Tinc un merder tant enorme a Londres amb la meva recerca acadèmica, que no em queda esma d’escriure una línia.

És una batalla constant de nacionalismes que tenen els propis interlocutors i un problema de que funcionen d’una manera negligint en termes de gestió.

Ara diuen si en qüestions araneses estic massa implicat i no faig de investigador sinó de militant, ara si cal comparar els aranesos amb els kurds i els mongols de no sé on, entrant en una barbaritat metodològica digne de les bestieses acadèmiques més cutres i així una i altra vegada.

I això passa en moments personals de canvi.

Perquè encara que de vegades em sembla mentida, sempre a Catalunya he estat considerat un estudiant anglès. La meva primera llicenciatura és anglesa, per tant administrativament sóc anglès.

En època de poca mobilitat universitària, vaig estudiar fora; però desprès amb més mobilitat o ara amb Pla de Bolonya els problemes són els mateixos perquè ha estat un continu problema administratiu.

Des de Sant Jordi passat mentalment i des d’ahir obrint camí administratiu, començo a replegar-me a la Universitat de Lleida (UdL).

Durant un any i mig he estudiat al detall, amb publicació inclosa, de que va i de que van els de la Universitat de Lleida i la decisió la tinc clara : val la pena entrar a la UdL, i convalidar, reciclar i incorporar tots els meus estudis a nivell de llicenciatura. Des de fa dies la sensació de pertinença a la UdL la tinc clara, la visc, encara que encara no tingui cap carnet, com avui sí el tinc de la Universitat de Barcelona i de la London School of Economics and Political Science amb recerca de tercer cicle.

El que no tinc clar encara, és que la Universitat de Lleida sigui la universitat de referència per Aran. Tenir un futur Grau sobre occità no dona referència a res, perquè també el tenen de francès el Grau i ningú pensa que la UdL sigui referència de França. Per ésser referència d’un País com Aran, com a mínim hauríem d’ésser respectuosos amb la llengua i la UdL no només no respecte l’aranès, sinó que a més vulneren la llei, perquè l’aranès es oficial a tot Catalunya.

Però tot això no és culpa de la Universitat de Lleida és culpa d’un equip de govern. Quan LO CAMPUS estigui al número 18, aquest equip de govern serà història i nosaltres en publicarem el balanç.


...

....................................



...

......Bon Sant Jordi !!!

.....................


...

En un any publicant a Lleida han passat moltes coses de les que podríem dir a la “cuina” de les edicions. Algunes molt bones, jo he après moltes coses i m’he transformat cap a un “joan-ramon” molt més políticament correcte, però encara més incisiu a la pràctica i per alguns més perillós que abans. En realitat la meva transformació no m’agrada, m’agrada dir les coses més directes, però sembla que en diuen madurar.

Fer periodisme de recerca a les Terres de Lleida et fa remoure tanta merda, que no tens més remei que distanciar-te i esperar. He viscut en societats petites com Andorra o la Val d’Aran, però Lleida capital no té res envejar a la brega entre clans, famílies i tota mena de tribus.

Aquí no es fien de ningú, no passen pilota perquè xutis, ningú ho fa; i mentre a Aran has d’anar tocant paret perquè no t’apunyalin, aquí t’ho fan de cara i a ple dia, però també ho fan.

És tanta la inseguretat d’algun provincià que té poder sobre algun pressupost de diner públic, que s’ha perdut la idea de la transversalitat d’ideologies i opinions a l’hora de potenciar projectes. Però atenció: el diner és públic i no pot estar sempre i contínuament finançant la menjadora de quatre cretins amb carnet.

El més democràtic i enriquidor per aconseguir més llibertats a Ponent és defensar la transversalitat com a principi. No hi ha qüestió més revolucionaria aquí, que potenciar i escoltar les idees de tothom. Per la meva part : publicar-les totes.

Els mediocres i sectaris no ho entenen. La metàfora que els hi va bé a aquesta mena de ramat, és que a la primera Passarel·la de vianants sobre el riu Segre, tota ella amb aspiracions de moderna, és on hi ha més robatoris als vianants durant el dia. En ple centre, en plena modernitat. Bona metàfora del ramat.

..

Comença la publicació i el repartiment més exhaustiu de LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. El número del nostre primer aniversari.
També comença una setmana important per a mi : a partir d’aquest Sant Jordi 2009, comença la meva última aventura de training professional d’aquesta meva i curta vida. Un retorn als meus orígens universitaris.

...............

...

Cada tancament de publicacions que hi estic al darrera, em deixa sense temps per escriure al blog. En Salman Rushdie en una xerrada pública, em sembla a Barcelona, denigrava els blogs perquè deia que eren com una vomitada de text, sense reflexió, tot directe.

Això a mi no em passa, sinó tinc la reflexió estructurada no la podria escriure. Per tant necessito temps.

Voldria parlar sobre l’occità i l’aranès desprès de llegir el nefast article a l’Avui de Jordi Palmer sobre aquest tema. Sobre l’incert futur del nacionalisme aranès desprès que aquest, torna a presidir l’Ajuntament de Vielha. Sobre l’Institut de Vielha desprès de publicar una web oficial en català saltant-se olímpicament l’aranès. Sobre la projecció exterior de la Universitat de Lleida desprès d’ésser criticada amb raó pel diari Segre. Sobre l’últim llibre de l’Anthony Giddens, The Politics of Climate Change, desprès de rebre les floretes de mig món capitalista. Sobre com Txetxènia s’ha convertit en una enorme presó a l'aire lliure i com tothom a Europa mira cap un altra direcció. Sobre el socialistes a les Terres de Lleida i com administren el diner públic en comunicació. Sobre el nacionalisme català a les Terres de Lleida que no sé veure que fa i pensa, amb l’anècdota de la resurrecció de l’ex-alcalde Oronich. Sobre que Carod renuncia a ser el candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat i la rebotiga de tot això.

En fi, tot va tant ràpid que necessito temps. I alguns tertulians que saben de tot, no es podrien donar temps també?.

Lluny dels tactismes, de les preses, de la noticia ràpida, de la superficialitat, hi ha una altra eina que necessita l’occitanisme i que hem de crear: una bona publicació acadèmica sobre pensament i reflexió, amb articles de fons per valorar i construir bases sòlides sobre temes nacionals, polítics, socials, econòmics i culturals d’Occitània, on òbviament hi ha Aran. En aquest cas el més important és el text, ni fotografies, ni disseny gràfic, ni cap floritura, només idees pures. I això ben transversal, recollint idees ben diferents, perquè és la millor manera d’enriquir el tant necessari debat. Una edició espartana, però virolada d’idees.

...

Fa dies que veig una i altra vegada per l’ordinador la pel•lícula “ The Duchess” amb la Keira Knightley i en Ralph Fiennes,. La veig sencera o a trossos, de fet és el meu exercici d’anglès que em vaig portar de Londres. La veig amb subtítols amb anglès, escoltant-la també amb anglès o amb subtítols per a sords on relata en subtítols el que passa, o mil i una combinació per no perdre ni una paraula.
.
El DVD anava de rebaixes perquè el promocionaven com a regal pel dia de la mare, en canvi aquí, a la gran pantalla, sembla que l’estrenen divendres. Veurem quantes copies en català, si es que n’hi ha. Com veieu, tinc una còpia amb poc de glamour, perquè per 14 lliures vaig adquirir la pel•lícula. Legal es clar, però de rebaixes.
.
“The Duchess’ està basada en la novel•la d’Amanda Foreman ‘Georgiana: Duchess of Devonshire’, i ha estat dirigida per Saul Dibb.
.
Les pel•lícules anomenades d’època són excel•lents i no es d’estranyar que aquesta hagi estat super premiada per l’escenografia i la vestimenta.
.
Aquí el màrqueting, que es la meva real especialitat, la està destrossant. Per una banda el tractament digital de l’augment de pits de la Knightley, que aquesta al final no va voler, però no varen deixar de explicar-ho i per l’altra part la promoció amb la figura de Lady Di als tràilers, perquè sembla que esta involucrada amb la família de l’historia i perquè l’història de la Duquessa Georgiana, G com li diuen, te punts de contacte amb la seva història personal, perquè va d’un famós triangle amorós i de repressió. Una bona instrumentalització d’un a història del segle divuit en comerç actual.
.
La Keira Knightley en algunes escenes està excel•lent encara que per a mi, en un altra atmosfera, època i acció, la meva Knightley és la de noia fatal a Domino, que fa de Domino Harvey, una pija nord-americana que acaba fent de caça recompenses.

..........

(De vegades el vídeo fa el tonto i s’ha de provar un parell de vegades el botó d’arrencada).
...

Venia amb les piles enormement recarregades des de Londres amb un propòsit clar: donar la batalla definitiva al meu anglès. Si durant una hora i mitja, havia aguantat una discussió i confrontació sobre recerca social en anglès i per primera vegada ningú s’havia posat com de bé o malament jo parlava la llengua, és que alguna cosa havia canviat i potser estava domesticant un dels meus problemes. Doncs bé, amb aquests ànims vaig fer d’espectador en un recital de poesia al centre de Lleida. Una interessant poetessa, entre mig de molts altres rapsodes, va llegir un dels seus poemes escrits en català.

I començà. Primer vers, segon vers ... i diu a continuació, tercer vers : “ ... i com va escriuré T.S. Eliot ...”. I ens etziba a tots els que escoltàvem, una cita del poeta i ho fa en llengua castellana. Continua el seu poema en català i més endavant torna a fer una cita d’Eliot i ho torna a fer en castellà.

L’estupor va ésser general, excepte la poetessa que encara avui no entén que passava.

T.S. Eliot fou un poeta, escriptor, dramaturg i professor universitari britànic, d'origen nord-americà. Va escriure naturalment en anglès.

La poetessa pot fer el que vulgui amb la seva obra. Però la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida organitzadors de tot aquell sarau, s’haurien d’haver esquinçat les vestimentes. No cal dir el Departament d’anglès i lingüística. Però no cal preocupar-nos perquè la poetessa és del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual.

.

.

Morning at the Window

THEY are rattling breakfast plates in basement kitchens,

And along the trampled edges of the street

I am aware of the damp souls of housemaids

Sprouting despondently at area gates.

.

The brown waves of fog toss up to me

Twisted faces from the bottom of the street,

And tear from a passer-by with muddy skirts

An aimless smile that hovers in the air

And vanishes along the level of the roofs.

T. S. Eliot

...

Trobo genial aquell anunci de televisió parlant d’en Messi del Barça i de les coses escrites en un tovalló de paper d’un bar. És l’anunci d’un cervesa, que jo he vist a TV3.

.
En les meves petites històries també hi ha molts tovallons de paper. Ara recordo una roda d’idees d’estudiants meus de formació ocupacional de Cerdanyola de Vallès per posar nom a una futura associació aranesa, que desprès crearíem la família ja aterrats al País. Fou així com sorgí el nom de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.

.
Un grup de gent sense feina, que s’estaven reciclant i aprenen a col·locar-se novament en el mercat de treball, descobrien que era això d’Aran i donàvem nom al que desprès ha estat una autèntica vivència cultural i de militància, i a més realitzada com un estil de vida de compromís.

.
Fou amb molts tovallons de paper que he recollit moltes idees, en aquell cas la il·lusió, les generoses i bones idees d’uns treballadors quasi tots de llengua materna i expressió quotidiana castellana.

...

Com una pantalla enorme de quadre de comandament d’un gran aparell de vigilància avui he seguit des de Lleida la manifestació a Barcelona dels estudiants anti-Bolonya i anti-repressió. Tenia moltes pantalles de seguiment: un aplicatiu instal·lat a Califòrnia (USA) -un simple “Cover-it-Live Event Listing”- capitanejat per Vilaweb i que feia el seguiment de l’esdeveniment per escrit, a temps real -des de la narrativa de la casa amb fotos fins la participació dels seguidors. Una altra pantalla d’una càmera al carrer, que corria entre els manifestants, oferta per la Web de “Barri Sants.org”. A més pantalles de diverses televisions etc etc. És a dir, tot un muntatge que mentre sopava a la taula de treball, em permetia seguir-ho i reflexionar.

Jo estic a favor de la “Mentalitat de Bolonya”, però ho han fet tant i tant malament els polítics, les administracions i els equips rectorals que han acabat desmuntant Bolonya des de dins.

L’actitud xulesca dels Rectors és tant molesta, inútil i indigna que no té perdó. Seran els últims rectors i rectores pre-Bolonya que hauran liquidat precisament la “mentalitat”, l’ànima pedagògica, que hauríem d’introduir. Bolonya aplicada per funcionaris de luxe, és néixer morta.

A mi estudiants il·luminats i fatxes han intentat a la Universitat de Lleida que no fes la meva tasca com a director d’un periòdic universitari parlant de Bolonya, però excloent aquest púrria, la resta anti-Bolonya tenen, en moltes coses, més raó que un sant.

--------------------------------------------------------------
PD: Una dada curiosa però que cal guardar. Els Rectors que han deixat entrar últimament la policia a les Universitats són els mateixos que no volen normalitzar el català entre el professorat. Serà casualitat o serà precisament un tic imperial i dèficit democràtic?.

..

Sortint d’INSÒMNIA, el recital poètic de la Festa de la Creativitat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, vaig tenir clar que tot el que havia escoltat ho havia d’incorporar a LO CAMPUS.

Però com interessar a tota la comunitat universitària en poesia?

Juguem amb desavantatge perquè ningú llegeix, ni molt menys premsa. Tots educats en audiovisuals, tots fomentant el divorci entre “lletres” i “ciències”. I a més a més, els hi hem de col·locar “poesia”?

Aviat farà un any de LO CAMPUS i estem entre ésser un servei cultural o un negoci de premsa. Negoci no ho és, ni ho serà mai, sobretot si en cada secció fem militància cultural, oferim les pàgines per potenciar tota mena de creativitat jove i emergent, es a dir desconeguda per tothom i sense demanda.

Les dificultats de trobar anunciants son enormes, hauríem de trobar un mecenatge molt més militant. De la Universitat oficial no en sortirà res, perquè juguen a tirada curta i es poleixen els diners culturals en temes d’aparador sense invertir en consolidar estructuralment projectes periodístics. Dels Consells de l’estudiantat menys, perquè dels diners que els hi donen per cultura, se’ls poliran tots en un dia, en un dia, per una farra anomenada festa major. Molta irresponsabilitat i falta d’estètica, en temps de crisi.■

.

.

.

Il·lustració: “Cadira tacada”
de Regina Saura

...

Quan trobes un article que assumeix ben explicat el que voldries dir, no cal tornar-ho escriureu, millor assumir-lo i difondre’l. Aquest es el cas de l’article del periodista Miquel Martín. Un bon i honest article.
.
.

Valdecasas dimissió

Des de fa quinze dies el número dos d’Interior, Joan Boada, anava explicant a tothom qui el volgués escoltar que tenia a punt l’operatiu de desallotjament dels estudiants contraris al procés de Bolonya tancats a la UB. I donava a entendre clarament, amb la seva particular incontinència, que no es tallaria un pèl a l’hora de treure’ls de la universitat. Aquesta mateixa tolerància zero contra els estudiants que demanen debatre sobre el futur de la universitat pública també estava en boca d’alts càrrecs de govern d’altres departaments que arribaven a titllar de ‘pollosos’ els concentrats al rectorat de plaça Universitat.
.
Vaja, el món al revés: l’esquerra transformadora catalana contra aquells que haurien de ser la seva base social i electoral i que fan un exercici tan saludable com tenir esperit crític i reivindicar el que creuen legítim més enllà de si les formes d’amotinar-se en un claustre són més o menys de bon gust. Per cert que el rector Dídac Ramírez va justificar el desallotjament perquè assegurava que s’havien produït ‘accions violentes’ dels concentrats a l’interior del claustre i va qüestionar la representativitat dels estudiants que propugnen una alternativa a Bolonya. Això de les accions violentes s’hauria de demostrar perquè també hi ha un bon nombre de professors que s’han expressat en sentit contrari i han lloat l’actitud de debat constructiu dels tancats al rectorat. Això de les ‘accions violentes’ que deia el rector em recorda al mític ‘els manifestants estan ensinistrats per Jarrai’ que utilitzava la virreina Valdecasas per justificar la seva brutalitat policial contra tothom qui es movia ara fa 10 anys. Sobre la representativitat, recordar-li a Ramírez que va ser escollit rector en unes eleccions en què hi va participar un 10% de la comunitat universitària.
.
I en el ball de bastons del vespre, com en el futbol, la responsabilitat d’una actuació policial és de l’entrenador, no dels jugadors. Els agents de la brigada mòbil dels Mossos saben perfectament quin grau de duresa poden emprar perquè reben les ordres dels seus comandaments. I els comandaments tenen uns responsables polítics. És a dir que si van repartir sense miraments és perquè estaven autoritzats a fer-ho. Algú des de la sala de comandament dels Mossos i la Guàrdia Urbana del carrer Lleida deuria donar l’ordre de més o menys canya.
.
L’endemà dijous el conseller Saura afirmava des del Parlament que hi havia aspectes de l’actuació policial que no li havien agradat. Si és així, obri en conseqüència i destitueixi qui no ha fet bé la seva feina. I si pel contrari decideix no botar ningú, la deducció és que avala la manera de procedir dels Mossos. Per tant, si no força dimissions, la derivada lògica seria que tanqués files amb la seva policia i evités així major desprestigi del que ja acumula des que està en mans de qui està. O no?
.
Però el més escandalós de tot plegat és que si els fets de dimecres haguessin succeït fa 10 anys, Iniciativa hauria estat la primera en sortir a la palestra a condemnar l’acció policial i exigir l’assumpció de responsabilitats. Amb Valdecasas sí i ara no? Sense coherència no hi ha credibilitat. I sense credibilitat s’ageganta el desprestigi. El del Govern, el de Catalunya.
.
Miquel Martín i Gamisans
.
--------------------------------------------------------------------
.
Un altre tema:
.
La notícia :
“Soldats israelites llueixen samarretes que inciten a matar palestins”.

Quan els meus amics personals d’Israel em demanen discussió sobre la repressió als palestins, em costa molt discutir-ho sense ferir a ningú.
De moment aquells que tan justifiquen a l’exèrcit israelita, haurien de reflexionar sobre el que es una anècdota atroç, però un autèntic símptoma de com van les coses.
Es tracte de la famosa samarreta fabricada per encàrrec per unitats de l’exèrcit israelita i que els joves soldats vesteixen a les casernes. “Un tret, dos morts” es el lema sota el dibuix d’una musulmana en estat. “Millor usi Durex” es llegeix sobre una mirada telescòpica per la que es veu una nena morta amb un peluix. En un altra s’imprimeix: “Confirmar la mort”. Es a dir, es dispara al cap d’un ferit a boca de canó.

......................

...

De camí cap a Londres per passar un control a la London School of Economics and Political Science sobre la meva recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània, penjo aquesta nota. Sinó ens entenem amb els anglesos, i això n’hi ha un 40% de possibilitats, potser serà hora de passar-ho tot cap a Catalunya. Però no avancem esdeveniments i siguem optimistes, perquè abans m’hauran de liquidar, i tot i el meu acoquinament total, no m’ho deixaré fer.


NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
QUART DIA
(17 de març de 2009)

Aquesta sessió centrada en “funcionament intern i participació” tot i haver estat plàcida, ha donat la punyalada definitiva a la “fórmula” d’aquests debats, pel poc interès universitari i periodístic d’aquestes Taules. Els patrons ideològics dels participants estant ven clars i porten a que ja tot és previsible. Aquell exercici pedagògic a l’aula de les Facultats de Ciències Polítiques de que cada estudiant assumeixi un rol ideològic o de partit determinat i que reflexioni en veu alta sobre un tema concret a partir del rol, seria el mateix exercici de “joc de rols”del que es diu a les Taules. Tot es previsible i tot es inamovible. No és pot fer la quadratura del cercle: es impossible de casar un plantejament anti-sistema, anti-capitalista i assembleari de la part dels estudiants amb un regim de funcionament universitari basat en la democràcia formal. De fet els estudiants de la Tancada juguem net. Sempre han defensat el mateix, i a pinyó fix, sigui la Taula que sigui, sigui el tema sectorial que sigui acabaran dient el que toca. Això està bé per coherents, encara que es una postura minoritària i gens representativa de la comunitat universitària de la UdL. Els que no juguen net són l’equip govern que navega entre el possibilisme, l’acontentar i anestesiar als de la Tancada i tot a costa d’estar-se carregant la representació de l’estudiantat sorgida de les eleccions. Ha estat l’episodi provocats pels estudiants anti-Bolonya d’enviar al sector del públic de la sala al representant del Consell de l’estudiantat de la UdL, (que venia en representació del seu Coordinador), i que s’havia posat de forma conscient al sector dels representants de la Taula, perquè es posi en evidència la quantitat de llençols democràtics es poden haver perdut, en l’operació Taules. Ningú explica les raons del perquè l’estudiantat i el professorat –no s’ha d’oblidar el professorat- quasi no participa en res. I es evident que el tema de la representació i la manipulació hi té un paper. I aquí manipula tothom. L’altre tema estrella ha estat el Consell Social. Els anti-Bolonya veuen al seu president Ramon Roca escandalitzats, com un sant cristo gros al mig d’una església, enfundat amb unes cartutxeres i les respectives pistoles. El veuen com el súmmum de l’empresari i del sector empresarial corrompen la plàcida i idíl·lica vida universitària. Les aclaridores paraules de la Secretària General del Consell Social explicant l’organisme des d’una altra dimensió molt més de servei i sobretot d’implicació a la societat civil productiva, no ha canviat res, perquè picava sobre ferro fred. Tot i que els crítics han afluixat veles, al final el discurs sempre ha estat el mateix: “... el Consell Social és la imatge viva de la mercantilització de la universitat ...”. I es que en Ramon Roca té una imatge “... de guanyador ...” que mortifica a molt de l’estudiantat militant. El president del Consell Social segur que es un crac en relacions entre els sectors dirigents de la societat de les Terres de Lleida, però es un negat en relacions públiques cap a la UdL en dins, i això no ho pensen només els anti-Bolonya.■


...

Rafael Subirachs es un del compositors i cantants que més m’agraden.
No es fàcil, però la seva obra es seriosa, sense concessions, es música pura.
Escoltem-lo amb música seva, la interpretació d’un poema de Gabriel Ferrater.


Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.






...

.............

..

A Aran és fan moviments per recuperar això que en diuen la “Memòria Històrica” i això està bé. La Val d’Aran i la resta d’Occitània necessita recuperar les arrels històriques.

El que es complicat es que des de l’administració publica, millor dit, des dels polítics instal·lats a l’administració vulguin “fer la història”.

No es un problema d’un color polític determinat, per a mi qualsevol partit polític ficat a “historiador orgànic”, simplement es nefast. Seria la història del regim, siguin uns com els altres.

Però a més, ara es poden donar algunes perversions: la primera és voler utilitzar els fons econòmics per fer la “Memòria Històrica” de l’època del franquisme per estudis diferents i utilitzar-los per recuperar històries d’altres èpoques.

I això perquè ho poden fer? Simplement perquè Aran acull innumerables franquistes, proto-franquistes i reciclats de franquistes que de cap manera volen ni sentir a parlar del període de la Dictadura. Algun Conseller d’aquests que ajunten “política i fer cales” haurien d’acabar finançant “històries” que només ens portarien a veure les pràctiques estraperlistes de casa seva. D’altres que ara van de demòcrates de tota la vida, quedarien amb el cul a l’aire.

Tornem al de sempre: no es la societat que ha d’anar al darrera dels polítics, són els polítics que han de servir a la societat i deixar que aquesta faci el seu camí, també en la recuperació històrica.

...

Encara haig d’escriure que he sentit veient aquesta pel•lícula, però tot ha estat bastant potent.

..............

(La música està molt fluixa i s’ha de pujar al màxim el volum de l'ordinador)

...

No deixa d’ésser difícil fer de periodista de proximitat i que no t’afectin els esdeveniments i el contacte amb els protagonistes. Caldrà mantenir un cert distanciament i no caure amb la familiaritat dels contactes, ni el famós “compadreo” que tant agrada per aquestes contrades. Sóc periodista i politicòleg les 24 hores al dia, i els amics i les amigues me les busco en un altre lloc. No sigui cas que algú confongui la gimnàstica amb la magnèsia.

NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL

TERCER DIA
(05 de març de 2009)

Un Dietari sempre hi ha opinió, ho recordo per aquells que ens escriuen o m’interpel·len. Aquí recollim la mirada particular del que firma les Notes, busquem el “perquè” del que passa i no és pretén fer res més. Hem decidit que la crònica serà publicar, al proper LO CAMPUS, extractes de les actes dins d’un article global. Aquesta es la idea inicial però no saben si serà així, tot dependrà cap on acabi tot aquest enorme cul-de-sac que són les Taules de debat post-Tancada. La idea de discutir sempre es bona, una altra cosa serà que en surti de tot això i sobretot el grau de compromís dels acords presos. Per una banda perquè a la Taula la representació del professorat no hi és, malgrat la bona fe de la professora Anna Gené i per l’altra perquè el PAS té una representació esbiaixada i a més discutida en el sector. Les Taules eren per incorporar a tota la comunitat universitària en un ampli debat, ara només es una discussió entre el Rectorat i un grup d’estudiants. Això també és important, però ha desnaturalitzat el que s’anava a fer. La primera sessió de la segona Taula denominada “Funcionament intern. Estructura orgànica, participació, procés de presa de decisions, sentiment de pertinença” s’ha centrat amb una presentació de la Secretària General de la UdL on s’ha posat de relleu el que condiciona i determina la “Ley Organica de Universidades” (LOU) estatal i la “Llei d’Universitats de Catalunya” (LUC) catalana, a l’autonomia de la universitat. Es presenta la Universitat com una estructura molt participativa, molt transversal i summament democràtica i no hi ha cap mena de dubte que ho es, però el problema és com es gestiona tot això i evidentment això ningú ho ha explicat, ni criticat. La gestió de la UdL feta per un Rector o un equip de govern diferent, amb la mateixa estructura interna, funcionaria diferent. Millor o pitjor, això és igual ara, el que segur que seria diferent. Per tant es l’aplicació de gestió i la política Viñas el que s’hauria de discutir i la Taula no ho ha fet. El dos altres punts abordat son la participació i el Consell Social de la UdL. I totes dues coses lliguen amb l’anterior. L’estudiant no participa perquè està tip que l’hi aixequin la camisa. Ni volen que se’ls manipuli (ni l’estructura universitària, ni grups d’estudiants), ni donen cap credibilitat als cants de sirena d’estaments universitaris que amb un paternalisme malaltís es comprometen el mínim. No hi ha professors a les Taules per dues raons: perquè la “solució” de la Tancada no ha agradat a molts docents i perquè l’equip de govern rectoral té un cert divorci amb els gestors d’Escoles, Facultats, Departaments i professorat. La falta de participació es dels estudiants però també del professorat. L’aplicació del Pla de Bolonya es el paradigma d’aquesta situació. Es pretén canviar-ho tot, per directius estructurals foranes, tot sense nervi, sense ganxo i sense crear il·lusió. El que seria estrany que aquest estat, incités a la participació.■


..

La moguda a la London School of Economics and Political Science (LSE) m’està desconcentrant el meu treball de periodista universitari a les Terres de Lleida. Hauria de saber trobar la manera de lligar les dues activitats, a més d’ajuntar-hi la tercera, que és el periodisme sobre educació d’Aran.

Se suposa que la “Mentalitat Bolonya” hauria d’ajudar a fer casar diferents dinàmiques universitàries i diferents cultures. No és tracta només de promoure la mobilitat en Campus diferents, en territoris diferents, sinó que és tracta d’assumir les pràctiques diferents i assumir-les com una esponja per educar-se amb aquesta educació permanent que ens cal i en la recerca.

També els anglesos els hi costa entendre pràctiques de recerca universitàries diferents i no paren d’emprenyar en que cal trobar un “estil britànic” per fer i presentar recerca.

Com publiciten ells, la “LSE remains the top-ranked social science higher education institution in Europe with an outstanding global reputation for teaching and research”, però sent líders en ciències socials a Europa no saben assumir estils de fora. Hi ha mil i un Institut en la pròpia Escola que són sectorials o que assumeixen estudies estrangers de tota mena. Però tot és fa com a clònics i passats pel colador del emprenyador “estil britànic” , que en realitat és únicament anglès.

No suporto aquest nacionalisme prepotent de la “recerca”. I ho poso entre cometes perquè no és autentica recerca, és la còpia, una i altra vegada d’una ideologia imperial.

D’aquí dues setmanes m’hauré de defensar a Londres sobre una recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània. Jo català, Supervisor italià i Tribunal anglès, serà tot un puzzle que acabarà com un xoc de trens i aquest cop el petit David podria ésser triturat pel Goliat britànic. Un gegant de vol gallinaci incapaç d’assumir estils i presentacions diferents. Però precisament l’únic valor afegit que podem aportar, és una diferent manera de com valorar els fenòmens socials i que existeix una mirada mediterrània.

...

...

Segueixo uns debats a la Universitat de Lleida (UdL) que m’agradaria participar-hi activament, però que m’haig de mossegar la llengua i no puc intervenir perquè oficialment no sóc “comunitat universitària”. (Malgrat publicar LO CAMPUS i estar matriculat a la LSE de la Universitat de Londres).

Estic entre el públic, visc les mirades matadores d’alguns participants de la Taula i els silencis d’altres. Hi ha qui li costa entendre la crítica periodística i el que encara els hi costa més, és que malgrat la nostra disconformitat d’un text, jo com editor el publiqui i respecti el seu autor.

Déu n’hi doret!, quan sento omplir-se la boca de democràcia i coneixes “la cuina” de la UdL.


NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
SEGON DIA
(26 de febrer de 2009)

Segueix la Taula de debat sobre el Pla estratègic, i seguim sense tenir tot el pla estratègic a disposició de tothom. Existeix només una publicació resumida, més de publicitat que de document acadèmic, que també és troba a la Web de la UdL, però no és públic el document base. Sembla però que sí, que als anti-Bolonya els hi han passat un exemplar complert i, evidentment, la part del Rectorat també el tenen. Ni els representants del PAS, ni la representant del professorat, -que segueix representant-se a ella mateixa només-, s’havien llegit el Pla estratègic de forma completa. Pel públic assistent la desinformació no ens deixa seguir bé la discussió. Discussió que li manca un defensor entusiasta del Pla estratègic, perquè el Vicerector Prat en fa una defensa precisament a la defensiva més acorralada i deixa passar barbaritats tècniques en la crítica del Pla. Molts dels que el denigren no entenen que és un Pla estratègic com a eina de gestió, i molts, per dir-ho senzill, van de “lletres” i discuteixen un text de “ciències”, de “ciències de management”, que no entenen la metodologia, ni la terminologia usada. La terminologia preocupa i de vegades amb raó, però no és terminologia és ideologia. Faria molta falta al debat, estudiants i professors de la Facultat de Dret i Econòmiques perquè centrin el Pla. Però en aquesta Taula segueix el problema de la falta de professors representatius. Aquest cop però, entre el públic, s’hi ha vist i escoltat “il·lustres” com el director d’ETSEA o professors com Olarieta (que no va dir res, però va venir a donar suport). Sembla que la crítica que és parla massa d’agroalimentació a la UdL, mobilitza als agrònoms. Des de potenciar el sentit crític, fins la cooperació versus la competència, passant per la solidaritat i la llibertat són elements per introduir al redactat de la “missió” de la UdL. I aquí el Vicerector Prat va posar el dit a la ferida quan va dir que qualsevol canvi del Pla hauria de passar pels organismes representatius de la UdL, cosa que aquella Taula no era. Conscient o inconscient, va posar els punts sobre les “is” en democràcia representativa i va disparar sobre l’acord Rectorat i els anti-Bolonya que és origen d’aquestes Taules i l’acabament de la Tancada. I evidentment aquí els antiBolonya varen saltar: tips del populisme del Rector, tips dels malabarismes del Vicerector de l’Estudiantat, reclamen complir l’Acord. Acord que en aquella sessió va deixar una imatge d’antologia. Per una banda, uns estudiants, que és reclamen ésser la representació de l’estudiantat, dialogant amb el Rector i el seu equip, -l’equip pinyol del Rectorat-; i per l’altra banda entre el públic, el flamant nou Coordinador del Consell de l’estudiantat de la UdL sorgit de les urnes, com a convidat de pedra, i que com a públic va intervenir, però com a públic. Malgrat la improvisada intervenció que va fer, no deixa d’ésser el representant, aquest sí, producte d’unes eleccions i d’un assemblea totalment representativa de la comunitat estudiantil de l’UdL.■

..

.........................


........................

LO CAMPUS ja té espai propi a la xarxa social Facebook
http://www.facebook.com/pages/LO-CAMPUS/54840173307

Necessitem fer corre per tot Catalunya LO CAMPUS com a publicació i com a projecte editorial català i aranès.

...

Jo el trobo bo, molt bo l’aquest anunci i la campanya.

ENCOMANA EL CATALÀ!!!


...............................

Encara que un País sigui geogràfica i demogràficament petit com Aran o sigui una Universitat que no està en un rànquing internacional de les 100 primeres universitats destacades com és la Universitat de Lleida (UdL); s’ha de defensar, intervenir i servir-hi com si el lloc i el centre, fossin importants perquè en realitat ho són. No cal ésser la immensa USA o la prestigiosa Harvard, només cal que et creguis el que vius, escrius, investigues i fas periodisme en general.

Això és essencial dir-ho ben fort, perquè n’estic fins el monyo de l’auto-odi de molts aranesos del seu País i n’estic fastiguejat del que veuen la Universitat de Lleida com una menjadora de la que utilitzen, però la denigren.

Ajunto “Aran” i la “Universitat de Lleida” perquè és el que tinc al cap tot el sant dia, conseqüència de LO CAMPUS.

Avui he arrossegat també tot el dia son, pel fet de veure durant la nit la cerimònia dels Oscars i això em fa relacionar la Penélope Cruz, el Woody Allen i la pel·lícula feta a Barcelona i la seva excel·lent productora Mediapro, amb el que comentava abans.

Mediapro, que en realitat és un potent grup mediàtica d’origen català, va ésser fundat per Jaume Roures. Doncs bé, Roures en una entrevista al diari francès “Libération” va dir, que ell no treballava sinó que militava.

I penso que nosaltres hem de fer el mateix:
“Construir Aran” i “Construir UdL” des de la premsa lliure, s’ha de fer, des de l’ofici i des de la professió, però sinó és des de la militància amb el sentit de compromís, no és possible. És pot publicar en aranès sobre Aran o fer premsa per la Universitat, però estar deslligat totalment d’aquestes realitats, perquè sense ànima, sense compromís són lletres, paraules i paper. Molt de paper mullat.

..

Estem arribant al primer aniversari de LO CAMPUS i queda clar que per producció i feina comercial, la publicació ha d’ésser BImensual i no mensual com pensàvem al començament. Evidentment és una qüestió de pressupost i de personal, però és més realista ara, no estirar més el braç que la màniga per poder avançar i invertir en el Suplement en aranès.

Però no podem estar invisibles entre número i número a la Universitat, als Instituts i resta del nostre públic lector, per això caldrà inventar-se alguna cosa. De moment s’ha de reactivar el blog de LO CAMPUS i començar a publicar peces periodístiques de les coses que passin el dia a dia i fer-ho de manera immediata.

Per exemple, la nova secció “NOTES DE DIETARI” sobre “Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL” que varem començar a publicar ahir i que reprodueixo a continuació:

--------------------------------------
NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
Per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL

PRIMER DIA
(18 de febrer de 2009)


500 paraules són poques per explicar la complexitat del que anava a presenciar, però la disciplina d’escriure precís obliga i és la meva gimnàstica recreativa. Era la primera Taula de Debat a la Universitat de Lleida pactada entre el Rectorat i el grup d’estudiants anti-Bolonya que varen protagonitzar una Tancada de protesta. La penyora per acabar la Tancada havia estat obrir un Procés de Debat amb set Taules amb discussions sectorials. La primera anava sobre el Pla estratègic de la UdL, dividida en dos dies de discussió. L’obsessió rectoral per les normatives havia portat a elaborar un Reglament Intern de les Taules de debat, que no varen trigar ni deu minuts per incomplir-lo, buscant una coartada formal per resoldre que cap professor havia vingut al debat. La solució va ésser demanar a una professora que estava entre el públic que s’incorporés a la Taula. Burlada la pròpia auto-normativa van obrir el debat moderat per un professor sènior, tranquil i simpàtic de Lletres on es celebrava l’esdeveniment: Manuel Lladonosa. El lloc d’acollida de l’acte va marcar el tipus i adscripció a la UdL del públic assistent, que junt amb la Taula, en el seu moment àlgid, varen ésser unes 30 persones. La idea era un debat entre alumnes de la Tancada, representants del rectorat, del PAS i dels professors. Els estudiants varen sorprendre amb cares noves, repetint només el portantveu Oriol Puy de Ciències de l’Educació, precisament l’únic dels portantveus coneguts, que no volia fer la Tancada i que hagués preferit seguir dialogant. Postura que va quedar en minoria i ara, en la primera i simbòlica Taula de debat, Puy torna a fer de portantveu, parlant prèviament amb la premsa com també ho havia fet el Rector. Per l’equip de govern a més del Rector que s’esforçava a agradar amb el seu estil polimòrfic de sempre, també hi havia el Vicerector de l’estudiantat Gómez i que era el responsable de l’arquitectura de tot el que estava passant, com sempre fent de “policia bo” en el repartiment de papers; que el complementava el Vicerector de Qualitat i Planificació, el doctor Prat, el tercer “doctor “, referit a metge, que acabava el trio rectoral de la Taula. Tot un lobby i un eficaç “trio d’amics”, que quan sobreactuen conjuntament provoquen el nerviosisme de molts quadres administratius de la UdL. Les intervencions, la lectura d’un escrit de la part de l’estudiantat, va fer les primeres passes per analitzar el Pla estratègic, que va ésser més sobre la forma i el llenguatge, que sobre el fons. Sense abordar dades concretes, detallades i que fessin balanç actual de la seva aplicació. Si la pretensió era buscar la màxima participació i implicació del conjunt de la comunitat universitària, encara la Taula estava lluny d’aconseguir-ho, però amb el debat s’està produint un fet interessant, perquè ni que sigui amb un grup reduït, l’aplicació a la pràctica del "mètode de debat" és pura mentalitat Bolonya i precisament fet amb els anti-Bolonya. A veure sinó és paradoxal i bonic.■

...

L’altra dia vaig escriure aquí mateix, un petit comentari sobre cultura a la Val d’Aran i algú ho ha relacionat amb una carta de la Cap de cultura del Conselh Generau d’Aran que precisament aquell dia publicava el diari Segre de Lleida. Quan vaig escriure el comentari no havia llegit la carta, per tant no era cap resposta. Però és que tampoc calia llegir la carta, perquè és la pràctica el que compta.

Imaginem que un dia el president Montilla crea un grup de sevillanes, un bon grup i ben modernitzat en estètica, tradició i música. Grup que des de l’administració promociona l’espectacle i va de bolo en bolo. A més, Montilla decideix que l’administració catalana intervingui a l’edició i decideixen encarregar traduccions de textos de literatura castellana al català i per començar financen la traducció de “La Colmena” de Camilo José Cela; creen a més una col·lecció de llibres en català per nens i un concurs de teatre escolar amb l’ajuda inestimable de la dona oficial d’en Montilla; a més contracten uns gestors de teatre que van per les Espanyes i ens ofereixen periòdicament les obres d’aquest circuit d’espectacles, I un cop fet això, i només això fonamentalment, surt la Cap de cultura i ens diu que això és “Alta cultura” i no la que feien els partidaris de Jordi Pujol.

De la historieta anterior, canvieu català per aranès, espanyol per català, Montilla per Boya, sevillanes per folklore aranès i Cela per Víctor Català i trobareu l’esquifit i ridícul pla de cultura del govern aranès actual.

D’entrada qualsevol activitat cultural és bona, però no arriba ni a un pla de cultura d’una entitat local descentralitzada.

I a més a més, tenen la barra de pontificar, de no acceptar la crítica, de fer-se la víctima, d’atacar als altres i de no veure l’enorme ridícul que és fa. Uns altres que no coneixen el conte d’Andersen, “El vestit nou de l’emperador” o també conegut com “El rei va nu”.

La intervenció en cultura del Síndic Boya és un problema, perquè és posa on no hi hauria d’haver administració i allà on sí faria falta, no hi és. I a més, té dues vares de mesura: quan és posa el barret de diputat del grup socialista a Barcelona potencia un model de cultura propiciat des del sector i des de la societat civil, com per exemple és el “Consell Nacional de la Cultura i de les Arts”, i quan està a Aran investit ja de Síndic, fa un intervencionisme descarat de baixa volada, sectari i fent servir la cultura per fiançar i finançar la pròpia tribu.

A Aran necessitem un Programa Nacional en Qüestions de Cultura deslligat de la política i dels polítics, cosa bastant difícil de fer avui, perquè en un any i mig de govern, han estat incapaços de parlar i dialogar amb tots els agents culturals.

...

Em costa bastant entendre que està passant en qüestió de cultura a la Val d’Aran. No és un problema només del govern, també és d’oposició i de societat civil en general.

Tot allò que no sigui cultura fast food o sigui: de consum ràpid i efímer, o d’aparador o de menjadora per la colla pròpia, no hi ha manera d’entendre’s.

En Paco Boya, el Síndic d’Aran, abans de perdre’s per la voràgine barcelonina i abans de rodejar-se a Aran de fonamentalistes de macramé per guanyar eleccions, tenia idees bones en cultura i entenia que això és un viatge a molt llarg termini i que calia invertir per crear infraestructura cultural de veritat. Però no només invertir en edificis, sinó en projectes d’empresa cultural que canalitzin creativitat. No de forma amateur, sinó de manera professional. Sense teixit empresarial de cultura, per petit que sigui, això no arrencarà mai.

La oposició o les oposicions d’Aran tampoc ho entenen. També, tot en cultura és una festa major continua, és mentalitat de festa major, i no hi ha manera que entenguin de la necessitat de crear i invertir en coses sòlides. Des dels joves als vells, actuen com a jubilats del passat. A més, no els hi deuen haver explicat mai el conte de La Lletera, perquè pregonen faules sobre mitjans de comunicació audiovisuals locals d’una manera que acaba sent, gents creïble.

..

►He rebut diferents e-mails des d’Israel sobre el meu escrit d’ahir, com que són particulars és mereixen respostes particulars i així ho faré. Però també faré una carta oberta general sobre el que he llegit en aquests escrits, perquè és un debat obert i ineludible.

►Avui s’imprimeix LO CAMPUS 5 on és reprodueix un Manifest de més de 300 professors de Catalunya que és posicionen sobre l’actitud israelita i la massacra a Gaza. Que tot un Vicerector de la Universitat de Lleida hagi fet costat a la denuncia, és tota una noticia i així ho recollim.

►Cada lector d’aquest blog espera una manera d’escriure i a mi em xoca que algú n’esperi un article diari. Tothom fa el que vol en el seu blog, jo sempre l’he entès com escriure una vivència personal del moment i escrita de forma franca i directe. Qui vulgui articles meus periodístics els trobarà en altres llocs, com també qui els vulgui acadèmics amb notes i bibliografia. Al Diari Cívic, el meu diari PERSONAL, només trobareu petites reflexions, petites històries i petites anècdotes i no pretén ésser res més. Si sou espavilats sobreu en cada moment com estic d’ànims, diners, salut, amor i sexe. I si sou uns toca collons intel·lectuals, no entendreu res.

►Doncs, una petita història quotidiana: Estic en una caixa d’un Super i descobreixo que acabo de portar-hi unes patates que venien d’Israel, sense premeditació, però sabent-ho, retorno el producte. Aquesta és la meva senzilla protesta activa.

...

Les nostres televisions fan reportatges sobre Israel per les properes eleccions, a la vegada segueixen parlant de les barbaritats contra els palestins. Continuem dia a dia, sentint els fonamentalistes de Catalunya que segueixen fent propaganda sobre Israel i justifiquen el que és injustificable. En tot això, cal sumar-hi un ambaixador israelita a l’Estat Espanyol que és molest, desagradable, bocamoll i també ens dona lliçons.

En els reportatges televisius presenten veus amb postures diferents, però sobta sentir justificacions que acaben veien als palestins NO com a ésser humans, per tant tot és vàlid. Déu n’hi do dit això per gent d’una comunitat que va patir l’holocaust i que també els tractaren com a NO humans.

Els meus amics d’Israel han deixat d’enviar-me e-mails. Alguns d’ells haurà estat per vergonya per dedicar-se a la cacera legal de palestins. D’altres perquè no tenen n’hi idea de que és democràcia i tenir idees diferents.

En aquest conflicte, no hi ha només blanc i negre, hi ha molts grisos, però queda clar avui qui és la víctima i qui està patint un drama d’unes dimensions que no és pot callar.

Per sort hi ha israelites que reflexionen críticament sobre el drama des de fa temps i mirant articles de personatges d’un clar historial sionista, podem trobar el cas d’Avraham Burg que fou, ni més ni menys, que President del Parlament d’Israel i President de l’Agencia Jueva i de l’Organització Sionista Mundial. Aquest personatge va publicar un interessant article titulat “The end of Zionism”, al diari anglès The Guardian, ara farà uns sis anys, on deia:

.

“...Between the Jordan and the Mediterranean there is no longer a clear Jewish majority. And so, fellow citizens, it is not possible to keep the whole thing without paying a price. We cannot keep a Palestinian majority under an Israeli boot and at the same time think ourselves the only democracy in the Middle East. There cannot be democracy without equal rights for all who live here, Arab as well as Jew. We cannot keep the territories and preserve a Jewish majority in the world's only Jewish state - not by means that are humane and moral and Jewish...”.

.

Que en traducció lliure vol dir:
“...Entre el Jordà i el Mediterrani ja no hi ha una clara majoria jueva. I així, estimats conciutadans, no és possible mantenir les coses sense pagar un preu. No podem aguantar a una majoria palestina sota la bota israelita i al mateix temps creure que som la única democràcia d’Orient Mitjà. No pot haver democràcia sense igualtat de drets per a tots els que viuen aquí. Àrabs i jueus. No podem mantenir els territoris i preservar la majoria jueva en l’únic estat jueu del món, i no podem fer-ho amb els mitjans que són humans, morals i jueus...”.

...

“Bonjour Tristesse”

Sense imaginació, sense vitalitat, sense buscar complicitats, sense una postura positiva, si de veritat voleu que funcioni alguna cosa, engegueu a pastar fang els pessimistes, els mitja merda, els depressius, els buròcrates, els fonamentalistes, els franquistes, els gestors universitaris llepaculs, els covards, els traïdors, els provincians, els frívols, els plastes, els subornables, els que no parlen clar, els grills que sempre repeteixen el mateix, els insegurs, les capses de sorpreses, els que improvisen, els partidistes, els intransigents, els comissaris, els apàtrides, els ganduls ..... protegiu-vos, perquè sinó mai complireu un termini i mai aportareu res de nou.

A veure com la balles, sinó bonjour tristesse.
Just for the fun of it.


...

London School of Economics and Political Science (LSE)

SCHOOL TEACHING CANCELLED TODAY

Given the severe weather conditions and the likelihood of worse to come, the School has taken the decision to CANCEL ALL TEACHING for today, Monday 2nd February 2009. Staff are advised to remain at home if they cannot easily get into the School. The situation for tomorrow will be reviewed later today. A further communication will be Please check email and/or the School’s website for more information.

L’enrenou del temps a Londres és tant descomunal, que molts centres d’ensenyament, com la meva Universitat, la LSE, han deixat de fer classes. Tinc la bústia amb nombrosos e-mails de la Universitat - com el que reprodueixo a dalt -, avisant-me que cal fer, matí, tarda i nit.

Sembla que demà tot torna a la normalitat. A no sé, ens comuniquen, que tot l’staff o sigui els professors, no es puguin incorporar per dues raons excepcionals: una, que els nens i les nenes no tornin a l’escola i l’altre que les estacions estiguin tancades. O sigui, si els fills no van a l’escola, els pares-professors no van a la Facultat. I si l’estació de tren o d’autobús del seu lloc de residència està tancada també tenen excedència de venir.

Segurament per un mediterrani tanta lògica i excedència el supera. A més s’ha de tenir present que la Facultat té una guarderia.

La LSE és un centre universitari molt important, però és un desastre administratiu d’unes dimensions d’una casa de pagès. Però en certes coses, com gestionar l’excepcionalitat de vegades l’encerta, sobretot si tenen un protocol regulat. Encara que tots recordem el malament que ho varen fer quan les bombes al metro de Londres, i que sense avisar-nos ens varen deixar que ens passegéssim per zones de risc entre bomba i bomba, i és varen quedar tant amples. (La LSE i les seves residències estant ben bé al centre de la ciutat).

Però crec que mai he estimat una ciutat com estimo Londres.
El meu London.

...

Mentre els continguts de LO CAMPUS 5 estant en la seva producció final, apunt de sortir al carrer i de saltar a l’opinió pública de la comunitat universitària, comencem ja avui el LO CAMPUS 6, l’especial Sant Jordi.

A veure si l’encertem i fem un número brutal de continguts de literatura i art, potenciant els nous valors i recollint el batec dels nous creatius.

M’agradaria fer un pas endavant amb el Suplement ER ESTUDIANT i fer-hi participar professionals i estudiants de l’Occitània profunda. Però ens pot passar el mateix que la futura publicació “Es Arts”.

En occità, en aranès, no n’hi ha prou tenir un producte editorial, ha d’aparèixer i desenvolupar-se amb un coixí de suport ciutadà. Ha de connectar amb el que s’està fent. En occità una revista sempre és més que una revista. S’ha de crear el caldo de cultiu i l’hàbit de difondre les coses en occità, sinó, és fa en francès, espanyol o català. Aquesta pedagogia de la llengua i del consum de cultura és el que cal potenciar.

Sempre m’han fet gracia les cites i perquè no ara, recordar-ne una que escau en la reflexió d’avui. Hi ha un pensament de Kuan-tseu, escriptor xinès del segle VII a .J.C., que diu així:

“Si els teus projectes son per un any, sembra blat.
Si els teus projectes son per a deu anys, planta un arbre.
Si els teus projectes son per a cent anys, instrueix un poble.
Sembrant blat una vegada, colliràs una vegada.
Plantant un arbre, colliràs deu vegades.
Instruint un poble, colliràs cent vegades”

En el fons, fomentar la lectura és la base perquè el que estem fent, tingui futur i arreli.

Quan estem tancat les publicacions per editar-les perquè és final de mes i ja toca, és un neguit brutal.

Que tot rutlli, que tots els punts i les comes estiguen al seu lloc em posa nerviós. El periodisme universitari hauria d’ésser de primera i fem el que podem, i això també em posa nerviós. Segons les èpoques el nerviosisme l’ataco de diferent manera : ara menjo molt i contínuament.

Que descobreixes que hi ha professors que cobren a final de mes i no posen els peus a la Universitat, això és calma amb un plat de cigrons passats per la paella amb un sofregit i una picada de poma. És brutal, tant la informació com els cigrons explotant a la paella.

Que des de la finestra da la redacció que dona directament a un campus de Lleida, veus intercanvi de merda, com ho veia al final de les Rambles quan treballava al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, també em posa nerviós i això s’arregla amb uns tagliatelles d’espinacs de pasta fresca amb una salsa agre-dolça.

Però el que necessito com un reforçant són uns bons gnocchis amb salsa de formatge i salmó, per calmar el nerviosisme de veure que hi ha autoritats acadèmiques, que s’omplen la boca de les paraules “ordre i legalitat” i que miren cap un altre costat. I aquests a nosaltres, ens volen deixar a pa i aigua!.

Doncs, no! Cigrons i pasta fresca!

...

Quan apareixen treballs de Bruce Springsteen com “Working on a dream”, que ha posat música a la nova era Obama, perquè nosaltres no podem pensar que “jo també treballo per un somni”, per un somni petit, però tot plegat un somni.

Fora de tot circuit, fora de tota politiqueria, fora dels grups econòmics, fora dels grups de pressió, farem premsa escrita artística en occità, peti qui peti.

Amb militància, sense esperar cobrar, sense pensar en qualsevol mena de menjadora, és la única manera de posar pedra sobra pedra per edificar una publicació amb cara i ulls.

Retornar la il·lusió en literatura creativa i en art és important. I és això el que fem i farem, a Aran i a Tolosa de Llenguadoc.

La revista i plataforma cultural “Es Arts” és l’objectiu.

Està ple de gent disposada a col·laborar i només és necessita un aglutinant que comenci. Tot plegat un petit somni.

...

................

...............Fa un any que va començar la meva aventura editorial a Lleida


...

Quan un porta un projecte editorial de petita empresa, no hi ha horari, ni dies de festa setmanals. Com qualsevol petit negoci o qualsevol autònom, s’ha d’estar a totes i tot convertir-ho en una oportunitat.

Però fer d’editor i de periodista va per camins diferents i quan la mateixa persona fa la mateixa feina, pot arribar un moment que quedis descentrat i bloquejat. Sempre hi perd el periodista.
Com editor i com a responsable de comercials s’ha de connectar amb tothom i estar sempre a punt del contacte per petit que sigui; en canvi com a periodista, i sobretot com a periodista de mensual, un cop tens la informació buscada al lloc de l’esdeveniment o remenant referències, necessites una certa tranquil·litat i concentració per escriure. Com és veu dues autopistes orientades a l’inversa. Una, necessita el telèfon i internet a tota pastilla, l’altra necessita apagar-ho tot.

Sort que de vegades algun incentiu extern, alguna il·lusió, et pot desencallar tanta contradicció. Normalment en mi, és una dona.


....................Amo l'aroma d'aquest brot de menta
....................que duus lligada dintre el teu somrís
....................fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
....................com vela nova que torba el garbí.

...................Les xicres blanques dels pals del telègraf
...................si ets a la ruta guarden ton camí;
...................pel brot de menta cap d'elles pledeja-
...................pledejarien si em veien sofrir.

...................Perquè vindria de la boca teva
...................la posaria al mossec de les dents,
...................fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
...................jo, per pagar-la, ja em donaré teu.

Amo l'aroma
Joan Salvat-Papasseit

...

No tingueu el mínim dubte que no li tinc cap mena de simpatia al Conseller Joan Saura i sobretot al seu segon al Departament d’Interior, el manipulador Joan Boada.

.
Boada un difamador, llavors portaveu parlamentari d’Iniciativa, el vaig patir, quan per raons electoralistes, em calumniava al Parlament de Catalunya, posant-me sense cap mena de proves a un suposat sac de corrupció de CiU, quan jo vaig proposar el MCAT, la plataforma que donava suport personal al candidat Artur Mas. Cap prova i uns “Dossiers i Estudis” meus sobre Turisme fets a Londres molt bons, que increïblement els Convergents no em van deixar editar per acabar la polèmica. (El copyright ja era del Departament. No cal ni dir que el món està ple de desagraïts).

.
Dit això: trobo injusta la crítica que se li fa al Conseller Joan Saura per haver anat a la manifestació de Barcelona sobre Gaza.

.
El primer sorprès de tanta merda fonamentalista com va aparèixer a la manifestació, segur que va ésser ell. La manifestació va ésser un fiasco per la democràcia, els drets humans, la pau i allò que la tradició catalana en diem “la mobilització unitària” o sigui transversal. No és pot anar a cap manifestació amb cap fonamentalista o proto-fonamentalista islàmic instal·lat a Catalunya.
El Conseller Saura va ésser simplement un ingenu, però va tenir la dignitat moral que molts polítics catalans sobre el tema de Gaza no tenen.

.
Avui al Parlament de Catalunya li han donat la mateixa medicina que els d’Iniciativa donen quan calumnien als altres, simplement per desgastar. Però com a ciutadà de Catalunya celebro que un dirigent del Govern s’hagi mullat públicament per la pau, denunciant l’agressió israelita.

.
Entre tanta merda, tanta hipocresia i tant fariseisme, avui el meu Parlament, el Parlament de Catalunya, no s’ha definit sobre la matança de Gaza i això és trist.

...

De fet avui un President dels Estats Units és un President global. Ens efecte directament o indirectament la seva elecció, però ens efecte. L’elecció Barack Obama doncs, ens efectarà, això ja ho sap o intueix tothom.

.
Sembla que tot serà diferent a partir d’ara. El que a mi em fascina es com el missatge i l’elecció d’Obama ha creat unes enormes expectatives de forma transversal i universalitzada. El gruix del contingut del missatge ha estat determinant, però sobretot ho ha estat el mestratge de com utilitzar les tècniques de comunicació. En la presidència d’Obama hi ha matèria prima i recursos humans de primera qualitat, hi ha propostes autèntiques i d’ampli gruix moral i social, però també hi ha un màrqueting polític d’una qualitat espaterrant.

.
Crear il·lusió no està directament relacionat amb un lloc de gran poder i un país geogràficament gran. Es pot crear il·lusió també en espais i comandaments reduïts: Com potser que els nostres polítics no creïn il·lusió?

.
El fenomen Obama també és un mirall que ens posa al descobert de com van les coses a Europa entre la classe política.

...

És un alleujament veure ciutadans israelites denunciant el seu propi govern per la massacre i càstig contant a la població palestina. Son israelites que tenen tota la meva admiració i fan que sàpiga diferenciar entre els genocides i la bona gent.

.
Això també passa a Catalunya : hi ha ciutadans - i entre ells aquesta espècie tan singular que són els tertulians de tele o de radio-, que estant amb els genocides o estant amb la bona gent.

.
Un genocida es igual, tan si és israelita, com palestí, com català o com espanyol. Un genocida és un genocida.

.
Avui tenim a la palestra personatges com Pilar Rahola que des de la televisió pública és posa en línia dels genocides israelians. És la seva opinió i el seu pecat, però es que va més lluny, ens vol fer creure que porta la raó moral, messiànica, de poder castigar tot un poble. I als israelites que estant contra l’agressió brutal del seu exercit i als catalans que no acceptem l’agressió genocida ens tracte de feixistes.

.
Els únics feixistes són aquella que fan de genocides i tots aquells que li donen cobertura intel·lectual. Però que quedi clar: a més, a Catalunya també ho són aquells que amenacen a Pilar Rahola i a d’altres, per la seva opinió, encara que sigui indecent.

.
El Col·legi de Periodistes, en un comunicat, ha defensat el dret d’opinió de tothom, i evidentment de Pilar Rahola, i fa una denuncia dels que amenacen. Hi estic totalment d’acord: ningú es pot sentir amenaçat, ni la senyora Rahola, ni ningú.

.
Però només una cosa: el Col·legi de Periodistes quan periodistes en exercici pels nostres articles hem estat amenaçats de paraula, o per escrit, -a nosaltres i a la família-, perquè hem denunciat corrupcions urbanístiques als Pirineus, o màfies de prostitució lligades a polítics a Aran, o corrupcions polítiques amb molts diners entre mig, com també a la Val d’Aran, el Col·legi ha callat d’una manera vergonyant. Ara sí, i llavors no?. Que passa hi ha periodistes de primera i de segona?. Aquests del Col·legi, que també s’ho facin mirar.

...

Al final la premsa més complicada és la que fem per a Secundària. El Suplement “Goodbye Institut” de LO CAMPUS acaba sent un autèntic pal. Sobretot perquè el públic objectiu passa de tot, el professorat dels centres pontifiquen de tot, els reclutadors universitaris no en tenen ni la mínima idea de com fer la cosa que no sigui complir una quota funcionarial i els pares i mares o passen també o s’autoafirmen per resoldre qüestions pròpies no resoltes a casa.

.
Treballem sobre un Suplement de drogues i aquí ningú sap com fer prevenció i escriure sobre prevenció del cànem, el haixix, la xocolata, el porro, la marihuana, la maria o sigui que tot plegat és el mateix o sigui el cànnabis.

.
Que els hi diem: “ No siguis idiota i no toquis les drogues” o “Fes el que vulguis però sàpigues que acabaràs fet una merda”. Paternalistes, provocadors o què?.

.
I tot això en aranès per l'altre Suplement: ER ESTUDIANT, com és deu escriure?. Curiós País, Aran, que no té vocabulari de mar ni de drogues, com si alguns no anessin fins a les celles.

...

Que l’actual eurodiputat Ignasi Guardans l’hagin enviat a galeres i el descavalquin com a cap de llista de CiU a les properes eleccions europees no deixa d’ésser una satisfacció pel nacionalisme català; que Ramon Tremosa el substitueixi és tota una esperança i una autèntica declaració de principis.

.
S’ha anat d’un cantó a un altre: d’un autonomista de mentalitat dretana (Guardans) a un independentista de mentalitat d’esquerres (Tremosa). D’un membre de partit a un independent. De un tecnòcrata que creu que un cop passats els Pirineus s’ha acabat la reivindicació catalana a un economista capaç de fer política europea amb continguts catalanistes. D’un disciplinat defensor de l’actual Estatut a un que va fer campanya en contra des d’un plataforma denominada “Economistes pel no”.

.
Tot molt bé i dit d’estómac penso ja era hora que s’hagin carregat aquell impresentable.
Però de cervell s’ha de dir que la Convergència oficial no sap on va. I a nivell d’imatge, la substitució s’ha comunicat amb els peus. Pitjor no és podia fer.

.
S’han constatat tres coses i s’han obert tres portes:

.
La primera és que s’ha demostrat el caciquisme intern de Convergència i com un Secretari General fa i desfà. Encara que ara faran el teatre de les aclamacions per unanimitat a la búlgara en diferents organismes del partit. Guardans no pot dir res, perquè a dit el varen posar i a dit se l’han carregat. Ara s’obre la porta de la batalla de la democratització de la confecció de les llistes electorals. Batalla que amb Pujol era del tot necessària i que amb Mas també ho és. L’actual Mas encara no ha democratitzat les llistes electorals.

.
La segona és que s’han de revaloritzar les eleccions europees en el nacionalisme català. És posa un independent per potenciar la història de la Casa Gran a les europees, perquè en realitat al Parlament Europeu no se li dona cap valor. La part bona, és que ara s’obre la porta a fer independentisme a Europa i precisament es podrà fer des de l’esquerda de la poca valoració de la direcció Convergent a les europees i segur que Tremosa ho pot fer bé.

.
I la tercera qüestió és que s’ha obert la porta a que defensar un candidat independent del nacionalisme català que sigui el futur candidat a la Presidència de la Generalitat ja no serà tabú, sinó tot el contrari. Si és pot defensar un independent per Europa amb el partit al darrera, també per eficàcia i per aglutinar més gent, ja ha arribat l’hora de propiciar aquesta mena de candidatura independent amb el partit al darrera pel Parlament de Catalunya i per a la Presidència. Artur Mas podria seguir sent un bon Secretari General però el nacionalisme català necessita un altra mena de candidat i si és independent millor. Per aquesta mena de càrrec caldria evidentment un candidat amb una més amplia i popular projecció pública que la d’un professor com Tremosa. Necessitem la projecció popular d’un “Avi”, d’un Macià del segle XXI.
Mas ha obert la porta a aquesta nova fórmula. Potser ell ni ho sap, però ha tallat el meló.

...

He fruit veien per la televisió la pel·lícula “Le promeneur du Champ de Mars” de Robert Guédiguian. La pel·lícula narra la historia del final d’un mandat i el final d’una vida, la de la de François Mitterrand (1916-1996), president de la República francesa entre 1981 i 1995.

.
Michel Bouquet recrea un excel·lent paper fent de Mitterrand. La pel·lícula és una adaptació lliure de la polèmica novel·la "Dernier Mitterrand" de l’escriptor Georges-Marc Benamou.

.
Mitterrand sempre m’ha interessat molt. Des del començament vaig seguir amb passió com va contribuir a reconstruir el socialisme francès, com va reconstruir el discurs polític l’any 1969 i com amb Alain Savary va unir la Section Française de l'Internationale Ouvrière amb diverses agrupacions i clubs socialistes. Joan Cornudella em guiava a seguir tota aquesta transformació. Una autèntica contradicció, encara que apassionant, perquè el centralisme de Mitterrand era un fet. Tots plegats potser en el fons érem més rocardiants o sigui de Michel Rocard del Parti socialiste unifié. I tot això en plena clandestinitat i tocant-nos la moral els nens i les nenes del PSAN que ens alliçonaven constantment sobre continguts socials. Ara tots ells jubilats de discurs, encara que segueixen alliçonant.

...

................................


...