Demà dilluns, a la tarda, dins del XI Congrés de l’Associacion Internacionala
d’Estudis Occitans a la Universitat de Lleida, presento una comunicació:
‘De “Eth Diari” a “Er Estudiant”: la maduració i controvèrsia d’un
imaginari d’opinions independents. Una visió sobre les polítiques privades i
públiques de foment de l’occità’.
En pocs minuts hauré de presentar un treball de recerca
iniciat a la Val d’Aran l’any 1998. És una comunicació que han enquadrat en la
sociolingüística i en concret és una reflexió sobre les polítiques de foment de
l’occità. De fet també és una critica a la sociolingüística com a eina de normalització
i planificació lingüística.
Setze anys de recerca han donat per molt material i
sobretot per moltes il·lusions i desil·lusions.
La tesi de la comunicació és ben senzilla: ¿Per
normalitzat l’ús social de l’occità la premsa hem d’explicar la realitat
occitana per tant també aranesa, com un conte de l’Alicia del País de les Meravelles
o hem d’explicar la crua realitat?. Hem de fer ús de la “mentida patriòtica”?
Doncs ... no, la premsa professional ... no. La
Comunicació institucional i el publi-reportatge és una altra cosa.
