontificar sobre Catalunya, una Catalunya irreal, que només ell coneixia pels articles, mals llegits, dels seus protegits. Com sempre la jerarquia i els classisme anglès, les males maneres i la mala educació de l’Smith em van fer caure del pedestal aquell que tenia per una excel·lència. Aquell que jo llegia en la clandestinitat, sobre identitat i nació. Un cop conegut, va resultar ser un "novel.lista" de llenguatge retorçat, que no deuen suportar ni a casa seva, exactament igual com no el suporta la gran majoria del sector de la sociologia.

Com aquell que res, el meu company italià de Workshop, desprès de fer-me un interrogatori de primer grau, va i em diu: - Jo sóc Daniele Conversi.

- Vinga ja, i que més!. Li vaig espetà.
- Tu no ets en Conversi. El senyor Conversi no estaria d’oient en un seminari com aquest, al costat de gent com jo.

I va començar el seminari, va ésser mortal com sempre, és va acabar i cadascú a casa seva.

Un cop a la meva cova, o sigui l’habitació d’una mida d’un cop de puny i d’un preu de Rolls, vaig buscar per tot internet una fotografia de Daniele Conversi i res de res. No sortia en lloc.

Vaig regirar per la Toscana on va néixer, per les presentacions dels seus llibres a Barcelona, a Lleida amb l’Arzallus on van presentar: “Els bascos, els catalans i Espanya . Entre la modernitat i la violència”, en l’editorial del meu germà Agustí on té publicat: “La desintegració de Iugoslàvia”, per Bucarest, pels Estats Units on ha donat classes, pels seus múltiples “papers” i programes de cursos, per la Web de TV3 on recomanen els seus llibres i per la University of Lincoln, on a disgust d’ell, n’és Senior Lecturer in Politics. I res de res, a internet Conversi, no té rostre. Però vaig deixar la història. Un altre italià bromista, vaig pensar. Sempre els italians d’aquí: O són bromistes o “xulo-piscines”, i aquest semblava del ram dels bromistes.

Al cap de tres setmanes, vaig rebre un e-mail amb membret oficial de Daniele Conversi i començava en català:

“Benvolgut Joan-Ramon,
Primer espero que accepti les meves apologies per la meva irrespectuosa falta d’introducció de fa unes setmanes.... Com has pogut comprovar, estic d’acord amb tu, gairebé en tot – amb excepció pel que fa el llibre de Conversi. No et sembla l’únic text objectiu sobre el tema?...”.

Em volia fondre. Però encara malfiat, vaig comprovar la procedència de l’email i el vaig ratificar al servidor de la Universitat. Era autèntic!.

Quina posada de peu a la galleda!. Tinc una llista de les 100 persones que haig de conèixer a Londres i Conversi hi era i me l’acabava de carregar, a la seva pròpia cara.

A hores d’ara, ja he parlat moltes hores amb el famós i autèntic Daniele Conversi, el meu company de seminari, i encara riem.

Certament, sembla una excel·lent persona, però em supera en excentricitat. És com un gegant molt alt, d’aquests de cartró, prenent notes amb un raquític llapis, aprofitant uns miserables papers i seient a les cadires plegant una cama sota el cul, com si fos una col·legiala de batxillerat.

Si fins avui, conèixer l’autor del llibres que he llegit, significava frustració i caure’m l’anima als peus, amb Conversi ha estat tot el contrari. Ha estat tot un reforçament moral i intel·lectual coneixe’l, no m’estranya que estigui a la mira del fusell de tot el grapat de hienes que tenim al nostre món acadèmic, començant per les senyores acadèmiques.



...

O rito diario xa sen rito, escoltada por branquísimas amantes: matar ó pai,
devorar os ocos, masacrar un a un todos os funcionarios e mercaderes cos
que fose intercambiada unha palabra apenas, desintegrar cada pegada cunha
lixivia veleñosa zumegada do meu hime sen descanso.
Abortar é unha obriga, unha necesidade fonda, un desafío.


Yolanda Castaño (Santiago de Compostela, 1977)
De “O libro da Egoísta”, 2003.

...

He estat quinze dies a la Val d’Aran.
He vist a tots aquells que havia de veure.
Avui sóc novament a Londres.

Aparentment a Aran tot continua igual, però no és cert:
socialment, econòmicament, políticament i culturalment passen moltes coses. I algunes greus.



He trobat molta preocupació per l’Hospital de Vielha. El meu estimat hospital, en el que m’hi agradaria treballar, per reforçar-ne la gestió. Encara recordo com desprès de preparar i venir a l’esdeveniment de posar la primera pedra, quan era Cap de Gabinet del Conseller de Sanitat, Dr. Laporte, vaig dedicar molts dies i mesos, a dissenyar-ne l’interior, des del punt de vista de la gestió.

Avui s’estén la idea que l’hospital i la gestió de la salut a Aran, és un desastre i no és cert. El que si que és cert, és que no se sap gestionar la comunicació, ni internament ni externament. No hi ha un pla de màrqueting de salut. I sobretot el que no se sap, és fidelitzar un quadre de professionals de la salut, i això fer-ho des de la professionalitat de la direcció dels recursos humans.

Un altre tema és el sainet que la premsa filo-convergent de Lleida, ens explica entre Emilio Medan, Esquerra Republicana de Catalunya i Paco Boya. Entre el caga-dubtisme de Medan, l’intrusisme d’ERC i la barra de Boya, millor que tot quedi igual.

He estat convidat a tres reunions diferents, de gent que no és parla entre ella, i en cada una d’aquestes reunions el tema era muntar ERC a Aran. No he assistit a cap d’elles.

Sembla que tenim 5 grups en marxa a la caça i captura de la “franquícia ERC”: dos grups a Les (en els que no hi ha Medan), un grup a Arties, un a Betren i un altre a Vielha capital. Fins i tot, un històric en actiu del Conselh, m’havia ensenyat una futura candidatura electoral amb noms i tot, amb les sigles ERC. Sembla que pels joves, somniar és una delícia.

I jo continuo dient el mateix: ni franquícies, ni intrusisme, cal una política nacional aranesa i occitana, i això o surt de dins o és una aberració.
--------------------------------

PD: Mentre marxava d’Aran cap a l’aeroport, he vist com a Bossòst ja hi ha banderes aranesa als seus carrers. sembla que per fi, ja han tret les banderes espanyoles que els “aranistes d’esquerra” ( entre cometes o sigui, ho dic enfotent-me) ens oferien d’ornament de festa major. Els mateixos “esquerranosos”, que estant invertint i comprant, a tot drap, a la Val d’Aran sota administració francesa, o sigui a part de l’Alt Comengés.


...

TANCAT PER VACANCES.
Començo les meves vacances d’estiu.
Quinze dies. A reveure.

Aquest és el nou feixisme capitanejat pel PP. Encara que un no sigui d’ERC, no pot acceptar els crits de la barbàrie de Salamanca. És el constant foment de l’odi contra Catalunya. Igual que aquí ho fan els nous propagandistes del neofeixisme català, els “babèlics” del manifest “Por un nuevo partido politico en Cataluña”: Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau i Horacio Vázquez Rial.

No té pèrdua l’article de Félix de Azúa a “El País”, titulat “Ambigua cultura” (10-06-2005), perquè és la mostra fins a quin punt s’odia Catalunya, els catalans i tota la seva identitat. Els capitans del PSC varen covar l’ou i ara apareix el resultat: el discurs i la coartada a la xenofòbia, sota el pal•li de la bandera espanyola. Felicitats senyor Montilla!.

...

CONTRA LA BARBÀRIE, LA CULTURA
POEMES CONTRA L'ESPOLI

Mentre el feixisme és manifesta a Salamanca.


Canzonetta in forma di



Poema de Dino Buzatti
Dino BUZATTI, Poesie, Fernando BANDINI (ed.), Vicenza: Neri Pozza, 1982.


Corranda en forma d’



Poema de Dino Buzatti
Traducció d’Albert Mestres.


...

El millor homenatge a Pere Esteve li vaig fer en vida: defensar-lo quan els “seus” li feien un mobbing brutal. Ara tot seran elogis, encara que alguns miserables, continuaran el menyspreu, evitant fer-ne cap valoració del desenllaç i de la seva trajectòria personal.

No eren les “... coses del Pere”. Eren i són, els nostres problemes nacionals.

Els catalans, tenim mala sort, perquè se’ns moren prematurament, molts homes i dones conseqüents.

Pere, des d’on sigui, ajuda’ns a superar tanta misèria!.

...

Aquesta tarda he fet l’última sessió de supervisió del meu doctorat, en aquest curs acadèmic. I com era d’esperar, un gir espectacular s’ha produït en la meva feina. Feia mesos que per la porta del darrera, jo anava introduint més qüestions d’identitat aranesa i occitana, que d’anàlisi del pujolisme. Em semblava i em sembla, més útil pogué definir un discurs occitanista d’Aran, que no només passar comptes del pujolisme a Aran.

A la London School of Economics and Political Science volen saber si Aran té elements de comunitat nacional. Si Occitània és una nació sense estat. I a més, que s’analitzi tota la literatura mundial acadèmica, que doni suport a aquest suposats.

Si fins ara tenia “Supervisor”, “Co-Supervisor”, dos “Advisors” i un “Tutor” anglosaxons i alemanys, alguns amb una base “hispanista”; ara entraran en escena els especialistes en França o sigui el jacobinisme més exacerbat. Ara riurem i ho farem en francès.

Com sempre quan surto d’aquestes sessions, no paro de donar voltes pel centre de Londres, com un zombi, fins que decideixo que fer. Menjar un iogurt de raïm negre, em calma l’angoixa.




...

La Generalitat de Catalunya ha fet un homenatge a les i als militants de l’històric partit independentista: Front Nacional de Catalunya (FNC), suposo que també m’inclouen a mi, i a tota la meva família.

El millor homenatge que podrien fer, seria finançar per una banda una Fundació FNC i per l’altre el treball arxivístic de tota la documentació dels arxius centrals del FNC.

Primer però, els que encara custodien o se n’aprofiten abusivament d’aquesta documentació, que no és seva, l’haurien de tornar. Trenta anys de bloqueig de la documentació, són massa escandalosos.


...

Dissabte vaig anar a un concert de l’orquestra simfònica “Budapest Festival Orchestra” dirigida per Iván Fischer, que és va fer a l’auditori del Barbican. Un programa barreja d’obres de Béla Bartók i Ludwig van Beethoven.

No és d’estranyar la inclusió de Bártok al programa, perquè l’orquestra hongaresa n’és una autentica especialista de l’obra del seu compatriota. Jo no hagués fet barreges, però així fou.

Per una banda de Bártok varen tocar “Cançons dels pagesos hongaresos” (1933) i el “Concert per a Orquestra” (1943-1945). I de Beethoven, “El concret per piano núm.1” (1795) i “L’obertura Coriolana” (1807). Una peça de cada compositor, en cada una de les dues parts del concert.

El pianista Richard Goode va brodar i entusiasmar amb el concert número 1 de Beethoven. De fet, se’l té com un especialista de la interpretació d’aquest compositor. El seu aspecte de pagès, baix i grasonet, li dona un aspecte de bondat complementària a la pròpia interpretació i també ajuda a posar-se a tothom a la butxaca.

Però per a mi, el plat fort del programa era Bártok, el mestra de recollir la música tradicional, la música folk del seu país. Les seves recerques d’etnomusicologia són molt celebrades i creen escola en aquest camp. Les seves pròpies composicions respiren aquest folklore i se l’atribueix una concepció nacionalista de la música. A casa nostra seria Mompou que fa aquestes coses i aquest recordatori de la musica folk del país.

El “Concert per a Orquestra", composat per Bártok a l’exili, a USA, conseqüència del nazisme, té una força i una delicadesa a l’hora, que anímicament t’esperona, de fet igual que les seves cançons i danses. En algun moment no vaig poder de deixar de pensar amb el vídeo dels assassinats a Srebrenica. La ràbia, la tristor, la solidaritat, la militància i la cultura, tot un mateix món.

No se perquè, a mi em fascinen molt les coses eslaves, i no és d’estranyar que estigui hores a la biblioteca de la School of Slavonic and East European Studies (University College London), en la que en la seva escala, com ja he explicat aquí, alguna altra vegada, hi ha la fabulosa escultura “L’esperit dels eslaus” de l’escultor txec, Frantisek Bilek (1872-1941), una meravella que m’omple de nostàlgia cada vegada que pujo l’escala i veig aquell nu romàntic i delicat, esculpit a una roca vertical. La peça no amaga la procedència, sinó al contrari, amb la roca no tallada fa un pedestal i com una columna que s’entrellaçà i apareix el cos esvelt de la mitologia. I això al replà d’una escala, a tocar de tothom.

Fa dies que jo estic entre la “Ethnomusicology” i la “Ethnochoreology”. Entre la musica folk contemporània i la música folk tradicional. I sempre surt Béla Bartók com Zoltan Kodàly. I és que, sí vull entendre el discurs intel·lectual de les danses tradicionals de la Val d’Aran, com una expressió de la seva cultura, em cal tenir una base solida del que s’anomena la “Ethnochoreology” o dit d’una altra manera: l’estudi acadèmic de les “danses tradicionals”. Aprofundir Joan Amades i Aureli Capmany, junt amb els folkloristes anglosaxons, potser em donaran els elements per dissenyar la base conceptual que busco.




...

Veure en un vídeo com militars serbis assassinen a vuit joves musulmans fets presoners a Srebrenica, és del tot bestial. Un per un, en una cua els maten, mentre fan torn per l’execució. I a més, els dos últims, abans de matar-los els hi fan retirar els cossos dels assassinats. Nosaltres hem viscut en un període de temps, on hi ha hagut un genocidi a Europa, desprès de l’altre major genocidi mai imaginat, que fou l’Holocaust. Només fa deu anys de Srebrenica i a poques hores de casa. Deu mil persones executades.

Encara recordo a Andorra, en la que jo treballava, com vaig patir per aquest conflicte de Bòsnia. Genocidi que vàrem seguir, quasi en directa, per la televisió, en una zona declarada de seguretat per l’ONU. Recordo l’angoixa, sopant sol al menjador de casa i impotent de tant horror.

I també en un altre aspecte, com vàrem patir una bruta intoxicació contra la reivindicació catalanista, en la que jo, com d’altres vàrem reaccionar. Tant és parlava i és volia identificar, malèvolament, nacionalisme amb genocidi, i tanta angúnia feia que els nacionalistes catalans defensors de la llibertat, poguéssim ésser equiparats als nacionalistes serbis opressors i imperialistes, que fou llavors que vaig escriure en un llibre “jo no sóc nacionalista, sóc independentista català”. A nivell de discurs teòric és tota una incongruència, però a nivell del debat i de la propaganda en l’arena política, calia fer aquesta separació.

La tragèdia de Srebrenica sempre l’he portada al cor.





...

He vist un vídeo del programa de TV3 , “Valor afegit”, amb una entrevista a Miquel Roca Junyent, sobre el seu poderós despatx d’advocat. He sentit enyorança i una certa gratitud de quan em va ajudar, en els meus temps que feia la llicenciatura de govern a Essex. Tant que hi discrepava i tant que li haig d’estar agraït. L’únic polític amb mentalitat de professional de la política, que ha tingut el nacionalisme català possibilista, del període del President Pujol.
...

Segueixen els meus sopars al costat del Tàmesi. Potser acabaré fastiguejat de tant sopar xinès, menjat als bancs del parc, al costat del riu. El pollastre a la llimona i l’arròs vegetal amb xampinyons, em salven i resolen un sopar, o ja m’han resolt molts sopars.

Feia temps que un grup de dones no m’abordaven tan descaradament com avui han fet en un pub. Elles anaven bastant alegres amb tanta cervesa com bevien, i jo amb la meva coca-cola escandalitzava a tanta dama de quaranta en amunt -les que ja son interessants-, encara que aquestes estaven entre l’avorriment i la disbauxa. No en tinc cap dubte, soc un tímid, malgrat tantes relacions públiques i tants debats.




Voluntaris moguts per l’associació no governamental “Thames 21”, netejant el Tàmesi en un barri de Londres. En 10 anys han mogut més de 20.000 voluntaris i han “predicat” en 8.000 escoles. Tota una manera diferent de fer treball comunitari, que contrasta amb el gamberrisme imperant.

...