Com que no vull passar la persecució sol, tot i la gravetat de tot, la millor manera és ridiculitzar en públic les bestieses de l’acusador. A continuació transcric complert l’e-mail d’una tal Mònica Díaz, del que ahir ja en citava un trosset.

Que prenguin nota els inquisidors dels partits perquè semblaran els seus blogs acusacions de Santa Teresa, al costat d’un a elaborada crítica com l’e-mail en qüestió.

Llegiu i rieu amb ganes.
(Ah, la falta d’estructuració del text i les faltes d’ortografia són de l’autora),

Títol de l’e-mail: Vd. es un impresentable

Raco aranes

He leido lo que publica y es un escándalo. Como puede ser tan mala persona?
entre cosas esta es

hi ha un pelotazo descomunal. ¿en donde ¿: en la vall de ruda por parte de los fundadores de CiU Sumarroca e hijos, Jordi Pujol hijos y Stras, Carnudo y amiguets.

El mayor pelotazo del Pirineo . La “recalificacion” personal (osea para esos tres de Neu 1500) sin ni siquiera ser anteriormente propietarios del terreno de una gran parcela en zona inundable .como se puede demostrar- , y de “proteccion especial” En los años que lleva con el 3-20 % de mordida en Cat los amiguets del Pujol, bo han hecho tanta pasta gansa de un un solo golpe como en el vall dáran.. Se ha “legalizado” para ellos solitos 100.000, 000.000 de las antiguas pesetas en euros 600.000.000. Esto no lo han trincado entre “todos” ni en 23 años en la generalitat,

No hace falta ser aranes para hacerse con lo de los araneses.

Pandilla de delincuentes. Sin más adjetivos.

Lo de Marbella del Sr. Gil es cosa de niños comparado con lo de Vaquería-Pujol.

Y Vd . Colom i Company es de los mismos independentistas, agitadores y chorizos que ellos. Ya les han cogido la foto.

Deberían devolver los robado en Vall de Ruda igual que Vd. Ha robado en el Conselh del vall d´aran.

Porque no los denuncias en voz alta?
Porque es un hijo politico de ellos.

Vd, no es de izquierdas ni de derechas ni nada de nada, es un agitador y un delincuente sinverguenza con el descaro del independentista catalán a sueldo del que más le pague por desestabilizar. Bueno hasta final del mes de mayo porque luego tendrá que trabajar. Y no está acostumbrado.

En el vall d´aran a los bandolers les entra el mal de montaña como castigo, es la naturaleza y Vd. no se escapa. Es un talibán de mucho cuidado.

Vd. que nació en el mediterraneo, no le prueba el atlántico, ni Serrat.
---------------------

Bravo Mònica !!!

...

Quan un grup com Unitat d’Aran-PSC amb el Paco Boya al davant, és passa el dia senyalant-me com “agitador”, “embrutidor”, “escòria” entre d’altres perles i això ja ho varen començar a fer des de les tres primeres setmanes quan vaig accedir a Cap de Comunicació del Conselh; no és d’estranyar que comencin aparèixer persones justicieres que volen perjudicar-nos a mi i a la meva família.

Ara només són trucades telefòniques i e-mails que m’amenacen. Quedi clar que si va a més, tota aquesta colla de miserables en seran els responsables intel·lectuals del que ens passi.

Del “catalán de mierda vete a tu país”, s’ha passat a “...Vd, no es de izquierdas ni de derechas ni nada de nada, es un agitador y un delincuente sinvergüenza con el descaro del independentista catalán a sueldo del que más le pague por desestabilizar. Bueno hasta final del mes de mayo porque luego tendrá que trabajar. Y no está acostumbrado…”.


...

04 / 05 /2007

...

...

.............................................................................................................................................................................................

Escoltava al meu germà Agustí a “Catalunya informació” parlant de la commemoració d’avui, que és el “Dia Mundial de la Llibertat de Premsa”, i pensava que no cal anar gaire lluny per trobar atemptats a la llibertat d’expressió.

Avui Dia Mundial de la Llibertat de Premsa els talibans de l’especulació d’Aran m’han portat al jutjat per un article d’opinió. Almenys ara no m’han destrossat les senyalitzacions exteriors del local de quan editava i dirigia “Eth Diari” i em van agredir, curiosament eren uns altres talibans que abans anaven associats amb la mateixa família de dretes que ara va amb el nou autoritarisme subtil, vernisat d’esquerres, que pretén envair-ho tot.

A Aran hi ha por i perquè jo calli m’hauran de trencar la cara i alguna cosa més.


...

El pelotazo del candidat d’Unitat d’Aran-PSC

L’Alcalde Juan Riu ha comunicat a la meva família o sigui també a mi, que m’havia posat una denuncia al jutjat per l’article publicat a “Eth Quinze”, titulat “Política i negoci” que trobareu més avall, publicat en aquest bloc el dijous 26 d’abril.

Per la meva part estem davant un procés contra la “llibertat d’expressió” i només haig d’esperar que el ‘Dossier sobre “Es Anglades”’ aparegui. I amb xifres, dades i aportant les actituds institucionals de l’Ajuntament de Vielha, del Conselh Generau d'Aran i de la Generalitat de Catalunya, més la de la Família Serrano, és pugui saber a fons tota la informació.

El ciutadà de Vielha i d’Aran en general ha de conèixer la veritat. Una veritat que demostrarem públicament en dades, per ratificar allò que jo he donat com opinió i anàlisi política.

La tesi és ben clara: Que darrera la nova opció política del dretà Juan Antonio Serrano a les llistes del socialisme aranès, hi ha un pelotazo descomunal.

...

No vaig assistir com a públic al Plenari del Conselh Generau d'Aran (pels que no ho saben, el Plenari vindria a ésser el Parlament aranès), i tampoc, com altres vegades he fet, no he sentit la gravació de tota la sessió, per tant tot el que va passar només ho sé perquè m’ho han explicat.

Sembla que va ésser patètic sentir al Conselher i Diputat Paco Boya criticar-me a mi i el que escric en aquest blog. Amb copies a la mà va anar llegint paràgraf que no li agradaven. Per ésser el suposat campió del progressisme i el canvi a Aran, va quedar clar que simplement representa el mes ranci i inquisitorial que tenim al País. Esperem que mai governi perquè acabaria fent callar a tothom i ens imposaria les lectures, les cançons, les noticies, els blogs, els familiars i els seus amics en totes les nostres vides. I pensar que ell denunciava que no hi havia llibertat a Aran !!!, potser encara no s’havia mirat al mirall.

I la persecució continua. L’endemà per via oficial ens comunicava el Senyor i Il·lustríssim Diputat Boya : o que em dimitien de Cap de Comunicació del Conselh o em posaven una denuncia al jutjat per un article meu, que aquell mateix dia sortia publicat a la revista “Eth quinze”. (Article que el trobareu publicat el dijous 26 d’abril, en aquest mateix blog).

No se com ha acabat, però seguirien la tònica que tant ens tenen acostumats els socialistes aranesos i dels Pirineus que es judicialitzar el debat polític: a Aran ja ho ha fet l’alcalde Riu, i l’alcalde Medan. També com a proper, ho ha fet en Joaquim Llena. Serà una bona entrada a la política activa del dretà Serrano -company de viatge dels socialistes aranesos-. Aquest Senyor continuarà la tradició familiar del “plat de llenties” o millor dit del “plat de caviar del bo”.


...

5000 exemplars de “HUELHES” novament al carrer, que és repartiran casa per casa a tota la Val d’Aran.
S’han donat opinions sobre aquesta publicació de tota mena: des de la visió destructiva dels talibans fins a la de la curiositat dels moderats, el que és segur és que a Aran no ha deixat a ningú indiferent.
Precisament va d’això : de propiciar el debat.


...

Ahir va aparèixer a la revista “Eth Quinze” de Vielha la meva habitual columna, d’opinió. Ara no la tinc en la versió aranesa com va sortir publicada, però com que he rebut trucades de coratge i e-mails que em demanaven una còpia de l’article, el reprodueixo a continuació en la versió original catalana:

Política amb negoci
Des de fa quinzenes el diputat Paco Boya el tinc de company de pàgina d’aquesta publicació, confrontant idees del que jo escric. Cal felicitar-nos de que hi hagi debat, almenys escrit, però atenció: un candidat a la màxima institució nacional aranesa no pot anar insultant com un hooligan com ha fet aquí mateix, espetegant-me: “agitador professional a sou”.

Perquè tanta mala bava?. Perquè de sempre he explicat el que hi ha darrera de moltes de les pràctiques dels socialistes, com ho he fet dels nacionalistes aranesos. La llibertat d’expressió els hi fa por i necessiten controlar-ho tot o sinó rebentar-ho.

El lector és mereix respecte i jo seguiré donant tota mena d’informació del perquè de les coses, malgrat els insults i les amenaces. Ningú em farà callar i per exemple explicaré que Juan Antonio Serrano, un personatge de dretes que va amb els socialistes de Boya a les properes eleccions, ja ha guanyat. És igual si guanya o no la seva candidatura, perquè ha guanyat pel cap baix deu milions d’euros (1660 milions de pessetes), desprès que els socialistes de Paco Boya i Juan Riu li fessin el favor de requalificar la zona de “Es Anglades” del poble de Gausac de Vielha e Mijaran, perquè hi pugui edificar. Increïblement és una zona inundable, que val molt i molt menys. Davant aquest negoci, bé valia pagar una penyora i tornar-los-hi el favor investint-se de candidat encara que sigui en terreny d’ideari contrari al seu. L’operació Serrano no és política, ha està econòmica.

JR Colomines-Companys


...

La metàfora, -en una interessant fotografia de Mikel Aristregi del diari Segre-, de la meva relació amb Convergència Democràtica Aranesa, ahir en la presentació pública de les seves candidatures a les eleccions 2007 al Parador de Vielha.


...

Això està guanyat!!!, almenys al Conselh Generau d'Aran. Aquesta és la sensació generalitzada. Mai s’ha de dir això, fins que sigui al sac i ben lligat, però un dia de Sant Jordi com avui, s’ha de respirar optimisme i alegria per tots costats.

Llistes electorals acabades, equips de campanya compactes i ben travats. Optimisme i força. Unes enquestes que animen. Que voleu més?

Un consell als meus: deixeu de preocupar-vos de les collonades, el mal rotllo i el ressentiment de l’adversari socialista dels candidats i de les “minyones”.

.

Expliqueu l’obra de govern nacional i local, defenseu les noves propostes que portem i quan calgui, només quan calgui, aquestes propostes s’han de defensar posicionant-nos, és a dir definir les nostres propostes a partir de la diferenciació de les propostes de l’adversari.

La nostra experiència, serietat i eficàcia s’ha de pregonar a tot arreu. No calen gaires invents, només explicar l’obra de govern perquè és enorme i perquè ha representat la modernització d’Aran. Que no? Parlem-ne doncs...

...

Avui apareix “HUELHES d’informacion” que és una nova publicació periòdica editada per Convergència Democràtica Aranesa. És una publicació en format diari, avui molt modesta de llargària, però en voluntat d’ampliar pàgines.

El més important d’aquesta nova eina de comunicació és que obliga a fer un equip de redacció i de distribució, perquè encara que sigui amb poques pàgines i sigui setmanal, obliga igualment a tenir l’equip de comunicació establert. (Distribuir cada cop 5000 exemplars, de forma gratuïta, a totes les cases d’Aran, és una feinada enorme).

És evident que aquesta publicació té una línia editorial marcada dins del nacionalisme aranès; però a més de les qüestions d’opinió i els publi-reportatges, inclourà informació i treball de premsa professional.

Comença un període de prova, i aviat en sabrem la repercussió. Sort!!!. ............................................................................................

.................................................................................................................................

..........................................

He recuperat un article de Vicent Partal director de Vilaweb que val la pena llegir-lo, ara que estem al costat de la primera volta de les eleccions a President/a de la República francesa:

Atenció a Vairon (o Bayrou)

.
A mesura que s'acosten les eleccions franceses augmenten les especulacions sobre qui serà el pròxim president de la república i quin paper hi farà. I hom parla molt del canvi indiscutible que significaria que una dona fóra, per primera vegada, l'ocupant de l'Elisi. Però i si el canvi fóra que un occità, occitanoparlant desinhibit i amic del català, esdevinguera el nou president? Un nou president amb la voluntat de reconèixer, a més, la diversitat cultural de l'Hexàgon. No seria això també un canvi radical i tan interessant o més? Es diu Francés Vairon (François Bayrou) i ja estalona Royal en intenció de vot.

.

.

Bayrou, candidat de la centrista UDF, protagonitza una pujada de la intenció de vot important. Mentre Ségolène Royal perd vots a cada nova enquesta, Bayrou creix i ja és clarament el tercer en discòrdia. Creix, i val a dir que tindria moltes oportunitats de guanyar, si entrara en la segona tanda. Una confrontació entre Sarkozy i Bayrou a la segona tanda donaria moltes oportunitats a aquest darrer, car sumaria al seu propi vot el de l'esquerra per a evitar que el polèmic Sarkozy atenyera el poder. I segurament que, en un enfrontament entre ell i Royal, també guanyaria. Però abans hauria de ser el segon candidat en nombre de vots de la primera tanda, cosa que ara sembla prou difícil, però que cada dia que passa no ho pareix tant.

.

.

Bayrou parla occità. I és conegut per la seua defensa de la llengua occitana i de les altres llengües dites 'régionales', particularment de la nostra. Ha dit públicament i clara que vol ratificar la Carta Europea de les Llengües Minoritzades i s'ha entès que això implicaria la reforma del nefast article 2 de la constitució, que fa del francès la llengua única de la república.

.

.

No són, a més, unes declaracions aïllades en una carrera política, ni oportunistes. Les escoles en català, basc, bretó o occità saben perfectament que va ser Bayrou, quan era ministre d'ensenyament, qui va endegar les escasses mesures de suport oficial als centres que ensenyen en aquestes llengües. De fet, aquella acció, que per primera vegada autoritzava, per exemple, l'ensenyament bilingüe a les escoles públiques, encara és coneguda per 'Circular Bayrou'.

.

.

I si els símbols valen res, no fóra sobrer de recordar que l'anunci de la candidatura de Bayrou es va fer el desembre passat amb 'La Marsellesa' (ai!) però també amb el cant, encapçalat per ell, d' 'Aquelas montanhas'. I he de reconèixer que oir, si arribara el cas, el vell himne occità al Palau de l'Elisi seria una experiència corprenedora. Gairebé, gairebé, una revenja.

Vicent Partal director de Vilaweb
Divendres, 23/02/2007

...

Com s’ha d’analitzar un candidat?
Jo diria d’entrada: -Tot depèn d’on.

Em centro a Aran: Un País territorialment petit, un País de Muntanya modernitzat, un País de identitat ètnica compensada, en definitiva una dinàmica de poble on ens coneixem quasi tots.

La “dinàmica de poble” té gran avantatges i grans inconvenients.

Per una banda que no et poden passar gat per llebre tant fàcilment i per l’altre que no tens intimitat, perquè tothom et veu com en una peixera.

Tot això és multiplica per mil, si ets candidat en unes eleccions.

Algun ingenu que va de candidat, em deia que m’estava ficant en el seu terreny personal amb les meves crítiques polítiques i econòmiques, i que ell volia passar desapercebut. Desapercebut?.

Qui és presenta com a candidat està exposat, a ésser observat amb lupa en els seus comportaments, de passat i de present. No només és legítim, sinó que és necessari en el debat electoral. I encara més: per un candidat la vida no comença quan esta en una llista electoral, el període anterior, sigui polític o civil, també existeix i s’ha d’analitzar.

A Aran algun candidat és creu que ha quedat blindat a la crítica, pel fet d’estar en una llista i és exactament al contrari, no només cadascú té la seva gloriosa o miserable vida sinó que a més se li suma la gloriosa o miserable vida de l’equip que forma part.

Per alguns, excepte els que han fet negoci de molts euros com a pas previ per anar en una candidatura, anar a les eleccions serà una creu que duran anys els hi costarà treure. Sinó al temps.

...

Estic mirant la fotografia de tot l’equip d’Unitat d’Aran-PSC que és presenten com a candidats a les properes eleccions del Conselh Generau d'Aran. Haig de confessar que estic sorprès i desconcertat : jo m’havia cregut que seria una llista de canvi i tot un esperonament pels meus. I no ho se veure i no ho entenc.

M’explicaré: Apareix la quota femenina i la quota jove, a més superposada, però el pinyol fort de la candidatura són els de sempre.

Per un moment vaig pensar que ens farien mal, però encara que hi hagi carn fresca i alguna més passadeta, el que compte no és la qüestió biològica o de gènere, el que compte és si realment els nous i noves aporten alguna cosa nova al discurs del conjunt.

Però dels quatre nous que conec, almenys tres en la seva vida civil pre-elecctoral han practicat “travestisme” i “trampes de forma” en el seu pas per l’associacionisme professional, assistencial i de cultura. Sempre varem dir que Serrano feia política a traves del Gremi d’Hosteleria i tate candidat. Sempre varem dir que l’entrada de la Creu Roja a Aran és feia políticament i instrumentalitzada pels socialistes i tate la seva representant candidata. I sempre varem dir que l’Alcalde Riu afavoria descaradament a una escola de música, manipulant-la fins a extrems que desvirtuava el paper de la societat civil i tate, com a botó d’or, una de les fundadores: candidata.

Sincerament encara no entenc la candidatura de Emili Sanlley: no se si és candidat d’Unitat d’Aran-PSC o del Partit Renovador Arties-Garòs (PRAG). La seva doble militància si que l’entenc, però com a candidatura no. A quantes paperetes sortirà?.

En fi, molta sort a tothom, i s’ho creguin o no que ho dic sincerament, fer aquesta candidatura també és fer País.

Però com a mínim un d’aquesta llista, sol i acompanyat amb la família, ha estat fins l’últim moment a les portes de Convergència Democràtica Aranesa per pactar fer una coalició. Com que els Convergents els hi han donat carbassa, no ha trigat ni unes setmanes per fer-se “socialista” de tota la vida. Quan ho expliquem serà tota una delícia, ni les exclusives del Juanma-mai-a-l’hora ho superarà.

...

Mentre les visites electoralistes dels Consellers de la Generalitat és van realitzant per tot Catalunya entretenint al personal, a Aran passen altres coses que ningú en parla, però que passen.

Fa unes 48 hores ha dimitit el President del “Grèmi d'Ostalaria dera Val d'Aran”, Juan Antonio Serrano. Va dimitir en una reunió de Junta i ho va fer per presentar-se a les properes eleccions com a candidat socialista.

Fa dies que ho vaig dient que passaria i ha passat. En el País de les Meravelles cap periodista en exercici encara ho ha explicat.

“La pinça aranesa” com deia en un altre escrit, és confirma i només falta explicar la raó de fons d’aquest pas, que n’estic profundament convençut és el suïcidi d’aquella manera d’entendre el fer i crear professió turística des de l’equidistància. I a més, per més inri, traint el propi ideari personal, convertint-se el candidat de dretes en l’acompanyant instrumental d’un projecte socialista: absolutament intervencionista i a anys llum d’un plantejament liberal o socialdemòcrata incentivador del lliure mercat.

Tots els que deien que Serrano feia política des del Gremi tenien raó, si més no aquest ha estat l’actiu de partida perquè contessin amb ell.

Esta molt bé que hagi dimitit d’una associació integrada a la Federació d’Hostelaria de Lleida com és el Gremi. Però ara ha de dimitir de la Federació. No pot haver cap dels empresaris hostalers de la Federació que puguin acceptar un President candidat a les eleccions d’un partit polític. El senyor Serrano pot fer el que vulgui, però no pot muntar una pirueta de distracció dimitint d’una delegació i continuant a la presidència del conjunt. No és pot repicar les campanes i anar a la processó.

...

La pinça aranesa

Els socialistes aranesos busquen tota mena de fórmules per descavalcar els nacionalistes aranesos del poder.

El travestisme polític ha estat l’arma primera : Ara em faig el socialista català, ara el socialista aranès, ara l’aranesista. Ara “Unitat d’Aran” ara “PSC” o ara “PSOE” directament. Tot depèn del públic i de l’electorat que tenen davant és presenten d’una manera o d’una altra.

L’altra arma ha estat utilitzar les Institucions catalanes i espanyoles, a traves dels seus amics del PSC i del PSOE, per intentar ofegar el govern aranès del Conselh Generau d'Aran.

Ara la tercera arma és pactar amb la dreta sociològica d’Aran per aconseguir fer fora del poder els nacionalistes aranesos. A hores d’ara no se sí amb gent de dretes a les llistes electorals dels socialistes, el que si que sé, és que aquesta dreta, va de bracet amb posicionaments i declaracions amb els socialistes des de fa dies. A més d’haver polititzat partidistament gremis i federacions.

Per segona vegada la Família Serrano pacta amb la Família Ané per treure a un Síndic nacionalista aranès. (La primera vegada Ané-Medan anaven de bracet).

Exactament com varen fer amb la Síndica Pilar Busquets de Convergència Democràtica Aranesa que varen treure-li la presidència del Conselh els d’Unió Democràtica amb els d’Unitat d’Aran, fent Síndica a una Serrano, la Senyora Amparo Serrano; ara fan una variació de la jugada i intenten fer una pinça “dreta-esquerra” per treure al Síndic Barrera que representa una opció centrada de nacionalisme aranès.

Pel poder polític i econòmic a Aran val tot. Les inversions fetes sota la màxima del “dret a l’especulació” com defensava el Conseller Llena per els Pirineus, necessita poder socialista totalment desnacionalitzat d’Aran i que deixi via lliure a negocis privats especulatius al Baish Aran i a Vielha e Mijaran, sobretot Mijaran.

Serà encantador veure a un Arturo Calbetó, històric socialista aranès menja dretans, fer costat a la dreta econòmica com a candidats de les seves llistes.


...

Des d’ahir estant convocades les eleccions al Conselh Generau d'Aran com també les municipals, i és precisament aquest dia que s’escau fer un reflexió personal per clarificar postures i conductes. Almenys jo en tinc necessitat.

Ahir vaig comentar a alguns dels futurs contrincants polítics que havia arribat l’hora de la veritat i que la confrontació electoral era un fet i que encara que fóssim contrincants també manteníem una bona relació personal i que havien de preservar-la. Dit d’una altra manera: que jo faria tot el possible perquè NO aconseguissin els seus propòsits polítics, com ells ho farien amb els meus i el nostre projecte, però hauríem d’intentar-ho fer-ho de tal manera per preservar la convivència de futur, per poder afrontar el dia-a-dia amb tota naturalitat des de la legitima discrepància.

A Aran les eleccions no son com les catalanes, les dinàmiques i els mecanismes son molt diferents. És un País de clans, on ni la demoscòpia, ni el màrqueting polític funcionen de la mateixa manera que altres conteses electorals. A més a Aran ha aparegut el fenomen del “travestisme polític”, i el buidatge del valor de les paraules i els conceptes, s’està fent en un grau escandalós.

Dels contrincants de la oposició socialista els hi tinc un afecte personal a Juanito Riu, a Emilio Medan i a Juan-Antonio Serrano. Hi ha un bon rotllo, però ells saben que faré tot el possible perquè NO continuïn com Alcaldes de Vielha i de Les (si és que és presenta) i perquè el seu projecte no lideri, ni els Ajuntaments aranesos ni el Conselh.

Serrano socialista?. Doncs sembla que sí, és el nou “eco” d’Unitat d’Aran-PSC i és aquella dreta sociològica capaç d’aliar-se amb els seus antagonistes ideològics per intentar liquidar l’actual Síndic nacionalista. Però d’això i de les incompatibilitats polítiques, morals i estètiques amb els seus càrrecs al Gremi i a la Federació d’hosteleria de Lleida, ja en parlarem un altra estona.

Hi ha una altra oposició: agre, muntada des de la rancúnia, amb un auto-odi de País insòlit, tramposa des dels seus currículums personals fins l’anàlisi catastrofista de la situació, capaç de vendre la mare, la dona i els amics per aconseguir una mediocre rellevància en el que els interessos personals, els de tribu i ara últimament els de les inversions econòmiques, marquen el seu horitzó. És una opció que juga a crear alarma social i que són capaços de fer politiqueig amb el que semblava que era de tots, -millorable si és vol- però de tots: com la sanitat, com la immigració, com la cohesió social, com la llengua aranesa. A tots aquests, en la confrontació electoral s’hi ha d’anar a sac, elegantment, però sense concessions a cap nivell.

...

No em puc extreure de l’estupor que tinc de com s’ha tractat la qüestió de l’autodeterminació i la independència de Catalunya en el debat del Parlament de Catalunya.

Millor seria que ERC no embrutes més l’opció independentista i CDC deixes de fes piruetes desconcertants entorn el sobiranisme.

Els independentistes catalans no ens mereixem aquests capitans de vol gallinaci i aquests sobiranistes tactistes de despatx.

Que us bombin a tots!!!.


...

Fent el seguiment de la sessió d’ahir de la "Comissió d’Afers Institucionals" del Parlament de Catalunya que tractava l’anomenat “afer Llena”, és a dir els negocis particulars del Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena i el desenvolupament urbanístic a les Valls d'Àneu; qualsevol aranès ha de quedar sorprès i emprenyat de com actua el parlamentari Francesc X. (Paco) Boya.

Ahir anava de portantveu del PSC substituint al diputat Iceta en el debat. I per defensar Llena i les seves actuacions privades en urbanisme, va disparar sobre com és desenvolupa les coses a Aran.(La qüestió de Ruda al Naut Aran, en va ésser el tema estrella, silenciant evidentment l’actitud galdosa dels socialistes aranesos en aquest tema).

Caldria explicar al detall la vida del Paco a Barcelona, perquè serà legal tot el que fa política i privadament; però ètica, estètica i sobretot de defensa dels interessos d’Aran com a País, és del tot discutible. Si fos un particular no ens hi hauríem de ficar, però quan un és postula a Síndic d’Aran no hi poden quedar racons grisos.

A Aran hi ha un desconeixem total del que passa al Parlament de Catalunya i potser el parlamentari Boya en deu tenir alguna responsabilitat o no. Vés a saber si la nuvolosa informativa sobre el Parlament que tenim, és causa dels “agitadors a sou i conspiracions mediàtiques” com frueixen dir.

...

Els pits de la Pataky

Tothom sap que estem en campanya electoral encoberta i just en aquest moment, és quan el “travestisme” i el fer de “trilero” és el joc que més és porta.

Als Convergents d’aquest País, els moviments camaleònics de l’oposició els hi preocupa. “- I si contractem un “agitador professional a sou” que els hi doni canya?”. Preguntava un espavilat militant. “-Això -deia un altre-, que els deixi en evidència per davant com la Pataky, quan ells ensenyen el darrera”.

I és que els nacionalistes aranesos se’l ha d’entendre: estant afectats perquè han vist com la musa dels Convergents catalans havia quedat amb els pits enlaire. A hores d’ara quasi no caldria explicar de que parlo, perquè tothom ja sap, que mentre l’actriu Elsa Pataki feia una sessió de fotografies per la revista “Elle” amb top less vist per darrera, la revista “Interviu” ha fotografiat d’amagat la sessió per davant, mostrant la noia amb tot posat milimètricament al seu lloc.

Pataky va participar en la campanya d'Artur Mas de les eleccions catalanes del novembre del 2003, donant suport a un acte convergent a favor del cinema català i del doblatge en llengua catalana, i és va fotografiar al costat de Mas. Així va entrar al grup de “Muses de CiU” , que va començar a la prehistòria amb Núria Feliu, per acabar amb Maria de la Pau Janer. I la nostra musa aranesa?.


...

L’afer Llena comença a ésser la punta de l’iceberg d’una manera d’actuar dels socialistes catalans als Pirineus.

Segurament tot és legal, però estan a la línia justa de la il·legalitat, però segur el que és, és una manera de fer, ètica i estèticament reprovable. No és pot anar de campions de la puresa de la delimitació dels afers públics i les qüestions privades, i acabar fent “pelotazos” familiars. Un “pelotazo” ben fet, no és il·legal, però és fer un bon negoci aprofitant circumstancies de privilegi en els llocs que ocupen i amb la informació que tenen. Per la ciutadania és escandalós que el polític és lucri d’aquesta manera.

Si el que fou cap de llista socialista al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida, aprofita tota una renovació econòmica i social de la zona on havia estat alcalde i regidor per fer un bon negoci familiar, tot l’equip de parlamentaris pot acabar estant sota sospita, almenys d’imatge i credibilitat.

A Aran hauríem d’estar atents dels inversionistes socialistes amb càrrecs públics, i en concret a Les.


...

Sempre és gratificant que més de 20.000 persones és manifestessin a Besièrs el 17 de març, per la llengua i la cultura occitana. Fou un gran èxit, segur!. I cal felicitar-nos-en.

Però desprès de la manifestació i de les celebracions, l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) i la resta d’organitzadors, haurien de fer una profunda reflexió de com s’han i és relacionen amb l’Executiu de l’administració nacional aranesa o sigui el Conselh Generau d'Aran.

Tots sabem com han anat les coses -públicament i entre bastidors- i no cal fer-ne safareig, però sobretot el President de l’IEO, David Grosclaude, hauria de pensar-hi més que ningú, i teixir el que no s’ha teixit.

...

Worldwide reading in memoriam of Anna Politkovskaia

Llegir Politkòvskaia per homenatjar-la

Avui es fa, simultàniament a moltes ciutats de tot el món, una lectura de textos escrits per Anna Politkòvskaia per homenatjar la periodista russa assassinada l’octubre de l’any passat a Moscou. Politkòvskaia va denunciar els abusos de les autoritats russes a Txetxènia. La Fundació Peter Weiss de Berlín és la impulsora d’aquesta iniciativa, que també es durà a terme a Barcelona i a València.

A Barcelona a més, és fa coincidir amb un homenatge a la poeta i traductora Yael Langella, qui va mantenir una relació intensa amb Politkòvskaia, preparant traduccions catalanes dels seus texts.

Recordem l’esperit lluitador de Anna Politkovskaia amb el petit poema “Divisa” de Joan Salvat-Papasseit, de l’obra “La gesta dels estels”.

Fem l'escamot del qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers.

...

El proper mes de Maig al King’s College de Londres hi ha programats dos dies de sessions acadèmiques sobre “New Perspectives on the Spanish transition to Democracy”. Pretén ésser una aproximació a la transició democràtica de l’Estat espanyol sortint del franquisme, vist des de noves perspectives. Com tota sessió acadèmica és possible participar-hi amb algun paper o ponència, m’hagués agradat anar-hi, però la proximitat del dia de les eleccions al Conselh Generau d'Aran m’ha frenat. Estar a Londres 7 dies abans de la contesa electoral em semblava fort, perquè ni 48 hores és poden perdre quan cal defensar amb les dents el reforçament d’un projecte nacional i social de País.

Però malgrat tot, he fet alguns deures i vaig preparar un “abstract”, un resum, però no el vaig enviar, però el vull posar a la consideració del lector perquè és la base de tot un escrit més llarg que m’agradaria fer-ne una conferència acadèmica. L’escriure aquest Bloc em possibilita rebre molts e-mails de lectors i no estaria malament coneixen comentaris sobre el petit text per enriquir la reflexió històrica i política.


Abstract
Dinamitzadors del model de procés unitari de la oposició antifranquista de Catalunya. (De la pretransició a la transició democràtica).

L’objectiu del paper és analitzar com els comunistes catalans del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) varen participar en la lluita unitària catalana de la mà dels independentistes catalans del “Front nacional de Catalunya” (FNC). Superant l’anticomunisme dels socialistes de tradició del POUM, dels anarquistes i dels democratacristians antifranquistes. A més superant els primers organismes unitaris catalans antifranquistes i també anticomunistes, com el “Consell Nacional Català” (1953) i el “Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (Comitè Claudi Ametlla)” (1958).

Lluny de la idealització de la historiografia oficial : de la mà dels independentistes el PSUC va poder participar en la construcció de la lluita unitària catalana i a més liderar-la.

Posteriorment en la etapa final de la pretransició el PSUC va canviar “d’avalador” i “company de viatge” per pactar directament amb el sector polític i social liderat per Jordi Pujol, obrin la porta a la liquidació del “model unitari de Catalunya”.

El paper està entre l’anàlisi històrica, l’anàlisi política i el testimoniatge.

És reflexiona sobre el model singular de la lluita unitària antifranquista a Catalunya. Delimitant una etapa de “pretransició” (1968-1975). I una primera etapa de la “transició”, que arriba a les primeres eleccions estatals.

Hi ha un recorregut històric dels diversos organismes unitaris antifranquistes de la “pretransició”: la “Taula Rodona” (1966), la “Comissió d’Amnistia” (1968), la “Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i “l’Assemblea de Catalunya” (1971). De la primera etapa de la transició s’analitza el “Consell de Forces Polítiques de Catalunya” (1975) i “l’Assemblea de Parlamentaris” (1977).
Joan-Ramon Colomines-Companys ©


...

Una nova manera de generar informació electoral per part del socialistes aranesos és utilitzar noves vies periodístiques que s’escapen dels periodistes de proximitat. Des del Parlament de Catalunya o des del PSC generen la noticia i la difonen. Per això surten declaracions del candidat Boya fora de la pàgina dedicada a Aran (el dia que toca com avui a “La Manyana”), i “el” o “la” periodista que treballa a la Val d’Aran se n’assabenta com nosaltres, quan llegeixi el seu propi diari. Una sibil·lina tàctica, sinó fos que mina el que transversalment tots intentem fer, que la premsa aranesa -en conjunt i en la pluralitat- sigui potent. Però cadascú ho fa com vol i com pot, per tant aquest és el seu problema.

Una altra cosa és el contingut del que diuen: ara ens proposen una “Agència Aranesa de Turisme” en la que “...s’hi doni una participació activa dels professionals en la promoció del sector...”. Una altra volada de coloms i una altra acció desinformadora de quina és la realitat del sector turístic organitzat a la Val d’Aran.

Perquè “l’Agència” ja la tenim és “Turisme Val d’Aran”. Podrà agradar o no la seva tasca, podrà agradar o no qui la dirigeix, però l’organisme ja el tenim i és denomina “TORISME VAL D’ARAN”, que és un organisme tècnic de promoció turística per Aran, format pel Conselh Generau d’Aran i el sector privat turístic aranès .

A més, en el seu quadre de direcció hi ha implicats tota mena de professionals privats començant per una Vice-presidència portada pel President del Gremi d’hostaleria de la Val d’Aran, que a la vegada és President de la Federació d’hostaleria de Lleida i a la vegada forma part la Cambra de Comerç. Només poso aquest exemple, per demostrar que el model d’organització turística del Conselh Generau d'Aran ha estat apostar directament per un organisme on el sector privat té veu, gestiona i té un enorme protagonisme. Fins el punt que el Conselh com a Govern, no té Departament de Turisme sinó que en el seu dia va optar per la fórmula mancomunada entre el sector públic i el sector privat en qüestions sobre turisme.

Seguim en la via de les propostes teòriques, fora de la realitat quotidiana aranesa.

...

Ahir a la tarda a Vielha vaig participar en un debat a fons de com funciona el periodisme a la Val d’Aran. Forma part del que he buscat des de fa anys, que és crear premsa aranesa professional i que se la tingui en compte com una de les bases per aprofundir la nostra democràcia.

Tenim un dèficit profund de premsa aranesa feta en profunditat i allunyada de les banalitats d’unes cròniques sense ànima periodística. Perquè en general no és donen les mínimes dades perquè el lector pugui estar ben informat, perquè sàpiga i entengui de que s’està parlant. Falta premsa aranesa pel lector que llegeix. Aquest lector o oient és molt important perquè és la massa crítica que dona vida a la nostra premsa professional.

Per altra banda s’ha de poder introduir l’aranès en tots els mitjans de comunicació d’Aran, siguin del model periodístic que siguin i tinguin el color editorial que vulguin. Els editors i directors han d’entendre aquesta transformació idiomàtica, per petita que sigui, però s’ha d’introduir l’aranès.

I s’ha d’introduir el periodisme de societat. Tot està tan polititzat que la nostra premsa no acull a fons el bategar actual de la nostra societat civil. Hi ha alguna petita accepció sobretot en esports, però en general les coses van per aquí.

...

Com que el lector no és idiota i pot adonar-se de les contradiccions, adjunto el que jo vaig escriure a la publicació “Eth Quinze” , (la versió catalana és la que ara tinc a mà), i també publico la carta enviada per Paco Boya a la citada publicació com a resposta, i que ell ja ha publicat on line o sigui ja és pública.

Com sempre: no contesta el que se li diu o li discuteixes. I pensar que vol ésser Síndic d’Aran!

T’esperàvem Paco
Quan s’ha passat el dia desprestigiant les institucions nacionals araneses al llarg i ample de Catalunya, quan s’ha estat l’inquisidor, que dia rere dia ha posat zitzània, una hi altre vegada, en tots aquells Departaments de la Generalitat que negociaven alguna cosa amb el Conselh Generau d'Aran; quan s’actua d’aquesta manera, poca legitimitat i credibilitat personal queda per recriminar res als altres.

El diputat Paco Boya, hauria de defensar al Síndic d’Aran amb tota la força a Catalunya, quan a qui s’insulta i és menysprea és la màxima autoritat institucional del nostre País. A un no li pot agradar el Síndic Barrera i discrepar políticament amb ell -és legítim i de vegades fins hi tot saludable-, però ningú pot acceptar que des del Parlament de Catalunya és pugui dir per part d’un Conseller, que un President de govern aranès no pot parlar o negociar amb qui vulgui, defensant els interessos de tots nosaltres. Això no és un insult , és una perversa visió política.

La lleialtat institucional també passa que un diputat aranès del Parlament de Catalunya és posi a disposició del Síndic amb total generositat quan passen incidents com els del Túnel de Vielha. Amb una setmana sencera: de la caiguda a l’obertura del Túnel, ningú ha vist al diputat pels locals del Conselh, ni una trucada, ni assistir a actes informatius. Totalment desaparegut. Llàstima, m’hagués agradat saludar-lo.
JR Colomines-Companys

----------------------------------------

Jo i èra ...
"Er aute dia, cinicament, se me demanaue, d’aguesta columna ençà, a on èra, damb era frase “ te i demorauem Paco”. Era respòsta qu’ei simpla: jo i èra...!. Eth dimenge dia 11 de herèuer, tàs 18.00 ores, èra ath pè der esbauçament tà manifestar-li eth mèn supòrt ath conselhèr Vidal, que se trapaue ath capdauant der operatiu. Certament, non podia aufrir-me ath Síndic d’Aran, atau e coma m’acuse eth sòn intermediari, senzilhament, pr’amor que non i ère. Siguí a compdar d’alavetz ath costat der alcalde de Vielha enquia es dues deth maitin, ora ena qu’acabèc era amassada de coordinacion e era darrèra visita ar accident.

Un auta causa ei confóner as ciutadans en tot sajar de balhar eth tòrt dera incompeténcia pròpria as adversaris politics, e alimentar eth penós espectacle d’un govèrn que pague “agitadors professionaus dera politica” tà hèr eth trabalh lord d’èster oposicion dera oposicion.

Certament a jo m’auesse agradat èster convocat a ua amassada en Plen deth Conselh Generau, qu’ei a qui pertocaue èster informat e manifestar-se sus aguest ahèr, e non pas convocat a un mitin politic. M’aurie agradat saber d’ua trucada ar alcalde de Vielha, a despiet de non èster deth madeish color politic que mane en Conselh. M’agradarie auer un govèrn que, en lòc de provocar batalhes estèrils damb es administracions, procurèsse hèr foncionar correctament es servicis que depenen des sues competéncies. E entà acabar, m’agradarie víuer en un país a on es cargues de confidança, en lòc de crispar ara societat, héssen era faena tara que son pagadi, en tot respectar as persones trigades democraticament en representacion d’aguesta societat. Se vòlen dedicar-se ara confrontacion politica que se presenten as eleccions, eth dia 27 de mai an era oportunitat."
Paco Boya

...

100 dies
del govern de Montilla
El món gris i mediocre d’un funcionariat socialista de partit durant 100 dies ha governat Catalunya i ho ha fet com no ho podia fer d’altra manera, practicant la gestió de vol gallinaci amb components de nacionalisme espanyol soft and light.

Recordo veure al President Montilla en una nova escola de Vielha rodejat d’un ambient de la més pura llagoteria i escenografia franquista, com quan els anys 60 els nens asseguts a terra movien banderetes espanyoles, en una recordada visita de Manuel Fraga a la capital d’Aran; i llavors vaig preguntar-me com un personatge així havia pogut arribar a President de la tant mitificada Generalitat de Catalunya. Doncs hi ha arribat, i el problema no és Montilla i els partits escolanets del Tripartit, el problema són els altres. Els meus. Els meus de Catalunya.

Perquè també han passat 100 dies d’oposició del nacionalisme català i certament encara hi ha algun perdona vides que és creu que és pot trempar amb una escombra, i sembla que no. Com el nacionalisme català de govern no realitzi una profunda revolució interna i sigui motor d’entusiasme nacional de creació i productivitat o el montillisme durarà temps.


...

Mentre un refredat m’està deixant fora de joc, segueixo treballant amb allò que se’n diu “descolonitzar” la història occitana. Els nostres estimats francesos i espanyols fan una interpretació de la història que moltes vegades fa invisible la nació occitana, o a la manera de dir-ho ara dels “antisistema”de l’IEO: “l’espai occità”. (Per cert, una degradació terminològica de la denominació de “nació occitana”, que fa visible el triomf de la “colonització” fins i tot en les denominacions). El meu treball és acadèmic, però això no vol dir que sigui insensible al que passa a l’arena política.

I és que a través de l’historia sempre s’ha fet política. Ara en plena presidència alemanya de la Unió Europea és vol propiciar que els estudiants de la Unió Europea tinguin un mateix text d’història europea. O sigui un llibre comú pels 27 Estats membres. Ja existeix una experiència, que ha començat enguany, en la que estudiants de secundària de l’Estats francès i d’alguns Landers alemanys estudien amb un llibre comú la història d’Europa. La idea sembla interessant, sinó fos que per les “nacions sense estat” d’Europa, aquestes histories oficials o directament les fan invisibles o tergiversen la realitat plurinacional dels Estats. O sigui un desastre.

Jo no crec que cap Estat, cap Govern, ni cap Unió d’Estats, pugui potenciar una “història oficial”, perquè la història és plural tant en la metodologia d’anàlisi, com en els continguts. Només els Estats dictatorials decreten “història oficial”.

El mateix penso per Aran. Un Govern no pot potenciar una història oficial, en tot cas ha de posar els mecanismes perquè la pluralitat acadèmica pugui realitzar recerca històrica i a més aquests, sota la seva responsabilitat, difondre-la. Que no vol dir, no utilitzar mecanismes de comunicació de l’administració, però són els propis autors que han d’assumir els seus textos i no oficialment l’administració.

...

Avui fa un any que vaig començar a treballar al Conselh Generau d’Aran, el Govern aranès…




...

Desconec que li va passar pel cap al meu germà Agustí quan firmava com a Director d’UNESCOCat amb el Director General de Cementiris de Barcelona un conveni de col·laboració per treballar conjuntament en la conservació i difusió del patrimoni funerari. Segurament va pensar, el que qualsevol “Colomines i/o Companys” pensa:

-Cabrons vareu fer desaparèixer la tomba de la nostra mare i ara no ho podreu fer de qualsevol altre ciutadà ni ciutadana !!!.

La història és llarga, però en resum: l’Ajuntament de Barcelona del Tripartit municipal, sé suposa d’esquerres, un bon dia va decidir com posar al dia econòmicament les tombes dels seus cementiris. Varen canviar les regles de cobrament, ho varen publicar al Diari oficial de la província, varen vèncer els terminis sense assabentar-se centenars de famílies afectades, que mai varen rebre ni una sola notificació personalitzada, i llavors varen “netejar” totes les tombes i nínxols que no estaven regularitzades, ajuntant totes les despulles a un fons comú (en diversos llocs).

Encara, ni per la via del Síndic de Greuges, s’ha aconseguit saber on són en realitat les despulles.

Està be que a aquesta colla d’amorals se’ls hi expliqui i se’ls hi faci firmar que “...el patrimoni funerari, que inclou els béns materials com els immaterials, té un valor afegit: que és una eina privilegiada de diàleg interreligiós i intercultural, car totes les tradicionals culturals i religioses atorguen molta importància a la mort i a tot allò que hi està relacionat. Dins del patrimoni cultural cal incloure-hi els cementiris i els monuments funeraris, i també les pràctiques religioses, les tradicions, i les creences relacionades amb la mort i els difunts..”.

A més del desarrelament global que patim, només ens faltava no saber on és enterrada la mare i la resta de família.

...

Mentre segueixo treballant en la meva recerca política i d’història contemporània sobre Occitània, segueixo constatant una actitud d’alguns personatges molt implicats a l’occitanisme que actuen, un i altre cop, com a personatges “antisistema” sense saber aprofitar les esquerdes legals que el sistema francès té i que s’hi pot introduir, a més de reivindicació, una acció política que pot donar resultats positius per a una cultura minoritzada com l’occitana.

Aquesta mateixa mentalitat “antisistema occitanista” és la mateixa que no sap utilitzar els possibles mecanismes de col·laboració amb una administració com l’aranesa, que els podria ajudar a fons. No entendre mai, que a hores d’ara, els organitzadors de la gran manifestació per l’occità convocada a Besièrs, pel dissabte 17 de març d’enguany, no hagin demanat oficialment el recolzament del govern aranès.

...

Aquesta és la cara d’espant de la periodista Mònica Terribes de TV3 quan li varen comunicar que havia d’aplicar obligatòriament el “sistema de quotes” i si sortia el Síndic d’Aran Convergent al seu programa de televisió, havia de sortir en el mateix espai, com fos, el cap de l’oposició socialista a Aran. Tot un atac al periodisme lliure i professional, i tota una falta de respecte al President d’un govern.
Cau part del túnel de Vielha i també cauen les mascares de molta gent.

L’actualitat és la que domina i la caiguda de part del Túnel de Vielha ha fet canviar moltes pàgines programades de quinzenals i mensuals. Jo també he canviat articles ja entregats per opinar sobre el tema “Túnel”, però m’agradaria recuperar-ne un i reproduir-lo a continuació, perquè lliga amb alguna discussió que hem tingut a la xarxa.


Joves a Aran

Quan hi ha les primeres remors d’eleccions, sempre hi ha algú que comença a moure joventut per fer-ne una instrumentalització pura i dura. Per sort, la majoria de la nostra joventut no és idiota i no està disposada a que ningú els instrumentalitzi. I quan dic “ningú” em refereixo tant als partits polítics, com les associacions com qualsevol administració pública.

Això no vol dir que no hi hagi joventut disposada a tenir algun carnet polític. És una postura absolutament legítima i fins hi tot necessària, que pressuposa un compromís. Fins aquí, tot correcte.

La novetat a Aran és la nova modalitat de com ens presenten les incorporacions de la joventut a la dinàmica política. És tracta de fer-nos creure que uns joves de forma independent s’agrupen, reflexionen i és mobilitzen per canviar les majories i les minories de l’arena política aranesa. Tant de bo fos la confluència d’unes necessitats de servei d’uns joves que de forma espontània s’han agrupat!!!. Però no és així. L’agrupació és producte d’un treball polític del dinamitzador de torn, que el que fa és eixamplar la seva militància, tutelant als joves.

El resultat de tot això és presentar -com sempre fan els socialistes d’aquest País- les coses ben travestides, ben camuflades, sempre entrant per la porta del darrera. I l’altre resultat serà una enorme decepció de tots aquells que de bona fe segueixen l’enredada.

JR Colomines-Companys

..............................

L’ensorrament de part del Túnel de Vielha, el quedar-nos sense ADSL, i l’allau de premsa que he hagut d’atendre, fa que no trobi la tranquil·litat per escriure en un diari personal com aquest. Això no vol dir que no m’estigui fent un fart d’escriure. I també de recollir informacions de tot el marru increïble, que tenim entre vestidors.

Passarà als anals de l’estupidesa aquells socialistes aranesos que s’estan mobilitzant per defensar, el que és indefensable, que és voler fer costat i justificar com treballa i opera el “Ministerio de Fomento” de Madrid a Aran.

Els hi acaba de caure una obra en la que treballaven i van de gallets menyspreant les institucions nacionals araneses, acompanyats pels palangueneros de sempre, incapaços de venir a la seu del Govern aranès i oferir-se pel que faci falta. En moments de crisi, surt el millor i el pitjor de la gent, i aquests dies en tenim una bona mostra de com és pot ésser un calçasses políticament o és pot ésser un servidor a la ciutadania.


...

De sempre m’ha preocupat el sectarisme brutal que alguns sectors d’Aran apliquen cada dia. Jo ja hauria de saber que un País de clans dels quals els partits en són unes de les expressions públiques, el sectarisme n’és una expressió normal. Però no m’hi puc acostumar i sobretot no m'hi vull acostumar.

Sembla que cada dia estic més al mig de l’espectre polític, amb talibans per un costat i per l’altre, que m’increpen. Potser l’increpació més original són els silencis i la falta de resposta quan apareixo jo i per exemple: faig una salutació. Això no us creieu que m’ho fan els sectors de talibans/es de l’oposició, també m’ho practiquen el sector de talibans/es dels suposadament “meus”. I dic “sectors” (i hauria d’escriu “sectors minoritaris”), perquè evidentment, tant en uns com en els altres, hi ha bona gent, encara que hi discrepi obertament en tot.

Seguint aquesta línia de pensament de dialogar amb tothom, a mi em sembla del tot natural que quan “els altres” organitzen un acte públic com una conferència per parlar per exemple d’immigració o sobre noves propostes sobre turisme, jo hi pugui anar a escoltar si la temàtica m’interessa.

Coneixent com les gasten per aquestes contrades, vaig fer una enquesta ràpida entre els professionals que em rodegen a la feina, sobre si crearia algun problema que jo anés a escoltar un acte públic dels socialistes aranesos. Resultat: seria vist com una autèntica provocació.

-No potser que penseu això. Jo deia amb incredulitat sorneguera.
-I tant !. No els coneixes. Sentenciava una setciències de la casa.
-El pitjor, (deia un informat de tot) és que desprès ho criticaràs per escrit i això seria massa.

Malgrat tanta prevenció, procés d’intencions a qualsevol moviment meu, i por a que et critiquin etc etc; segueixo creien que seria bo que tothom pogués anar lliurement i tranquil·lament a tot el que s’organitza i valgui la pena anar-hi. I certament el que havien organitzat valia la pena, i encara hagués estat millor si haguessin convidat altres veus i altres maneres d’entendre la seva línia oficial.

Toca anar a un acte de la Manuela de Madre a Vielha avui? Perquè no. I si s’ho prenen malament?. I si el meu comissari polític em posa falta?.

...

Va ésser emocionant apagar algunes llums al Conselh i així participar a l’apagada simbòlica dels “Cinc minuts de descans per a la Terra”. Sol en un despatx a les fosques, no em vaig poder estar de seguir, a temps real per Internet, que feien els altres. Els grans diaris durant el període d’apagada varen posar unes portades per Internet explicant la seva participació a l’esdeveniment. També seguia a la pàgina de la “Red eléctrica “ de l’Estat espanyol la corba del consum elèctric, fins que la pàgina va “caure” pel gran allau de consultes. I així, Webs i Webs que són referent, és varen sumar als “cinc minuts”, que vaig tenir la sensació que passaven ràpidament.

El més emocionant i increïble és sentir-se partícip des d’una Vielha grisa i trista, de tota una moguda mundial. El poder de les iniciatives de les ONGs ecologistes pot ésser enorme i la gran finestra d’Internet és immensa. Poca broma en aquestes dues vessants, perquè en un plis plas qualsevol servidor públic és pot trobar a fora dels circuits de la comunicació i de la sostenibilitat.

En una altra ocasió s’hi haurà d’implicar més gent, només cal proposar-s’ho. Perquè tot és possible: planificant i seduint a la participació.

...

Cinc minuts de descans per a la Terra

L'enorme consum d'electricitat i de combustibles fòssils té per conseqüència l'efecte d'hivernacle, que, alhora, és la causa del primer escalfament del planeta atribuïble directament a l'acció humana. Per fer prendre consciència del perill d'una pujada accelerada de la temperatura terrestre i del malbaratament d'energia, l'Aliança pel Planeta ha convocat, per a avui al vespre, una acció simbòlica, consistent a apagar llums i desconnectar aparells elèctrics entre les 19.55 i les 20.00.

L'acció es fa a la vigília de la presentació, a París, de les conclusions del quart estudi del Grup d’Experts Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, impulsat per l'ONU.

.

.

Com a Catalunya, també a Aran seria interessant seguir la simbòlica iniciativa, perquè no hi ha dubte que el canvi climàtic ens afecta a la nostra vida diària i la falta de neu, a la nostra economia turística.

...

Com a qualsevol defensor de la pau a Euzkadi, com a qualsevol demòcrata, trobo inconcebible que avui el President Ibarretxe hagi d’anar al jutjat per haver-se reunit amb l’esquerra abertzale.

Publicant la fotografia de la trobada: expresso la meva rebel•lia, la meva incomoditat i la meva protesta.



.................................


...

Voldria creurem a Paco Boya, el diputat del PSC i d’Unitat d’Aran, que la nova plataforma de reflexió “ARAN XXI” és un espai lliure i plural de pensament. Ja en una altra ocasió ja vaig expressar l’encert d’haver potenciat aquesta iniciativa perquè la reflexió és bona, vingui d’on vingui.

Que m’agradaria que els de la “meva corda” també fossin capaços de discutir més les coses!. Encara més, el que m’agradaria és que els de “totes les cordes” fóssim capaços de tenir espais comuns de reflexió.

Però d’aquesta nova proposta del socialisme aranès, encara s’ha de veure si realment és una autèntica plataforma de pensament lliure portant la iniciativa la joventut o és una operació d’imatge tutelada, per fer-nos creure, dins de la confrontació política, que existeix un debat potenciat per unes noves generacions araneses que s’incorporen a la vida política.

De moment quasi tot és anònim. Si els que escriuen no poden ni responsabilitzar-se del que diuen, alguna cosa no funciona. I ara, que no em vinguin a dir que a Aran no hi ha llibertat i per això cal camuflar-se. El que pot passar és que algun d’aquests nous participants de la reflexió formen part, com a funcionaris o com a contractats, en alguna administració i no s’atreveixen a sortir a la superfície.

I no ho fan, no perquè algú els hi pugui dir que és incompatible treballar a l’administració i opinar en públic fora de la feina, sinó el que passa és que ells són protagonistes d’alguna responsabilitat a l’administració nacional aranesa i, casualment o no, amb uns resultats deplorables.

O sigui, quan van a treballar són negligents i és fan el pinxo de com laminen l’activitat del polític de torn, i en un altre moment “reflexionen en la plataforma” de com va de malament la cosa, quan ells en són els responsables tècnics. No cal ara anomenar qui i quina fan aquest doble joc, però no costaria res citar-ne un parell de casos emblemàtics.

Diguem-ho clar : l’ésser conseqüent, coherent i donar testimoni val molt més, que una peça escrita de reflexió, que pot acabar sent una autèntica volada de coloms.

...

Falten 119 dies per a les eleccions al Conselh Generau d'Aran. Un temps molt curt, per la gran quantitat de coses que encara s’han de fer. Encara hi ha qui no s’ha carregat les piles i frivolitza la situació. I pitjor encara: hi ha els que no fan i no deixen fer.

Dels contrincants, educadament i amb civilitat, però no se’n pot deixar passar ni una. Qualsevol terrorisme verbal se l’ha de contrarestar d’urgència. I qualsevol carta als reis, s’ha d’aterrar a la realitat i explicar detalladament l’obra de govern a totes les administracions araneses, sobretot de l’administració nacional aranesa.

No siguis burro i et pensis que tot està guanyat i que els altres són un desastre, perquè ens quedarem amb un pam de nas i el projecte de País quedarà trucat.

Si estàs deprimit pren un Prozac, si estàs cremat, amargat, dolgut, cansat deixa treballar als altres. El diàleg amb el ciutadà ha d’ésser positiu, engrescador i carregat de complicitats. Si no fas trempar ni al gat, millor quedat immòbil i no espantis a las clientela.

...

Una revista de "vetes i fils", d’aquestes revistes mensuals a tot color carregades d’anuncis i de distribució gratuïta de la Val d'Aran, em va demanar un article d’opinió personal, com a periodista. Un cop entregat el text, la revista no l’ha volgut publicar perquè era massa compromès políticament i podia posar en perill algun dels seus anunciants.

Estant en el seu dret com empresa privada, però si a Aran un article que potencia la tesi de la necessitat de la participació ciutadana en els afers públics i de que l’administració no ha de deixar de donar feines als bon professionals segons la seva adscripció política; no és pot publicar, alguna cosa en la nostra societat no funciona.

Millor a continuació publicar aquí l’article perquè el lector jutgi. Defensar la transversalitat i la defensa de la participació de tothom, és defensar valors i pràctiques profondament democràtiques. Esperem que les "vetes i fils" és puguin promocionar comercialment a Aran sense sectarisme, perquè el tot Aran pugui dir la seva i una part no en siguem exclosos.

L’article:

Passar joc a tothom

De vegades costa creure que la classe política faci les coses pel bé de tothom, fins i tot hi ha qui creu que la pròpia administració és mira més el seu propi melic, que donar bon servei als ciutadans; és a dir hi ha un recel generalitzat als afers públics. Les enquestes ho deixen ben clar: tant a nivell autonòmic i local català, com estatal espanyol, com autonòmic i local aranès, la ciutadania valoren a la baixa als servidors públics.

A Aran però, tothom hauria de filar més prim i pensar de les dificultats de construir administració nacional i administració local pels recursos limitats que tenim. I també el nostre ciutadà hauria de pensar en participar més, en el projecte comú aranès. Perquè a més de les legitimes i diferents maneres de pensar políticament, que té la seva traducció en partits i grups de pressió, hi ha unes qüestions que podríem dir de País, que de forma comuna ens hauríem d’esforçar de potenciar sense sectarisme.

Jo ho resumeixo amb la idea : “passar joc a tothom”. És necessita potenciar un ampli diàleg entre tothom per configurar les grans línies de País. La participació ciutadana és essencial, i a més d’exercir democràcia votant quan toca, cal participar en el dia a dia aportant complicitats positives, obertes i plurals per construir projectes, programes i elaborar serveis.

Un bon actiu és la participació ciutadana i també és un bon actiu la participació professional de tots. Uns polítics i uns funcionaris que pensin en clau de País, s’han d’esforçar de potenciar i utilitzar a tots els professionals d’Aran sense cap mena de sectarisme, ni partidisme de cap mena. Només la mala qualitat del treball pot apartat algú, però res més. S’ha d’introduir el concepte d’excel·lència a l’hora de fer les coses i és igual si un pensa blanc o negre, tots els bons professionals d’Aran han de poder posar el seu gra de sorra en les coses de Casa.


...

Aquest és un article dedicat sobretot als catalans, que vaig publicar ahir al suplement “Pirineus” del diari Segre.

Tot plegat forma part del projecte “Ambaixadors d’Aran” que consisteix en explicar la realitat aranesa a la resta de mortals, presentant aquells punts que de forma transversal assumeixen la gran majoria de ciutadans d’Aran.

Pirineus: dos països i quatre nacions

Quan és parla i és potencien les cultures i les identitats pirinenques s’està introduint una redefinició de com aproximar-se als Pirineus. La pròpia serralada, el propi entorn natural té ànima, però a més la seva gent i el seu viure o sigui la seva cultura, no només té ànima sinó que en són l’ànima amb majúscules.

Sempre primer l’individuo, és obvi que l’entorn natural és essencial i que des de la fauna a la flora se l’hi ha de tenir un respecte total, però abans sempre l’individuo, la persona. Perquè als Pirineus no hi ha Robinson Crusoes perduts en màgics paratges, hi ha col·lectivitats humanes d’identitats profundes i aquestes s’han de reconèixer i respectar.

Potenciar la identitat Pirinenca és interessant, però si és fa des de el més pur integrisme antropològic o ecologista o polític, els que vivim a Aran, només podem pensar que només ens faltava això. Ja tenim la creu de viure en la intersecció de quatre nacionalismes: els potents i que s’han dedicat i és dediquen a imposar una única identitat, i m’estic referint al nacionalisme espanyol i al francès. El nacionalisme català: que tant ha ajudat com tant ha tingut incomprensions amb nosaltres. I el nacionalisme aranès, que reivindica i construeix País. Doncs a més de tot això, només cal ara, que potenciem una identitat comuna de Pirineus per seguir tenint dificultats de fer-nos respectar com a territori i com a identitat la Val d’Aran.

En nom de la serralada és diuen moltes bestieses, però sense voler o maliciosament volent, el que algú fa és fer invisible la realitat nacional aranesa, i no entendre que la Val d’Aran, o Aran com ens agrada dir, és un País i no una comarca, no és una comarca catalana.

Als Pirineus hi ha dos Països: Andorra i Aran.; i quatre nacions: la catalana, la basca, l’espanyola i la occitana. Aran doncs, és un País occità diferenciat dins Catalunya. Per això en diem que som un País.

Però voleu dir que des de Catalunya tothom veu aquesta realitat?. I els ciutadans més documentats o fins hi tot els d’idees més avançades, tot hi entendre-ho i respectar-ho, quan parlen o actuen sobre la realitat d’Aran ho fan de forma conseqüent?. Doncs no.

Només cal que agafeu la premsa o una radio o televisió ben nostrada i sempre i sempre, Aran és una comarca catalana. Ni el seu llibre d’estil els salva de donar puntada de peu a tota una realitat i a la seva gent. Recordeu com se senten els catalans quan les televisions i les ràdios nostrades espanyoles és refereixen a Catalunya com a Regió? Doncs a Aran, ens passa el mateix.

Joan-Ramon Colomines-Companys
El Segre
24/01/2007


...

Ja hem pogut escoltar els dos primers Programes Informatius en aranès de les 8 del matí de “Catalunya Informació”, i s’ha de dir ben fort i ben alt : és un bon pas per la normalització de l’aranès.

Ja era hora que la ràdio pública catalana fes aquest pas, encara que la normalitat serà tenir les 24 hores una ràdio pública en aranès.

S’ha guanyat en moltes coses, però encara caldrà fer el salt cap a fer periodisme aranès, que vol dir veure el món des d’Aran i no des de Barcelona traduït a l’aranès. Però estic segur que ja s’hi arribarà.

També caldrà dir en i amb “contingut aranès” les coses i no només en “llengua aranesa” sobretot a l’hora d’utilitzar termes com “nació”, “nacional”, “País”, “comunitat”, “regió”, “territori”, “comarca”, etc.... Perquè quan la locutora diu “a nivell nacional” ens ha volgut dir “a nivell estatal espanyol” i quan diu “local”: Vol dir una població o Aran?. Tot un embolic terminològic, que quan el programa tingui un “llibre d’estil” segur arreglarà.

És agradable sentir una nova veu femenina, que segur s’anirà enfortint quan vagi passant de fer locució estricte a fer periodisme càlid. Això només és qüestió de pràctica.

No sé si del tot queda resolt els idiomes dels talls de veu dels protagonistes de les noticies, el que si que hauria de quedar clar, que per aquest programa, la veu de l’actual Síndic d’Aran, inexcusablement, ha d’ésser en aranès i no s’ha d’aprofitar cap gravació en un altra llengua que és tingui.

S’ha d’esperar més temps per acabar d’analitzar les coses d’aquests nous informatius, però tot sembla que apunta en bona i interessant direcció.

Desprès de l’esforç de la ràdio privada com “Gum fm” de donar informatius en aranès, ara “Catalunya Informació” ens ofereix un nou producte que per la potencia de l’emissora, ben segur poc acabar marcant tendència i estimularà que els seus contrincants radiofònics dissenyin més oferta. Com a oients i ciutadans en sortirem beneficiats.

Bona feina !!!.


...

Tots els que muntem mogudes sabem de les dificultats de les convocatòries a la societat aranesa per anar a actes públics. Però si la convocatòria és fa professionalment : creant imatge, comunicació, propiciant uns treballats ritmes d’informació i és fa una atenció personalitzada, els resultats poden ésser bons, encara que n’ofereixis un acte en format “conferència”, un fotut divendres i el conferenciant sigui un desconegut pel gran públic. La temàtica podia estirar, però està més que demostrat, que si et vols saltar les 40 persones de sempre, cal fer-ho diferent.

Quan en un acte hi ha poquíssims polítics i moltes “senyores-maries-de-Pas-d’Arró” és pot dir que s’ha aconseguit un pas qualitatiu interessant.
346 assistents a Aran en una conferència, és una bona xifra.

A veure si ara, els que tant criticaven (de dins i de fora), ens donen un marge per poder treballar tranquil·lament.





...

Cada dia visc més pressionat per la gran moguda del Conselh Generau d’Aran. Treballar pel País, -i pels catalans que també em llegeixen-, em refereixo treballar per Aran; per a mi depesa una simple feina: és una autentica revolució interna, és tot un neguit i un testimoni.

No és només que em desvetlli la son, ni que estigui en plena disfunció alimentaria, ni que per cada problema sigui un procés de cremor d’estómac, és acompanyar un projecte apassionant de governabilitat i de construcció nacional.

He participat en el començament de tota una campanya “per la prevenció del càncer de mama” a Aran com a Cap de Comunicació. I per a mi ha estat i és, un recorregut més èpic que mai. Perquè és intervenir en una campanya real i professional, pel benestar sanitari de la gent.

En la conferència pública que s’ha muntat avui a la Biblioteca de Vielha, no sé si vindrà gent, però si que sé, que no hi ha racó d’Aran que no sàpiga que existeix un problema anomenat càncer de mama, que hi ha unes possibilitats de prevenció i que hi ha una estructura sanitària pròpia que intervé en el tema.

Les mobilitzacions sanitàries, que són les mes difícils, també són les més gratificants. De les campanyes de salut comunitària a la Generalitat de Catalunya he passat a les del Servei Aranès de la Salut, i se m’ha obert tot un camp que m’agrada perquè crea optimisme i defensa qualitat de vida, sense el mal rotllo del politiqueig.

Espero que l’encertem.


...

....................