dijous, de maig 28, 2009

...............


....

diumenge, de maig 24, 2009

Estem a la recta final de la confecció del nou LO CAMPUS que serà el que tanqui l’any acadèmic.

Temes tant variats com cròniques del Claustre, Exposicions, Pla de la dona a la Universitat fins la prevenció sexual, composen uns continguts molt variats i també bastant polèmics.

La transversalitat és molt complicada, segurament és més fàcil recollir exclusivament l’opinió de la pròpia tribu.

Com director m’haig de decidir de quins temes tractar i els problemes apareixen sobretot en el “Goodbye Institut”. Tothom té el mateix sistema educatiu, però cada centre té els seus valors i no son tant oberts com ens volen fer creure. La vigilància del que es reparteix entre els alumnes a traves de l’escola, dona diferents resultats si és una escola pública o privada, cristiana o laica, amb alumnes de tots els gèneres o només de nois o només de noies.

És pot fer una publicació per a tots? No hi ha punts de coincidències?

És possible repartir a Secundària, en una escola de l’Opus la mateixa publicació que repartim a un Institut públic?

Jo penso que sí. Tothom té dret a llegir-ho tot, criticar i opinar, sobretot si totes les idees i pensament hi son recollits.

...

diumenge, de maig 10, 2009

Només hi ha una cosa en que sóc normal : m’agrada el culebrot Ventdelplà que fan la nit dels diumenges a TV3.
.
Per sort avui no hem hagut de suportar els comentaristes esportius dient enorme collonades dels futbolistes del Barça, perquè no s’ha produït encara la victòria que els fa guanyadors de Lliga. Si s’hagués produït això, segurament haguessin eliminat el capítol de Ventdelplà i haguessin ofert programes maratonians i avorrits de celebració. El Barça ha de guanyar la Lliga i tot el que calgui, però sense tocar Ventdelplà.

Sobretot ara, que de dos dies han passat a un sol dia d’emissió i t’has d’esperar una setmana per seguir la sèrie.

El que més m’agrada i em rebenta de la sèrie, és la mala llet de deixar-nos a final del capítol en un moment important, llavors mentre surten les lletres dels crèdits, et fan un flaix, avançant coses del capítol futur i et deixen inventar. Simplement, creen expectació.

Aquesta situació agredolça, com de pollastre agredolç d’un xinès, és el que m’agrada. De fet m’he acostumat a viure així, encara que de vegades és una merda. Com editor, com comunicador, com periodista o com assessor polític sempre haig de crear expectació i no passar-me mai de contrastos, si vols atrapar al públic. Hi ha agredolç de diferents menes, però a mi m’agrada de llimona.
...

divendres, de maig 08, 2009



A la Universitat com els polítics, utilitzen la premsa de la mateixa manera, instrumentalitzant-la tant com podem. No cal dir, si a més entre mig, hi ha temes de publicitat i pressupostos, directament el gestor i/o polític de torn, et fa un veritable xantatge.

Això ho pateixo cada dia a LO CAMPUS. Espero que un dia siguem valents i amb nom i cognom denunciem a tant desgraciat escanya publicacions en català, com ens rodeja.

Hi ha una altra instrumentalització menor, però que marca tendència de com van les coses.
Ho explico en genèric sense noms, ni estaments :
Hi ha eleccions de treballadors de la universitat, un cop realitzades, com a segona votació indirecta hi ha eleccions del president de la junta, secretari i vocals.
Hi ha majoria i minories, a més s’ha produït un canvi de vot important. Els nous, tenen por que s’ajuntin tots els històrics i que malgrat haver guanyat ells quedin arraconats de la Junta. Contactem amb LO CAMPUS, hores d’explicacions, denuncia de falta de transparència, victimització de tot. Anunci que sinó surten faran un comunicat i demanen espai, gratuït evidentment.

Com que no podem entrar a la constitució de la Junta ens acomiadem i diem que els trucarem per telèfon.

Truquem per telèfon, aquell que el dia anterior ens havia “cosit” d’opinió, denuncies i demanda d’espai al nostre diari, ens diu no ens pot atendre i que el truquem la setmana vinent. La setmana vinent? Que?.

A veure lector, pensa, que havia passat?
Para aquí: pensa perquè aquell individu no ens atent.

(Queda descartat que tingues feina).
No llegeixis més i pensa.

...............................................................................................................................................................................................................................


Solució: l’havien elegit president de la Junta i res del que denunciava va passar. Ara ja no necessitava la premsa i encara més no volia que es parles gaire del que passava a l’organisme. Allò que denunciava, ho feia ara ell. Havien passat 24 hores.

Aquí teniu una instrumentalització de la premsa, si voleu menor i anecdòtica. A partir d’ara serà sa mare qui el tornarà atendre, però és interessant veure com actuen aquests petits càrrecs d’última fila, ara imagineu com ho fa el que mana i domina el pressupost.

...

dijous, de maig 07, 2009

Ahir vaig comprar per veure per Internet el partit de Champions: Barcelona-Chelsea.

Per 6 euros, com molta gent , vaig patir una mica. Això del futbol no és el meu fort, però el Barça em socialitza amb el meu País. A mi només m’agraden els gols.

És ben curiós el fenomen : una visió a soles d’un esdeveniment m’involucra enormement amb molta gent. De fet aquest és el fenomen d’Internet. Estàs més sol que mai i connectes i dialogues a distància més que mai.

Podria estar tancat a casa dies i dies i puc comprar i vendre; escriure, dissenyar, corregir, rebre i enviar arxius i documentació de tota mena; cridar a missatgeries i fer-ne el seguiment; donar ordres d’edició i distribució etc. etc. Res de nou, perquè això ho pot fer tothom, però precisament aquesta és la novetat, que ho pot fer tothom evidentment amb els coneixements professionals.

Totes aquestes possibilitats també canvien com accedir a la informació i els esdeveniments esportius no se n’escapen. Com a periodista em diverteix descobrir la rapidesa que un esdeveniment, com a noticia, apareix a la xarxa. I és espectacular veure com els diaris incorporen la noticia. Per deformació professional a mi m’agrada el periodisme de paper. Ahir sobre el partit de Champions, en menys de 10 minuts d’acabat el partit, algun diari ja s’estava imprimint a la rotativa amb la fotografia enorme del golejador a portada. Això si que es un plaer!. El més entusiasmador és tota la cadena de professionals que fan possible això. M’entusiasma la cuina dels esdeveniments. No hi ha res més gratificant d’estar al darrera d’alguna activitat, encara que ningú sàpiga que hi ets. En un món de figures i figurants, el rei és el de darrera, aquell que segueix mentalment el que un altre diu i tu has escrit.

...

dilluns, de maig 04, 2009


Fa dies que estem meditant si introduir publicitat d’altres Universitats de Catalunya i de l’estranger a LO CAMPUS.

Abans ens havia semblat que la nostra universitat de referència era la Universitat de Lleida (UdL), però potser ens estàvem equivocant.

Hi ha tres nivell d’anàlisi:
La Universitat com a institució, l’equip de govern com a gestors i els membres de la comunitat educativa com a lectors i aquests últims amb els estudiants, els professors i el personal administratiu.

Nosaltres ens devem als lectors. Exclusivament als lectors.

No som ni el servei de promoció de la UdL, ni els servidors de premsa dels governants de la UdL. Oferim informació, opinió, debat i obrim les portes als nostres lectors.

Per tant, si una altra universitat vol informar als nostres lectors amb publicitat, perquè no oferir les nostres pàgines?. Evidentment passant per caixa.

Allà on està més clars, és amb les ofertes de Màsters. Un estudiant de la UdL pot estar informat de que es fa a altres llocs per triar i decidir-se.

Però a més la UdL oficial només està disposada a invertir a la premsa local de carnet , la de la tribu i això cada dia és més inquietant.

El que s’anomena un “gratuït” o sigui la premsa gratuïta com nosaltres, es basa en i amb la publicitat, però de vegades en un context tant hostil com aquí, la publicitat forana també pot obrir finestres de llibertat.

Per altra banda aquestes campanyes faraòniques d’autobusos publicitant universitat pública per Lleida no són serioses i són d’un provincianisme que tomba d’esquena. I la quantitat de pasta que es gasten !. És d’escàndol.

A més autobusos que anuncien universitat, passant per davant de centres culturals, museus, auditoris, biblioteques públiques etc. etc. que donen l’esquena a la pròpia universitat i viceversa. Mil guetos i un divorci brutal.

Poca broma que a mi no m’ho expliquen tot això o visc : estic tips de connectar amb uns i altres i cadascun està instal·lat en el seu micro-món i l’importa un borall l’altre, i això també ho fa la UdL oficial.

...

diumenge, de maig 03, 2009

...................................


...