No em puc extreure de l’estupor que tinc de com s’ha tractat la qüestió de l’autodeterminació i la independència de Catalunya en el debat del Parlament de Catalunya.

Millor seria que ERC no embrutes més l’opció independentista i CDC deixes de fes piruetes desconcertants entorn el sobiranisme.

Els independentistes catalans no ens mereixem aquests capitans de vol gallinaci i aquests sobiranistes tactistes de despatx.

Que us bombin a tots!!!.


...

Fent el seguiment de la sessió d’ahir de la "Comissió d’Afers Institucionals" del Parlament de Catalunya que tractava l’anomenat “afer Llena”, és a dir els negocis particulars del Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena i el desenvolupament urbanístic a les Valls d'Àneu; qualsevol aranès ha de quedar sorprès i emprenyat de com actua el parlamentari Francesc X. (Paco) Boya.

Ahir anava de portantveu del PSC substituint al diputat Iceta en el debat. I per defensar Llena i les seves actuacions privades en urbanisme, va disparar sobre com és desenvolupa les coses a Aran.(La qüestió de Ruda al Naut Aran, en va ésser el tema estrella, silenciant evidentment l’actitud galdosa dels socialistes aranesos en aquest tema).

Caldria explicar al detall la vida del Paco a Barcelona, perquè serà legal tot el que fa política i privadament; però ètica, estètica i sobretot de defensa dels interessos d’Aran com a País, és del tot discutible. Si fos un particular no ens hi hauríem de ficar, però quan un és postula a Síndic d’Aran no hi poden quedar racons grisos.

A Aran hi ha un desconeixem total del que passa al Parlament de Catalunya i potser el parlamentari Boya en deu tenir alguna responsabilitat o no. Vés a saber si la nuvolosa informativa sobre el Parlament que tenim, és causa dels “agitadors a sou i conspiracions mediàtiques” com frueixen dir.

...

Els pits de la Pataky

Tothom sap que estem en campanya electoral encoberta i just en aquest moment, és quan el “travestisme” i el fer de “trilero” és el joc que més és porta.

Als Convergents d’aquest País, els moviments camaleònics de l’oposició els hi preocupa. “- I si contractem un “agitador professional a sou” que els hi doni canya?”. Preguntava un espavilat militant. “-Això -deia un altre-, que els deixi en evidència per davant com la Pataky, quan ells ensenyen el darrera”.

I és que els nacionalistes aranesos se’l ha d’entendre: estant afectats perquè han vist com la musa dels Convergents catalans havia quedat amb els pits enlaire. A hores d’ara quasi no caldria explicar de que parlo, perquè tothom ja sap, que mentre l’actriu Elsa Pataki feia una sessió de fotografies per la revista “Elle” amb top less vist per darrera, la revista “Interviu” ha fotografiat d’amagat la sessió per davant, mostrant la noia amb tot posat milimètricament al seu lloc.

Pataky va participar en la campanya d'Artur Mas de les eleccions catalanes del novembre del 2003, donant suport a un acte convergent a favor del cinema català i del doblatge en llengua catalana, i és va fotografiar al costat de Mas. Així va entrar al grup de “Muses de CiU” , que va començar a la prehistòria amb Núria Feliu, per acabar amb Maria de la Pau Janer. I la nostra musa aranesa?.


...

L’afer Llena comença a ésser la punta de l’iceberg d’una manera d’actuar dels socialistes catalans als Pirineus.

Segurament tot és legal, però estan a la línia justa de la il·legalitat, però segur el que és, és una manera de fer, ètica i estèticament reprovable. No és pot anar de campions de la puresa de la delimitació dels afers públics i les qüestions privades, i acabar fent “pelotazos” familiars. Un “pelotazo” ben fet, no és il·legal, però és fer un bon negoci aprofitant circumstancies de privilegi en els llocs que ocupen i amb la informació que tenen. Per la ciutadania és escandalós que el polític és lucri d’aquesta manera.

Si el que fou cap de llista socialista al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida, aprofita tota una renovació econòmica i social de la zona on havia estat alcalde i regidor per fer un bon negoci familiar, tot l’equip de parlamentaris pot acabar estant sota sospita, almenys d’imatge i credibilitat.

A Aran hauríem d’estar atents dels inversionistes socialistes amb càrrecs públics, i en concret a Les.


...

Sempre és gratificant que més de 20.000 persones és manifestessin a Besièrs el 17 de març, per la llengua i la cultura occitana. Fou un gran èxit, segur!. I cal felicitar-nos-en.

Però desprès de la manifestació i de les celebracions, l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) i la resta d’organitzadors, haurien de fer una profunda reflexió de com s’han i és relacionen amb l’Executiu de l’administració nacional aranesa o sigui el Conselh Generau d'Aran.

Tots sabem com han anat les coses -públicament i entre bastidors- i no cal fer-ne safareig, però sobretot el President de l’IEO, David Grosclaude, hauria de pensar-hi més que ningú, i teixir el que no s’ha teixit.

...

Worldwide reading in memoriam of Anna Politkovskaia

Llegir Politkòvskaia per homenatjar-la

Avui es fa, simultàniament a moltes ciutats de tot el món, una lectura de textos escrits per Anna Politkòvskaia per homenatjar la periodista russa assassinada l’octubre de l’any passat a Moscou. Politkòvskaia va denunciar els abusos de les autoritats russes a Txetxènia. La Fundació Peter Weiss de Berlín és la impulsora d’aquesta iniciativa, que també es durà a terme a Barcelona i a València.

A Barcelona a més, és fa coincidir amb un homenatge a la poeta i traductora Yael Langella, qui va mantenir una relació intensa amb Politkòvskaia, preparant traduccions catalanes dels seus texts.

Recordem l’esperit lluitador de Anna Politkovskaia amb el petit poema “Divisa” de Joan Salvat-Papasseit, de l’obra “La gesta dels estels”.

Fem l'escamot del qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers.

...

El proper mes de Maig al King’s College de Londres hi ha programats dos dies de sessions acadèmiques sobre “New Perspectives on the Spanish transition to Democracy”. Pretén ésser una aproximació a la transició democràtica de l’Estat espanyol sortint del franquisme, vist des de noves perspectives. Com tota sessió acadèmica és possible participar-hi amb algun paper o ponència, m’hagués agradat anar-hi, però la proximitat del dia de les eleccions al Conselh Generau d'Aran m’ha frenat. Estar a Londres 7 dies abans de la contesa electoral em semblava fort, perquè ni 48 hores és poden perdre quan cal defensar amb les dents el reforçament d’un projecte nacional i social de País.

Però malgrat tot, he fet alguns deures i vaig preparar un “abstract”, un resum, però no el vaig enviar, però el vull posar a la consideració del lector perquè és la base de tot un escrit més llarg que m’agradaria fer-ne una conferència acadèmica. L’escriure aquest Bloc em possibilita rebre molts e-mails de lectors i no estaria malament coneixen comentaris sobre el petit text per enriquir la reflexió històrica i política.


Abstract
Dinamitzadors del model de procés unitari de la oposició antifranquista de Catalunya. (De la pretransició a la transició democràtica).

L’objectiu del paper és analitzar com els comunistes catalans del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) varen participar en la lluita unitària catalana de la mà dels independentistes catalans del “Front nacional de Catalunya” (FNC). Superant l’anticomunisme dels socialistes de tradició del POUM, dels anarquistes i dels democratacristians antifranquistes. A més superant els primers organismes unitaris catalans antifranquistes i també anticomunistes, com el “Consell Nacional Català” (1953) i el “Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (Comitè Claudi Ametlla)” (1958).

Lluny de la idealització de la historiografia oficial : de la mà dels independentistes el PSUC va poder participar en la construcció de la lluita unitària catalana i a més liderar-la.

Posteriorment en la etapa final de la pretransició el PSUC va canviar “d’avalador” i “company de viatge” per pactar directament amb el sector polític i social liderat per Jordi Pujol, obrin la porta a la liquidació del “model unitari de Catalunya”.

El paper està entre l’anàlisi històrica, l’anàlisi política i el testimoniatge.

És reflexiona sobre el model singular de la lluita unitària antifranquista a Catalunya. Delimitant una etapa de “pretransició” (1968-1975). I una primera etapa de la “transició”, que arriba a les primeres eleccions estatals.

Hi ha un recorregut històric dels diversos organismes unitaris antifranquistes de la “pretransició”: la “Taula Rodona” (1966), la “Comissió d’Amnistia” (1968), la “Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i “l’Assemblea de Catalunya” (1971). De la primera etapa de la transició s’analitza el “Consell de Forces Polítiques de Catalunya” (1975) i “l’Assemblea de Parlamentaris” (1977).
Joan-Ramon Colomines-Companys ©


...

Una nova manera de generar informació electoral per part del socialistes aranesos és utilitzar noves vies periodístiques que s’escapen dels periodistes de proximitat. Des del Parlament de Catalunya o des del PSC generen la noticia i la difonen. Per això surten declaracions del candidat Boya fora de la pàgina dedicada a Aran (el dia que toca com avui a “La Manyana”), i “el” o “la” periodista que treballa a la Val d’Aran se n’assabenta com nosaltres, quan llegeixi el seu propi diari. Una sibil·lina tàctica, sinó fos que mina el que transversalment tots intentem fer, que la premsa aranesa -en conjunt i en la pluralitat- sigui potent. Però cadascú ho fa com vol i com pot, per tant aquest és el seu problema.

Una altra cosa és el contingut del que diuen: ara ens proposen una “Agència Aranesa de Turisme” en la que “...s’hi doni una participació activa dels professionals en la promoció del sector...”. Una altra volada de coloms i una altra acció desinformadora de quina és la realitat del sector turístic organitzat a la Val d’Aran.

Perquè “l’Agència” ja la tenim és “Turisme Val d’Aran”. Podrà agradar o no la seva tasca, podrà agradar o no qui la dirigeix, però l’organisme ja el tenim i és denomina “TORISME VAL D’ARAN”, que és un organisme tècnic de promoció turística per Aran, format pel Conselh Generau d’Aran i el sector privat turístic aranès .

A més, en el seu quadre de direcció hi ha implicats tota mena de professionals privats començant per una Vice-presidència portada pel President del Gremi d’hostaleria de la Val d’Aran, que a la vegada és President de la Federació d’hostaleria de Lleida i a la vegada forma part la Cambra de Comerç. Només poso aquest exemple, per demostrar que el model d’organització turística del Conselh Generau d'Aran ha estat apostar directament per un organisme on el sector privat té veu, gestiona i té un enorme protagonisme. Fins el punt que el Conselh com a Govern, no té Departament de Turisme sinó que en el seu dia va optar per la fórmula mancomunada entre el sector públic i el sector privat en qüestions sobre turisme.

Seguim en la via de les propostes teòriques, fora de la realitat quotidiana aranesa.

...

Ahir a la tarda a Vielha vaig participar en un debat a fons de com funciona el periodisme a la Val d’Aran. Forma part del que he buscat des de fa anys, que és crear premsa aranesa professional i que se la tingui en compte com una de les bases per aprofundir la nostra democràcia.

Tenim un dèficit profund de premsa aranesa feta en profunditat i allunyada de les banalitats d’unes cròniques sense ànima periodística. Perquè en general no és donen les mínimes dades perquè el lector pugui estar ben informat, perquè sàpiga i entengui de que s’està parlant. Falta premsa aranesa pel lector que llegeix. Aquest lector o oient és molt important perquè és la massa crítica que dona vida a la nostra premsa professional.

Per altra banda s’ha de poder introduir l’aranès en tots els mitjans de comunicació d’Aran, siguin del model periodístic que siguin i tinguin el color editorial que vulguin. Els editors i directors han d’entendre aquesta transformació idiomàtica, per petita que sigui, però s’ha d’introduir l’aranès.

I s’ha d’introduir el periodisme de societat. Tot està tan polititzat que la nostra premsa no acull a fons el bategar actual de la nostra societat civil. Hi ha alguna petita accepció sobretot en esports, però en general les coses van per aquí.

...

Com que el lector no és idiota i pot adonar-se de les contradiccions, adjunto el que jo vaig escriure a la publicació “Eth Quinze” , (la versió catalana és la que ara tinc a mà), i també publico la carta enviada per Paco Boya a la citada publicació com a resposta, i que ell ja ha publicat on line o sigui ja és pública.

Com sempre: no contesta el que se li diu o li discuteixes. I pensar que vol ésser Síndic d’Aran!

T’esperàvem Paco
Quan s’ha passat el dia desprestigiant les institucions nacionals araneses al llarg i ample de Catalunya, quan s’ha estat l’inquisidor, que dia rere dia ha posat zitzània, una hi altre vegada, en tots aquells Departaments de la Generalitat que negociaven alguna cosa amb el Conselh Generau d'Aran; quan s’actua d’aquesta manera, poca legitimitat i credibilitat personal queda per recriminar res als altres.

El diputat Paco Boya, hauria de defensar al Síndic d’Aran amb tota la força a Catalunya, quan a qui s’insulta i és menysprea és la màxima autoritat institucional del nostre País. A un no li pot agradar el Síndic Barrera i discrepar políticament amb ell -és legítim i de vegades fins hi tot saludable-, però ningú pot acceptar que des del Parlament de Catalunya és pugui dir per part d’un Conseller, que un President de govern aranès no pot parlar o negociar amb qui vulgui, defensant els interessos de tots nosaltres. Això no és un insult , és una perversa visió política.

La lleialtat institucional també passa que un diputat aranès del Parlament de Catalunya és posi a disposició del Síndic amb total generositat quan passen incidents com els del Túnel de Vielha. Amb una setmana sencera: de la caiguda a l’obertura del Túnel, ningú ha vist al diputat pels locals del Conselh, ni una trucada, ni assistir a actes informatius. Totalment desaparegut. Llàstima, m’hagués agradat saludar-lo.
JR Colomines-Companys

----------------------------------------

Jo i èra ...
"Er aute dia, cinicament, se me demanaue, d’aguesta columna ençà, a on èra, damb era frase “ te i demorauem Paco”. Era respòsta qu’ei simpla: jo i èra...!. Eth dimenge dia 11 de herèuer, tàs 18.00 ores, èra ath pè der esbauçament tà manifestar-li eth mèn supòrt ath conselhèr Vidal, que se trapaue ath capdauant der operatiu. Certament, non podia aufrir-me ath Síndic d’Aran, atau e coma m’acuse eth sòn intermediari, senzilhament, pr’amor que non i ère. Siguí a compdar d’alavetz ath costat der alcalde de Vielha enquia es dues deth maitin, ora ena qu’acabèc era amassada de coordinacion e era darrèra visita ar accident.

Un auta causa ei confóner as ciutadans en tot sajar de balhar eth tòrt dera incompeténcia pròpria as adversaris politics, e alimentar eth penós espectacle d’un govèrn que pague “agitadors professionaus dera politica” tà hèr eth trabalh lord d’èster oposicion dera oposicion.

Certament a jo m’auesse agradat èster convocat a ua amassada en Plen deth Conselh Generau, qu’ei a qui pertocaue èster informat e manifestar-se sus aguest ahèr, e non pas convocat a un mitin politic. M’aurie agradat saber d’ua trucada ar alcalde de Vielha, a despiet de non èster deth madeish color politic que mane en Conselh. M’agradarie auer un govèrn que, en lòc de provocar batalhes estèrils damb es administracions, procurèsse hèr foncionar correctament es servicis que depenen des sues competéncies. E entà acabar, m’agradarie víuer en un país a on es cargues de confidança, en lòc de crispar ara societat, héssen era faena tara que son pagadi, en tot respectar as persones trigades democraticament en representacion d’aguesta societat. Se vòlen dedicar-se ara confrontacion politica que se presenten as eleccions, eth dia 27 de mai an era oportunitat."
Paco Boya

...

100 dies
del govern de Montilla
El món gris i mediocre d’un funcionariat socialista de partit durant 100 dies ha governat Catalunya i ho ha fet com no ho podia fer d’altra manera, practicant la gestió de vol gallinaci amb components de nacionalisme espanyol soft and light.

Recordo veure al President Montilla en una nova escola de Vielha rodejat d’un ambient de la més pura llagoteria i escenografia franquista, com quan els anys 60 els nens asseguts a terra movien banderetes espanyoles, en una recordada visita de Manuel Fraga a la capital d’Aran; i llavors vaig preguntar-me com un personatge així havia pogut arribar a President de la tant mitificada Generalitat de Catalunya. Doncs hi ha arribat, i el problema no és Montilla i els partits escolanets del Tripartit, el problema són els altres. Els meus. Els meus de Catalunya.

Perquè també han passat 100 dies d’oposició del nacionalisme català i certament encara hi ha algun perdona vides que és creu que és pot trempar amb una escombra, i sembla que no. Com el nacionalisme català de govern no realitzi una profunda revolució interna i sigui motor d’entusiasme nacional de creació i productivitat o el montillisme durarà temps.


...

Mentre un refredat m’està deixant fora de joc, segueixo treballant amb allò que se’n diu “descolonitzar” la història occitana. Els nostres estimats francesos i espanyols fan una interpretació de la història que moltes vegades fa invisible la nació occitana, o a la manera de dir-ho ara dels “antisistema”de l’IEO: “l’espai occità”. (Per cert, una degradació terminològica de la denominació de “nació occitana”, que fa visible el triomf de la “colonització” fins i tot en les denominacions). El meu treball és acadèmic, però això no vol dir que sigui insensible al que passa a l’arena política.

I és que a través de l’historia sempre s’ha fet política. Ara en plena presidència alemanya de la Unió Europea és vol propiciar que els estudiants de la Unió Europea tinguin un mateix text d’història europea. O sigui un llibre comú pels 27 Estats membres. Ja existeix una experiència, que ha començat enguany, en la que estudiants de secundària de l’Estats francès i d’alguns Landers alemanys estudien amb un llibre comú la història d’Europa. La idea sembla interessant, sinó fos que per les “nacions sense estat” d’Europa, aquestes histories oficials o directament les fan invisibles o tergiversen la realitat plurinacional dels Estats. O sigui un desastre.

Jo no crec que cap Estat, cap Govern, ni cap Unió d’Estats, pugui potenciar una “història oficial”, perquè la història és plural tant en la metodologia d’anàlisi, com en els continguts. Només els Estats dictatorials decreten “història oficial”.

El mateix penso per Aran. Un Govern no pot potenciar una història oficial, en tot cas ha de posar els mecanismes perquè la pluralitat acadèmica pugui realitzar recerca històrica i a més aquests, sota la seva responsabilitat, difondre-la. Que no vol dir, no utilitzar mecanismes de comunicació de l’administració, però són els propis autors que han d’assumir els seus textos i no oficialment l’administració.

...

Avui fa un any que vaig començar a treballar al Conselh Generau d’Aran, el Govern aranès…




...

Desconec que li va passar pel cap al meu germà Agustí quan firmava com a Director d’UNESCOCat amb el Director General de Cementiris de Barcelona un conveni de col·laboració per treballar conjuntament en la conservació i difusió del patrimoni funerari. Segurament va pensar, el que qualsevol “Colomines i/o Companys” pensa:

-Cabrons vareu fer desaparèixer la tomba de la nostra mare i ara no ho podreu fer de qualsevol altre ciutadà ni ciutadana !!!.

La història és llarga, però en resum: l’Ajuntament de Barcelona del Tripartit municipal, sé suposa d’esquerres, un bon dia va decidir com posar al dia econòmicament les tombes dels seus cementiris. Varen canviar les regles de cobrament, ho varen publicar al Diari oficial de la província, varen vèncer els terminis sense assabentar-se centenars de famílies afectades, que mai varen rebre ni una sola notificació personalitzada, i llavors varen “netejar” totes les tombes i nínxols que no estaven regularitzades, ajuntant totes les despulles a un fons comú (en diversos llocs).

Encara, ni per la via del Síndic de Greuges, s’ha aconseguit saber on són en realitat les despulles.

Està be que a aquesta colla d’amorals se’ls hi expliqui i se’ls hi faci firmar que “...el patrimoni funerari, que inclou els béns materials com els immaterials, té un valor afegit: que és una eina privilegiada de diàleg interreligiós i intercultural, car totes les tradicionals culturals i religioses atorguen molta importància a la mort i a tot allò que hi està relacionat. Dins del patrimoni cultural cal incloure-hi els cementiris i els monuments funeraris, i també les pràctiques religioses, les tradicions, i les creences relacionades amb la mort i els difunts..”.

A més del desarrelament global que patim, només ens faltava no saber on és enterrada la mare i la resta de família.

...

Mentre segueixo treballant en la meva recerca política i d’història contemporània sobre Occitània, segueixo constatant una actitud d’alguns personatges molt implicats a l’occitanisme que actuen, un i altre cop, com a personatges “antisistema” sense saber aprofitar les esquerdes legals que el sistema francès té i que s’hi pot introduir, a més de reivindicació, una acció política que pot donar resultats positius per a una cultura minoritzada com l’occitana.

Aquesta mateixa mentalitat “antisistema occitanista” és la mateixa que no sap utilitzar els possibles mecanismes de col·laboració amb una administració com l’aranesa, que els podria ajudar a fons. No entendre mai, que a hores d’ara, els organitzadors de la gran manifestació per l’occità convocada a Besièrs, pel dissabte 17 de març d’enguany, no hagin demanat oficialment el recolzament del govern aranès.

...

Aquesta és la cara d’espant de la periodista Mònica Terribes de TV3 quan li varen comunicar que havia d’aplicar obligatòriament el “sistema de quotes” i si sortia el Síndic d’Aran Convergent al seu programa de televisió, havia de sortir en el mateix espai, com fos, el cap de l’oposició socialista a Aran. Tot un atac al periodisme lliure i professional, i tota una falta de respecte al President d’un govern.
Cau part del túnel de Vielha i també cauen les mascares de molta gent.

L’actualitat és la que domina i la caiguda de part del Túnel de Vielha ha fet canviar moltes pàgines programades de quinzenals i mensuals. Jo també he canviat articles ja entregats per opinar sobre el tema “Túnel”, però m’agradaria recuperar-ne un i reproduir-lo a continuació, perquè lliga amb alguna discussió que hem tingut a la xarxa.


Joves a Aran

Quan hi ha les primeres remors d’eleccions, sempre hi ha algú que comença a moure joventut per fer-ne una instrumentalització pura i dura. Per sort, la majoria de la nostra joventut no és idiota i no està disposada a que ningú els instrumentalitzi. I quan dic “ningú” em refereixo tant als partits polítics, com les associacions com qualsevol administració pública.

Això no vol dir que no hi hagi joventut disposada a tenir algun carnet polític. És una postura absolutament legítima i fins hi tot necessària, que pressuposa un compromís. Fins aquí, tot correcte.

La novetat a Aran és la nova modalitat de com ens presenten les incorporacions de la joventut a la dinàmica política. És tracta de fer-nos creure que uns joves de forma independent s’agrupen, reflexionen i és mobilitzen per canviar les majories i les minories de l’arena política aranesa. Tant de bo fos la confluència d’unes necessitats de servei d’uns joves que de forma espontània s’han agrupat!!!. Però no és així. L’agrupació és producte d’un treball polític del dinamitzador de torn, que el que fa és eixamplar la seva militància, tutelant als joves.

El resultat de tot això és presentar -com sempre fan els socialistes d’aquest País- les coses ben travestides, ben camuflades, sempre entrant per la porta del darrera. I l’altre resultat serà una enorme decepció de tots aquells que de bona fe segueixen l’enredada.

JR Colomines-Companys

..............................

L’ensorrament de part del Túnel de Vielha, el quedar-nos sense ADSL, i l’allau de premsa que he hagut d’atendre, fa que no trobi la tranquil·litat per escriure en un diari personal com aquest. Això no vol dir que no m’estigui fent un fart d’escriure. I també de recollir informacions de tot el marru increïble, que tenim entre vestidors.

Passarà als anals de l’estupidesa aquells socialistes aranesos que s’estan mobilitzant per defensar, el que és indefensable, que és voler fer costat i justificar com treballa i opera el “Ministerio de Fomento” de Madrid a Aran.

Els hi acaba de caure una obra en la que treballaven i van de gallets menyspreant les institucions nacionals araneses, acompanyats pels palangueneros de sempre, incapaços de venir a la seu del Govern aranès i oferir-se pel que faci falta. En moments de crisi, surt el millor i el pitjor de la gent, i aquests dies en tenim una bona mostra de com és pot ésser un calçasses políticament o és pot ésser un servidor a la ciutadania.


...

De sempre m’ha preocupat el sectarisme brutal que alguns sectors d’Aran apliquen cada dia. Jo ja hauria de saber que un País de clans dels quals els partits en són unes de les expressions públiques, el sectarisme n’és una expressió normal. Però no m’hi puc acostumar i sobretot no m'hi vull acostumar.

Sembla que cada dia estic més al mig de l’espectre polític, amb talibans per un costat i per l’altre, que m’increpen. Potser l’increpació més original són els silencis i la falta de resposta quan apareixo jo i per exemple: faig una salutació. Això no us creieu que m’ho fan els sectors de talibans/es de l’oposició, també m’ho practiquen el sector de talibans/es dels suposadament “meus”. I dic “sectors” (i hauria d’escriu “sectors minoritaris”), perquè evidentment, tant en uns com en els altres, hi ha bona gent, encara que hi discrepi obertament en tot.

Seguint aquesta línia de pensament de dialogar amb tothom, a mi em sembla del tot natural que quan “els altres” organitzen un acte públic com una conferència per parlar per exemple d’immigració o sobre noves propostes sobre turisme, jo hi pugui anar a escoltar si la temàtica m’interessa.

Coneixent com les gasten per aquestes contrades, vaig fer una enquesta ràpida entre els professionals que em rodegen a la feina, sobre si crearia algun problema que jo anés a escoltar un acte públic dels socialistes aranesos. Resultat: seria vist com una autèntica provocació.

-No potser que penseu això. Jo deia amb incredulitat sorneguera.
-I tant !. No els coneixes. Sentenciava una setciències de la casa.
-El pitjor, (deia un informat de tot) és que desprès ho criticaràs per escrit i això seria massa.

Malgrat tanta prevenció, procés d’intencions a qualsevol moviment meu, i por a que et critiquin etc etc; segueixo creien que seria bo que tothom pogués anar lliurement i tranquil·lament a tot el que s’organitza i valgui la pena anar-hi. I certament el que havien organitzat valia la pena, i encara hagués estat millor si haguessin convidat altres veus i altres maneres d’entendre la seva línia oficial.

Toca anar a un acte de la Manuela de Madre a Vielha avui? Perquè no. I si s’ho prenen malament?. I si el meu comissari polític em posa falta?.

...

Va ésser emocionant apagar algunes llums al Conselh i així participar a l’apagada simbòlica dels “Cinc minuts de descans per a la Terra”. Sol en un despatx a les fosques, no em vaig poder estar de seguir, a temps real per Internet, que feien els altres. Els grans diaris durant el període d’apagada varen posar unes portades per Internet explicant la seva participació a l’esdeveniment. També seguia a la pàgina de la “Red eléctrica “ de l’Estat espanyol la corba del consum elèctric, fins que la pàgina va “caure” pel gran allau de consultes. I així, Webs i Webs que són referent, és varen sumar als “cinc minuts”, que vaig tenir la sensació que passaven ràpidament.

El més emocionant i increïble és sentir-se partícip des d’una Vielha grisa i trista, de tota una moguda mundial. El poder de les iniciatives de les ONGs ecologistes pot ésser enorme i la gran finestra d’Internet és immensa. Poca broma en aquestes dues vessants, perquè en un plis plas qualsevol servidor públic és pot trobar a fora dels circuits de la comunicació i de la sostenibilitat.

En una altra ocasió s’hi haurà d’implicar més gent, només cal proposar-s’ho. Perquè tot és possible: planificant i seduint a la participació.

...

Cinc minuts de descans per a la Terra

L'enorme consum d'electricitat i de combustibles fòssils té per conseqüència l'efecte d'hivernacle, que, alhora, és la causa del primer escalfament del planeta atribuïble directament a l'acció humana. Per fer prendre consciència del perill d'una pujada accelerada de la temperatura terrestre i del malbaratament d'energia, l'Aliança pel Planeta ha convocat, per a avui al vespre, una acció simbòlica, consistent a apagar llums i desconnectar aparells elèctrics entre les 19.55 i les 20.00.

L'acció es fa a la vigília de la presentació, a París, de les conclusions del quart estudi del Grup d’Experts Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, impulsat per l'ONU.

.

.

Com a Catalunya, també a Aran seria interessant seguir la simbòlica iniciativa, perquè no hi ha dubte que el canvi climàtic ens afecta a la nostra vida diària i la falta de neu, a la nostra economia turística.

...

Com a qualsevol defensor de la pau a Euzkadi, com a qualsevol demòcrata, trobo inconcebible que avui el President Ibarretxe hagi d’anar al jutjat per haver-se reunit amb l’esquerra abertzale.

Publicant la fotografia de la trobada: expresso la meva rebel•lia, la meva incomoditat i la meva protesta.



.................................


...

Voldria creurem a Paco Boya, el diputat del PSC i d’Unitat d’Aran, que la nova plataforma de reflexió “ARAN XXI” és un espai lliure i plural de pensament. Ja en una altra ocasió ja vaig expressar l’encert d’haver potenciat aquesta iniciativa perquè la reflexió és bona, vingui d’on vingui.

Que m’agradaria que els de la “meva corda” també fossin capaços de discutir més les coses!. Encara més, el que m’agradaria és que els de “totes les cordes” fóssim capaços de tenir espais comuns de reflexió.

Però d’aquesta nova proposta del socialisme aranès, encara s’ha de veure si realment és una autèntica plataforma de pensament lliure portant la iniciativa la joventut o és una operació d’imatge tutelada, per fer-nos creure, dins de la confrontació política, que existeix un debat potenciat per unes noves generacions araneses que s’incorporen a la vida política.

De moment quasi tot és anònim. Si els que escriuen no poden ni responsabilitzar-se del que diuen, alguna cosa no funciona. I ara, que no em vinguin a dir que a Aran no hi ha llibertat i per això cal camuflar-se. El que pot passar és que algun d’aquests nous participants de la reflexió formen part, com a funcionaris o com a contractats, en alguna administració i no s’atreveixen a sortir a la superfície.

I no ho fan, no perquè algú els hi pugui dir que és incompatible treballar a l’administració i opinar en públic fora de la feina, sinó el que passa és que ells són protagonistes d’alguna responsabilitat a l’administració nacional aranesa i, casualment o no, amb uns resultats deplorables.

O sigui, quan van a treballar són negligents i és fan el pinxo de com laminen l’activitat del polític de torn, i en un altre moment “reflexionen en la plataforma” de com va de malament la cosa, quan ells en són els responsables tècnics. No cal ara anomenar qui i quina fan aquest doble joc, però no costaria res citar-ne un parell de casos emblemàtics.

Diguem-ho clar : l’ésser conseqüent, coherent i donar testimoni val molt més, que una peça escrita de reflexió, que pot acabar sent una autèntica volada de coloms.

...

Falten 119 dies per a les eleccions al Conselh Generau d'Aran. Un temps molt curt, per la gran quantitat de coses que encara s’han de fer. Encara hi ha qui no s’ha carregat les piles i frivolitza la situació. I pitjor encara: hi ha els que no fan i no deixen fer.

Dels contrincants, educadament i amb civilitat, però no se’n pot deixar passar ni una. Qualsevol terrorisme verbal se l’ha de contrarestar d’urgència. I qualsevol carta als reis, s’ha d’aterrar a la realitat i explicar detalladament l’obra de govern a totes les administracions araneses, sobretot de l’administració nacional aranesa.

No siguis burro i et pensis que tot està guanyat i que els altres són un desastre, perquè ens quedarem amb un pam de nas i el projecte de País quedarà trucat.

Si estàs deprimit pren un Prozac, si estàs cremat, amargat, dolgut, cansat deixa treballar als altres. El diàleg amb el ciutadà ha d’ésser positiu, engrescador i carregat de complicitats. Si no fas trempar ni al gat, millor quedat immòbil i no espantis a las clientela.

...

Una revista de "vetes i fils", d’aquestes revistes mensuals a tot color carregades d’anuncis i de distribució gratuïta de la Val d'Aran, em va demanar un article d’opinió personal, com a periodista. Un cop entregat el text, la revista no l’ha volgut publicar perquè era massa compromès políticament i podia posar en perill algun dels seus anunciants.

Estant en el seu dret com empresa privada, però si a Aran un article que potencia la tesi de la necessitat de la participació ciutadana en els afers públics i de que l’administració no ha de deixar de donar feines als bon professionals segons la seva adscripció política; no és pot publicar, alguna cosa en la nostra societat no funciona.

Millor a continuació publicar aquí l’article perquè el lector jutgi. Defensar la transversalitat i la defensa de la participació de tothom, és defensar valors i pràctiques profondament democràtiques. Esperem que les "vetes i fils" és puguin promocionar comercialment a Aran sense sectarisme, perquè el tot Aran pugui dir la seva i una part no en siguem exclosos.

L’article:

Passar joc a tothom

De vegades costa creure que la classe política faci les coses pel bé de tothom, fins i tot hi ha qui creu que la pròpia administració és mira més el seu propi melic, que donar bon servei als ciutadans; és a dir hi ha un recel generalitzat als afers públics. Les enquestes ho deixen ben clar: tant a nivell autonòmic i local català, com estatal espanyol, com autonòmic i local aranès, la ciutadania valoren a la baixa als servidors públics.

A Aran però, tothom hauria de filar més prim i pensar de les dificultats de construir administració nacional i administració local pels recursos limitats que tenim. I també el nostre ciutadà hauria de pensar en participar més, en el projecte comú aranès. Perquè a més de les legitimes i diferents maneres de pensar políticament, que té la seva traducció en partits i grups de pressió, hi ha unes qüestions que podríem dir de País, que de forma comuna ens hauríem d’esforçar de potenciar sense sectarisme.

Jo ho resumeixo amb la idea : “passar joc a tothom”. És necessita potenciar un ampli diàleg entre tothom per configurar les grans línies de País. La participació ciutadana és essencial, i a més d’exercir democràcia votant quan toca, cal participar en el dia a dia aportant complicitats positives, obertes i plurals per construir projectes, programes i elaborar serveis.

Un bon actiu és la participació ciutadana i també és un bon actiu la participació professional de tots. Uns polítics i uns funcionaris que pensin en clau de País, s’han d’esforçar de potenciar i utilitzar a tots els professionals d’Aran sense cap mena de sectarisme, ni partidisme de cap mena. Només la mala qualitat del treball pot apartat algú, però res més. S’ha d’introduir el concepte d’excel·lència a l’hora de fer les coses i és igual si un pensa blanc o negre, tots els bons professionals d’Aran han de poder posar el seu gra de sorra en les coses de Casa.


...

Aquest és un article dedicat sobretot als catalans, que vaig publicar ahir al suplement “Pirineus” del diari Segre.

Tot plegat forma part del projecte “Ambaixadors d’Aran” que consisteix en explicar la realitat aranesa a la resta de mortals, presentant aquells punts que de forma transversal assumeixen la gran majoria de ciutadans d’Aran.

Pirineus: dos països i quatre nacions

Quan és parla i és potencien les cultures i les identitats pirinenques s’està introduint una redefinició de com aproximar-se als Pirineus. La pròpia serralada, el propi entorn natural té ànima, però a més la seva gent i el seu viure o sigui la seva cultura, no només té ànima sinó que en són l’ànima amb majúscules.

Sempre primer l’individuo, és obvi que l’entorn natural és essencial i que des de la fauna a la flora se l’hi ha de tenir un respecte total, però abans sempre l’individuo, la persona. Perquè als Pirineus no hi ha Robinson Crusoes perduts en màgics paratges, hi ha col·lectivitats humanes d’identitats profundes i aquestes s’han de reconèixer i respectar.

Potenciar la identitat Pirinenca és interessant, però si és fa des de el més pur integrisme antropològic o ecologista o polític, els que vivim a Aran, només podem pensar que només ens faltava això. Ja tenim la creu de viure en la intersecció de quatre nacionalismes: els potents i que s’han dedicat i és dediquen a imposar una única identitat, i m’estic referint al nacionalisme espanyol i al francès. El nacionalisme català: que tant ha ajudat com tant ha tingut incomprensions amb nosaltres. I el nacionalisme aranès, que reivindica i construeix País. Doncs a més de tot això, només cal ara, que potenciem una identitat comuna de Pirineus per seguir tenint dificultats de fer-nos respectar com a territori i com a identitat la Val d’Aran.

En nom de la serralada és diuen moltes bestieses, però sense voler o maliciosament volent, el que algú fa és fer invisible la realitat nacional aranesa, i no entendre que la Val d’Aran, o Aran com ens agrada dir, és un País i no una comarca, no és una comarca catalana.

Als Pirineus hi ha dos Països: Andorra i Aran.; i quatre nacions: la catalana, la basca, l’espanyola i la occitana. Aran doncs, és un País occità diferenciat dins Catalunya. Per això en diem que som un País.

Però voleu dir que des de Catalunya tothom veu aquesta realitat?. I els ciutadans més documentats o fins hi tot els d’idees més avançades, tot hi entendre-ho i respectar-ho, quan parlen o actuen sobre la realitat d’Aran ho fan de forma conseqüent?. Doncs no.

Només cal que agafeu la premsa o una radio o televisió ben nostrada i sempre i sempre, Aran és una comarca catalana. Ni el seu llibre d’estil els salva de donar puntada de peu a tota una realitat i a la seva gent. Recordeu com se senten els catalans quan les televisions i les ràdios nostrades espanyoles és refereixen a Catalunya com a Regió? Doncs a Aran, ens passa el mateix.

Joan-Ramon Colomines-Companys
El Segre
24/01/2007


...

Ja hem pogut escoltar els dos primers Programes Informatius en aranès de les 8 del matí de “Catalunya Informació”, i s’ha de dir ben fort i ben alt : és un bon pas per la normalització de l’aranès.

Ja era hora que la ràdio pública catalana fes aquest pas, encara que la normalitat serà tenir les 24 hores una ràdio pública en aranès.

S’ha guanyat en moltes coses, però encara caldrà fer el salt cap a fer periodisme aranès, que vol dir veure el món des d’Aran i no des de Barcelona traduït a l’aranès. Però estic segur que ja s’hi arribarà.

També caldrà dir en i amb “contingut aranès” les coses i no només en “llengua aranesa” sobretot a l’hora d’utilitzar termes com “nació”, “nacional”, “País”, “comunitat”, “regió”, “territori”, “comarca”, etc.... Perquè quan la locutora diu “a nivell nacional” ens ha volgut dir “a nivell estatal espanyol” i quan diu “local”: Vol dir una població o Aran?. Tot un embolic terminològic, que quan el programa tingui un “llibre d’estil” segur arreglarà.

És agradable sentir una nova veu femenina, que segur s’anirà enfortint quan vagi passant de fer locució estricte a fer periodisme càlid. Això només és qüestió de pràctica.

No sé si del tot queda resolt els idiomes dels talls de veu dels protagonistes de les noticies, el que si que hauria de quedar clar, que per aquest programa, la veu de l’actual Síndic d’Aran, inexcusablement, ha d’ésser en aranès i no s’ha d’aprofitar cap gravació en un altra llengua que és tingui.

S’ha d’esperar més temps per acabar d’analitzar les coses d’aquests nous informatius, però tot sembla que apunta en bona i interessant direcció.

Desprès de l’esforç de la ràdio privada com “Gum fm” de donar informatius en aranès, ara “Catalunya Informació” ens ofereix un nou producte que per la potencia de l’emissora, ben segur poc acabar marcant tendència i estimularà que els seus contrincants radiofònics dissenyin més oferta. Com a oients i ciutadans en sortirem beneficiats.

Bona feina !!!.


...

Tots els que muntem mogudes sabem de les dificultats de les convocatòries a la societat aranesa per anar a actes públics. Però si la convocatòria és fa professionalment : creant imatge, comunicació, propiciant uns treballats ritmes d’informació i és fa una atenció personalitzada, els resultats poden ésser bons, encara que n’ofereixis un acte en format “conferència”, un fotut divendres i el conferenciant sigui un desconegut pel gran públic. La temàtica podia estirar, però està més que demostrat, que si et vols saltar les 40 persones de sempre, cal fer-ho diferent.

Quan en un acte hi ha poquíssims polítics i moltes “senyores-maries-de-Pas-d’Arró” és pot dir que s’ha aconseguit un pas qualitatiu interessant.
346 assistents a Aran en una conferència, és una bona xifra.

A veure si ara, els que tant criticaven (de dins i de fora), ens donen un marge per poder treballar tranquil·lament.





...

Cada dia visc més pressionat per la gran moguda del Conselh Generau d’Aran. Treballar pel País, -i pels catalans que també em llegeixen-, em refereixo treballar per Aran; per a mi depesa una simple feina: és una autentica revolució interna, és tot un neguit i un testimoni.

No és només que em desvetlli la son, ni que estigui en plena disfunció alimentaria, ni que per cada problema sigui un procés de cremor d’estómac, és acompanyar un projecte apassionant de governabilitat i de construcció nacional.

He participat en el començament de tota una campanya “per la prevenció del càncer de mama” a Aran com a Cap de Comunicació. I per a mi ha estat i és, un recorregut més èpic que mai. Perquè és intervenir en una campanya real i professional, pel benestar sanitari de la gent.

En la conferència pública que s’ha muntat avui a la Biblioteca de Vielha, no sé si vindrà gent, però si que sé, que no hi ha racó d’Aran que no sàpiga que existeix un problema anomenat càncer de mama, que hi ha unes possibilitats de prevenció i que hi ha una estructura sanitària pròpia que intervé en el tema.

Les mobilitzacions sanitàries, que són les mes difícils, també són les més gratificants. De les campanyes de salut comunitària a la Generalitat de Catalunya he passat a les del Servei Aranès de la Salut, i se m’ha obert tot un camp que m’agrada perquè crea optimisme i defensa qualitat de vida, sense el mal rotllo del politiqueig.

Espero que l’encertem.


...

....................

A Aran estan canviant moltes coses en temes de premsa escrita, radiofònica i audiovisual. També en ofertes editorials. Però malgrat alguns avenços, si tot continua hiperfinançat pel diner públic, serà molt difícil sobreviure i crear un mercat cultural i de comunicació mínimament viable, on Occitània en conjunt, n’ha d’ésser l’objectiu.

Per que s’entengui amb un exemple: Quan el gran intèrpret de música medieval amb la viola de gamba, Jordi Savall va voler potenciar la seva productora de CDs, estava en contacta amb el Departament de Cultura de la Generalitat (parlo de l’època del President Pujol) i les coses no funcionaven, fins que va descobrir que qui entenia com projectar el seu producte cultural era el Departament de Comerç. A partir d’aquell moment la seva expansió per tot l’Estat francès va ésser una fructífera realitat.

En el productes culturals i de comunicació aranesos passa el mateix. Sinó s’introdueix la lògica comercial i de consum tot restarà en un cul-de-sac. Serà molt enriquidor per alguns, però només seran productes d’autocomplaent-se d’una selecte minoria dins una immensa minoria, encara que sembli contradictori.

Cada vegada que vaig a un acte cultural, organitzat per una administració pública, i veig com és regala tota mena de material editorial i audiovisual als assistents, se’m fa un nus a l’estómac i penso amb les visites dels llibreters, els comercials de la premsa privada i els editors al meu despatx, explicant-me les misèries dels seus negocis.


...

Avui Josep Borrell deixa d’ésser president del Parlament Europeu. Per un acord entre socialistes i populars, cada meitat de l’actual legislatura europea del Parlament havia d’ésser presidida per un dels seus candidats i així s’està complint l’acord.

Borrell sempre ha exercit d’espanyol i a l’Eurocambra ha espanyolejat tant com ha pogut. A Aran també hem patit aquest nacionalisme tant imperial, que el bon senyor va predicant i practicant.

Recordo com va començar el meu distanciament d’acompanyament extern a Unitat d’Aran quan en Paco Boya, llavors candidat a Síndic, és passejava per Vielha donant mans acompanyat pel nacionalista espanyol Josep Borrell. Era massa pel meu cos i contrari al projecte comú d’Aran un País.

No m’estranya que faci uns dies un grup de militants d’Unitat d’Aran-PSC participessin en un viatge col·lectiu de militants del PSC “del món de la muntanya” per donar una salutació a Borrell pel seu comiat a l’Eurocambra, a mi això em sembla bé, almenys els de la mateixa tribu s’han de mimar entre ells. Jo no suporto els cabrons de la pròpia tribu que un dia i un altre t’apunyalen per l’esquena.

És clar que entre ells tampoc és flors i violes, i les batalles i batalletes entre socialistes dels Pirineus caldrà un dia explicar-les amb tot detall, per entendre perquè Unitat d’Aran se l’ha cruspit el PSC, millor dit el PSC(PSC-PSOE).


...

Em fa una gracia enorme veure com encara algú pensa que per disciplina de partit i/o de discurs polític, en unes eleccions electorals locals un ha de fer costat automàticament al candidat oficial del partit.

Tenim una Vielha grisa, sense gas i cultivant una autèntica jungla del compadreo organitzat; com no hi hagi una alternativa engrescadora, nova i carregada de complicitats on el debat, el diàleg, la pluralitat i la professionalitat siguin la base d’un projecte per una Vielha moderna i capital d’un País; sinó passa tot això, que amb el meu vot no hi contin. Ja n’hi ha prou de fantasmades.




...

......................................................................................................................

Malgrat estar localitzable i atendre tot el que calgui de la feina, estic de vacances aquesta setmana i no escriure res en aquest blog, fins el dia 8 de gener.
Quan torni, també serè un any més gran.


...

Acabarem l’any sense resoldre a Aran una discussió ben insòlita, que l’únic que fa és retardar encara més el redreçament cultural i lingüístic de la cultura aranesa i occitana en general.

La cultura catalana s’ha enfortit com la tenim, perquè desprès del grup de creadors hi ha un grup de gestors empresarials i també de comunicació que la rellancen.(I això passa amb la cultura espanyola i la francesa i tantes d’altres cultures viables de nacions sense estat).

La cultura occitana fins que no entengui que un projecte audiovisual, o editorial, s’hi ha de donar una sortida de mercat, tant de màrqueting com de negoci, acabarà morta o serà una cultura de beneficència.

Una cultura només pagada pels diners públics, on tot ho regalen i on és destrueix sistemàticament qualsevol brot privat que vulgui fer dinàmica d’empresa cultural, està destinada al fracàs. L’administració no pot ésser l’assassí de les iniciatives privades.

El-pare-i-la-mare administració ha d’acompanyar, protegir, ajudar, incentivar i pagar si cal, però no pot substituir, ni destruir la iniciativa cultural i de comunicació privades.

Potser ara com mai, treballant a l’administració pública aranesa, m’he sentit enormement còmplice de la iniciativa privada. Potser per això, alguna mentalitat funcionarial malaltissa no em veu dels seus i és cert, en realitat estic a les antípodes. I per molts anys.

Bon 2007 a tothom!!!


...

Avui,dia de Sant Esteve, no és festa a Aran, tota una altra manera d’expressar la seva singularitat.


------------------------------------------------------------------------------------------------

Columna publicada a “Eth Quinze”, desembre 2006.

Hilat d’Accions urgentes

En Aran cor era idea que coma que territoriaument e demograficament hèm petiti, es ahèrs internacionaus non van damb nosati e tanpòc i auem arren a hèr en qüestions coma era defensa mondiau des drets umans. Pensar açò ei ua plan gran error.

Ath delà de que non auriem d'escapar-mos de propiciar ua educacion prohonda as nòsti joeni sus valors de solidaritat e de drets umans; ath delà de qu'auriem d'atíer e afavorir eth nivèu locau de solidaritat e de rigor enes drets civics, sociaus, economics e culturaus des nòsti ciutadans, tanben auriem de contribuïr decididament en totes es activitats pensades entà dar supòrt ad aqueres persones que tot e èster luenh de nosati, se trapen en ua extrèma situacion de risc.
I a fòrça situacions d'injusticia e de flagrant atemptat as drets umans qu'u a responsa activa de milèrs de persones de tot eth mon presionant mejançant cartes, e-mails, faxs, pot capvirar era situacion e forçar a que non se cometen més accions repressiues. Se sap qu'e ra tresau part des casi enes que s'a pressionat, s'a produsit ua melhora des victimes.

Diuèrses ONG, mos avisen d'aguestes situacions de risc e ath delà canalizen es propòstes coma hilats d'accions urgentes. Toti i poderiem contribuïr, ja que coma ditz Amnistia Internacionau, cada cas d'accion urgenta genère un sac de corrèus dificils d'ignorar inclús peth mès distant des govèrns.

J-R Colomines-Companys

------------------------
Xarxa d’Accions Urgents

A Aran corre la idea que com que territorialment i demogràficament som petits, els afers internacionals no van amb nosaltres i tampoc hi tenim res a fer en qüestions com la defensa mundial dels drets humans. Pensar això és una enorme equivocació.

A més de que no ens hauríem d’escapar de propiciar una educació profunda als nostres joves sobre valors de solidaritat i de drets humans; a més que hauríem d’atendre i afavorir el nivell local de solidaritat i de rigor en els drets cívics, socials, econòmics i culturals dels nostres ciutadans; també hauríem de contribuir decididament en tota mena d’activitats pensades per donar suport a aquelles persones llunyanes, que és troben en una extrema situació de risc.

Hi ha moltes situacions d’injustícia i de flagrant atemptat als drets humans que una resposta activa de milers de persones de tot el món pressionant a traves de cartes, e-mails i faxs, pot capgirar la situació i forçar a que no és cometin més accions repressives. Se sap que la tercera part dels casos que s’ha pressionat, se ha produït una millora de les víctimes.

Diverses ONGs ens avisen d’aquestes situacions de risc i a més canalitzen les protestes com a xarxes d’accions urgents. Tots hi podríem contribuir, perquè com diu Amnistia Internacional, cada cas d’acció urgent genera una saca de correus difícil d’ignorar fins hi tot pel més distant dels governs.

JR Colomines-Companys


...

Bones Festes a tothom!!!

...

Encara que sembli mentida és la primera vegada que compro un dècim de la loteria estatal.

No m’agrada jugar-me-la, sinó comprometre'm, planificar i fer una carrera de fons. Sempre, el que no és autèntic, un dia o altre, o sigui el temps, acaba posant les coses a lloc. Arrisco molt, però forma part d’uns objectius.

El somni seria guanyar la loteria i fer un gran diari per tot Occitània (amb tot l’enrenou de dialectes de l’occità), i si fos un pessic, petit, petit : un setmanal per Vielha.
Enyoro profundament fer de periodista d’un diari.
Serà el 76730 el meu número de la sort?.


...

El diputat Boya que vol ésser Síndic d’Aran, continua la seva cursa d’empastifar-ho tot per demostrar respecte a mi, encara no sé que. D’aquesta operació en diu fer anar el “ventilador” o sigui allò que la gent acusa algú quan tira merda a tothom, fa insinuacions i diu mitges veritats, aquest representant polític ja s’ho fa seu, sense cap mena de vergonya, com una pràctica correcta. Realment han perdut definitivament els papers.

Que un candidat a la màxima representació d’Aran, acabi dient en un blog, que no se qui del Conselh Generau d'Aran: “...ha falsificat factures de bars…”, és patètic; a part que és punible fer aquesta mena d’acusacions directes sense donar proves, perquè això no és una opinió.

Però apart de les anècdotes i la qüestió de la “Web institucional del Conselh” que requereix una explicació a fons i que ara no faré, però ho escriuré d’aquí uns dies a fons, perquè a part que jo no hi era al Conselh quan va començar, em repercuteix al dia a dia del meu treball com a Webmaster de la Web; el que voldria comentar són dues qüestions de fons.

Des del primer dia se m’ha interpel·lat que jo havia criticat als convergents aranesos i al propi Síndic, i ara treballo amb ells. És absolutament cert que ho vaig fer, i si cal ho estic fent i ho seguiré fent, en tot allò que jo cregui que és contradiu al projecte del nacionalisme aranès de govern. No em des dic fonamentalment de res: En algunes crítiques em vaig quedar curt, en altres no eren correctes, en altres em faltaven informació.

Sí treballo al Conselh Generau d'Aran és per desenvolupar la meva professió, per tant també per un sou, però a més per defensar un projecte polític. Però això no és una secta i aquí la pluralitat la practiquem dia a dia. El socialistes d’Unitat d’Aran-PSC no ens haurien de donar lliçons desprès d’haver literalment liquidat als nacionalistes del seu partit, destruint tota mena de pluralitat interna.

Però per a mi la qüestió més forta és la carrega de fons, enormement exclouen, de la crítica que sent fa. Quan Boya escriu: “...Totun ja ei sabut qu’er unic objectiu ei provocar. Guanhar un petit protagonisme en tot hèr era ingrata faena der insult e eth mensprètz. Ua faena lorda qu’es politics de CDA non vòlen hèr e donc, l’encomanen a especialistes dera agitacion…”. (El subratllat amb negreta, és meu).

O sigui els polítics són uns, els de la mateixa tribu que ells, i els altres només som subalterns que només estant per servir als altres. No hi ha n’hi un mínim reconeixement que tothom a Aran, té la seva part de participació política, per petita que sigui.

La idea és: Els de casa fan política i els nou vinguts, els de fora, som els que netegem les sabates o portem el té fred als senyors o en el meu cas “l’agitador contractat”. Aquesta actitud racista i excloent és greu, sobretot per aquells que van de progres, d’ètics polítics i suposadament d’esquerres.

Quan em digueu que això no és cert, perquè en les vostres files hi ha algú de fora. Mireu bé el mecanisme, perquè és el mateix que avui dia utilitza el polític francès Jean-Marie Le Pen. Ara aquest partit francès desprès de menysprear els de fora, inclou en la seva publicitat persones de colors, dient: aquests ja són dels nostres, però ningú més. Aquí passa el mateix o ets del vostre clan, subjecte als vostres patrons o ets de fora, un vulgar subaltern.

Tot plegat amb la mateixa línia com la que va dir el vostre militant i candidat Pèir Còts a les jornades de DEPANA, celebrades a Esterri d’Àneu: “... uns professionals que venen de fora a aprofundir encara més les esquerdes socials de la nostra societat i això ho fan per diners, sense interessar-los-hi per a res el territori i desprès encara alguns se’n van....”.

Per a ésser Síndic no val tot, s’han de tenir, almenys, principis i valors democràtics.


...

Deixis d’històries senyor Paco Boya, Secretari General d’Unitat d’Aran-PSC, deixi de fer el ploramiques i la víctima. No creí cortines de fum i doni públicament les xifres dels seus sous i sabrem com l’hi ha anat.

Desprès de publicar, increpar, llençar insidies, una i altra vegada, sobre el que cobrem els altres, el partit que ara parla de “compromís ètic” ha de donar exemple. Simplement doni les xifres i tancarem el tema. Dubto que ho faci, perquè són escandaloses.

Tampoc faci trampa en el tema dels jubilats.
Un jubilat pot fer política tant com vulgui, però ho ha de fer des de la seva experiència i partint de l’edat que té. Vostès ara parlen de cares noves, de renovar la política, de nova sàvia, encara afinen més, parlen de les “noves generacions” que vostès aporten, i tot això ho fan com a eina política per avalar un canvi en la política aranesa.

Nova generació una candidata que acaba de jubilar-se de l’escola?. Serà una gran dama, serà una excel·lent persona, haurà fet i fa una gran feina, però que no faci el ridícul perquè per molt “cuqueta” que sigui, de “nova generació”, res de res. S’ha de saber portar els cabells blancs amb dignitat.

I tercer: No pontifiqui sobre administració pública, de renovar el Conselh Generau d'Aran i a la vegada enganyi al personal en temes d’administració, perquè aquí i a tot el món un “càrrec de confiança” no passa cap prova. Per definició un càrrec de confiança, és això de confiança, d’elecció directa i amb un contracte temporal subjecte als canvis polítics.

Jo que tenia l’esperança que vostè contribuiria a renovar les institucions araneses cap a un sistema complert de democràcia parlamentaria, comença la jugada tergiversant el que és la funció pública. Poca pedagogia farem.

Per acabar, dels punts que públicament és coneixent del document sobre “un compromís ètic en la política” d’Unitat d’Aran-PSC:
tots els punts, tots els 13 punts que proposen, podent ésser assumits en la seva totalitat per qualsevol ciutadà d’Aran, perquè són punts de bones intencions i d’una clara lògica ètica. També el nacionalisme aranès els pot assumir. I també ho pot fer, en la seva totalitat, Convergència Democràtica Aranesa .
Fantàstic!.Us estimem i ens marcarem un bolero al vostre honor!.


...

El silenci dels convergents aranesos, en concret del partit, és increïble.

I els altres, els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC, aquests que ara és qualifiquen “d’aranesista”, cosa obvia perquè no són senegalesos, tornen a llençar missatges que pressuposa tirar merda a l’adversari, sense citar-lo, però creant un ambient de sospita constant.

Absolutament d’acords que els Conselhers declarin patrimoni, poden començar els d’Unitat d’Aran-PSC ha fer-ne ja ara la declaració pública i llavors sabrem els “pelotazos” d’alguns al Baix Aran i a la Val d’Aran que s’estén a l’altra banda de la frontera per Occitània.

A més sabrem d’un cop, la diferència de sou “d’un encarregat de residència” i el sou “d’un diputat”, i fins a quin punt per a uns, la política representa no només un servei, sinó un pujar fàcil i ràpid d’estatus econòmic. (Molts dels silencis,. també de l’oposició, són un canvi de cromos constant entre famílies).

També d’acord, que s’han de renovar càrrecs, però podrien començar ells donant exemple, perquè ells són sempre els mateixos i mateixes que reciclen, un i un altre cop, jubilats cap a la política. A qui volen enganyar?.


...

Aquesta setmana hi ha el tradicional sopar de Nadal dels periodistes i el Conselh Generau d'Aran. Desprès d’uns vuit anys d’exercir periodisme a Aran, -practicant tots els papers de l’auca del periodisme-, és la primera vegada que estic convidat a aquesta modalitat de sopar.

De fet, com a Cap de comunicació del Conselh, m’he autoconvidat i mirant-me al mirall, no m’he pogut estar de preguntar-me amb una certa conya:
-Estic aquest cop convidat?. Segur JR?. País!.



...

Les administracions públiques haurien d’anar molt en compte de fer res de promoció durant les festes nadalenques, que pugui semblar una vulgar instrumentalització del personal.

Ja hi ha prou dies a l’any perquè quatre funcionaris ens empastifin de propaganda sectària les activitats festives. Des del punt de vista de la comunicació és un gran error, que cap professional seriós del ram hauria de fer, per molt que ens ho pintin com una acció que beneficia a tots.

A veure sí de tant abraçar-nos ens acaben ofegant!.

...

Aquest dimecres m’ha passat un fet curiós, petit però un gran pas, per resoldre anormalitats de comunicació a Aran.

Desprès d’uns 960 dies o sigui uns 32 mesos (uns dos anys i mig) d’activitats culturals i cíviques, i d’aquests, uns 300 dies com a Cap de comunicació del Conselh Generau d'Aran, l’únic programa en aranès de la ràdio pública catalana: “Catalunya Ràdio”, és a dir el programa “Meddia Aranés” m’ha tornat a donar la paraula en una entrevista. Això sí, com a President de l’associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa, una ONG privada, i no per la meva feina institucional.

Penjo aquí l’entrevista realitzada per Josep Antoni Bruna, per qui la vulgui sentir:
(Com que no tinc els estris informàtics per treure exclusivament l’entrevista, penjo tot el programa del dia i només recordar que l’entrevista comença al minut 6,35, tot just desprès de les noticies del dia).


Programa: “Meddia Aranés” 06/12/2006

...

Dissabte passat vaig participar a la Jornada ”Cultures i identitats pirinenques” que va organitzar DEPANA dins del seu PirineuForum, a Esterri d’Àneu. Jo hi vaig tenir una petita intervenció de vint minuts, parlant sobre “Identitat i nacionalisme a l'Aran”.

S’ha de tenir molta moral per dedicar tot un dissabte a escoltar i dialogar sobre els Pirineus, sent el dissabte un dia esplèndid per no fer res i estar al llit hores i hores, però la gent de DEPANA i diferents integrants dels GAP, els Grups de l'Alt Pirineu, varen ésser uns bons amfitrions, amb una excel·lent logística de com organitzar les coses i fer-nos discutir.

Jo que havia estat advertit que entrar a “territori DEPANA”, era entrar a “territori Comanxe”, penso que no n’hi per tant, i tot que vaig buscar i buscar, no vaig veure cap “ecologista-menja-conselhs-ni-domadors-d’óssos-menja-nens”, tots semblaven ben normals sense banyes ni cua, encara que hi pogués discrepar olímpicament.

No se que s’esperava de la meva intervenció, però el que no és va produir és cap crítica a l’adversari aranès, perquè com vaig dir: la roba bruta és renta a casa o sigui a Aran i el que vaig intentar fer és “vendre” i fer “màrqueting de País”. Obrir una dinàmica que en dic “Ambaixadors d’Aran”, que m’agradaria potenciar des de l’associacionisme i des de les institucions nacionals araneses.

El meu missatge era doble i crec que ben clar i fàcil : primer “Aran és un País i no una comarca catalana” i l’altre una crida, dient -“catalans militants i progressistes ajudeu-nos a transmetre aquesta idea”.

Per a mi fer xerrades són uns minuts tensos i apassionants que em creen un plaer enorme. És entusiasmador veure aquelles cares de sorpresa, quan en les formes i en el fons, fas una intervenció d’impacte buscant complicitats. Evidentment que tot varia segons el tema i a qui t’adreces, però parlar de “l’orgull d’Aran” m’excita, que voleu que hi faci. De fet el que m’excita, és brodar el procés comunicatiu sobre una temàtica que me la crec.



...

El torpede de Montserrat Tura al projecte d’imatge del Govern Tripartit és de molta alta intensitat. Molt més del que ens pensem i això portarà molta cua, per molt que Carod s’esforci a predicar el que és objectivament impossible, que és donar una imatge sincera d’unitat de les esquerres catalanes, perquè no n’hi ha.

La Consellera ens ha dit que d’un Conseller d’Iniciativa per Catalunya-Verds no ens hem de fiar, ni tampoc de la seva tropa, en la mateixa línia dels “anticomunistes de plantilla” que deien que de les coses de menjar, els secrets i la seguretat no se’ls hi pot ensenyar al defensors dels okupes i els defensors dels “papers per a tots”, perquè simplement no són de fiar els seus lligams, ves a saber amb quina força maligna, estrangera i maçona.

Tant poc de fiar com d’una Consellera socialista que a 24 hores de vendre en públic un projecte polític de coalició, és capaç d’apunyalar-lo per l’esquena. Quina fabulosa classe magistral de barroeria i deslleialtat política ens ha ofert la Honorable senyora!!!.

Fins hi tot, encara que passi en camp contrari, com a professional de comunicació em molesta aquells que destrueixen estratègies de comunicació i màrqueting, aquells que boicotegen des de dins projecte polítics comuns que tenen una traducció en planificacions d’imatge pensades, dissenyades i aplicades mancomunadament per equips. Sempre hi ha algun/a llepaculs, sense cap mena de preparació i escrúpol, que necessita justificar alguna ambició i/o problema personal i és capaç de dinamitar el treball seriós i professional.

I en Mas i centenars de catalans esperant veure passar el cadàver del nou Govern.


...

S’ha de digerir lentament i fer-ne una bona anàlisi sobre la composició del nou Govern del Tripartit a la Generalitat de Catalunya. Encara que no és agradi el Govern Montilla, això no vol dir que no siguem rigorosos amb l’anàlisi i no només acabem fent un menyspreu general, en forma d’estirabot.

Una primera cosa positiva i que els hi donarà estabilitat és haver introduït les cúpules dels partits en el propi govern. És ben conegut fins quin punt els que estan a l’Executiu de qualsevol govern o el seu entorn, són una autèntica dictadura per el seu propi partit.

En algun cas, si hi ha líders forts en el partit, el que pot acabar passant és en un divorci amb els del govern i crear una conflictiva permanent. El cas del President Maragall, és un cas típic de manual.

Els partits polítics són una cosa seriosa i útil arreu del món, per això a Aran també haurien de fer un esforç per organitzar-se millor i potenciar la democràcia participativa de veritat, perquè tothom s’hi senti estimulat i amb ganes de participar. Aquests problemes i mancances les tenen tots els partits aranesos sense excepció.

Seria interessant que els pesos pesants del partit dels nacionalistes aranesos s’incorporessin a les tasques executives del Conselh Generau d'Aran. Seria un pas de gegant per fer una forta embranzida, per renovar energies, per crear noves sinergies i noves il·lusions.


...

La política aranesa està tan subordinada a la catalana, que fa angunia els silencis de tots els partits aranesos desprès de les eleccions.

Tanta prudència per part dels Convergents aranesos és per la influencia dels silencis catalans convergents absolutament acrítics i sense ni gota d’autocrítica; a més d’una mandra i descoordinació perillosa a l’Aran convergent del partit, que s’hauria de corregir urgentment perquè no ajuda en res, en la sòlida imatge de l’obra de govern del Conselh.

Els d’Unitat d’Aran-PSC estan en ple procés de no saber si se la juguen en el lloc de diputat de l’ex-diputat Paco Boya i millor callar. Tenen l’esperança que quan avui se sàpiga el govern de la Generalitat, algú de la llista de la circumscripció de Lleida passi a tenir responsabilitats executives i llavors corrin els llocs de la llista electoral i Boya torni a ésser diputat, cosa que segur que passarà.

El nou President Montilla i el Tripartit han implantat l’omertà, com molt bé diu Joan Oliver, o sigui els silencis de complicitats obligades que els sicilians broden. Els d’Unitat d’Aran-PSC que normalment ho fan en certes activitats municipals durant l’any, ara ho fan en majúscules per tot el territori. Fins hi tot els aduladors malaltissos del Paco s’han pres un respir: la llei del silenci obliga.

La nostra premsa seguirà parlant de flors i violes.


...

Sort: Catalunya i Aran, que ens agafi ben confessats!!!
Sort President Montilla!!! (Desig expressat no només per fair play)....

Les hemeroteques són mortals pels polítics que enganyen.

De tot l’afer Montilla rampant cap al Palau de la Generalitat, només hi ha una cosa que em satisfà: que s’ha demostrat que l’integració i cohesió social a Catalunya s’ha fet molt bé, tant bé que un “José de Andalucia” serà el meu President. I olé!”

Voldria reproduir a continuació un article meu de la campanya electoral del 2003, que pels teje manejes del propi Montilla i el seu aparell de partit, no va sortir al “Periódico de Catalunya” i que precisament defensa que el nacionalisme català és cívic, integrador i garantia de llibertat.



El senyor Montilla: la víctima
El Primer Secretari del PSC(PSC-PSOE) senyor Montilla va publicar en aquest diari un article titulat: “Si, som socialistes i catalanistes”. Sempre és interessant conèixer l’opinió d’una veu autoritzada del socialisme català, sinó fos que una vegada mes fa el ploramiques i es presenta com la víctima d’una suposada discriminació pels seus cognoms i els seus orígens.

És una llàstima que utilitzi aquesta estratègia de tan baix sostre per aconseguir adhesions electorals. Sobretot perquè és del tot fals i profundament ofensiu atribuir al “nacionalisme català de govern” qualsevol actitud discriminatòria a ningú. Senzillament el senyor Montilla tracte al “nacionalisme català de govern” de racista i fatxa, perquè aquests són els qualificatius que li correspondrien a qualsevol postura política que s’atrevís a excloure a qualsevol ciutadà de Catalunya. I vet aquí que el senyor Montilla ofent a centenars i centenars de catalans que fem costat al nacionalisme català, o amb carnet de partit, o com a simpatitzants o com a votants o com a membres de Mobilització Catalanista (MCAT) la xarxa de suport cívic a Artur Mas com a presidenciable.

Miri, una cosa és el joc electoral en l’arena política catalana i una altra és posar zitzània i discòrdia entre la societat civil, amb temes d'identitat com vostè fa.

No senyor Montilla, vostè i el socialisme no es “l’enemic interior” de Catalunya, vostè, només és el rival electoral al qual cal combatre, perquè el senyor Maragall no arribi a la Presidència de la Generalitat. I perquè?. Doncs, perquè -equivocats o no- hi ha molts catalans que creiem que no seria bo que hi arribes, perquè propugna un programa, que des del punt de vista nacional català, ens sembla nociu per país, sobretot pel seu espanyolisme federal. Així de simple, però això no treu que pensem que el senyor Maragall és això: un senyor, i com Raventos i d’altres socialistes, ha fet una contribució positiva a la política del país com a oposició i convé que hi continuïn.

El seu victimisme senyor Montilla, a l’estil d’un Vidal-Quadras qualsevol, no és precisament signe de catalanisme plural, sinó una matussera manera de tensionar l’ambient per consolidar i aconseguir vots.

Vostè, que sap de les interioritats personals del nacionalisme català?. Dels centenars de matrimonis i parelles mixtes –en quan a procedència i cognoms- que fem costat a l’opció del nacionalisme català. Vostè es pensa que perquè es digui Montilla, és menys català que jo que em dic Colomines-Companys?. Vostè és igual o mes català que jo. Hem viscuts molts anys de repressió i d’aprofundiment de la democràcia, perquè els Montilla, els Perez, els Hernandez, els Alonso, els Otero i tants d’altres se sentin catalans sense exclusions.

No faci trampa, l’atac a Maragall i al socialisme del PSC(PSC-PSOE) – i concretem sigles, perquè jo crec que a Catalunya també hi ha una esquerra nacional que no son vostès- és pel seu programa anti-país, sobretot en llengua, en cultura, en mitjans de comunicació i en tot allò que significa reconstrucció nacional catalana. I desprès del seu article, veig que també tenen un discurs pervers de les qüestions de convivència i cohesió nacional dels ciutadans de Catalunya.

Nosaltres som contrincants i en democràcia és lícita aquesta rivalitat, en la que la diferencia és que el maragallisme-montillisme té un discurs i una pràctica que posa l’accent primer en Espanya, mentre que el pujolisme-masisme posa primer Catalunya. Aquesta és la diferencia substancial, que desprès informe tot el programa politico-ideològic i de govern que té cada opció.

Ja sabem que el pim-pam-pum electoral està a tota marxa, però li pregaria que no trafiqui amb les arrels i els sentiments nacionals de la gent; i no s’inventi “catalans bons i catalans dolents”. No és just, ni per vostè, que és un polític amb molta mes categoria.

Agost, 2003
Joan-Ramon Colomines-Companys

...