M’avisen que no m’haig de perdre el programa de TV3 “El favorit”, dedicat a Ermessenda de Carcassona, perquè hi podria haver-hi material pel Portal de Vivéncia Aranesa. He mirat els 58 minuts i 53 segons del programa via internet i l’he trobat d’una gran eficàcia a la divulgació de la història. Algun moment xavacà pels comentaris que pretenien fer gràcia, però molt interessant el conjunt del programa, sobretot nacionalment parlant.

No podré aprofitar res pel Portal “Univèrs Occità de Vivéncia aranesa” , perquè no hi ha un desenvolupament de la qüestió occitana de forma àmplia. Perquè de fet, Ermessenda, la muller del Comte Ramon Borrell de Barcelona, va jugar un paper català de primer ordre a l’època.

El que és interessant són algunes reaccions als programa com ha estat la de l'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, que ha llençat una campanya que diu: “VOTA PER LA FAVORITA!. Perquè les dones fem història, que guanyi l'Ermessenda de Carcassona”.

I ho argumenten:
"El favorit" de TV3: Un concurs on les dones no existim. Has d'escollir entre 13 personatges històrics:12 homes i només 1 dona!!! A QUI VOTARÀS?. L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació fa una crida a la queixa activa.
Vota per l'Ermessenda de Carcassona:
-Per protestar d'una manera activa front al sexisme del programa.
-Perquè les dones fem història.
-Perquè les dones veiem la televisió.
-Perquè les dones participem.
-Perquè les dones existim”.

Queda, per la meva part, recollida la queixa. Però malgrat la veritat de l’Observatori, no seria el meu favorit/a.

-------------------------------------------------------
L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació (ODMC) és un espai creat a finals del 2000 per iniciativa dels Consells Municipals de les Dones de cinc ajuntaments del Baix Llobregat: Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, i Sant Joan Despí.
-------------------------------------------------------

...

Per a lectura:
Article periodístic meu a la web “FUTURCATALÀ” – fòrum nacional català

El pujolisme o com explicar la història del nacionalisme

Per a molts parlar del Pujolisme els hi fa una certa mandra, el curiós és que els que els hi fa mandra, sigui gent de la seva pròpia corda. Però tots plegats ens hi haurem de posar fulles, perquè caldrà analitzar aquest fenomen anomenat Pujolisme, de d’alt a baix. Malgrat que el propi protagonista vagi dient (de vegades sembla amenaçant) que no farà unes memòries, tot i que de sota mà, ha propiciat unes quantes biografies i tesis doctorals, diem-ne oficials, encara que no s’expliciti així. Déu n’hi do la barra d’alguns senyors acadèmics, que van de crítics!!!.

Aquesta anàlisi del Pujolisme haurà d’ésser.... (Per continuar l'article CLICAR)
---------------------------------------------------

...

Acabo de llegir les 232 pàgines dels “Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La meva també és una primera lectura d’urgència i haig de fer-ne una lectura pausada amb llapis i paper, però d’entrada, a la Val d’Aran s’han d’encendre totes les llums d’alarma per com és tracta el tema aranès. Evidentment tal com està en la “primera lectura” és un avenç de la situació actual, però és un avenç enverinat, perquè no és tant el que és diu, com el que no és diu.

No és recull el sentit profund de l’escrit consensuat per totes les institucions araneses, per tots els partits polítics i per les associacions..

Aquí algú esta fent un doble joc, i a Aran és diu una cosa i als despatxos del Parlament de Catalunya una altra. Esperaré a fer-ne una anàlisi detallada.

De moment, podeu entrar a la lectura d’aquest històric text:

“Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. (Clicar- versió en pdf)

...

Viure a l’estranger i exercir d’investigador en politicologia, t’imposa una forta disciplina de seguir puntualment tot el que passa arreu i sobretot al teu país. A mi em convé estar informat de forma detallada, de Catalunya i Aran, del resta de Països Catalans i de la resta d’Occitània, com de tot el que passa a l’Estat espanyol i a l’Estat francès, i això representa seguir innumerables articles de la premsa escrita, rastrejar molta informació on line, sentir gravacions de ràdio de tota mena i procedència i també veure gravacions de programes de televisió, en especial TV3. A més a més, a traves d’aquest blog, com del portal de Vivéncia Aranesa, rebo molts e-mails amb informació molt variada, de gran utilitat.

Això representa quatre hores diaries, per estar al dia. A més sense oblidar el tema britànic, és clar.

Entre els molts programes de televisió que tinc emmagatzemats, acabo de veure el programa “Entre línies” de TV3, dedicat a Pascual Maragall. És titula “Maragall, de prop” ( Emès el dilluns passat, dia 16 de maig). No tinc les dades d’audiència, però segur que ha estat molt seguit i potser qui em llegeix també l’ha vist.

Només hi ha una cosa que vull reflexionar, a part que el President Maragall no diu la veritat en destacar que el programa que esta participant, és un exercici de transparència que el President Pujol no exercia, perquè precisament el presentador, el periodista Ramon Pellicer, destacava al començar, que seguint la línia del programa fet al President Pujol és feia aquest segon, però a part d’aquesta constant guitza a Pujol, que tant agrada al socialistes catalans del PSC, el que vull destacar és que m’agrada que el President Maragall surti reforçat personalment en el reportatge i no quedi con un impresentable.

Tanta maragallada, tanta incontinència i tant li han disparat a boca de canó, criticant-lo i en fotent-se, que semblava que tenien un President talment un xixarel·lo. Doncs, sortosament, no. I encara que discrepi d’ell i que lamento que sigui ell el President, un cop investit, vull que la màxima autoritat del meu País o sigui el President de la Generalitat, tingui categoria, consistència i serietat. Jo sempre he cregut que Maragall era tot un senyor i com a senyor, i no com a Capità Tapioca, se l’ha de criticar. És simplement un sentiment patriòtic, enfocat a les Institucions i als nostres representants. Però també és un respecte a la seva figura humana i política, que tot i discrepar, respecto.

...

Barça!!!
---------------------------------------------------- Poema objecte de Joan Brossa: PAÍS
"País", projecte de 1986 realitzat al 1988. Una pilota de futbol simbolitza el cap i una "peineta" l'adorna. Un país.

...

Al Portal de Vivéncia Aranesa és reprodueix una carta oberta del President de l’Institut d’Estudis Occitans adreçada a Pascual Maragall, que no té pèrdua. Sobretot perquè posa en evidència a David Grosclaude, el propi President de l’Institut, que sempre s’ha apuntat a aventures estranyes com l’Euroregió de Maragall, l’Eurocongrés filo convergent, Polítiques pirinenques a lo Paco Boya (Unitat-PSC) o sigui autoodi identitari, raspallar al Conselh Generau convergent i el resultat lògic de tota aquesta confusió, és la maragallada de l'ingrés a la Francofonia.

Sempre és el mateix resultat, és la desfiguració de la nació occitana. A veure si Grosclaude d’una vegada sap distingir les amistats perilloses de les de militància occitanista.


Letra dubèrta de l’Institut d’Estudis Occitans al President de la Generalitat de Catalonha (Clicar)

...

“Germanes bessones”

Se m’ha trencat el cor amb aquesta pel·lícula . Cada minut que passa, sóc més jueu. No puc entendre l’enorme maldat de l’Holocaust, i tot plegat a dues hores d’avió de casa o sigui a la cantonada d’una suposada civilització madura. La pel·lícula no aporta ni una sola escena de violència física, però la brutal violència era a cada fotograma d’una emocionant història d’amor entre germanes. L’he vista en holandès i alemany amb subtítols en anglès, perquè aquí no és dobla, és subtitula, potser ara l’hauria de veure mirant només les imatges, oblidem-ne de tota la lletra.

...

Ahir des de la LSE britànica, vaig participar a un xat per internet, que a Catalunya lidera el filòsof Josep-Maria Terricabras. El xat anava sobre el nou Estatut de Catalunya. Vaig exercir d’aranès. Insòlit el discurs d’alguns participants, però sobretot la concepció més inquietant, va ésser la de Terricabras dient que els aranesos tenen drets lingüístics i no nacionals. Desprès però, ho matisa i diu “...però el que sigui, si ho volen els aranesos...”. L’altra qüestió insòlita, a hores d’ara, son les persones que creuen que l’Estatut i l’Aran no tenen relació.

Com que respecto molt a Terricabras, seguiré participants als seus xats, que fa cada dues setmanes, però no penso parar fins canviar-li la visió sobre Aran i que entengui que és un País amb una base nacional, la de la nació occitana. D’això se’n diu fer lobbying, però és que cal posar-se a la roda de qualsevol persona amb projecció pública, per anar fent la “taca d’oli” i la pedagogia sobre les aspiracions nacionals dels aranesos. Des de “Vivéncia Aranesa” tenim el “Programa Víctor Balaguer”, que precisament té com a finalitat, difondre la realitat d’Aran a l'exterior. Cal urgentment, que ens posem les “piles”.


...

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.




“Joc” de Teoria dels cossos
Gabriel Ferrater

...

Mentre estic immers en la lectura d’un munt de llibres sobre Occitània (comprats via on line, bàsicament a Catalunya-Nord), estic tornant a la lectura de l’art, que sempre és la benzina que em fa funcionar. He encetat, el que diuen és la biografia oficial de l’escultora anglesa Elisabeth Frink. És un llibre de Stephen Gardiner (Editorial Harper Collins, 1998). De Frink sempre m’havien agradat els seus caps, i els seus ocells misteriosos, encara que el millor bust és el seu propi cap. Observeu-lo en la portada del llibre. És contundent, especial i heterodoxa.

M’hagués agradat saber-ne més i conèixer-la personalment, però ja és morta (1930-1993). Com també d’altres escultors d’aquí, que sempre m’acompanyen com Henry Moore i Barbara Hepworth.

Tot un cap de setmana estrany, en un Londres fastigosament de diumenge, encara que ben amanit, escoltant música de canta-autors catalans, del que en podríem dir dels “últims”, encara que algun fa molt de temps que funcionen i caldria que s’escoltessin més, com Albert Fibla o Mariona Segarra.

Al fons, amb un Tàmesi molt alt d’aigua i amb un vent fred i emprenyador, se “sent” (de sentir i d’escoltar) la consciència i la veu a la premsa, de tota l’ala esquerra del partit laborista passant factura a Blair i demanant-li que plegui. Perquè com deia, l’actriu i diputada socialista Glenda Jackson (Hampstead & Highgate), al seus possibles votants: “...Voteu-me malgrat el líder del meu partit, sigui el senyor Blair. No hi penseu en ell, perquè l’hem de fer fora...”. Algú s’imagina aquesta manera de fer propaganda electoral a Catalunya.




...

...

L’Alcalde de Vielha, en Juanito, és a l’hospital.
Ànims, que la feina ...
... i la cançó esperen!!!


.

És comença a parlar de la Festa d’Aran del 17 de juny.

La de l’any passat, vàrem tenir el privilegi enverinat, que beneits i finançats pel Conselh i l’Ajuntament de Vielha, va aterrar Catalunya Ràdio de Barcelona, muntant paradeta i fent uns programes en directa per a tot Catalunya.

Una operació barroera i colonial, que a qualsevol nacionalista aranès li havia de fer mal.

Nosaltres, els de Vivéncia Aranesa, vàrem reivindicar una “Ràdio Nacional d’Aran” i ho vàrem fer d’una manera simple i senzilla amb una modesta pancarta, davant el grapat d’euros que és varen gastar. A més d’aquesta manera, vàrem aconseguir, que en els propis programes se’n parles de la reivindicació d’una ràdio del País.

L’Ajuntament va posar l’envelat i el Conselh va editar la propaganda repartida a totes les cases. Encara avui no puc saber quan va costar tot això. A part de la moguda de professionals i patums mediàtiques.

Però el que si sé, és que tot el gremi oficial, va fer mans i mànigues perquè des de la societat civil no poguéssim fer actes utilitzant llocs i equipaments públics. Nosaltres no vàrem poder aconseguir la Sala del cinema de Vielha i alguna plaça com la de l’església també de Vielha, estava condicionada a la punyetera Ràdio de Catalunya que volia tenir tots els llocs per si plovia.

Aquest any les coses aniran molt diferent, sobretot des d’associacions culturals com Vivéncia Aranesa.



“Volem ua Ràdio Nacionau d’Aran”
Associacion culturau Vivéncia Aranesa (Clicar)

...

Al final en el “Ethnicity and Nationalism Research Workshop” de la London School of Economics and Political Science (LSE), apareix un tema que m’interessa, en concret el “Nacionalisme i la Cultura Popular”. Ja feia setmanes que em donaven la llauna amb el “Nació i l’Imperi”, precisament el tema estrella de la Conferència anual de la Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) que s’acaba de celebrar, aquí a Londres. (Que per cert, no hi he anat, avorrit del tema i sobretot perquè parlar d’imperialisme i no cobrir l’imperialisme espanyol, per exemple a Llatinoamèrica, és un buit massa gran).

Aquests Workshops d’investigadors són com uns seminaris de discussió, on la base son les presentacions públiques de cada participant. Ara estic sota la batuta de dos pesos pesants dels acadèmics que són estudiosos del nacionalisme: en John Hutchinson i en John Breuilly. En Breuilly és l’últim que ha “entrat” a la meva vida, veurem com ens discutim, de fet li preocupa la “política del nacionalisme” i això a mi també m’interessa, més que tanta “teoria política” i el que jo en dic “novel•la del nacionalisme”, que moltes vegades són autèntiques parides, d’una suposada realitat nacional o de minories -com diuen aquí-, que alguns, per més inri, només coneixen de llibres.

“Nacionalisme i Cultura Popular” que m’ha d’ajudar per acabar de resoldre el que escric sobre la Val d'Aran, en especial “El paisatge i la Memòria”, “El fet dels Pirineus”, “El turisme i la identitat” i sobretot “La música nacional a Aran” amb les cançons tradicionals i la dansa. Una bona aventura intel•lectual per comprendre millor un poble.


Els temes del Workshop, en les deu setmanes de debat, d’aquest últim trimestre acadèmic, són:

ETHNICITY AND NATIONALISM RESEARCH WORKSHOP
Summer Term 2005
NATIONALISM AND POPULAR CULTURE
1. THE PEOPLE AGAINST THE ELITE: ANGLO-SAXONS/NORMANS AND GAULS/FRANKS
2. OUTLAWS AND POPULAR NATIONALISM
3. THE COUNTRYSIDE: FOLK SONG AND DANCE
4. THE CITY: SYMBOLIC TOPOGRAPHIES
5. POPULAR SPORT
6. EXHIBITION
7. NATIONAL IDENTITY AND INTERNATIONAL TOURISM
8. NATIONAL IDENTITY AND FILM
9. EXHIBITING THE NATION
10. BANAL NATIONALISM
--------------------------------------




...

Avui és el Sant del meu Marc.
Són felicitats per a ell i per a tots nosaltres, de tenir-lo a ell.
Com la màgia de la fotografia:






...

Veure NOVETAT SANT JORDI:
IV Premi de Raconte en Occitan Les Talúries 2005
al portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)

...

BON SANT JORDI !!!






L'enamorat li deia
de Joan Salvat-Papasseit



Penyora d'amor, penyora.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
- o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.

No fóra mesquí de res
penyora d'amor, penyora;
- o la flor del cirerer
o el llesamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.






...

¡Oh, Mein Gott!
Així d'expressiu era el diari alemany d'esquerres Die Tageszeitung. En una ...

Article a FUTURCATALÀ
(Llegir-Clica)

CONTRA L’OBLIT

Vull recordar
que no vull oblidar
car vull ser jo mateix
Vull recordar
que vull oblidar
car no vull patir massa

Vull recordar
que no vull oblidar
que vull oblidar
car vull conèixer-me

Car no puc pensar
sense recordar
car no puc voler
sense recordar
car no puc estimar
car no puc esperar
car no puc oblidar
sense recordar

Vull recordar
tot el que hom oblida
car no puc salvar-me
sense recordar
ni salvar els meus fills

Vull recordar
el passat i el futur
i vull recordar
que aviat hauré d’oblidar
i vull recordar
que aviat jo seré oblidat


ERICH FRIED
(Viena, 1921 - Londres, 1988)
Traducció de l'alemany de Marc Granell i Gustau Muñoz

És comença a preparar la Segona Caravana Occitana 2005.
Veure el portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)