Hélène Grimaud plays the "Adagio" from Mozart's Piano Concerto no.23

He vist el documental de Andrew Rossi, Page One: A Year Inside The New York Times. És la crònica de tot un any de com treballen al "The New York Times". Quina enveja com a periodista i com a lector compulsiu de premsa de tota mena. El diari és com un miracle de precisió, encara que han tingut sonades barbaritats i han enganyat i despistat al lector, sobretot en el tema de la guerra d’Irak. Ells mateixos s’han desemmascarat i han donat explicacions. Tenir periodistes “encastats” (“embedded/attached”) a les tropes fan perdre perspectiva i s’acaba fent publireportatges, en aquests cas patriòtics i governamentals, justificant l’injustificable. El documental també fa una anàlisi sobre el periodisme escrit en general i la transformació que va patint per l’aparició d’Internet i les xarxes socials. De fet, la tesi és que qualsevol diari ha d’impulsar i centrar-se en la seva versió digital, perquè segurament serà la única que sobreviurà en el futur.

Ja s’està repartint LO CAMPUS 16

(versió digital i versió de paper)

Ha estat un repte personal perquè m’ha coincidit en època d’exàmens.

Comença a la Universitat de Lleida un període molt negre on la  “UdL oficial” ha perdut els papers i definitivament s’estan carregant els nous Graus de Bolonya.

Comença la corrupció acadèmica de guant blanc i caldrà explicar-ho als lectors. Serà difícil i complicat. No sé com, però jo m’hauré de blindar perquè els mateixos que cal denunciar els tinc com a professors a l’aula. I aquests no perdonen.

Quina llàstima que no els hi varen fer més gols !!!.

Però és una delícia guanyar al Real Madrid.

No m’ha interessat mai el futbol, però amb aquest Barça és impossible no seguir-ho i aficionar-t’hi.  

Veure avui totes les portades dels diaris i sobretot els esportius com parlen del Barça, és una satisfacció.

La propera setmana, en el nostre suplement LO CAMPUS BARRIS fem el nostre petit homenatge a Guardiola. El fenomen Guardiola és més que esportiu, com el Barça, i l’anàlisi ha d’entrar a les aules universitàries de Ponent.

LO CAMPUS BARRIS a LO CAMPUS 16

Distribució de la Versió digital a partir del 14 de desembre.

Distribució de la Versió paper a partir del 15 de desembre.

Cada final d’any les grans comunitats anglosaxones de lectors trien els seus llibres preferits. Evidentment només en anglès o de traduccions a l’anglès. Les votacions són espectaculars, més de mig milió de vots en algun web. Els lectors voten per gèneres o categories literaris i n’hi ha de tota mena, des de Mystery & Thriller, passant per Graphic Novels & Comics, Poetry o Science Fiction, fins a Food & Cooking, entre 21 gèneres. A mi actualment els que m’interessen més són les Memoir & Autobiography i les History & Biography. Precisament en aquest últim gènere els lectors han escollit, per una amplia majoria, el llibre de Walter Isaacson sobre Steve Jobs.

També hi ha un Premi especial en els “2011 Goodreads Choice Awards”, és el premi “Favorite Book of 2011”, que aquest any l’ha guanyat Veronica Roth pel seu llibre DIVERGENT. Sembla que el llibre és tot un fenomen, tant per a joves com per adults, en aquests premis també aquest llibre ha guanyat l’apartat Young Adult Fantasy & Science Fiction. Tot plegat ens situa el llibre de Roth en la literatura fantàstica, en concret del Chicago americà. Un fenomen de llibre i un fenomen d’escriptora, que als 23 anys i amb la seva opera prima, té una repercussió internacional amb unes critiques plenes d’elogis. Hi ha traducció al català del llibre. Una obra com aquesta potser no l’hagués llegit mai, però un editor de premsa universitària ha d’estar al dia del que els seus lectors poden llegir. A més, hi haurà pel•lícula. Jo ja tinc el primer capítol, aconseguit per una distribució promocional, quan l’hagi llegit us ho comento.

Ja hem acabat la part de premsa del nou LO CAMPUS 16 que apareixerà  el 14 de desembre. Els de premsa a més de la part dels continguts amb textos i fotografies, fem la feina que fa un “director d’art”, és a dir, dissenyar el maquetatge general, dient on va cada cosa, les dimensions, les mides de les tipografies, els titulars, fins i tot els colors quan cal, etc., etc. Desprès els de disseny hi donen forma artística i els maquetadors executen les propostes sobre les pàgines. Tota una cadena de la que és important cada part, encara que la publicació sigui petita o gran, el procés és el mateix. El que pot passar és que cadascú de nosaltres faci de tot. Ara seguim el mateix que fa les Agències de premsa a Lleida: el propi periodista fa de fotògraf quan cobreix una noticia. És qüestió de facturació, però també obliguem que els nostres periodistes visualitzin les pàgines i busquin aquella imatge més adequada sense perdre temps. Algun dia, quan siguem grans, LO CAMPUS BARRIS serà un diari i ens divertirem de veritat. Cal augmentar el pluralisme editorial i periodístic a les Terres de Lleida i Aran, i nosaltres hi podríem contribuir. Avui és irrespirable: o tens el carnet del PSC o del PSOE o ho tens difícil a Lleida. El pintor i escultor americà Robert Rauschenberg, quan jo era jove, deia que “... és impossible tenir progrés sense consciència.” Caldria pensar-hi en aquestes Terres de Ponent. Que una pintura de Rauschenberg ens il·lumini: