Entre la web institucional del Conselh Generau d'Aran i entre el Tour de France a Aran, tinc una bona moguda. Res més, no vull escriure res més, sobre aquest tema, almenys fins el 2012.

Només una coseta als llestos del País o sigui d’Aran.

Des de fa anys la GESTIÓ en política és el més important.

Ni ideologies, ni sectes, ni amiguisme, ni clans, ni dones, ni mares, ni fills, ni filles, ni tietes, ajuden a la causa i a guanyar eleccions: o és gestiona bé o políticament estàs mort.

Entreu i navegueu a la nova Web del Conselh: http://www.aran.org , la única web feta integrament des de dins de l’administració amb la seva gent, sense contractar cap empresa especialitzada externa.

La primera web institucional cooperativa del nostre entorn d’administracions públiques. (Tot just acabem de començar, ara entrarem a primar totes les gestions administratives on line).

Varem dir que el dia 10 de juliol estaria oberta la nova web i així ha estat. Que n’aprenguin!!.


...

Que el Parlament Europeu condemni el franquisme, com ha fet avui, hauria d’ésser una cosa natural i del tot gratificant, perquè condemnar una dictadura, no només té un contingut polític, sinó que també té un contingut moral i ètic profund.

Insòlitament el Partido Popular s’ha oposat a la condemna i encara més, ha aconseguit que no és pugues fer una discussió parlamentaria sobre el tema.

Per a tots aquells que hem estat represaliats pel franquisme, que hem militat en la lluita democràtica és reconfortant la condemna de la dictadura espanyola, com hauria d’ésser-ho per a qualsevol demòcrata, però aquesta votació a la Cambra europea ens posa sobre avís de quan fatxa camuflat tenim entre nosaltres.

Cada vegada que veiem un del PP veiem un partit que no condemna la dictadura de Franco i no cal dir que això és penós.

A la Val d’Aran la fauna pepera té bastanta força, fins i tot n’hi ha camuflats de suposats progressistes: però són peperos a la pràctica.

A més, hi ha qui donant-se-les d’esquerra flirtegen amb els peperos oficials amb tota tranquil·litat. A l’Ajuntament de Vielha capital, els del PP se’ls hi ha encomanat portar la responsabilitat de cultura, tot i que no formen part oficialment del govern municipal.

Quina cultura poden potenciar els que no condemnen una dictadura criminal?
Una cultura sense valors democràtics?
Una cultura colonial a la cultura aranesa?

El pitjor a Aran no són els peperos de carnet, el pitjor és el tuf de la mentalitat pepera que s’estén per amplis sectors de la societat aranesa. Aquells mateixos sectors que quan parlen de la història de com és va fer el Túnel de la Val d’Aran, camuflen que és va construir amb presoners de guerra.

Potser arribarà el dia que caldrà potenciar la memòria històrica i homenatjar als represaliats del franquisme a Aran. Potser hi trobarem sorpreses de quan botxí en exercici encara existeix.


...

.............Uns pins massa sensibles es revinclen
..........deixant sentir com se saben patètics
..........mentre compleixen aquest deure líric
..........d'expressió del vent, que arriba net.
..........Les arrels cruixen sordes, i les branques
..........exulten de dolor, per proclamar
..........que és greu que bufi l'esperit. El vent,
..........quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.



A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS
de Gabriel Ferrater


...

El diputat al Parlament de Catalunya, Paco Boya d’Unitat d’Aran, i/o del PSC i/o de Ciutadans pel Canvi, fa dies que dorm malament i l’endemà disparà en bala contra els seus adversaris amb molt mala folla.

És normal i humà sentir-se trist quan un ha perdut el seu principal avalador i mentor que és Pasqual Maragall, o quan des del Govern socialista de Catalunya li han dit que deixes de fer bullir l’olla creant alarma social sobre sanitat a Aran i que ja n’hi havia prou de crear mal rotllo.

Home, ja s’ho faran els de Convergència Democràtica Aranesa en defensar-se de les acusacions que el diputat els imputa, però seguint la filosofia “Amador-Asensio” i en relació a les acusacions, seria bo conèixer quan cobra cada més el diputat Boya i quan cobrava quan és cuidava del manteniment tècnic o elèctric a la Residència de Les. Simplement un petit quadre comparatiu. Algú me’l pot fer arribar?.

I segona dada que em falta: Algú sap del merder intern que té Unitat d’Aran-PSC entre els seguidors de l’Alcalde de Les, Emilio Medan i els seguidors de Paco Boya, com ho estant canalitzant?. Perquè merder n’hi ha d’haver, perquè en tot el procés Estatutari i en el propi Referèndum les dues faccions discrepaven obertament. Uns pel No i uns pel Sí.

Seguiran amb la política de mà de ferro del tàndem Paco-Rufino o ho resoldran fent un Congrés?

(Pels lectors de fora de la Val d’Aran: Rufino és la mà dreta del Paco i no és militant d’Unitat d’Aran sinó només del PSC, i a la vegada és el Secretari de l’Ajuntament de Les on l’Alcalde és Medan. No em direu sinó és un culebró fantàstic).

S’entén que Boya estigui mal humorat, perquè escopir sobre Medan, que li deu tota la carrera política des de que era un vailet, deu crear remordiments.

Tranquil Paco i riu una mica, que la política és per fer viure millor al ciutadans i no per crear-los-hi mals rotllos!.


...

Aquest matí ha mort una de les grans senyores de la pedagogia catalana: Marta Mata.

Mata va ser fundadora de l’Escola de Mestres Rosa Sensat i va desenvolupar un paper clau en la reconstrucció sota el franquisme del moviment de renovació pedagògica.

Marta Mata ha estat diputada i senadora pel PSC, i tot i les meves discrepàncies polítiques, s’ha de reconèixer el seu enorme paper per l’ensenyament de Catalunya.

Una gran pèrdua que fa més petit el meu País.


...

----------------------------------------------------------------------------------------

Estem en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya, encara que avui el ciutadà de la Val d’Aran potser no ho veu directament.

D’aquí uns dies el diputat d’Unitat d’Aran-PSC ens anirà cantant les excel·lències de que ha fet aquesta legislatura, encara que ens costarà saber si ho ha fet com a PSC, com a Unitat d’Aran com a Ciutadans pel Canvi o com a què, perquè durant una legislatura ha anat canviant de pell com els camaleons, segons el moment, segons la institució que assisteix o segons el mitjà de comunicació que participa.
Desprès ens pontifiquen que el ciutadà avorreix la política!. Feta amb tanta poca elegància i autenticitat, realment, és per avorrir-la!.

A veure si d’una vegada Convergència Democràtica Aranesa entén que no pot deixar de tenir representant al Parlament de Catalunya i sense transvestisme, d’una vegada, construeix una bona candidatura.






...

La política nacionalista aranesa necessita un gir radical.
És del tot necessari un debat profund, obert i profundament lliure amb la participació d’amplis sectors de la nostra ciutadania, tinguin carnet de partit o no el tinguem.

És massa gros el que ha passat en el Referèndum a Aran per xiular, mirar cap una alta banda i continuar en el tràfec del dia a dia.


...

Feia dies que estàvem en campanya electoral, però a partir d’avui, sembla que ja és oficial. Això té avantatges, però també molts inconvenients per treballar tranquils fent obra de govern.

Tots haurem de fer una reflexió profunda dels resultats del referèndum de l’Estatut a Aran i també des de Catalunya s’hauran de posar les piles respecte nosaltres, per la nova situació que hem entrat.

És pot menystenir políticament el desastre de participació a Vielha, la capital d’Aran? (El 64,55 % d’abstenció).

És de vergonya com és d’invisible la Val d’Aran en la política i mitjans de comunicació catalans. Algun dia s’haurà d’explicar el detall, de com ahir a la tarda, em vaig tenir de trencar la cara perquè el Govern aranès i el Síndic fos present als grans mitjans catalans.

Els meus compatriotes d’origen: els catalans, no saben que és un “aranès militant i emprenyat” i ara que per llei hauran de protegir a tot Catalunya la llengua aranesa, llavors veurem qui és el fatxa.

Tots els partits polítics aranesos en relació a la campanya pel Referèndum han estat per sota del cinc, perquè ho han fet molt i molt malament. I el que ha passat, no podia ésser d’una altra manera, inclosos els espectacles polítics interns.



TOTAL ARAN
Cens ............................6.671
Abstenció................... .60,35 %
Total votants............ ...39,65 %
Sí............................... 69,66 %
No............................... 25,20 %
En blanc..................... 5,14 %




...

Per la porta del darrera i mig avergonyits.

Així és com els dels No a l’Estatut operen a Aran. Només els hi faltava avui l’Emilio Medan, l’Alcalde de Les, demanant el No pel Referèndum de l’Estatut amb una carta al Director al diari Segre, sense signatura institucional o de partit. Hem acabat amb una carta al Director!!!.

Si hi ha una persona que li tinc respecte i estima és a l’Emilio Medan, però s’equivoca políticament i sobretot personalment.

No és pot repicar les campanes i a la vegada anar a la processó. No és pot estar a Unitat d’Aran-PSC i donar-nos lliçons d’honestedat política i seguir travestits de “socialistes catalans” mentre és té engegat el ventilador enviant merda a tothom i creant alarma social de temes bàsics de País. No és pot anar de progre i justificar caciquisme de supermercat. No és pot ésser company de viatge de mercenaris que volen muntar un nou partit a Aran fent de paràsits d’administracions que administrem els altres.

L’Emilio Medan és una referència indiscutible del nacionalisme aranès, sense ell aquest diumenge l’aranès no seria oficial a tot Catalunya. Tot un pas de gegant que ha de servir per reforçar institucionalment, políticament, socialment i econòmicament el procés de normalització de l’occità d’Aran. Això no hagués estat possible sense la seva tossuderia.

Tot plegat una gran paradoxa.


...

L’afer del Director de Cultura del Conselh Generau d'Aran que s’ha posicionat a favor del No en el Referèndum del nou Estatut d’autonomia, no té retorn. El desafiament ha estat massa gros, desprès d’haver-li demanat discreció per coherència amb el Govern aranès.

Cara a la galeria potser no passi res més, però ja res serà igual.

El càrrecs de confiança d’un Govern hi treballem perquè fem costat a un projecte polític, sinó és així, simplement s’acaba sent un Director Mercenari.

Tot un afer lamentable i tota una manera de fer-nos fer un gran ridícul, que no ens mereixem.
-------------
PD: Mestre tant, l’oposició atònita i fregant-se les mans.
El que no han aconseguit ells, ho acabarem fent nosaltres.
S’ha d’esser cretí acabar-se fent un mateix les ensopegades!. Absolutament penós.


...

La "Junta electoral de zona" ens ha prohibit el repartiment de la nostra revista informativa del Conselh Generau d'Aran, perquè diuen que incita a la participació del proper Referèndum de l’Estatut d’Autonomia 2006.

Insòlita decisió a Aran, i també a Catalunya, com havia passat anteriorment amb la campanya institucional de la Generalitat.

Tot un error monumental, que deteriora l’obligació dels càrrecs públics d’incentivar a la participació en els mecanismes democràtics.

Només ens faltaria ara, que algun càrrec polític del Conselh ens surti amb el ciri trencat del NO, mentre que públicament el Govern aranès i el Ple dels conselhers electes de tots els partits, s’han posicionat pel SÍ.

L’apel·lació a la llibertat d’expressió d’un Alt càrrec, que és deu col·legiadament a la política del Govern pel qual treballa i representa, és pura demagògia. Si un Director, que és un càrrec polític i càrrec de confiança, vol dir el que vulgui PUBLICAMENT respecte una temàtica de tanta transcendència : o ho fa a la cuina de casa, o deixa el càrrec, i llavors a ple pulmó clama per un immens NO, tant gran com tots els Pirineus.

Tot el demés és pura, pura barra, d’un suïcida fent un victimisme buscat.


...

Fa 100 dies que treballo al Conselh Generau d'Aran.
Com a Cap de Comunicació o sigui com a càrrec de confiança, a partir d’ara se’m pot començar a criticar a fons per la meva feina. Crítica absolutament legítima i absolutament necessària.

La nostra estimada oposició, saltant-se totes les normes de fair play polític, ja em va criticar fa moltes setmanes durament. D’altres del mateix clan, no em dirigeixen ni la paraula quan els trobo per l’escala, en un acte institucional o pel carrer. Que hi farem.

Quan sigui més gran i faci balanç escrit d’aquests 100 dies, n’hi haurà per sucar-hi pa, perquè tinc mil i una anècdotes divertides i un intens transfons polític, viscut amb passió mediterrània.

Comença la segona etapa del meu treball al Conselh amb l’objectiu del treball en equip i de reforçar la professionalitat. El meu somni aranès.


...

La campanya del referèndum a Aran segueix sent tant colonitzada com sempre : els partits catalans ens omplen de propaganda els carrers i cap partit aranès és capaç de fer res per pròpia iniciativa.

Quan d’inútil en les rengles dels partits polítics, incapaços de fer una banderola nostrada!

I entre mig de tanta deixadesa, els nacionalistes ja s’estan matant per un lloc electoral.

A veure si segueixen una màxima ben lògica. Quan un defensa un candidat, el que sigui, un s’ha d’auto-preguntar:

-Posaria aquest o aquesta candidata al davant del meu negoci particular, gestionant-lo?.

Si la resposta és no, o un rotund no, llavors immediatament s’ha de desestimar el candidat perquè la societat no és mereix patir aquella o aquell sapastre.


...

...

Si hi ha alguna cosa que tothom s’atreveix a fer és de periodista AMATEUR.

Qualsevol imbècil és capaç de pontificar sobre la comunicació, fins hi tot sobre la premsa i el màrqueting. També hi ha un altra camp que tothom pontifica que és el de la política i en especial sobre els instruments polítics que fan que puguis resseguir un procés polític per entendre les seves variables.

No és el mateix tenir una idea política i defensar-la, cosa absolutament justa i legítima de fer, que no saber que és una enquesta o un treball de prospectiva, o pitjor magrejar dades polítiques i frivolitzar sobre elles.

Jo treballo en premsa, en màrqueting i en politicologia : tot conjuntament i interconnectat. I en la meva professió tothom hi diu la seva i normalment, se m’alliçona centenars vegades al dia.

Si jo operes hernies inguinals a l’Hospital suposo que cap llest de cafè em discutiria la tècnica quirúrgica que utilitzes.

Us podeu imaginar un informàtic de l’Hospital donant lliçons al cirurgià ?
O qualsevol pixar paraules de radio dient-li al cirurgia com fer els punts per tancar la ferida?.
O qualsevol funcionari saltant-se els circuits de comunicació interna de l’Hospital?
O qualsevol dona de fer feines de l’Hospital explicant a la premsa els quadres clínics dels pacients?.

És clar que no! No hi hauria cap insensat que ho fes.

En comunicació qualsevol s’atreveix a trencar les normes i en una administració és delicte, perquè trenques el projecte de comunicació institucional.


...

Ja poden dir el que vulguin, ja poden insultar una i altra vegada als que defensem el poder exercir el dret d’autodeterminació, però la victòria de l’independentisme a Montenegro és l’obertura d’una immensa porta, que ens ha de dur a la llibertat a les Nacions sense Estat d’Europa, que així ho vulguin.

El precedent que acaben de crear és immens. No només pel que és més substancial i més important que és que la societat de Montenegro ho ha volgut i vol ésser independent, sinó a més perquè la Unió Europea, institucionalment, s’hi ha implicat i ha marca unes “normes de joc” per accedir a la independència.

La Unió Europea havia anunciat que reconeixeria el nou Estat si votava més d’un 50 per cent i un 55 per cent ho feia per la independència. Una nova manera d’acotar la democràcia, que fins ara era passar el 50 per cent. Però tan se val, perquè Montenegro ho ha passat i s’ha obert un precedent.

És obvi que Catalunya o Euzkadi no és Montenegro. Però hi que?. El que és tracta és de poder exercir el dret d’autodeterminació, de deixar que els catalans i les catalanes decidim; que els bascos i les basques decideixin.

Javier Solana, el màxim mandatari de la política internacional de la Unió Europea i a més baró del PSOE, ha comentat que aquells que intenten comparar la situació de Montenegro amb Catalunya o Euzkadi : “rallan el delirium tremens”. Tota una declaració de principis sortida de l’estomac d’un centralisme jacobí, només falta ara que neguin el dret a decidir dels pobles, per acabar de donar un perfil reaccionari.

Quina por tenen aquests espanyols i francesos que un català, un basc o un occità, reclami el poder decidir!. La prova del cotó avui d’un demòcrata a Europa, és acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles.

El tres mil observadors internacionals presents a Montenegro per seguir el referèndum, amb delegacions del Govern català i del Parlament de Catalunya, han pogut constatar com s’aprofundeix la democràcia. Quina enveja!.


...

Com centenars de persones vaig estar gaudint de la final de la Copa d’Europa. Vaig patir i viure intensament el moment al Poliesportiu de Vielha, en una sessió de convivència civico-esportiva, davant una pantalla gran on és projectava el partit ofert a traves del Canal Plus espanyol. La Penya barcelonista de la Val d’Aran n’organitzava el sarau.

En Xavier Bordes uns dels animadors de la penya i qui em va cobrar l’entrada ( a part d’un animador de les coses del País), m’animava de tant en tant i amb una esperança a prova de bomba. En els moments més crítics, em deia una i una altra vegada : guanyarem, guanyarem, segur!.

Tanta fe i tanta fe amb els colors i amb els nostres jugadors, jo no la tinc, però m’entusiasma que guanyem. Normalment no sóc seguidor del futbol. Sempre que m’hi he apropat són per raons de País o de compartir hores familiars amb el públic infantil de casa.

Al Poliesportiu tot era diferent : el gust de menjar-se unes croquetes petites amb mida de dàtil, i negar tot el meu estomac amb gots i gots de coca-cola, van ésser la base culinària d’uns llargs minuts d’angoixa.

Allà on vaig seure, un inoportú xiclet se’n va enganxar als pantalons, i em vaig passar tot el partit rascant-me el cul per treure totes les engrunes d’aquella malèfica pasta. Us puc assegurar que aquest sistema pot servir per tranquil·litzar nervis d’un partit.

De fet, el que a mi m’interessava no era la pantalla, ni el partit, el que m’interessava era la gent, els espectadors, els feligresos que amb una fe pacient, resignada o insultant de joia, seguiment l’esdeveniment esportiu.

De la gent : el millor, el més espectacular, era tot el personal femení. La calor havia afavorit la resurrecció de la carn, i la roba d’estiu amb generosos jerseis, samarretes ajustades i camises informals, acompanyava els sentiments a flor de pell. Entre mig de tios alts com Mandronius, baixets com coliflors, arrugats com carxofes, prims i mal fotuts com albergínies, calbs i bigotuts, lletjos i malparits de tota mena, hi havia un personal femení entregat a la bellesa i a l’erotisme, vibrant pels colors i abraçant a torn i a dret.

Una nit calenta, una nit excepcional, un Barça d’antologia.


...

Segueixo pensant que la millor candidatura al deganat del Col·legi de periodistes és Pilar Antillach.

Potser un dia amb els 10 mitjans de comunicació que tenim a l’Aran, -una xifra enorme per un territori tant petit-, podrem fer una entitat per a periodistes. Espero que l’Antillach també reclami pels Pirineus un periodisme crític, profund i capaç d’explicar la rebotiga de tot el que passa, i recomani que els “cronistes” és dediquin a la història i no a la premsa.

Que donaria per llegir una peça periodística que digues “...el Cap de comunicació d’aquesta o aquella administració, ens ha venut la moto, això no va així com diuen...” . I això fos producte d’un treball de recerca periodística i no un seguir al mil·límetre la cançoneta de l’oposició.

Però això passarà quan les ovelles volin i sembla que això va per llarg, sinó les fa “volar” l’ós eslovè.


...

Acabo de tornar d’una sessió de treball de la futura web d’ARANSALUT. He quedat gratament animat de veure com treballen a l’hospital en els temes informàtics, bàsicament perquè són plantejats des de l’òptica de la gestió. La web respirava i és la traducció de tot un treball viu, original i amb entitat pròpia, que és fa a la sanitat aranesa. És un exercici de realisme i d’una lògica enorme.

Hauré d’aprendre molt d’aquests professionals.

Quan és va plantejar la meva entrada com a “Cap de Comunicació del Conselh Generau d'Aran”, de fet era “Cap de Comunicació del Conselh Generau d'Aran i del SAS” o sigui del Servei Aranès de la Salut. Al final no m’han denominat així, però si que tinc la feina de preocupar-me i treballar pel SAS, perquè el SAS també és Conselh.

Quan fa molts i molts anys, vaig preparar pel Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya Dr Laporte el posar la primera pedra del que seria el nou Hospital de la Val d’Aran, segur que mai vaig pensar que al cap dels anys estaria en una sala d’aquests hospital escoltant una sessió tècnica d’informàtica sanitària. Per uns moments m’ha semblat romàntica la situació i he anat observant a tots els assistents a la reunió i m’ha passat pel cap una pel·lícula de cadascun d’ells. Mils mons reunits en una sala.


...

Hi ha una bona moguda de periodistes a Aran i també a tot els Pirineus.

Quasi tots els mitjans han tingut canvi de corresponsals i cada mitjà per aconseguir una o altra persona han rebentat sous. Dit d’una altra manera: uns se’n robat periodistes d’altres, a cop de talonari.

Hi ha corresponsals que cobren més que un Cap de comunicació del govern d’Aran.

I tot això, sense fer el mínim esforç professional. Hi ha corresponsals que de la Val d’Aran només coneixen la neu i tothom feliç.

També en algun diari ha canviat la persones de la “Secció de comarques” que és cuidava dels temes aranesos. Per una banda no deixa d’ésser insultant que els temes aranesos hagin d’estar a “comarques”, i per altra banda , hi ha la famosa pagineta setmanal dedicada a la “reserva comarcal”, a la “reserva índia aranesa”. Tota una relíquia del periodisme més ranci.

Algun d’aquests elefants i elefantes han deixat el seu diari de tota la vida, i ells i elles, que una i mil vegades havien jurat i perjurat que no tenien adscripció política, han acabat portant les qüestions de premsa de la UGT. Diguin el que diguin, l’adscripció política va ésser diària i partidista, al cent per cent.

El més encantador, és la “Premsa de les Quotes” a l’hora d’escriure: una mica de govern i una mica d’oposició. Una mica d’oposició i una mica de govern. També perfecte el “Periodisme Express”: unes poques ratlles per omplir pàgina, explicat totalment a la inversa del fons de la notícia, però tant se val, ningú controla una mínima qualitat.

El Diputat Paco Boya sempre plora a la premsa que no li fan cas, i és que sempre els hi ven soufflés, que a la mínima és desinflen i baixen, quedant com una pasta fangosa sempre calumniosa per algú. M’entendreix veure com el diputat publicita que estic malament amb la premsa del País, suposo que vol dir d'Aran. O potser vol dir Catalunya o Espanya, no se sap mai, perquè des de que va trencar vincles amb el pare del nacionalisme aranès modern que és Emilio Medan, l’Alcalde de Les, el Diputat Boya té problemes d’identitat.

Per entendre exactament que passa amb la premsa aranesa amb mi, el Diputat hauria de preguntar a “la muda”, perquè va ésser congelada durant hores la difusió radiofònica de la noticia de la detenció de proxenetes i col·laboradors, en el tancament de l’hotel prostíbul Des Arts de Vielha. El dia que tinguin coratge d’afrontar aquest afer seriosament, llavors serà possible crear diàleg sincer, mentre és tot una hipocresia.


...