dijous, de novembre 03, 2005



Reclòs en la meva torre de vori de Vielha, passo una petita grip, però per a mi representa un pes enorme. Els mals físics m’empetiteixen, mentre que els mals mentals, em fan crear sòlides dreceres per sortir-me de l’embolic. Tota una paradoxa, sobretot per aquells que creiem que no hi ha mal mental sense una base biològica.

En situacions de debilitat física sempre descobreixes coses i jo he redescobert aquests dies la sopa d’all o sigui les pel·lícules en DVD. Amb pel·lícules, llibres, internet, música i muntanyes de material per a dibuixos i escultures podria viure dies i dies tancat en una cova, com les meves “coves” a les residències universitàries de Londres i la de Can Feliu del Cantó.

Des del llit he seguit el debat al Parlament Espanyol sobre la proposta del nou Estatut d’Autonomia. I m’han semblat excel·lents i eficaces les intervencions dels comissionats del Parlament de Catalunya.

El discurs de la Manuela de Madre no m’interessa, però és ben real. I no és que no m’interessi el sentiment profund de les coses exposades, que sí que m’interessen sobretot la qüestió de la seva emigració, sinó el que em preocupa és el rerafons polític del que representa. Perquè com sempre la tradició de l’antic PSUC i de Comissions Obreres és molt més nacional catalana que la tradició de l’antiga federació catalana del PSOE, i això s’ha reflectit amb tota mena de detalls, en la seva intervenció parlamentaria.

A Mas i a Carod els hi espera a Catalunya un futur de duel a mort, i encara no tinc idea com s’ha de reconduir tot això. Però evidentment haurà d’ésser d’una forma imaginativa i productiva, buscant una sortida per evitar la trencadissa definitiva del nacionalisme català.

Aran, la Val d’Aran, ha estat totalment fora de l’escena parlamentaria de les “Cortes Españolas” i també de la societat civil mobilitzada a Madrid. Tot un altre símptoma per a pensar-hi.



...

dijous, d’octubre 27, 2005

VA
Comencen el canvis profunds de l’associació Vivéncia Aranesa. S’aproxima ja la data de treballar com una ONG amb standars de gestió professional, per augmentar la seva eficàcia cultural i cívica. La solidaritat i l’associacionisme d’avui, no és incompatible amb un treball ben fet, encara i sobretot pel fet d’ésser artesanal.

Estic profundament satisfet del treball de lobby de Vivéncia Aranesa en la part sobre Aran en el nou projecte d’Estatut d’Autonomia. Malgrat les incomprensions, els aprofitats i els sacrificis, s’ha de seguir treballant a la “cuina” de l’occitanisme.


...

dimecres, d’octubre 26, 2005

..............

Fer costat avui a Xirinacs, fins i tot des de la discrepància, és retornar a la reivindicació dels valors democràtics en profunditat, en un moment de d’alta xenofòbia contra Catalunya.
...................................Llibertat a Lluís Maria Xirinacs !!!


...

dimarts, d’octubre 25, 2005



Rosa Lee Parks (1913-2005)


...

dijous, d’octubre 20, 2005

Estic a Barcelona participant en una espècie de Mètode Gronhölm o sigui una selecció laboral despietada, on la guerra de nervis és l’eix principal. Els de l’agència de selecció desprès d’haver-te analitzat en períodes anteriors, ara fan com els desapareguts, no saben no contesten, com sinó et coneguessin. Al final, el joc és fer-te viatjar d’urgència, i saber com te les enginyes per aconseguir venir des de Londres avisat precipitadament. Hi ha moments de tanta precipitació, que només pots venir amb un inabastable vol privat, per això cal preveure una planificació de viatge raonable i jugar-te-la. Sort que són ONGs Internacionals, perquè si fossin multinacionals pures i dures, potser em farien venir a peu coix. HELP!!!.


...

dimecres, d’octubre 19, 2005



Contes de Londres

La violoncel·lista
(Segon lliurement)



L’Eduard s’havia apuntat a classe de veu, de fet l’havien apuntat els seus superiors de la Unitat de seguretat de Simmons & Simmons.

-Almenys, pensaven, que aprengui a dir les coses, ja que ha d’estar en aquest cau de tarats de cultura.

Quedava clar que enviar a un dels seus, a una escola de música i drama és feia només per raons de servei, lluny de fer-ho per amor a l’art.

La classe la dirigia la senyoreta Sara, una anglesa de faccions asteques, que portava un monyo com una carxofa, que s’anava movent rítmicament, quan, amb intensitat, animava als components de la classe a fer exercici.

-Vinga!, vinga en cercle!. Repetia la Sara.
-Sembleu nenes.

Nenes no ho eren, no hi havia cap femella, però l’Anthony tenia una ploma més que activa i li agradava presentar-se amb uns pantalons ajustats que marcaven un paquet esplèndid, que se l’anava canviant de camal del pantaló durant tota la classe.

Al grup, a més, hi havia un colombià, que s’acabava de donar un temps de separació amb la seva parella, que és tant com dir avui: “Estic lliure amb ganes de gresca a tothora”.

Sempre que l’Anthony se l’insinuava, cosa que passava sovint, el colombià deixava anar un renec i li recordava que a ell li anaven les dones i sobretot amb molt de pit.

Acabaven la trifurca amb un: Eh, eh!!!... despectiu i cridat a la vegada pels dos. Exclamació que la Sara recollia al vol i l’incorporava als exercicis orals del moment.

-Exacte. Repetiu “eh” “eh”, allargant el so.
-Vinga agrupeu-vos per parelles.

La totalitat de la classe eren cinc alumnes, a més de la professora, per tant el nombre quadrava per fer parelles, encara que algú havia de fer-ho amb la mestra. No deixava d’ésser un privilegi poder estar amb una classe amb tant poques persones, perquè semblaven autèntiques classes particulars. Tothom estava controlat, tothom rebia la dosi adequada de moral i estima, que la Sara és preocupava d’administrar sense passar-se, però fet de forma quasi maternal.

Mentrestant a l’altra banda de l’edifici, la Rosalind assajava amb el seu violoncel en una de les múltiples classes preparades per fer música. Són com una espècie de cel·les d’un rusc, totalment folrades de suro i roba per insonoritzar-les i que donen amb un finestral, als passadissos de l’entrada del Centre Cultural Barbican. Això fa que els vianants vegin i sovint xafardegin els músics en plena acció. Fins i tot els poden arribar a sentir, perquè alguna d’aquestes cel·les la insonorització és deplorable.

I és des d’aquesta situació, on tothom podria fer d’espieta, en la que l’Eduard –l’intrèpid oficial de seguretat junior, abocat a cultivar-se la veu-, aprofitava per controlar des de lluny a la violoncel·lista.

Encara no havia pogut coincidir mai, directament, amb la Rosalind a l’escola, i és que els de Seguretat no sabent que malgrat que és una sola Escola, de fet és una catedral de dues sectes. I sinó és per feina, en algun coi de musical per guiris, els músics no és fan amb els actors. Hi ha dos clans i moltes vegades a la grenya.

Tot un geni, bastant tarat, qui va ordenar que per seguir un músic, és podien infiltrar entre els actors!!!.


(CONTINUARÀ ... ).

jrcc©


...

dimarts, d’octubre 18, 2005

”Antoni_Tàpies”

Contes de Londres

La violoncel·lista
- El 1er lliurement -

Sempre quan arriba a Silk Street s’arregla els cabells, sap que les cameres de seguretat l’estant filmant i ella vol sortir maca. Des d’un monumental edifici d’oficines, tot de vidre, on els que hi treballen queden al descobert, tot un equip de seguretat vetlla per la parròquia. Una parròquia encarregada de moure diners arreu del món. Ningú sap exactament tot el que remenen, però tothom intueix que ha d’ésser important. Són Simmons & Simmons que entre altres sectors, trafica en qüestions de defensa.

La Rosalind sempre va amb uns shorts negres, amb mitges de malla color fúcsia i botes grans de militar descordades. Porta una jaqueta texana atrotinada, que no se sap si en realitat ho és d’atrotinada o ho és perquè artificialment li han volgut donar aquest look. Els cabells els porta tallats on acaba el cap, amb un serrell que li tapa el front, sembla un tallat de patge medieval, sinó fos que el porta modelat en curvatura d’ou, donant-li un toc afrancesat. Els cabells són d’un negre molt pujat, com si la tintura de la perruqueria hagués reaccionat amb més força del que és preveia. Una mata de cabell, just al cantó esquerra, és d’un morat tirant a grana, que destaca en un cap de cara de nina de porcellana.

I en tot aquest cos d’espatarrant joventut i penja una capsa de violoncel, arrossegada amb desgana i patint-ne el seu indiscutible pes.

Però tot plegat no quadra, i feia dies que el servei de seguretat de Simmons & Simmons no els hi quadrava: Una rebel de la Guildhall, l’Escola de música i drama, que està al Barbican –un autèntic santuari cultural londinenc-, que s’arregla els cabells per quedar presentable per les cameres de seguretat!.

S’havia convocat una reunió per estudiar el problema, perquè la Rosalind, la violoncel·lista rebel i presumida, ja l’havien catalogat de problema.

El Cap del grup va presentar un informe de les més de cent vegades que la violoncel·lista s’havia arreglat els cabells davant la camera. Li tenien controlades les anades i vingudes. Però just a la porta de l’Escola se’ls hi perdia el que feia. No tenien autorització per comprovar les seves activitats acadèmiques. I com tots els serveis de seguretat, són escrupolosos amb la llei i tota la normativa: Sinó és pot passar la porta, doncs no s’hi passa. I ells no ho ferien, són britànics.

Però l’enginy de la Seguretat és enorme i varen idear un sistema, per no saltar-se la normativa, però poder fer la feina, és a dir seguir-la i saber-ne els seus moviments.

L’Eduard (pronunciïs amb anglès), l’oficial més jove del servei de seguretat de Simmons & Simmons s’apuntaria a l’Escola de música i drama, així entraria en aquella cova que en sí mateixa ja era sospitosa. “La música” i “el drama” sempre han estat qüestions sospitoses per tots els serveis de seguretat del món.

Però l’Eduard no sabia tocar cap instrument musical i varen pensar que el drama, el fer teatre, li seria més fàcil, i és va preparar un perfil d’actor o de futur actor.

Però vet aquí que a la Guildhall, l’Escola de música i drama, també té cameres de vigilància per tot arreu i el robust Equip de seguretat va prendre en consideració i va classificar de “sospita” que cada dia, un adult amb vestit de senyor negre, al més pur estil executiu, amb una corbata llampant de ratlles i amb una gavardina al braç, passes per les cameres principals de l’entrada de l’edifici de l’Escola, és mires la bragueta i s’assegurava, obsessivament, que restava tancada.

Que hi feia en una Escola com aquella, un individu del cantó dels de la City, amb cara aristocràticament cremada per haver pres el sol en qualsevol negoci de sol artificial ?. I a més, fent posturetes davant les cameres i cordant-se sempre la bragueta. No serà un pervertit o un voyeur que vol bavajar, observant els assaigs de l’alumnat?- és preguntaven.

Immediatament l’Eduard va passar a ésser sospitós oficial, i l’Equip de seguretat de l’Escola va autoconvocar-se en una reunió urgent, per estudiar el cas.

jrcc ©
(CONTINUARÀ ...).

[Seguint la tradició de les històries de ficció ofertes al lector per lliuraments en la premsa escrita, aquest conte també segueix aquesta línia, però a més l’escric on line i dia a dia (o quan podré), o sigui el que segueix encara està per escriure i el desenllaç totalment obert. Simplement és un joc literari].


...

dilluns, d’octubre 17, 2005



Déu ésser que m’agraden els outsiders, els heterodoxes i els perdedors, perquè se’n fa simpàtica l’acció del President Maragall quan és capaç d’enfrontar-se als aparells dels partits i tirar pel dret per reforçar el seu lideratge, precisament com a President de la Generalitat.

Jo que he criticat a Maragall, celebro ara, que honori el màxim càrrec polític del meu País i que sigui ell qui formi nou govern i no sigui una “reina mare” decorativa i manipulada pels buròcrates del carnet a la boca.

És pot discrepar profundament d’un polític, però se li ha de reconèixer les atribucions que té el càrrec institucionals que ostenta, i això simplement és el que m’agradaria que passes.

Quin plaer dona, veure tots els “pessebres” nerviosos a punt de quedar-se sense menjadora.



...

diumenge, d’octubre 16, 2005

Contes de Londres

“Firefox” : La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes
(Versió 1.0)

Avui novament la guineu del barri s’està passejant pels jardinets de tot el veïnat, busca aliments entre les deixalles, la veig per la finestra o el veig, perquè no sé si és femella o mascle.

Fa gràcia veure a Londres guineus pels carrers, pels jardins casolans i pels parcs públics. No és cap metàfora parlar de guineus, no m’estic referint a implacables especuladors de la City o a caps rapats camuflats per les seves caputxes d’anorac que sempre porten posades, com a signe de potència, de fet de no sé que. Em refereixo certament a la bèstia anomenada guineu i que la mare en deia una guilla.

Per observar la bèstia millor, he apagat la llum de la meva habitació que queda arran de terra i he seguit fil per randa tot el que feia. De sobte he quedat garratibat, la guineu ha fet un gir espectacular a terra quedant per uns segons de boca terrosa i no sé com ha aparegut una noia brutal. S’ha transformat la guineu? És impossible. Però jo ho he vist, i no badava, perquè seguia amb molta atenció l’escena.

És una dona jove, que té un posat angelical, suposant que les àngels tinguin un cos ben farcit i destil·lin erotisme. Ja sé que vaig passat de rosca, però jo la veig maca i que està bona, dos conceptes diferents, que moltes vegades no se saben valorar prou autònomament. S’ha assegut a la gespa i s’està cordant unes sabates que son planes, de punta rodona que es fitxen amb una tira que passa per sobre el peu, cordada amb un gran botó, que per la maniobra que li veig fer, corda com un clip.

Aquí està passant alguna cosa estranya, perquè no és corda les sabates solament, està fent com una espècie de cerimonial per cridar l’atenció d’un noi que hi ha a l’altra banda del carrer, dret al costat d’un cotxe.

Certament ell mira i sembla que li cau la bava, i jo també miro, però jo ja venia més flipat, perquè he vist la transformació i tot plegat no m’ho acabo de creure.

Ella continua la cerimònia d’encanteri, ara s’arregla com uns pantys llargs fins a mitja cama, sota genoll, molt arrapats que van sota una faldilla de teixit texà. Ara tensa més la corda, i sembla que el del cotxe el posa a cent ...i a mi!. I a tot el veïnat que deu estar mirant i al·lucinant de veritat. S’arregla el body que porta, és ajustat, generós i de color taronja fosforescent, que deixa veure els tirants del sostenidor, no cal dir que el melic està ven bé a l’aire. Uns quatre dits d’un cos ben treballat a l’aire, ens presenten una esplèndida dama.

Tot està tenint efecte. El del cotxe la crida, i sembla que la convida a donar un vol.

Ella és fa la tonta, ... que no, ... que si, i s’apropa al cotxe.

Palplantada al costat d’ell, parlen. No els puc sentir. Però veig una cosa estranya. A l’altra banda del cotxe, aprofitant que l’amo esta distret, les finestres obertes i tot el de dins sense la mínima vigilància, una altra noia comença agafar coses de l’interior de l’automòbil. Sembla que s’endú una cartera, un mòbil i fins hi tot les claus.

Acabada la feina, fa senyals, a la que segur era la còmplice, la noia que distreia a l’espavilat conductor, i fuig. I fugen.

De cop, dues guineus salten uns matolls del parc. I la nit segueix el seu encanteri.

jrcc©


...

dissabte, d’octubre 15, 2005

”Poema_de_Brossa”


El President Lluís Companys assassinat pel criminal de guerra Francisco Franco, fa 65 anys, un dia com avui.


....

dimecres, d’octubre 12, 2005

Escultura_de_Picasso

Està clar, que tinc desatès aquest blog (ara ja en català s´accepta dir-ne BLOC), son masses coses que estan passant en la meva vida professional, que fan que no tingui temps, ni ganes i sobretot no em convingui explicar, amb pels i senyals, les seleccions laborals que estic participant.

Ja vindrà el dia que ho escriure tot, perquè també en algunes ONGs internacionals la qüestió dels recursos humans i les seleccions laborals, està portat com si fos una “empresa tauró” que l´interessa molt poc la sensibilitat del candidat o sigui l´assalariat que opta per a un nou lloc de treball.

He tornat anar a Barcelona i ja he tronat a Londres, la propera setmana tornarà a passar el mateix. Tota una aposta caríssima, per aconseguir participar d´un sòlid i engrescador projecte.


...

dimarts, d’octubre 04, 2005

Avenue_61_de Perejaume


Espero que surti algú de Catalunya que sigui castellanoparlant, que s’hagi llegit la Proposta de nou Estatut i que a més sigui un demòcrata de pedra picada, i contesti les barbaritats com les que diu una persona suposadament progressista, com és Juan Luis Cebrián el director-fundador del diari El País, que té el sants ous d’escriure, en un article al seu diari titulat “Identidad y democracia” (4 /10 / 2005), una perla falsa referida a la Proposta d’Estatut:

Diu, desprès de referir-se i enumerar els problemes de la Proposta d’Estatut de Catalunya, que hi ha “... y un cierto peligro de discriminación de los castellanohablantes son cuestiones que ocuparán la atención del debate durante los próximos meses”.

Perill de discriminació als castellanoparlants?, Demencial!.

Que el Rei, l’exercit, els jutges, ( tres Institucions que haurien de callar), el pallasso del Boadella, les associacions de víctimes del terrorisme, la COPE dels Bisbes, els barons reaccionaris del PSOE i la dreta franquista del PP, diguin bestieses i impulsin l’odi als catalans com una versió moderna i subtil d’atemptat als drets col·lectius d’un poble com el nostre, a més de propagar la confrontació entre pobles i cultures, malauradament era previsible. Però que a més si sumi la suposada elit progressista espanyola, ja és mes deplorable.

Ja que no s’hi pot fer res: Doncs, que continuí la festa contra el català perquè a cada paraula d’odi, un ciutadà de Catalunya pren consciència de la seva identitat i vol ésser lliure.
Tot plegat però, profundament preocupant.


...

dilluns, d’octubre 03, 2005

President Maragall i Mas


Londres avui té un dia gris, d’aquells que a mi m’agraden, sense un sol que molesti, en això no semblo mediterrani.

Acabo d’aterrar desprès d’estar a Catalunya i Aran, i sobretot desprès d’haver viscut amb intensitat, l’aprovació del nou projecte d’Estatut de Catalunya. El més interessant de tot: totes les cuines polítiques, o sigui el rerafons del que s’ha escenificat públicament.

Per Aran, el projecte d’Estatut, és un bon avenç, però manquen unes quantes coses fonamentals que el PSC-Paco Boya haurà d’explicar i justificar a la ciutadania d’Aran, perquè va en contra als acords unitaris que s’havien aprovat.

Com potser que no s’hagi aprovat que Aran no pot estar en una vegueria que no sigui ella mateixa?. Com potser que el Síndic d’Aran no sigui la via de relació institucional amb el President de la Generalitat?.

Tota aquesta falta de consideració respecte Aran, és va escenificar al Parlament de Catalunya quan el Síndic d’Aran, o sigui el President de la comunitat nacional d’Aran, va ésser situat protocol•làriament en un lloc menor, darrera de qualsevol regidor de l’Ajuntament de Barcelona o de qualsevol esposa o espòs consort, de qualsevol de les autoritats catalanes. Quina falta de tacte per part dels polítics catalans, que en la sessió plenària de divendres, el dia de la votació final i d’explicació de vot, anaven fent la salutació inicial a les autoritats presents i de les autoritats d’Aran ni mitja paraula. Quanta feina hi ha per fer!!!.

...

dimecres, de setembre 28, 2005

Per a la Val d’Aran la primera sessió plenària del debat del nou Estatut d’Autonomia al Parlament de Catalunya, és presenta molt prometedora. Si surt l’Estatut, és un avenç, molt i molt important per Aran i evidentment per Catalunya.

Però parlem d’Aran:

Tres coses aprovades molt importants per Aran al Parlament de Catalunya avui, amb una clara oposició per part del PP:

Coses aprovades:

En el“Títol preliminar: Article 6: Apartat 5”.

"La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia i oficial d'aquest territori i és també oficial a Catalunya d'acord amb el que estableixi aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística".

NOVETAT: l’aranès oficial a tot Catalunya.

En el “Títol preliminar: Article 11. L’Aran”.

“1. El poble aranès exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d’Aran i les altres institucions pròpies.

2. Els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat nacional occitana fonamentada en la seva singularitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i també reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció mitjançant un règim jurídic especial.”

NOVETATS: Aran, realitat nacional. Aran, entitat territorial singular.


En el “Capítol II. Drets en els àmbits polític i administratiu. Títol I. De drets, deures i principis rectors: Article 35. Drets amb relació a l’aranès”.

1. A l’Aran tothom té el dret a conèixer i emprar l’aranès i a ésser atès oralment i per escrit en aranès en les seves relacions amb les administracions públiques i amb les entitats públiques i privades que en depenen.

2. Els ciutadans de l’Aran tenen el dret a emprar l’aranès en llurs relacions amb la Generalitat.

3. S’han de determinar per llei els altres drets i deures lingüístics amb relació a l’aranès.


En el “Capítol VII. L’organització institucional pròpia de l’Aran Article 89. Règim jurídic”.

1. L’Aran disposa d’un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Mitjançant aquest règim es reconeix l’especificitat de l’organització institucional i administrativa de l’Aran i se’n garanteix l’autonomia per a ordenar i gestionar els assumptes públics del seu territori.

2. La institució de Govern de l’Aran és el Conselh Generau, que és format pel Síndic, el Plen des Conselhers i Conselheres Generaus i la Comission d’Auditors de Compdes. El síndic o síndica és la més alta representació i l’ordinària de la Generalitat a l’Aran.

3. La institució de govern de l’Aran és elegida mitjançant sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, en la forma establerta per llei.

4. El Conselh Generau té competència en les matèries que determini la llei reguladora del règim especial de l’Aran i la resta de lleis aprovades pel Parlament i les facultats que la llei li atribueix, en especial, en les actuacions de muntanya. L’Aran, per mitjà de la seva institució representativa, ha de participar en l’elaboració de les iniciatives legislatives que afecten el seu règim especial.

5. Una llei del Parlament estableix els recursos financers suficients perquè el Conselh Generau pugui prestar els serveis de la seva competència.


......................................................................***

De moment aquests han estat els resultats d’avui a la sessió plenària del Parlament, un pas sòlid per Aran i tota una història molt important darrera d’aquests resultats.

Però que certs hipòcrites, no és vulguin apuntar aquests resultats unilateralment!!!.

Perquè son conseqüència de moltes preses de postura a Aran, de mogudes de la societat civil aranesa i dels “Manifest unitari d’Aran”, a més de la Proposta de reforma del Parlament, dels vots particulars dels grups parlamentaris, de les esmenes de la Ponència, del Dictamen de la Comissió, de les esmenes dels grups i fins i tot del Dictamen del Consell Consultiu.

Dic tot això, perquè aquesta tarda amb una rapidesa inusual, la web d’Unitat d’Aran, que tenen al servidor del PSC, destacava com a noticia, que una esmena transaccional del Tripartit havia possibilitat un d’aquests resultats.

En una negociació tan complexa, seran les votacions i els resultats que marcaran la presa de postura i en tot cas, on recauen les medalles. L’efecte “Màgic Andreu” d’autopremiar-se, és una de les pràctiques poca vergonyes de l’elit d’Aran i espero que no passi en aquest cas.


També he escoltat el diputat Paco Boya en el debat de la sessió parlamentària d’avui, en el torn de discutir el Capítol de les Institucions. I la intervenció feta en aranès, ha estat la puntilla definitiva d’enterrament de Unitat d’Aran, com a partit nacionalista.


Reivindicar que el aranesos tenen com a base el “catalanisme cívic”, encara que culturalment siguin diferents, és un discurs plenament de submissió a Catalunya. I presentar Aran com un laboratori de subsidiarietat de “forma seca” i no de dinàmica nacional pròpia , no només és fals, és que és indigne, nacionalment parlant. Per més inri, desprès de tant avergonyant vassallatge al catalanisme ( i al PSC) des de la tribuna parlamentaria, la realitat és que la pràctica diària a la Val d’Aran, és majoritàriament fer-ho tot, en espanyol.

Algú s’imagina que diguéssim els catalanistes que Catalunya té una base “d’espanyolitat cívica” encara que culturalment tinguem peculiaritats pròpies. Simplement seria un discurs espanyolista, en el que el PP estaria més que còmode.

L’aranisme progressista, que només pot ésser nacionalista cosmopolita, s’ha quedat sense partit a la Val d’Aran.


...

dilluns, de setembre 26, 2005

Setmana decisiva per Catalunya i per Aran en el tema del nou Estatut d’Autonomia, i setmana també decisiva per a mi, entre Barcelona, Londres i Vielha.

Un nou canvi a la meva vida.

--------------------------------------------


Nou POST a "Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa" (Clicar)

dimecres, de setembre 07, 2005

Escultures_d'Apel·les_Fenosa ATURADA TÈCNICA

Estic al Continent, com diria un britànic, en ple viatge de treball i d’entrevistes entre ONGs, per això aquest DIARI PERSONAL farà una petita aturada tècnica uns dies. Quan torni a la meva base d’operacions de Londres, ja us faré cinc cèntims de com ha anat la cosa.

També s’allargarà una mica, les meves respostes, a la tira d’e-mails que ja tinc de respondre. Però això sí, llegiré puntualment els nous e-mails que m’envieu. D’altra banda, "l’e-mail" és l’única manera de connectar amb mi, directament i ràpid.

BONA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA, A TOTHOM !!!.



...

dimarts, de setembre 06, 2005

.......................


Tinc un article escrit, titulat: “’Eth Petit Prince’ de la Verònica, com a símptoma”. Com tot article polèmic sobre cultura que escric, el deixaré reposar uns dies i el tornaré a revisar, abans de fer-lo públic.

Només avançar, perquè he llegit coses molt estranyes en la premsa catalana, que aquesta edició en aranès de “Le Petit Prince” d’Antoine de Saint-Exupéry, és la tercera traducció que tenim a l’occità, en una de les seves varietats dialectals o subdialectals.

En gascó tenim l’edició: “Lo Prinçòt”, traduït per Pèir Mora de l’editorial Princi Negre, en una primera edició de l’any 1995. I en llenguadocià : “Lo Princilhon”, traduït per Jòrdi Blanch, de l’editorial Vent Terral de l’any 1994.

diumenge, de setembre 04, 2005

Desprès d’haver vist ahir, la pel•lícula “The Business” (2005) de Nick Love, presentada com una gran producció i que no val res; avui tocava el torn de les sessions anomenades per una cadena de cinemes de Londres: les sessions de director, o sigui una pel•lícula actual o recuperada, però considerada bona, intel•lectualment bona. La cadena ho té clar, i per això la sala és de les petites, on hi caben 50 persones. El tipus de sala que quan, a l’altre vida tingui cales, tindrem a casa.

La pel•lícula d’avui era “The Jacket” del director John Maybury. Fent de protagonistes Adrien Brody i Keira Knightley. És una pel•lícula d’aquest 2005, però ja n’ha sortit el DVD. No sé si s’ha vist a Catalunya i Aran. En tot cas, per a mi és una pel•lícula bestial. No és que hi hagi escenes de sang i fetge, simplement hi ha maldat per tot arreu. L’actor Brody, el de “El pianista” de Polanski, a mi m’agrada molt. Sobretot perquè és molt creïble i a les antípodes dels guaperes de torn. La que està com “un bombó de farciment de taronja -un pèl amarga- i amb trossets d’encenalls de xocolata blanca a sobre”, és la Knighyley. Espero amb delit, veure-la a la nova pel•lícula “Pride and Prejudice” sobre la novel•la de Jane Austen, que s’estrenarà a meitat de setembre a Londres, perquè aquesta actriu els papers d’època li funcionen molt bé.


Les pel•lícules cadascú les valora segons el seu moment personal, per això l’experiència de sala cinematogràfica és un ritual intransferible i només els que flipem amb el cinema ho sabem. A “The Jacket” és produeix una maldat que em porta a recordar una poesia alemanya, que no recordo l’autor, però se que va ésser traduïda per Feliu Formosa, i que de petit em va impactar moltissim. El poema feia parlar a un soldat alemany, acabat d’enterrar i dins la caixa explicava la seva soledat i el seu poc espai, cobert de terra en el cementiri. No he suportat mai, que m’entressin per un túnel d’una màquina, per fer-me alguna revisió magnètica, sempre m’han hagut de treure per atacs de pànic. El soldat americà protagonista de la pel•lícula d’avui, Jack Starks, mort per un nen, a la primera guerra de l’Iraq el 1991 (Guerra del Golf), pateix tot un fenomen similar.

Com que no suporto els programes de ràdio que ens expliquen els guions de les pel•lícules, ara no ho faré. Ni tant sols pistes, perquè desprès, el lector imaginatiu és posa a fer deduccions i acaba traient-ne tot l’entrellat.
........................................................................
...

dissabte, de setembre 03, 2005

.............

divendres, de setembre 02, 2005

L’estratègia comercial d’una potent empresa digital, i també la companyonia dels internautes m’ha portat a tenir el Gmail. Com tothom, és necessita una invitació d’algú, per accedir a aquest mega servidor d’e-mails en fase beta, o sigui de prova, i a mi me l’ha donada en “Grinfild”, un amic d’Occitània, que he descobert, a la tant estimada web per a mi, que és “Racó Català”.

No hi ha dubte que el treball mancomunat, de col•laboració i suport desinteressat de milers de persones a traves d’internet, és el moviment social de comunicació més important que mai ha tingut el món. I és per això, que de totes, totes, s’ha de preservar la llibertat a internet.

De la meva bateria d’e-mails, en la que ara, s’hi ha afegit el G-mail en català, he rebut centenars d’e-mails escombraries i d’estafes de tota mena, fins i tot catalanes i suposadament “nostrades”, òbviament aquests són uns dels perills. A més del “virus”, és clar. També sabem, quanta merda d’explotació hi ha en algunes webs, moltes d’elles plenament punibles. Però malgrat les correccions necessàries, és també necessari, de forma militant, defensar la llibertat de la xarxa.

Si fins ara em poden llegir, si volen, des de tot un univers de servidors de correu electrònic a la xarxa, ara ho farà el Google a traves del nou Gmail. De fet el Google, que és l’amo de l’empresa d’aquest blog, l’empresa Blogger, ja em segueix el que escric, i anima als lectors a denunciar-me a la seva empresa, sinó els hi agrada el que escric o consideren que són ofensius els meus comentaris. (Aptitud policíaca que s’incentiva, no només contra mi, sinó contra tothom que té blog a casa seva). (Quan jo vaig començar aquest blog, l’empresa Blogger encara no l’havia comprat la casa Google. Que també quedi clar).

Tota la meva joventut sota el franquisme, vàrem tenir el telèfon familiar intervingut per la policia espanyola. Avui aquesta pràctica la tenim plenament documentada pels papers desclassificats de la policia política de l’època i que hi treballen els historiadors, havent-ne publicat ja, alguna documentació. Recordo que sempre que parlaven per telèfon, saludàvem al policia de torn, que escoltava. [En algun interrogatori, de l’època, a comissaria, entre hòsties, ens parlaven directament (i opinaven!), de les nostres converses telefòniques].

Potser ara, a traves dels e-mails, haurem de saludar al policia global que ens llegeix, potser em donarà solucions, a la muntanya de problemes i contradiccions que arrossego. Gràcies Tony Blair!!!.


...

dimecres, d’agost 31, 2005

Que “Metges sense Fronteres” és pronuncií públicament, encara que sigui només donant testimoni, -que és una manera civilitzada de mullar-se sobre un tema-, ja podeu pensar que el que exposa té una bona base.

A continuació reprodueixo integra, el comunicat d’avui de l’entitat, la traducció al català és meva:


“Nador i Melilla
31 08 2005


Marroc: Metges Sense Fronteres (MSF) dona el seu testimoni sobre els fets en la tanca fronterera entre Nador i Melilla

En relació el que va passar la matinada del dilluns en la tanca fronterera entre Marroc (Nador) y Espanya (Melilla), Metges Sense Fronteres aporta el testimoni dels seus equips desplaçats a la zona:

El passat 29 d’agost per la tarda, l’equip de Metges Sense Fronteres (MSF) que treballa en el projecte d’assistència a immigrants a Nador va rebre una trucada d’un dels membres de la comunitat de camerunesos des de Mariwarit, una zona boscosa situada en la frontera entre Nador i Melilla: L’immigrant assegurava que hi havia un cadàver d’un camerunès en el filat situat prop del bosc i sol•licitava l’ajuda de l’organització per assistir a un grup de ferits. Segons el seu relat, la matinada del diumenge 28 al dilluns 29 d’agost, un grup d’entre 30 i 50 immigrants subsaharians va intentar saltar la tanca que separa la frontera entre Marroc i Melilla, però varen ésser violentament rebutjats per la Guàrdia Civil.

Desprès de la trucada, l’equip de MSF és va desplaçar a la zona, a on habitualment dona assistència mèdica i humanitària, no localitza el cadàver però atent a set ferits, entre ells a tres immigrants amb fractures greus que requerien atenció hospitalària. MSF decideix referenciar aquests tres casos a l’hospital de Nador i, en el trajecte a la ciutat, el cotxe de l’organització es creuà amb vehicles de la Gendarmeria Reial marroquí, de les Forces Auxiliars, de la Seguretat Nacional, de Protecció Civil i d’un alt responsable de la policia marroquina que es dirigeixen cap a Mariwarit.

Una vegada a l’hospital, l’equip de MSF comprova que la policia marroquina ha traslladat a uns altres cinc immigrants subsaharians que provenen de la tanca propera a Mariwarit. Tots presentaven fractures. Mes tard, va arribar un cotxe de Protecció Civil amb un cadàver per dipositar-lo a la morgue. El Coordinador Mèdic de MSF comprova que és tracta d’un immigrant subsaharià que presenta un hematoma circular a l’alçada del pit. Aquesta mena d’hematomes són característics d’impactes rebuts per bales de cautxú. Al dia següent, dimarts 30, fons de l’hospital varen comunicar verbalment al citat coordinador que el resultat de l’autòpsia d’aquest cadàver conclou que la mort es va deure a una hemorràgia interna produïda per un trauma hepàtic.

Un dels tres subsaharians amb fractures referenciat per MSF a l’hospital de Nador va relatar a l’equip de MSF que en l’incident del passat diumenge varen morir dos immigrants. Segons el seu testimoni, desprès de saltar la tanca entre Nador i Melilla, aquests dos immigrants foren detinguts per la Guàrdia Civil i colpejats brutalment amb la culata d’un fusell. Un d’aquests dos, incapaç de moure’s, va començar a vomitar sang i fou arrossegat per la Guàrdia Civil fins una petita porta que condueix al costat marroquí de la tanca, a on va ésser abandonat junt amb la resta d’immigrants. Poc desprès, va morir. Aquest testimoni també explica que un altre dels immigrants colpejats és trobava estes a terra queixant-se dels cops rebuts. Hores desprès va deixar de queixar-se, pel que va entendre que havia mort. Els immigrants asseguren que quan varen tornar a la zona, desprès d’haver intentat trobar ajuda, el primer cadàver havia desaparegut.

Metges Sense Fronteres (MSF) treballa des de 1999 a Marroc en projectes d’assistència sanitària i humanitària a immigrants en situació irregular precedents d’Àfrica Subsahariana. Des de 2004 un equip de l’organització formada per metges, infermers i assistents socials treballa en la zona de Nador i Oujda, centrant-se principalment en el tractament de malalties greus, lesions i traumatismes, a més d’altres patologies infeccioses i amb potencial epidèmic, com la tuberculosi i la VIH/SIDA. El juliol de 2005 l’organització va constatar una població flotant de 150 persones, la majoria d’origen camerunès, en del bosc de Mariwarit, a Nador.”




.................

................UUn dels joves immigrants morts.
...................Quina vergonya que tinc, com a ciutadà del primer món. Un autèntic assassinat, novament.

Recordem-los amb un poema, que s’ha de recitar en veu alta, amb tota la ràbia, contra la utilització de les porres elèctriques, els gasos lacrimògens, les bales de goma i les bales reals, tot de material utilitzat aquella nit.


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
--que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.



Nocturn per a acordió de Joan Salvat-Papasseit

...

dimarts, d’agost 30, 2005

Escultura_de_Barry_Flanagan

Ahir era festa al Regne Unit, un Bank Holiday qualsevol, i ha estat un llarg i trist cap de setmana, amb una pèrdua de temps considerable.

Escriure des de dins de la “Tower 42 – International Financial Centre” de la City és tot un morbo. Fa uns anys, uns agents de seguretat es van precipitar sobre el meu fill Marc, perquè no fotografies l’escultura del gal·les Barry Flanagan, un dels seus enormes conills que salten, que presideix el Hall de la Tower 42. Varen dir per raons de seguretat. Avui estic a dins, al Ritazza, a dos metres de l’escultura, escrivint tranquil·lament, desprès de tota la merda del terrorisme al metro. Sóc conscient que estic gravat per tots costats, de fet veig la camera d’aquestes que fan rotació total, seguint el que escric. Entendrà el català?. Aquests, és pensen que sóc francès, perquè diuen que el meu anglès té accent afrancesat. Horror!.

(Per entendre tanta paranoia, cal remuntar-se a l’any 1993, quan la IRA provisional va posar una bomba a l’àrea de Bishopsgate de la City i l’ona expansiva va fer molt de mal a la Tower 42, que llavors era la Torre del banc NatWest, i quan ho varen reconstruir tot, el banc és va vendre tot l’edifici a una empresa privada, que han fet aquest centre de finances).


I eureka!!!.
Acabo de trobar el “pinyol”, el “nus” principal del nou enfocament de la meva tesi doctoral, sobre la identitat aranesa. No podia ésser en un ambient millor: Londres, la City i en el Centre de finances, davant un cappuccino a preu aranès.

S’equivoquen aquells col·legues, que creuen que és massa menut el tema d’Aran, per dedicar-hi tant d’esforços, en un món enorme, competitiu i de grans reptes. El tema aranès és l’exemple, la metàfora, de com aprofundir la democràcia en el futur. Del cas particular, en surt la conceptualització general. Només em preocupa la incomprensió de molts nacionals aranesos, però això forma part del propi problema. El blindatge professional m’ha d’ajudar en una recerca “freda”, encara que la meva ànima d’activista em traeix i m’involucra.
Sense apassionament, res val la pena!.

Ja és l’hora: com un vesper, tota la gent de la City s’està mobilitzant, són les cinc, és l’hora de plegar i tothom va espitat. Aquí ha tornat l’estiu.

Tower42_Hinius©

M’ha fet il·lusió que el Canal Solidaritat o sigui el OneWorld, m’hagi acceptat com un “periodista solidari” professional, registrat al seu espai. Sobretot, perquè ho ha fet com escriptor d’aquest blog i com a blogger he estat acceptat.

Ara només em falta anar a les rodes de premsa del govern britànic a Downing Street i que m’acreditin com a periodista que escriu un blog.



...

diumenge, d’agost 28, 2005



Fotografia_de_L.M.Otero/AP©

Cindy Sheehan, la consciència contra la guerra, a Nord-Amèrica.
Plantada a les portes del ranxo de Bush a Texas, per parlar amb el President que no la vol rebre, per demanar explicacions sobre la mor del seu fill militar a Iraq. Centenars de persones han començat a fer-li costat.

...

dissabte, d’agost 27, 2005




El canvi de temps a Londres, també em farà canviar els hàbits de menjar. Ha estat tot un ritus, menjar plegats asseguts als bancs o estirats a la gespa, més de 500 persones repartides per diversos torns, de les dotze del migdia fins a quarts de tres, al jardí més gran de la City : el Finsbury Circus, entre Moorgate i Liverpol Street Station.

No és més que una gran explanada, en forma ovalada, de gespa i arbres, rodejada d’un carrer i edificis alts i que al mig hi té una gespa especial per jugar al bowling, (una espècie de petanca, amb boles més grans), a més d’una glorieta on hem escoltat menjant, diversos grups instrumentals i bandes de música, de tota mena. Uns coloms emprenyadors, ressegueixen el terra i molesten per recollir les engrunes.

S’ha de contemplar, cada franja horària, perquè va canviant el mosaic humà: primer administratives fumadores i no fumadores, desprès quadres joves amb vestit de senyor, després gent mes gran i més executius, per acabar, algun cop, apareix alguna persona, vestit informal però de marca, que rastreja les papereres a vessar, recollint les sobres per poder menjar aquell dia. Tot un equip especial d’escombriaires s’ocupen de tota la logística, minut a minut, i centenars de cameres de seguretat, des dels edificis, immortalitzen les sessions gastronòmiques d’estiu. (Sessions col•lectives que duran l’any tornaran a funcionar, només que el sol il•lumini una mica, encara que no escalfi. Lògica anglosaxona illenca!).

No em direu que no és romàntic, tothom amb la seva bossa de paper amb nanses, o de plàstic, o de plàstic transparent, amb teca de tot el món, acabada de comprar, desprès d’haver fet una interminable cua als magatzems o als centenars de botigues locals i botigues de cadenes, que ofereixen bocates variats i altres especialitats, sobretot orientals, que et menges fent el trapella amb uns bastonets.

Des de Catalunya sempre he sentit bromes a aquesta manera de menjar, però em tornarà a ésser difícil viure sense el meu entrepà de pernil fumat amb mostassa francesa i sobretot el meu iogurt d’estil grec, acompanyat de compota de raïm negre, també a l’estil grec. Desprès d’aquest iogurt, ja no n’he trobat cap, tant bo i consistent.

La cerimònia global, es complementa o per fer una rebregada afectuosa alguna parella, això es dona, malgrat ésser anglesos, o per llegir un llibre o un diari gratuït aconseguit al metro. És increïble com cadascú va amb el seu llibre. He vist que una trentena de persones llegien l’últim Harry Potter. I no deixa d’ésser un xoc, veure un personatge, inequívocament vestit d’executiu, llegint un llibre prioritariament de joves, això si, llegeixen l’edició que té la portada per adults. El marketing editorial és excel•lent, aquí.

Jo modestament, estic tornant a llegir un llibre bilingüe: occità i català de Robert Lafont, “Temps tres”, publicat a l’editorial Trabucaire de Perpinyà, (1991). L’intel•lectual i agitador de Nimes, en dialecte llenguadocià i no en provençal com un esperaria, carrega contra el somni mistralenc i acaba amorrat a la paret, sense donar cap solució possible, ni viable avui per a Occitània. Més d’un cop, pel llibre, em semblava que el iogurt grec se’m tornava més agre.

I dit en occità de Tolosa: ”... la fe sens obras mòrta és...”.

divendres, d’agost 26, 2005

Man_Ray


EL SOL MAI NO ES PON PER A LA LLENGUA QUE MENTEIX

Quan la mort fa basarda, anomena-la “pau”.
Quan el pis soliu fa basarda, anomena’l “llar”.
Quan l’abarrotament als carrers fa basarda, anomena’l “comunitat”.
Quan l’usura general fa basarda, anomena-la “comerç”.
Quan el govern d’elit fa basarda, anomena’l “govern popular”.
Quan l’Estat fa basarda, anomena’l “llibertat”.
Quan la violència fa basarda, anomena-la “llei”.
Quan la nit fa basarda, anomena-la “dia”.
Anomena-la diumenge o dilluns.
A mitjanit els dies canvien de nom com
si el sol mai no es pongués.


Del poeta suec Göran Palm (1931)
Traducció de Lluís Solanes



(NOTA: Per un suec, per molt que faci el suec, o l’andorrà o l’aranès - dues variants de “fer-se el suec”-, quan diu “govern popular”, no vol dir el que per un català d’avui entendria, referit a un partit espanyol que usurpa aquest nom a la ciutadania treballadora. Potser jo estic massa polititzat, però llegint el vers del poema m’ha dringat malament. En aquest context “govern popular” vol dir “govern més cívic”. Les coses clares, en un món d’equívocs).
...

dijous, d’agost 25, 2005

................................Anthony_Caro
Aquest dimecres Londres ha viscut un dia casi d’hivern. Pluja i fred. A la City ja han aparegut les mitges, que amb les inhabitables sabates destapades amb taló alt, tot plegat queda bastant hortera, encara que molt típic de les nostres britàniques.

Els vestits jaquetes, les gavardines i algun abric, s’han passejat entre mànigues curtes i bodies generosos, divertits, però segur que inductors de futurs refredats,. Aquesta ha estat la varietat del guarniment d’avui. Ells, avorrits i flegmàtics, de vestit negre. Sembla que per moure diners i especular, s’ha d’anar negre.

Una llarga passejada per la City i per tot el barri de Southwark que toca al riu, fins a l’estació de Waterloo, em serveix per intentar aixecar els ànims, mentre espero amb impaciència el resultat de tot el que he sembrat per aconseguir un nou lloc de treball al Charity Sector. Tot està apunt, per fer entrevistes decisives.

Em distrec xafardejant el Old Vic Theatre, on en directe, avui, ara, Kevin Spacey està fent “The Philadelphia Story”, però el que serà brutal és veure’l fent un Shakespeare el proper setembre. Serà Richard II. Spacey, ben conegut pel cinema, ara és el director artístic d’aquest teatre i no para també, de fer d’actor. Quin luxe per Londres!!.

Acabo el dia escoltant un Barça-Juventus del Trofeu Joan Gamper. En Joaquim Maria Puyal de Catalunya Ràdio m’acompanya, mentre faig recerca a internet. El futbol no m’interessa gaire, segurament gens, sinó fos per algun Barça, de futbol, res de res a la meva vida. Però el FC Barcelona m’estira, per recordar-me que ells són més que un club i que jo formo part del club nacional català dels Països Catalans. O sigui raons poc futbolístiques i més d’identitat: com sempre. Però fa il·lusió que en aquest partit, amistós però molt competitiu, el jove debutant argenti Messi del Barça, hagi triomfat. Tota una festa, donant la victòria i el Gamper, a la Juve.


...

dimecres, d’agost 24, 2005

Que quedi clar, que políticament no tinc carnet de ningú, no sóc militant de cap partit polític, però és obvi que hi ha unes afinitats, i a Anglaterra serien explícitament d’esquerres. (Tot una altra cosa serien a Escòcia i a Gal•les). Sense Tony Blair seria laborista, però amb aquest líder que va bel•ligerantment contra la Cultura de la Pau, només que és pot fer costat o simplement mirar als laboristes heterodoxes, de dins i de fora del Partit.

És preocupant que a Catalunya i Aran, quan és parla de l’esquerra del Regne Unit, tot és vegi en clau de Partit Laborista, perquè hi ha altres opcions i que electoralment també compten. Evidentment numèricament poc, però moralment i de discurs de Cultura de la Pau, són molt fortes. Són l’embrió de la nova social-democràcia renovada del nostre segle.

George_Galloway El parlamentari britànic George Galloway, líder de la Coalició política unitària “RESPECT”, és l’exemple clar d’aquesta nova manera de fer un discurs d’esquerres. Una esquerra defensora dels drets humans, de totes les llibertats civils i defensora d’una autèntica Cultura de la Pau.

Òbviament amb un plantejament i organització així, Galloway va tenir problemes amb el Partit Laborista oficial, que el va despatxar sense contemplacions, sobretot per la seva clara i militant postura d’estar en contra la invasió de l’Iraq.

Són pocs i una pedra a la sabata de Blair. Com a coalició, Galloway va aconseguir el seu escó aquest 2005, en un districte de Londres i val a dir, que és tot un esdeveniment, tenint un sistema electoral majoritari el sistema britànic. Va representar un 38% de l’electorat que li feia costat, mentre el partit laborista en treia un 36%.

Que és parli de RESPECTE, Igualtat, Socialisme, Pau, Medi Ambient, Comunitat i Sindicalisme és tota una sana utopia, però que fa entrar aire nou, a tant realisme restrictiu de les llibertats.

------------------------------------

No puc estar de dir, el que em trastorna l’increïble semblança física del parlamentari Galloway amb el meu oncle Jordi Font, que ha mort fa poc. Tot un homenatge de respecte i d’estimació.

...

dimarts, d’agost 23, 2005

....................................Mas_i_Duran

On és el Comunicat de Duran?

El nacionalisme català possibilista, que durant anys ha estat el pujolisme, -però no només el pujolisme-, ha estat una plataforma on hi ha conviscut la dreta i l’esquerra propugnant un pacte nacional d’autogovern per Catalunya, procés fet de forma escalonada i fent servir totes les vies polítiques possibles, per aconseguir poder per Catalunya.

CiU o sigui Convergència i Unió, ha estat l’eina política de partit. En ella, hi ha Unió Democràtica de Catalunya que representa el sector de la dreta catalana nacionalista, però representa la dreta pura i dura, òbviament civilitzada, però sosté un discurs de dreta tan assimilable als “tories” anglesos, com altres partits demòcratacristians europeus.

Avui Unió és liderada per Duran Lleida, qui ha portat el partit amb mà de ferro, deixant morts per tot arreu, expulsant a qui li ha convingut i discutint dia si, i dia també el lideratge d’Artur Mas.

Artur Mas no és cap meravella, els que hem treballat a la seva cuina, sabem on hi ha la carn i on hi ha el peix, i quan de peix podrit té al congelador. Però malgrat tot, Mas representa aquest líder capaç d’aglutinar tot el bloc nacionalista possibilista, allò que Esquerra Republicana intenta fer avui, entremig de radicalisme i l’opereta.

Duran aquesta dies d’estiu ha saltat a l’arena política per participar i fer-se portantveu extraoficial de CiU a la discussió de l’Estatut, i no només ho ha fet per la seva megalomania, que té i força, sinó, perquè el sector social que deu tenir al darrera ho exigeix. Per rematar-ho el seu vassall, Josep Maria Pelegrí, ha destacat la "predisposició" d’Unió per a negociar el nou Estatut.

No s’ha tardat ni hores, que el PSC ha discutit el lideratge de Mas per negociar i Bargalló ha elogiat públicament el “pactisme” de Duran.

Una pràctica superconeguda de dividir i de fer mal a l’adversari per part de socialistes i “escolanets” de Govern Tripartit.

Però el problema és que és veritat: Duran Lleida vol liquidar políticament a Mas.

I sinó és així, que ho digui públicament i que faci un comunicat públic que reforci la línia de negociació de Mas. Que faci allò que sempre ha exigit als altres.

Però que quedi clar: Mai, sinó és que el “bloc nacionalista” no és vol suïcidar, un líder demòcrata-cristià, podrà liderar el nacionalisme català estructurat com un bloc interclassista, perquè precisament, per definició, Unió forma part d’una ala, respectable, però no la centralitat que aglutina a tothom. L’època del vell Pujol ja s’ha acabat, ara toca obrir-se a la societat catalana des del possibilisme no claudicant i el pluralisme nacionalista modern, i no des d’un exclusiu i excloent programa demòcrata-cristià.


...

diumenge, d’agost 21, 2005


Acabo de veure dues hores i mitja de cinema èpic, en el que és combina dins un drama històric, l’estil de l’anomenat Bollywood amb fórmules del cinema de l’oest, a més de buscar ressonàncies polítiques actuals. Em refereixo a la pel•lícula: “The Rising - Ballad Of Mangal Pandey”.

D’entrada el cinema anti-imperialista sempre m’excita, i si a més, és combina amb música i folklore indi, encara pot ésser més vital.

“The Rising” és una pel•lícula de Ketan Mehta. És una aventura històrica que narra la revolta de l’infantaria índia de l’exercit britànic a la Índia, contra la imperialista i també britànica, “East Índia Company”, l’any 1857. És l’inici de tota una lluita per la independència de l’Índia, que precisament la pel•lícula, fent un salt en l’època, evoca amb un tros de documental, on apareix Gandhi.

Jo he gaudit de la projecció, la combinació de la llengua hindú amb l’anglès, encara la feia més interessant, malgrat el peatge que representa sempre els subtítols.

(Feia estona que cinemajava: Aquest cop, carregat de bosses de supermercat amb molta teca per a cinema i desprès d’haver vist una pel•lícula simpàtica en espanyol, però menor, titulada “Seres Queridos” de Teresa de Pelegri i Dominic Harari).

Des de que al Regne Unit va desembarcà al Bollywood, és fan les “Hinglish epics” que són obres pensades per entrar a les audiències britàniques, “The Rising” és una de les més ben trobades, on l’actor Aamir Khan s’hi llueix fent de protagonista. (El del centre del cartell), encara que els ulls de la Rani Mukherjee són d’antologia. (En el cartell, el primer cap de dona, a dalt a l’esquerra).

A la meva filera de butaques, un grup interracial d’espectadores, -amb vel, sense vel, amb faldilla llarga o amb faldilla supercurta/sexi-, tenien una incontinència bestial i han passat per davant meu, moltes vegades camí del wàter. M’han acabat de completar, l’excitació de la tarda.


...

dissabte, d’agost 20, 2005

..............Ha mort Mo Mowlam

...................Mo_Mowlam_(1949-19agost2005)

Mo Mowlam, una lluitadora d’esquerres, que va propiciar l’acord polític per la pau al nord d’Irlanda quan era Ministre i a més defensava la cultura de la pau i el diàleg, essent molt crítica sobre l’actual guerra de l’Iraq i del propi Tony Blair, ha mort.
Aquest dijous ja comentava el seu estat crític de salut, que feia preveure l’actual desenllaç.

Descansi en pau. Una altra política decent, morta!.

Que un poema de Sylvia Plath, en sigui el meu homenatge:

..........MÍSTIC

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.


Poema de Sylvia PLATH, “Arbres d'hivern”
Traducció de Montserrat Abelló

--------------------------

..........MYSTIC


The air is a mill of hooks.
Questions without answer,
Glittering and drunk as flies
Whose kiss stings unbearably
In the fetid wombs of black air under pines in summer.

I remember
The dead smell of sun on wood cabins,
The stiffness of sails, the long salt winding sheets.
Once one has seen God, what is the remedy?
Once one has been seized up

Without a part left over,
Not a toe, not a finger, and used,
Used utterly, in the sun's conflagration, the stains
That lengthen from ancient cathedrals
What is the remedy?

The pill of the Communion tablet,
The walking beside still water? Memory?
Or picking up the bright pieces
Of Christ in the faces of rodents,
The tame flower-nibblers, the ones

Whose hopes are so low they are comfortable:
The humpback in his small, washed cottage
Under the spokes of the clematis.
Is there no great love, only tenderness?
Does the sea

Remember the walker upon it?
Meaning leaks from the molecules.
The chimneys of the city breathe, the window sweats,
The children leap in their cots.
The sun blooms, it is a geranium.

The heart has not stopped.


Sylvia PLATH
“Winter Trees”, 1972.

...

divendres, d’agost 19, 2005



Primer fou en Carod-Rovira qui ens anunciava Esquerra Republicana a la Val d’Aran, ara és Jaume Bosch d’Iniciativa per Catalunya-Verds qui també ens diu que hi haurà Iniciativa a Aran. Primer la metròpoli catalana ens destapa el pastís i desprès els nacionals aranesos o sigui els occitans d’Aran, fan de fantasmes. Perquè fa riure, que hagin d’ésser des de Barcelona que facin aquests anuncis i a Aran ningú s’hagi presentat d’una manera formal encara.

Això sí, els jefes de la capital ens diuen que seran partits diferents, lligats a les seves formacions respectives, curiosament però coordinades amb seccions dels Pirineus. O sigui partits aranesos que no parlen de tu a tu amb les organitzacions catalanes, sinó amb una sectorial, tota una relació de segona.

Aquesta gent, que van de progres, segueixen el patró suïcida dels partits grans, tractar als seus com una sucursal i a la vegada tractar a Aran també com a sucursal.

Volem partits aranesos independents!!!!.

Aran ni és una comarca catalana, ni és un joc terminològic on és digui que Aran és una “comunitat nacional”, deixant-ho així, en genèric, perquè ja avui, uns interpreten i diuen “comunitat nacional... catalana”, i els altres interpreten i diuen “comunitat nacional... espanyola”, cal dir-ho sense embuts, i els partits polítics en les seves organitzacions han d’actuar en conseqüència: “Aran és una comunitat nacional occitana”.


...

dijous, d’agost 18, 2005

Autobiografia_de_Mo_Mowlam
Per tot el centre de Londres i a moltes parades de metro de les perifèries, ha aparegut un cartell de publicitat del diari de la tarda, on deia “Mo prop de la mort”. Tota una fatal premonició.

És tracta de la socialista, o laborista, Mo Mowlam, la que fou entre molts altres càrrecs polítics, la Secretaria d’Estat per Irlanda del Nord del Govern de Tony Blair, i que va tenir un paper fonamental en l’alto el foc definitiu de la IRA i desprès en “l’Acord del Divendres Sant”. És a dir l’arquitecte bàsica, per part britànica, de la pau a Irlanda del Nord, que avui s’està consolidant

Jo he llegit la seva autobiografia, Momemtum, títol que juga amb el seu nom afectuós i popular de Mo, tot i que és diu Marjorie, tot un text de vida profunda i de servei. Jo en vaig quedar prendat del seu llibre i el Regne Unit ha quedat prendat de la seva habilitat i generositat política.

Quan els anys 90, va tenir un tumor de cervell i va perdre tot el cabell pel tractament, va demostrar una vital manera d’afrontar les contrarietats, tot cara al públic. Desprès vindria el seu històric paper a Irlanda de Nord. Avui no sé que li passa en la seva salut, però no hi ha dubte que el Regne Unit i Irlanda han d’estar tristos, jo també ho estic.


---------------------------------------------------------------------
.....................


...

dimecres, d’agost 17, 2005

Diuen que a Londres, cada persona és filmada una mitjana de 300 vegades al dia. Segur que jo, com molts que ens passen el dia a la City, és molt més del doble de mitjana el que ens filmen. I per aquestes filmacions acabem de saber, que el brasiler que la policia va matar a Londres, ni anava vestit com deien, ni havia tingut cap conducta sospitosa. (No portava cap abric, ni és va saltar cap tanca, ni tant solts va existir l’escena de que li deien que pares i ell no va parar).

Tenim les imatges i tothom les ha pogut veure. (veure la fotografia). La intoxicació i el passar informació falsa, és constant per part de la policia, i els diaris una i una altra vegada piquen, fins que ja han dit prou, i la “ITV News” ha començat a destapar tot l’afer. Passarem d’una mort a un assassinat amb premeditació i traïdoría, simplement va ésser una execució del suposat terrorista. (Amb militants de la IRA ja ho havien fet).

Des de Catalunya he sentit, en tertúlies nocturnes, tantes bestieses sobre aquest afer, que em fa vergonya tenir aquestes “brunetes mediàtiques” a "Catalunya Ràdio". No ens mereixem una ràdio pública, amb tant reaccionari opinant. I ara quina serà la justificació?.


Mentrestant a Londres, van laminant els drets civils de tots.

............................

.....................Jean Charles De Menezes mort a terra, al vago del metro.
.....................Perquè ens menteix la policia britànica?.


...

dimarts, d’agost 16, 2005

És del tot preocupant l’alt grau de mentalitat de “marginalitat” que tenen els militants occitanistes. És tant l’esclafament francès per les coses d’Occitània, que la reivindicació de molts occitanistes de bona fe, fa que s’acabi exercint de forma radical i fora de tots els circuits polítics existents. Serà la meva visió possibilista de la política, que en fa veure així les coses. Però ésser possibilistes en la reivindicacions cíviques, polítiques, econòmiques, socials culturals i lingüístiques, és a dir nacionals, només el que ha de portar, és aconseguir avançar en el camí del reconeixement d’Occitània com a realitat cultural i també nacional.

Mireu be la cara de tots aquests personatges. Són el poder francès a les “Regions” també franceses, que són a Occitània. Són els Presidents regionals de l’estructura administrativa francesa a Occitània. Qui no entengui , que com una gota malaia o com un mal son, se’ls hi ha de posar a la seva vida la qüestió occitana, dia rera dia, que deixi la política o l’activisme i és dediqui a collir maduixes. S’han d’utilitzar totes les escletxes de la legalitat francesa, totes, per situar Occitània a l’arena política i cívica. A mi només em correspon la vessant cívica, però estaria bé que els polítics aterressin i és deixessin de purismes i fessin política realista. Llavors potser tindríem diners per les Calandretas, per les publicacions, pels festivals i centenars de coses que és poden fer. A mi no només m’interessa la reivindicació al carrer, m’interessa crear infrastructura, el més solida possible i que duri.

Mireu-los bé. No hi ha alternativa, se’ls ha de fer còmplices de l’occitanisme. Ells son part del poder.


..........Alain_RoussetMartin_MalvyGeorge_Frêche
..........Michel_VauzelleJean-Paul_DenanotJean-Jack_Queyranne
..........Pierre-Joël_Bonté

...

dilluns, d’agost 15, 2005


Avui, un dia sencer de debat i reflexió sobre Occitània. Tot un repte, pel que caldrà adequar l’entitat “Vivéncia Aranesa” a una dimensió nacional occitana. I cal elegir nou president/a de l’Associació.

...

diumenge, d’agost 14, 2005

fotografia_de_Shoji_Ueda

Atenció a les fotografies del japonès Shoji Ueda (1913-2000) que s’exposen a la Fundació de “La Caixa” de Palma de Mallorca. Les obres venen del museu que té dedicat aquest creador a Tottori al Japó.

...

dissabte, d’agost 13, 2005

Un dels llocs mítics de la Toscana és Carrara. El seu fabulós, estimat i eròtic marbre és per mi el súmmum del romanticisme i de l’art de l’escultura. Però també hi ha Pietrasanta, tot un altre món de marbre i bellesa. És aquí on l’escultor anglès Marc Quinn, esta acabant amb tot un equip d’ajudants o de veritables tècnics del marbre, la gran escultura que és posarà a Trafalgar Square de Londres.

A través d’un concurs restringit, és va voler trobar l’escultura adequada per a un immens pedestal buit, que hi ha a la tant simbòlica plaça. És l’anomenat “Quart Pedestal”, que està al cantó nord-oest, just davant de l'ala Sainsbury de la National Gallery, i que al segle dinou hi havia d’anar una escultura eqüestre, que mai és va instal•lar.

Un jurat va opinar i donar com a guanyador a l’obra de Quinn, però la gent també va opinar, i jo també en aquest mateix Diari, el 3 de gener del 2004, em decantava per aquesta inquietant proposta.

Us asseguro que quedarà bestial i impactant en aquesta plaça un monumental cos de dona en estat, amb discapacitació física, d’uns cinc metres d’alçada. La dona és una persona real: Alison Lapper.

Marc Quinn parla del contrast d’un món d’escultures d’homes i d’herois, com el situat a la fàlica columna de la plaça o sigui Nelson. Una autèntica heroïna és i serà la senyora Lapper. Un nou símbol en marxa, per a Londres.

........................................................................................................

divendres, d’agost 12, 2005

................................

A poc a poc Londres és va engalanant amb unes banderoles que inevitablement cada matí em recorden Catalunya. És una campanya impulsada per l’Alcalde, amb la idea de fons que els londinencs no ens podem dividir pels actes de terrorisme i el seu logotip incorpora com a disseny integrat, dues idees: Set milions de londinencs i un Londres.

No puc deixar de pensar amb la campanya catalana de : Som 6 milions.

Totes dues campanyes aporten sentit d’identitat i pertinença. A més, aquesta anglesa és un clam contra la barbàrie terrorista i això encara li pot donar un aire de "resposta i adhesió immediata", en una societat bastant desmobilitzada.

Acabes estimant Londres.



...

dimecres, d’agost 10, 2005

Jordi_J._Lafon

.........Fills de les favel·les


....................sense què?
....................o només amb?
....................(—de nou—
....................el bell
...................—abans—)


Imatge de Jordi J. Lafon de l’obra "paisatges i éssers".
Text de Víctor Sunyol.


...

dimarts, d’agost 09, 2005

logo_ONG_Survival

Avui és el Dia Internacional dels Pobles Indígenes, amb la reivindicació que els pobles indígenes reclamen el dret a les seves vides, terres i drets humans. Curiosament per a mi, coincideix que he començat una contacte amb la ONG “Survival” a Londres, precisament una entitat dedicada donar suport als pobles indígenes.

Tot això dels “Dies d’alguna cosa”, no és que m’entusiasmin, però de vegades serveixen per difondre una mica més, el tema de la diada. Des del punt de vista del “màrqueting social” és un petit motor més, col•lateral, però no central, d’una possible campanya que s’ha de realitzar tot l’any, feta “a pluja fina” i que ho vagi impregnant tot. Però si és celebra en ple agost, segur que a Europa almenys, una Europa de vacances, serà un Dia pobre de mobilitzacions, tant pobre i maltractat com els indígenes.

La situació dels “indígenes”, denominació que em molesta profundament, però això és una altra discussió, o potser no, potser és la discussió, perquè forma part de la discriminació brutal dels drets humans d’aquests grups. Les denominacions també porten carrega ideològica, això que ens ho expliquin a nosaltres: dues cultures -la catalana i l’aranesa. Som minories nacionals o nacions minoritzades?.

Deia que la situació dels “indígenes”, és greu perquè pateixen una terrible repressió exterior en molts llocs i els hi falta tota mena de cobertura de drets civils, perquè no pateixin abusos com els que pateixen els jarawa, que van sobreviure al tsunami però que no aconsegueixen salvar-se de les invasions foranes agressives.

"Survival" ens diu sobre aquest cas:
“...Els jarawa, un dels pobles indígenes que habita les Illes Andamán, en l'Oceà Índic, van causar sorpresa en tot el món quan es va saber, dies després que el tsunami causés estralls en tot el sud-est asiàtic, que havien salvat les seves vides gràcies al seu íntim coneixement del mitjà natural. No obstant això, aquesta tribu, que fins a 1998 no havia tingut contacte algun amb la societat majoritària, corre ara el risc de ser exterminada a causa dels colons de la Índia, que envaeixen la seva terra, roben els seus animals, ofereixen als homes alcohol i tabac i abusen sexualment de les dones jarawa. Tot això a pesar de la política radicalment nova que, sobre el paper, van adoptar les autoritats a la fi de l'any passat, que recalca la necessitat de protegir la reserva jarawa d'invasions de tot tipus, i que les autoritats no han aconseguit posar en pràctica encara...”.

foto_Victor_Engelbert_©