La misèria intel·lectual del rector Moreso

de la Universitat Pompeu Fabra

La noticia:

------------------------------

A la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona organitzava un debat (17/04/2013) titulat “El repte de construir una Europa amplia”. L’acte l’organitzava el Consell Social de la UPF en el marc de col·laboració entre la UPF i la universitat russa de Sant Petersburg. Intervenien com a ponents:   els exministres Dominique de Villepin, Igor Ivanov i Miguel Ángel Moratinos.

L’acte es va retardar prop d'una hora degut a la protesta dels estudiants convocada per la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PDUP), que impedia l'accés a l'auditori del Campus de la Ciutadella. Entre altres protestes els estudiants cridaven “Fora corruptes de la universitat”. El Mossos d’esquadra els varen desallotjar.

A començament de l’acte el Rector de la UPF, Josep Joan Moreso va comparar als estudiants que havien protestat com "els nazis en la Alemanya de Weimar".

----------------------------

El comentari:

Temps tindrem per analitzar si en època de profunda crisi econòmica i moral de la nostra universitat publica, ens podem permetre debats d’aquesta mena. Per una banda pel que costen econòmicament i per l’altre perquè no es fan debats reals del que ens esta passant i només es debaten amb dinosaures de la política, això sí molt mediàtics, però molt fora de la realitat.

Temps tindrem també,  per analitzar les protestes dels estudiants. No només es podia fer la protesta per les retallades sinó també pel tipus de Unió Europeu que s’estava promocionant o per un sistema rus de dictadura blanca que el seu ex-ministre d’exteriors representava. Hi havia molta temàtica per protestar.

Ens volem centrar amb les paraules del Rector Moreso referides als estudiants que protestaven. Va comparar als estudiants que havien protestat com "els nazis en la Alemanya de Weimar".

Un cop més una protesta social és comparada amb els nazis. I que això ho faci un rector no només ens ha de deixar perplexos per la imprudència de gestió de conflictes de la seva pròpia comunitat universitària, sinó que ens ha de deixar perplexos de com potser rector, un personatge com aquest de tanta misèria intel·lectual.

El mateix rector que teoritzava en positiu en altres episodis, l’entrada de la policia a Facultats i aules, ara s’omple la boca davant una audiència de prestigi frivolitzant no només la protesta dels seus propis estudiants sinó frivolitzant la barbaria nazi. Moreso com un revisionista més de la historia, trien ferro a les atrocitats nazis i frivolitzant-les. I aquest rector va de progressista!!!.

Les seves afirmacions son de la mateixa categoria de la secretaria general del PP la senyora Maria Dolores de Cospedal, que comparava els “escratxes” com els nazis, això sí, el rector Moreso hi ha donat un toc més elaborat que la Cospedal, quan parla de nazis, els situa en l’Alemanya de Weimar.

Les paraules del rector Moreso són una autentica vergonya, no només per la Universitat Pompeu Fabra, sinó per tota la comunitat universitària. Cada dia més hi ha un divorci entre els estudiants, professors i personal administratiu i els equips de direcció i gestió de les nostres universitats, a més de la Generalitat de Catalunya. I això sí que es mereix un urgent i profund debat. Debat també necessari en el moviment estudiantil sobre les seves tàctiques i estratègies de protesta.

Segurament l’esdeveniment que estem relatant serà l’últim acte d’àmplia transcendència mediàtica que el rector Moreso assistirà perquè ja estem de campanya electoral per elegir un nou rector a la UPF. Moreso s’està guanyant a pols una sortida memorable, sempre serà recordat pel comentari dels nazis, una manera insòlita de dilapidar la seva pròpia trajectòria.

Mentre està en marxa el “Projecte de decret pel qual s’atorga a l‘Institut d’Estudis Aranesi el caràcter d’acadèmia de la llengua occitana, aranès a l’Aran”, estant apareixen a la premsa barcelonina articles d’opinió del debat que aquest projecte està produint.

No havia llegit tantes bestieses com he llegit, feia temps. I en canvi el tema és molt important.

Aquest debat ha començat esbiaixat i la comunicació de com explicar-ho als catalans, és trista i de misèria.

La qüestió d’Aran és un dels temes més fàcils per fer demagògia i on hi ha fonamentalistes per tot arreu i de tots colors.

No és veritat que hi ha dos bàndols en la qüestió de la llengua i l’estratègia institucional de la llengua. Reduir-ho a Convergents i els d’Unitat, és una simplificació falsa. Hi ha molts encreuaments i les simplificacions periodístiques fan molta gracia, però és una desgracia i una estafa pel lector. Si és que els que escriuen els interessa el lector.

Ho personalitzaré: ni boig jo votaria a Unitat d’Aran (que és la versió aranesa del PSC), ni boig els ajudaria sobretot perquè tenen una ala de “Bojos nois” molt preocupant, però en canvi, en el tema de l’aranès penso i he escrit que el exSíndic Boya tenia raó.

Els “secrets de família” d’Aran són immensos, però per la llengua tothom hauria d’estendre la mà.

Aquests d’Unitat no només com a periodista m’han portat al jutjat per articles d’opinió; no només com a càrrecs institucionals varen deixar desemparada la meva família quan els gàngsters de la prostitució ens amenaçaven –de la prostitució i de la fotografia-; no només m’han calumniar professionalment i personalment etc, etc. I que?. Tot això no treu, que en temes de llengua l’encertin en bona part.

Parlem de llengua o parlem de “secrets de família”? Aran i els aranesos son molt més importants que la mala hòstia d’uns, contra altres.

Des de fa moltes setmanes jo personalment vaig posar el comptador a zero, la història petita de greuges me l’he tirada a l’esquena i penso fermament que s’ha de pactar i dialogar amb tothom sense accepció. Tot el que no sigui això, és un suïcidi per la llengua i per Aran, (que evidentment és Occitània).

A LO CAMPUS DIARI  (5 d’abril 2013)

LA columna

del director:

“E-mail a un nou Rector de la UOC”

Vaig escriure a poques hores desprès de saber-se que el professor Planell seria el nou rector de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) un e-mail que li vaig enviar i que reprodueixo a continuació:

 Benvolgut professor Josep Anton Planell,

Moltes felicitats per la nova feina de Rector a la UOC.

Escrivim molt abans que vostè assumeixi ser Rector i mai més puguem tornar-hi a parlar. Al nostre País, el “càrrec” separa més que apropa i en especial amb als que fem premsa universitària.

Dir-li només que hem parlat de vostè al LO CAMPUS 20, que es un bimensual adreçat a la comunitat universitària de la Universitat de Lleida i a la gent de la UOC que viu i treballant a Ponent. Som independents, privats i fem premsa des de l’associacionisme cultural i universitari. (Adjunto el link del nou LO CAMPUS número 20 : Clicar aquí)

També fem LO CAMPUS DIARI, que és un diari digital de premsa sobre les 21 universitats de parla catalana. Nosaltres no fem comunicació institucional, fem periodisme universitari, però hi ha un punt de connexió i de servei que és “vendre” al món, el nostre sistema universitari.

Res més, quan sigueu Rector i una pila de directius, quadres mitjans i tota mena d’administratius se’ns posin entre vostè i nosaltres, com acostumen a passar sempre a la UOC, no deixarem de pensar que un dia també vostè volia ser un directiu de proximitat.

Que tingui molta sort en la seva nova feina: si triomfa o si fracassa ens farà triomfar o fracassar a tots nosaltres, perquè la UOC és un “invent” molt prestigiós i ens prestigia com a País.

Una sincera abraçada de tots els membres de la nostra redacció.

Salutacions,

Joan-Ramon Colomines-Companys

Director de LO CAMPUS

i de LO CAMPUS DIARI

Molt amablement el professor Planell, encara candidat, em va contestar. No reprodueixo l’e-mail perquè la resposta la considero particular, perquè no va ser avisat que potser la reproduiríem. Fou un e-mail positiu, amable i esperançador.

Desitgem tota la millor sort al nou Rector Josep Anton Planell.

EDITORIAL

L’espanyol no molesta, el que molesta és que no hi ha el català

En les nostres comunitats universitàries, en les 21 universitats que cobreix LO CAMPUS DIARI, segueix produint-se un fenomen estrany respecte les llengües i sobretot amb la llengua catalana.

Caldria fer un capítol i una reflexió a part sobre la llengua i la docència. Com també és un capítol a part les comunitats universitàries que estant a l’Estat francès o italià. Ara només ens volem referir als actes acadèmics que tenen una dimensió internacional. Avui en tenim l’exemple amb la realització de la Jornada “TEDxBarcelonaChange 2013”.

En els actes internacionals s’acostuma a utilitzar l’anglès en tota la paperassa i en la publicitat. Està bé, és normal. Però algú pensa que cal territorialitzar la comunicació i també utilitza l’espanyol. Molt bé, cap idioma molesta. I s’ha acabat i es deixa de banda el català.

Perquè s’ha utilitzat l’espanyol? Doncs ha estat una quota política, perquè l’acte va dirigit a qui sap l’anglès, (i a més s’avisa que no hi haurà traducció simultània). Doncs, llavors que no hi hagi el català és un greuge polític.

Primer de tot:  llibertat perquè tothom parli com vulgui i utilitzi la llengua que vulgui. Però és indecent que no puguem utilitzar el català, si volem. I que la pràctica universitària habitual és deixar la llengua catalana fora en la comunicació d’esdeveniments internacionals.

L’espanyol o castellà no molesta mai, el que molesta és el comissari polític vestit d’acadèmic o d’investigador que descrimina la llengua catalana. I això passa per dues raons: O perquè volgudament i de mala fe, es deixa de banda la llengua catalana o perquè el suposat investigador català eminència de la seva especialitat, és un analfabet funcional de la seva llengua materna que és la catalana.

Avui encara posar el català - amb totes les seves variants: catalana del Principat, valenciana, illenca, nord-catalana o algueresa -, en un acte científic públic  és un acte reivindicatiu, quan hauria de ser de plena normalitat.

“Llestos” en ciència i “burros” en llengua.

LO CAMPUS DIARI  03/03/2013

locampusdiari.com

La fantasia de les pel·lícules romàntiques em perden. M’entendreix sentir cantar junts  a Hugh Grant i la Drew Barrymore tonades com “...  All I wanna do is find a way back into love ...” ( “... Tot el que vull fer és tornar-me enamorar...”). Encara que no sé si canta la Barrymore o la cantant Haley Bennett. Però tant se val. Serveix per somiar ...

I a mi m’agrada somiar sobre les paraules. M’agrada sentir a la gent. La veu també m’enamora. Avui veia una pel·lícula d’amor : “At First Sight” i la protagonista acompanyat de l’altre protagonista que és cec, estant escoltant l’aigua de pluja que bat sobre una teulada d’una fabrica buida. Els dos parlen i emocionalment es van trobant, i ella, que és arquitecte, diu la paraula: Einfülen, i l’explica. Aquest és un terme d’arquitectura d’origen alemany, que vol dir “Compartir un sentiment”. Brutal, paraula i concepte brutal, en plena pel·lícula ensucrada.

A mi m’agrada jugar amb les paraules, atacar amb les paraules, deixar KO. a un poca-vergonya amb les paraules, honorar amb les paraules.... però aquest interès no és com un filòleg, sinó com un copywriter o sigui un “escriptor de continguts”. La comunicació de la idea, és el meu interès.

I com potser que els arquitectes diguin Einfülen? Doncs, he après una nova paraula per transmetre “la bona nova” pel meu País i el seu dret a la llibertat. Perquè no només vol dir tenir la necessitat de compartir intensament una idea o un sentiment a un altre receptor, és també que aquest ho percebi de la mateixa manera, tant el missatge “en sí”, com la necessitat de transmetre’l. 

Aquest vídeo denominat “You won't find it here” que vol dir, més o menys, “No et trobaràs aquí” és una compilació de 39 escultures de paper Japonès de l’escultora Cybèle Young. El vídeo mostra les escultures individualment animades, abans "d’emmarcar-se"  en una sola peça, que mostro més avall.

L’animació s’ha de veure en silenci.

He vist el reportatge de TV3 sobre el “Valle de los Caídos” i he sentit el dolors dels familiars que volen recuperar les restes de la seva gent. El franquisme va afusellar als seus i anys desprès aquells cossos, els propis franquistes, se’ls varen endú a enterrar-los al Valle. Avui encara no han pogut recuperar les despulles dels familiars. Una autèntica vergonya.

Ni que sigui tema meu, no he pogut deixar de pensar en la meva mare. En plena democràcia olímpica l’Ajuntament de Barcelona va profanar la seva tomba, com també unes 400 altres tombes. Els  cadàvers i les restes de la mare varen ser llençats en una tomba comuna. La raó: un canvi de normativa dels cementiris barcelonins. Cap família va ser avisada. Va ser una resolució administrativa, producte d’una decisió política i de l’amoralitat d’uns regidors. Desprès el meu pare va fer el que va poder per recuperar els restes de la mare i dels altres morts o per honorar tots els morts, encara que estiguessin amuntegats. Va ser inútil. Jo, com la meva família, no tenim tomba de la mare.

Avui LO CAMPUS DIARI està dedicat quasi monogràficament al DIA INTERNACIONAL de la DONA. (locampusdiari.com )

Per nosaltres és la nostra primera vegada d’una edició temàtica i que ja que és en divendres li donarem més vida o sigui quasi tot el cap de setmana.

És curiosa la dificultat que tenen alguns de llegir un diari digital. Si entren amb la filosofia com ho fan en un de paper es perdran sempre.

LO CAMPUS DIARI cada dia canvia la seva interfície o sigui la primera pantalla o pàgina inicial, que anomenem simbòlicament “Portada”, amb notícies noves a “Actualitat”, als “molinets rotatoris”, als apartats de “Universitat”, “Docència” i “Recerca”. A més, hi ha la “ Tria de l’editor” i la “Tria del lector” que varia també diàriament.

La resta de material històric s’emmagatzema en els seus apartats, que el Menú té classificats. Però si un vol saber d’un tema de manera  ràpida :  va a la finestreta de “CERCA a LO CAMPUS DIARI”, hi posa la paraula clau i li sortirà la tria amb el material històric i el nou, del dia.

Sempre mana la notícia actual o el servei també d’actualitat, com explicar una convocatòria del que sigui. Però ara, com una discriminació positiva s’intenta afavorir cada dia, a cada una de les 21 universitats de parla catalana. És tot un imaginari totalment nou a construir en premsa universitària, perquè sempre les coses van de manera radial i estatal.