Acabo de veure a la televisió belga de parla francesa RTBF una entrevista del President Puigdemont genial. Una meravella pels que ens dediquem a la comunicació.

Ha estat una entrevista enregistrada, que ha obert com a noticia el “Noticiari de les set” del vespre i que ens indicaven que al final del programa ens l’oferirien tota, com una edició especial. Aquesta introducció inicial ha estat molt completa, no només com anunci, sinó com a noticia de portada, situant l’exclusiva i el context.

Després, al final del noticiari general, la conductora del programa amb un altre periodista convidat, han entrevistat al President durant més de 20 minuts. Fantàstica exposició, fantàstic francès, respostes clares i novetat : sí, el President serà candidat a les eleccions.

La jugada de Brussel·les està sent tot un èxit, per seguir internacionalitzant la República i el nostre País.

L’entrevista sencera ... clica aquí

100 paraules

Després de l’èxit de la roda de premsa a Brussel·les realitzada pel President Carles Puigdemont, la internacionalització per consolidar la República continua, però amb una inestabilitat i incertesa clamorosa. 

Només caldrà afegir-hi l’acció de la justícia espanyola, que sí preventivament envia a la presó algun parlamentari o Conseller tot agafarà un rumb encara més incert.

La República necessita utilitzar com a eina possibilista les eleccions autonòmiques convocades des de Madrid. Necessitem una candidatura unitària, però atenció: una Candidatura Republicana Independentista, només faltaria ara que els unionistes republicans ens posin aigua al vi i seguim encara més en l’embolic. La moguda era i és per la independència real.

Internacionalitzant la República catalana

(Bèlgica: Posant una pedra a la sabata a Europa)

Ningú sap el que passa avui amb el viatge del President Carles Puigdemont i el seu Govern.

Tothom tranquil i llegiu amb calma el poema “Bèlgica” que pertany al llibre de “Llunyania” (1952) de Josep Carner.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Oposició democràtica ÚTIL al 155

Cada independència és diferent. La via catalana també és diferent i cal que els que donem i donen suport a la República passin d’un estat d’ànim patriòtic a un estat d’ànim d’habilitat política. Ja s’ha acabat l’èpica i s’ha d’entrar a fer política, però política guanyadora.

Els híperventilats, els supra-romàntics per una banda i els pasotes i aturats per l’altra, a més dels barruts i oportunistes, més els carteristes de partit: tots en conjunt, que facin dos passos enrere i deixin que s’entri a la política reivindicativa productiva.

La lluita de defensa pacifista de la Republicà avui, de fons a l’estil gandià, s´ha de posar al dia per actuar en l’època de la informació global, tot és diferent i nou.

Estem a la Republicà, però s’ha de combinar i saber usar les eines autonomistes si ens són útils al nostre favor. Sense pudor.

Hi havia una fórmula clàssica al moment de proclamar la nostra República per consolidar-la, que era que els Mossos d’Esquadra, al mateix moment, haguessin segellat i encapsulat el territori per totes les carreteres de Catalunya. I és que no només no va ser així, sinó que el càrrec politic que feia de Director General de la Policia fou el primer ha acatar el 155 i acomiadar-se dels Mossos. Desprès el Gobierno ha fet la resta: descavalcant el Major Trapero, fins arribar al maniqueisme de fer treure, en urgència, les fotografies del President Puigdemont que penjaven a les Comissaries.

Aquesta no era ni és la nostra fórmula de cop d’autoritat, perquè per guanyar no necessitàvem, ni necessitem els Mossos, el nostre moviment de resistència pacífica va per una altra via. Pacifisme i possibilisme. Saber nadar en tantes aigües diferents com li convingui a la consolidació de la República.

És hora de la política intel·ligent canviant lideratges i quadres si cal. Ni fanàtics ni barruts, com per exemple en aquesta ultima definició és la que pertany l’ex-Conseller Santi Vila, un aprenent de Duran i Lleida, però encara més tronat.

Cal utilitzar totes, totes, les vies i eines que consolidin la República. Això no és fer la Puta-i-la-Ramoneta, una Convergiada o una Pujolada, això SÓN EINES DE PACIFISME POLÍTIC I ÚTIL. Els “patriotes puristes” que ara només posin flors a la Moreneta i se’n vagin a casa, perquè tenim molta feina.

Discutir com defensar la República: l’ANC s’equivoca avui

Durant mesos he expressat les meves opinions a nivell privat en aquest blog, avui torno a escriure en obert en el segon dia de la nova República catalana independent.

La nostra República tal com van les coses s’ha de defensar, i la nostra defensa “amb paciència, perseverança i perspectiva” com diu el President de la República Carles Puigdemont, necessita debat i sobretot debat en les files dels que hem defensat la independència en tots els fronts.

Ens cal un tsunami d’arguments i d’idees per apropar a tothom a la defensa de la República, però jo em vull especialitzar en aquesta etapa, a analitzar i criticar als independentistes convençuts.

La crítica és necessària fins i tot en moments repressius. La meva lleialtat a la República catalana  és total, però no des d’una actitud passiva o de hooligan, la vull servir des del debat i la complicitat d’afinar les idees i saber que fer en cada moment.

A hores d’ara, no me’n refiu de ningú, per ser sincer, ni de la meva ombra, però hi ha moltes coses a discutir mentre defensem el País.

Una primera idea:

l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) s’equivoca si segueix sense donat una rèplica a Rajoy amb la simpàtica frase: “No valorem governs estrangers”. Potser que ens deixem de fer l’original i donem línies polítiques clares a uns desconcertats seguidors de la República. És insòlit que viviu el “cap de setmana” en silenci.

A partir d’avui aquest BLOG només s’hi pot accedir per subscripció i el nombre de lectors té una capacitat limitada.

Gràcies a tothom i fins una altra experiència intel·lectual i vital.

Joan-Ramon

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

-“Le Rêve” (1932) de Pablo Picasso.

-“Joc” del poemari “Teoria dels cossos” (1966) de Gabriel Ferreter.

Marc Colomines : “Conversa amb el meu Pare, Joan-Ramon Colomines-Companys durant un viatge amb cotxe el passat 27 de Setembre tornant de Vielha a Lleida”.

---

 Jo votaré “Junts pel Sí” amb emoció i també ho faré pel meu pare i per la mare, i per tots aquells lluitadors que ja no hi són i tant van fer per la independència de Catalunya. 

Demà comença una aventura apassionant. Puc racionalitzar-ho tot i durant hores podria explicar políticament les qualitats del procés nacional català, però avui ho visc de manera emocional i vull transmetre ara públicament aquest sentiment. 

Durant anys tanta discussió freda i pedagògica per convèncer als indecisos, no pot amagar que tot està sobre uns fonaments culturals de sentiment i dignitat com a País. Jo votaré independència.

  

La versió digital en obert del número complert de agost -setembre de la revista universitària independent LO CAMPUS ... CLICAR AQUÍ

He tornat a veure a La Panera de Lleida l’exposició “Transició democràtica a Lleida” i per molt que la miro no en trec l’entrellat de l’embolada que la Regidoria de Drets Civils, Cooperació i Igualtat de l’Ajuntament de Lleida -presidit per Àngel Ros- ens ha proposat i precisament just fins el dia de les eleccions municipals que tancarà l’exposició.

Ara no en faré la crítica de l’exposició, esperaré que la tanquin per dir quatre coses històriques i una minuciosa crítica constructiva, perquè segur hi ha més bona fe que partidisme.

Però no m’he pogut estar de fer unes fotografies del PRIMER MÍTING, el primer !!!, a Catalunya celebrat a Lleida capital, en ple començament del període de transició I sortida del franquisme. (El 15 de febrer de 1976).

Un acte al·legat (amb a) amb la policia a la porta i d’acompanyament. Els millors anys de la meva vida junt a Joan Cornudella, que tant enyoro. (Al centre de la fotografia del cartell i del míting, sempre majestuós). I Joan Culleré que és el que està parlant davant el micròfon. Jo sóc el noi de la barba, llavors amb 25 anys, una espècie joveníssima de secretari general de l’independentista i socialista Front Nacional de Catalunya. 

De públic, a més dels insubornables militants i simpatitzants més atrevits, hi va venir el més granat i combatent de les Terres de Lleida, la Lleida més plural, els futurs de regidors, alcaldes i diputats de diferents formacions polítiques, sindicats i entitats cíviques. 

Parlàvem d’independència i ja llavors en dèiem “Les llibertats catalanes”. Va ser tota una culminació de les meves xerrades per captar militants sobretot a les Terres de Lleida, on hi vaig viure clandestinament molts mesos.

Avui com a President de dues associacions culturals, cíviques i universitàries, he tingut de fer una declaració jurada relacionada amb la FATCA  o sigui la llei nord-americana “Foreign Account Tax Compliance Act”, per deixar constància que no tinc contribuents nord-americans finançant les nostres associacions: que són una associació catalana i una altra d’aranesa. (Per a ells, totes espanyoles).

La FATCA inclou també acords bilaterals entre el Regne Unit, Mèxic, Irlanda, Noruega, Dinamarca, Itàlia, Suiza i Espanya, per tant ens afecten. Aquest acord es va signar segons es desprèn de la pàgina del Ministeri d'Hisenda espanyol per "col·laborar en la lluita contra l'evasió fiscal internacional, tant en el si de la Unió Europea com en l'àmbit de l'OCDE, mitjançant una millora en la qualitat de la informació rebuda entre les administracions tributàries." La llei FATCA va ser aprovada pel Congrés dels EUA el 2010 i s’està aplicant a nivell mundial des de 2014.

Mentre gravava la declaració pensava que tant de bo tingues inversors nord-americans. Som entitats petites, entitats de quadres però entitats de qualitat, treballant i impulsant pensament modern en llengües minoritzades i premsa universitària. I de la política cultural i universitària local, sempre en tenim una visió amplia i cosmopolita o sigui tant de bo funciones la nostra internacionalització i tinguéssim aportacions estrangeres.

Internacionalitzar l’associació aranesa cap a l’Occitània dins de l’Estat Francès i l’associació universitària sobretot cap al Regne Unit, no hi ha dubte que ho aconseguirem i si fallem nosaltres en serem els grans responsables, però m’agradaria tenir el recolzament de les institucions del meu País i de la meva universitat.

Ni el Conselh Generau d’Aran; ni AGAUR de la Generalitat de Catalunya que en qüestions internacionals i associacionisme és un bluf; ni el servei d’internacional de la Universitat de Lleida totalment verd en aquesta àrea; estant en sintonia eficaç d’ajudar a internacionalitzar cap associació de veritat.

Nosaltres solets ens hem de moure i abans de fer res substancial, ja hem rebut la visita dels que mouen fitxa pel “Internal Revenue Service - IRS” del Departament de Tresoreria dels Estats Units d’Amèrica. Quedem avisats i incentivats per jugar fort, encara que econòmicament siguem un zero a l’esquerra. ■

Escultura de Bruno Catalano: “Le gran Van Gogh” ©

Prendre una decisió política a traves d’un Taller d’estudiants és tota una aventura, una enriquidora aventura. Perquè posicionar-se per votar entre dos candidats a Rector a la Universitat de Lleida ÉS UNA DECISIÓ POLÍTICA.

Doncs, aquí teniu el resultat de l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS que ha estat  “ ... ABSTENIR-SE DE MANERA ACTIVA en aquestes eleccions a Rector 2015 per considerar que cap candidatura aporta un Model universitari per a la UdL que potencií seriosament una universitat catalana i cosmopolita, pública i innovadora ...”.

COMUNICAT RESUM I DOCUMENT ARGUMENTATIU ... CLICAR AQUÍ

Imatge: ni l’escultura  denominem-la “raspall de dents de multitud per netejar polítiques universitàries caducades” pot amargar la tremenda decepció d’unes eleccions al rectorat. Escultor: Thomas Keeley.

Ens passem el dia reinventant-nos i jo també ho he de fer a la Universitat de Lleida (UdL), que no hi treballo sinó que hi pago matricula i temps. Retirat uns mesos per una malaltia que no té arreglo, torno amb força a la Facultat de Medicina i a la UdL en general, a traves de l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL i de les nostres publicacions la revista LO CAMPUS i el diari digital LO CAMPUS DIARI. Però sobretot torno com estudiant ...

Per fer múscul, reincorporar-me a l’estudi i ajudar a reforçar la meva memòria, començo demà un MOOC en tema mèdic, que em fa molta il·lusió.

Com recordareu un MOOC  (“Massive Open Online Courses” per les seves sigles en anglès)  és un innovador curs obert en formació a distància,  amb  recursos educatius oberts i gratuïts !!!, però amb el meu cas, a part de la temàtica, s’hi junta il·lusions i fites que duran temps m’hi volia apropar.

El MOOC en anglès  és titula “eHealth – Opportunities and Challenges” serà una introducció del món digital a la medicina clínica. El realitza el fantàstic  Institut Karolinska d’Estocolm que és la institució universitària d'educació superior en medicina més gran del món. I tot això a traves de la plataforma de MOOCs: EdX, que està situada a Cambridge, Massachusetts i governada pel “Massachusetts Institute of Technology” (MIT) i la “Harvard University”. Ho té tot per gaudir: anglès, medicina clínica, institucions sueques i nord-americanes, educació mèdica, i tot seguit al meu ritme per practicar, per retornar a l’aula.

També amb el MOOC espero trobar idees per un especial “LO CAMPUS Mèdic”, i a més per preparar un MOOC per la Universitat de Lleida. 

Cal fer múscul intel·lectual i reinventar-nos !!!

Estem de moguda per escollir Rector a la Universitat de Lleida, de moment l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS que presideixo, ha fet un primer comunicat de posicionament.

Document ... CLICAR AQUÍ

Per somriure una mica ...

Holocaust Remembrance Day -Yom HaShoah- 2015 begins in the evening of Wednesday, April 15. Schindler's List Theme by Itzhak Perlman