Segueixo uns debats a la Universitat de Lleida (UdL) que m’agradaria participar-hi activament, però que m’haig de mossegar la llengua i no puc intervenir perquè oficialment no sóc “comunitat universitària”. (Malgrat publicar LO CAMPUS i estar matriculat a la LSE de la Universitat de Londres).

Estic entre el públic, visc les mirades matadores d’alguns participants de la Taula i els silencis d’altres. Hi ha qui li costa entendre la crítica periodística i el que encara els hi costa més, és que malgrat la nostra disconformitat d’un text, jo com editor el publiqui i respecti el seu autor.

Déu n’hi doret!, quan sento omplir-se la boca de democràcia i coneixes “la cuina” de la UdL.


NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
SEGON DIA
(26 de febrer de 2009)

Segueix la Taula de debat sobre el Pla estratègic, i seguim sense tenir tot el pla estratègic a disposició de tothom. Existeix només una publicació resumida, més de publicitat que de document acadèmic, que també és troba a la Web de la UdL, però no és públic el document base. Sembla però que sí, que als anti-Bolonya els hi han passat un exemplar complert i, evidentment, la part del Rectorat també el tenen. Ni els representants del PAS, ni la representant del professorat, -que segueix representant-se a ella mateixa només-, s’havien llegit el Pla estratègic de forma completa. Pel públic assistent la desinformació no ens deixa seguir bé la discussió. Discussió que li manca un defensor entusiasta del Pla estratègic, perquè el Vicerector Prat en fa una defensa precisament a la defensiva més acorralada i deixa passar barbaritats tècniques en la crítica del Pla. Molts dels que el denigren no entenen que és un Pla estratègic com a eina de gestió, i molts, per dir-ho senzill, van de “lletres” i discuteixen un text de “ciències”, de “ciències de management”, que no entenen la metodologia, ni la terminologia usada. La terminologia preocupa i de vegades amb raó, però no és terminologia és ideologia. Faria molta falta al debat, estudiants i professors de la Facultat de Dret i Econòmiques perquè centrin el Pla. Però en aquesta Taula segueix el problema de la falta de professors representatius. Aquest cop però, entre el públic, s’hi ha vist i escoltat “il·lustres” com el director d’ETSEA o professors com Olarieta (que no va dir res, però va venir a donar suport). Sembla que la crítica que és parla massa d’agroalimentació a la UdL, mobilitza als agrònoms. Des de potenciar el sentit crític, fins la cooperació versus la competència, passant per la solidaritat i la llibertat són elements per introduir al redactat de la “missió” de la UdL. I aquí el Vicerector Prat va posar el dit a la ferida quan va dir que qualsevol canvi del Pla hauria de passar pels organismes representatius de la UdL, cosa que aquella Taula no era. Conscient o inconscient, va posar els punts sobre les “is” en democràcia representativa i va disparar sobre l’acord Rectorat i els anti-Bolonya que és origen d’aquestes Taules i l’acabament de la Tancada. I evidentment aquí els antiBolonya varen saltar: tips del populisme del Rector, tips dels malabarismes del Vicerector de l’Estudiantat, reclamen complir l’Acord. Acord que en aquella sessió va deixar una imatge d’antologia. Per una banda, uns estudiants, que és reclamen ésser la representació de l’estudiantat, dialogant amb el Rector i el seu equip, -l’equip pinyol del Rectorat-; i per l’altra banda entre el públic, el flamant nou Coordinador del Consell de l’estudiantat de la UdL sorgit de les urnes, com a convidat de pedra, i que com a públic va intervenir, però com a públic. Malgrat la improvisada intervenció que va fer, no deixa d’ésser el representant, aquest sí, producte d’unes eleccions i d’un assemblea totalment representativa de la comunitat estudiantil de l’UdL.■

..

.........................


........................

LO CAMPUS ja té espai propi a la xarxa social Facebook
http://www.facebook.com/pages/LO-CAMPUS/54840173307

Necessitem fer corre per tot Catalunya LO CAMPUS com a publicació i com a projecte editorial català i aranès.

...

Jo el trobo bo, molt bo l’aquest anunci i la campanya.

ENCOMANA EL CATALÀ!!!


...............................

Encara que un País sigui geogràfica i demogràficament petit com Aran o sigui una Universitat que no està en un rànquing internacional de les 100 primeres universitats destacades com és la Universitat de Lleida (UdL); s’ha de defensar, intervenir i servir-hi com si el lloc i el centre, fossin importants perquè en realitat ho són. No cal ésser la immensa USA o la prestigiosa Harvard, només cal que et creguis el que vius, escrius, investigues i fas periodisme en general.

Això és essencial dir-ho ben fort, perquè n’estic fins el monyo de l’auto-odi de molts aranesos del seu País i n’estic fastiguejat del que veuen la Universitat de Lleida com una menjadora de la que utilitzen, però la denigren.

Ajunto “Aran” i la “Universitat de Lleida” perquè és el que tinc al cap tot el sant dia, conseqüència de LO CAMPUS.

Avui he arrossegat també tot el dia son, pel fet de veure durant la nit la cerimònia dels Oscars i això em fa relacionar la Penélope Cruz, el Woody Allen i la pel·lícula feta a Barcelona i la seva excel·lent productora Mediapro, amb el que comentava abans.

Mediapro, que en realitat és un potent grup mediàtica d’origen català, va ésser fundat per Jaume Roures. Doncs bé, Roures en una entrevista al diari francès “Libération” va dir, que ell no treballava sinó que militava.

I penso que nosaltres hem de fer el mateix:
“Construir Aran” i “Construir UdL” des de la premsa lliure, s’ha de fer, des de l’ofici i des de la professió, però sinó és des de la militància amb el sentit de compromís, no és possible. És pot publicar en aranès sobre Aran o fer premsa per la Universitat, però estar deslligat totalment d’aquestes realitats, perquè sense ànima, sense compromís són lletres, paraules i paper. Molt de paper mullat.

..

Estem arribant al primer aniversari de LO CAMPUS i queda clar que per producció i feina comercial, la publicació ha d’ésser BImensual i no mensual com pensàvem al començament. Evidentment és una qüestió de pressupost i de personal, però és més realista ara, no estirar més el braç que la màniga per poder avançar i invertir en el Suplement en aranès.

Però no podem estar invisibles entre número i número a la Universitat, als Instituts i resta del nostre públic lector, per això caldrà inventar-se alguna cosa. De moment s’ha de reactivar el blog de LO CAMPUS i començar a publicar peces periodístiques de les coses que passin el dia a dia i fer-ho de manera immediata.

Per exemple, la nova secció “NOTES DE DIETARI” sobre “Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL” que varem començar a publicar ahir i que reprodueixo a continuació:

--------------------------------------
NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
Per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL

PRIMER DIA
(18 de febrer de 2009)


500 paraules són poques per explicar la complexitat del que anava a presenciar, però la disciplina d’escriure precís obliga i és la meva gimnàstica recreativa. Era la primera Taula de Debat a la Universitat de Lleida pactada entre el Rectorat i el grup d’estudiants anti-Bolonya que varen protagonitzar una Tancada de protesta. La penyora per acabar la Tancada havia estat obrir un Procés de Debat amb set Taules amb discussions sectorials. La primera anava sobre el Pla estratègic de la UdL, dividida en dos dies de discussió. L’obsessió rectoral per les normatives havia portat a elaborar un Reglament Intern de les Taules de debat, que no varen trigar ni deu minuts per incomplir-lo, buscant una coartada formal per resoldre que cap professor havia vingut al debat. La solució va ésser demanar a una professora que estava entre el públic que s’incorporés a la Taula. Burlada la pròpia auto-normativa van obrir el debat moderat per un professor sènior, tranquil i simpàtic de Lletres on es celebrava l’esdeveniment: Manuel Lladonosa. El lloc d’acollida de l’acte va marcar el tipus i adscripció a la UdL del públic assistent, que junt amb la Taula, en el seu moment àlgid, varen ésser unes 30 persones. La idea era un debat entre alumnes de la Tancada, representants del rectorat, del PAS i dels professors. Els estudiants varen sorprendre amb cares noves, repetint només el portantveu Oriol Puy de Ciències de l’Educació, precisament l’únic dels portantveus coneguts, que no volia fer la Tancada i que hagués preferit seguir dialogant. Postura que va quedar en minoria i ara, en la primera i simbòlica Taula de debat, Puy torna a fer de portantveu, parlant prèviament amb la premsa com també ho havia fet el Rector. Per l’equip de govern a més del Rector que s’esforçava a agradar amb el seu estil polimòrfic de sempre, també hi havia el Vicerector de l’estudiantat Gómez i que era el responsable de l’arquitectura de tot el que estava passant, com sempre fent de “policia bo” en el repartiment de papers; que el complementava el Vicerector de Qualitat i Planificació, el doctor Prat, el tercer “doctor “, referit a metge, que acabava el trio rectoral de la Taula. Tot un lobby i un eficaç “trio d’amics”, que quan sobreactuen conjuntament provoquen el nerviosisme de molts quadres administratius de la UdL. Les intervencions, la lectura d’un escrit de la part de l’estudiantat, va fer les primeres passes per analitzar el Pla estratègic, que va ésser més sobre la forma i el llenguatge, que sobre el fons. Sense abordar dades concretes, detallades i que fessin balanç actual de la seva aplicació. Si la pretensió era buscar la màxima participació i implicació del conjunt de la comunitat universitària, encara la Taula estava lluny d’aconseguir-ho, però amb el debat s’està produint un fet interessant, perquè ni que sigui amb un grup reduït, l’aplicació a la pràctica del "mètode de debat" és pura mentalitat Bolonya i precisament fet amb els anti-Bolonya. A veure sinó és paradoxal i bonic.■

...

L’altra dia vaig escriure aquí mateix, un petit comentari sobre cultura a la Val d’Aran i algú ho ha relacionat amb una carta de la Cap de cultura del Conselh Generau d’Aran que precisament aquell dia publicava el diari Segre de Lleida. Quan vaig escriure el comentari no havia llegit la carta, per tant no era cap resposta. Però és que tampoc calia llegir la carta, perquè és la pràctica el que compta.

Imaginem que un dia el president Montilla crea un grup de sevillanes, un bon grup i ben modernitzat en estètica, tradició i música. Grup que des de l’administració promociona l’espectacle i va de bolo en bolo. A més, Montilla decideix que l’administració catalana intervingui a l’edició i decideixen encarregar traduccions de textos de literatura castellana al català i per començar financen la traducció de “La Colmena” de Camilo José Cela; creen a més una col·lecció de llibres en català per nens i un concurs de teatre escolar amb l’ajuda inestimable de la dona oficial d’en Montilla; a més contracten uns gestors de teatre que van per les Espanyes i ens ofereixen periòdicament les obres d’aquest circuit d’espectacles, I un cop fet això, i només això fonamentalment, surt la Cap de cultura i ens diu que això és “Alta cultura” i no la que feien els partidaris de Jordi Pujol.

De la historieta anterior, canvieu català per aranès, espanyol per català, Montilla per Boya, sevillanes per folklore aranès i Cela per Víctor Català i trobareu l’esquifit i ridícul pla de cultura del govern aranès actual.

D’entrada qualsevol activitat cultural és bona, però no arriba ni a un pla de cultura d’una entitat local descentralitzada.

I a més a més, tenen la barra de pontificar, de no acceptar la crítica, de fer-se la víctima, d’atacar als altres i de no veure l’enorme ridícul que és fa. Uns altres que no coneixen el conte d’Andersen, “El vestit nou de l’emperador” o també conegut com “El rei va nu”.

La intervenció en cultura del Síndic Boya és un problema, perquè és posa on no hi hauria d’haver administració i allà on sí faria falta, no hi és. I a més, té dues vares de mesura: quan és posa el barret de diputat del grup socialista a Barcelona potencia un model de cultura propiciat des del sector i des de la societat civil, com per exemple és el “Consell Nacional de la Cultura i de les Arts”, i quan està a Aran investit ja de Síndic, fa un intervencionisme descarat de baixa volada, sectari i fent servir la cultura per fiançar i finançar la pròpia tribu.

A Aran necessitem un Programa Nacional en Qüestions de Cultura deslligat de la política i dels polítics, cosa bastant difícil de fer avui, perquè en un any i mig de govern, han estat incapaços de parlar i dialogar amb tots els agents culturals.

...

Em costa bastant entendre que està passant en qüestió de cultura a la Val d’Aran. No és un problema només del govern, també és d’oposició i de societat civil en general.

Tot allò que no sigui cultura fast food o sigui: de consum ràpid i efímer, o d’aparador o de menjadora per la colla pròpia, no hi ha manera d’entendre’s.

En Paco Boya, el Síndic d’Aran, abans de perdre’s per la voràgine barcelonina i abans de rodejar-se a Aran de fonamentalistes de macramé per guanyar eleccions, tenia idees bones en cultura i entenia que això és un viatge a molt llarg termini i que calia invertir per crear infraestructura cultural de veritat. Però no només invertir en edificis, sinó en projectes d’empresa cultural que canalitzin creativitat. No de forma amateur, sinó de manera professional. Sense teixit empresarial de cultura, per petit que sigui, això no arrencarà mai.

La oposició o les oposicions d’Aran tampoc ho entenen. També, tot en cultura és una festa major continua, és mentalitat de festa major, i no hi ha manera que entenguin de la necessitat de crear i invertir en coses sòlides. Des dels joves als vells, actuen com a jubilats del passat. A més, no els hi deuen haver explicat mai el conte de La Lletera, perquè pregonen faules sobre mitjans de comunicació audiovisuals locals d’una manera que acaba sent, gents creïble.

..

►He rebut diferents e-mails des d’Israel sobre el meu escrit d’ahir, com que són particulars és mereixen respostes particulars i així ho faré. Però també faré una carta oberta general sobre el que he llegit en aquests escrits, perquè és un debat obert i ineludible.

►Avui s’imprimeix LO CAMPUS 5 on és reprodueix un Manifest de més de 300 professors de Catalunya que és posicionen sobre l’actitud israelita i la massacra a Gaza. Que tot un Vicerector de la Universitat de Lleida hagi fet costat a la denuncia, és tota una noticia i així ho recollim.

►Cada lector d’aquest blog espera una manera d’escriure i a mi em xoca que algú n’esperi un article diari. Tothom fa el que vol en el seu blog, jo sempre l’he entès com escriure una vivència personal del moment i escrita de forma franca i directe. Qui vulgui articles meus periodístics els trobarà en altres llocs, com també qui els vulgui acadèmics amb notes i bibliografia. Al Diari Cívic, el meu diari PERSONAL, només trobareu petites reflexions, petites històries i petites anècdotes i no pretén ésser res més. Si sou espavilats sobreu en cada moment com estic d’ànims, diners, salut, amor i sexe. I si sou uns toca collons intel·lectuals, no entendreu res.

►Doncs, una petita història quotidiana: Estic en una caixa d’un Super i descobreixo que acabo de portar-hi unes patates que venien d’Israel, sense premeditació, però sabent-ho, retorno el producte. Aquesta és la meva senzilla protesta activa.

...

Les nostres televisions fan reportatges sobre Israel per les properes eleccions, a la vegada segueixen parlant de les barbaritats contra els palestins. Continuem dia a dia, sentint els fonamentalistes de Catalunya que segueixen fent propaganda sobre Israel i justifiquen el que és injustificable. En tot això, cal sumar-hi un ambaixador israelita a l’Estat Espanyol que és molest, desagradable, bocamoll i també ens dona lliçons.

En els reportatges televisius presenten veus amb postures diferents, però sobta sentir justificacions que acaben veien als palestins NO com a ésser humans, per tant tot és vàlid. Déu n’hi do dit això per gent d’una comunitat que va patir l’holocaust i que també els tractaren com a NO humans.

Els meus amics d’Israel han deixat d’enviar-me e-mails. Alguns d’ells haurà estat per vergonya per dedicar-se a la cacera legal de palestins. D’altres perquè no tenen n’hi idea de que és democràcia i tenir idees diferents.

En aquest conflicte, no hi ha només blanc i negre, hi ha molts grisos, però queda clar avui qui és la víctima i qui està patint un drama d’unes dimensions que no és pot callar.

Per sort hi ha israelites que reflexionen críticament sobre el drama des de fa temps i mirant articles de personatges d’un clar historial sionista, podem trobar el cas d’Avraham Burg que fou, ni més ni menys, que President del Parlament d’Israel i President de l’Agencia Jueva i de l’Organització Sionista Mundial. Aquest personatge va publicar un interessant article titulat “The end of Zionism”, al diari anglès The Guardian, ara farà uns sis anys, on deia:

.

“...Between the Jordan and the Mediterranean there is no longer a clear Jewish majority. And so, fellow citizens, it is not possible to keep the whole thing without paying a price. We cannot keep a Palestinian majority under an Israeli boot and at the same time think ourselves the only democracy in the Middle East. There cannot be democracy without equal rights for all who live here, Arab as well as Jew. We cannot keep the territories and preserve a Jewish majority in the world's only Jewish state - not by means that are humane and moral and Jewish...”.

.

Que en traducció lliure vol dir:
“...Entre el Jordà i el Mediterrani ja no hi ha una clara majoria jueva. I així, estimats conciutadans, no és possible mantenir les coses sense pagar un preu. No podem aguantar a una majoria palestina sota la bota israelita i al mateix temps creure que som la única democràcia d’Orient Mitjà. No pot haver democràcia sense igualtat de drets per a tots els que viuen aquí. Àrabs i jueus. No podem mantenir els territoris i preservar la majoria jueva en l’únic estat jueu del món, i no podem fer-ho amb els mitjans que són humans, morals i jueus...”.

...

“Bonjour Tristesse”

Sense imaginació, sense vitalitat, sense buscar complicitats, sense una postura positiva, si de veritat voleu que funcioni alguna cosa, engegueu a pastar fang els pessimistes, els mitja merda, els depressius, els buròcrates, els fonamentalistes, els franquistes, els gestors universitaris llepaculs, els covards, els traïdors, els provincians, els frívols, els plastes, els subornables, els que no parlen clar, els grills que sempre repeteixen el mateix, els insegurs, les capses de sorpreses, els que improvisen, els partidistes, els intransigents, els comissaris, els apàtrides, els ganduls ..... protegiu-vos, perquè sinó mai complireu un termini i mai aportareu res de nou.

A veure com la balles, sinó bonjour tristesse.
Just for the fun of it.


...

London School of Economics and Political Science (LSE)

SCHOOL TEACHING CANCELLED TODAY

Given the severe weather conditions and the likelihood of worse to come, the School has taken the decision to CANCEL ALL TEACHING for today, Monday 2nd February 2009. Staff are advised to remain at home if they cannot easily get into the School. The situation for tomorrow will be reviewed later today. A further communication will be Please check email and/or the School’s website for more information.

L’enrenou del temps a Londres és tant descomunal, que molts centres d’ensenyament, com la meva Universitat, la LSE, han deixat de fer classes. Tinc la bústia amb nombrosos e-mails de la Universitat - com el que reprodueixo a dalt -, avisant-me que cal fer, matí, tarda i nit.

Sembla que demà tot torna a la normalitat. A no sé, ens comuniquen, que tot l’staff o sigui els professors, no es puguin incorporar per dues raons excepcionals: una, que els nens i les nenes no tornin a l’escola i l’altre que les estacions estiguin tancades. O sigui, si els fills no van a l’escola, els pares-professors no van a la Facultat. I si l’estació de tren o d’autobús del seu lloc de residència està tancada també tenen excedència de venir.

Segurament per un mediterrani tanta lògica i excedència el supera. A més s’ha de tenir present que la Facultat té una guarderia.

La LSE és un centre universitari molt important, però és un desastre administratiu d’unes dimensions d’una casa de pagès. Però en certes coses, com gestionar l’excepcionalitat de vegades l’encerta, sobretot si tenen un protocol regulat. Encara que tots recordem el malament que ho varen fer quan les bombes al metro de Londres, i que sense avisar-nos ens varen deixar que ens passegéssim per zones de risc entre bomba i bomba, i és varen quedar tant amples. (La LSE i les seves residències estant ben bé al centre de la ciutat).

Però crec que mai he estimat una ciutat com estimo Londres.
El meu London.

...

Mentre els continguts de LO CAMPUS 5 estant en la seva producció final, apunt de sortir al carrer i de saltar a l’opinió pública de la comunitat universitària, comencem ja avui el LO CAMPUS 6, l’especial Sant Jordi.

A veure si l’encertem i fem un número brutal de continguts de literatura i art, potenciant els nous valors i recollint el batec dels nous creatius.

M’agradaria fer un pas endavant amb el Suplement ER ESTUDIANT i fer-hi participar professionals i estudiants de l’Occitània profunda. Però ens pot passar el mateix que la futura publicació “Es Arts”.

En occità, en aranès, no n’hi ha prou tenir un producte editorial, ha d’aparèixer i desenvolupar-se amb un coixí de suport ciutadà. Ha de connectar amb el que s’està fent. En occità una revista sempre és més que una revista. S’ha de crear el caldo de cultiu i l’hàbit de difondre les coses en occità, sinó, és fa en francès, espanyol o català. Aquesta pedagogia de la llengua i del consum de cultura és el que cal potenciar.

Sempre m’han fet gracia les cites i perquè no ara, recordar-ne una que escau en la reflexió d’avui. Hi ha un pensament de Kuan-tseu, escriptor xinès del segle VII a .J.C., que diu així:

“Si els teus projectes son per un any, sembra blat.
Si els teus projectes son per a deu anys, planta un arbre.
Si els teus projectes son per a cent anys, instrueix un poble.
Sembrant blat una vegada, colliràs una vegada.
Plantant un arbre, colliràs deu vegades.
Instruint un poble, colliràs cent vegades”

En el fons, fomentar la lectura és la base perquè el que estem fent, tingui futur i arreli.