Tot un èxit: els hotelers aranesos amb la cultura!!!!
S'obre una nova porta, de forma humil, però que comença un procés a llarg termini, que pot acabar amb una potent plataforma de la societat civil aranesa per la cultura.



CONVENI DE COL·LABORACIÓ entre "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa"

Clàusules

Primera:
El "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus" (publicitada com a marca amb la denominació de "Vivéncia Aranesa") acorden buscar formes de col·laboració per potenciar la cultura a la Val d'Aran, entenen la cultura aranesa i occitana d'una manera molt amplia, en les que s'hi vol destacar la cultura del viatge, de l'hostalatge i la gastronomia.

Segona:
El "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus" també acorden buscar formes de col·laboració per realitzar iniciatives per l'estudi i la formació.

Tercera:
Com a primera iniciativa conjunta el "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus" acorden convocar "Set ajuts per a l'estudi i la cultura" denominats "Any Frederic Mistral", en ocasió de la celebració d'enguany, dels 100 anys de la concessió del Premi Nobel a l'escriptor occità Frederic Mistral.

Aquests "Ajuts Any Frederic Mistral" són atorgats amb una finalitat específica:

- Sis "Ajuts per a l'estudi" per subvencionar la matrícula als cursos d'estiu de les VII Jornades Occitanocatalanes 2004, que és celebraran a la Val d'Aran.

- Un "Ajut per a la cultura gastronòmica" per subvencionar un estudiant en treballs de recerca de receptes occitanes de dolços, postres i delicatessens, per donar suport al "Taller de creació" del futur espectacle públic de tancament de "Any Frederic Mistral" que és celebrarà a Vielha el proper mes de desembre.

Quart:
El "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus" acorden crear una borsa econòmica per les primeres iniciatives conjuntes d'un valor de 2.000 € (dos mil euros), aportades meitat i meitat.

El "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" fa efectiva les seves col·laboracions prioritariament en aportacions monetàries i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus" fa efectiva les seves col·laboracions prioritariament en una tasca de gestió i administració cultural de les iniciatives en curs i en la creació de nous projectes.

Cinquena:
En la línia establerta en el punt anterior, El "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus" acorden buscar formes de col·laboració conjunta amb altres entitats professionals i culturals del resta d'Occitània per optar a tota mena d'ajudes interEstatals de les Institucions de la Unió Europea, per tirar endavant activitats de tipus joint venture en les seves àrees d'actuació.

Sisena:
El "Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran" i l'associació cultural "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus" acorden articular, com a contrapartida mútua, una quota d'imatge pública d'ambdues entitats, amb la utilització dels seus respectius logotips i marques en totes aquelles activitats conjuntes.


Estant ambdues parts conformes, és firma el present conveni per exemplar duplicat, en el lloc i la data indicats, i amb les firmes dels directius de les dues entitats a continuació.

Vielha, 26 de Maig 2004


President del Grèmi d’Ostalaria dera Val d’Aran
Senyor Juan Antonio Serrano

President de Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Senyor Joan-Ramon Colomines-Companys

No és pot aguantar la repressió que hi ha contra els palestins.

És una gran vergonya!

Com mai, veien la repressió en directa, em sento palestí i no pot sentir-me còmplice del silenci que m'envolta. On son els progressistes, els demòcrates ?. On son els intel·lectuals?.

Molts de silencis, moltes complicitats i molt de feixisme israelià.

Mes que mai en sento militant dels drets humans, dels drets dels pobles.

Només cal que llegiu el document d'Amnistia Internacional de Londres, titulat "Israel and the Occupied Territories. Under the rubble: House demolition and destruction of land and property", que fa tres dies que acaba de sortir.

http://web.amnesty.org/library/Index/ENGMDE150332004

Acabo de llegir el llibre de Valentí Puig: "L'os de Cuvier". Subtitulat "Cap on va la cultura catalana". I publicat, evidentment, a Destino.

Com especialista en politicologia i en concret en nacionalisme, em faig un tip de llegir tota mena de textos, diem-ne de la meva especialitat, però de vegades allà on realment és parla de nacionalisme en estat pur, és en llibres que a les biblioteques els posarien en prestatgeries ben diferents de les ciències socials.

Li agradi o no, Puig fa un striptease de nacionalisme. De nacionalisme espanyol, és a dir és un català de mentalitat espanyola, que reivindica Espanya i la cultura espanyola, com a valors indiscutibles i indestriables.

És un llibre molt ben escrit, culta i fins i tot amè. Però porta un discurs pervers i de dreta carca espanyola, envernissada per allò que l'Aznar en deia "Lealtat Constitucional" prostituint-ne el concepte originari.

La idea és ben clara: s'ha de reforçat la "naturalitat lingüística" dels catalans, o sigui bilingües. Defensar el fet de la unitat d'España. Al mateix temps atacar el nacionalisme cultural català. Per a ell estem millor com espanyols i la cultura catalana en sortirà reforçada com espanyols. Puig defensa la burgesia, fins i tot li retreu el seu "acolloniment". És creu un escriptor de dreta, i evidentment és fa garant i defensor de la Constitució espanyola del 1978. També blasma aquest provincianisme de disseny de Barcelona.

Estaríem d'acord de la importància dels idiomes, del cosmopolitisme, dels problemes del sistema educatiu que tenim, de les élites, de la llibertat de creació, del no intervencionisme institucional en cultura. Però el problema és que certs diagnòstics els podem veure iguals, però el seu discurs ideològic el porta a solucions molts bones per a Múrcia, però no per una realitat nacional com la catalana.

Valentí Puig viu als núvols de Burgos. No m'estranya que li agradi al reaccionari del Sostres.

Fa angúnia llegir al llibre, com se n'enfot del meu pare, en la seva tasca d'impulsor molt qualificat de la candidatura al Premi Nobel de Josep Carner. De fet se n'enfot d'una carta del pare, on li deia a Carner la importància que tindria per a Catalunya, si un Nobel fos per a un català com ell. El doctor Colomines en plena clandestinitat, entrant i sortint a la presó, impulsava cultura, i el senyor Puig continua avui fent la tasca virtual d'un comissari franquista qualsevol. Això sí, "civilitzat".

És que Puig escriu com i per la dreta, i fa numerets típics del PP de Mayor Oreja.

Valentí Puig ha estat l'únic català, que en un programa televisiu, parlant d'ETA, ha intentat marxar en plena tertúlia, vermell com un tomàquet, enfurismat i trencant-se les vestimentes, perquè un altre contertulià parlava d'ETA, segons ell, d'una manera comprensiva. Era el "Bon dia Catalunya" de TV3 i els bons oficis del presentador van tranquil·litzar al "bàrbar". I tot això a Catalunya!, actuant com si estès al País basc més crispat. Un típic espectacle de la dreta de l'ABC, on precisament també escriu.

"L'os de Cuvier": un bon llibre... però a les antípodes del catalanisme. Però s'ha de llegir tot.

Tv3 en la seva sèrie "Dies de Transició" avui han presentat les "Primeres Jornades de la Dona" que és varen celebrar el maig de l'any 1976, a la Universitat de Barcelona. Tot un primer gran acte reivindicatiu i públic, a favor dels drets de la dona i que van fer sortir amb força el moviment feminista a Catalunya. En les Jornades s'hi varen reunir grups de dones de diverses ideologies, oficis, extracció social i concepció feminista. Tota una explosió de llibertat.

Encara que en el context del reportatge sembli menor, el que no s'explica bé és que en les Jornades també hi havia homes o joves-homes compromesos en aquesta lluita, -com el meu pare i jo, per exemple- , i que fórem actius en aquesta trobada. Encara que la Lídia Falcón i les "seves" ho "dimoniessin". Les Jornades fou una experiència que va fer replantejar bastants coses en la lluita política de l'oposició, encara que en molts partits fou només de façana.

Però, comentant les grans línies de la tota aquesta sèrie televisiva, crec que és totalment desequilibrada, amb episodis ben fetes i ben travats i episodis presentats com de la Disney.

El Secretari de Comunicació Senyor Miquel Sellarès li han tornat a perdre el respecte personal, professional i polític.

Primer ho varen fer els Convergents, cessant-lo fulminantment com a Director General, desprès el varen expulsar del partit. Fou una injustícia doble i a més enorme.

Desprès Sellarès és va convertir en un llepa-culs dels socialistes, simplement per treure peles: per viure i per causes justes. Però l'estil fou absolutament d'esbirro.

Ara públicament els d'Esquerra -els seus- i els socialistes, li diuen solemnament i en públic, en roda de premsa: "que eviti (ell, tot un Secretari de Comunicació) donar opinions personals, per evitar confusions amb l'opinió del Govern".

Novament ara li falten el respecte, li demanem "encefalograma pla" i que treballi com un funcionari, tot i que és un càrrec de lliure designació...i això ho diuen els seus. (Els seus de veritat -ERC i els altres seus putatius -PSC).

El pontificador de com la societat civil s'ha d'organitzar, dimonitzant i ridiculitzant a tort i a dret, qualsevol iniciativa cívica, ara li recorden que ell feia d'esbirro i un esbirro calla i serveix.

Miquel, jo de tu me n'aniria a casa. Queda clar que no serveixes per treballar en una cuina política entre bastidors, el que té agrada és fer política i dir la teva. Però només et veuen com un "escolanet" amb un "xeringuito", que és la teva Fundació, que durant temps els has servit, perquè ells pagaven.

Estic convidat com expert, en un acte sobre Aran en el "Festival Mundial de la Joventut" que és celebrarà dins del "Fòrum de les cultures" de Barcelona, el proper mes d'agost.

Tinc uns profunds dubtes sobre tot això del Fòrum. Ho veig com un esdeveniment tan "immoral" des del punt de vista de la militància intel·lectual i el compromís, que en fa angunia d'anar fins i tot, a un petit acte juvenil.

Una fira de mostres d'intel·lectuals orgànics i funcionarials és el que és el Fòrum. Per fer un bon Palau de Congressos no calia "prostituir" a tanta gent, suposadament compromesa. Ja fa temps que els "trencadors" en espectacles, com la gent de la "Fura dels Baus" que els varen integrar al sistema. Com en un altre moment un "trencador" com Joan Miró fou integrat i absorbit.

Ens estem quedant sense veus crítiques, fresques i compromeses com consciència crítica de la realitat. Continguts, diàlegs i espectacles absolutament integrats i subvencionats per la Coca-Cola.

Quina vergonya l'espectacle de l'esquerra orgànica espanyolista, quina vergonya la dreta catalana, quina vergonya els "nous rics" de l'Esquerra de l'Ajuntament de Barcelona, quina vergonya els comunistes "horteres" barcelonins ...

N'estic convençut: "No és això companys... no és això!!!".

MANIFÈST DETH DIA D’EURÒPA
9 DE MAI: DIA D'EURÒPA... TANBEN EN ARAN, TANBEN EN OCCITÀNIA

En plea ampliacion dera Union Europèa qu’a arribat eth 9 de mai, eth dia qu’annaument se celèbre eth Dia d’Euròpa.

Aran non pòt demorar pas dehòra d’aguest eveniment, pr’amor que, coma país, ei part centrau d’aguest europeisme, non sonque pera manèra d’èster senon tanben, pes sòns ligams politics e culturaus deth passat e deth present.

Era Val d’Aran demore politicament estacada damb Catalonha e damb eth conjunt der Estat espanhòu, mès, ath delà, culturaument ei ua part d’Occitània. Tot un entrelaçament de ligams administratius, politics e culturaus que definissen aué es contenguts nacionaus aranesi, manifestats pera nòsta manèra d’èster e era manèra de relacionar-mos en Euròpa.

Per açò, eth lèma conjunt deth Dia d’Euròpa d’enguan: "Unida ena diversitat", mos convide ara associacion culturau Vivéncia Aranesa, a manifestar un europeisme practic qu’ajude ara cultura en Aran, e per açò mos dirigim as nòsti conciutadans entà encoratjar-les a participar de manèra conjunta, mès en tot respectar era pluralitat e es diuèrses sensibilitats, en projècte comun de crear ligams estables culturaus e civics damb es conciutadans europèus des Païsi Occitans.

Èm completament convençuts qu’ena Val d’Aran cau conéisher, participar e intercambiar tota sòrta d’activitat culturau d’Occitània, e açò ac cau hèr encara mès de çò que ja se hè. Pr’amor qu’èm convençuts qu’ei era unica manèra de dar mès viabilitat a un espaci culturau e de comunicacion aranés, a on convisquen er amateurisme e eth volontariat militant dera cultura, damb un minim d’indústria culturau professionau, que hèsque realitat e viabla ua infraestructura de gestion e de creacion.

A toti aqueri que tostemp desmobilizen e fomenten era non-participacion des ciutadans, a toti aqueri que, cremats e desencantats, tanben desmobilizen, a toti aqueri qu’utilizen era "cultura unica" coma morralhon dera liura collaboracion de toti, volem contraposar-i esperança e ganes de bastir un espaci de cultura aranesa de grana envergadura, que, en tot remassar çò que s’a hèt e se hè -qu’en fòrça casi ei d’un interès innegable-, hèsque ara societat civiu d’Aran protagonista dera cultura.

Non i a pas cap de justificacion entà non fomentar en Aran ua cultura plurau, de dialòg, participatiua, e, sustot, despolitizada.

Cau trabalhar entà que i age coordinacion deth moviment associatiu; cau trabalhar entà qu’es institucions e es partits politics non patrimonializen era cultura, senon que l’estimulen. E, sustot, cau planificar a long tèrme còtes de reconstruccion culturau e nacionau entà gésser dera impossibilitat de víuer en aranés en Aran.

Víuer culturaument en aranés a de voler díder poder veir cinema en aranés, auer premsa escrita en aranés, television e ràdio a totes ores en aranés, auer era literatura universau publicada en aranés, poder-te dirigir as jutjats en aranés... e tantes e tantes causes que hèn qu’un país sigue viu.

Des dera associacion Vivéncia Aranesa, credem que hèr europeisme en Aran ei hèr "aranesisme culturau damb ua mentalitat occitana", en tot respectar era pluriculturalitat, e açò mos daurís un domeni culturau e de mercat enòrme, que pòt hèr possibles e viables sociaument e economicament es nòsti projèctes culturaus de futur.

Eth Dia d’Euròpa pòt èster un bon dia entà pensar-i...
Hè’c a córrer.

"VIVÉNCIA ARANESA"
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus

Aquest és el text que s'ha de discutir a Vivéncia Aranesa per publicar el Dia d'Europa, suposo que està en la línia de l'entitat. Evidentment és difondrà en aranès.


9 de Maig:
Dia d'Europa...
també a Aran, també a Occitània

En plena ampliació de la Unió Europea s'ha arribat al 9 de Maig, dia que anualment és celebra el Dia d'Europa.

Aran no pot situar-se fora d'aquesta efemèride, perquè com a país, forma part plenament d'aquest europeisme, no només per la nostra manera d'ésser sinó també, pels seus lligams polítics i culturals del passat i d'avui.

La Val d'Aran políticament està lligada a Catalunya i al conjunt de l'Estat espanyol, però a més culturalment està lligada a Occitània. Tota una filigrana de lligams administratius, polítics i culturals que defineixen avui els continguts nacionals aranesos expressats per la nostra manera d'ésser i la manera de relacionar-nos a Europa.

Per això, el lema conjunt del Dia d'Europa d'enguany: "Unida en la diversitat", ens convida a l'associació cultural Vivéncia Aranesa, a expressar un europeisme pràctic que ajudi a la cultura a Aran, i per això ens dirigim als nostres conciutadans per animar-los a participar de forma conjunta, però respectant la pluralitat i les diverses sensibilitats, al projecte comú de crear lligams estables culturals i cívics amb els conciutadans europeus dels Països Occitans.

N'estem plenament convençuts que fa falta a la Val d'Aran saber, participar i intercanviar tota mena d'activitat cultural d'Occitània, i això fer-ho encara més del que ja és fa. Perquè n'estem convençuts que és l'única manera de donar més viabilitat a un espai cultural i de comunicació aranès, on convisquin l'amateurisme i el voluntariat militant de la cultura, amb un mínim d'indústria cultural professional, que faci realitat i viable una infraestructura de gestió i creació.

Per a tots aquells que sempre desmobilitzen i fomenten la no participació dels ciutadans, per a tots aquells que cremats i desencisats també desmobilitzen, per a tots aquells que utilitzen la "cultura única" com a mordassa de la lliure col·laboració de tothom, volem contraposar-hi esperança i ganes de fer un espai de cultura aranesa d'alta volada, que recollint el que s'ha fet i s'està fent -que en molts casos és d'un innegable interès-, faci a la societat civil d'Aran protagonista de la cultura.

No hi ha cap mena d'excusa per no potenciar a Aran una cultura plural, de diàleg, participativa, i sobretot despolititzada.

S'ha de treballar, perquè hi hagi coordinació del moviment associatiu; s'ha de treballar, perquè les Institucions i els partits polítics no patrimonialitzin la cultura, sinó que l'estimulin. I sobretot s'ha de planificar a llarg termini, cotes de reconstrucció cultural i nacional per sortir de la impossibilitat de viure en aranès a Aran.

Viure culturalment en aranès ha de representar poder veure cinema en aranès, tenir premsa escrita en aranès, televisió i ràdio a totes hores en aranès, tenir la literatura universal publicada en aranès, poder-te dirigir als jutjats en aranès... i tantes i tantes coses que fan que un país sigui viu.

Des de l'associació Vivéncia Aranesa, creiem que fer europeisme a Aran és fer "aranesisme cultural amb una mentalitat occitana" respectant la pluriculturalitat, i això ens obre un marc cultural i de mercat enorme, que pot fer possibles i viables socialment i econòmicament els nostres projectes cultural de futur.

El Dia d'Europa pot ésser un bon dia per pensar-hi...
Fes-ho corre.


"VIVÉNCIA ARANESA"
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Telèfon: 973642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

Segueix el molest refredat i continua el meu mal de cap, entre tanta misèria corporal he hagut d'articular un Cas Clínic de "depressió post vessament cerebral", a més ara, en els grups de treball de la UOC-Institut de Neurociències i Salut Mental, tenim discussió sobre toxicomanies, en concret avui sobre alcoholisme. Ja he començat la recta final per la meva especialització de la "psicologia i la psiquiatria del nacionalisme", que acabarà el proper setembre a Barcelona i que jo vull que s'enriqueixi a l'Institute of Psychiatry del King's College de Londres, centre en el que vull acabar sent professor.

Potser el doctorat sobre Aran, s'haurà d'allargar, perquè necessito treballar més sobre Occitània, per combatre els arguments centralista del tribunal d'acadèmics de la LSE. La meva estratègia d'investigar, intervenint de forma militant en el context cultural i cívic, crec que pot donar bon resultats. A mi aquesta manera de fer, em dóna una gran tranquil·litat moral, encara que escandalitza alguns carques acadèmics britànics.

Aquest cap de setmana estic patint un fort refredat i m'ha obligat estar al llit. Això m'ha permès veure molta tele i sobretot alegrar-me veien l'esdeveniment històric de l'ampliació de l'Europa Unida. Emocionava veure les celebracions de l'entrada i com els ciutadans s'hi il·lusionaven. Països que fa dos dies han aconseguit la independència i ara són protagonistes d'aquesta Unió... però amb identitat pròpia!!. Quina enveja com a catalans!!!.

En aquesta casa de la dreta de la fotografia, en les dues finestres de la planta baixa que és veuen, que és del barri de Balham de Londres, hi vaig viure dos anys: tot el 2001 i tot el 2002.

Avui he fet el primer pas real pel meu retorn a Londres, que m'ha costat molt. Tant m'havia costat aquests dies, que fins i tot estic fora de termini per aconseguir habitació en alguna de les Residències de la London School of Economics and Political Science. Una sensació de construir i des-construir molt gran. Un desarrelament total.


El dissabte passat vaig anar al segon casament o millor dit al re-casament o sigui "reafirmar els vots" per segona vegada, desprès de 25 anys, del matrimoni de l'actual alcalde de Vielha, en Joanito com el coneixen. Va ésser bonic, exòtic per la Piuca i per mi, i amb moments entendridors. Quan coneixes íntimament a les persones, a nivell familiar, més difícil se'n fa criticar-los políticament. Teníem la Manuela i el Paco -el diputat, al costat, a la taula del tiberi. La Manuela segueix estranya.

Aquest Sant Jordi l'he viscut a Vielha. Molta aigua durant el matí, cap al capvespre la pluja va deixar que muntessim una paradeta per potenciar l'any Frederic Mistral.

S'han donat molts cartells commemoratius dels 100 anys del Premi Nobel a Mistral a un euro, mentre que els escolars que ajudaven, venien roses i uns increïbles llibres de segona mà: anomenats "Pesadillas". Tota una contradicció com és Aran, plasmat en una paredeta, l'única de Vielha que tenia una bandera occitana mentre la resta hi tenien banderes catalanes. No m'imagino a les Rambles de Catalunya vendre roses i llibres sobre una bandera espanyola, doncs de fet, és això a Aran, quan la bandera és catalana i no occitana.

Per continuar amb les contradiccions i les males maneres, amb la Piuca varen tenir un esbronc amb l'ex-alcalde convergent de Vielha, perquè el seu partit havia decidit no venir aquella nit a una Tertúlia per parlar sobre la cultura. Tot això a peu de paradeta. Desprès ell va venir a títol personal.

Més tard, el "tot poderós" Cap del Departament de cultura i ensenyament del Conselh també va passar per allí, i una irreconeixible Piuca, - secretària general de l'Ajuntament de Vielha- i jo, varen tenir amb ell una agre discussió pel boicoteig que ens feia i promovia per l'acte de la nit. El senyor Sans va d'ERC, però fa la política mes carca i reaccionaria de la part dretana dels Convergents que a Aran, són majoria. Una pena. Però per acabar la discussió, va passar un esdeveniment del tot surrealista, el Senyor Sans en va convidar a visitar el seu nou despatx del Conselh en aquell mateix moment. I jo em vaig trobar a casa dels boicotejadors del que jo promociona, mitja hora abans de començar l'acte que també ell n'havien estat uns dels boicotejadors actius.

Per la nit, varem realitzar la Tertúlia. Unes 40 persones molt compromeses amb totes les coses de cultura que passen a Vielha, vàrem discutir sobre cultura. Per mi, queda clar, que sense planificació, coordinació i professionalisme a Aran no hi haurà cultura de veritable vol d'alçada. Evidentment, emmarcant-ho amb la resta de la cultura occitana. La negligència cultural de les Institucions sobre la cultura aranesa, també en serà còmplice de la seva profunda minorització i del cul-de-sac en el que avui està embotida. Hi ha polítics que són uns autèntics delinqüents de guant blanc, pel seu vol gallinaci irresponsable. Només una societat civil forta i dinàmica a Aran, en serà l'autèntic revulsiu.

Un dia estrany, que en recordava inevitablement fa 6 anys, quan també al carrer amb una altra Pilar i els nostres fills respectius, potenciaven la petita empresa que desprès faria Eth Diari. Ara, amb uns altres nens i una altra força amorosa, seguia la militància cultural.

SANT JORDI !!!

Esdeveniment a cal Colomines/Nadal, el nostre Marc de 21 anys, avui per primera vegada s'ha comprat una americana. Mai n'havia tingut cap, ni cap vestit de senyor. Increïblement de corbata si, perquè de broma amb els amics, la nit de cap d'any tots és posen corbata.

Doncs, mira que bé, ara per treballar de free-lance li ha calgut l'americana, coses de la seva generació.

Avui també he anat a Catalunya Ràdio per gravar 20 minuts, per explicar que és Vivéncia aranesa. Tot gravat, no sigui que em passi. Potser hi haurà algun marrameu institucional, quan ho transmetin el dia de Sant Jordi. Quina murga, fer veure que era el dia 23 quan no ho era, semblava "treatru".

He anat a la reunió per preparar la "Tertúlia oberta" sobre cultura que és celebrarà a Vielha el proper Sant Jordi.

Encara hi ha gent -de la que se suposa motivada-, que li costa entendre que cal moure's per convidar a la gent i tenir-li l'atenció de portar-li una invitació personalitzada.

La societat aranesa en general i els seus polítics en particular, són una gent resistent a les bones formes.

Encara avui s'ha dit: Perquè convidar aquest i no la meva germana?.

- Que si, senyora!! la teva germana i també aquest, i aquest...

Les societats rurals i a més les basades amb un nacionalisme ètnic, només mimen el clan i la secta....els altres que es fotin. I si demostres respecte i complicitats transversals: ets un il·lús, i evidentment un pixa-pins galdós.

Acaben d'investir a José Luis Rodríguez Zapatero com a nou President del govern espanyol, esperem que sigui realment una esperança pels drets de la nació catalana i els sectors populars. Jo també vaig estar content pel nomenament de Felipe González i desprès va resultar un frau.

Si jo fos espanyol i no català com sóc, hauria votat al PSOE a les eleccions, per això ara en visió estatal, prefereixo un president del PSOE, tot i que un dia seria bo un president dels partits que anomenen perifèrics, com a resultat d'un Estat plurinacional.

Fa gràcia que Zapatero, en el debat d'investidura, contesti als independentistes catalans d'ERC que ell crearà tal clima polític a l'Estat, que aquest independentisme no tindrà sentit, tal com si fos un "rampell" o un "virus" i no unes conviccions polítiques i nacionals. Tot un 'striptease' moral i mental, de la seva base de nacionalisme espanyol socialista, d'altra banda absolutament lògic i previsible.

Té lògica també, la votació positiva d'ERC i també, l'abstenció de CiU. El context polític a Catalunya i a l'Estat espanyol obligava a aquesta inclinació de vot.

He vist la votació per la televisió, en directe, i tinc una sensació d'esperança interna: per fi al PP a l'oposició!!!... i un president a Madrid que diu que defensarà la meva llengua a Europa. Comencem bé.

Frederic Vergés
Centre de Recursos Pedagògics de la Val d'Aran



Benvolgut Ficus,

He trigat a enviar-te aquest e-mail, perquè durant uns dies he tingut problemes a la "cuina" de l'acte central que "Vivéncia Aranesa" vol fer en l'Any Mistral.

Com sempre, havia d'aparèixer la política, el partidisme i a més Catalunya Ràdio. És molt senzill: Catalunya Ràdio de Barcelona vol "desembarcar" el dia 16 i 17 de Juny i fer des de Vielha, tota la programació per a tot Catalunya, commemorant l'aniversari de la seva creació. No cal ni dir, que els polítics aranesos van de "corcó" per la ràdio -Conselh i Ajuntament, per cert de colors polítics diferents- i han intentat no deixar-me el cinema per l'acte Mistral, tot i tenir-lo emparaulat legalment. Volen ocupar el carrer amb un envelat, la sala del cinema i portar algun grup de música.

Algun dia, algú haurà de respondre públicament, perquè el dia de la Festa d'Aran s'ha fer un gran acte de ràdio en català, gastant centenars d'euros, portant figures i tècnics, mentre a Aran tenim una misèria de ràdio aranesa cada dia: Seixanta minuts de ràdio d'Aran i novament a la tarda, els mateixos seixanta minuts repetits. Autènticament de vergonya.

Novament serà una Festa d'Aran plenament oficialitzada per l'administració pública, on cap iniciativa de la societat civil hi té cabuda.

L'envestida és enorme i nosaltres els "Davids" enfront els "Goliats" de l'administració, hem decidit traspassar l'acte el 17 o 18 de Setembre al Cinema de Vielha. A més hem canviat l'orientació i manera de preparar l'acte.

El dissabte 18 de setembre, que seria el millor dia, farem un acte de cultura amb commemoració del 100 anys de la concessió del Premi Nobel a Frederic Mistral.

Serà un espectacle de tres hores, on hi haurà lectura de poesia, de cartes, de dietaris, de contes, a més de peces àudio-visuals, música, dansa, i seguint dins el mateix espectacle, un sopar de delícies occitanes per a tothom.

Tot això ben travat en un guió amb textos de Mistral o d'altres autors de l'època o d'avui.

L'espectacle de forma provisional és titula: "Occitània també és aquí, amic Frederic" o sigui un espectacle de cultura occitana presentada de forma divulgativa i en versió aranesa, combinant amb originals provençals. Incorporant per exemple, algun joc lingüístic com fer una presentació de diverses paraules amb les diferents varietats dialectals. Dit d'una altra manera: explicar la unitat de la llengua occitana als Països Occitans, i recordar d'on és l'aranès i la seva cultura. I recordar, el que és obvi, que Aran també té un Premi Nobel de literatura.

Els "actors" seran una barreja entre actors -professionals i amateurs- i participants "amateurs" representatius de la societat civil i política aranesa i occitana en general. Preveient convidar a persones de la resta d'Occitània com el President de l'Institut d'Estudis Occitans, el President de la Federació de Calandretas, el President del CIRDOC, el President del Consell de la Llengua, el Director del Museu Mistral entre d'altres. I també si podem, els Premis Aran de literatura d'arreu.
Serà una bona moguda!. El més important ara, però, és confeccionar el Guió de l'espectacle per començar a assajar. I per això convocarem un "Taller d'escriptura" per fer el guió. Un Taller obert a tothom qui s'hi vulgui incorporar. La feina principal serà adaptar textos de Mistral a l'aranès. Però primer haurem de trobar els textos originals de Mistral en provençal, perquè increïblement no hi ha res a la Biblioteca central d'Aran. Només "Mireia" en català.

Com pots veure, molta feina, però es tracta d'involucrar a "tothom" d'una manera o una altra. L'acte del Cinema serà el final d'un procés de treball i haurà de servir per involucrar, sobretot, nois i noies d'ESO, de batxillerat i els nostres universitaris.

Diferent de com ho veu el Conselh, que potenciarà Mistral de forma erudita en les Jornades Universitàries, nosaltres potenciem Mistral amb un discurs molt senzill: volem que soni el nom de Frederic Mistral -el 97 % dels ciutadans de la Val d'Aran no sap qui és-, el concepte occità, el prestigi d'un Premi Nobel i l'orgull de compartir l'escriptor i el premi. Així de senzill, i creiem que a més és afectiu, per això progressivament, "empaperarem" Aran, com ja hem començat a Vielha, del Cartell commemoratiu de Mistral.


Bé, de moment res més, recordar-te que el dia 23 d'abril, a les 10 del vespre, al Saxo Blu, farem una tertúlia oberta sota el títol: "La cultura a Vielha, la capital d'Aran". L'organitzem mancomunadament l'Ajuntament de Vielha i nosaltres. Serà un debat informal, però pot ésser una bona oportunitat per trobar idees i animar-nos tots una mica. Seria bo comptar amb tu.

Cordialment,

Joan-Ramon




Joan-Ramon Colomines-Companys
President de VIVÉNCIA ARANESA
Associacion culturau "Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus"
Pas d'Arró 32 5au 1a 25530 Vielha Val d'Aran
Telèfon: 973642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

Des de l'associació cultural VIVÉNCIA ARANESA comencem la commemoració del 100 anys del Premi Nobel a Frederic Mistral. A ningú se li escapa que a més del reconeixement de l'escriptor, és una bona oportunitat per potenciar occitanisme a Aran. No cal ni dir que les Institucions o s'han tornat autistes sobre l'esdeveniment o pitjor s'hi tornen bel·ligerants contra qualsevol iniciativa de la societat civil, talment com si s'hagués envaït el "seu" territori. Continua el vol gallinaci de la cultura OFICIAL aranesa.

El cartell commemoratiu amb una foto del poeta, diu:
"Frederic Mistral
escrivan occitan
Celebracion des 100 ans deth nòste prèmi Nobèl de literatura"



LOU CANT DÓU SOULÈU de Frederic Mistral

Grand soulèu de la Prouvènço,
Gai coumpaire dóu mistrau,
Tu qu’escoules la Durènço
Coume un flot de vin de Crau,

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Ta flamado nous grasiho,
E pamens, vèngue l’estiéu,
Avignoun, Arle e Marsiho
Te reçaupon coume un diéu !

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li fléu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Pèr te vèire, li piboulo
Sèmpre escalon que plus aut,
E la pauro berigoulo
Sort au pèd dóu panicaut.

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Lou soulèu, ami, coungreio
Lou travai e li cansoun,
E l’amour de la patrìo,
E sa douço languisoun.

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !

Lou soulèu fai lume au mounde
E lou tèn caud e sadou...
Diéu nous garde que s’escounde,
Car sarié la fin de tout !

Fai lusi toun blound calèu !
Coucho l’oumbro emai li flèu !
Lèu ! lèu ! lèu !
Fai te vèire, bèu soulèu !


Jun 1861


Del llibre: "LIS ISCLO D'OR"
Capítol I, "Li Cansoun"
Dedicat a J. Rournaniho

COMENÇA LA DIFUSIÓ DEL PRIMER ACTE PÚBLIC, DE LA NOVA ETAPA DE "VIVÉNCIA ARANESA". VEUREM COM SURT, ESPEREM QUE NO ÉS POLITITZI MASSA.

Contingut de la invitació en la versió catalana, encara que només repartirem la versió aranesa:


--------------------------------------------------------------------------------------------------------

L'Ajuntament de Vielha e Mijaran i l'Associació cultural Vivéncia Aranesa us conviden a la "Tertúlia Oberta" sobre "La cultura a Vielha, la capital d'Aran" que és celebrarà el proper 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, al "Saxo Blu" de Vielha, carrer Marrec numero 6, a les 10 del vespre.


Serà una Tertúlia oberta a tothom, per comentar i discutir com funciona i que es pot fer a Vielha en qüestions culturals. Entesa la cultura en termes amplis, incloent-hi temes de patrimoni històric, turisme, lleure, creació artística, cinema , teatre, música, dansa, qüestions de llengua i de pluriculturalitat, associacionisme i sobre la cultura des de les Institucions.

Vielha, abril del 2004



AJUNTAMENT DE VIELHA E MIJARAN
Telèfon: 973640018
ajuntament@vielha.ddl.net


"VIVÉNCIA ARANESA"
Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus
Telèfon: 973642740
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk


------------------------------------------------------------------------------------------------------------

He vist a TV3 el capítol dedicat a la "Detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya" de la sèrie documental "Dies de transició" dirigida per Francesc Escribano.

Quina manera més banal, desorientadora i anecdòtica d'explicar l'historia de Catalunya !!!.

Se'n va convidar, en el seu moment, a participar en la filmació del capítol, però per raons d'agenda meva i de salut, no vaig poder anar a Barcelona per filmar la meva participació. Per tant la crítica del capítol no és per no ser-hi, perquè m'hi varen convidar. La crítica és perquè com a peça periodística documental de televisió és molt i molt dolenta.

Que hagin d'ésser trenta minuts documentals per a tothom, com espectacle i feta per a televisió, sense ésser una classe magistral acadèmica, no treu que hagi d'ésser un confús documental de "batalletes". D'altres vegades TV3 l'ha encertada, aquesta no. I en aquest capítol, ni de lluny, han aconseguit el que havien publicitat com objectius de la sèrie, que recordem-ho, era: "...Pensada com a sèrie de "prime time", "Dies de transició" és una sèrie allunyada de la nostàlgia i l'encarcarament, amb la pretensió d'atreure i potser sorprendre- el públic més jove, que ni va viure aquells anys directament ni ha tingut l'oportunitat d'estudiar-los en els llibres de text...".

A més hi ha errors històrics, silencis històrics i una falta d'estudi de documentació que m'emprenya molt. Si Escribano havia dit que per la sèrie havia tingut dificultats per accedir als arxius, sobretot els policíacs, no ha tingut cap restricció per arribar als 113 protagonistes vius, i a la documentació dels antifranquistes avui existents. Però sembla com sinó els hagués entès.

No explicar que l'Assemblea de Catalunya surt de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya és mentir. Dir que l'Assemblea era la primera plataforma unitària antifranquista és fals. Serà primera, com a plataforma de mobilitzacions populars amb polítics i societat civil, àmpliament descentralitzada per tot Catalunya. De tot això res de res en el documental. Sembla una Assemblea barcelonina!.

La caiguda dels 113 fou l'octubre del 1973 i la constitució de l'Assemblea el novembre del 1971, en la dinàmica de l'assemblea varen passar múltiples coses durant aquest període, que podien haver il·lustrat visualment el capítol, res de res. Amunt i avall de l'historia en altres períodes i esdeveniments que desorientaven. Penso que només aquells que sabien de que anava, ho podien entendre. Resum: un mal guió de capítol.

A nivell personal, hi ha sortit dos familiars meus dels quatre implicats, per tant no em puc queixar. Fins i tot el meu pare, llegeix en pantalla el perillós diari que escrivia durant la clandestinitat. Però hi ha dades confoses, sobretot les referides a la meva sortida de la presó.

El dia que vegi l'editor Xavier Folch, que diu que tothom va passà per comissaria sense tocar-los, li preguntaré si li puc donar un cop de màquina d'escriure com en fotien a mi la policia, a veure si li fa o no mal. En aquesta agafada hi va haver molta merda interna entre nosaltres, que ni tan sols s'ha explicat civilitzadament per clarificar, fins i tot fent-ho amagant discrepàncies crues i molestes, però fent-ho.

Jo vaig ésser l'últim de sortir de la presó dels 113. La dreta, va paga multes i no hi va estar ni una setmana, els altres molts més mesos. El meu pare que surt el reportatge s'equivoca en el dia que diu que vaig sortir.

Bé, Etc, etc... perquè fins i tot desprès de 33 anys hi ha gent, com el Gutiérrez -el Guti- que en el reportatge, segueix deixant-se de citar "el dret a l'autodeterminació" que apareixen en els punts reivindicatius de l'Assemblea de Catalunya, quan els exposa davant la càmera. Els del PSUC segueixen igual. D'aquesta corda n'han sortit set convidats al capítol. I els independentistes?. Malgrat tot el Guti hauria d'haver tingut més protagonisme, és de justícia històrica.

Aquest estil d'explicar histories individuals quan també era una història coral, ha fet perdre coses de pes en l'explicació del període de la tancada dels 113, com les proves falses posades a les bosses de la gent per la policia durant la detenció, el comitè polític de negociació la nit de la mort de Carrero, la coincidència a la presó amb altres presos polítics, la relació amb Puig Antich a la presó i el mal rollo dels comunistes amb ell etc etc. És incongruent haver fet un primer capítol de la sèrie, i en el segon capítol que hi ha un nexe d'unió de les dues històries, no es digui.

Simplement una producció del departament de Nous formats de TV3 pot funcionar en programes com "Ciutadans" o "Veterinaris" o "Bellvitge Hospital·, però no funciona com a peça històrica, encara que no es vulgui seguir els patrons del documental històric, no potser que sigui un frivolització com hem vist en aquest capítol.

Algú encara ha de filmar EL documental de l'Assemblea de Catalunya, perquè el que he vist no n'és, ni una aproximació.

Per acabar: hòstia!!!, Vàrem estar a la presó, perquè un guió de TV3 parlant de l'Assemblea de Catalunya, utilitzi un llenguatge espanyolista en la seva narració?. Com els guionistes i la gent de TV3 parla d'espais nacionals referits a Espanya, espais regionals referits a Catalunya?. Catalunya és una nació!, i el llenguatge i la terminologia pot validar això o seguir el discurs del nacionalisme espanyol com del PP. Doncs, el llenguatge d'aquest capítol està en aquesta línia, d'altra banda res d'estranyar, perquè és norma a TV3, i ningú li dona cal valor. En la narració de "Veterinaris" potser no té valor - que jo crec que el té -, però en el context de la sèrie, és del tot imprescindible tenir cura del llenguatge. Ni que sigui per respecte als lluitadors antifranquistes.

El meu fill Marc, m'ha dit via Messenger dues coses interessants: "...un cop mes segueixo reiterant-me en què no sé res de tu..." "...I veig que hauré d'esperar que tinguis 75 anys i decideixis escriure un llibre per saber coses de tu...". És que mai li havia explicat l'historia dels 113 de l'Assemblea. I també ha opinat: "... semblen històries d'un fet que tothom coneix, i no és així..." "...no queda clar tot plegat...".

 

Internet pot ésser una meravella i també pot acaba sent una tocada de piano.

Comencem per la qüestió negativa: mai havia participat en un curs on line tan penós, -tecnològicament parlant- com el que ofereix psiquiatria.com, del que és responsable un tal Virgili Páez. Ja he perdut una setmana i mai he pogut connectar a l'aula virtual. Molta propaganda, però una negligència professional que fa fredat. Els hi hauria de demanar "danys i perjudicis", no només per no donar servei desprès -això si- de cobrar, sinó per distreure'm i no deixar-me concentrar en el meu treball de recerca. Espero que acabi el desastre logístic del curs, que per més gràcia és sobre "Burn out". O sigui el que estic ara, "cremat" i cremat sobre els barruts de l'e-learning.

El positiu d'internet, i de tenir un Diari personal on line, són les sorpreses de recuperar gent, que anys i panys, havies perdut de vista. M'ha impressionat retrobar l'anglès Ian, desprès de 35 anys!!. El meu cicerone al meu primer Shakespeare que vaig veure al The Royal Shakespeare Theatre de Stratford upon Avon, el lloc de naixement del dramaturg. Tot un privilegi als meus 18 anys, veure "As You Like it", amb una escenografia innovadora, que em va entusiasmar i marcar. I a l'inrevés, quan Ian va venir d'intercanvi a Sant Andreu de Llavaneres, ell va descobrir i va començar a estimar Benjamin Britten. Com diu ell: "un estrany lloc per començar estimar un músic anglès". Ian va quedar cor-robat del disc que teníem a casa de la "Serenata de Corn Tenor i Cordes" de Britten.

I també ha estat una sorpresa rebre e-mails de la Roser, una companya de la Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau que l'any 1971, diu que seguia el que jo feia políticament, ella era de dues promocions anteriors.

La Roser es creu que no la recordo, però suposo que entendrà que els partits clandestins revisàvem les histories personals dels seus militants, ni que fossin fugaços, perquè ens la jugàvem tots. Doncs, sinó em falla la memòria, en sé tota la història o la suposo, d'aquesta preciosa dama -"...una nena de poble, nouvinguda a Barcelona i més perduda que la "caputxeta pel bosc"...", i que acabaria essent psiquiatra. Mai hi havia parlat ni en sabia el seu nom real, 33 anys desprès m'ha dirigit la paraula per primera vegada, via internet. Queda clar, que encara que cada dia em faci més mandra escriure el Diari, valia la pena retrobar el meu passat.

Com diuen els retrobats: memòries d'adolescència al Regne Unit i a Catalunya. Tot un luxe!.

"EPILOGUE
ROSALIND:
It is not the fashion to see the lady the epilogue;
but it is no more unhandsome than to see the lord
the prologue. If it be true that good wine needs
no bush, 'tis true that a good play needs no
epilogue; yet to good wine they do use good bushes,
and good plays prove the better by the help of good
epilogues. What a case am I in then, that am
neither a good epilogue nor cannot insinuate with
you in the behalf of a good play! I am not
furnished like a beggar, therefore to beg will not
become me: my way is to conjure you; and I'll begin
with the women. I charge you, O women, for the love
you bear to men, to like as much of this play as
please you: and I charge you, O men, for the love
you bear to women--as I perceive by your simpering,
none of you hates them--that between you and the
women the play may please. If I were a woman I
would kiss as many of you as had beards that pleased
me, complexions that liked me and breaths that I
defied not: and, I am sure, as many as have good
beards or good faces or sweet breaths will, for my
kind offer, when I make curtsy, bid me farewell.


Exeunt".


Act 5, Scene 4.
"As You Like it"
William Shakespeare

ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater
De "Teoria dels cossos" (1966).

Fa dies que no escric al Diari, estic de molta moguda d'estudis i exercicis de neurociències i d'angles. Em costa tornar a revisar de dalt a baix el meu anglès, sobretot em costa seguir converses idiotes per practicar. Mai entendre, perquè no poden ésser converses normals o sobre temes professionals. El que tinc en contra de reciclar-me en anglès, és que tenint un limitat vocabulari, però molta facilitat de comunicació i concreció, he pogut fer tota una llicenciatura i dos anys de doctorat en anglès (amb múltiples exàmens escrits i orals). Em fa una mandra tremenda. Però no puc considerar que sé anglès, sinó tinc el nivell de fer una conferencia sense papers i afrontar el debat posterior.

També ha començat tota la tasca de l'associació cultural Vivéncia Aranesa d'Aran. Serà difícil entendre's amb el sector dirigent d'aquest país, no hi ha manera que entenguin estratègicament el valor de la cultura en el procés de reconstrucció nacional d'Aran i d'Occitània. Aquí tothom entén de negocis, turisme i cales, però creu que la cultura només és per l'Institut i els nois i noies, o en tot cas és cosa del Conselh o sigui la cultura sectàriament oficialitzada, bloquejada i anestesiada.

Avui tot està nevat, al final he aconseguit adaptar-me a la neu en la tasca diària i a més estic salvat, perquè ja tinc una rentadora-assecadora, sobretot assecadora.

Amb una diferencia d'horari i em temo amb una concepció diferent dels cursos on line, avui començo el curs de psiquiatria: "Burn out, mobbing, etc. Las situaciones de crisis en la práctica clínica diaria". És un curs ofert pels professors de la Universitat de Buenos Aires (Argentina), Enrique De Rosa Alabaster i Diana Paulina Thomas.

És un curs curt, de 30 hores, que està lligat al "V Congreso Virtual de Psiquiatría, Interpsiquis 2004" que s'està celebrant.

A mi, a traves d'una auto-estratègia docent molt heterodoxa, em servirà per reciclar-me millor en la "psicologia i psiquiatria de nacionalisme", de fet ho vull lligar amb les "patologies del nacionalisme", en concret amb la neteja ètnica. Mai s'acaba de saber prou, de la meva especialitat de politicologia.

NOU GOVERN A L'ESTAT ESPANYOL, FANTÀSTIC PER HAVER TRET DEL PODER AL PP!!!.

AVUI L'ESTAT ESPANYOL ÉS MÉS DEMOCRÀTIC.

SI JO FOS ESPANYOL HAURIA VOTAT AL PSOE, COM A CATALÀ NOMÉS HO PODIA FER A PARTITS CATALANS, O SIGUI AQUELLS DE TOTAL INDEPENDÈNCIA COM A PARTITS.

FELICITEM-NOS PEL CANVI !!!

JUSTIFICACIÓ DE VOT


Sóc un professional políticament independent, no estic enquadrat en cap partit i per tant, avui, tampoc tinc carnet de partit. El meu compromís és democràtic i funciono com un elector ras i comú. Cada eleccions són un món propi i no em moc per consignes preestablertes.

La meva militància és política i cívica: sóc independentista català i socialdemòcrata, i treballo pels drets humans i dels pobles.

En l'actualitat, tinc una vocació de tasca transversal, perquè el nacionalisme català de tots colors tingui dinàmiques conjuntes. Treballo per escurçar la fractura entre CiU i ERC.

Durant més de 36 anys he estat militant actiu de l'independentisme, enquadrat en partits, grups i plataformes (en clandestinitat i en democràcia). Durant molt de temps el nacionalisme possibilista del pujolisme, ha estat la meva manera d'entendre el procés nacional català. El pujolisme ha estat un nacionalisme transversal i de síntesi. M'he entès i m'entenc molt bé, amb els convergents històrics, de tots els colors ideològics, en especial amb l'antiga guàrdia del President Pujol. Quan va arribar Artur Mas com a presidenciable, li vaig fer costat publicament : com a candidat i no com a partit ni com a coalició. Ni ell, ni CiU mai varen entendre que és una mobilització popular i catalanista de suport a un candidat, mentre que ells promovien el màrqueting pagat i la mobilització "d'anada al míting que tocava".

En aquestes eleccions, CiU s'ha decantat en el liderat, definitivament cap el nacionalisme de dreta o demòcrata-cristiana que és Duran, i això és producte dels acords interns del post-pujolisme. I Artur Mas està segrestat i sense iniciativa. En aquestes eleccions CiU no és una opció de síntesi. En aquestes eleccions un independentista/socialdemòcrata no pot estar representar per Duran. Simplement perquè no hi cap en el seu projecte.

ERC té una estratègia amb el PSC, que no comparteixo. Però si que comparteixo, el discurs obert i ferm de l'independentisme, a més també comparteixo el diàleg com a forma d'acabar la violència d'ETA. Desprès del linxament de Carod, aquest té el meu suport i solidaritat activa. M'avergonyeixo de la reacció de Duran en l'anomenat "afer Carod".

El més lògic davant de tot això, era millor quedar-me a casa i abstenir-me. Però desprès dels afers de Madrid, de les manipulacions del PP, vull que passin dues coses: primer, que a Madrid hi hagi un grup parlamentari independentista català i segon que és faci fora del poder als reaccionaris del PP.

El PSOE ni de bon tros és cap meravella, però és el mal menor. Avui no és pot jugar a equidistàncies com les de Duran.

Per això, en aquestes eleccions: he votat a la circumscripció de Lleida, des de Vielha, a ERC al Congrés i m'he abstingut al Senat.

FEM FORA DEL PODER AL PP

Tot plegat és un insult tant gran a la intel·ligència i a la democràcia que cal anar a votar per treure del poder al PP. I ho dic jo, que m'havia proposat abstenir-me, per la fractura del nacionalisme català i per tota la negligència política de CiU i d'ERC.

Però cal derrotar al PP : una dreta de matriu franquista i mentidera. Un autèntic perill per la democràcia i pels Països Catalans, i també pels espanyols, que no haurien de dubtar de treure del govern a aquests manipuladors.

Ens varen ficar a la guerra d'Iraq i ara recollim els fruits. Ja és poden preparar els britànics.

Per altra banda, tots els mitjans de comunicació, públics i privats, espanyols i catalans, s'haurien de revisar que fan, perquè ha estat una vergonya tota la campanya electoral i sobretot la cobertura dels fets de Madrid.

Quan presentador (periodista?) impresentable hem hagut d'aguantar, quanta explotació pública del dolor privat i quanta manipulació !!!.

Els fets de Madrid, novament estant desencadenant tota la mala bava d'aquells que aprofiten qualsevol ocasió per atacar el nacionalisme de llibertat o sigui l'independentisme. És tant indignant articles proto-feixistes, com l'article "Autopsia" de Fernando Savater al diari de Madrid "El País" d'avui, com diferents comentaris dels tertulians de la caverna, fetes fins i tot als mitjans de comunicació públics de Catalunya, que no es pot acceptar.

Barrejar la "defensa" de la Constitució: imposant-la, i continuar l'atac al nacionalisme democràtic i pacífic, és de molta barra i és que el nacionalisme espanyol d'avui és fonamentalista i autoritari.

Tota la meva solidaritat amb la gent de Madrid, TOTA, però no amb la classe política i el seu univers mesquí i absolutament reaccionari.

Una vegada més els independentistes ens fan justificar, i no és pot fer cap anàlisi que primer no hagis de dir, el que és obvi, que rebutges la violència i et repugna els fets de Madrid. Fins i tot un acaba autocensurant-se, per evitar males interpretacions, per exemple jo havia llegit un article de la publicació electrònica basca, IzaroNews.com, és un article d'una persona que no conec, d'un tal Francisco de Luzuriaga, i és titula "Ocasión de oro para ETA". La tesi de l'article és que ara és l'hora de declarar una treva indefinida. Doncs bé, jo l'havia reproduït en aquest Diari, afegint uns comentaris meus, dient que cal la treva i a més cal ara la declaració definitiva de l'acabament d'ETA. Però les males interpretacions i l'asfixiant ambient contra qualsevol independentista, fa que jo hagi retirat l'article, perquè no conec l'autor i perquè el llenguatge del text podria semblar que és vol salvar la cara dels violents. N'estic convençut que caldrà diàleg i salvar la cara de molta gent, per acabar el conflicte armat basc, però els consells a ETA ho han de fer els del seu entorn. A mi en correspon no aconsellar, sinó exigir i denunciar.

AMB LA GENT DE MADRID.

EL PP: EL NACIONALISME ESPANYOL DE DRETA

No hi ha cap dubte, com d'altra banda jo he reivindicat sempre, que la política del PP està "soldada" per un discurs nacionalista espanyol. Encara que molts acadèmics de Londres, especialitzats en la dreta del PP no ho sapiguem, o ho camuflin, s'estan convertint o s'haurien de convertir en especialistes de "nacionalisme estatal i/o imperial".

Cal retenir la següent noticia d'Europa Press d'avui, que a continuació reprodueixo, per ratificar que el PP és nacionalista. Ho diuen ells !!!, per tant que els acadèmics deixin d'ésser més papistes del Papa. O en el cas anglès, més reials que la Reina.


LA NOTICIA


Piqué apel·la al vot patriòtic i diu que no només els "nacionalismes perifèrics" poden usar aquest terme
10/03/2004 16:09
BADALONA (BARCELONÈS), 10 (EUROPA PRESS)


El president del PP de Catalunya, Josep Piqué, ha apel·lat avui al vot patriòtic de les persones que confien en la unitat d'Espanya tal com està contemplada en la Constitució i ha considerat que no només els "nacionalismes perifèrics" poden referir-s'hi en aquests termes.

Piqué s'ha reunit avui a Badalona (Barcelonès) amb representants de la societat empresarial i esportiva del municipi. Des d'allà, ha compartit la crida del secretari general del PP i candidat a la Presidència, Mariano Rajoy, de demanar el vot del "patriotisme".

Preguntat per aquesta qüestió, s'ha mostrat d'acord amb Rajoy "des del punt de vista de totes les persones que creuen en la idea de l'Espanya de la Constitució". "En aquests moments l'opció que es troben és el PP, per descomptat", ha agregat.

Segons Piqué, "aquí sembla que només poden utilitzar aquests termes els nacionalismes perifèrics i quan s'usen sobre Espanya sembla que no es poden utilitzar". "Qui s'escandalitzi per aquestes coses no està aplicant la mateixa vara de mesura", ha afegit.

Mentre passen coses importants, i mentre estic investigant sobre la vida política, cultural i social d'Aran, sorgeixen problemes domèstics, diem-ne menors, però que encara que siguin misèries meves, son la punta de l'iceberg d'una manera de viure a l'Alt Pirineu occidental amb la seva relació amb Lleida. Vielha depèn de Lleida en moltes coses, entre elles en sanitat, però Lleida -o almenys alguns negligents- tracten a la gent de les comarques com a imbècils. A continuació un exemple:


Distingits senyors d'Establiments Miró S.L. :

Estic summament molest per la manera com soc tractat com a comprador que viu a Vielha i que a traves de la seva Web he volgut comprar uns rentadora-secadora.

Incomprensiblement, se m'ha comunicat que la rentadora, en el moment del lliurament, seria deixada al carrer, perquè vostès no la lliuren a casa quan és un pis.

Jo, he començat la compra via internet, desprès he rebut una trucada de la botiga de Miró Lleida, i per casualitat va sortir a la conversa que el lloc de lliurament era un pis, llavors qui m'atenia em va dir que ho havia de consultar. L'endemà se m'ha deixat gravat al meu contestador telefònic, que la rentadora seria deixada al carrer. (Està gravat per qui ho vulgui sentir).

Amb una nova trucada a Lleida, em vaig guanyar l'acusació de demagog quan vaig dir que el lliurament a Vielha tal com el volien fer, em convertien en un client de segona. Se'm va comunicar que el lliurament la feia una missatgeria que no feia els lliuraments a domicili.

Bé, tot és tant de ciència-ficció i de falta de professionalitat que no puc fer més que queixar-me, renunciar a la compra i denunciar-ho públicament.

No potser que Miró ens tracti d'aquesta manera: perquè vostès diuen que fan el lliurament a domicili i ha acabat se'n enganyós. I si enviar coses a Vielha, i ho fan a traves de tercers, busquin vostès una missatgeria que faci bé el lliurament. És un insult a la intel·ligència voler fer creure que lliurar d'aquesta forma els electrodomèstics és una via normal.

Jo havia comprat moltes coses a Miró a Saragossa i mai havia hagut problemes de lliurament, Miró Lleida potser és el vostre establiment mes desconsiderat, però és de vergonya que tracteu als clients d'aquesta manera.

Cordialment,

Joan-Ramon Colomines-Companys

PD: M'hagués agradat poder parlar amb algun directiu d'Establiments Miró, però vostès tenen una Web anònima, sense noms i cognoms, i per això em veig obligat a escriure a un e-mail genèric i anònim.

Desprès d'haver estat "l'acompanyant tonto" de diferents seleccions per a un lloc de treball, que des del primer moment ja estaven donats, començo el compte enrera per retornar al Regne Unit.

I per fer això, a part de tota una complicada i cara logística, hi ha el meu reciclatge de la llengua anglesa. Aquest és un dels objectius principals del meu reciclatge i per això seguiré cursos de l'Escola virtual d'idiomes per a universitaris - la EVIU -, a més de moltes hores diàries de classes presencials de conversa, a Vielha, amb uns professors que sembla que són nord-americans. Però tot això, del treball presencial està per concretar, el treball on line començà demà.

A la London School of Economics and Political Science quan estic en un debat públic, amb poca o molta gent, un dels esports que s'utilitza per tombar el meu raonament, sobretot si te'ns algú entre les cordes, és el tema de l'idioma. M'he sentit a dir "no ens entenem, perquè hi ha un problema de comunicació lingüística", sigui veritat o no, en alguns casos, el problema és que la llengua transmet ideologia. I per molt que diguin en anglès "catalan region" nosaltres som una nació, i no cal que en vinguin amb virgaries lingüístiques i el que els hi cal és renovar un llenguatge d'arrel imperial.

Mai més m'enganxaran per l'anglès!. Aquest és el meu desig, però el meu anglès encara respirà un accent d'Eixampla barcelonina.

Com que avui estic en crisi personal, millor que comenti una altra crisi més frívola, però també, enormement greu, que és la censura al Regne Unit, ni que sigui en un anunci de llenceria fina.

En concret, l'organisme britànic Advertising Standards Authority ha censurat a l'edició britànica de la revista Vogue, una campanya de publicitat protagonitzada per la model Elle Macpherson. La campanya és de llenceria, de la marca de la pròpia model.

Les raons de la censura, és una suposada masturbació femenina. La imatge "perversa" es veu, com si fos a traves d'un forat d'un pany.

La doble moral dels anglosaxons!!!. Unbelievable !!!.
A mi m'agrada tota la roba intima femenina. The plain truth !

Ja sóc a Vielha, desprès d'un horrorós viatge en autocar, des de Barcelona. Està nevant. Tot plegat ha estat una setmana molt forta, que trigaré molts dies a pair. I que suposo que a poc a poc hi aniré reflexionant.

Cronològicament (més o menys):
- Una visita al mar amb la Piuca.
- Una tarda a Blanes havent vist la pel·lícula "Lost In Translation" de Sofia Coppola.
- Un vespre a Masnou havent vist "La pelota Vasca. La piel contra la piedra | Euscal Pilota Larrua harriaren kontra", de Julio Medem.
- Una nit a un hotel de Blanes, davant del mar.
- Una compra de llibres mèdics a Barcelona.
- Una anada sentimental a la Facultat de Medicina de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.
- Un pre-operatori amb un cateterisme al meu pare, al servei de cardiologia de Sant Pau.
- Una operació de cor al meu pare, amb canvis a la mitral i la incorporació d'un altre marcapàs a l'Hospital de Sant Pau.
- L'escenificació hospitalària d'una relació familiar peculiar.
- La visió d'un curt molt ben fet, del meu fill Marc.
- La discussió d'una Web pel meu germà Lluís.
- Sopars a restaurants: del país, italià i japonès.
- Cinc nits a un Hotel de Barcelona.
- Examen on line sobre l'Esquizofrènia d'un Màster de Neurociències.
- Marejades descomunals, en tots els trajectes llargs del viatge.
- Una setmana de despeses bastant altes.
- Una redefinició del meu itinerari professional i de compromís cívic.

Avui començo un viatge per Catalunya, no sé si podré connectar-me a internet, encara que els més optimistes o els "polítics pinotxo", diguin que hi ha molts punts públics per tot el país, per connectar-se. Això no és veritat. Hi ha moltes capitals de comarca sense ni un trist cafè d'internet o una biblioteca que ofereixi el servei. Potser un dia hi arribarem, però de moment em serà difícil escriure al Diari.

Tot i les meves discrepàncies amb Vicent Partal pel seu asfixiant monopoli "nostrat" de les coses d'internet, a més dels seus escandalosos silencis polítics perquè alguns dels seus clients són partits polítics, reconec que Partal té una visió lúcida de molts temes, i aquest cop estic plenament d'acord amb el seu article "Presoners del discurs del PP" publicat en la seva secció MAIL OBERT de la publicació VILAWEB. El reprodueixo a continuació:

Presoners del discurs del PP

19/02/2004

L'anunci d'una treva d'ETA limitada al Principat ha provocat que el cent per cent de la classe política catalana es manifestés indignada amb aquesta declaració. I el cent per cent de l'espanyola. I un tant per cent enorme de la basca, amb l'excepció de Batasuna i d'Eusko Alkartasuna que han saludat el gest com un pas cap a la pau i han demanat que la treva s'estenga a Euskadi i a Espanya.
Què ETA deixe de matar al Principat és una mala notícia? Ahir ho semblava. Alguns diuen que és una mala notícia perquè és una trampa. Però això significa que preferim acceptar la hipòtesi que podria haver atemptats. Si fem cas de la reacció unànime de la nostra classe política fins i tot no és ja que no es puga acceptar negociar amb ETA. Molt pitjor encara: ni tan sols podem acceptar que ETA declare una treva. No conec cap cas d'una reacció semblant enlloc del món.
Durant una recent i famossísima entrevista ETA va dir que "somos como un avión que no encuentra pista donde aterrizar". Els hauríem de facilitar entre tots, aquesta pista si això contribueix a acabar amb la violència? No caldria saludar en conseqüència aquesta iniciativa i exigir que siga l'inici de l'adéu a les armes i s'estenga immediatament a la resta de l'estat? O és que estarem en contra de la fi dels atemptats fins el dia que el PP ens done permís?
La pregunta és retòrica. El PP ha aconseguit fer de tot l'arc parlamentari presoner de la seua política a través de la lluita antiterrorista. Usant la política antiterrorista. Molts tenim raons més que suficients per a dubtar si el PP té interés en acabar amb ETA o si busca usar ETA per a acorralar el nacionalisme i destruir el PSOE. És a dir per a perpetuar el seu poder. Però qui ho encara això políticament?
El PP se sent molt còmode en aquest esquema. Sempre guanya. La incomoditat de l'esquerra catalana ja és notable: sap que el PP utilitza aquest afer contra el tripartit. Tanmateix no és capaç de donar un missatge diferenciat i continua fent seguidisme de les posicions del PP i acceptant que aquest partit marque el temps i els temes del debat. Perquè no van més enllà? Perquè no denuncien l'absurditat que significa rebutjar un pas d'ETA cap a la pau?

Vicent Partal director de Vilaweb

Josep Bargalló serà el nou conseller en cap, i Marta Cid serà la consellera d'Ensenyament. Aquesta és l'informació d'urgència que feia Vilaweb. Tota una primícia a pocs minuts de la roda de premsa de Carod, en la que no havia dit noms, havent deixat al President Maragall fer pública la proposta de candidats i, obviament, els nomenaments. M'agradarà explicar i reflexionar algun dia, com arriben les noticies a l'espai de comunicació de ràdio, televisió i internet a Catalunya. Al mateix moment, "El Mundo" deia: "Esquerra desafía a Zapatero y exige reforzar su papel en el Gobierno catalán". Tota una altra perla. Escolto alguna tertúlia de Madrid i realment és la caverna total.

A Aran continua nevant.

TREVA

Una primera reacció davant la declaració d'ETA d'una treva a Catalunya, és que agradi o no, la pujada electoral de l'independentisme català, va tenir i té una enorme repercussió a l'independentisme del País Basc (tant als polítics com als violents). Per això va haver la "famosa" reunió de Carod.

Aquesta treva està feta d'una forma perversa i trenca la convivència, a més embruta l'independentisme democràtic. Però agradi o no, és un primer pas per la pau, però totalment insuficient, perquè l'únic comunicat que fa falta seria l'abandó definitivament de les armes. L'independentisme català començarà ara un difícil camí polític, entre uns i els altres, han aconseguit que tothom en sigui sospitós. Incloent-hi el nacionalisme convergent.

He vist avui, una entrevista de Carod-Rovira al programa de Júlia Otero a TV3, i en trec dues impressions: Una impressió, és que cada minut que anava avançat l'entrevista, ERC anava sumant vots. Ni que ho hagués preparat un gran equip de comunicació, segurament mai hagués pogut aconseguir el grau de sinceritat i tranquil·litat que Carod estava transmeten. Tots els independentistes catalans estant i estem d'enhorabona. Perquè Catalunya té un lideratge independentista, amb un gruix moral a prova de linxaments. Tot hi que en aquestes eleccions, jo em quedaré a casa.

La segona impressió és que s'ha trencat definitivament qualsevol química personal, si és que mai n'ha existit una mica, entre el tàndem Mas-Duran i Carod. Quan van mal dades, hi ha un sentit de país i de civilitat que el duo convergent no sap exercir. Artur Mas s'equivoca d'anar amb "maquiavels provincians" i practicar el seu estil, perquè al final ho acabarà se'n ell. Duran ha estat indigne en l'anomenat "Cas Carod" i en Mas una mala fotocòpia d'un "pinxo de barri".

Estic llegint una biografia de Golda Meïr de Roser Lluch i Oms. No és possible saber de "nacionalisme i identitat nacional" sense entendre el sionisme i sobre els jueus en general.

L'any passat vaig aprofundir molt a Londres sobre l'Holocaust, i el cor se'm va fer tant petit, per la descoberta detallada de tanta barbaritat, que vaig entendre moltes coses d'avui. Jo que mai he estat contra els jueus, i que els hi tinc un profund reconeixement, si que estic contra l'actual govern de Sharon i la seva política criminal, que és tota una altra cosa.

A Londres dinava i em passejava, molt sovint per simpatia, pels barris jueus de la ciutat, i em sobtava trobar pel carrer grups de persones, que amb una guardiola a la mà, demanaven donacions per Israel. Però, si és tota una potencia avui, els hi deia!!. El que em fascina dels jueus és aquest esperit de "poble-projecte comú", aquest sentit de "pinya". A la nit vivia en un barri londinenc, al costat d'una mesquita. Ja no era de visita, sinó que convivia entre musulmans i també amb ciutadans indis.

Jo em sento jueu, com em sento palestí. El que no em sento és al costat de cap criminal de guerra, tingui el color que tingui. Estic contra l'israelià assassí i contra el palestí assassí. Estic contra un exercit repressor i contra uns suïcides també fanàtics i feixistes. I sobretot, cal acabar l'opressió dels palestins.

Fa temps que va començar la meva relació acadèmica amb Israel. Va ser a traves de la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, quan vaig començar a interessar-me pels treballs de psicologia del Professor Reuven Feuerstein de Jerusalem, sobre el "Programa enriquiment instrumental (PEI)". Va ésser en Josep Gallifa i Roca el responsable de què jo hi agafes tant d'interès sobre l'enriquiment instrumental. Encara que mai entendre, el perquè és tant difícil treballar amb la gent de la Blanquerna, encara que això és tota una altra cosa.

Fa temps, que l'equip de Feuerstein, veien la conflictiva del seu país, que organitzen a Europa "International Workshops" per transmetre totes les seves teories. Però el que seria interessant és anar al "The International Center for the Enhancement of Learning Potential (ICELP)" de Jerusalem. Encara, el que ho faria tot més interessant, seria trobar a Israel la gent del "Front Nacional de Catalunya" que s'hi varen exiliar.

Jean-Marc Bouju ©

The international jury of the 47th annual World Press Photo contest has selected as World Press Photo of the Year 2003 a color image of the French photographer Jean-Marc Bouju of The Associated Press. The picture shows a detained Iraqi man comforting his 4-year-old-son at a regroupment center for POWs near Najaf, Iraq. The picture was taken on 31 March 2003.

UNA ABSOLUTA OBSCENITAT!!! La guerra i que ens ho puguem mirar a traves d'un premi. Almenys serveix per a la denuncia.

ASSESSOR-CONSULTOR

"...Sóc l'únic assessor-consultor del període pujolista, del que s'ha informat de forma transparent al Parlament, per escrit: del que cobrava, que feia i de qui depenia. I precisament fou a traves d'aquesta informació pública, que se'n va seguir calumniant...".
Cita d'una carta meva dirigida a l'Honorable Conseller de Comerç, Turisme i Consum Senyor Pere Esteve, de la Generalitat de Catalunya. (23 de gener del 2004).

--------------------------------------
Avui he rebut a Londres, una part dels diners que em devia la Generalitat de Catalunya. ( 2.609, 09 lliures esterlines, encara que jo en rebo menys, perquè el banc se'n queden 6 lliures per transacció, uns 370 euros en tot el contracte).

Aquests diners rebuts és només una part del deute, per la prestació dels meus serveis professionals a Turisme de Catalunya a través del Catalan Tourist Board de Londres, durant el mes de desembre del 2003. Falta cobrar "la quantitat correctiva de revisió salarial anual 2003 que especifica la clàusula segona de l'addenda al contracte d'arrendament de serveis professionals firmada l'1 de gener de 2002", és a dir 1.059 lliures esterlines. Si l'etapa anterior, no hagués estat una "olla", aquesta correcció s'hagués aplicat mensualment, però no ho varen fer, per pura mala gestió i en algun nivell per "mala fe".

O sigui, el govern Maragall ha pagat part de la meva factura, desprès d'un mes i 12 dies. Espero cobrar el que resta i que està totalment suportat per un contracte totalment legal i més que raonable. Encara que per molt que tardin, mai em "puntejaran" tant, com ho va fer el Director Civit, que contrasta brutalment amb les atencions del Conseller Subirà.

Per altra banda, tant que m'havia acusat la "brunete mediàtica" per aquest contracte, i -oh miracle! El contracte especifica que s'acabava el mes de desembre passat, i en concret especifica per escrit: "sense possibilitat d'ésser prorrogat". O sigui que res de res, d'haver-me blindat o enquistat d'alguna manera a l'administració pública catalana.

Tinc moltes ganes d'acabar aquest tema de diners, i publicar de forma detallada el que ja tinc escrit sobre "Turisme de Catalunya" i les "oficines exteriors". Perquè com ja he explicat, al Conseller de Turisme, en la carta que citava al començament d'aquesta nota: " ...cal transformar l'Oficina de Londres, per construir una nova projecció exterior catalana del turisme a l'àrea anglosaxona, perquè era, i desgraciadament encara és, totalment espanyolitzant i que no respon ni al nacionalisme, ni al catalanisme del govern...". (...) "...espero encoratjat en aquesta nova etapa, que "Turisme de Catalunya", s'encarrili cap a una nova política de projecció a Londres, de manera estratègica, moderna i totalment catalana...".

..................

MÉS SOBRE LA UNIVERSITAT I LA FOTOGRAFIA

La reproducció ahir, d'un tros d'una conversa amb el meu fill a traves del Messenger, no només va ésser el descobriment d'una conversa personal a traves d'internet, - que per cert, és una extraordinària tecnologia per conviure entre gent que estimes i la tens lluny -, jo crec que és més, perquè són unes reflexions que és poden generalitzar i s'han de saber interpretar.

La primera cosa, és que educar un fotògraf només amb tècnica, seria un error i crec fermament que un creatiu de la fotografia sinó és "llegit" i molt format culturalment, no és res. Segon, que a les nostres universitats arriben estudiants a segon curs i encara els hi falta de "lletra", per tant celebro l'enriquiment de vocabulari a l'aula. Tercer, que hi ha carreres, i sobretot la de fotografia, que és "perden" amb tècniques més pròpies d'altres especialitats, que la seva pròpia. I quart que la il·lusió que té l'estudiant quan comença cada nova assignatura, moltes vegades és brutalment truncat per un estil "classista" de qui ocupa la tarima o exerceix la gestió de la facultat. Una separació docent típica de tribunal i competició, que d'educació en majúscules. I una gestió "carca", incompatible amb una universitat cosmopolita i creativa.

L'Escola de Fotografia de la Politècnica de Catalunya, és una universitat pública amb uns preus desmesuradament privats, i el que ofereixen, ratlla en alguns casos, la negligència universitària. Els que mirem i paguem, hauríem d'estar callats?.

TROS DE CONVERSA AL MESSENGER 6.1.

LES IMPRESIONS DEL MEU FILL MARC DAVANT LES NOVES ASSIGNATURES DEL TRIMESTRE A LA UNIVERSITAT (Segon curs de fotografia).
(..............)
marc:
ei, deixem que et comenti les primeres classes
joan-ramon:
digues
marc:
una primera anàlisi de les 4 assignatures que he tingut
marc:
1a: laboratori i sistemes d'impressió...
marc:
molt interessant, fem ampliacions en color, servirà per poder produir alguna exposicioneta en color
marc:
2a: estructura de la producció fotogràfica...
marc:
ens ensenyen a produir una imatge d'encàrrec... des de la demanda del client, fent el pressupost, mirant el material necessari
marc:
localitzacions,... i finalment fer la imatge
marc:
molt, molt interessant
marc:
seria fotografia d'estudi, o comercial
marc:
3a: Teoria, crítica i estètica de la imatge
marc:
molt, molt interessant, però amb un gran trauma amb el professor
marc:
avui he sortit de molt mal humor de classe
marc:
no aconsegueixo prendre apunts amb aquest home
marc:
no para de dir que estem a la universitat, i que hem de tenir un vocabulari corresponent, però això es tradueix en que llegeix les classes que porta preparades...
marc:
amb unes paraules tant cultes o rebuscades, que no hi ha manera d'apuntar fluid
joan-ramon:
utilitza una gravadora
marc:
primerament perquè la meitat de les paraules que diu mai les havia escrit abans, i a mes a mes perquè repeteix les frases,...
marc:
però per donar mes varietat cada cop les diu amb noves paraules... i adjectius sinònims
marc:
fins i tot en cada frase que ha de definir algo... enlloc de posar-hi un adjectiu en diu 10 de seguits
marc:
tot això fa que...
marc:
el cervell tingui una acumulació de paraules sense saber la idea bàsica
joan-ramon:
exagerat!
marc:
pq?
joan-ramon:
i la quarta assignatura?
marc:
disseny centrat en l'usuari
marc:
merda de multimedia !
marc:
molt interessant, però no per la meva carrera
marc:
es tracte de analitzar usabilitat de webs, etc
marc:
un moment que em truquen

.....................
marc:
torno a ser aquí
joan-ramon:
dic exagerat, per l'enorme dificultat que dius que té el vocabulari del profe de "Teoria, crítica i estètica de la imatge".
marc:
no es que tingui dificultat el vocabulari
marc:
el problema és prendre uns apunts amb cara i ulls
marc:
perquè a mi m'agrada apuntar la meva frase del que ell diu
marc:
però dona la classe dictada
marc:
i cada cop que repeteix les frases ho fa de forma diferent
joan-ramon:
perquè ho entenguis
marc:
un moment que trec els apunts i t'escric alguna frase seva
joan-ramon:
val, alguna cosa més de les classes?
marc:
res mes, em falten saber com son les assignatures de interfícies i sistemes de vídeo, que crec que son les pitjors
marc:
i ja tinc por del xungo de quatrimestre
joan-ramon:
i la frase?
marc:
es que tinc la carpeta al malater del cotxe junt amb les claus del cotxe a Sagrada Família
marc:
ara i haig de tornar amb unes altres claus
joan-ramon:
val
joan-ramon:
adéu
marc:
adéu
marc:
gràcies pels llibres
joan-ramon:
ah! la conversa la penjaré al meu diari
marc:
pq?
marc:
quin tros?
joan-ramon:
"impressions del Marc davant les noves assignatures".
joan-ramon:
d'acord ? si o no?
marc:
no se
marc:
com vulguis
joan-ramon:
adeu
joan-ramon:
si et molesta, no ho faré
marc:
no em molesta gens
joan-ramon:
adéu
marc:
dew


(..............)


--------------------------------------------------------------------------------------------------

DESPRÈS DEL GOVERN TRIPARTIT...

Ja he començat la recerca sistemàtica de feina estable. El propòsit és enviar un currículum diari, en especial en algun indret dels Països Catalans i sobretot al País Valencià, el meu proper objectiu professional i acadèmic, a més l'altre gran opció és Londres.

Avui ja he dormit a casa. Assegut davant l'ordinador, la xarxa que m'han posat a l'interior del meu cos, molesta i fa mal. La broma que m'havien posat un filat, com el del corral de les gallines, ara sembla com si fos veritat.

Tinc molta feina endarrerida, molt per llegir i molt per escriure.

Vielha, 2 de febrer de 2004


Josep-Lluís Carod-Rovira
Secretari General d’ERC
Seu Nacional
Villarroel, 45 entresol
08011 Barcelona






Benvolgut Josep-Lluís Carod-Rovira,

Tota la meva solidaritat i el meu respecte personal.

Potser hi ha pogut haver algun error de forma en la pràctica governamental, en l’afer del contacte amb ETA; però jo crec que no hi ha hagut cap error, ni en la forma ni en el fons, de la dinàmica que has obert en el camí per resoldre la violència en la qüestió basca.

Ara he retornat de Londres i viuré a Aran, fent recerca sobre el nacionalisme aranès.

Com que jo no crec en una solidaritat formal com un “bla, bla, bla...”, o com una simple adhesió a un manifest a favor teu, jo voldria oferir-te una solidaritat totalment compromesa, per això, davant tota aquesta dramàtica situació, -des de la meva independència política-, estic al teu servei per qualsevol cosa que necessitis a la Val d’Aran. Segur que hi ha molt camí conjunt per recórrer.

Una abraçada.

Joan-Ramon Colomines-Companys

Fa molts dies que no escrit res, acabo de patir una operació quirúrgica: una simple hernioplàstia, que m’ha deixat fora de joc fa molts dies. Ara en el post-operatori, estic seguint, detalladament, que passa en la política catalana i espanyola. I no deixo de sorprendre’m, com quasi tothom. Però sobretot constato, entre mig de tant histerisme, que no se sap explicar bé, la lògica de l’independentisme català per participar en el procés de pacificació del País Basc.

És de vergonya el linxament a Carod!!!.