ELECCIONS al Parlament de Catalunya

Novament el nacionalisme català possibilista ha tornat a guanyar a les eleccions. Ja veurem com és fa govern.

Des de la il·lusió, des de el sentiments, des de l’estomac, seria del tot desitjable un govern de CiU amb Esquerra Republicana de Catalunya . Un "Front nacionalista català" seria del tot engrescador per desenvolupar un Estatut d’Autonomia en clau nacional catalana.

Però jo diria que podem acabar veien un nou Govern de Convergència i Unió amb el PSC, amb els socialistes catalans. Artur Mas President, amb Consellers del PSC. Això és el que té interioritzat Mas i això és el que volen indiscutiblement els democrata-cristians de Duran.

De sempre Mas ha cregut que seria important pactar amb els socialistes de veritat, els de la cantera obrera, no amb els pijos de la Bonanova del llavors presidenciable Maragall. Aquesta visió política ja la tenia abans de les eleccions del 2003.

En clau aranesa, les eleccions han estat un assaig molt ben travat, per les futures eleccions al Conselh Generau d'Aran i a les municipals, que les tenim a la cantonada.

La caiguda de Francesc Xavier Boya afavoreix als convergents aranesos. És una qüestió d’imatge i de contingut psicològic, que el Secretari General d’Unitat d’Aran-PSC, senyor Boya, que anava la llistes com a Ciutadans pel canvi, no surti elegit com a diputat o millor dit: hagi perdut l’escó. De sempre quan el xulo de la peli rellisca, tothom riu, és llei de vida. Però atenció, que un dia o altra tornarà a ésser diputat, perquè la formació del nou govern de la Generalitat, sigui quina sigui la fórmula final, l’afavoreix pel lloc que ocupa a la llista. Però de moment de representant d’Aran, res de res.

Quan analitzem les dades una a una, terçó per terçó, municipi per municipi aranès, família per família i persona per persona veurem que els Convergents aranesos del CDA poden estar bastants satisfets. Guanyar a Vielha i fer fora al Juanito és possible, terços complicats poden votar convergent i “l’efecte jove promesa Paco Boya” va de baixa a tot l’Aran.

Si hi hagués un Front nacionalista al Govern de la Generalitat, potser ajudaria a que ERC a Aran aparegués en l’arena política. De moment només és un sonat intent fallit, que potser quan és realitzi el proper Congrés d’Unitat d’Aran-PSC aquest novembre i l’Alcalde de Les i històric militant del nacionalisme d’esquerres aranès Emilio Medan, definitivament quedi marginat i vilipendiat en públic, potser llavors i només llavors “ERC d’Aran” aparegui amb líder. Sinó res. El que sí passarà ja, és l’aparició d’ERC només amb militants de base anònims, estic segur que acabarà cristal·litzant d’aquí uns dies.

Sí hi ha un Govern “Convergència-Socialistes” a la Generalitat afavoriria al Conselh convergent perquè tindria a Unitat d’Aran-PSC en una postura d’oposició encotillada i desactivada, amb l’impossibilitat no només de no poder fer tremendisme, que tant ens tenen habituats, sinó que a més els dificultarà el treball de posar bastons a les rodes a les transferències i a les inversions futures.

(Com anècdota: Només per veure la cara d’un rufino, un hipolito, un rocher i uns quants més perdona vides socialistes, fen d’escolans als convergents catalans i aranesos, ja valdria la pena).

Ara, el nacionalisme aranès hem de seguir treballant, fent una sana autocrítica del que hem fet i podríem haver fet. Us asseguro que fer “autocrítica” no fa mal.



...

Com a relaxament, desprès d’una intensa campanya electoral, parlem d’escultura en Majúscula en el dia de reflexió, i em recordo i recomano que seria interessant veure la retrospectiva de Pau Gargallo (Maella, 1881 - Reus, 1934), que hi ha a la Pedrera de Barcelona.

Gaudim de moment, amb la “Gran ballarina”de Gargallo que hi ha al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i llegim les explicacions que ens donen:

"... Considerat un dels artistes més eminents de l'escultura catalana tot i el seu origen aragonès, Gargallo es va iniciar com a escultor en ple modernisme i es va decantar posteriorment cap a un llenguatge d'arrel més clàssica, que va alternar amb propostes avantguardistes. En aquest sentit, la seva contribució a la renovació de l'escultura europea va ser fonamental com a pioner en l'experimentació amb nous materials -plom, coure i ferro- i en la utilització del buit com a element de volum. Instal·lat el 1924 a París, Gargallo va experimentar amb un llenguatge molt personal que culminaria precisament en Gran ballarina, de la qual va fer tres versions.

Gran ballarina, obra cabdal de les col·leccions d'escultura moderna del MNAC, és des del punt de vista tècnic una mostra clarificadora del treball que Gargallo va fer amb peces de planxa de ferro, retallades a partir d'unes plantilles de cartró i soldades posteriorment per donar forma a l'escultura. Però al mateix temps aquesta obra permet valorar la consolidació d'un llenguatge que, tot i que encara es manté vinculat a plantejaments propis de l'escultura tradicional, presenta aspectes totalment originals i incorpora algunes solucions procedents del cubisme. Gargallo va exposar per primera vegada Gran ballarina al Pavelló dels Artistes Reunits de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on va destacar per la seva absoluta modernitat, que contrastava amb l'art oficial que en aquella època imperava a Catalunya..."



.........................................



...

Vota José Montilla!!!
Vota Paco Boya!!!












….. i llavors sabràs com és destrueixen dos Països a la vegada: Catalunya i Aran.

Vota Paco Boya com a futur diputat perquè així afavoriràs un model maquiavel·lista de fer política contra el Conselh Generau d'Aran, ja provat en l’última legislatura.

Precisament aquest és l’origen de l’acord històric entre el PSC i Unitat d’Aran, i l’absorció definitiva del nacionalisme aranès d’esquerres pel socialisme català, per cert, ben espanyolitzat pel PSOE.

Voteu Paco Boya i així afavorireu el mateix que han practicat amb el govern Tripartit, que és intentar intervenir les institucions araneses des de Catalunya per liquidar, per ofegament, l’actual govern convergent del Conselh. Si han intentat hipotecar el territori, si han bloquejat transferències, si han disminuït les inversions, ara torneu-los a votar, perquè definitivament acabin la feina i així d’un cop salti el Síndic actual. Voteu Boya i practiqueu el partidisme fins l’extrem de degradar i carregar-se les nostres institucions nacionals araneses. Això sí, quedareu tranquils, perquè haureu fotut fora al Síndic convergent.

I també, sobretot voteu a Paco Boya i així podeu practicar una nova “transparència i diàleg” basada en la manipulació de la societat civil fins a extrems increïbles. Si voleu que el president d’alguna entitat piuli contra el Conselh, simplement al personatge l’enganxeu amb alguna requalificació de l’Ajuntament i llavors cantarà com una cloïssa. I això també ho fan amb la ràdio pública, amb l’escola, amb el teatre, amb les acadèmies de música, amb la llengua, amb els accessos a finques particulars i amb tota mena de prebendes municipals.

Però sobretot voteu Paco Boya, perquè us ensenyaran com acollonir a avis, avies, mares, pares, tietes i oncles, explicant-los com de dolent és l’Hospital i el nostre sistema sanitari. Seran classes ràpides, perquè la broma és de tan baixa estopa que no cal raonar massa.

És igual si se sap l’enorme guany i evolució positiva en sanitat que ha tingut Aran. És igual si tenim un Hospital lligat en xarxa, amb altres realitats sanitàries donant-nos una cobertura integral de primer ordre.

L’objectiu és crear el discurs de la por, paradoxalment mentre l’oposició política demana com a privats, com usuaris, hora de visita a l’Hospital i òbviament i legítimament en fan ús; mentre hi ha metges d’Unitat que celebren en privat com va de bé la sanitat aranesa; mentre passa tot això; els “comissaris polítics” potencien un discurs catastrofista, acoquinant al ciutadà de a peu d’Aran.

----Si vols practicar totes aquestes polítiques que col·laboren a crear alarma social per partidisme, sobretot vota la llista del senyor Francesc Xavier Boya, segur que no et defraudarà, perquè és el millor especialista en màgia i transformisme que tenim a Aran.

(Llàstima de la política, perquè segur que aquest candidat, déu ésser una bona persona en la intimitat. N’estic convençut, sense cap mena d’ironia).

...

Com cada any, el Síndic d’Aran ha ofert una castanyada a la gent gran al “Casau deth jubilat” de Vielha.

Amb una certa gresca continguda ha corregut el cava, castanyes, una coca de Sant Miquel, rosquilles i a més corria una pasta especial anomenada “Txantxigorri”, que és com un rectangle ben fi, de sucre, mantega, canyella, llevat i “Chinchorra”. El cava un “Llàgrima d’or /romàntic”, brut natural. Per a mi m’han ofert dues coca-coles. Com és pot veure hi avui una bona taula.

Mirant-ho tot, he descobert un munt de llibres i dic un munt perquè estaven apilonats. I he descobert textos molt acurats per ésser un lloc d’esbarjo. Per exemple: he vist un número de la revista literària valenciana “L’Aiguadolç”. Aquesta publicació la fa l’Institut d’estudis comarcals de la Marina Alta. I el número que tenien era el “Dossier 4” dedicat al “Feminisme i Narrativa catalana”, publicat l’estiu del 1987.

Qui ho havia de dir, els jubilats de Vielha amb un text de Anne Charlon, que és una tesi llegida a la Sorbona, on s’analitza el feminisme en la narrativa catalana contemporània. Tota una anàlisi que arrenca amb Dolors Monserdà que és l’autora de la que neix tota la novel•la catalana femenina actual. Monserdà va publicar la seva primera novel•la l’any 1893, i la va titular “La Montserrat”.

Però a més, els avis de Vielha poden seguir amb l’exemplar de “L’Aiguadolç”, tot un seguit de poemes des de l’òptica femenina. A mi m’ha fet gràcia un poema petit, de curt, de Patrizia Cavalli, amb una versió al català de Josep Ballester.

El poema diu:

Dues hores fa que estic enamorada.
Tremole d’amor i continue tremolant,
Però no sé ben a qui m’he de declarar.

I en original:

Due ora fa mi sono innamorata.
Tremo d’amore e seguito a tremare,
ma non so bene a chi mi devo dichiarare.



...

A la University of Cambridge per fer un seguiment d'occitanisme s'ha d'acabar al Departament de francès dintre de la Facultat de llengües modernes i medievals. A tot arreu apareix el centralisme, sigui en la terminologia que usen o sigui en la clasificació dels temes o en aquest cas les llengües. D'aquesta aberració centralista no se n'escapa el món acadèmic britànic.

Avui feia fred i plovia, estic refredat i tinc febre, la única alegria a Cambridge ha estat els dos bombons que se m'han assegut davant meu al tren, que feien molta broma i em parlaven mentre es posaven "rimel" i "Tintanlux" a la cara, quan no els hi calia ni un bri de colorant, perquè el seu aspecte i la seva joventut no demanava ni una gota de maquillatge. Molta broma, però desprès de despedir-me, ben agafades de la mà, s'han perdut per l'estació.



...

Estic a Londres en viatge de recerca sobre Occitània. Resolts els problemes administratius i de control a la LSE, ara cal que continuí el meu treball.

Ara estic a la biblioteca del "Imperial College London" buscant els suports occitanistes d'arreu i en Joanda en fa conèixer una interessant foto del cantant Georges Brassens, que porta una pancarta reivindicativa en occità, era de l'any 1978 a Lézardrieux a Bretanya.

La pancarta diu:"Vous êtes en une enclave, OCCITANIE SINISTREE" i al cartell de la paret hi ha escrit: "Vous ne prendrez pas toujours les occitans pour des cons... VOLEN VIURE!".



...

Tinc tanta feina en comunicació escrivint tota mena de papers, que no em queda esma per escriure res al meu diari. I el que tampoc he fet, és contestar tots els e-mails que m’escriuen comentant les meves opinions. I això si que segur que ho faré, per atendre l’amabilitat d’escriure’m, però ho faré lentament.

En un e-mail se’n demana si puc explicar que fan els nacionalistes araneses en aquesta campanya electoral al Parlament de Catalunya.

Doncs bé, penjo aquí un opuscle del Convergència Democràtica Aranesa que pot donar idea de com plantegen les coses. (Una observació: L’opuscle és trilingüe i això és un reflex exacte de com estant les coses a Aran en tema lingüístic.).























PROPAGANDA ELECTORAL de Convergència Democràtica Aranesa





...

He llegit que Francesc Xavier Boya candidat del PSC afirma:
“... porque en Aran existe miedo a hablar públicamente y a la represalia ... “.

Déu ésser una broma?. O una d’aquestes mentides piadoses que els polítics ens regalen durant les eleccions?.

O, a aquí és refereix el xicot? A ell i a la seva guàrdia pretoriana?

A mi només m’han insultat a ple carrer, m’han amenaçat, m’han acollonit a la família i m’han creat un seriós problema de seguretat, gent vinculada amb el senyor candidat, a part d’ell mateix. Certament que també hi ha altres hooligans a Aran, però els seus són magnífics.

Però segur, que ho diu per la dictadura blanca que pateix Unitat d’Aran pels militants del PSC. Sinó que ho expliquin a l’Alcalde de Les, Emilio Medan que ni tan sols li publiquen el que pensa a les plataformes d’opinió del partit, com per exemple a la Web de la organització. Suposo que deu ésser una “illa de llibertat” tenir en un gueto emmordassats als nacionalistes aranesos que queden a Unitat.

L’estil d’aquest Boya és preocupant: els demés contrincants polítics aranesos sempre són caracteritzats d’aprofitats, especuladors, feixistes i cacics... Tot és un caos a Aran segons ell... L’objectiu és crear una bona alarma social en cada tema que toca i/o pontifica.

I pensar que amb aquestes anàlisis de pissarrí pretén ésser parlamentari i Síndic!!!.

Com és pot pactar amb aquesta mena de gent els temes importants de País o de cada municipi?


...

Del diaris:
“…Josep Antoni Duran i Lleida, ha qüestionat les seleccions catalanes esportives...”.

Una magnifica oportunitat perquè el líder d’Unió i a més secretari general de CiU tanques la boca. I amb aquest senyor han de fer campanya electoral els convergents?




...

Volia escriure sobre l'assassinat d'Anna Politkòvskaia, però he llegit un article del director de Vilaweb en Vicent Partal que recollia exactament el que jo volia escriure, per tant millor reproduir-lo perquè és bo i molt sentit, i com a manera de compartir idees entre la gent de la premsa.

Amb tota la meva ràbia i el meu reconeixement per Anna Politkòvskaia.



Per Anna. Per nosaltres.
Aquest cap de setmana Vladímir Putin ha fet festa grossa. Pel seu aniversari i, n'estic segur, per l'assassinat d'Anna Politkòvskaia, una fràgil periodista russa, encertada, rotunda, valenta. Una heroïna del periodisme i de la lluita perquè el món posterior a l'11 de setembre no siga un infern de Guantánamos arbitraris, de penes de mort sense judici, de sospitosos pel color de la pell o pel déu a qui preguen, de corruptes honorables que encaixen les mans en públic mentre ordenen de forma displicent matances en guerres assassines. Putin deu estar content, sí. Però Anna el perseguirà fins la tomba.

El perseguirà encara que l'hagen cosida a trets, sense ni ganes de dissimular, i no puga seure més davant l'ordinador. El perseguirà perquè els textos que va arribar a escriure en vida asseguren a Putin el repudi i l'enemistat de qualsevol que els llegesca. El perseguirà perquè el rastre de sang que va deixar l'assassí porta directament a l'entorn del nou Stalin de la democràcia russa. El mateix cap de setmana que, com el seu odiat predecessor, deportava gent en massa pel sols fet de ser d'una nació, d'una ètnia, d'una cultura (ara ha tocat, curiosament, als georgians). I el rastre d'Anna el perseguirà, perseguirà Putin, fins a la seua tomba perquè massa gent de tot el món hem jurat, rabiosos, aquest cap de setmana de no oblidar-la, a ella, ni oblidar-lo, a ell. Potser apareixerà un assassí oportú per a desviar l'atenció. Però Putin i els seus no es podran treure mai l'ombra de la sospita. Massa vegades ho havien intentat abans. Massa vegades l'Anna els havia denunciats parlant fort. Massa vegades (la darrera, quan van intentar enverinar-la, vam témer que hi reeixirien) perquè ara pugam creure'ns cap circumstància rocambolesca.

Arran de la mort de la periodista russa hi ha hagut protestes sinceres, aquest cap de setmana, però també n'hi ha hagut moltes, massa, de rituals. Rituals han estat les dels polítics, les dels polítics occidentals sobretot. Putin repugna, fa venir vòmit fins i tot als seus amics. Però els governs occidentals han decidit d'adoptar-lo. Com un mal menor, diuen. En nom d'aquella estabilitat que, sempre que es pronuncia en oposició a llibertat, vol dir permís per a matar. En nom de la lluita contra l'islam (txetxè o qualsevol altre), que és l'excusa més bona. En nom del mercat, la paraula, aquesta sí, sagrada, que ho justifica tot.

Putin representa millor que ningú el món que ix de l'hecatombe de les Torres Bessones i això li dóna permís per a tot. Descarat. N'hi ha prou de llegir un llibre qualsevol d'Anna Politkòvskaia per a demanar-se per què es permet que continue governant, com és que la comunitat internacional el tolera. Però, la raó, la sabem tots: som en mans d'una generació de capdavanters mundials que cada dia pensa, obsessivament, a rebaixar les conquestes socials i civils de la segona meitat del segle XX, tot agitant la lluita contra el terrorisme en forma de penó que ho justifica tot. Que justifica Guantánamo i l'ocupació il·legal de l'Irac, que justifica la sang vessada a Palestina o els controls intimidatoris, o la mort d'un jove brasiler al metro de Londres, per confusió (diuen). Que justifica una vegada i una altra, en un país o en un altre, la retallada sempre a la baixa de lleis i normes. La cadena perpètua dissimulada que executen contra De Juana Chaos, la deportació al Senegal en un avió sense cap més tràmit, la militarització de les 'banlieues'...

Anna Politkòvskaia era, en aquest aspecte, una barrera alta, segura, sòlida, dreçada contra el polític que, amb George Bush, representa millor la regressió de les llibertats del nostre món. Tenia, per a això, un valor superior. Gaudia, per això, d'un respecte pròxim a la veneració. Amb la seua mort els periodistes hem perdut una mestra, una companya que feia que ens sentírem orgullosos de la nostra feina. Però el món també ha perdut una dona necessària en la lluita per a tallar la cortina de silencis i complicitats que fa rodar aquest món salvatge que Bin Laden va parir el 2001 i del qual treuen profit delinqüents honorables, capdavanters miserables. El periodisme difícilment trobarà una veu tan lúcida com la d'Anna Politkòvskaia. Però el món ha guanyat una miqueta més en claredat quan, als assassins, ja no els toca més remei que apel·lar al tret diürn, a cara descoberta. Contra gent com l'Anna, als Putin, no els toca més remei que descarar-se i, quan ho fan, la seua cara és tan malvada que crida al combat. Per tot allò que Anna Politkòvskaia defensava. Per nosaltres.



...

Aquest migdia ha mort el “Guti”, l’Antoni Gutiérrez Díaz.

Quan va entrar en coma irreversible a Galícia ja vaig exposar la meva admiració i sentiment pel “Guti”. (Post del dia 2 d’octubre).

Ara no deixa d’impressionar-me, encara que sabíem el desenllaç.

Des de fa uns minuts estic escoltant i veien reaccions de tota mena. A manera d’homenatge: vull crear polèmica i crear debat sobre la nostra memòria històrica.

Perquè la clandestinitat sota el franquisme i la transició tal com s’explica, sona una espècie de música, però ho fa sense partitura. És a dir, o són interpretacions sectàries o són interpretacions simplistes, que de tant esquemàtiques ja no responen a la veritat.

És necessari explicar a fons que fou la “Coordinadora de forces polítiques de Catalunya” i el paper que va tenir en l’Assemblea de Catalunya. En general s’ha d’aprofundir seriosament sobre el coneixement de la lluita unitària catalana contra el franquisme.

En totes aquestes coordinacions i mobilitzacions de partits i ciutadans, el “Guti” en va ésser una ànima important.



...

Fer de Webmaster d’una Web institucional d’una administració petita té la seva gràcia, perquè és més que una simple web del món informàtic. És molt més artesanal i més participativa.

Sobretot entreu, remeneu i feu una bona o dura crítica, perquè ens agraden les bones idees, vinguin d’on vinguin.

Que almenys cada català posi deu minuts aranesos a la seva vida!!!.

www.aran.org

Passa l’adreça de la Web, fes campanya amb nosaltres a la xarxa.
Posa un banner de link de la Institució nacional aranesa a la teva web. Gràcies


.....................................................................................................


...

Treu-te la samarreta per les seleccions catalanes!

El proper diumenge 8 d'octubre se celebra al Camp Nou el partit Catalunya vs Euskadi.

La Plataforma Pel dret de decidir fa una crida a la societat catalana per tal que hi assisteixi massivament i participi a la mitja part de l'acte simbòlic Treu-te la samarreta per les seleccions catalanes! on durant uns moments tots i totes ens traurem la samarreta en suport a la campanya per al reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

(Recordeu l’anunci de la televisió?).


...

Quan treballes a la clandestinitat amb algú colze a colze en plena dictadura, encara que estàvem en opcions polítiques diferents i en moltes coses: en polítiques diametralment oposades, acabes tenint-li una gran simpatia i admiració.

A més, en el meu cas, jo era un jove independentista del FNC, -militant alliberat i de vida clandestina-, i ell un experimentat lluitador comunista del PSUC, -també alliberat i també de vida clandestina-, tot un geni de la mobilització i de la lluita unitària per les llibertats democràtiques. Antoni Gutiérrez Díaz, el “Guti”, va ésser l’inventor de l’Assemblea de Catalunya, entre moltes altres accions polítiques.

Un home estimat i admirat per tota la meva família. Un exemple per a mi determinant.

Avui el “Guti està clínicament mort en un hospital de Galícia: Catalunya i les classes populars han perdut un àngel laic i un lluitador de les nostres llibertats.








...

L'ex-diputat Paco Boya (Unitat d'Aran-PSC), per escrit, tracta als convergents aranesos de “nacional-populistes” és a dir feixistes. I això ho fa extensible al Govern del Conselh Generau d'Aran.

No és que s’hagi passat, és que retrata el personatge i explicita l’amoralitat d’una manera de fer política.

La suposada alternativa a l’actual Govern aranès que té alcaldes d’historial franquista amb braç en “alto” honorant la tomba del dictador, ell que té alcaldes que els hi queia la baba per “esquerranismes” dictatorials; ens dona lliçons a nosaltres que fins hi tot hem estat empresonats per una dictadura.

Jo penso que han trencat les cartes del joc. I ens mereixem tots nosaltres una disculpa.



...

Copio un comentari aparegut ahir a “Tribuna Catalana” molt interessant. És titula “La teoría de les tres finestretes”.

“...Quan un govern vol ajudar un grup de comunicació ho pot fer de moltes maneres. Ho pot fer a través de les finestretes creades a tal efecte, o ho pot fer a través d'altres mecanismes. El Govern de Catalunya té en principi tres finestretes per als grups de comunicació.

La primera és la Secretaria General de Comunicació, que gestiona un important paquet de diners en forma de subvencions a projectes periodístics concrets. La segona és la Direcció General de Difusió, que decideix el repartiment de la publicitat institucional entre els diferents mitjans i que gestiona un altre bon paquet de recursos. I finalment hi ha l'Institut Català d'Indústries Culturals (ICIC), amb una activitat que inclou les altres indústries culturals (teatre, música, etc) però que també reparteix ajuts a projectes de mitjans de comunicació. De fet, la superposició entre la primera i la tercera finestreta ha obligat els darrers tres anys a crear mecanismes de coordinació per evitar duplicitats i assegurar una gestió eficaç dels recursos públics.

Aquests són els mecanismes diguem-ne oficials, aquestes són les tres finestretes, les tres repartidores a través de les quals la Generalitat ajuda els uns o els altres en funció de criteris polítics.

Amb el Pacte del Tinell, la Secretaria General de Comunicació va quedar en mans d'ERC, però les altres dues finestretes les ha controlat el PSC. Esquerra de seguida es va adonar que aquest repartiment li treia gairebé tota la capacitat de pressió sobre els mitjans: si un determinat grup de comunicació no aconseguia el que volia per la finestreta d'ERC, se n'anava a qualsevol de les altres dues i obtenia el que buscava. El PSC ho ha tingut molt fàcil, doncs, per abocar grans quantitats de diners en els grups de comunicació afins i, d'aquesta manera, neutralitzar les polítiques d'Esquerra en l'àmbit de la comunicació.

Al partit republicà són ben conscients d'aquesta greu disfunció i sembla que els sectors més lúcids tenen clar que, si tornen al Govern, qualsevol política coherent en l'àmbit de la comunicació passa pel control de les tres finestretes. Els grans grups sempre tindran la possibilitat de moure altres fils i buscar recursos públics per altres camins, però el control de les tres finestretes oficials per part d'Esquerra donaria als independentistes la categoria d'interlocutor obligat i els permetria, a més, bastir una política comunicativa coherent.

A ningú no se li escapa, però, que per aconseguir això ERC, a més de la conselleria primera, hauria de fer-se càrrec de la conselleria de Cultura...”.


Que divertits són aquests catalans, va dir un aranès...



...

La primera consigna és claríssima:
ni un solt insult dirigit al nacionalisme aranès ha de quedar sense contestar. Ni un.

Si el to de la polèmica és passa de la ratlla, s’ha de contestar amb una contundent resposta amb el suport comunicatiu adequat on faci mal, si la polèmica és civilitzada s’ha de contestar amb un acurat respecte personal i humà a l’adversari, malgrat òbviament discrepar amb tot tipus d’argumentacions. L’etapa del masoquisme en la que els aranistes és deixaven, millor que passi a l’historia.

Des de les institucions les respostes han d’ésser institucionals i summament respectuoses, encara que els altres difamin. Un llenguatge directe i combatiu de partit no s’escau en la tasca de la comunicació institucional. S’ha de potenciar la cultura del diàleg. OK.


...

Que Unitat d’Aran-PSC en un comunicat defensi el Gremi d’hostaleria enfront el Síndic d’Aran, és l’últim episodi de d’instrumentalització política del Gremi. Òbviament aquesta defensa és un caramel enverinat que no li fa cap favor al Gremi.

Un Gremi d’hostaleria de la Val d’Aran que té una Junta, que ha entrat a l’arena política aranesa en plena campanya electoral. El que hauria d’ésser una plataforma plural, transversal i al servei de l’empresariat turístic d’Aran, ara: un dia sí i un altra també fa política. Política partidista i d’una forma clara, un dia ataca durament al Conselh governat pels convergents i l’altra dia felicita a l’Ajuntament de Vielha governat pels socialistes.

Per que la legitima opció política de voler fe fora del Conselh als convergents no ho canalitzen fent política com a ciutadans o com a polítics a traves d’algun partit?.

Haurien de deixar de destrossar la credibilitat d’una plataforma gremial que necessita urgentment tornar a estar fora de la lluita política.


...

S’ha mort un gran occitanista: Loís Combes conegut per Joan de Cantalausa.

Aquest mossèn és autor d’una gran obra humanística i fou un militant de la cultura, la llengua i la nació occitanes. És l’autor del “Diccionari General d’Occitan” i de moltes altres obres.

Seria bo que a la Val d’Aran fos difosa molt més la seva obra i sobretot el que representa ésser un defensor de la dignitat occitana com feia Cantalausa.

Des de Vivéncia Aranesa comencem a preparar un petit homenatge.


“Vilaweb” dona aquesta referència biogràfica:

"... Cantalausa era un gran savi a l’estil del jesuïta Miquel Batllori i de Joan Coromines: erudits solitaris i poc reconeguts, amb coneixements profunds de múltiples disciplines científiques i una incansable capacitat de treball. Cantalausa era mestre, pedagog, lingüista, políglota (sabia occità, català, arameu, grec, llatí, anglès, alemany, francès, castellà, rus...), professor, editor, productor audiovisual, poeta, assagista, investigador, traductor i lletrat de cultura anglosaxona. Durant anys va estar al càrrec d’una parròquia francesa a Nova York, fins que durant la dècada dels vuitanta es va instal·lar a la vora de Rodés i va dedicar la seva vida a dignificar el fet nacional occità i a divulgar la llengua d'oc, que ell anomenava 'llengua miracle'...".


...

La capacitat d’invenció que té la premsa lleidatana quan parla de temes aranesos, és increïble.

No ens podem passar el dia desmentint, una i una altra vegada, una suposada informació veraç, però que és pur engany, potser no mal intencionat, però el resultat és un engany o una total desinformació. No parlo de qüestions d’opinió, ni garrotades que podem rebre les administracions, parlo de coses tan simples com que 2 mes 2 són 4, només cal conèixer el territori.

Aquesta idea: millor que en parlin encara que sigui malament o desinformant, no fa per a mi.




....

Ahir vaig assistir a una reunió entre Sindicatura del Conselh Generau d'Aran i la Junta del Gremi d’Hostaleria de la Val d’Aran. D’aquelles reunions que no s’informa a la premsa encara que no siguin confidencials, però anava sobre l’agressió a Aran que representa l’ampliació del Parc Nacional d'Aigüestortes i els diferents posicionaments. O tinc un Síndrome d’Stockholm com una casa de pagès o el Síndic va estar fantàstic. Sincerament, em vaig sentir orgullós de treballar al Conselh.

En Paco Boya el que se suposa que és el líder de l’oposició aranesa, o millor dit com diu algú ben documentat, el Conselher líder dels grups polítics del Ple del Conselh Generau d'Aran que no administren Sindicatura, segueix amb cara de mal de panxa i segueix faltant el respecte institucional. A més de dedicar-nos las floretes: que tots els que treballem al Conselh som uns aprofitats, suposo que deu salvar algú, perquè sinó dormirà al sofà, ara de dir “Sindicadíssim" o “Generalíssim” passa a dedicar-nos que som uns Absolutistes.

El Conselher-regidor-secretari-comissari-polític o sigui el divertit i simpàtic senyor Rufino va dir en un Ple del Conselh que el govern aranès no existeix, només hi ha conselhers de la majoria amb atribucions sectorials, per tant l’oposició tampoc deu existir.

Però a la vegada volen que les institucions araneses se semblin més a un regim parlamentari (qüestió que a mi m’agrada), però al mateix moment neguen qualsevol pas que és faci en aquesta direcció.

També una vegada i mil vegades, diuen que el Síndic mana desmesuradament i tot són capricis personals i quan impulsat des de Sindicatura és presenta el que som: un equip plural amb un projecte de govern , llavors: no no, no hi govern !.

Ens mereixem una bona oposició aranesa, constructiva, capaç d’oferir projectes, i no una de fireta i que està de mala hòstia tot el dia,. Tenir una bona oposició, també és una manera de fer País, de fer institucions nacionals i de fer pedagogia a l’opinió pública.


...

.......................................NOTTE DI PASSIONE

......................................Parlami sulla bocca.
......................................Baciami le labbra.
......................................Spogliati piano, ricorda il rossetto.
......................................Togli anche la pinza che tiene i capelli.
......................................Lascia correre le mani sulla pelle.
......................................Rivestiti lentamente, ricorda la collana di pietra.
......................................Metti un dito in bocca e spogliati un‘altra volta.
......................................Voglia. Prendimi. Presto.
......................................Ascoltiamo la musica.
......................................Rimetti il dito in bocca e ritorna prima sugli slip.
......................................Accarezza veloce il mio sogno.
......................................Di pelo magico e bagnato.
......................................Sfrutta, ferma il momento.
......................................Congelami e leccami.
......................................Tienimi per l‘inverno.
......................................Stringi le tette tra le mani. Sciogli i capelli.
......................................Affila le unghie, ricorda lo smalto.
......................................Tu conosci la mia passione, conosco i tuoi segreti.
......................................Ora leggimi. Passami sopra.
......................................Ti scriverò immagini sempre nuove.
......................................Percorrerò il tuo corpo come in una canzone.
......................................Succhierò il tuo avere.
......................................Leccherò il tuo essere.
......................................Non contento bacerò l‘interno delle tue cosce.
......................................Ascolterò i tuoi occhi.
......................................Penetrerò la tua voglia. Presto. Prendimi.
......................................Aspettami.
......................................Rivestiti e spogliati, tieni il bracciale.
......................................Parlami sulla bocca, ascolta i miei occhi.
......................................Bevi il mio essere.
......................................Rivestimi e spogliami.
......................................Godiamo tutta la notte.


................................Andrea Bolfi (1967 Genova)




...

Encara hi ha algú que no sap diferenciar que és un periodista, que és un director de màrqueting i que és un responsable polític. Un cap de comunicació és una integració de tot això, però saben en cada moment quin paper s’ha de jugar, sense desfigurar ni embrutir la dignitat de cadascuna de les diferents especialitzacions de la meva professió.

Per comissaris polítics ja tenim els llepes de sempre!!!.

Que un Cap de Comunicació d'una institució pública també li ha de preocupar les conteses electorals, és evident. No home no, si us sembla ha de preparar la pujada al poder de l’oposició!!!.

Val ja, acabem la bestiesa a l’Aran polític i continuem a la nostra, digui el que vulgui el cantant de folk o el cantant de boleros. A veure si ara ens driblarem nosaltres mateixos.


...

No és descobrir res, afirmar que a Aran hi ha un tremp nacional moderat, dit d’una altra manera: hi ha aranesos que han perdut el nord i encara no saben on és la seva pàtria. Si a més hi sumem nou vinguts despistats de País i nou vinguts adinerats o inversors a distància, que compren el País i actuen com vulgars colonitzadors sobretot a nivell econòmic i social, el resultat és un tremp nacional moderat.

Això evidentment contrasta amb que molts aranesos saben exactament que són i a quina cultura pertanyen.

L’esport pervers que ara practiquen aprofitats i coneguts a la Val d’Aran, és servir-se del moderat nivell de consciència nacional aranesa per transvestir-se i fer de camaleons amb certes polítiques, certs discursos i certes propostes, on la demagògia és el fil conductor.

Fan de catalanets quan convé, españolean també quan convé, la qüestió és fer-se el simpàtic i simular-se apàtrides, per aconseguir el favor del ciutadà malalt d’identitat.

Venen la dignitat del País i vendran a sa mare per aconseguir una poltrona per manar quatre misèries.

Aquest és el mesquí abús del País dels amorals de sempre, això sí, amb pell de “auto-progres”, però amb una ferum de provincians que fa feredat.


...

Tot el moviment nacionalista d’Aran, tant l’organitzat com els diversos membres de la societat civil que s’hi apuntin, hauríem de començar a debatre, en privat i en públic, el nou “Acord polític per Aran”, el nou Programa de Govern que els aranesistes haurem de defensar en les eleccions de Maig.

El nou Projecte 2007-2011 no ha d’ésser un treball de laboratori o de despatx, ha de respondre a la veu i les demandes de la nostre població.

Les eleccions de novembre al Parlament de Catalunya són molt importants, però per Aran és l’assaig general d’unes altres, encara més importants, les eleccions nacionals araneses.

Creem ja des de avui, les plataformes de partit i ciutadanes per afrontar un debat profund, seriós i a pit descobert, perquè ens hi juguem el desenvolupament institucional, polític, econòmic, social, cultural i lingüístic del nostre País o sigui Aran.


...

MANIFEST DE L’ONZE DE SETEMBRE DE 2006

En el marc de la Diada Nacional de Catalunya, la Festa per la Llibertat vol ser un acte de celebració popular promogut per una societat civil que, amb voluntat transformadora, construeix lligams i complicitats per treballar junts per un futur millor per a aquest país.

Ara fa 100 anys que la societat civil va emprendre la celebració de la Diada com un acte festiu i reivindicatiu alhora, i ho va fer en el mateix espai on ara celebrem l’acte central d’aquesta Diada. La Comissió 11 de Setembre es considera hereva de la comissió executiva que van crear les entitats catalanistes el 1906 i que va aconseguir mobilitzar milers de persones.

L’associacionisme, amb una forta presència de la joventut, ha estat el motor des de sempre de les reivindicacions d’aquest país i ha representat un esperit unitari.

Reivindiquem la unitat de les forces catalanistes com un pas imprescindible per aconseguir aquelles fites que tots compartim:

1. Volem el reconeixement de la nació catalana. Som una nació: aquest és el nostre clam pregon. En virtut d’aquesta realitat tenim el dret d’autodeterminació, a decidir col·lectivament el nostre futur.

2. Volem un nou impuls per a la llengua catalana: el reconeixement de la unitat lingüística dels Països Catalans, i el reconeixement legal d’un dret que tenim envers les institucions que ens governen. Exigim l’oficialitat del català a la Catalunya Nord i la Franja de Ponent, on la nostra llengua no gaudeix encara de cap dret legal. Cal que la nostra llengua sigui reconeguda com un dret fonamental i que les institucions impulsin mesures per contribuir a millorar el seu ús social. Reivindiquem un reconeixement legal adequat en el marc de l’Estat espanyol, l’Estat francès, l’Estat italià i la Unió Europea.

3. Volem una societat cohesionada i integradora: necessitem ser una societat més integradora, on l’ús social del català sigui una eina de cohesió social per a una població vinguda d’arreu. Volem tenir oportunitats, com a individus i com a país, de desenvolupar-nos econòmicament de forma sostenible, en un marc català de relacions sociolaborals, en el marc d’un sistema fiscal, territorialment i socialment just, que presti l’atenció i el suport que es mereixen i necessiten els més desafavorits econòmicament i els marginats socialment.

4. Volem ser un país més solidari: que contribueixi cada cop amb més intensitat i més qualitat, amb suport polític i econòmic, a promoure el desenvolupament sostenible i en pau dels països i poblacions més empobrits i oprimits del món, amb ple respecte a la seva sobirania, als drets humans i als principis de la democràcia i l’estat de dret. Això inclou l’increment del volum i qualitat de l’ajut, la promoció de relacions comercials justes, la sobirania alimentària, l’abolició del deute extern i el control de l’exportació d’armes, entre d’altres.


Reafirmem la voluntat de la societat civil de continuar incidint en la política catalana, en els escenaris nous que es presentin d’aquí en endavant, per tal de seguir avançant en la construcció d’un projecte nacional.



...

"Jo també vull un Estat propi"
“Jo tanben voi un Estat propi”

Participar a una campanya des d’Aran com la que explicita el lema, significa reivindicar dues nacions sense estat.

Dos processos nacionals de diferents velocitats, a més és clar dels diferents ritmes en els territoris interns de cada nació.

Jo vull uns Països Catalans i uns Països Occitans lliures. I aquesta llibertat necessita poder polític, econòmic, social i cultural i per això vull un Estat propi, un Estat independent.

La meva opció personal és la del possibilisme desenvolupat fins a les últimes conseqüències, que algunes vegades pot significar anar pujant una escala d’autogovern plegada de contradiccions. Significa emmerdar-se fins el coll cada dia per anar avançat el procés nacional.

El possibilisme, el pacte i la negociació són avui per avui, l’instrumental que més ens convé, però això només és pot entendre des de uns principis polítics i cívics de defensa de la nació catalana com de l’occitana. Hi ha qüestions, com la identitat que no pot ésser negociada. Podem negociar més o menys poder, més o menys transferències, més o menys reconeixement institucional, però el que no ens poden obligar és ésser ni espanyols ni francesos com a identitat.

Jo vull ésser lliure plenament.

I baixant a l’arena política estatal espanyola que tant ens condiciona i posicionant-me en un tema de negació del dret d’opinió i de creació artística des de la caverna política madrilenya, jo només que puc dir: “Tots som Lorca, tots som Rubianes”.



...

L’españolear de membres catalans i suposadament “nostrats” de l’equip espanyol de bàsquet en la seva victòria al mundial del Japó, esta fent reflexionar novament sobre el tema de les seleccions esportives catalanes.

Cadascú faci el que vulgui. Si se senten espanyols, doncs molt bé, és el seu problema i que els hi vagi de gust. Però una altra cosa és que em facin passar per l’embut a mi i al meu País.
La reivindicació de les seleccions esportives catalanes segueix tant vigent com sempre, un altra cosa és la colla d’inútils que des de el Tripartit varen potenciar tot això.

A Aran la situació és un altra, perquè el moment polític i nacional també és un altre. Per això aquí, no és tracta de SELECCIONS, sinó de FEDERACIONS el que cal reivindicar avui.

Absolutament res de nou, perquè des de fa temps, i des de sectors de tots colors, s’ha reivindicat a la Val d’Aran federacions esportives araneses.

A veure si se segueix seriosament en aquesta direcció i els polítics no esperen el dia abans de les eleccions per fer un programa-carta-als-reis-mags sobre aquest tema, mentre durant l’any és treballen en la línia contraria.



...

Retorno d’un viatge de militància sobre escultura. Rodin, Maillol i Brancusi assaborits fins quedar exhaustes.
Amb un final esperançador: Le site François-Mitterrand de Paris, de la Bibliothèque nationale de France.


...

Estic de semi-vacances amb molta feina, però de vacances, per tant no hi ha blog per uns dies.

Carregueu les piles perquè hi ha molta guerra electoral i s’han de guanyar les eleccions del proper mes de Maig.






...

Cada dia la Web del Conselh Generau d'Aran funciona millor. (S’està fent una feina brutal a la cuina interna de la Web).
Ara el millor regal per a nosaltres és navegar-hi i difondre-la.

Posa un aranès o aranesa a la teva vida difonen la web de les seves institucions nacionals!!!

www.aran.org



...

..................................Aran ≠ Occitània ¿?


..

Jo mai he estat partidari de seguir procediments que acabin sancionant per temes de llengua. Aquells processos de normalització lingüística que és fan de forma tranquil•la i tolerant amb tothom, són els millors.

Sobretot llibertat per a tothom.

El que a mi em preocupa són les publicacions, les ràdios i televisions que volen ajudes públiques, directes, o indirectes -per encàrrecs o anuncis-, i que no hi ha manera que segueixin una línia d’incloure l’aranès.

De vegades ho fan de forma grotesca o residual, amb algun titular o editorial o dir “Bon Dia” amb la llengua pròpia d’Aran, però res més.

Cadascú pot fer el que vulgui, però hi ha unes obligacions audio-visuals amb l’aranès i caldrà veure perquè no és segueixen.

Cada particular pot fer el que vulgui amb la llengua, sobretot amb la premsa escrita, però llavors no poden dir que són discriminats per l’administració.


...

L’occitanisme a la Val d’Aran és un actiu que cal potenciar perquè representa el reforçament d’una cultura, d’una llengua i d’una nació sense estat comuna.

Occitània és i serà el territori que pot dinamitzar la cultura aranesa integrada en tota la resta de cultura occitana, i això fet -sobretot a nivell de serveis culturals i de comunicació- d’una forma més solida i més professional, que no pas ésser una cultura molt oficialitzada, sostinguda per centenars d’euros públics.

A Aran d’una manera natural, sense contingut polític però sí amb voluntat de saltar-se fronteres, s’ha produït un occitanisme pràctic, encara que ningú l’hi ha dit així, que ha estat l’anar jugar a futbol a l’altra banda de la frontera jugant en competicions franceses.

L’Escola de Futbol Val d’Aran amb el 110 jugadors de diferents categories de futbol base, com les categories amateurs de Bossòst i de Les, des de fa molts anys juguen en territori occità de l’Estat francès.

Tot això fet des de l’esport amateur, des de el civisme que representa el jugar com amics entre amics. Tota aquesta lloable activitat també fa cultura, cultura esportiva i sobretot fa amics occitans i francesos.

Llegeixo al diari Segre que la Federació Catalana de Futbol insta a que els nostres jugadors aranesos de futbol s’integrin a les lligues lleidatanes i deixin d’anar a l’altra banda de la frontera a jugar.

Ens convé que passi això?.
Podem desmuntar una tradició esportiva que durant anys ha anat fent País i occitanisme des de la base?
Tota aquesta moguda lliga amb un coherent Projecte esportiu nacional aranès?.

Els jugadors han de jugar i deixar-se de politiqueig.
Millor seria no tocar res i que la saviesa popular de l’amateurisme esportiu seguis fent un occitanisme tranquil i natural com fa anys que practiquen.



...

...........Bruce Gernand
...........Star and Cloud

Star and Cloud, both of the heavens, both formed by gasses and moisture yet visually different, are brought together in this sculpture. A star becomes substantial after time, whereas a cloud remains insubstantial, dissolving and ever changing. A cloud is within reach, a star so distant that we should never gain it in a thousand lifetimes. In this simple alignment Bruce Gernand has achieved a marriage of opposites. The star and cloud forms are separate yet they combine in the universe of this sculpture, wrapping and interlocking - and where space exists, our eye participates to fill the gap. Gernand realised this complex imagery with the aid of a computer, as the layered quality of the sculpture suggests. This is a lyrical, romantic sculpture realised in a light metal. As Bruce Gernand observed in the catalogue for his exhibition at the end of his time as Henry Moore Fellow at Central Saint Martins College of Art and Design, 'Large bronze sculptures tend to be read as a mass, giving an undeniable impression of solidity... 'Aluminium on the other hand is both light and strong, and on a large scale such as this is not overwhelming in its presence. In Star and Cloud Gernand has achieved mass, but with the indication of lightness. Since his earlier, abstract pieces which were on a human scale that could be enveloped in the arms, he has now taken his work in a direction that requires a different interaction from us. The lightness and volume remain, but the scale is massive.

Gernand's earlier imagery represented a kind of vulnerability, but this is not the case with Star and Cloud. The contrast between the sharp lines of the star and the soft, enveloping cloud is underlined where they almost connect, just as day merges into night and night into day. In this sculpture elements which are distant yet familiar combine and contrast poetically and mysteriously.


The Cass Sculpture Foundation
Goodwood Chichester West Sussex UK


...

..........Si m'has d'estimar, que no sigui per res
..........que no sigui l'amor mateix. No diguis:
.........."L'estimo per l'aspecte, pel somrís, per la gentil
..........manera del parlar..., per un gir del pensament
..........que s'acorda bé amb el meu, i que em donà
..........en tal avinentesa un agradable benestar..."
..........Perquè aquestes coses, per elles, Estimat, poden
..........ser canviades, o canviar per a tu, i l'amor forjat així
..........igual podria ser desfet. No m'estimis tampoc
..........per la teva pietat en eixugar-me el plor:
..........hom pot oblidar les llàgrimes, que el teu confort
..........tan llargament dugueren, perdent així el teu amor!
..........Estima'm per l'amor mateix, perquè sempre més
..........puguis seguir estimant-me, en l'eternitat de l'amor.


Elisabeth Barrett Browning (1806 – 1861)
Traducció Francesc Parcerisas


...

...

Avui l’occità en la seva variant aranesa, és oficial a tot Catalunya.
Una fita històrica !!!.
Des de avui entra en vigor el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya 2006.

D’entrada aclarir que una “cadena de televisió” no és el mateix que una “operadora de continguts televisius” com comentava ahir. I que una gent que realitza programes no té necessitat de tenir atorgada cap llicencia d’emissió, perquè precisament el que és fa és fer programes per vendre’ls a aquestes televisions legals i amb llicencia atorgada. Ja sé que això és l’ABC del sector, però calia aclarir-ho, sobretot perquè el sector de la comunicació a Aran continua remogut.

“GUM Ràdio”, la ràdio del Juanma, ha fitxat la corresponsal del diari Segre i de l’Agència Catalana de Noticies a la Val d’Aran. Novament han vestit un sant desvestint-ne un altre. I això que aparentment és bo per la ràdio local i sobretot déu ésser bo per la periodista contractada, és nefast per la premsa escrita que parla del nostre País.

Novament el Segre és troba sense corresponsal i tornarem a veure periodisme fet a distància. Tot hi que és el món privat, un pensa que alguna cosa deuen fer malament el Segre per no retenir el seu personal i molt inquietant és els moviments a cop de talonari del Juanma i la seva ràdio ensucrada.

“GUM FM” i la seva publicació el “Quinze” segueixen la línia “adult-chart” que segons ells és la fórmula musical d’estil adult, amb estètica jove. El cert és que resulta una ràdio absolutament acrítica fins hi tot musicalment parlant, com si els joves fossin de cotó fluix.

La publicació el “Quinze” ja sé que no té musica, però té una musica política, cívic i lingüística preocupant. I no ho dic per l’últim número fotogràfic integrament dedicat al Tour, perquè s’inventen el nombre de gent que varem veure el Tour a Aran o perquè no respectin el copyright de les fotos; sinó perquè haurien de fer un esforç seriós: per una banda amb l’aranès i per l’altra banda haurien d’haver aportat una seria reflexió sobre el Tour.

El Tour a la Val d’Aran va ésser una aposta estratègica del Govern Barrera que ha funcionat, tot el demés és pirotècnia. La gent necessita informació, raonaments i fins hi tot autocrítica, i no mel i mató llençat a raig.



...

Avui neix el projecte “Pirineus Drac TV”, una operadora de continguts televisius situada a Aran.
Tota una aventura.
És necessitarà un exercit de gent, molta il·lusió i una bona estratègia audiovisual.



...

No ens enganyem, estem en plana campanya electoral a Catalunya i a Aran. Tota una Festa Major pels que ens dediquem a la “Comunicació”. Però resulta divertit veure fins a quin punt hi ha personal que encara està despistat en això de la “Comunicació institucional i/o política”.

Els que em donen lliçons un dia sí i un altre també, sempre acaben dient: “...no sap això?.. i tu cap ets Cap de comunicació?...”. Són aquells que pensen que s’ha d’ésser l’Espia Oficial del Regne per sortir-se’n en la tasca comunicativa.

Però haurien de saber, que una feina principal dels de “Comunicació” és la de gestionar la informació, interna i externa, i sobretot és gestionar amb fermesa, que el missatge institucional sigui un, inequívoc i que soni com una orquestra ben afinada. Les experiències solistes en una orquestra, sinó estan previstes, són una desafinada monumental. I tot aquest garbuix encara és més greu en campanya electoral, perquè llavors és “traïció” a un projecte que està competint.

Bona Festa Major!!!.


...

A la Val d’Aran ha començat un apassionant projecte, que tindrà una repercussió enorme a la nostra ciutadania : la nova televisió nacional aranesa.

Un projecte plural, on molts i molts professionals hi haurem de treballar. Si aconsegueixo treure’m del damunt tota la fantasmada i tots els talibans polítics, serà un projecte enriquidor i molt engrescador. Ha d’ésser rigorós i entretingut, que servirà per ajudar a potenciar l’aranès i la cohesió de País.

Us imagineu cada dia a la nit, desprès del telenotícies d’Aran, un culebró on s’hi reconegui la vida diària d’Aran?. A mi, només pensar-hi, la boca ja se’m fa aigua.

Necessito actors, actrius, filmadors, presentadors, presentadores, locutors, guionistes, productors, traductors, dobladors, i mil i una col·laboracions de tota mena. D’entrada, quasi un voluntariat i una militància de la cultura audiovisual. Ens caldrà moure’ns entre l’amateurisme i els professionals del ram.

Qui s’hi engresca?.


...

A poc a poc, un dels diferents nuclis promotors de Esquerra Republicana a Aran és van treien la mascara. És comença a perfilar un discurs etnicista, que els converteix amb els nous radicals del País. Tot un perill.

Totes les alarmes s’haurien d’encendre, perquè ni tan sols la ERC oficial, la de Catalunya, té aquest discurs excloent.

Tots els Convergents que juguen a fer de Celestina de la nova Esquerra aranesa, perquè suposadament debilita Unitat d’Aran-PSC, que s’ho facin mirar, perquè l’únic que fan és desanimar, debilitar i humiliar les seves pròpies files. Potser que ja n’hi ha prou de jugar de maquiavels de vol gallinaci!.








...

Se m’ha preguntat més d’una vegada perquè tant rodar per nacions i països petits. Fins i tot el meu germà Agustí se’n riu, dient que jo, que m’agradaria treballar per governs de grans potencies com el de Nord-Amèrica, acabo treballant per micro-nacions. El meu germà té raó, m’entusiasmaria treballar en els grans equips governamentals que preparen els grans discursos del President o dels Ministres. Sóc un copywriter i deu ser brutal treballar en aquests grans engranatges d’idees. És clar oblidant per un moment el fons ideològic, que no hi combregaria segur. Parlo d’estructures i mètodes de treball.

En realitat aquests itineraris per nacions independents petites com Andorra, que hi vaig viure des del 92 al 95, o ara a la Val d’Aran (una nació sense Estat) hi sóc per fer treballs de recerca acadèmica. Que no és fàcil, perquè podria desnaturalitzar aquesta recerca sí em posiciono i prenc partit. A Andorra va passar, procuraré moderar-me aquí a Aran.

En una trobada, parlant de cohesió social i immigració, és va dir : “És aranès aquell que parla aranès”.
Potser caldrà reflexionar-hi, perquè té tela l’afirmació.


...

Segueix l’equivoc. Li envies una carta com a President d’una entitat cultural: Vivéncia Aranesa i et contesten com a Cap de Comunicació del Govern d’Aran.

És evident que sóc Cap de Comunicació les 24 hores al dia, però intento separar la meva activitat politico-professional de la meva vida associativa, com de la meva vida privada, que inclou aquest blog.

I precisament per això vaig enviar la carta al director del Vediau, (Veure escrit d’ahir), amb una neutralitat acurada, perquè Vivéncia és plural i no volia passar-me ni un pel, encara que m’hagués agradat tornar-los-hi els improperis que Unitat d’Aran-PSC em dedica tot sovint.

L’embolic que és fa l’Amador podria legitimitzar que quan dijous a Arties, Arturo Calbató faci la seva sorprenent xerrada sobre "associacionisme privat", com està anunciada a les “Jornades Occitano-Catalanes”, algú li demani explicacions polítiques del partit que n’és President o sigui Unitat d’Aran-PSC . I com és evident, no seria oportú.

Reprodueixo la resposta del senyor Director, rebuda a través de premsa@aran.org i no de vivenciaaranesa@yahoo.co.uk ,via que jo vaig utilitzar:



Planvolut Cap de Comunicacion deth Govèrn d’Aran, Sr. Joan-Ramon Colomines-Companys,

Arregraïsqui eth tò dera carta qu’è recebut. Mès pensi, damb toti es respèctes, qu’eth vòste “desmentiment” ei equivòc, perqué era “propòsta de discussion” dera quau parlatz e qu’a devengut motiu dera nòta editoriau de 'Vediau', ei un tèxte que decidiretz publicar, e per tant, difóner enter era opinion publica, sosceptible atau ath liure comentari deth lector.

Totun semble qu’ara lèu vos i desentenetz simplament perqué auetz optat per non enviar-la ath partit Unitat d’Aran, coma s’aguesta decision la exonerèsse dera existéncia pes segles des segles, un còp a estat deliberadament publicada, coma era presenta qu’ara òc è recebut e qu’ath còp pogui liéger en vòste blòg.

'Vediau' tanben a eth dret de comentar, coma vosté hèc en sòn moment, ues opinions qu’encara que se presenten en forma de “propòsta de discussion” hèn referéncia ara publicacion que dirigisqui. Ath delà, coma auetz pogut liéger ena nòta editotiau deth numerò 10, ja soslinham qu’era carta nomentada non a estat remetuda, que òc, repetisqui, publicada e pro difonuda coma tà meritar ua analisi.

Convierà damb jo qu’un còp publicades e difonudes, es vòstes consideracions contra Unitat d’Aran e 'Vediau' auien de besonh ua responsa clara pera revista que dirigisqui. Ei un dret que compartim, e que demori poder seguir exercint damb era madeisha libertat e bona educacion qu’enquia ara auem sajat de practicar. Aqueth dret que hè qu’era darrèra carta qu’auetz enviat m’encueda de publicar-la intègrament, atau coma demanatz, en pròplèu numerò de 'Vediau'.

Atentament,
Amador Marqués


...

Benvolgut director de Vediau, Amador Marqués:

He llegit en la seva publicació número 10 (en les seves dues versions aparegudes), un escrit sense signar, titulat “Umor e onestedat”, que fa referència a mi, sobre una suposada carta que he enviat a Unitat d’Aran.

Jo no he enviat cap carta al seu partit, ni de forma personal ni representant “Vivéncia Aranesa”, entitat cultural que jo presideixo.

Només ha existit un Document de treball, que era una versió provisional de discussió, d’una carta oberta al Secretari General i al President de Unitat d’Aran-PSC com a resposta a uns comentaris de la seva revista a l’entitat Vivéncia aranesa.

Aquest Document de treball s’ha difós de diferents maneres i com a “proposta de discussió” ho vaig reproduir en el meu blog personal.

Vivéncia Aranesa va decidir, desprès d’una amplia discussió, NO trametre l’esmentada carta, per tant vostès no l’han rebuda.

Li agrairia que publiques aquest desmentiment.
Gràcies per endavant.
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de Vivéncia Aranesa

-----
Enviat avui via e-mail.
...

Primer varen aprofitar que el diputat Iceta és homosexual per esbombar-ho a tort i a dret, i d’un dret personal i privat en varen fer una instrumentalització publicitària.

Desprès varen aprofitar una malaltia de Manuela de Madre també per aprofitar-ho políticament sense cap mena de pudor i fent un circ d’un altre tema personal.

I ara el PSC (PSC-PSOE) explota l’origen de Montilla com a 'català d’elecció i sentiment' per a potenciar-lo com a candidat a President de la Generalitat de Catalunya.

El que hauria d’ésser una cosa natural acceptada, que qualsevol ciutadà de Catalunya té tots els drets civils i nacionals, ho converteixen com a eina de propaganda política dividint a la població. Són els etiquetadors dins de la cohesió social catalana. Necessiten un dia sí i un dia també, recordar-los a una part de catalans que en realitat no són d’aquí.

En un altre moment el independentista socialista Joan Cornudella ja expressava “...que era català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i ho vol ésser...” (Desprès aquesta màxima la va assumir el President Pujol).

Ningú dubta de que Montilla és català, però tothom dubta que sigui catalanista que és una cosa diferent, com ningú dubta que és no només no és un nacionalista català, sinó que és un nacionalista espanyol com una casa de pagès.

I és que al meu País és pot ésser català, espanyolista i nacionalista espanyol a la vegada, sinó que li preguntin a Aleix-Alejo Vidal-Quadras del PP.


...

Entre la web institucional del Conselh Generau d'Aran i entre el Tour de France a Aran, tinc una bona moguda. Res més, no vull escriure res més, sobre aquest tema, almenys fins el 2012.

Només una coseta als llestos del País o sigui d’Aran.

Des de fa anys la GESTIÓ en política és el més important.

Ni ideologies, ni sectes, ni amiguisme, ni clans, ni dones, ni mares, ni fills, ni filles, ni tietes, ajuden a la causa i a guanyar eleccions: o és gestiona bé o políticament estàs mort.

Entreu i navegueu a la nova Web del Conselh: http://www.aran.org , la única web feta integrament des de dins de l’administració amb la seva gent, sense contractar cap empresa especialitzada externa.

La primera web institucional cooperativa del nostre entorn d’administracions públiques. (Tot just acabem de començar, ara entrarem a primar totes les gestions administratives on line).

Varem dir que el dia 10 de juliol estaria oberta la nova web i així ha estat. Que n’aprenguin!!.


...