divendres, d’abril 16, 2004
Acaben d'investir a José Luis Rodríguez Zapatero com a nou President del govern espanyol, esperem que sigui realment una esperança pels drets de la nació catalana i els sectors populars. Jo també vaig estar content pel nomenament de Felipe González i desprès va resultar un frau.
Si jo fos espanyol i no català com sóc, hauria votat al PSOE a les eleccions, per això ara en visió estatal, prefereixo un president del PSOE, tot i que un dia seria bo un president dels partits que anomenen perifèrics, com a resultat d'un Estat plurinacional.
Fa gràcia que Zapatero, en el debat d'investidura, contesti als independentistes catalans d'ERC que ell crearà tal clima polític a l'Estat, que aquest independentisme no tindrà sentit, tal com si fos un "rampell" o un "virus" i no unes conviccions polítiques i nacionals. Tot un 'striptease' moral i mental, de la seva base de nacionalisme espanyol socialista, d'altra banda absolutament lògic i previsible.
Té lògica també, la votació positiva d'ERC i també, l'abstenció de CiU. El context polític a Catalunya i a l'Estat espanyol obligava a aquesta inclinació de vot.
He vist la votació per la televisió, en directe, i tinc una sensació d'esperança interna: per fi al PP a l'oposició!!!... i un president a Madrid que diu que defensarà la meva llengua a Europa. Comencem bé.
dimecres, d’abril 14, 2004
Centre de Recursos Pedagògics de la Val d'Aran
Benvolgut Ficus,
He trigat a enviar-te aquest e-mail, perquè durant uns dies he tingut problemes a la "cuina" de l'acte central que "Vivéncia Aranesa" vol fer en l'Any Mistral.
Com sempre, havia d'aparèixer la política, el partidisme i a més Catalunya Ràdio. És molt senzill: Catalunya Ràdio de Barcelona vol "desembarcar" el dia 16 i 17 de Juny i fer des de Vielha, tota la programació per a tot Catalunya, commemorant l'aniversari de la seva creació. No cal ni dir, que els polítics aranesos van de "corcó" per la ràdio -Conselh i Ajuntament, per cert de colors polítics diferents- i han intentat no deixar-me el cinema per l'acte Mistral, tot i tenir-lo emparaulat legalment. Volen ocupar el carrer amb un envelat, la sala del cinema i portar algun grup de música.
Algun dia, algú haurà de respondre públicament, perquè el dia de la Festa d'Aran s'ha fer un gran acte de ràdio en català, gastant centenars d'euros, portant figures i tècnics, mentre a Aran tenim una misèria de ràdio aranesa cada dia: Seixanta minuts de ràdio d'Aran i novament a la tarda, els mateixos seixanta minuts repetits. Autènticament de vergonya.
Novament serà una Festa d'Aran plenament oficialitzada per l'administració pública, on cap iniciativa de la societat civil hi té cabuda.
L'envestida és enorme i nosaltres els "Davids" enfront els "Goliats" de l'administració, hem decidit traspassar l'acte el 17 o 18 de Setembre al Cinema de Vielha. A més hem canviat l'orientació i manera de preparar l'acte.
El dissabte 18 de setembre, que seria el millor dia, farem un acte de cultura amb commemoració del 100 anys de la concessió del Premi Nobel a Frederic Mistral.
Serà un espectacle de tres hores, on hi haurà lectura de poesia, de cartes, de dietaris, de contes, a més de peces àudio-visuals, música, dansa, i seguint dins el mateix espectacle, un sopar de delícies occitanes per a tothom.
Tot això ben travat en un guió amb textos de Mistral o d'altres autors de l'època o d'avui.
L'espectacle de forma provisional és titula: "Occitània també és aquí, amic Frederic" o sigui un espectacle de cultura occitana presentada de forma divulgativa i en versió aranesa, combinant amb originals provençals. Incorporant per exemple, algun joc lingüístic com fer una presentació de diverses paraules amb les diferents varietats dialectals. Dit d'una altra manera: explicar la unitat de la llengua occitana als Països Occitans, i recordar d'on és l'aranès i la seva cultura. I recordar, el que és obvi, que Aran també té un Premi Nobel de literatura.
Els "actors" seran una barreja entre actors -professionals i amateurs- i participants "amateurs" representatius de la societat civil i política aranesa i occitana en general. Preveient convidar a persones de la resta d'Occitània com el President de l'Institut d'Estudis Occitans, el President de la Federació de Calandretas, el President del CIRDOC, el President del Consell de la Llengua, el Director del Museu Mistral entre d'altres. I també si podem, els Premis Aran de literatura d'arreu.
Serà una bona moguda!. El més important ara, però, és confeccionar el Guió de l'espectacle per començar a assajar. I per això convocarem un "Taller d'escriptura" per fer el guió. Un Taller obert a tothom qui s'hi vulgui incorporar. La feina principal serà adaptar textos de Mistral a l'aranès. Però primer haurem de trobar els textos originals de Mistral en provençal, perquè increïblement no hi ha res a la Biblioteca central d'Aran. Només "Mireia" en català.
Com pots veure, molta feina, però es tracta d'involucrar a "tothom" d'una manera o una altra. L'acte del Cinema serà el final d'un procés de treball i haurà de servir per involucrar, sobretot, nois i noies d'ESO, de batxillerat i els nostres universitaris.
Diferent de com ho veu el Conselh, que potenciarà Mistral de forma erudita en les Jornades Universitàries, nosaltres potenciem Mistral amb un discurs molt senzill: volem que soni el nom de Frederic Mistral -el 97 % dels ciutadans de la Val d'Aran no sap qui és-, el concepte occità, el prestigi d'un Premi Nobel i l'orgull de compartir l'escriptor i el premi. Així de senzill, i creiem que a més és afectiu, per això progressivament, "empaperarem" Aran, com ja hem començat a Vielha, del Cartell commemoratiu de Mistral.
Bé, de moment res més, recordar-te que el dia 23 d'abril, a les 10 del vespre, al Saxo Blu, farem una tertúlia oberta sota el títol: "La cultura a Vielha, la capital d'Aran". L'organitzem mancomunadament l'Ajuntament de Vielha i nosaltres. Serà un debat informal, però pot ésser una bona oportunitat per trobar idees i animar-nos tots una mica. Seria bo comptar amb tu.
Cordialment,
Joan-Ramon
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de VIVÉNCIA ARANESA
Associacion culturau "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus"
Pas d'Arró 32 5au 1a 25530 Vielha Val d'Aran
Telèfon: 973642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk
dilluns, d’abril 05, 2004
El cartell commemoratiu amb una foto del poeta, diu:
"Frederic Mistral
escrivan occitan
Celebracion des 100 ans deth nòste prèmi Nobèl de literatura"
LOU CANT DÓU SOULÈU de Frederic Mistral
Grand soulèu de la Prouvènço,
Gai coumpaire dóu mistrau,
Tu qu’escoules la Durènço
Coume un flot de vin de Crau,
Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !
Ta flamado nous grasiho,
E pamens, vèngue l’estiéu,
Avignoun, Arle e Marsiho
Te reçaupon coume un diéu !
Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li fléu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !
Pèr te vèire, li piboulo
Sèmpre escalon que plus aut,
E la pauro berigoulo
Sort au pèd dóu panicaut.
Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !
Lou soulèu, ami, coungreio
Lou travai e li cansoun,
E l’amour de la patrìo,
E sa douço languisoun.
Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !
Lou soulèu fai lume au mounde
E lou tèn caud e sadou...
Diéu nous garde que s’escounde,
Car sarié la fin de tout !
Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !
Jun 1861
Del llibre: "LIS ISCLO D'OR"
Capítol I, "Li Cansoun"
Dedicat a J. Rournaniho
dijous, d’abril 01, 2004
Contingut de la invitació en la versió catalana, encara que només repartirem la versió aranesa:
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
L'Ajuntament de Vielha e Mijaran i l'Associació cultural Vivéncia Aranesa us conviden a la "Tertúlia Oberta" sobre "La cultura a Vielha, la capital d'Aran" que és celebrarà el proper 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, al "Saxo Blu" de Vielha, carrer Marrec numero 6, a les 10 del vespre.
Serà una Tertúlia oberta a tothom, per comentar i discutir com funciona i que es pot fer a Vielha en qüestions culturals. Entesa la cultura en termes amplis, incloent-hi temes de patrimoni històric, turisme, lleure, creació artística, cinema , teatre, música, dansa, qüestions de llengua i de pluriculturalitat, associacionisme i sobre la cultura des de les Institucions.
Vielha, abril del 2004
AJUNTAMENT DE VIELHA E MIJARAN
Telèfon: 973640018
ajuntament@vielha.ddl.net
"VIVÉNCIA ARANESA"
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Telèfon: 973642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
dimarts, de març 30, 2004
Quina manera més banal, desorientadora i anecdòtica d'explicar l'historia de
Catalunya !!!.
Se'n va convidar, en el seu moment, a participar en la filmació del capítol,
però per raons d'agenda meva i de salut, no vaig poder anar a Barcelona per
filmar la meva participació. Per tant la crítica del capítol no és per no
ser-hi, perquè m'hi varen convidar. La crítica és perquè com a peça
periodística documental de televisió és molt i molt dolenta.
Que hagin d'ésser trenta minuts documentals per a tothom, com espectacle i feta
per a televisió, sense ésser una classe magistral acadèmica, no treu que hagi
d'ésser un confús documental de "batalletes". D'altres
vegades TV3 l'ha encertada, aquesta no. I en aquest capítol, ni de lluny, han
aconseguit el que havien publicitat com objectius de la sèrie, que recordem-ho,
era: "...Pensada com a sèrie de "prime time", "Dies de
transició" és una sèrie allunyada de la nostàlgia i l'encarcarament, amb
la pretensió d'atreure i potser sorprendre- el públic més jove, que ni va viure
aquells anys directament ni ha tingut l'oportunitat d'estudiar-los en els
llibres de text...".
A més hi ha errors històrics, silencis històrics i una falta d'estudi de documentació
que m'emprenya molt. Si Escribano havia dit que per la sèrie havia tingut
dificultats per accedir als arxius, sobretot els policíacs, no ha tingut cap
restricció per arribar als 113 protagonistes vius, i a la documentació dels
antifranquistes avui existents. Però sembla com sinó els hagués entès.
No explicar que l'Assemblea de Catalunya surt de la Coordinadora de Forces
Polítiques de Catalunya és mentir. Dir que l'Assemblea era la primera
plataforma unitària antifranquista és fals. Serà primera, com a plataforma de
mobilitzacions populars amb polítics i societat civil, àmpliament
descentralitzada per tot Catalunya. De tot això res de res en el documental.
Sembla una Assemblea barcelonina!.
La caiguda dels 113 fou l'octubre del 1973 i la constitució de l'Assemblea el
novembre del 1971, en la dinàmica de l'assemblea varen passar múltiples coses
durant aquest període, que podien haver il·lustrat visualment el capítol, res
de res. Amunt i avall de l'historia en altres períodes i esdeveniments que
desorientaven. Penso que només aquells que sabien de que anava, ho podien
entendre. Resum: un mal guió de capítol.
A nivell personal, hi ha sortit dos familiars meus dels quatre implicats, per
tant no em puc queixar. Fins i tot el meu pare, llegeix en pantalla el perillós
diari que escrivia durant la clandestinitat. Però hi ha dades confoses,
sobretot les referides a la meva sortida de la presó.
El dia que vegi l'editor Xavier Folch, que diu que tothom va passà per
comissaria sense tocar-los, li preguntaré si li puc donar un cop de màquina
d'escriure com en fotien a mi la policia, a veure si li fa o no mal. En aquesta
agafada hi va haver molta merda interna entre nosaltres, que ni tan sols s'ha
explicat civilitzadament per clarificar, fins i tot fent-ho amagant discrepàncies
crues i molestes, però fent-ho.
Jo vaig ésser l'últim de sortir de la presó dels 113. La dreta, va paga multes
i no hi va estar ni una setmana, els altres molts més mesos. El meu pare que
surt el reportatge s'equivoca en el dia que diu que vaig sortir.
Bé, Etc, etc... perquè fins i tot desprès de 33 anys hi ha gent, com el Gutiérrez
-el Guti- que en el reportatge, segueix deixant-se de citar "el dret a
l'autodeterminació" que apareixen en els punts reivindicatius de
l'Assemblea de Catalunya, quan els exposa davant la càmera. Els del PSUC
segueixen igual. D'aquesta corda n'han sortit set convidats al capítol. I els
independentistes?. Malgrat tot el Guti hauria d'haver tingut més protagonisme,
és de justícia històrica.
Aquest estil d'explicar histories individuals quan també era una història
coral, ha fet perdre coses de pes en l'explicació del període de la tancada
dels 113, com les proves falses posades a les bosses de la gent per la policia
durant la detenció, el comitè polític de negociació la nit de la mort de
Carrero, la coincidència a la presó amb altres presos polítics, la relació amb
Puig Antich a la presó i el mal rollo dels comunistes amb ell
etc etc. És incongruent haver fet un primer capítol de la sèrie, i en el segon
capítol que hi ha un nexe d'unió de les dues històries, no es digui.
Simplement una producció del departament de Nous formats de TV3 pot funcionar
en programes com "Ciutadans" o "Veterinaris" o
"Bellvitge Hospital·, però no funciona com a peça històrica, encara que no
es vulgui seguir els patrons del documental històric, no potser que sigui un
frivolització com hem vist en aquest capítol.
Algú encara ha de filmar EL documental de l'Assemblea de Catalunya, perquè el
que he vist no n'és, ni una aproximació.
Per acabar: hòstia!!!, Vàrem estar a la presó, perquè un guió de TV3 parlant de
l'Assemblea de Catalunya, utilitzi un llenguatge espanyolista en la seva
narració?. Com els guionistes i la gent de TV3 parla d'espais nacionals
referits a Espanya, espais regionals referits a Catalunya?. Catalunya és una
nació!, i el llenguatge i la terminologia pot validar això o seguir el discurs
del nacionalisme espanyol com del PP. Doncs, el llenguatge d'aquest capítol
està en aquesta línia, d'altra banda res d'estranyar, perquè és norma a TV3, i
ningú li dona cal valor. En la narració de "Veterinaris" potser no té
valor - que jo crec que el té -, però en el context de la sèrie, és del tot
imprescindible tenir cura del llenguatge. Ni que sigui per respecte als
lluitadors antifranquistes.
El meu fill Marc, m'ha dit via Messenger dues coses interessants: "...un
cop mes segueixo reiterant-me en què no sé res de tu..." "...I veig
que hauré d'esperar que tinguis 75 anys i decideixis escriure un llibre per
saber coses de tu...". És que mai li havia explicat l'historia
dels 113 de l'Assemblea. I també ha opinat: "... semblen històries
d'un fet que tothom coneix, i no és així..." "...no queda clar tot
plegat...".
divendres, de març 26, 2004
Comencem per la qüestió negativa: mai havia participat en un curs on line tan penós, -tecnològicament parlant- com el que ofereix psiquiatria.com, del que és responsable un tal Virgili Páez. Ja he perdut una setmana i mai he pogut connectar a l'aula virtual. Molta propaganda, però una negligència professional que fa fredat. Els hi hauria de demanar "danys i perjudicis", no només per no donar servei desprès -això si- de cobrar, sinó per distreure'm i no deixar-me concentrar en el meu treball de recerca. Espero que acabi el desastre logístic del curs, que per més gràcia és sobre "Burn out". O sigui el que estic ara, "cremat" i cremat sobre els barruts de l'e-learning.
El positiu d'internet, i de tenir un Diari personal on line, són les sorpreses de recuperar gent, que anys i panys, havies perdut de vista. M'ha impressionat retrobar l'anglès Ian, desprès de 35 anys!!. El meu cicerone al meu primer Shakespeare que vaig veure al The Royal Shakespeare Theatre de Stratford upon Avon, el lloc de naixement del dramaturg. Tot un privilegi als meus 18 anys, veure "As You Like it", amb una escenografia innovadora, que em va entusiasmar i marcar. I a l'inrevés, quan Ian va venir d'intercanvi a Sant Andreu de Llavaneres, ell va descobrir i va començar a estimar Benjamin Britten. Com diu ell: "un estrany lloc per començar estimar un músic anglès". Ian va quedar cor-robat del disc que teníem a casa de la "Serenata de Corn Tenor i Cordes" de Britten.
I també ha estat una sorpresa rebre e-mails de la Roser, una companya de la Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau que l'any 1971, diu que seguia el que jo feia políticament, ella era de dues promocions anteriors.
La Roser es creu que no la recordo, però suposo que entendrà que els partits clandestins revisàvem les histories personals dels seus militants, ni que fossin fugaços, perquè ens la jugàvem tots. Doncs, sinó em falla la memòria, en sé tota la història o la suposo, d'aquesta preciosa dama -"...una nena de poble, nouvinguda a Barcelona i més perduda que la "caputxeta pel bosc"...", i que acabaria essent psiquiatra. Mai hi havia parlat ni en sabia el seu nom real, 33 anys desprès m'ha dirigit la paraula per primera vegada, via internet. Queda clar, que encara que cada dia em faci més mandra escriure el Diari, valia la pena retrobar el meu passat.
Com diuen els retrobats: memòries d'adolescència al Regne Unit i a Catalunya. Tot un luxe!.
"EPILOGUE
ROSALIND:
It is not the fashion to see the lady the epilogue;
but it is no more unhandsome than to see the lord
the prologue. If it be true that good wine needs
no bush, 'tis true that a good play needs no
epilogue; yet to good wine they do use good bushes,
and good plays prove the better by the help of good
epilogues. What a case am I in then, that am
neither a good epilogue nor cannot insinuate with
you in the behalf of a good play! I am not
furnished like a beggar, therefore to beg will not
become me: my way is to conjure you; and I'll begin
with the women. I charge you, O women, for the love
you bear to men, to like as much of this play as
please you: and I charge you, O men, for the love
you bear to women--as I perceive by your simpering,
none of you hates them--that between you and the
women the play may please. If I were a woman I
would kiss as many of you as had beards that pleased
me, complexions that liked me and breaths that I
defied not: and, I am sure, as many as have good
beards or good faces or sweet breaths will, for my
kind offer, when I make curtsy, bid me farewell.
Exeunt".
Act 5, Scene 4.
"As You Like it"
William Shakespeare
dimecres, de març 24, 2004
Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.
Gabriel Ferrater
De "Teoria dels cossos" (1966).
dimarts, de març 23, 2004
També ha començat tota la tasca de l'associació cultural Vivéncia Aranesa d'Aran. Serà difícil entendre's amb el sector dirigent d'aquest país, no hi ha manera que entenguin estratègicament el valor de la cultura en el procés de reconstrucció nacional d'Aran i d'Occitània. Aquí tothom entén de negocis, turisme i cales, però creu que la cultura només és per l'Institut i els nois i noies, o en tot cas és cosa del Conselh o sigui la cultura sectàriament oficialitzada, bloquejada i anestesiada.
Avui tot està nevat, al final he aconseguit adaptar-me a la neu en la tasca diària i a més estic salvat, perquè ja tinc una rentadora-assecadora, sobretot assecadora.
dijous, de març 18, 2004
És un curs curt, de 30 hores, que està lligat al "V Congreso Virtual de Psiquiatría, Interpsiquis 2004" que s'està celebrant.
A mi, a traves d'una auto-estratègia docent molt heterodoxa, em servirà per reciclar-me millor en la "psicologia i psiquiatria de nacionalisme", de fet ho vull lligar amb les "patologies del nacionalisme", en concret amb la neteja ètnica. Mai s'acaba de saber prou, de la meva especialitat de politicologia.
dilluns, de març 15, 2004
diumenge, de març 14, 2004
Sóc un professional políticament independent, no estic enquadrat en cap partit i per tant, avui, tampoc tinc carnet de partit. El meu compromís és democràtic i funciono com un elector ras i comú. Cada eleccions són un món propi i no em moc per consignes preestablertes.
La meva militància és política i cívica: sóc independentista català i socialdemòcrata, i treballo pels drets humans i dels pobles.
En l'actualitat, tinc una vocació de tasca transversal, perquè el nacionalisme català de tots colors tingui dinàmiques conjuntes. Treballo per escurçar la fractura entre CiU i ERC.
Durant més de 36 anys he estat militant actiu de l'independentisme, enquadrat en partits, grups i plataformes (en clandestinitat i en democràcia). Durant molt de temps el nacionalisme possibilista del pujolisme, ha estat la meva manera d'entendre el procés nacional català. El pujolisme ha estat un nacionalisme transversal i de síntesi. M'he entès i m'entenc molt bé, amb els convergents històrics, de tots els colors ideològics, en especial amb l'antiga guàrdia del President Pujol. Quan va arribar Artur Mas com a presidenciable, li vaig fer costat publicament : com a candidat i no com a partit ni com a coalició. Ni ell, ni CiU mai varen entendre que és una mobilització popular i catalanista de suport a un candidat, mentre que ells promovien el màrqueting pagat i la mobilització "d'anada al míting que tocava".
En aquestes eleccions, CiU s'ha decantat en el liderat, definitivament cap el nacionalisme de dreta o demòcrata-cristiana que és Duran, i això és producte dels acords interns del post-pujolisme. I Artur Mas està segrestat i sense iniciativa. En aquestes eleccions CiU no és una opció de síntesi. En aquestes eleccions un independentista/socialdemòcrata no pot estar representar per Duran. Simplement perquè no hi cap en el seu projecte.
ERC té una estratègia amb el PSC, que no comparteixo. Però si que comparteixo, el discurs obert i ferm de l'independentisme, a més també comparteixo el diàleg com a forma d'acabar la violència d'ETA. Desprès del linxament de Carod, aquest té el meu suport i solidaritat activa. M'avergonyeixo de la reacció de Duran en l'anomenat "afer Carod".
El més lògic davant de tot això, era millor quedar-me a casa i abstenir-me. Però desprès dels afers de Madrid, de les manipulacions del PP, vull que passin dues coses: primer, que a Madrid hi hagi un grup parlamentari independentista català i segon que és faci fora del poder als reaccionaris del PP.
El PSOE ni de bon tros és cap meravella, però és el mal menor. Avui no és pot jugar a equidistàncies com les de Duran.
Per això, en aquestes eleccions: he votat a la circumscripció de Lleida, des de Vielha, a ERC al Congrés i m'he abstingut al Senat.
dissabte, de març 13, 2004
Tot plegat és un insult tant gran a la intel·ligència i a la democràcia que cal anar a votar per treure del poder al PP. I ho dic jo, que m'havia proposat abstenir-me, per la fractura del nacionalisme català i per tota la negligència política de CiU i d'ERC.
Però cal derrotar al PP : una dreta de matriu franquista i mentidera. Un autèntic perill per la democràcia i pels Països Catalans, i també pels espanyols, que no haurien de dubtar de treure del govern a aquests manipuladors.
Ens varen ficar a la guerra d'Iraq i ara recollim els fruits. Ja és poden preparar els britànics.
Per altra banda, tots els mitjans de comunicació, públics i privats, espanyols i catalans, s'haurien de revisar que fan, perquè ha estat una vergonya tota la campanya electoral i sobretot la cobertura dels fets de Madrid.
Quan presentador (periodista?) impresentable hem hagut d'aguantar, quanta explotació pública del dolor privat i quanta manipulació !!!.
divendres, de març 12, 2004
Barrejar la "defensa" de la Constitució: imposant-la, i continuar l'atac al nacionalisme democràtic i pacífic, és de molta barra i és que el nacionalisme espanyol d'avui és fonamentalista i autoritari.
Tota la meva solidaritat amb la gent de Madrid, TOTA, però no amb la classe política i el seu univers mesquí i absolutament reaccionari.
Una vegada més els independentistes ens fan justificar, i no és pot fer cap anàlisi que primer no hagis de dir, el que és obvi, que rebutges la violència i et repugna els fets de Madrid. Fins i tot un acaba autocensurant-se, per evitar males interpretacions, per exemple jo havia llegit un article de la publicació electrònica basca, IzaroNews.com, és un article d'una persona que no conec, d'un tal Francisco de Luzuriaga, i és titula "Ocasión de oro para ETA". La tesi de l'article és que ara és l'hora de declarar una treva indefinida. Doncs bé, jo l'havia reproduït en aquest Diari, afegint uns comentaris meus, dient que cal la treva i a més cal ara la declaració definitiva de l'acabament d'ETA. Però les males interpretacions i l'asfixiant ambient contra qualsevol independentista, fa que jo hagi retirat l'article, perquè no conec l'autor i perquè el llenguatge del text podria semblar que és vol salvar la cara dels violents. N'estic convençut que caldrà diàleg i salvar la cara de molta gent, per acabar el conflicte armat basc, però els consells a ETA ho han de fer els del seu entorn. A mi en correspon no aconsellar, sinó exigir i denunciar.
dijous, de març 11, 2004
dimecres, de març 10, 2004
EL PP: EL NACIONALISME ESPANYOL DE DRETA
No hi ha cap dubte, com d'altra banda jo he reivindicat sempre, que la política del PP està "soldada" per un discurs nacionalista espanyol. Encara que molts acadèmics de Londres, especialitzats en la dreta del PP no ho sapiguem, o ho camuflin, s'estan convertint o s'haurien de convertir en especialistes de "nacionalisme estatal i/o imperial".
Cal retenir la següent noticia d'Europa Press d'avui, que a continuació reprodueixo, per ratificar que el PP és nacionalista. Ho diuen ells !!!, per tant que els acadèmics deixin d'ésser més papistes del Papa. O en el cas anglès, més reials que la Reina.
LA NOTICIA
Piqué apel·la al vot patriòtic i diu que no només els "nacionalismes perifèrics" poden usar aquest terme
10/03/2004 16:09
BADALONA (BARCELONÈS), 10 (EUROPA PRESS)
El president del PP de Catalunya, Josep Piqué, ha apel·lat avui al vot patriòtic de les persones que confien en la unitat d'Espanya tal com està contemplada en la Constitució i ha considerat que no només els "nacionalismes perifèrics" poden referir-s'hi en aquests termes.
Piqué s'ha reunit avui a Badalona (Barcelonès) amb representants de la societat empresarial i esportiva del municipi. Des d'allà, ha compartit la crida del secretari general del PP i candidat a la Presidència, Mariano Rajoy, de demanar el vot del "patriotisme".
Preguntat per aquesta qüestió, s'ha mostrat d'acord amb Rajoy "des del punt de vista de totes les persones que creuen en la idea de l'Espanya de la Constitució". "En aquests moments l'opció que es troben és el PP, per descomptat", ha agregat.
Segons Piqué, "aquí sembla que només poden utilitzar aquests termes els nacionalismes perifèrics i quan s'usen sobre Espanya sembla que no es poden utilitzar". "Qui s'escandalitzi per aquestes coses no està aplicant la mateixa vara de mesura", ha afegit.
dimarts, de març 09, 2004
Distingits senyors d'Establiments Miró S.L. :
Estic summament molest per la manera com soc tractat com a comprador que viu a Vielha i que a traves de la seva Web he volgut comprar uns rentadora-secadora.
Incomprensiblement, se m'ha comunicat que la rentadora, en el moment del lliurament, seria deixada al carrer, perquè vostès no la lliuren a casa quan és un pis.
Jo, he començat la compra via internet, desprès he rebut una trucada de la botiga de Miró Lleida, i per casualitat va sortir a la conversa que el lloc de lliurament era un pis, llavors qui m'atenia em va dir que ho havia de consultar. L'endemà se m'ha deixat gravat al meu contestador telefònic, que la rentadora seria deixada al carrer. (Està gravat per qui ho vulgui sentir).
Amb una nova trucada a Lleida, em vaig guanyar l'acusació de demagog quan vaig dir que el lliurament a Vielha tal com el volien fer, em convertien en un client de segona. Se'm va comunicar que el lliurament la feia una missatgeria que no feia els lliuraments a domicili.
Bé, tot és tant de ciència-ficció i de falta de professionalitat que no puc fer més que queixar-me, renunciar a la compra i denunciar-ho públicament.
No potser que Miró ens tracti d'aquesta manera: perquè vostès diuen que fan el lliurament a domicili i ha acabat se'n enganyós. I si enviar coses a Vielha, i ho fan a traves de tercers, busquin vostès una missatgeria que faci bé el lliurament. És un insult a la intel·ligència voler fer creure que lliurar d'aquesta forma els electrodomèstics és una via normal.
Jo havia comprat moltes coses a Miró a Saragossa i mai havia hagut problemes de lliurament, Miró Lleida potser és el vostre establiment mes desconsiderat, però és de vergonya que tracteu als clients d'aquesta manera.
Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys
PD: M'hagués agradat poder parlar amb algun directiu d'Establiments Miró, però vostès tenen una Web anònima, sense noms i cognoms, i per això em veig obligat a escriure a un e-mail genèric i anònim.
dilluns, de març 08, 2004
Desprès d'haver estat "l'acompanyant tonto" de diferents seleccions per a un lloc de treball, que des del primer moment ja estaven donats, començo el compte enrera per retornar al Regne Unit.
I per fer això, a part de tota una complicada i cara logística, hi ha el meu reciclatge de la llengua anglesa. Aquest és un dels objectius principals del meu reciclatge i per això seguiré cursos de l'Escola virtual d'idiomes per a universitaris - la EVIU -, a més de moltes hores diàries de classes presencials de conversa, a Vielha, amb uns professors que sembla que són nord-americans. Però tot això, del treball presencial està per concretar, el treball on line començà demà.
A la London School of Economics and Political Science quan estic en un debat públic, amb poca o molta gent, un dels esports que s'utilitza per tombar el meu raonament, sobretot si te'ns algú entre les cordes, és el tema de l'idioma. M'he sentit a dir "no ens entenem, perquè hi ha un problema de comunicació lingüística", sigui veritat o no, en alguns casos, el problema és que la llengua transmet ideologia. I per molt que diguin en anglès "catalan region" nosaltres som una nació, i no cal que en vinguin amb virgaries lingüístiques i el que els hi cal és renovar un llenguatge d'arrel imperial.
Mai més m'enganxaran per l'anglès!. Aquest és el meu desig, però el meu anglès encara respirà un accent d'Eixampla barcelonina.
dimecres, de març 03, 2004
Com que avui estic en crisi personal, millor que comenti una altra crisi més frívola, però també, enormement greu, que és la censura al Regne Unit, ni que sigui en un anunci de llenceria fina.
En concret, l'organisme britànic Advertising Standards Authority ha censurat a l'edició britànica de la revista Vogue, una campanya de publicitat protagonitzada per la model Elle Macpherson. La campanya és de llenceria, de la marca de la pròpia model.
Les raons de la censura, és una suposada masturbació femenina. La imatge "perversa" es veu, com si fos a traves d'un forat d'un pany.
La doble moral dels anglosaxons!!!. Unbelievable !!!.
A mi m'agrada tota la roba intima femenina. The plain truth !
dimarts, de març 02, 2004
dilluns, de març 01, 2004
Cronològicament (més o menys):
- Una visita al mar amb la Piuca.
- Una tarda a Blanes havent vist la pel·lícula "Lost In Translation" de Sofia Coppola.
- Un vespre a Masnou havent vist "La pelota Vasca. La piel contra la piedra | Euscal Pilota Larrua harriaren kontra", de Julio Medem.
- Una nit a un hotel de Blanes, davant del mar.
- Una compra de llibres mèdics a Barcelona.
- Una anada sentimental a la Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.
- Un pre-operatori amb un cateterisme al meu pare, al servei de cardiologia de Sant Pau.
- Una operació de cor al meu pare, amb canvis a la mitral i la incorporació d'un altre marcapàs a l'Hospital de Sant Pau.
- L'escenificació hospitalària d'una relació familiar peculiar.
- La visió d'un curt molt ben fet, del meu fill Marc.
- La discussió d'una Web pel meu germà Lluís.
- Sopars a restaurants: del país, italià i japonès.
- Cinc nits a un Hotel de Barcelona.
- Examen on line sobre l'Esquizofrènia d'un Màster de Neurociències.
- Marejades descomunals, en tots els trajectes llargs del viatge.
- Una setmana de despeses bastant altes.
- Una redefinició del meu itinerari professional i de compromís cívic.
dissabte, de febrer 21, 2004
divendres, de febrer 20, 2004
Presoners del discurs del PP
19/02/2004
L'anunci d'una treva d'ETA limitada al Principat ha provocat que el cent per cent de la classe política catalana es manifestés indignada amb aquesta declaració. I el cent per cent de l'espanyola. I un tant per cent enorme de la basca, amb l'excepció de Batasuna i d'Eusko Alkartasuna que han saludat el gest com un pas cap a la pau i han demanat que la treva s'estenga a Euskadi i a Espanya.
Què ETA deixe de matar al Principat és una mala notícia? Ahir ho semblava. Alguns diuen que és una mala notícia perquè és una trampa. Però això significa que preferim acceptar la hipòtesi que podria haver atemptats. Si fem cas de la reacció unànime de la nostra classe política fins i tot no és ja que no es puga acceptar negociar amb ETA. Molt pitjor encara: ni tan sols podem acceptar que ETA declare una treva. No conec cap cas d'una reacció semblant enlloc del món.
Durant una recent i famossísima entrevista ETA va dir que "somos como un avión que no encuentra pista donde aterrizar". Els hauríem de facilitar entre tots, aquesta pista si això contribueix a acabar amb la violència? No caldria saludar en conseqüència aquesta iniciativa i exigir que siga l'inici de l'adéu a les armes i s'estenga immediatament a la resta de l'estat? O és que estarem en contra de la fi dels atemptats fins el dia que el PP ens done permís?
La pregunta és retòrica. El PP ha aconseguit fer de tot l'arc parlamentari presoner de la seua política a través de la lluita antiterrorista. Usant la política antiterrorista. Molts tenim raons més que suficients per a dubtar si el PP té interés en acabar amb ETA o si busca usar ETA per a acorralar el nacionalisme i destruir el PSOE. És a dir per a perpetuar el seu poder. Però qui ho encara això políticament?
El PP se sent molt còmode en aquest esquema. Sempre guanya. La incomoditat de l'esquerra catalana ja és notable: sap que el PP utilitza aquest afer contra el tripartit. Tanmateix no és capaç de donar un missatge diferenciat i continua fent seguidisme de les posicions del PP i acceptant que aquest partit marque el temps i els temes del debat. Perquè no van més enllà? Perquè no denuncien l'absurditat que significa rebutjar un pas d'ETA cap a la pau?
Vicent Partal director de Vilaweb
dijous, de febrer 19, 2004
A Aran continua nevant.
dimecres, de febrer 18, 2004
Una primera reacció davant la declaració d'ETA d'una treva a Catalunya, és que agradi o no, la pujada electoral de l'independentisme català, va tenir i té una enorme repercussió a l'independentisme del País Basc (tant als polítics com als violents). Per això va haver la "famosa" reunió de Carod.
Aquesta treva està feta d'una forma perversa i trenca la convivència, a més embruta l'independentisme democràtic. Però agradi o no, és un primer pas per la pau, però totalment insuficient, perquè l'únic comunicat que fa falta seria l'abandó definitivament de les armes. L'independentisme català començarà ara un difícil camí polític, entre uns i els altres, han aconseguit que tothom en sigui sospitós. Incloent-hi el nacionalisme convergent.
dimarts, de febrer 17, 2004
La segona impressió és que s'ha trencat definitivament qualsevol química personal, si és que mai n'ha existit una mica, entre el tàndem Mas-Duran i Carod. Quan van mal dades, hi ha un sentit de país i de civilitat que el duo convergent no sap exercir. Artur Mas s'equivoca d'anar amb "maquiavels provincians" i practicar el seu estil, perquè al final ho acabarà se'n ell. Duran ha estat indigne en l'anomenat "Cas Carod" i en Mas una mala fotocòpia d'un "pinxo de barri".
diumenge, de febrer 15, 2004
Estic llegint una biografia de Golda Meïr de Roser Lluch i Oms. No és possible saber de "nacionalisme i identitat nacional" sense entendre el sionisme i sobre els jueus en general.
L'any passat vaig aprofundir molt a Londres sobre l'Holocaust, i el cor se'm va fer tant petit, per la descoberta detallada de tanta barbaritat, que vaig entendre moltes coses d'avui. Jo que mai he estat contra els jueus, i que els hi tinc un profund reconeixement, si que estic contra l'actual govern de Sharon i la seva política criminal, que és tota una altra cosa.
A Londres dinava i em passejava, molt sovint per simpatia, pels barris jueus de la ciutat, i em sobtava trobar pel carrer grups de persones, que amb una guardiola a la mà, demanaven donacions per Israel. Però, si és tota una potencia avui, els hi deia!!. El que em fascina dels jueus és aquest esperit de "poble-projecte comú", aquest sentit de "pinya". A la nit vivia en un barri londinenc, al costat d'una mesquita. Ja no era de visita, sinó que convivia entre musulmans i també amb ciutadans indis.
Jo em sento jueu, com em sento palestí. El que no em sento és al costat de cap criminal de guerra, tingui el color que tingui. Estic contra l'israelià assassí i contra el palestí assassí. Estic contra un exercit repressor i contra uns suïcides també fanàtics i feixistes. I sobretot, cal acabar l'opressió dels palestins.
Fa temps que va començar la meva relació acadèmica amb Israel. Va ser a traves de la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, quan vaig començar a interessar-me pels treballs de psicologia del Professor Reuven Feuerstein de Jerusalem, sobre el "Programa enriquiment instrumental (PEI)". Va ésser en Josep Gallifa i Roca el responsable de què jo hi agafes tant d'interès sobre l'enriquiment instrumental. Encara que mai entendre, el perquè és tant difícil treballar amb la gent de la Blanquerna, encara que això és tota una altra cosa.
Fa temps, que l'equip de Feuerstein, veien la conflictiva del seu país, que organitzen a Europa "International Workshops" per transmetre totes les seves teories. Però el que seria interessant és anar al "The International Center for the Enhancement of Learning Potential (ICELP)" de Jerusalem. Encara, el que ho faria tot més interessant, seria trobar a Israel la gent del "Front Nacional de Catalunya" que s'hi varen exiliar.
divendres, de febrer 13, 2004
Jean-Marc Bouju ©
The international jury of the 47th annual World Press Photo contest has selected as World Press Photo of the Year 2003 a color image of the French photographer Jean-Marc Bouju of The Associated Press. The picture shows a detained Iraqi man comforting his 4-year-old-son at a regroupment center for POWs near Najaf, Iraq. The picture was taken on 31 March 2003.
UNA ABSOLUTA OBSCENITAT!!! La guerra i que ens ho puguem mirar a traves d'un premi. Almenys serveix per a la denuncia.
dijous, de febrer 12, 2004
"...Sóc l'únic assessor-consultor del període pujolista, del que s'ha informat de forma transparent al Parlament, per escrit: del que cobrava, que feia i de qui depenia. I precisament fou a traves d'aquesta informació pública, que se'n va seguir calumniant...".
Cita d'una carta meva dirigida a l'Honorable Conseller de Comerç, Turisme i Consum Senyor Pere Esteve, de la Generalitat de Catalunya. (23 de gener del 2004).
--------------------------------------
Avui he rebut a Londres, una part dels diners que em devia la Generalitat de Catalunya. ( 2.609, 09 lliures esterlines, encara que jo en rebo menys, perquè el banc se'n queden 6 lliures per transacció, uns 370 euros en tot el contracte).
Aquests diners rebuts és només una part del deute, per la prestació dels meus serveis professionals a Turisme de Catalunya a través del Catalan Tourist Board de Londres, durant el mes de desembre del 2003. Falta cobrar "la quantitat correctiva de revisió salarial anual 2003 que especifica la clàusula segona de l'addenda al contracte d'arrendament de serveis professionals firmada l'1 de gener de 2002", és a dir 1.059 lliures esterlines. Si l'etapa anterior, no hagués estat una "olla", aquesta correcció s'hagués aplicat mensualment, però no ho varen fer, per pura mala gestió i en algun nivell per "mala fe".
O sigui, el govern Maragall ha pagat part de la meva factura, desprès d'un mes i 12 dies. Espero cobrar el que resta i que està totalment suportat per un contracte totalment legal i més que raonable. Encara que per molt que tardin, mai em "puntejaran" tant, com ho va fer el Director Civit, que contrasta brutalment amb les atencions del Conseller Subirà.
Per altra banda, tant que m'havia acusat la "brunete mediàtica" per aquest contracte, i -oh miracle! El contracte especifica que s'acabava el mes de desembre passat, i en concret especifica per escrit: "sense possibilitat d'ésser prorrogat". O sigui que res de res, d'haver-me blindat o enquistat d'alguna manera a l'administració pública catalana.
Tinc moltes ganes d'acabar aquest tema de diners, i publicar de forma detallada el que ja tinc escrit sobre "Turisme de Catalunya" i les "oficines exteriors". Perquè com ja he explicat, al Conseller de Turisme, en la carta que citava al començament d'aquesta nota: " ...cal transformar l'Oficina de Londres, per construir una nova projecció exterior catalana del turisme a l'àrea anglosaxona, perquè era, i desgraciadament encara és, totalment espanyolitzant i que no respon ni al nacionalisme, ni al catalanisme del govern...". (...) "...espero encoratjat en aquesta nova etapa, que "Turisme de Catalunya", s'encarrili cap a una nova política de projecció a Londres, de manera estratègica, moderna i totalment catalana...".
..................
dimecres, de febrer 11, 2004
La reproducció ahir, d'un tros d'una conversa amb el meu fill a traves del Messenger, no només va ésser el descobriment d'una conversa personal a traves d'internet, - que per cert, és una extraordinària tecnologia per conviure entre gent que estimes i la tens lluny -, jo crec que és més, perquè són unes reflexions que és poden generalitzar i s'han de saber interpretar.
La primera cosa, és que educar un fotògraf només amb tècnica, seria un error i crec fermament que un creatiu de la fotografia sinó és "llegit" i molt format culturalment, no és res. Segon, que a les nostres universitats arriben estudiants a segon curs i encara els hi falta de "lletra", per tant celebro l'enriquiment de vocabulari a l'aula. Tercer, que hi ha carreres, i sobretot la de fotografia, que és "perden" amb tècniques més pròpies d'altres especialitats, que la seva pròpia. I quart que la il·lusió que té l'estudiant quan comença cada nova assignatura, moltes vegades és brutalment truncat per un estil "classista" de qui ocupa la tarima o exerceix la gestió de la facultat. Una separació docent típica de tribunal i competició, que d'educació en majúscules. I una gestió "carca", incompatible amb una universitat cosmopolita i creativa.
L'Escola de Fotografia de la Politècnica de Catalunya, és una universitat pública amb uns preus desmesuradament privats, i el que ofereixen, ratlla en alguns casos, la negligència universitària. Els que mirem i paguem, hauríem d'estar callats?.
dimarts, de febrer 10, 2004
TROS DE CONVERSA AL MESSENGER 6.1.
LES IMPRESIONS DEL MEU FILL MARC DAVANT LES NOVES ASSIGNATURES DEL TRIMESTRE A LA UNIVERSITAT (Segon curs de fotografia).
(..............)
marc:
ei, deixem que et comenti les primeres classes
joan-ramon:
digues
marc:
una primera anàlisi de les 4 assignatures que he tingut
marc:
1a: laboratori i sistemes d'impressió...
marc:
molt interessant, fem ampliacions en color, servirà per poder produir alguna exposicioneta en color
marc:
2a: estructura de la producció fotogràfica...
marc:
ens ensenyen a produir una imatge d'encàrrec... des de la demanda del client, fent el pressupost, mirant el material necessari
marc:
localitzacions,... i finalment fer la imatge
marc:
molt, molt interessant
marc:
seria fotografia d'estudi, o comercial
marc:
3a: Teoria, crítica i estètica de la imatge
marc:
molt, molt interessant, però amb un gran trauma amb el professor
marc:
avui he sortit de molt mal humor de classe
marc:
no aconsegueixo prendre apunts amb aquest home
marc:
no para de dir que estem a la universitat, i que hem de tenir un vocabulari corresponent, però això es tradueix en que llegeix les classes que porta preparades...
marc:
amb unes paraules tant cultes o rebuscades, que no hi ha manera d'apuntar fluid
joan-ramon:
utilitza una gravadora
marc:
primerament perquè la meitat de les paraules que diu mai les havia escrit abans, i a mes a mes perquè repeteix les frases,...
marc:
però per donar mes varietat cada cop les diu amb noves paraules... i adjectius sinònims
marc:
fins i tot en cada frase que ha de definir algo... enlloc de posar-hi un adjectiu en diu 10 de seguits
marc:
tot això fa que...
marc:
el cervell tingui una acumulació de paraules sense saber la idea bàsica
joan-ramon:
exagerat!
marc:
pq?
joan-ramon:
i la quarta assignatura?
marc:
disseny centrat en l'usuari
marc:
merda de multimedia !
marc:
molt interessant, però no per la meva carrera
marc:
es tracte de analitzar usabilitat de webs, etc
marc:
un moment que em truquen
.....................
marc:
torno a ser aquí
joan-ramon:
dic exagerat, per l'enorme dificultat que dius que té el vocabulari del profe de "Teoria, crítica i estètica de la imatge".
marc:
no es que tingui dificultat el vocabulari
marc:
el problema és prendre uns apunts amb cara i ulls
marc:
perquè a mi m'agrada apuntar la meva frase del que ell diu
marc:
però dona la classe dictada
marc:
i cada cop que repeteix les frases ho fa de forma diferent
joan-ramon:
perquè ho entenguis
marc:
un moment que trec els apunts i t'escric alguna frase seva
joan-ramon:
val, alguna cosa més de les classes?
marc:
res mes, em falten saber com son les assignatures de interfícies i sistemes de vídeo, que crec que son les pitjors
marc:
i ja tinc por del xungo de quatrimestre
joan-ramon:
i la frase?
marc:
es que tinc la carpeta al malater del cotxe junt amb les claus del cotxe a Sagrada Família
marc:
ara i haig de tornar amb unes altres claus
joan-ramon:
val
joan-ramon:
adéu
marc:
adéu
marc:
gràcies pels llibres
joan-ramon:
ah! la conversa la penjaré al meu diari
marc:
pq?
marc:
quin tros?
joan-ramon:
"impressions del Marc davant les noves assignatures".
joan-ramon:
d'acord ? si o no?
marc:
no se
marc:
com vulguis
joan-ramon:
adeu
joan-ramon:
si et molesta, no ho faré
marc:
no em molesta gens
joan-ramon:
adéu
marc:
dew
(..............)
--------------------------------------------------------------------------------------------------
dilluns, de febrer 09, 2004
divendres, de febrer 06, 2004
Vielha, 2 de febrer de 2004
Josep-Lluís Carod-Rovira
Secretari General d’ERC
Seu Nacional
Villarroel, 45 entresol
08011 Barcelona
Benvolgut Josep-Lluís Carod-Rovira,
Tota la meva solidaritat i el meu respecte personal.
Potser hi ha pogut haver algun error de forma en la pràctica governamental, en l’afer del contacte amb ETA; però jo crec que no hi ha hagut cap error, ni en la forma ni en el fons, de la dinàmica que has obert en el camí per resoldre la violència en la qüestió basca.
Ara he retornat de Londres i viuré a Aran, fent recerca sobre el nacionalisme aranès.
Com que jo no crec en una solidaritat formal com un “bla, bla, bla...”, o com una simple adhesió a un manifest a favor teu, jo voldria oferir-te una solidaritat totalment compromesa, per això, davant tota aquesta dramàtica situació, -des de la meva independència política-, estic al teu servei per qualsevol cosa que necessitis a la Val d’Aran. Segur que hi ha molt camí conjunt per recórrer.
Una abraçada.
Joan-Ramon Colomines-Companys
diumenge, de febrer 01, 2004
És de vergonya el linxament a Carod!!!.
dijous, de gener 22, 2004
dimarts, de gener 20, 2004
dilluns, de gener 19, 2004
Espero que algun estudiant o ciutadà s'hi apunti, perquè sinó hi ha 10 persones com a mínim, no és farà.
Curs : "ARAN, confluència de quatre nacionalismes.
Introducció pluridisciplinar als estudis d'identitat i nacionalisme aplicats al cas aranès".
PROGRAMA
1. Les eines del curs:
La reflexió política i el debat polític. Metodologia per estudiar el nacionalisme. La terminologia. Anàlisi pluridisciplinar. Recerca empírica. Taller de rols polítics. Dinàmica d'un curs d'estiu. Bibliografia.
2. La nació i el nacionalisme:
Nació i Estat. Identitat nacional. Que és el nacionalisme?. Patriotisme. Catalanisme, occitanisme, espanyolisme i francesisme. Regió, comunitat i poble. Nacions sense Estat. El nacionalisme espanyol, francès, català i occità.
3. Tipologia dels nacionalismes:
Nacionalisme ètnic. Nacionalisme cívic. Nacionalisme, Etnicisme i Multiculturalisme.
Nacionalisme cultural. Nacionalisme i paisatge. Independentisme. Les aberracions del nacionalisme.
4. Recents teories acadèmiques del nacionalisme:
Teories Primordialistes i Sociobiologistes. Teories dels Instrumentalistes. Teories de Modernització ( Teories de Comunicació social, Teories economicistes amb teories d'inspiració marxista i no marxista, Colonialisme Interior. Teories politico-ideològiques). Teories Evolucionistes.
Teòrics acadèmics: A.D.Smith, Deutsch, Rustow, Rokkan, Anderson, Deutsch, Rustow, Rokkan, Anderson, Hechter, Nairn, Wallerstein, Hroch, Gellner, Breuilly, Giddens, Brass, i Mann. Escola catalana. Escola occitana.
5. ARAN - Val d'Aran -:
Comunitat nacional aranesa. Nació occitana. Administració catalana i espanyola. Antecedents històrics.
6. Autonomia d'Aran:
El règim especial de la Val d'Aran. Les institucions araneses. Traspassos de competències.
7. Nacionalisme aranès:
Etnicisme. Els quatre nacionalismes a Aran.
8. El sistema de partits polítics i coalicions a Aran (1991-2003):
Coalició Aranesa-Convergència i Unió, Convergència Democràtica Aranesa- Partit Nacionalista Aranès, Convergència Democràtica Aranesa. Unitat d'Aran-Partit Nacionalista Aranès, PSC-Progrés Municipal de Catalunya-Unitat d'Aran-Gent d'Aran,
Unitat d'Aran-Progrés Municipal. Unión Popular Aranesa. Partit Popular. Unión Democrática Aranesa. Partit Renovador Arties-Garòs. Agrupacions d'Electors: Amassadi per Aran, "Gent d'Aran", Independents de Lairissa.
9. El mapa electoral de la Val d'Aran :
Eleccions al Conselh Generau d'Aran (1991-2003), a les Municipals (1979-2003), al Parlament de Catalunya (1980-2003), al Congrés de Diputats (1977-2004) i al Parlament Europeu (1987-1999).
10. La llengua i cultura aranesa:
La llengua: aranès, gascó i occità. Estàndard lingüístic. Llengua literària. Cultura aranesa. Consum cultural. Política cultural. Aranisme cultural. Oficialisme. De la normalització lingüística al foment. Èlits culturals. L'art a Aran. Ensenyament. Cultura nacional versus nacionalisme cultural. Societat civil. Instituts d'Estudis a Occitània i a Aran. Mitjans de comunicació.
11. L'Administració catalana a Aran:
El pujolisme. El govern tripartit d'esquerres.
12. Globalització i nacionalisme:
La moral del nacionalisme. Narrativa nacional aranesa. Occitanisme. Autodeterminació. Mundialització. Estratègies nacionals a Aran.
-------------------------------
Un curs de 20 hores, durant 5 dies. Com que és un curs pluridisciplinar, està adreçat a estudiants "d'Art i Humanitats", de "Dret, Economia, Política i Societat", i de "Llengua i Literatura". Però a més, pel seu caràcter d'introducció, hi podrà venir qualsevol persona que hi estigui interessada, però que és comprometi a seguir el curs integra.
Pels universitaris els hi representarà uns crèdits de "lliure designació".
diumenge, de gener 18, 2004
A Suècia hi ha un important centre d'estudis de lideratge, el Centre for Advanced Studies in Leadership -el CASL-, que em servirà per discutir sobre "nacionalisme i lideratge". No és pot entendre el nacionalisme català d'aquests últims 25 anys sense entendre la figura de Pujol i del seu particular liderat.
Des de què l'agost del 2001 vaig començar el primer contacte amb el CASL a traves d'Ester Barinaga, he estat preparant la visita. Potser ara és el moment de fer-la, desprès de l'operació quirúrgica.
Vols venir Piuca?.
Vaig ara, a fer-me uns macarrons!!!
dissabte, de gener 17, 2004
Xavier Bru de Sala
Una frase d'un llibre que acabo de llegir, que fa una diagnosi crua i real de la literatura catalana. S'ha de llegir. En Bru de Sala és un mal militant, però un bon analista.
El descrèdit de la literatura
Editorial: Quaderns Crema 1999
dijous, de gener 15, 2004
M'entusiasma la sèrie televisiva The West Wing dirigida per Thomas Schlamme, amb uns brillants guions de Lawrence O'Donnell . Una sèrie multi-premiada, que explica la "cuina política i logística" d'un suposat president dels Estats Units. Ara la sèrie la puc veure a la televisió espanyola com "El ala oeste de la Casa Blanca" els dijous, com avui.
Tot és tant real i a la vegada tant brutal, que és un joc de poders excitant. Interessentisim veure, ni que sigui teatralitzat per a televisió, el procés de presa de decisions governamentals.
Té gràcia que un actor activista com Martin Sheen faci de President, encara la fa més creïble, cosa que evidentment els fonamentalistes nord-americans ho veuen escandalós.
Jo que sempre he estat un petit "negre" de petits polítics, m'agrada veure com funcionen entre bastidors les administracions enormes i un executiu poderós. I tenen un departament per escriure discursos!!!. Increïble i apassionant.
.....................................................
dimecres, de gener 14, 2004
EL BOSC AMICAL de Paul Valéry amb traducció de J. Carner-Ribalta
Tots dos hem pensat coses pures
anant pels camins, de costat;
sens dir, mans juntes hem anat
per entremig de flors obscures,
tots sols com dos enamorats
dins la nit verda de les prades,
ens hem partit eix fruit de fades:
lluna amical dels insensats.
Després hem mort damunt la molsa,
molt lluny, tots sols en l’ombra dolça
d’aquest bosc íntim, murmurant.
Lla dalt, dintre la llum immensa,
ens hem trobat tots dos plorant,
silent company en la sofrença!
dimarts, de gener 13, 2004
dilluns, de gener 12, 2004
Estic en un trànsit de llibres quasi permanent, o sigui "acabats uns i començament d'altres". Mentrestant n'hi ha alguns, que simultaniexo i que encara duraran dies, i a més diferents "llibres de text" acadèmics.
La disciplina de fer les "fitxes de lectura" sempre m'ha costat, en especial dels llibres que no són específics per a una investigació. Encara que totes les meves lectures, siguin de l'especialitat que siguin, acabaran repercutint-hi.
Llibre acabat: 13'99 euros de Frédéric Beigbeder amb traducció del francès de Josep M. Espinàs.
Llibre començat: Una ment meravellosa. Biografia de John Forbes Nash, Premi Nobel d'economia 1994 de Sylvia Nasar amb traducció de l'anglès d'Alexandre Gombau Arnau.
Llibre de lectura a la biblioteca, per descansar del material acadèmic: Bohemis de Dan Franck, amb traducció del francès de Ferran Esteve.
Llibre a la tauleta de nit, des de fa mesos: els dos volum de La Moral del nacionalismo, que és una recopilació de textos feta per Robert McKim i Jeff McMahan, amb traducció de l'anglès de Tomas Fernandez Auz.
I moviment i lectura de múltiples llibres, manuscrits, documents i altres recursos pel Màster, el Doctorat i els cursos de reciclatge.
Definitivament m'haig de graduar novament les ulleres!.
diumenge, de gener 11, 2004
Campanya d'Amnistia Internacional
Carta al president George Bush per demanar justícia per als detinguts de Guantánamo.
Distingit Sr. President,
Ja han passat dos anys des que els primers presos van ser traslladats a la badia de Guantánamo. Aquesta reclusió indefinida i perllongada vulnera el principi jurídic fonamental que totes les persones han de tenir la possibilitat de recórrer la legalitat de la seva detenció. Vostè ha promès en diverses ocasions que els Estats Units defensaran amb fermesa "les exigències no negociables de la dignitat humana", l'Estat de dret inclòs. Per a moltes persones, aquestes paraules estan buides de contingut mentre no existeixi un procés judicial per als detinguts de Guantánamo.
Per tant, li demano que garanteixi que tots el reclusos de Guantánamo, si no són acusats formalment i jutjats amb les degudes garanties, siguin alliberats. Per altra banda, els judicis a càrrec de les comissions militars previstos en el seu ordre militar semblen no complir allò establert en les normes internacionals.
També preocupa el destí dels detinguts que, de ser retornats als seus països, podrien córrer el risc de patir violacions greus dels drets humans, com és el cas dels uigures que podrien ser retornats a la Xina. Hi ha el temor que aquest risc s'hagi vist incrementat amb les declaracions tant de vostè com d'altres alts càrrecs del seu país en qualificar els reclusos de "terroristes" i "assassins".
Per tant, li demano la garantia que ningú serà retornar a la força a un país on pugui patir violacions dels seus drets humans.
Atentament,
Dear Mr President,
It is now two years since the first prisoners were transferred to Guantánamo Bay. This prolonged indefinite detention violates a fundamental legal principle that anyone must be allowed to challenge the lawfulness of their detention. You have repeatedly promised that the USA will stand firm for the "non-negotiable demands of human dignity", including the rule of law. For many, these words have rung hollow as the lack of legal process for the Guantánamo detainees continues.
I call on you to ensure that all those held in Guantánamo are released if they are not to be charged and brought to fair trial. I do not believe that trials by the military commissions envisaged in your Military Order would meet international standards.
I am also concerned for the fate of those detainees who might, if returned to their countries, risk serious human rights violations, including ethnic Uighurs facing possible return to China. I fear this risk has been increased by public statements by you and other senior US officials, labelling those held as "terrorists" and "killers".
I urge you to ensure that no-one is forcibly returned to a country where they would face serious human rights violations.
Yours sincerely,
Web de la "Campanya Guantánamo" d'Amnistia Internacional de Catalunya
dissabte, de gener 10, 2004
UNA COLLA DE LLADRES!!!
La llum ha marxat sis vegades a Vielha, aquesta nit de divendres a dissabte. (Són talls intermitents i encara no sé, si a tot Aran. I si seguirà aquesta història). Al final en faran malbé l'ordinador!!!.
Són uns lladres i els polítics d'aquí uns irresponsables. Hauríem de demandar a Endesa - per gàngsters - i al Síndic d'Aran per la falta de previsió i el cinisme de minimitzar la situació, avui en declaracions a la ràdio.
dijous, de gener 08, 2004
Alison Lapper pregnant
White marble
Marc Quinn
(b.1964, London)
Graduated from Cambridge in 1986.
His work addresses ideas of mortality and survival.
The sculpture is a portrait of Alison Lapper when she was 8½ months pregnant. It is to be carved out of one block of white marble and would stand 4.7 metres high.
At first glance it would seem that there are few if any public sculptures of people with disabilities. However, a closer look reveals that Trafalgar Square is one of the few public spaces where one exists: Nelson on top of his column has lost an arm. I think that Alison's portrait reactivates this dormant aspect of Trafalgar Square. Most public sculpture, especially in the Trafalgar Square and Whitehall areas, is triumphant male statuary. Nelson's Column is the epitome of a phallic male monument and I felt that the square needed some femininity, linking with Boudicca near the Houses of Parliament. Alison's statue could represent a new model of female heroism.
In the past, heroes such as Nelson conquered the outside world. Now it seems to me they conquer their own circumstances and the prejudices of others, and I believe that Alison's portrait will symbolise this.
I'm not physically disabled myself but from working with disabled sitters I realised how hidden different bodies are in public life and media. Her pregnancy also makes this a monument to the possibilities of the future.
dimecres, de gener 07, 2004
De moment estic sense feina i a l'atur sense cobrar res. Amb una programació de nou mesos d'investigació acadèmica, sobre terreny, a Aran, abans de tornar a Londres.
És pot viure en un país que s'està morint culturalment i nacionalment, investigar-lo i no fer res?. Em sembla que jo no tinc fetge. Això sembla Albacete. L'alliberament de la nació catalana passa també per la llibertat de l'aranesa.
Els convergents han destrossat Aran i els socialistes també han contribuït a carregar-se tota l'arena nacional aranesa de partits. L'actual govern tripartit català no va acordar d'arrencada, res per Aran com identitat. Això és com Zàmbia amb turistes-esquiadors d'alt standing i amb "cor i danses" tribals en alguns pobles. Només interessa l'urbanisme i el diner. I a més, darrera de molts aranesos hi ha un "espanyolista" i els de "fora" només porten més espanyolisme.
Això és irrespirable!.
diumenge, de gener 04, 2004
dissabte, de gener 03, 2004
Londres com sempre bull. I ara, hi ha un debat popular per instal·lar una nova escultura a Trafagar Square. L'anomenat: The Fourth Plinth Project, és el compromís de l'Alcalde de Londres de situar al cor de la ciutat l'art contemporani.
A Trafalgar Square, al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, hi ha un pedestal buit, que al segle dinou hi havia d'haver una escultura eqüestre, que mai és va instal·lar.
Ara en aquesta "Quart Pedestal" hi podria anar una de les sis propostes que s'han encarregat a sis afamats escultors d'arreu del món. Hi ha un comitè d'experts i és demana per diversos mitjans l'opinió de la gent.
Veiem-ne les propostes:
Jo encara no tinc una decisió definitiva, encara que la "dona en estat", de marbre, de Marc Quinn m'agrada molt.