2006, el meu any a Occitània.

Els meus bons propòsits pel 2006, tenen noms propis:
Piuca, Marc, Víctor, Olaia, Aran, Occitània,Vivéncia Aranesa, Londres, Universitat de Barcelona i London School of Economics and Political Science.

I un desig petit:
He viscut tres mesos a Florència i estic prendat de la Toscana. Una de les meves il·lusions per aquest nou any, és establir lligams amb Itàlia com ho he fet a Anglaterra.



...

...............Bon any 2006!!!

..................................

.....Penso en el cor —i en l’orient
.....de la perla encara marina;
.....en el somni que l’endevina
.....i que l’ull massa ric desment.

.....Cap triomf no pesa en el vent
.....i, juntes, al buf que hi declina,
.....s’esborren l’onada divina
.....i l’aventura vehement.

.....¿D’on venim, que no fos tornada?
.....Com una absurda enamorada,
.....la vida ens fa plorar el passat.

.....¿On tornem, que no fos naixença?
.....Vivim de mort, i no ens és grat;
.....morim d’amor, i no s’hi pensa.

CARLES RIBA
“Penso en el cor —i en l’orient…”
Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.



...

Plataforma "Pel dret de decidir"

MANIFEST

SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR!

Les entitats i els moviments socials sotasignats, procedents d'una àmplia pluralitat de sectors socials i polítics catalans, volem intervenir en la conjuntura política oberta amb la reforma de l'Estatut i demostrar alhora la nostra preocupació pel clima hostil creat des de diversos cercles antidemocràtics en contra de les legítimes aspiracions polítiques i democràtiques del nostre país. Tot recordant la lluita de l'Assemblea de Catalunya en favor del restabliment de l'Estatut d'Autonomia com a mitjà per exercir el dret a l'autodeterminació, i rememorant també que fa vint-i-cinc anys la nació catalana sortí al carrer davant de l'ofensiva contra l'expressió de la seva identitat, ara veiem necessari tornar-nos a manifestar sota el lema "Som una nació i tenim el dret de decidir!"

Els convocants estem convençuts i convençudes que cal exercir aquest dret per tal de garantir que les polítiques que es duen a terme estiguin d'acord amb les aspiracions i les necessitats del poble català i per tal d'afavorir el progrés social en drets de ciutadania i immigració, drets socials i laborals, llengua i cultura, medi ambient, polítiques de gènere, habitatge, tecnologies de la comunicació, educació, salut i seguretat, entre d'altres. Així mateix, afirmem que cap veritable autogovern és possible sense sobirania fiscal i tributària i sense inversions i infraestructures, relacions internacionals i cooperació.

Perquè som una nació i defensem la nostra identitat, com qualsevol poble hem de tenir el dret a poder decidir lliurement quin és el nostre futur.

Per tant, el que nosaltres decidim, ningú no ho ha de retallar. Per la llibertat i la democràcia, us cridem a tots i totes a sortir al carrer per manifestar-nos dient: "Som una nació i tenim el dret de decidir!"

Plataforma "Pel dret de decidir"
Podeu enviar les vostres adhesions a: adhesions@tenimeldretdedecidir.org
Web de la campanya http://www.tenimeldretdedecidir.org



Aran, som una comunitat nacional de la nació Occitana
TAMBÉ, SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR!

....................................................................

vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

...

Un bon exercici que és fan en unes bones classes universitàries de “Govern” al Regne Unit, on és formen experts en politicologia, és passar vídeos de polítics i analitzar-ne el continguts, les formes, fins i tot la manera expositiva, la llengua etc etc. Avui ho he fet amb les intervencions dels negociadors del nou Estatut d’Autonomia que s’havien reunit al Parlament de Catalunya amb negociadors del PSOE.

És tot un rollo tècnic comentar-ho tot, (encara que jo frueixo com un camell), però hi ha una cosa que pot entendre tothom: en aquest afer, hi ha algú que menteix descaradament i els periodistes catalans que podien preguntar al final de cada intervenció, no descobreixen res, ni fan veure les evidents contradiccions.

Per exemple: Jaume Bosch d’Iniciativa (ICV) i Joan Ridao (ERC), cadascú pel costat, han acusat a Convergència que volen trencar la “unitat catalana”, perquè aquests volen recuperar articulat que no varen poder aprovar al Parlament de Catalunya, i ara en la negociació estatal volen guanyar-los, en concret en temes dins dels “Drets i deures”.

CiU en boca de Francesc Homs ho ha negat, però ha posat en evidència una cosa sabuda, però que els escandalitzats no recriminen.

La cosa és la següent : el PSC d’una manera formal o a traves del PSOE està defensant postures que van perdre a Catalunya , i no ho han fet d’amagat sinó que el seu portaveu Iceta i el Ministre Montilla ho varen expressar públicament que ho farien i això passava tres dies desprès de la defensa catalana conjunta al Parlament espanyol.

Llavors ni comunistes i ni els d’Esquerra és varen estripar-se les vestidures perquè s’havia trencat la “unitat catalana”. Cosa totalment evident.

Per que estaven i estant tan autistes ICV i ERC? Perquè estant junts al Tripartit i necessiten mentir per cohesió interna de govern.

Queda clar, que no hi ha un pam de net.

Aquesta negociació del nou Estatut d’Autonomia, només pot continuar en discreció.

I, o acabar i retirar la proposta d’Estatut
o desmuntar-ho tot, forçar-ho tot, per arreplegat “peix al cova a l’estil Mas”, no “l’estil Pujol”, perquè llavors només hi hauria morralla.

I la tècnica Mas ha d’ésser ben simple: Si hi ha una definició nacional de Catalunya clara o sigui “Catalunya és una nació”, la resta tot és pot pactar, tot, fins hi tot treure’ns del damunt, tota la cotilla d’intervencionisme imposada per l’esquerranisme del País o sigui oxigenar amb llibertat, tot el punt de “drets i deures”.


...

.........

......................................Ocre 3 C de Joan Hernández Pijoan
......................................In Memoriam

...

..........................
...
....................

Amb molta paciència i carregat d’esperit possibilista, estic observant com va la qüestió de l’Estatut d’Autonomia i en començo a estic tip de la gent del PSOE.

Quan el portaveu dels socialistes Alfredo Pérez Rubalcaba nega que Catalunya és una nació, simplement està actuant com un reaccionari. Aquesta gent son uns reaccionaris auto-anomenats d’esquerra.

M’agradarà veure com s’ho farà el PSC. Però sobretot m’agradarà veure com els nacionalistes catalans de professió polítics, s’empassaran tot aquest atac a la identitat catalana. Queda clar, que la gent de la societat civil no podem acceptar tanta degradació del nostre País i s’han de buscar maneres de mobilització.

Zapatero és un autèntic Pinotxo, que ha destrossat totes aquelles il•lusions que alguns vàrem posar en ell.

Però Mas i Carod tenen una gran responsabilitat i segons que facin també hauran venut Catalunya. No cal dir, que també s’estan venen la Val d’Aran, per vergonya de tots nosaltres. Aquests del PSOE volen suprimir la referència a la “realitat nacional occitana”.

Del PP no cal ni parlar-ne, simplement és l’extrema-dreta organitzada i enyora el franquisme que va destruir el nostre País.

Jo no em sento espanyol i vull ésser lliure com a català i ciutadà del món.
No potser que el PSOE sigui ara, el meu carceller.
...................................................................
"La nació espanyola madurant els seus líders, un d’ells és Pinotxo".


...

Aquest novembre a Bondi, que és a Austràlia, s’ha fet una exposició d’escultura a l’aire lliure denominada: “Sculpture by the sea”.

En ella, Jarrod Taylor ha fet aquesta escultura, “Structural Wave”.

Serveixi aquesta onada estructural, avui, dia de Sant Esteve, com a record a totes les víctimes del Tsunami sobre les diferents contrades de l’oceà Índic, de l’any passat.

Tot i que a mi m’agrada més somiar i pensar que “wave” en anglès, a més d’ona, pot ésser un verb que diu “saludar amb la mà”, “dir adéu amb la mà” o “fer senyals amb la mà”. O un arbre bressolar-se o una bandera onejar.

Tota una metàfora solidària i de record als que ja no hi són i estimes.


...

............... Bon Nadal a tothom !!!


...

Cada any, el mes de desembre, és un mes brutal de feina.
Si l’any passat era el lliurament de la Monografia final de Màster de neurociències .
Aquest any és el lliurament de capítols de la tesi doctoral: “El procés estratègic occità de la construcció nacional d’Aran”.

El Nadal per a mi, ja no és el pessebre o el neguit de la nit de reis, per a mi és el neguit d’una infernal data de lliurament de material. Necessito ànims!!!.


...

Algun amic m’ha escrit per preguntar-me pel refredat i per interessar-se pel que estic escrivint , fins i tot algú m’anima a penjar on line fragments de la meva recerca, per opinar abans del redactat final.

I perquè no?. Fa molts anys ho vaig provar de fer a Vilaweb en el seu apartat de “Colles” i el feedback va ésser un desastre, ningú li va interessar ni un borrall el que jo escrivia sobre nacionalisme, però ara, desprès d’escriure centenars de pagines des de fa cinc anys a la LSE, estic acabant capítols d’un text sobre nacionalisme cultural occità.

A continuació reprodueixo un petit text inclòs en un "Capítol introductori", que vol situar la dansa aranesa, esperant que desprès en un capítol posterior s’ampliarà abastament. (N’he tret tot l’aparell bibliogràfic i les notes de peu de pàgina. Està en català, que és com escrit, en espera de la seva traducció i adaptació a l’anglès).

Alguna opinió d’algun lector/a?.


PETIT TEXT DE TREBALL ( dins Capítol Introductori)
-------------------------------------------------------------
La dansa aranesa

La cultura aranesa té la seva màxima i coherent expressió en la dansa tradicional.

A la Val d’Aran encara no hi ha avui, una cultura de les denominades "cultes", àmpliament desenvolupades. Hi ha individualitats que practiquen aquestes formes cultes de fer cultura, però son excepcions.

El que si hi ha a Aran és una important, sentida i seguida dansa tradicional, com expressió artística de la seva cultura. És el seu autèntic patrimoni cultural viu.

Amb la dansa, com acompanyant o com a singularitat, també hi ha la música tradicional, que com ho és per exemple la música tradicional irlandesa, els folkloristes tècnicament la denominen “folk music”. Aquesta música és basa en una transmissió oral, amb unes arrels rurals, sent no professional i amb un repertori no comercial creat “by and for” “the folk”.

El folk és una música de llarga història, en la que és produeixen rituals de tota mena i serveix de recordatori d’una història cultural compartida i també d’uns valors compartits. I com passa en molta música i dansa folk d’arreu del món, el procés oral de transmissió passa de generació en generació, els noms dels compositors o coreògrafs originals són oblidats i només les tonades, les cançons i les coreografies són recordades dins d’un procés gradual de canvis, arribant a ésser productes culturals d’una comunitat, per sobre l’autoria d’un creatiu individual.

Aran encara no té elaborada una sistemàtica història social de la seva dansa i la seva musica tradicional. El que jo busco al llarg d’aquesta recerca, és elaborar un cos teòric d’aquestes pràctiques artístiques populars, com un aspecte del seu nacionalisme cultural.

Des de “l’Ethnochoreology” és pot afirmar que tot i que la dansa és un llenguatge universal, no hi ha manera d’entendre tot un nucli nacional de moviment de dansa sense entendre el moviment cultural que el sosté. Perquè la dansa és un fenomen de múltiples facetes, que a més del que és veu i s’escolta, inclou un “invisible” underlying system, els processos que produeixen tant el sistema com el producte i el context sociopolític.

I el fenomen que m’interessa destacar aquí, és que a Aran, la majoria de tots els continguts de la dansa i de la música folk comparteix la cultura amb la resta d’Occitània. Tant l’estètica com els valors culturals de la dansa aranesa entronquen amb el moviment occitanista.

Produint-se en la pròpia societat aranesa, una evident contradicció, que és trobar-se algun sector de ciutadans aranesos impermeables i recalcitrants als lligams occitans, però en canvi els membres joves de la seva família, no només són espectadors de les danses sinó que en són protagonistes.

I també, com si les danses tradicionals a Aran fossin autentiques cerimoniós d’iniciació, serveixen per integrar al ciutadà nou vingut. No és només la dansa tradicional aranesa un llenguatge artístic o un joc artístic per a ésser gaudit, sinó que és una “eina” que el nou vingut vol fer practicar a la seva família infantil, per aconseguir, a la pràctica, ciutadania o veïnatge.

S’ha de valorar que aquesta “eina “ d’integració i socialització, té a la Val d’Aran un component molt més elaborat que la incorporació a l’ús de la llengua aranesa.. I no és d’estranyar trobar-se colles de dansa, que quasi íntegrament utilitzin l’espanyol com a idioma de relació.

Aran com a societat rural que meteoricament ha passat a comunitat urbana i de consum, té aquesta singular forma de cultura que és la dansa i la té instal·lada en la seva quotidianitat. No és un producte només per recitals en un teatre o com a activitat turística, és un producte cultural de participació familiar i d’integració social.

Per tot això, en el proper Capítol 5 d’aquest text, faré una aproximació a la dansa aranesa, incloent-hi: l’anàlisi social del context i la “ethnohistoria”. Però a més, també hauríem de veure el procés de decisió de la tria d’una dansa o una altra, i en quin esdeveniment social, polític o patriòtic, aquesta dansa és balla.

Però per trobar més pistes de comprensió del fenomen de la dansa a Aran, també ens caldrà analitzar la pròpia dansa: el sistema estructurat de moviments; les estructures superficials i profundes; els motius; les coreografies; l’energia; l’estètica; el text i la música; la continuïtat i el canvi; la relació del moviment amb les emocions, els rituals i l’art; l’estil; la improvisació i la comprensió coreogràfica; l’aprenentatge i el mètode d’ensenyament; els espais d’execució; la vestimenta; els significats i el moviment.

Tot això amb l’objectiu de caracteritzar la via cultural de connexió entre Aran i la resta d’Occitània. Potser avui, aquesta via constitueix l’únic pont popular i autèntic, de relació i d’identitat nacional entre aquests dos territoris.


JR Colomines-Companys © 14/12/2005



...

........

Estic enclaustrat escrivint un text sobre nacionalisme cultural occità, a la vegada estic molt refredat i tot això amb un Londres fred.

Poques ganes doncs, d’escriure en un dietari, però no puc suportar la pena de mort i dels Estats Units només que arriba misèria, i això em commou profundament.


...

.................


Com a periodista, si fos membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, votaria com a degana a Pilar Antillach.

N’estic tip de tant llepaculs, i necessitem premsa catalana professional, independent i culta, que sàpiga diferenciar que és informació, que són relacions públiques i que és propaganda. Entre altres coses perquè a cada una d’aquestes especialitats, totes lícites, tenen o haurien de tenir els seus Col·legis professionals. I ho puc dir jo, que em dedico al màrqueting, per tant també a la comunicació de forma integral.

Espero des de Londres, que el proper dia 12 de desembre, que els que puguin votar, votin la candidatura Antillach.


...

.....................El Día de la "ConstituciÓN"?
........................Quina Constitució?.


...

Un dia de gestions majors a la London School of Economics and Political Science, la LSE.

Les qüestions acadèmiques van com una seda -carregat de feina-, les financeres i les de residència estan plegades d’entrebancs administratius, fins i tot per desmuntar-ho. Per descabdellar tanta normativa poc creativa, m’ha calgut fer una autèntica pluja d’e-mails, adreçats a responsables de totes les àrees, potser l’impuls mediterrani farà tombar tanta miopia britànica. Demà recolliré les reaccions.

Quedo lligat a la LSE fins l’any 2009.

I tot això per acabar sent, de forma oficialitzada, “un especialista senior en METODOLOGIA D’ANÀLISI DE LA NACIÓ OCCITANA”. Tota una subespecialització que cada dia cal construir i defensar, per desesperació de tots els centralistes i fonamentalistes de torn.

De salut no en faré ni mica.

El document de matricula

...

Arribada a Londres i de cap al cinema. Una desitjable Kelly Reilly i una interessant Judi Dench en la pel•lícula de Stephen Frears : “Mrs Henderson Presents”, em dona més benzina per afrontar les properes quatre setmanes angleses en les que necessito acabar dos capítols sobre la recerca d’Aran.

Tinc novetats laborals, familiars, de recerca, de literatura, d’associacionisme i de reciclatge acadèmic, però fins que no estigui ben lligat, millor no explicar res.
Aquest proper 2006 pot ésser espectacular per a mi.


...

DE VIATGE PER GUANYAR-ME LA VIDA

Desprès d’haver vist una molt bona pel·lícula: “The Libertine”, que són les aventures a Londres del Segon Earl of Rochester al segle XVII, començo avui, a les tres de la matinada, un viatge laboral a Occitània, que m’ha de portar a tenir feina permanent.

Durarà 12 dies aquest viatge de selecció i possible contracte, i no tindré una via fàcil, ni una certa tranquil·litat per publicar en aquest blog. Això sí, escriure com cada dia i com és usual en les meves llibretes escolars de botiga de “Tot a una lliure”, desprès ja us explicaré alguna cosa.

Els meus estimats analistes sobre les visites d’aquest blog m’estiraran les orelles, perquè parar uns dies d’escriure és perdre lectors i d’aquest blog el 46,70% són lectors fidels que tornen. I segons diuen aquests analistes nord-americans, fer una aturada de 12 dies és suïcida, és com començar de nou.

Doncs, m’agrada, fins el 4 de desembre, novament “retransmeten” des de London !!!.

Us deixo amb el poema “Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul...” de Maria Mercè Marçal, tant apassionat com la pel·lícula:

Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul
-dues meitats bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l'arbre, de l'arrel a la copa.

Amb l'amor a l'esquena, com una casa closa,
i un bri d'esglai al cap de les antenes,
m'emparro per l'escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri,
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Amb tanta mala llet i tanta xenofòbia contra Catalunya i contra els diversos pobles i llengües que no sigui l’espanyol, que és com aire fresc en una atmosfera sufocant, que la gent normal, l’afició del Real Madrid al Bernabeu, aplaudís als jugadors del Barcelona. No se si tinc Síndrome d’Stockholm, però ho veig com una entrada sana i gratificant d’aire fresc.

Jo crec molt en la gent senzilla, el poble de veritat. I estic convençut que entre els espanyols de carrer, que en castellà seria “de a pie”, també hi ha una ànima profunda democràtica, capaç d’entendre i defensar les altres cultures com la nostra.

Sense partidismes, sense PPs, sense barons carques del PSOE, sense Copes, la gent aplaudeixen sense problemes. No és una qüestió només de bones formes, és un reconeixement sense cap sectarisme d’un fet esportiu, això fa gran una afició. I tothom sap que el Barça és més que un Club i l’afició del Bernabeu també.


...

He passat una petita experiència, mig per casualitat, que ha tingut la seva gràcia. En concret he viscut dos banys de “masses” diferents, que s’han trobat i confós en alguns moments.

Dissabte em vaig ficar dins de l’afició del Club de futbol Chelsea, que jugaven contra el Newcastle. I tot això va passar mentre anava al cinema. Vaig trobar-me i viure el clima dels inxes i l’actitud para-hooligans de l’afició, sobretot en tot un recorregut de metro. Dic “para-hooligans” perquè de fet tothom estava moderat, malgrat les desafinades dels cants corals que ens amenitzaven o espantaven en les andanes, el vagons i en les sortides.

L’altra “massa” era infantil i juvenil que esperitada i histèrica és disposava, com jo, a veure: “Harry Potter and the Goblet of Fire“, o sigui l’última pel·lícula d’en Potter.

S’ha de conèixer on està el cinema i on esta el camp de futbol, per acabar d’entendre la barreja de les dues “masses de gent”. Fulham Broadway que és la parada de metro del cinema i del camp, està en el mateix edifici d’un centre comercial. És a dir les dues aficions és troben i és confonen en un mateix immens hall.

L’escena de les dues aficions en marxa i cadascú a la seva, no deixa d’ésser una metàfora del Londres d’avui, fins i tot del Regne Unit. Embogits per una activitat lúdica, competitiva, màgica i amb uns clars líders a admirar, i tothom a punt d’entrar en una cerimònia de complicitats i anhels.

La pel·lícula de Harry Potter la vaig trobar llarga, pesada i repetitiva de la resta de la saga, tot i que com a novetat important és que introdueix el desig del sexe oposat que experimenten els superconeguts protagonistes, ara adolescents en la ficció i inevitablement també s’hi han tornat els propis actors.

Mentre és projectava el film hi havia un silenci reverencial entre el públic, malgrat les inevitables passejades dels pixaners.

Que no m’hagi funcionat la pel·lícula a mi, no vol dir que funcioni extraordinàriament bé pel públic al que suposadament va dirigit, encara que tots els acompanyats adults també se l’han d’empassar. De fet l’acompanyant és obligatori, perquè no és una pel·lícula classificada “apta i oberta” sinó que és per “més de 12 anys o amb acompanyant”.

No sé exactament quan va durar la projecció, però amb l’immens i abusiu bloc de publicitat adreçat a la canalla més la pel·lícula, va durar tant com el partit de futbol, perquè quan sortíem del cinema sortien els aficionats del camp.

Hi havia una certa eufòria per la victòria del Chelsea, però res d’espectacular. No sé si la presencia de la policia imposava o els merders passen quan perden a camp propi.


...

Internet et possibilita navegar per una imprescindible munió de Revistes on line LITERÀRIES, d’aquestes n’hi ha una feta en quatre llengües, molt interessant, és “The Barcelona Review”. La web-revista és en quatre llengües, però en realitat no són traduccions, sinó que son quatre visions i continguts diferents segons la llengua.

Ara estan d’aniversari perquè han arribat al número 50, i com escriu Joaquim Carbó celebrant l’esdeveniment, també em sumo a la felicitació del poema:

Reviu Barcelona
o només fa la viu-viu?
No diguis ni piu
–sigues positiu!–
i no facis més el viu:
Visca Barcelona Review!

http://www.barcelonareview.com

...

............................................................................. !!!

Reunió de la Direcció de Vivéncia Aranesa

PRINCIPALS ACORDS

Reunida la Direcció de Vivéncia Aranesa s’ha acordat els següents punts:

1. Per tal d’adequar l’Associació Vivéncia Aranesa a uns objectius més amplis que li possibilitin abastar més camps d’intervenció com ONG i això fer-ho d’una manera integral, s’ha acordat canviar els objectius de l’Associació dels seus Estatuts. Sense trencar els objectius fundacionals s’acorda ampliar-los, en especial en la seva vessant cívica.

Els nous objectius quedarien redactats en els Estatuts de la següent manera:

“Que és Vivéncia Aranesa? Vivéncia Aranesa és una entitat cultural i cívica de la Val d'Aran.

Com una Organització-No-Governamental (ONG), sense afany de lucre, avui jurídicament és una associació, que té com objectiu específic cultural: promoure la cultura i la llengua aranesa i occitana en general, i els seus lligams amb la cultures minoritzades, en especial la cultura catalana, en el procés de construcció de la Unió Europea. I té com objectiu general cívic pels ciutadans dels Pirineus: promoure els drets col·lectius dels pobles, els drets humans, la cooperació al desenvolupament, l’economia d’ajut social i la cultura de la pau.

Aquests fins potenciats en dues vessants: una de promoció i difusió popular i una altra d'estudis i difusió de caràcter acadèmic en especial de projecció universitària.”


2. S’acorda obrir tot el procés perquè l’Associació és converteixi amb una Fundació privada.

3. Crear la figura de Director de Vivéncia Aranesa.

4. Incorporar 6 membres a l’actual Direcció Fundacional, cercant-los, amb una voluntat de pluralitat, entre animadors culturals i socials de la societat aranesa.

5. Congratular-nos per l’aprovació del nou projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i en concret a les qüestions relacionades amb Aran. Com Associació s’acorda seguir com a grup d’opinió perquè és consolidin i és desenvolupin les aspiracions araneses recollides en el futur Estatut. Constatem que com Associació hem de seguir incidint en aquest camp i per això potenciarem el nostre programa difusió d'Aran a Catalunya, el “Programa Víctor Balaguer”.

6. En la línia de la nova faceta social de Vivéncia aranesa s’acorda reforçar el nostre programa de Cooperació al Desenvolupament, destinat a l’educació, la formació i la sensibilitat de la societat en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional: programa que denominen Programa “Pirineus Solidaris”. I per això, s’editarà una publicació de periodisme social.

7. En les diferents estructures de finançament de Vivéncia Aranesa s’acorda crear una “Plataforma de Serveis de Comunicació” adreçada a donar suport en comunicació a tota mena d’ONGs i entitats, així com adreçada a tots els ajuntaments aranesos i catalans, com una nova fórmula de “Captació de Fons” per a l’Associació.

Vielha, 31 d’Octubre del 2005

http://vivenciaaranesa.blogspot.com
...

...........................................................................

Pels diaris he vist que Unitat d’Aran diu que demanarà en el proper Ple del Conselh Generau que el Govern d’Aran creí una “Xarxa de Biblioteques” del País o sigui la Val d’Aran.

La proposta és bona, sinó fos que tal com ho plantegen i ho publiciten, sempre és fet com una guitza (una patada) al cul del grup de Govern del Conselh o sigui Convergència Democràtica Aranesa.

Proposen una cosa que ells no poden fer i volen que ho facin els altres. I no ho poden fer perquè les majories i les minories són les que són.

Sempre aquests d’Unitat d’Aran fan el mateix: una bona proposta la fan servir com una pedra partidista per fotre l’altre.

Recordo per exemple la demanda per part d’Unitat d’Aran que el Ple del Conselh Generau s’organitzi amb una seriosa dinàmica de Parlament Aranès, i en comptes de plantejar-ho en forma de consens, ho plantegen com una mancança i acusació dels actuals que governen, com si ells no haguessin governat abans i no en siguin corresponsables d’aquestes mancances institucionals.

Hi ha temes que són d’aquells que podríem dir “nacionals”, temes “d’Estat” i que necessiten ésser tractats de forma de consens nacionals i no partidista. I precisament per això, com les biblioteques, s’hauria d’escoltar a tothom.

És una llàstima que els polítics sempre vagin a la seva i no escoltin mai a la societat civil. Si en Paco Boya en comptes d’anar insultant als directius de les associacions, escoltes una mica, -perquè li deu anar amb el sou de parlamentari dialogar amb les associacions-, s’hauria pogut llegir la proposta del "Programa Robert Lafont" que és un Programa d'intervenció de l’associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa entorn les biblioteques públiques d'Aran.

Aquesta proposta consta avui de dos Projectes centrals: un "Projecte de foment d'Occitània a les biblioteques públiques". I un "Projecte de foment de la lectura". Això ho vàrem iniciar la Festa d'Aran de l’any 2004 i ha representat moltes hores de treball entre bastidors, a més d’haver reunit a tots els bibliotecaris d’Aran i tenir obertes diverses línies de col•laboració permanents. I tot això s’ha fet com una modesta dinàmica pràctica de xarxa nacional aranesa de biblioteques.

Perquè no és només una qüestió de locals, funcionaris i diners. És una qüestió que cal tenir clara i portar-la a la pràctica: s’ha de saber que representa una POLÍTICA NACIONAL de biblioteques pel País. I a Aran, pel tipus de cultura minoritzada que som, encara té un afegit més gran: que la biblioteca i la xarxa de biblioteques hauria d’ésser motor de cultura i sobretot d’infraestructura de cultura.

La proposta d’Unitat d’Aran simplement ARA no és farà. Que la posin en el seu programa electoral, que guanyin les eleccions -s’hi poden- i llavors ho podran fer.

Però de moment els companys d’Unitat d’Aran, per fer-se més creïbles, que arreglin coses dels municipis que governen i que el Secretari-d’ajuntament-Regidor-Conseller Rufino Martínez deixi de jugar a la puta i la ramoneta en temes de biblioteques a Les, a Vielha i al Ple del Conselh Generau d’Aran.

A Les:
Quan de temps fa que la biblioteca esta tancada?.
Ja saben els polítics que Les és on la canalla llegeix menys.
Com és que l’arxiu Melquiades Calzado esta “congelat”?.
Perquè és té i s’ha tingut en tan males condicions laborals al senyor Claudio Aventín, el suposat bibliotecari?.
Les té o no té bibliotecari avui?.

Perquè s’ha de saber, hi ha una doble manera d’entendre la biblioteca de Les: la de l’Alcalde i la del Secretari de l’Ajuntament, i almenys en aquest tema, la política del Secretari és la que s’ha imposat.

A Vielha:
És pot parlar seriosament d’una futura Biblioteca Nacional, que seria la de Vielha, si l’Ajuntament de la capital i el Conselh han estat AUTISTES en les seves relacions en temes bibliotecaris durant temps i temps ?.
Quina diferencia hi ha entre la gestió de la Biblioteca de Vielha i la Biblioteca de Mollerussa? Quina diferencia hi ha entre una Biblioteca Nacional i una Biblioteca Comarcal?.
Quina és la política bibliotecària de Vielha avui: nacional o comarcal?

A Aran als polítics no se’ls hi ha de fer ni cas pel que diuen, sinó pel que fan. I en les eleccions –l’hora de passar comptes- el que Unitat d’Aran aportarà, és el treball fet als llocs que governa, i no les cartes als reis que expliquen als diaris.

I si l’Alcalde de Les, no se’ls hi en va a ERC, hauran d’explicar que han fet, per la feina, a Les i a Vielha. I en temes de biblioteques, per la feina feta, ho tenen pelut d’entusiasmar al personal.

I els altres, els Convergents?. Deixem-ho per un altra dia, perquè també hi ha marru.


...

.................................................................................

Contes de Londres

SOMNI RECURRENT


Avui he tingut un somni, el mateix de fa moltes nits:

“Estic en una Sala de la London School of Economics and Political Science i m’estic enfrontant en una discussió amb la vaca sagrada dels estudis de nacionalisme al món anglosaxó.

Sempre la discussió acaba igual:
Jo dic: –Admirat Professor no en té n’hi idea de que és Catalunya, del que és una nació minoritzada.
I ell em respon: -Aprengui l’anglès Mr Colomines!!! (Òbviament el meu cognom dit amb fonètica espanyola per fotre més).

Això passa un dimecres a la tarda i de cop em desperto, però això passa dins del somni. Són les 5 del matí de dijous. Nerviós m’afaito, em rento les dents. Vaig corrent a la dutxa, corrent despullat pels corredors d’una residència d’estudiants. Primer vaig al wàter i desprès em dutxo una eternitat.

Ràpidament agafo un bus de dos pisos amb la por a una bomba, arribo a Waterloo Station i agafo el tren internacional Eurostar, desprès que m’han escorcollat a fons. I com cada dijous, arribo just a les 11 del mati al seminari de “Sociologia dels moviments socials” que dirigeix Alain Touraine a l’institut de Paris, “Centre d’Analyse et d’Intervention Sociologiques”. Mentre escolto em vaig adormint -dins del somni- i de cop en desperto per uns aplaudiments i un Visca Aran!!!.

Espantat, miro al meu voltant i em veig rodejat d’aranesos coneguts amb la copa enlaire festejant la inauguració de “l’Institut Aranès d’Estudis de la Nació i el Nacionalisme”.
Em quedo glaçat!!!. L’amfitrió és el nou Síndic d’Aran: en Joanito Riu, l’actual Alcalde de Vielha, que porta un penjoll enorme penjat del coll, on hi ha la cara vivaaa de l’alcalde de tota la vida de Vielha, el Pepito fent ganyotes. El Síndic comença a cantar “Paraules d’amor” d’en Serrat, rodejat d’aplaudiments i d’unes fans que només fan que arreglar-se les calces, que els hi queden ficades entre les galtes del cul, mentre una pluja fina els hi fa transparents les samarretes".

De cop em desperto i aquesta vegada de veritat. Amb una suor freda i una mica de taquicàrdia.
Fa temps que tinc aquest mal rollo cada nit. Que m’està passant?.


...

Contes de Londres
La violoncel•lista (Tercer lliurement)

Estava a punt de creuar la línia de la City i entrar al seu barri. La martiritzada estació de metro d’Aldgate simbolitza la frontera cap a un territori on la gran mesquita és el símbol d’identitat profunda de la seva gent.

Tot semblava igual que d’altres barris, però el començament d’una llarga filera de botigues de roba muntades com a basars, delatava que s’havia entrat en una altra dimensió ciutadana, en un altre Londres.

Aasim cada dia fa el mateix trajecte: de la feina a casa a peu. De la gran illa dels negocis al seu barri en deu minuts caminant.

Si algú mai el vigiles, veuria sempre les mateixes pràctiques: primer a la sortida de Simmons & Simmons és descordava la corbata, desprès més enllà l’armilla i un camí més enllà és posava la corbata a la butxaca. Per acabar, saludant afectuosament a tothom amb l’americana i l’armilla a la mà.

Aquest desvestiment no només ho feia per comoditat sinó per evitar provocar. Se li havia ficat al cap que el seu èxit a la City li creava enemics al barri i no és tractava d’anar provocant a la seva gent.

Perquè era la seva gent, la seva colla, la seva família i la seva comunitat religiosa; encara que a deu minuts era l’individualisme ferotge el que marcava el territori,. Ésser enormement competitiu de forma solitària és el que qualsevol paio necessita per surar a la City i ell ho sabia molt bé.

Però l’Aasim estava vigilat, com qualsevol professional musulmà de nivell que treballa en els negocis britànics. De fet no era gens estrany, perquè ell mai s’havia mantingut al marge del moviment cultural del seu barri i això sempre és profundament sospitós. Negocis i cultura compromesa és un còctel difícil de pair per la pasma dels Serveis Secrets, el desprestigiat MI5.

L’Aasim és un home alt amb una pell de color d’oliva mediterrània molt suggerent, que afegit a les seves elegants maneres li donen un posat de gentilhome d’aquells que de grans se’ls considera avis venerables. Un cos de figura envejable, amb un cul ben situat en harmonia amb una esquena atlètica i espatlles grans. Unes seies gruixudes i de negre carboner marquen una cara allargada, on uns llavis carnosos indiquen passió pel petoneig compulsiu.

Però avui no era el seu dia, una bona transacció se n’havia anat anorris i això li portaria problemes. Per això en sortir de la feina és va dirigir directament al “All One Bar” més proper i va demanar vi italià Chianti a 3 lliures amb 90 penics la copa.

(CONTINUARÀ ... ).
jrcc©
...

Avui el meu Marc fa 23 anys.
Viu a la capital de la catalanofòbia i s’està fent com artista plàstic amb la màquina de fotografies. Tota una experiència de vida. Felicitats !!!.

(Precisament escric aquest comentari en la “University of Westminster Presentation Ceremony” al Centre de Cultura Barbican, potser tota una premonició de la nova etapa del Marc del curs vinent i que fa temps està preparant).


...

Moltes vegades surto i entro a la Val d’Aran vomitant, sobretot per la part catalana, i això no es una malèvola metàfora, sinó que és el símptoma d’una terrible creu personal que és marejar-se anant amb cotxe, no cal dir amb autocar. Ahir va ésser un dia terrible.

Ni la novel•la “Una pell freda”, comprada per la Piuca a “La Guineu” de Sant Feliu de Guíxols, ni l’univers lèsbic a l’avió, em va posar el cos a to. Entre l’astorament, el posar-me calent i un estómac revoltat, l’avió dels irlandesos em va situar en un aeroport anglès de merda, és clar que havia pagat un cèntim d’euro pel bitllet, a més dels odiosos impostos.

Avui passant en autobús he vist a Trafalgar Square instal•lada l’enorme escultura de Marc Quinn, de la dona mutilada i nua. Impressiona, però no s’ha resolt bé el cap, hi falta tota la poètica que té un cap de dona adulta.

La novel•la de Sánchez Piñol l’he deixada, més o menys, al capítol 5, potser acabarà molt interessant, però de moment per monstres ja en tinc ben bé prou amb els meus i avui no m’interessen els inventats. Tampoc l’he encertada amb la pel•lícula “Broken Flowers” amb un Bill Murray imitant-se a ell mateix com a “Lost in Translation”.

Sort que aquest diumenge gris, plujós i fred he pogut carregar les piles anant a somiar al barri de Putney i passejant-me al costat del Tàmesi, aspirant a ésser un remador de piragua del Putney Boat House.

I sobretot aspirant a tenir un físic fort, capaç de superar les enormes marejades criminals, i que no són per una bona farra, sinó pel balanceig del cotxe a més d’un enlluernador sol mediterrani, que és el meu enemic de viatges.

Un bon dia és un bon dia gris, llavors sóc el rei del mambo.


...

Reclòs en la meva torre de vori de Vielha, passo una petita grip, però per a mi representa un pes enorme. Els mals físics m’empetiteixen, mentre que els mals mentals, em fan crear sòlides dreceres per sortir-me de l’embolic. Tota una paradoxa, sobretot per aquells que creiem que no hi ha mal mental sense una base biològica.

En situacions de debilitat física sempre descobreixes coses i jo he redescobert aquests dies la sopa d’all o sigui les pel·lícules en DVD. Amb pel·lícules, llibres, internet, música i muntanyes de material per a dibuixos i escultures podria viure dies i dies tancat en una cova, com les meves “coves” a les residències universitàries de Londres i la de Can Feliu del Cantó.

Des del llit he seguit el debat al Parlament Espanyol sobre la proposta del nou Estatut d’Autonomia. I m’han semblat excel·lents i eficaces les intervencions dels comissionats del Parlament de Catalunya.

El discurs de la Manuela de Madre no m’interessa, però és ben real. I no és que no m’interessi el sentiment profund de les coses exposades, que sí que m’interessen sobretot la qüestió de la seva emigració, sinó el que em preocupa és el rerafons polític del que representa. Perquè com sempre la tradició de l’antic PSUC i de Comissions Obreres és molt més nacional catalana que la tradició de l’antiga federació catalana del PSOE, i això s’ha reflectit amb tota mena de detalls, en la seva intervenció parlamentaria.

A Mas i a Carod els hi espera a Catalunya un futur de duel a mort, i encara no tinc idea com s’ha de reconduir tot això. Però evidentment haurà d’ésser d’una forma imaginativa i productiva, buscant una sortida per evitar la trencadissa definitiva del nacionalisme català.

Aran, la Val d’Aran, ha estat totalment fora de l’escena parlamentaria de les “Cortes Españolas” i també de la societat civil mobilitzada a Madrid. Tot un altre símptoma per a pensar-hi.



...

VA
Comencen el canvis profunds de l’associació Vivéncia Aranesa. S’aproxima ja la data de treballar com una ONG amb standars de gestió professional, per augmentar la seva eficàcia cultural i cívica. La solidaritat i l’associacionisme d’avui, no és incompatible amb un treball ben fet, encara i sobretot pel fet d’ésser artesanal.

Estic profundament satisfet del treball de lobby de Vivéncia Aranesa en la part sobre Aran en el nou projecte d’Estatut d’Autonomia. Malgrat les incomprensions, els aprofitats i els sacrificis, s’ha de seguir treballant a la “cuina” de l’occitanisme.


...

..............

Fer costat avui a Xirinacs, fins i tot des de la discrepància, és retornar a la reivindicació dels valors democràtics en profunditat, en un moment de d’alta xenofòbia contra Catalunya.
...................................Llibertat a Lluís Maria Xirinacs !!!


...

Rosa Lee Parks (1913-2005)


...

Estic a Barcelona participant en una espècie de Mètode Gronhölm o sigui una selecció laboral despietada, on la guerra de nervis és l’eix principal. Els de l’agència de selecció desprès d’haver-te analitzat en períodes anteriors, ara fan com els desapareguts, no saben no contesten, com sinó et coneguessin. Al final, el joc és fer-te viatjar d’urgència, i saber com te les enginyes per aconseguir venir des de Londres avisat precipitadament. Hi ha moments de tanta precipitació, que només pots venir amb un inabastable vol privat, per això cal preveure una planificació de viatge raonable i jugar-te-la. Sort que són ONGs Internacionals, perquè si fossin multinacionals pures i dures, potser em farien venir a peu coix. HELP!!!.


...

Contes de Londres

La violoncel·lista (Segon lliurement)


L’Eduard s’havia apuntat a classe de veu, de fet l’havien apuntat els seus superiors de la Unitat de seguretat de Simmons & Simmons.

-Almenys, pensaven, que aprengui a dir les coses, ja que ha d’estar en aquest cau de tarats de cultura.

Quedava clar que enviar a un dels seus, a una escola de música i drama és feia només per raons de servei, lluny de fer-ho per amor a l’art.

La classe la dirigia la senyoreta Sara, una anglesa de faccions asteques, que portava un monyo com una carxofa, que s’anava movent rítmicament, quan, amb intensitat, animava als components de la classe a fer exercici.

-Vinga!, vinga en cercle!. Repetia la Sara.
-Sembleu nenes.

Nenes no ho eren, no hi havia cap femella, però l’Anthony tenia una ploma més que activa i li agradava presentar-se amb uns pantalons ajustats que marcaven un paquet esplèndid, que se l’anava canviant de camal del pantaló durant tota la classe.

Al grup, a més, hi havia un colombià, que s’acabava de donar un temps de separació amb la seva parella, que és tant com dir avui: “Estic lliure amb ganes de gresca a tothora”.

Sempre que l’Anthony se l’insinuava, cosa que passava sovint, el colombià deixava anar un renec i li recordava que a ell li anaven les dones i sobretot amb molt de pit.

Acabaven la trifurca amb un: Eh, eh!!!... despectiu i cridat a la vegada pels dos. Exclamació que la Sara recollia al vol i l’incorporava als exercicis orals del moment.

-Exacte. Repetiu “eh” “eh”, allargant el so.
-Vinga agrupeu-vos per parelles.

La totalitat de la classe eren cinc alumnes, a més de la professora, per tant el nombre quadrava per fer parelles, encara que algú havia de fer-ho amb la mestra. No deixava d’ésser un privilegi poder estar amb una classe amb tant poques persones, perquè semblaven autèntiques classes particulars. Tothom estava controlat, tothom rebia la dosi adequada de moral i estima, que la Sara és preocupava d’administrar sense passar-se, però fet de forma quasi maternal.

Mentrestant a l’altra banda de l’edifici, la Rosalind assajava amb el seu violoncel en una de les múltiples classes preparades per fer música. Són com una espècie de cel·les d’un rusc, totalment folrades de suro i roba per insonoritzar-les i que donen amb un finestral, als passadissos de l’entrada del Centre Cultural Barbican. Això fa que els vianants vegin i sovint xafardegin els músics en plena acció. Fins i tot els poden arribar a sentir, perquè alguna d’aquestes cel·les la insonorització és deplorable.

I és des d’aquesta situació, on tothom podria fer d’espieta, en la que l’Eduard –l’intrèpid oficial de seguretat junior, abocat a cultivar-se la veu-, aprofitava per controlar des de lluny a la violoncel·lista.

Encara no havia pogut coincidir mai, directament, amb la Rosalind a l’escola, i és que els de Seguretat no sabent que malgrat que és una sola Escola, de fet és una catedral de dues sectes. I sinó és per feina, en algun coi de musical per guiris, els músics no és fan amb els actors. Hi ha dos clans i moltes vegades a la grenya.

Tot un geni, bastant tarat, qui va ordenar que per seguir un músic, és podien infiltrar entre els actors!!!.


(CONTINUARÀ ... ).

jrcc©


...

Contes de Londres

La violoncel·lista
- El 1er lliurement -

Sempre quan arriba a Silk Street s’arregla els cabells, sap que les cameres de seguretat l’estant filmant i ella vol sortir maca. Des d’un monumental edifici d’oficines, tot de vidre, on els que hi treballen queden al descobert, tot un equip de seguretat vetlla per la parròquia. Una parròquia encarregada de moure diners arreu del món. Ningú sap exactament tot el que remenen, però tothom intueix que ha d’ésser important. Són Simmons & Simmons que entre altres sectors, trafica en qüestions de defensa.

La Rosalind sempre va amb uns shorts negres, amb mitges de malla color fúcsia i botes grans de militar descordades. Porta una jaqueta texana atrotinada, que no se sap si en realitat ho és d’atrotinada o ho és perquè artificialment li han volgut donar aquest look. Els cabells els porta tallats on acaba el cap, amb un serrell que li tapa el front, sembla un tallat de patge medieval, sinó fos que el porta modelat en curvatura d’ou, donant-li un toc afrancesat. Els cabells són d’un negre molt pujat, com si la tintura de la perruqueria hagués reaccionat amb més força del que és preveia. Una mata de cabell, just al cantó esquerra, és d’un morat tirant a grana, que destaca en un cap de cara de nina de porcellana.

I en tot aquest cos d’espatarrant joventut i penja una capsa de violoncel, arrossegada amb desgana i patint-ne el seu indiscutible pes.

Però tot plegat no quadra, i feia dies que el servei de seguretat de Simmons & Simmons no els hi quadrava: Una rebel de la Guildhall, l’Escola de música i drama, que està al Barbican –un autèntic santuari cultural londinenc-, que s’arregla els cabells per quedar presentable per les cameres de seguretat!.

S’havia convocat una reunió per estudiar el problema, perquè la Rosalind, la violoncel·lista rebel i presumida, ja l’havien catalogat de problema.

El Cap del grup va presentar un informe de les més de cent vegades que la violoncel·lista s’havia arreglat els cabells davant la camera. Li tenien controlades les anades i vingudes. Però just a la porta de l’Escola se’ls hi perdia el que feia. No tenien autorització per comprovar les seves activitats acadèmiques. I com tots els serveis de seguretat, són escrupolosos amb la llei i tota la normativa: Sinó és pot passar la porta, doncs no s’hi passa. I ells no ho ferien, són britànics.

Però l’enginy de la Seguretat és enorme i varen idear un sistema, per no saltar-se la normativa, però poder fer la feina, és a dir seguir-la i saber-ne els seus moviments.

L’Eduard (pronunciïs amb anglès), l’oficial més jove del servei de seguretat de Simmons & Simmons s’apuntaria a l’Escola de música i drama, així entraria en aquella cova que en sí mateixa ja era sospitosa. “La música” i “el drama” sempre han estat qüestions sospitoses per tots els serveis de seguretat del món.

Però l’Eduard no sabia tocar cap instrument musical i varen pensar que el drama, el fer teatre, li seria més fàcil, i és va preparar un perfil d’actor o de futur actor.

Però vet aquí que a la Guildhall, l’Escola de música i drama, també té cameres de vigilància per tot arreu i el robust Equip de seguretat va prendre en consideració i va classificar de “sospita” que cada dia, un adult amb vestit de senyor negre, al més pur estil executiu, amb una corbata llampant de ratlles i amb una gavardina al braç, passes per les cameres principals de l’entrada de l’edifici de l’Escola, és mires la bragueta i s’assegurava, obsessivament, que restava tancada.

Que hi feia en una Escola com aquella, un individu del cantó dels de la City, amb cara aristocràticament cremada per haver pres el sol en qualsevol negoci de sol artificial ?. I a més, fent posturetes davant les cameres i cordant-se sempre la bragueta. No serà un pervertit o un voyeur que vol bavajar, observant els assaigs de l’alumnat?- és preguntaven.

Immediatament l’Eduard va passar a ésser sospitós oficial, i l’Equip de seguretat de l’Escola va autoconvocar-se en una reunió urgent, per estudiar el cas.

jrcc ©
(CONTINUARÀ ...).

[Seguint la tradició de les històries de ficció ofertes al lector per lliuraments en la premsa escrita, aquest conte també segueix aquesta línia, però a més l’escric on line i dia a dia (o quan podré), o sigui el que segueix encara està per escriure i el desenllaç totalment obert. Simplement és un joc literari].


...

Déu ésser que m’agraden els outsiders, els heterodoxes i els perdedors, perquè se’n fa simpàtica l’acció del President Maragall quan és capaç d’enfrontar-se als aparells dels partits i tirar pel dret per reforçar el seu lideratge, precisament com a President de la Generalitat.

Jo que he criticat a Maragall, celebro ara, que honori el màxim càrrec polític del meu País i que sigui ell qui formi nou govern i no sigui una “reina mare” decorativa i manipulada pels buròcrates del carnet a la boca.

És pot discrepar profundament d’un polític, però se li ha de reconèixer les atribucions que té el càrrec institucionals que ostenta, i això simplement és el que m’agradaria que passes.

Quin plaer dona, veure tots els “pessebres” nerviosos a punt de quedar-se sense menjadora.


...

Contes de Londres

“Firefox” : La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes
(Versió 1.0)

Avui novament la guineu del barri s’està passejant pels jardinets de tot el veïnat, busca aliments entre les deixalles, la veig per la finestra o el veig, perquè no sé si és femella o mascle.

Fa gràcia veure a Londres guineus pels carrers, pels jardins casolans i pels parcs públics. No és cap metàfora parlar de guineus, no m’estic referint a implacables especuladors de la City o a caps rapats camuflats per les seves caputxes d’anorac que sempre porten posades, com a signe de potència, de fet de no sé que. Em refereixo certament a la bèstia anomenada guineu i que la mare en deia una guilla.

Per observar la bèstia millor, he apagat la llum de la meva habitació que queda arran de terra i he seguit fil per randa tot el que feia. De sobte he quedat garratibat, la guineu ha fet un gir espectacular a terra quedant per uns segons de boca terrosa i no sé com ha aparegut una noia brutal. S’ha transformat la guineu? És impossible. Però jo ho he vist, i no badava, perquè seguia amb molta atenció l’escena.

És una dona jove, que té un posat angelical, suposant que les àngels tinguin un cos ben farcit i destil·lin erotisme. Ja sé que vaig passat de rosca, però jo la veig maca i que està bona, dos conceptes diferents, que moltes vegades no se saben valorar prou autònomament. S’ha assegut a la gespa i s’està cordant unes sabates que son planes, de punta rodona que es fitxen amb una tira que passa per sobre el peu, cordada amb un gran botó, que per la maniobra que li veig fer, corda com un clip.

Aquí està passant alguna cosa estranya, perquè no és corda les sabates solament, està fent com una espècie de cerimonial per cridar l’atenció d’un noi que hi ha a l’altra banda del carrer, dret al costat d’un cotxe.

Certament ell mira i sembla que li cau la bava, i jo també miro, però jo ja venia més flipat, perquè he vist la transformació i tot plegat no m’ho acabo de creure.

Ella continua la cerimònia d’encanteri, ara s’arregla com uns pantys llargs fins a mitja cama, sota genoll, molt arrapats que van sota una faldilla de teixit texà. Ara tensa més la corda, i sembla que el del cotxe el posa a cent ...i a mi!. I a tot el veïnat que deu estar mirant i al·lucinant de veritat. S’arregla el body que porta, és ajustat, generós i de color taronja fosforescent, que deixa veure els tirants del sostenidor, no cal dir que el melic està ven bé a l’aire. Uns quatre dits d’un cos ben treballat a l’aire, ens presenten una esplèndida dama.

Tot està tenint efecte. El del cotxe la crida, i sembla que la convida a donar un vol.

Ella és fa la tonta, ... que no, ... que si, i s’apropa al cotxe.

Palplantada al costat d’ell, parlen. No els puc sentir. Però veig una cosa estranya. A l’altra banda del cotxe, aprofitant que l’amo esta distret, les finestres obertes i tot el de dins sense la mínima vigilància, una altra noia comença agafar coses de l’interior de l’automòbil. Sembla que s’endú una cartera, un mòbil i fins hi tot les claus.

Acabada la feina, fa senyals, a la que segur era la còmplice, la noia que distreia a l’espavilat conductor, i fuig. I fugen.

De cop, dues guineus salten uns matolls del parc. I la nit segueix el seu encanteri.

jrcc©


...

El President Lluís Companys assassinat pel criminal de guerra Francisco Franco, fa 65 anys, un dia com avui.


....

Està clar, que tinc desatès aquest blog (ara ja en català s´accepta dir-ne BLOC), son masses coses que estan passant en la meva vida professional, que fan que no tingui temps, ni ganes i sobretot no em convingui explicar, amb pels i senyals, les seleccions laborals que estic participant.

Ja vindrà el dia que ho escriure tot, perquè també en algunes ONGs internacionals la qüestió dels recursos humans i les seleccions laborals, està portat com si fos una “empresa tauró” que l´interessa molt poc la sensibilitat del candidat o sigui l´assalariat que opta per a un nou lloc de treball.

He tornat anar a Barcelona i ja he tronat a Londres, la propera setmana tornarà a passar el mateix. Tota una aposta caríssima, per aconseguir participar d´un sòlid i engrescador projecte.


...

Espero que surti algú de Catalunya que sigui castellanoparlant, que s’hagi llegit la Proposta de nou Estatut i que a més sigui un demòcrata de pedra picada, i contesti les barbaritats com les que diu una persona suposadament progressista, com és Juan Luis Cebrián el director-fundador del diari El País, que té el sants ous d’escriure, en un article al seu diari titulat “Identidad y democracia” (4 /10 / 2005), una perla falsa referida a la Proposta d’Estatut:

Diu, desprès de referir-se i enumerar els problemes de la Proposta d’Estatut de Catalunya, que hi ha “... y un cierto peligro de discriminación de los castellanohablantes son cuestiones que ocuparán la atención del debate durante los próximos meses”.

Perill de discriminació als castellanoparlants?, Demencial!.

Que el Rei, l’exercit, els jutges, ( tres Institucions que haurien de callar), el pallasso del Boadella, les associacions de víctimes del terrorisme, la COPE dels Bisbes, els barons reaccionaris del PSOE i la dreta franquista del PP, diguin bestieses i impulsin l’odi als catalans com una versió moderna i subtil d’atemptat als drets col·lectius d’un poble com el nostre, a més de propagar la confrontació entre pobles i cultures, malauradament era previsible. Però que a més si sumi la suposada elit progressista espanyola, ja és mes deplorable.

Ja que no s’hi pot fer res: Doncs, que continuí la festa contra el català perquè a cada paraula d’odi, un ciutadà de Catalunya pren consciència de la seva identitat i vol ésser lliure.
Tot plegat però, profundament preocupant.


...

Londres avui té un dia gris, d’aquells que a mi m’agraden, sense un sol que molesti, en això no semblo mediterrani.

Acabo d’aterrar desprès d’estar a Catalunya i Aran, i sobretot desprès d’haver viscut amb intensitat, l’aprovació del nou projecte d’Estatut de Catalunya. El més interessant de tot: totes les cuines polítiques, o sigui el rerafons del que s’ha escenificat públicament.

Per Aran, el projecte d’Estatut, és un bon avenç, però manquen unes quantes coses fonamentals que el PSC-Paco Boya haurà d’explicar i justificar a la ciutadania d’Aran, perquè va en contra als acords unitaris que s’havien aprovat.

Com potser que no s’hagi aprovat que Aran no pot estar en una vegueria que no sigui ella mateixa?. Com potser que el Síndic d’Aran no sigui la via de relació institucional amb el President de la Generalitat?.

Tota aquesta falta de consideració respecte Aran, és va escenificar al Parlament de Catalunya quan el Síndic d’Aran, o sigui el President de la comunitat nacional d’Aran, va ésser situat protocol•làriament en un lloc menor, darrera de qualsevol regidor de l’Ajuntament de Barcelona o de qualsevol esposa o espòs consort, de qualsevol de les autoritats catalanes. Quina falta de tacte per part dels polítics catalans, que en la sessió plenària de divendres, el dia de la votació final i d’explicació de vot, anaven fent la salutació inicial a les autoritats presents i de les autoritats d’Aran ni mitja paraula. Quanta feina hi ha per fer!!!.

...

Per a la Val d’Aran la primera sessió plenària del debat del nou Estatut d’Autonomia al Parlament de Catalunya, és presenta molt prometedora. Si surt l’Estatut, és un avenç, molt i molt important per Aran i evidentment per Catalunya.

Però parlem d’Aran:

Tres coses aprovades molt importants per Aran al Parlament de Catalunya avui, amb una clara oposició per part del PP:

Coses aprovades:

En el“Títol preliminar: Article 6: Apartat 5”.

"La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia i oficial d'aquest territori i és també oficial a Catalunya d'acord amb el que estableixi aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística".

NOVETAT: l’aranès oficial a tot Catalunya.

En el “Títol preliminar: Article 11. L’Aran”.

“1. El poble aranès exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d’Aran i les altres institucions pròpies.

2. Els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat nacional occitana fonamentada en la seva singularitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i també reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció mitjançant un règim jurídic especial.”

NOVETATS: Aran, realitat nacional. Aran, entitat territorial singular.

En el “Capítol II. Drets en els àmbits polític i administratiu. Títol I. De drets, deures i principis rectors: Article 35. Drets amb relació a l’aranès”.

1. A l’Aran tothom té el dret a conèixer i emprar l’aranès i a ésser atès oralment i per escrit en aranès en les seves relacions amb les administracions públiques i amb les entitats públiques i privades que en depenen.

2. Els ciutadans de l’Aran tenen el dret a emprar l’aranès en llurs relacions amb la Generalitat.

3. S’han de determinar per llei els altres drets i deures lingüístics amb relació a l’aranès.

En el “Capítol VII. L’organització institucional pròpia de l’Aran Article 89. Règim jurídic”.

1. L’Aran disposa d’un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Mitjançant aquest règim es reconeix l’especificitat de l’organització institucional i administrativa de l’Aran i se’n garanteix l’autonomia per a ordenar i gestionar els assumptes públics del seu territori.

2. La institució de Govern de l’Aran és el Conselh Generau, que és format pel Síndic, el Plen des Conselhers i Conselheres Generaus i la Comission d’Auditors de Compdes. El síndic o síndica és la més alta representació i l’ordinària de la Generalitat a l’Aran.

3. La institució de govern de l’Aran és elegida mitjançant sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, en la forma establerta per llei.

4. El Conselh Generau té competència en les matèries que determini la llei reguladora del règim especial de l’Aran i la resta de lleis aprovades pel Parlament i les facultats que la llei li atribueix, en especial, en les actuacions de muntanya. L’Aran, per mitjà de la seva institució representativa, ha de participar en l’elaboració de les iniciatives legislatives que afecten el seu règim especial.

5. Una llei del Parlament estableix els recursos financers suficients perquè el Conselh Generau pugui prestar els serveis de la seva competència.

......................................................................***

De moment aquests han estat els resultats d’avui a la sessió plenària del Parlament, un pas sòlid per Aran i tota una història molt important darrera d’aquests resultats.

Però que certs hipòcrites, no és vulguin apuntar aquests resultats unilateralment!!!.

Perquè son conseqüència de moltes preses de postura a Aran, de mogudes de la societat civil aranesa i dels “Manifest unitari d’Aran”, a més de la Proposta de reforma del Parlament, dels vots particulars dels grups parlamentaris, de les esmenes de la Ponència, del Dictamen de la Comissió, de les esmenes dels grups i fins i tot del Dictamen del Consell Consultiu.

Dic tot això, perquè aquesta tarda amb una rapidesa inusual, la web d’Unitat d’Aran, que tenen al servidor del PSC, destacava com a noticia, que una esmena transaccional del Tripartit havia possibilitat un d’aquests resultats.

En una negociació tan complexa, seran les votacions i els resultats que marcaran la presa de postura i en tot cas, on recauen les medalles. L’efecte “Màgic Andreu” d’autopremiar-se, és una de les pràctiques poca vergonyes de l’elit d’Aran i espero que no passi en aquest cas.

També he escoltat el diputat Paco Boya en el debat de la sessió parlamentària d’avui, en el torn de discutir el Capítol de les Institucions. I la intervenció feta en aranès, ha estat la puntilla definitiva d’enterrament de Unitat d’Aran, com a partit nacionalista.

Reivindicar que el aranesos tenen com a base el “catalanisme cívic”, encara que culturalment siguin diferents, és un discurs plenament de submissió a Catalunya. I presentar Aran com un laboratori de subsidiarietat de “forma seca” i no de dinàmica nacional pròpia , no només és fals, és que és indigne, nacionalment parlant. Per més inri, desprès de tant avergonyant vassallatge al catalanisme ( i al PSC) des de la tribuna parlamentaria, la realitat és que la pràctica diària a la Val d’Aran, és majoritàriament fer-ho tot, en espanyol.

Algú s’imagina que diguéssim els catalanistes que Catalunya té una base “d’espanyolitat cívica” encara que culturalment tinguem peculiaritats pròpies. Simplement seria un discurs espanyolista, en el que el PP estaria més que còmode.

L’aranisme progressista, que només pot ésser nacionalista cosmopolita, s’ha quedat sense partit a la Val d’Aran.

...

Setmana decisiva per Catalunya i per Aran en el tema del nou Estatut d’Autonomia, i setmana també decisiva per a mi, entre Barcelona, Londres i Vielha.

Un nou canvi a la meva vida.

--------------------------------------------


Nou POST a "Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa" (Clicar)

ATURADA TÈCNICA

Estic al Continent, com diria un britànic, en ple viatge de treball i d’entrevistes entre ONGs, per això aquest DIARI PERSONAL farà una petita aturada tècnica uns dies. Quan torni a la meva base d’operacions de Londres, ja us faré cinc cèntims de com ha anat la cosa.

També s’allargarà una mica, les meves respostes, a la tira d’e-mails que ja tinc de respondre. Però això sí, llegiré puntualment els nous e-mails que m’envieu. D’altra banda, "l’e-mail" és l’única manera de connectar amb mi, directament i ràpid.

BONA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA, A TOTHOM !!!.


...

.......................


Tinc un article escrit, titulat: “’Eth Petit Prince’ de la Verònica, com a símptoma”. Com tot article polèmic sobre cultura que escric, el deixaré reposar uns dies i el tornaré a revisar, abans de fer-lo públic.

Només avançar, perquè he llegit coses molt estranyes en la premsa catalana, que aquesta edició en aranès de “Le Petit Prince” d’Antoine de Saint-Exupéry, és la tercera traducció que tenim a l’occità, en una de les seves varietats dialectals o subdialectals.

En gascó tenim l’edició: “Lo Prinçòt”, traduït per Pèir Mora de l’editorial Princi Negre, en una primera edició de l’any 1995. I en llenguadocià : “Lo Princilhon”, traduït per Jòrdi Blanch, de l’editorial Vent Terral de l’any 1994.

Desprès d’haver vist ahir, la pel•lícula “The Business” (2005) de Nick Love, presentada com una gran producció i que no val res; avui tocava el torn de les sessions anomenades per una cadena de cinemes de Londres: les sessions de director, o sigui una pel•lícula actual o recuperada, però considerada bona, intel•lectualment bona. La cadena ho té clar, i per això la sala és de les petites, on hi caben 50 persones. El tipus de sala que quan, a l’altre vida tingui cales, tindrem a casa.

La pel•lícula d’avui era “The Jacket” del director John Maybury. Fent de protagonistes Adrien Brody i Keira Knightley. És una pel•lícula d’aquest 2005, però ja n’ha sortit el DVD. No sé si s’ha vist a Catalunya i Aran. En tot cas, per a mi és una pel•lícula bestial. No és que hi hagi escenes de sang i fetge, simplement hi ha maldat per tot arreu. L’actor Brody, el de “El pianista” de Polanski, a mi m’agrada molt. Sobretot perquè és molt creïble i a les antípodes dels guaperes de torn. La que està com “un bombó de farciment de taronja -un pèl amarga- i amb trossets d’encenalls de xocolata blanca a sobre”, és la Knighyley. Espero amb delit, veure-la a la nova pel•lícula “Pride and Prejudice” sobre la novel•la de Jane Austen, que s’estrenarà a meitat de setembre a Londres, perquè aquesta actriu els papers d’època li funcionen molt bé.


Les pel•lícules cadascú les valora segons el seu moment personal, per això l’experiència de sala cinematogràfica és un ritual intransferible i només els que flipem amb el cinema ho sabem. A “The Jacket” és produeix una maldat que em porta a recordar una poesia alemanya, que no recordo l’autor, però se que va ésser traduïda per Feliu Formosa, i que de petit em va impactar moltissim. El poema feia parlar a un soldat alemany, acabat d’enterrar i dins la caixa explicava la seva soledat i el seu poc espai, cobert de terra en el cementiri. No he suportat mai, que m’entressin per un túnel d’una màquina, per fer-me alguna revisió magnètica, sempre m’han hagut de treure per atacs de pànic. El soldat americà protagonista de la pel•lícula d’avui, Jack Starks, mort per un nen, a la primera guerra de l’Iraq el 1991 (Guerra del Golf), pateix tot un fenomen similar.

Com que no suporto els programes de ràdio que ens expliquen els guions de les pel•lícules, ara no ho faré. Ni tant sols pistes, perquè desprès, el lector imaginatiu és posa a fer deduccions i acaba traient-ne tot l’entrellat.
........................................................................
...

.............

L’estratègia comercial d’una potent empresa digital, i també la companyonia dels internautes m’ha portat a tenir el Gmail. Com tothom, és necessita una invitació d’algú, per accedir a aquest mega servidor d’e-mails en fase beta, o sigui de prova, i a mi me l’ha donada en “Grinfild”, un amic d’Occitània, que he descobert, a la tant estimada web per a mi, que és “Racó Català”.

No hi ha dubte que el treball mancomunat, de col•laboració i suport desinteressat de milers de persones a traves d’internet, és el moviment social de comunicació més important que mai ha tingut el món. I és per això, que de totes, totes, s’ha de preservar la llibertat a internet.

De la meva bateria d’e-mails, en la que ara, s’hi ha afegit el G-mail en català, he rebut centenars d’e-mails escombraries i d’estafes de tota mena, fins i tot catalanes i suposadament “nostrades”, òbviament aquests són uns dels perills. A més del “virus”, és clar. També sabem, quanta merda d’explotació hi ha en algunes webs, moltes d’elles plenament punibles. Però malgrat les correccions necessàries, és també necessari, de forma militant, defensar la llibertat de la xarxa.

Si fins ara em poden llegir, si volen, des de tot un univers de servidors de correu electrònic a la xarxa, ara ho farà el Google a traves del nou Gmail. De fet el Google, que és l’amo de l’empresa d’aquest blog, l’empresa Blogger, ja em segueix el que escric, i anima als lectors a denunciar-me a la seva empresa, sinó els hi agrada el que escric o consideren que són ofensius els meus comentaris. (Aptitud policíaca que s’incentiva, no només contra mi, sinó contra tothom que té blog a casa seva). (Quan jo vaig començar aquest blog, l’empresa Blogger encara no l’havia comprat la casa Google. Que també quedi clar).

Tota la meva joventut sota el franquisme, vàrem tenir el telèfon familiar intervingut per la policia espanyola. Avui aquesta pràctica la tenim plenament documentada pels papers desclassificats de la policia política de l’època i que hi treballen els historiadors, havent-ne publicat ja, alguna documentació. Recordo que sempre que parlaven per telèfon, saludàvem al policia de torn, que escoltava. [En algun interrogatori, de l’època, a comissaria, entre hòsties, ens parlaven directament (i opinaven!), de les nostres converses telefòniques].

Potser ara, a traves dels e-mails, haurem de saludar al policia global que ens llegeix, potser em donarà solucions, a la muntanya de problemes i contradiccions que arrossego. Gràcies Tony Blair!!!.


...

Que “Metges sense Fronteres” és pronuncií públicament, encara que sigui només donant testimoni, -que és una manera civilitzada de mullar-se sobre un tema-, ja podeu pensar que el que exposa té una bona base.

A continuació reprodueixo integra, el comunicat d’avui de l’entitat, la traducció al català és meva:


“Nador i Melilla
31 08 2005

Marroc: Metges Sense Fronteres (MSF) dona el seu testimoni sobre els fets en la tanca fronterera entre Nador i Melilla

En relació el que va passar la matinada del dilluns en la tanca fronterera entre Marroc (Nador) y Espanya (Melilla), Metges Sense Fronteres aporta el testimoni dels seus equips desplaçats a la zona:

El passat 29 d’agost per la tarda, l’equip de Metges Sense Fronteres (MSF) que treballa en el projecte d’assistència a immigrants a Nador va rebre una trucada d’un dels membres de la comunitat de camerunesos des de Mariwarit, una zona boscosa situada en la frontera entre Nador i Melilla: L’immigrant assegurava que hi havia un cadàver d’un camerunès en el filat situat prop del bosc i sol•licitava l’ajuda de l’organització per assistir a un grup de ferits. Segons el seu relat, la matinada del diumenge 28 al dilluns 29 d’agost, un grup d’entre 30 i 50 immigrants subsaharians va intentar saltar la tanca que separa la frontera entre Marroc i Melilla, però varen ésser violentament rebutjats per la Guàrdia Civil.

Desprès de la trucada, l’equip de MSF és va desplaçar a la zona, a on habitualment dona assistència mèdica i humanitària, no localitza el cadàver però atent a set ferits, entre ells a tres immigrants amb fractures greus que requerien atenció hospitalària. MSF decideix referenciar aquests tres casos a l’hospital de Nador i, en el trajecte a la ciutat, el cotxe de l’organització es creuà amb vehicles de la Gendarmeria Reial marroquí, de les Forces Auxiliars, de la Seguretat Nacional, de Protecció Civil i d’un alt responsable de la policia marroquina que es dirigeixen cap a Mariwarit.

Una vegada a l’hospital, l’equip de MSF comprova que la policia marroquina ha traslladat a uns altres cinc immigrants subsaharians que provenen de la tanca propera a Mariwarit. Tots presentaven fractures. Mes tard, va arribar un cotxe de Protecció Civil amb un cadàver per dipositar-lo a la morgue. El Coordinador Mèdic de MSF comprova que és tracta d’un immigrant subsaharià que presenta un hematoma circular a l’alçada del pit. Aquesta mena d’hematomes són característics d’impactes rebuts per bales de cautxú. Al dia següent, dimarts 30, fons de l’hospital varen comunicar verbalment al citat coordinador que el resultat de l’autòpsia d’aquest cadàver conclou que la mort es va deure a una hemorràgia interna produïda per un trauma hepàtic.

Un dels tres subsaharians amb fractures referenciat per MSF a l’hospital de Nador va relatar a l’equip de MSF que en l’incident del passat diumenge varen morir dos immigrants. Segons el seu testimoni, desprès de saltar la tanca entre Nador i Melilla, aquests dos immigrants foren detinguts per la Guàrdia Civil i colpejats brutalment amb la culata d’un fusell. Un d’aquests dos, incapaç de moure’s, va començar a vomitar sang i fou arrossegat per la Guàrdia Civil fins una petita porta que condueix al costat marroquí de la tanca, a on va ésser abandonat junt amb la resta d’immigrants. Poc desprès, va morir. Aquest testimoni també explica que un altre dels immigrants colpejats és trobava estes a terra queixant-se dels cops rebuts. Hores desprès va deixar de queixar-se, pel que va entendre que havia mort. Els immigrants asseguren que quan varen tornar a la zona, desprès d’haver intentat trobar ajuda, el primer cadàver havia desaparegut.

Metges Sense Fronteres (MSF) treballa des de 1999 a Marroc en projectes d’assistència sanitària i humanitària a immigrants en situació irregular precedents d’Àfrica Subsahariana. Des de 2004 un equip de l’organització formada per metges, infermers i assistents socials treballa en la zona de Nador i Oujda, centrant-se principalment en el tractament de malalties greus, lesions i traumatismes, a més d’altres patologies infeccioses i amb potencial epidèmic, com la tuberculosi i la VIH/SIDA. El juliol de 2005 l’organització va constatar una població flotant de 150 persones, la majoria d’origen camerunès, en del bosc de Mariwarit, a Nador.”



.................

................UUn dels joves immigrants morts.
...................Quina vergonya que tinc, com a ciutadà del primer món. Un autèntic assassinat, novament.

Recordem-los amb un poema, que s’ha de recitar en veu alta, amb tota la ràbia, contra la utilització de les porres elèctriques, els gasos lacrimògens, les bales de goma i les bales reals, tot de material utilitzat aquella nit.


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
--que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.



Nocturn per a acordió de Joan Salvat-Papasseit

...