No em puc extreure de l’estupor que tinc de com s’ha tractat la qüestió de l’autodeterminació i la independència de Catalunya en el debat del Parlament de Catalunya.
Millor seria que ERC no embrutes més l’opció independentista i CDC deixes de fes piruetes desconcertants entorn el sobiranisme.
Els independentistes catalans no ens mereixem aquests capitans de vol gallinaci i aquests sobiranistes tactistes de despatx.
Que us bombin a tots!!!.
...
dimecres, de març 28, 2007
Fent el seguiment de la sessió d’ahir de la "Comissió d’Afers Institucionals" del Parlament de Catalunya que tractava l’anomenat “afer Llena”, és a dir els negocis particulars del Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena i el desenvolupament urbanístic a les Valls d'Àneu; qualsevol aranès ha de quedar sorprès i emprenyat de com actua el parlamentari Francesc X. (Paco) Boya.
Ahir anava de portantveu del PSC substituint al diputat Iceta en el debat. I per defensar Llena i les seves actuacions privades en urbanisme, va disparar sobre com és desenvolupa les coses a Aran.(La qüestió de Ruda al Naut Aran, en va ésser el tema estrella, silenciant evidentment l’actitud galdosa dels socialistes aranesos en aquest tema).
Caldria explicar al detall la vida del Paco a Barcelona, perquè serà legal tot el que fa política i privadament; però ètica, estètica i sobretot de defensa dels interessos d’Aran com a País, és del tot discutible. Si fos un particular no ens hi hauríem de ficar, però quan un és postula a Síndic d’Aran no hi poden quedar racons grisos.
A Aran hi ha un desconeixem total del que passa al Parlament de Catalunya i potser el parlamentari Boya en deu tenir alguna responsabilitat o no. Vés a saber si la nuvolosa informativa sobre el Parlament que tenim, és causa dels “agitadors a sou i conspiracions mediàtiques” com frueixen dir.
Ahir anava de portantveu del PSC substituint al diputat Iceta en el debat. I per defensar Llena i les seves actuacions privades en urbanisme, va disparar sobre com és desenvolupa les coses a Aran.(La qüestió de Ruda al Naut Aran, en va ésser el tema estrella, silenciant evidentment l’actitud galdosa dels socialistes aranesos en aquest tema).
Caldria explicar al detall la vida del Paco a Barcelona, perquè serà legal tot el que fa política i privadament; però ètica, estètica i sobretot de defensa dels interessos d’Aran com a País, és del tot discutible. Si fos un particular no ens hi hauríem de ficar, però quan un és postula a Síndic d’Aran no hi poden quedar racons grisos.
A Aran hi ha un desconeixem total del que passa al Parlament de Catalunya i potser el parlamentari Boya en deu tenir alguna responsabilitat o no. Vés a saber si la nuvolosa informativa sobre el Parlament que tenim, és causa dels “agitadors a sou i conspiracions mediàtiques” com frueixen dir.
...
dilluns, de març 26, 2007
Els pits de la PatakyTothom sap que estem en campanya electoral encoberta i just en aquest moment, és quan el “travestisme” i el fer de “trilero” és el joc que més és porta.
Als Convergents d’aquest País, els moviments camaleònics de l’oposició els hi preocupa. “- I si contractem un “agitador professional a sou” que els hi doni canya?”. Preguntava un espavilat militant. “-Això -deia un altre-, que els deixi en evidència per davant com la Pataky, quan ells ensenyen el darrera”.
I és que els nacionalistes aranesos se’l ha d’entendre: estant afectats perquè han vist com la musa dels Convergents catalans havia quedat amb els pits enlaire. A hores d’ara quasi no caldria explicar de que parlo, perquè tothom ja sap, que mentre l’actriu Elsa Pataki feia una sessió de fotografies per la revista “Elle” amb top less vist per darrera, la revista “Interviu” ha fotografiat d’amagat la sessió per davant, mostrant la noia amb tot posat milimètricament al seu lloc.
Pataky va participar en la campanya d'Artur Mas de les eleccions catalanes del novembre del 2003, donant suport a un acte convergent a favor del cinema català i del doblatge en llengua catalana, i és va fotografiar al costat de Mas. Així va entrar al grup de “Muses de CiU” , que va començar a la prehistòria amb Núria Feliu, per acabar amb Maria de la Pau Janer. I la nostra musa aranesa?.
...
dijous, de març 22, 2007
L’afer Llena comença a ésser la punta de l’iceberg d’una manera d’actuar dels socialistes catalans als Pirineus.Segurament tot és legal, però estan a la línia justa de la il·legalitat, però segur el que és, és una manera de fer, ètica i estèticament reprovable. No és pot anar de campions de la puresa de la delimitació dels afers públics i les qüestions privades, i acabar fent “pelotazos” familiars. Un “pelotazo” ben fet, no és il·legal, però és fer un bon negoci aprofitant circumstancies de privilegi en els llocs que ocupen i amb la informació que tenen. Per la ciutadania és escandalós que el polític és lucri d’aquesta manera.
Si el que fou cap de llista socialista al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida, aprofita tota una renovació econòmica i social de la zona on havia estat alcalde i regidor per fer un bon negoci familiar, tot l’equip de parlamentaris pot acabar estant sota sospita, almenys d’imatge i credibilitat.
A Aran hauríem d’estar atents dels inversionistes socialistes amb càrrecs públics, i en concret a Les.
...
dimecres, de març 21, 2007
Sempre és gratificant que més de 20.000 persones és manifestessin a Besièrs el 17 de març, per la llengua i la cultura occitana. Fou un gran èxit, segur!. I cal felicitar-nos-en.
Però desprès de la manifestació i de les celebracions, l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) i la resta d’organitzadors, haurien de fer una profunda reflexió de com s’han i és relacionen amb l’Executiu de l’administració nacional aranesa o sigui el Conselh Generau d'Aran.
Tots sabem com han anat les coses -públicament i entre bastidors- i no cal fer-ne safareig, però sobretot el President de l’IEO, David Grosclaude, hauria de pensar-hi més que ningú, i teixir el que no s’ha teixit.
Però desprès de la manifestació i de les celebracions, l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) i la resta d’organitzadors, haurien de fer una profunda reflexió de com s’han i és relacionen amb l’Executiu de l’administració nacional aranesa o sigui el Conselh Generau d'Aran.
Tots sabem com han anat les coses -públicament i entre bastidors- i no cal fer-ne safareig, però sobretot el President de l’IEO, David Grosclaude, hauria de pensar-hi més que ningú, i teixir el que no s’ha teixit.
...
dimarts, de març 20, 2007
Worldwide reading in memoriam of Anna Politkovskaia
Llegir Politkòvskaia per homenatjar-la
Avui es fa, simultàniament a moltes ciutats de tot el món, una lectura de textos escrits per Anna Politkòvskaia per homenatjar la periodista russa assassinada l’octubre de l’any passat a Moscou. Politkòvskaia va denunciar els abusos de les autoritats russes a Txetxènia. La Fundació Peter Weiss de Berlín és la impulsora d’aquesta iniciativa, que també es durà a terme a Barcelona i a València.
A Barcelona a més, és fa coincidir amb un homenatge a la poeta i traductora Yael Langella, qui va mantenir una relació intensa amb Politkòvskaia, preparant traduccions catalanes dels seus texts.
Recordem l’esperit lluitador de Anna Politkovskaia amb el petit poema “Divisa” de Joan Salvat-Papasseit, de l’obra “La gesta dels estels”.
Fem l'escamot del qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
Avui es fa, simultàniament a moltes ciutats de tot el món, una lectura de textos escrits per Anna Politkòvskaia per homenatjar la periodista russa assassinada l’octubre de l’any passat a Moscou. Politkòvskaia va denunciar els abusos de les autoritats russes a Txetxènia. La Fundació Peter Weiss de Berlín és la impulsora d’aquesta iniciativa, que també es durà a terme a Barcelona i a València.
A Barcelona a més, és fa coincidir amb un homenatge a la poeta i traductora Yael Langella, qui va mantenir una relació intensa amb Politkòvskaia, preparant traduccions catalanes dels seus texts.
Recordem l’esperit lluitador de Anna Politkovskaia amb el petit poema “Divisa” de Joan Salvat-Papasseit, de l’obra “La gesta dels estels”.
Fem l'escamot del qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers.
...
dilluns, de març 19, 2007
El proper mes de Maig al King’s College de Londres hi ha programats dos dies de sessions acadèmiques sobre “New Perspectives on the Spanish transition to Democracy”. Pretén ésser una aproximació a la transició democràtica de l’Estat espanyol sortint del franquisme, vist des de noves perspectives. Com tota sessió acadèmica és possible participar-hi amb algun paper o ponència, m’hagués agradat anar-hi, però la proximitat del dia de les eleccions al Conselh Generau d'Aran m’ha frenat. Estar a Londres 7 dies abans de la contesa electoral em semblava fort, perquè ni 48 hores és poden perdre quan cal defensar amb les dents el reforçament d’un projecte nacional i social de País.
Però malgrat tot, he fet alguns deures i vaig preparar un “abstract”, un resum, però no el vaig enviar, però el vull posar a la consideració del lector perquè és la base de tot un escrit més llarg que m’agradaria fer-ne una conferència acadèmica. L’escriure aquest Bloc em possibilita rebre molts e-mails de lectors i no estaria malament coneixen comentaris sobre el petit text per enriquir la reflexió històrica i política.
Abstract
Dinamitzadors del model de procés unitari de la oposició antifranquista de Catalunya. (De la pretransició a la transició democràtica).
L’objectiu del paper és analitzar com els comunistes catalans del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) varen participar en la lluita unitària catalana de la mà dels independentistes catalans del “Front nacional de Catalunya” (FNC). Superant l’anticomunisme dels socialistes de tradició del POUM, dels anarquistes i dels democratacristians antifranquistes. A més superant els primers organismes unitaris catalans antifranquistes i també anticomunistes, com el “Consell Nacional Català” (1953) i el “Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (Comitè Claudi Ametlla)” (1958).
Lluny de la idealització de la historiografia oficial : de la mà dels independentistes el PSUC va poder participar en la construcció de la lluita unitària catalana i a més liderar-la.
Posteriorment en la etapa final de la pretransició el PSUC va canviar “d’avalador” i “company de viatge” per pactar directament amb el sector polític i social liderat per Jordi Pujol, obrin la porta a la liquidació del “model unitari de Catalunya”.
El paper està entre l’anàlisi històrica, l’anàlisi política i el testimoniatge.
És reflexiona sobre el model singular de la lluita unitària antifranquista a Catalunya. Delimitant una etapa de “pretransició” (1968-1975). I una primera etapa de la “transició”, que arriba a les primeres eleccions estatals.
Hi ha un recorregut històric dels diversos organismes unitaris antifranquistes de la “pretransició”: la “Taula Rodona” (1966), la “Comissió d’Amnistia” (1968), la “Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i “l’Assemblea de Catalunya” (1971). De la primera etapa de la transició s’analitza el “Consell de Forces Polítiques de Catalunya” (1975) i “l’Assemblea de Parlamentaris” (1977).
Joan-Ramon Colomines-Companys ©
...
Però malgrat tot, he fet alguns deures i vaig preparar un “abstract”, un resum, però no el vaig enviar, però el vull posar a la consideració del lector perquè és la base de tot un escrit més llarg que m’agradaria fer-ne una conferència acadèmica. L’escriure aquest Bloc em possibilita rebre molts e-mails de lectors i no estaria malament coneixen comentaris sobre el petit text per enriquir la reflexió històrica i política.
Abstract
Dinamitzadors del model de procés unitari de la oposició antifranquista de Catalunya. (De la pretransició a la transició democràtica).
L’objectiu del paper és analitzar com els comunistes catalans del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) varen participar en la lluita unitària catalana de la mà dels independentistes catalans del “Front nacional de Catalunya” (FNC). Superant l’anticomunisme dels socialistes de tradició del POUM, dels anarquistes i dels democratacristians antifranquistes. A més superant els primers organismes unitaris catalans antifranquistes i també anticomunistes, com el “Consell Nacional Català” (1953) i el “Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (Comitè Claudi Ametlla)” (1958).
Lluny de la idealització de la historiografia oficial : de la mà dels independentistes el PSUC va poder participar en la construcció de la lluita unitària catalana i a més liderar-la.
Posteriorment en la etapa final de la pretransició el PSUC va canviar “d’avalador” i “company de viatge” per pactar directament amb el sector polític i social liderat per Jordi Pujol, obrin la porta a la liquidació del “model unitari de Catalunya”.
El paper està entre l’anàlisi històrica, l’anàlisi política i el testimoniatge.
És reflexiona sobre el model singular de la lluita unitària antifranquista a Catalunya. Delimitant una etapa de “pretransició” (1968-1975). I una primera etapa de la “transició”, que arriba a les primeres eleccions estatals.
Hi ha un recorregut històric dels diversos organismes unitaris antifranquistes de la “pretransició”: la “Taula Rodona” (1966), la “Comissió d’Amnistia” (1968), la “Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i “l’Assemblea de Catalunya” (1971). De la primera etapa de la transició s’analitza el “Consell de Forces Polítiques de Catalunya” (1975) i “l’Assemblea de Parlamentaris” (1977).
Joan-Ramon Colomines-Companys ©
...
dijous, de març 15, 2007
Una nova manera de generar informació electoral per part del socialistes aranesos és utilitzar noves vies periodístiques que s’escapen dels periodistes de proximitat. Des del Parlament de Catalunya o des del PSC generen la noticia i la difonen. Per això surten declaracions del candidat Boya fora de la pàgina dedicada a Aran (el dia que toca com avui a “La Manyana”), i “el” o “la” periodista que treballa a la Val d’Aran se n’assabenta com nosaltres, quan llegeixi el seu propi diari. Una sibil·lina tàctica, sinó fos que mina el que transversalment tots intentem fer, que la premsa aranesa -en conjunt i en la pluralitat- sigui potent. Però cadascú ho fa com vol i com pot, per tant aquest és el seu problema.
Una altra cosa és el contingut del que diuen: ara ens proposen una “Agència Aranesa de Turisme” en la que “...s’hi doni una participació activa dels professionals en la promoció del sector...”. Una altra volada de coloms i una altra acció desinformadora de quina és la realitat del sector turístic organitzat a la Val d’Aran.
Perquè “l’Agència” ja la tenim és “Turisme Val d’Aran”. Podrà agradar o no la seva tasca, podrà agradar o no qui la dirigeix, però l’organisme ja el tenim i és denomina “TORISME VAL D’ARAN”, que és un organisme tècnic de promoció turística per Aran, format pel Conselh Generau d’Aran i el sector privat turístic aranès .
A més, en el seu quadre de direcció hi ha implicats tota mena de professionals privats començant per una Vice-presidència portada pel President del Gremi d’hostaleria de la Val d’Aran, que a la vegada és President de la Federació d’hostaleria de Lleida i a la vegada forma part la Cambra de Comerç. Només poso aquest exemple, per demostrar que el model d’organització turística del Conselh Generau d'Aran ha estat apostar directament per un organisme on el sector privat té veu, gestiona i té un enorme protagonisme. Fins el punt que el Conselh com a Govern, no té Departament de Turisme sinó que en el seu dia va optar per la fórmula mancomunada entre el sector públic i el sector privat en qüestions sobre turisme.
Seguim en la via de les propostes teòriques, fora de la realitat quotidiana aranesa.
Una altra cosa és el contingut del que diuen: ara ens proposen una “Agència Aranesa de Turisme” en la que “...s’hi doni una participació activa dels professionals en la promoció del sector...”. Una altra volada de coloms i una altra acció desinformadora de quina és la realitat del sector turístic organitzat a la Val d’Aran.
Perquè “l’Agència” ja la tenim és “Turisme Val d’Aran”. Podrà agradar o no la seva tasca, podrà agradar o no qui la dirigeix, però l’organisme ja el tenim i és denomina “TORISME VAL D’ARAN”, que és un organisme tècnic de promoció turística per Aran, format pel Conselh Generau d’Aran i el sector privat turístic aranès .
A més, en el seu quadre de direcció hi ha implicats tota mena de professionals privats començant per una Vice-presidència portada pel President del Gremi d’hostaleria de la Val d’Aran, que a la vegada és President de la Federació d’hostaleria de Lleida i a la vegada forma part la Cambra de Comerç. Només poso aquest exemple, per demostrar que el model d’organització turística del Conselh Generau d'Aran ha estat apostar directament per un organisme on el sector privat té veu, gestiona i té un enorme protagonisme. Fins el punt que el Conselh com a Govern, no té Departament de Turisme sinó que en el seu dia va optar per la fórmula mancomunada entre el sector públic i el sector privat en qüestions sobre turisme.
Seguim en la via de les propostes teòriques, fora de la realitat quotidiana aranesa.
...
dimecres, de març 14, 2007
Ahir a la tarda a Vielha vaig participar en un debat a fons de com funciona el periodisme a la Val d’Aran. Forma part del que he buscat des de fa anys, que és crear premsa aranesa professional i que se la tingui en compte com una de les bases per aprofundir la nostra democràcia.
Tenim un dèficit profund de premsa aranesa feta en profunditat i allunyada de les banalitats d’unes cròniques sense ànima periodística. Perquè en general no és donen les mínimes dades perquè el lector pugui estar ben informat, perquè sàpiga i entengui de que s’està parlant. Falta premsa aranesa pel lector que llegeix. Aquest lector o oient és molt important perquè és la massa crítica que dona vida a la nostra premsa professional.
Per altra banda s’ha de poder introduir l’aranès en tots els mitjans de comunicació d’Aran, siguin del model periodístic que siguin i tinguin el color editorial que vulguin. Els editors i directors han d’entendre aquesta transformació idiomàtica, per petita que sigui, però s’ha d’introduir l’aranès.
I s’ha d’introduir el periodisme de societat. Tot està tan polititzat que la nostra premsa no acull a fons el bategar actual de la nostra societat civil. Hi ha alguna petita accepció sobretot en esports, però en general les coses van per aquí.
Tenim un dèficit profund de premsa aranesa feta en profunditat i allunyada de les banalitats d’unes cròniques sense ànima periodística. Perquè en general no és donen les mínimes dades perquè el lector pugui estar ben informat, perquè sàpiga i entengui de que s’està parlant. Falta premsa aranesa pel lector que llegeix. Aquest lector o oient és molt important perquè és la massa crítica que dona vida a la nostra premsa professional.
Per altra banda s’ha de poder introduir l’aranès en tots els mitjans de comunicació d’Aran, siguin del model periodístic que siguin i tinguin el color editorial que vulguin. Els editors i directors han d’entendre aquesta transformació idiomàtica, per petita que sigui, però s’ha d’introduir l’aranès.
I s’ha d’introduir el periodisme de societat. Tot està tan polititzat que la nostra premsa no acull a fons el bategar actual de la nostra societat civil. Hi ha alguna petita accepció sobretot en esports, però en general les coses van per aquí.
...
dilluns, de març 12, 2007
Com que el lector no és idiota i pot adonar-se de les contradiccions, adjunto el que jo vaig escriure a la publicació “Eth Quinze” , (la versió catalana és la que ara tinc a mà), i també publico la carta enviada per Paco Boya a la citada publicació com a resposta, i que ell ja ha publicat on line o sigui ja és pública.
Com sempre: no contesta el que se li diu o li discuteixes. I pensar que vol ésser Síndic d’Aran!
T’esperàvem Paco
Quan s’ha passat el dia desprestigiant les institucions nacionals araneses al llarg i ample de Catalunya, quan s’ha estat l’inquisidor, que dia rere dia ha posat zitzània, una hi altre vegada, en tots aquells Departaments de la Generalitat que negociaven alguna cosa amb el Conselh Generau d'Aran; quan s’actua d’aquesta manera, poca legitimitat i credibilitat personal queda per recriminar res als altres.
El diputat Paco Boya, hauria de defensar al Síndic d’Aran amb tota la força a Catalunya, quan a qui s’insulta i és menysprea és la màxima autoritat institucional del nostre País. A un no li pot agradar el Síndic Barrera i discrepar políticament amb ell -és legítim i de vegades fins hi tot saludable-, però ningú pot acceptar que des del Parlament de Catalunya és pugui dir per part d’un Conseller, que un President de govern aranès no pot parlar o negociar amb qui vulgui, defensant els interessos de tots nosaltres. Això no és un insult , és una perversa visió política.
La lleialtat institucional també passa que un diputat aranès del Parlament de Catalunya és posi a disposició del Síndic amb total generositat quan passen incidents com els del Túnel de Vielha. Amb una setmana sencera: de la caiguda a l’obertura del Túnel, ningú ha vist al diputat pels locals del Conselh, ni una trucada, ni assistir a actes informatius. Totalment desaparegut. Llàstima, m’hagués agradat saludar-lo.
JR Colomines-Companys
----------------------------------------
Jo i èra ...
"Er aute dia, cinicament, se me demanaue, d’aguesta columna ençà, a on èra, damb era frase “ te i demorauem Paco”. Era respòsta qu’ei simpla: jo i èra...!. Eth dimenge dia 11 de herèuer, tàs 18.00 ores, èra ath pè der esbauçament tà manifestar-li eth mèn supòrt ath conselhèr Vidal, que se trapaue ath capdauant der operatiu. Certament, non podia aufrir-me ath Síndic d’Aran, atau e coma m’acuse eth sòn intermediari, senzilhament, pr’amor que non i ère. Siguí a compdar d’alavetz ath costat der alcalde de Vielha enquia es dues deth maitin, ora ena qu’acabèc era amassada de coordinacion e era darrèra visita ar accident.
Un auta causa ei confóner as ciutadans en tot sajar de balhar eth tòrt dera incompeténcia pròpria as adversaris politics, e alimentar eth penós espectacle d’un govèrn que pague “agitadors professionaus dera politica” tà hèr eth trabalh lord d’èster oposicion dera oposicion.
Certament a jo m’auesse agradat èster convocat a ua amassada en Plen deth Conselh Generau, qu’ei a qui pertocaue èster informat e manifestar-se sus aguest ahèr, e non pas convocat a un mitin politic. M’aurie agradat saber d’ua trucada ar alcalde de Vielha, a despiet de non èster deth madeish color politic que mane en Conselh. M’agradarie auer un govèrn que, en lòc de provocar batalhes estèrils damb es administracions, procurèsse hèr foncionar correctament es servicis que depenen des sues competéncies. E entà acabar, m’agradarie víuer en un país a on es cargues de confidança, en lòc de crispar ara societat, héssen era faena tara que son pagadi, en tot respectar as persones trigades democraticament en representacion d’aguesta societat. Se vòlen dedicar-se ara confrontacion politica que se presenten as eleccions, eth dia 27 de mai an era oportunitat."
Paco Boya
Com sempre: no contesta el que se li diu o li discuteixes. I pensar que vol ésser Síndic d’Aran!
T’esperàvem Paco
Quan s’ha passat el dia desprestigiant les institucions nacionals araneses al llarg i ample de Catalunya, quan s’ha estat l’inquisidor, que dia rere dia ha posat zitzània, una hi altre vegada, en tots aquells Departaments de la Generalitat que negociaven alguna cosa amb el Conselh Generau d'Aran; quan s’actua d’aquesta manera, poca legitimitat i credibilitat personal queda per recriminar res als altres.
El diputat Paco Boya, hauria de defensar al Síndic d’Aran amb tota la força a Catalunya, quan a qui s’insulta i és menysprea és la màxima autoritat institucional del nostre País. A un no li pot agradar el Síndic Barrera i discrepar políticament amb ell -és legítim i de vegades fins hi tot saludable-, però ningú pot acceptar que des del Parlament de Catalunya és pugui dir per part d’un Conseller, que un President de govern aranès no pot parlar o negociar amb qui vulgui, defensant els interessos de tots nosaltres. Això no és un insult , és una perversa visió política.
La lleialtat institucional també passa que un diputat aranès del Parlament de Catalunya és posi a disposició del Síndic amb total generositat quan passen incidents com els del Túnel de Vielha. Amb una setmana sencera: de la caiguda a l’obertura del Túnel, ningú ha vist al diputat pels locals del Conselh, ni una trucada, ni assistir a actes informatius. Totalment desaparegut. Llàstima, m’hagués agradat saludar-lo.
JR Colomines-Companys
----------------------------------------
Jo i èra ...
"Er aute dia, cinicament, se me demanaue, d’aguesta columna ençà, a on èra, damb era frase “ te i demorauem Paco”. Era respòsta qu’ei simpla: jo i èra...!. Eth dimenge dia 11 de herèuer, tàs 18.00 ores, èra ath pè der esbauçament tà manifestar-li eth mèn supòrt ath conselhèr Vidal, que se trapaue ath capdauant der operatiu. Certament, non podia aufrir-me ath Síndic d’Aran, atau e coma m’acuse eth sòn intermediari, senzilhament, pr’amor que non i ère. Siguí a compdar d’alavetz ath costat der alcalde de Vielha enquia es dues deth maitin, ora ena qu’acabèc era amassada de coordinacion e era darrèra visita ar accident.
Un auta causa ei confóner as ciutadans en tot sajar de balhar eth tòrt dera incompeténcia pròpria as adversaris politics, e alimentar eth penós espectacle d’un govèrn que pague “agitadors professionaus dera politica” tà hèr eth trabalh lord d’èster oposicion dera oposicion.
Certament a jo m’auesse agradat èster convocat a ua amassada en Plen deth Conselh Generau, qu’ei a qui pertocaue èster informat e manifestar-se sus aguest ahèr, e non pas convocat a un mitin politic. M’aurie agradat saber d’ua trucada ar alcalde de Vielha, a despiet de non èster deth madeish color politic que mane en Conselh. M’agradarie auer un govèrn que, en lòc de provocar batalhes estèrils damb es administracions, procurèsse hèr foncionar correctament es servicis que depenen des sues competéncies. E entà acabar, m’agradarie víuer en un país a on es cargues de confidança, en lòc de crispar ara societat, héssen era faena tara que son pagadi, en tot respectar as persones trigades democraticament en representacion d’aguesta societat. Se vòlen dedicar-se ara confrontacion politica que se presenten as eleccions, eth dia 27 de mai an era oportunitat."
Paco Boya
...
dijous, de març 08, 2007
100 dies
del govern de Montilla
El món gris i mediocre d’un funcionariat socialista de partit durant 100 dies ha governat Catalunya i ho ha fet com no ho podia fer d’altra manera, practicant la gestió de vol gallinaci amb components de nacionalisme espanyol soft and light.
Recordo veure al President Montilla en una nova escola de Vielha rodejat d’un ambient de la més pura llagoteria i escenografia franquista, com quan els anys 60 els nens asseguts a terra movien banderetes espanyoles, en una recordada visita de Manuel Fraga a la capital d’Aran; i llavors vaig preguntar-me com un personatge així havia pogut arribar a President de la tant mitificada Generalitat de Catalunya. Doncs hi ha arribat, i el problema no és Montilla i els partits escolanets del Tripartit, el problema són els altres. Els meus. Els meus de Catalunya.
Perquè també han passat 100 dies d’oposició del nacionalisme català i certament encara hi ha algun perdona vides que és creu que és pot trempar amb una escombra, i sembla que no. Com el nacionalisme català de govern no realitzi una profunda revolució interna i sigui motor d’entusiasme nacional de creació i productivitat o el montillisme durarà temps.
...
del govern de Montilla
El món gris i mediocre d’un funcionariat socialista de partit durant 100 dies ha governat Catalunya i ho ha fet com no ho podia fer d’altra manera, practicant la gestió de vol gallinaci amb components de nacionalisme espanyol soft and light.
Recordo veure al President Montilla en una nova escola de Vielha rodejat d’un ambient de la més pura llagoteria i escenografia franquista, com quan els anys 60 els nens asseguts a terra movien banderetes espanyoles, en una recordada visita de Manuel Fraga a la capital d’Aran; i llavors vaig preguntar-me com un personatge així havia pogut arribar a President de la tant mitificada Generalitat de Catalunya. Doncs hi ha arribat, i el problema no és Montilla i els partits escolanets del Tripartit, el problema són els altres. Els meus. Els meus de Catalunya.
Perquè també han passat 100 dies d’oposició del nacionalisme català i certament encara hi ha algun perdona vides que és creu que és pot trempar amb una escombra, i sembla que no. Com el nacionalisme català de govern no realitzi una profunda revolució interna i sigui motor d’entusiasme nacional de creació i productivitat o el montillisme durarà temps.
...
dilluns, de març 05, 2007
Mentre un refredat m’està deixant fora de joc, segueixo treballant amb allò que se’n diu “descolonitzar” la història occitana. Els nostres estimats francesos i espanyols fan una interpretació de la història que moltes vegades fa invisible la nació occitana, o a la manera de dir-ho ara dels “antisistema”de l’IEO: “l’espai occità”. (Per cert, una degradació terminològica de la denominació de “nació occitana”, que fa visible el triomf de la “colonització” fins i tot en les denominacions). El meu treball és acadèmic, però això no vol dir que sigui insensible al que passa a l’arena política.
I és que a través de l’historia sempre s’ha fet política. Ara en plena presidència alemanya de la Unió Europea és vol propiciar que els estudiants de la Unió Europea tinguin un mateix text d’història europea. O sigui un llibre comú pels 27 Estats membres. Ja existeix una experiència, que ha començat enguany, en la que estudiants de secundària de l’Estats francès i d’alguns Landers alemanys estudien amb un llibre comú la història d’Europa. La idea sembla interessant, sinó fos que per les “nacions sense estat” d’Europa, aquestes histories oficials o directament les fan invisibles o tergiversen la realitat plurinacional dels Estats. O sigui un desastre.
Jo no crec que cap Estat, cap Govern, ni cap Unió d’Estats, pugui potenciar una “història oficial”, perquè la història és plural tant en la metodologia d’anàlisi, com en els continguts. Només els Estats dictatorials decreten “història oficial”.
El mateix penso per Aran. Un Govern no pot potenciar una història oficial, en tot cas ha de posar els mecanismes perquè la pluralitat acadèmica pugui realitzar recerca històrica i a més aquests, sota la seva responsabilitat, difondre-la. Que no vol dir, no utilitzar mecanismes de comunicació de l’administració, però són els propis autors que han d’assumir els seus textos i no oficialment l’administració.
I és que a través de l’historia sempre s’ha fet política. Ara en plena presidència alemanya de la Unió Europea és vol propiciar que els estudiants de la Unió Europea tinguin un mateix text d’història europea. O sigui un llibre comú pels 27 Estats membres. Ja existeix una experiència, que ha començat enguany, en la que estudiants de secundària de l’Estats francès i d’alguns Landers alemanys estudien amb un llibre comú la història d’Europa. La idea sembla interessant, sinó fos que per les “nacions sense estat” d’Europa, aquestes histories oficials o directament les fan invisibles o tergiversen la realitat plurinacional dels Estats. O sigui un desastre.
Jo no crec que cap Estat, cap Govern, ni cap Unió d’Estats, pugui potenciar una “història oficial”, perquè la història és plural tant en la metodologia d’anàlisi, com en els continguts. Només els Estats dictatorials decreten “història oficial”.
El mateix penso per Aran. Un Govern no pot potenciar una història oficial, en tot cas ha de posar els mecanismes perquè la pluralitat acadèmica pugui realitzar recerca històrica i a més aquests, sota la seva responsabilitat, difondre-la. Que no vol dir, no utilitzar mecanismes de comunicació de l’administració, però són els propis autors que han d’assumir els seus textos i no oficialment l’administració.
...
dimecres, de febrer 28, 2007
dimarts, de febrer 27, 2007
Desconec que li va passar pel cap al meu germà Agustí quan firmava com a Director d’UNESCOCat amb el Director General de Cementiris de Barcelona un conveni de col·laboració per treballar conjuntament en la conservació i difusió del patrimoni funerari. Segurament va pensar, el que qualsevol “Colomines i/o Companys” pensa:
-Cabrons vareu fer desaparèixer la tomba de la nostra mare i ara no ho podreu fer de qualsevol altre ciutadà ni ciutadana !!!.
La història és llarga, però en resum: l’Ajuntament de Barcelona del Tripartit municipal, sé suposa d’esquerres, un bon dia va decidir com posar al dia econòmicament les tombes dels seus cementiris. Varen canviar les regles de cobrament, ho varen publicar al Diari oficial de la província, varen vèncer els terminis sense assabentar-se centenars de famílies afectades, que mai varen rebre ni una sola notificació personalitzada, i llavors varen “netejar” totes les tombes i nínxols que no estaven regularitzades, ajuntant totes les despulles a un fons comú (en diversos llocs).
Encara, ni per la via del Síndic de Greuges, s’ha aconseguit saber on són en realitat les despulles.
Està be que a aquesta colla d’amorals se’ls hi expliqui i se’ls hi faci firmar que “...el patrimoni funerari, que inclou els béns materials com els immaterials, té un valor afegit: que és una eina privilegiada de diàleg interreligiós i intercultural, car totes les tradicionals culturals i religioses atorguen molta importància a la mort i a tot allò que hi està relacionat. Dins del patrimoni cultural cal incloure-hi els cementiris i els monuments funeraris, i també les pràctiques religioses, les tradicions, i les creences relacionades amb la mort i els difunts..”.
A més del desarrelament global que patim, només ens faltava no saber on és enterrada la mare i la resta de família.
...
dilluns, de febrer 26, 2007
Mentre segueixo treballant en la meva recerca política i d’història contemporània sobre Occitània, segueixo constatant una actitud d’alguns personatges molt implicats a l’occitanisme que actuen, un i altre cop, com a personatges “antisistema” sense saber aprofitar les esquerdes legals que el sistema francès té i que s’hi pot introduir, a més de reivindicació, una acció política que pot donar resultats positius per a una cultura minoritzada com l’occitana.
Aquesta mateixa mentalitat “antisistema occitanista” és la mateixa que no sap utilitzar els possibles mecanismes de col·laboració amb una administració com l’aranesa, que els podria ajudar a fons. No entendre mai, que a hores d’ara, els organitzadors de la gran manifestació per l’occità convocada a Besièrs, pel dissabte 17 de març d’enguany, no hagin demanat oficialment el recolzament del govern aranès.
Aquesta mateixa mentalitat “antisistema occitanista” és la mateixa que no sap utilitzar els possibles mecanismes de col·laboració amb una administració com l’aranesa, que els podria ajudar a fons. No entendre mai, que a hores d’ara, els organitzadors de la gran manifestació per l’occità convocada a Besièrs, pel dissabte 17 de març d’enguany, no hagin demanat oficialment el recolzament del govern aranès.
...
dimecres, de febrer 21, 2007
Aquesta és la cara d’espant de la periodista Mònica Terribes de TV3 quan li varen comunicar que havia d’aplicar obligatòriament el “sistema de quotes” i si sortia el Síndic d’Aran Convergent al seu programa de televisió, havia de sortir en el mateix espai, com fos, el cap de l’oposició socialista a Aran. Tot un atac al periodisme lliure i professional, i tota una falta de respecte al President d’un govern.
Cau part del túnel de Vielha i també cauen les mascares de molta gent.
Cau part del túnel de Vielha i també cauen les mascares de molta gent.
dimarts, de febrer 20, 2007
L’actualitat és la que domina i la caiguda de part del Túnel de Vielha ha fet canviar moltes pàgines programades de quinzenals i mensuals. Jo també he canviat articles ja entregats per opinar sobre el tema “Túnel”, però m’agradaria recuperar-ne un i reproduir-lo a continuació, perquè lliga amb alguna discussió que hem tingut a la xarxa.
Joves a Aran
Quan hi ha les primeres remors d’eleccions, sempre hi ha algú que comença a moure joventut per fer-ne una instrumentalització pura i dura. Per sort, la majoria de la nostra joventut no és idiota i no està disposada a que ningú els instrumentalitzi. I quan dic “ningú” em refereixo tant als partits polítics, com les associacions com qualsevol administració pública.
Això no vol dir que no hi hagi joventut disposada a tenir algun carnet polític. És una postura absolutament legítima i fins hi tot necessària, que pressuposa un compromís. Fins aquí, tot correcte.
La novetat a Aran és la nova modalitat de com ens presenten les incorporacions de la joventut a la dinàmica política. És tracta de fer-nos creure que uns joves de forma independent s’agrupen, reflexionen i és mobilitzen per canviar les majories i les minories de l’arena política aranesa. Tant de bo fos la confluència d’unes necessitats de servei d’uns joves que de forma espontània s’han agrupat!!!. Però no és així. L’agrupació és producte d’un treball polític del dinamitzador de torn, que el que fa és eixamplar la seva militància, tutelant als joves.
El resultat de tot això és presentar -com sempre fan els socialistes d’aquest País- les coses ben travestides, ben camuflades, sempre entrant per la porta del darrera. I l’altre resultat serà una enorme decepció de tots aquells que de bona fe segueixen l’enredada.
Joves a Aran
Quan hi ha les primeres remors d’eleccions, sempre hi ha algú que comença a moure joventut per fer-ne una instrumentalització pura i dura. Per sort, la majoria de la nostra joventut no és idiota i no està disposada a que ningú els instrumentalitzi. I quan dic “ningú” em refereixo tant als partits polítics, com les associacions com qualsevol administració pública.
Això no vol dir que no hi hagi joventut disposada a tenir algun carnet polític. És una postura absolutament legítima i fins hi tot necessària, que pressuposa un compromís. Fins aquí, tot correcte.
La novetat a Aran és la nova modalitat de com ens presenten les incorporacions de la joventut a la dinàmica política. És tracta de fer-nos creure que uns joves de forma independent s’agrupen, reflexionen i és mobilitzen per canviar les majories i les minories de l’arena política aranesa. Tant de bo fos la confluència d’unes necessitats de servei d’uns joves que de forma espontània s’han agrupat!!!. Però no és així. L’agrupació és producte d’un treball polític del dinamitzador de torn, que el que fa és eixamplar la seva militància, tutelant als joves.
El resultat de tot això és presentar -com sempre fan els socialistes d’aquest País- les coses ben travestides, ben camuflades, sempre entrant per la porta del darrera. I l’altre resultat serà una enorme decepció de tots aquells que de bona fe segueixen l’enredada.
JR Colomines-Companys
dimecres, de febrer 14, 2007
..............................
L’ensorrament de part del Túnel de Vielha, el quedar-nos sense ADSL, i l’allau de premsa que he hagut d’atendre, fa que no trobi la tranquil·litat per escriure en un diari personal com aquest. Això no vol dir que no m’estigui fent un fart d’escriure. I també de recollir informacions de tot el marru increïble, que tenim entre vestidors.
Passarà als anals de l’estupidesa aquells socialistes aranesos que s’estan mobilitzant per defensar, el que és indefensable, que és voler fer costat i justificar com treballa i opera el “Ministerio de Fomento” de Madrid a Aran.
Els hi acaba de caure una obra en la que treballaven i van de gallets menyspreant les institucions nacionals araneses, acompanyats pels palangueneros de sempre, incapaços de venir a la seu del Govern aranès i oferir-se pel que faci falta. En moments de crisi, surt el millor i el pitjor de la gent, i aquests dies en tenim una bona mostra de com és pot ésser un calçasses políticament o és pot ésser un servidor a la ciutadania.
...
L’ensorrament de part del Túnel de Vielha, el quedar-nos sense ADSL, i l’allau de premsa que he hagut d’atendre, fa que no trobi la tranquil·litat per escriure en un diari personal com aquest. Això no vol dir que no m’estigui fent un fart d’escriure. I també de recollir informacions de tot el marru increïble, que tenim entre vestidors.
Passarà als anals de l’estupidesa aquells socialistes aranesos que s’estan mobilitzant per defensar, el que és indefensable, que és voler fer costat i justificar com treballa i opera el “Ministerio de Fomento” de Madrid a Aran.
Els hi acaba de caure una obra en la que treballaven i van de gallets menyspreant les institucions nacionals araneses, acompanyats pels palangueneros de sempre, incapaços de venir a la seu del Govern aranès i oferir-se pel que faci falta. En moments de crisi, surt el millor i el pitjor de la gent, i aquests dies en tenim una bona mostra de com és pot ésser un calçasses políticament o és pot ésser un servidor a la ciutadania.
...
dimecres, de febrer 07, 2007
De sempre m’ha preocupat el sectarisme brutal que alguns sectors d’Aran apliquen cada dia. Jo ja hauria de saber que un País de clans dels quals els partits en són unes de les expressions públiques, el sectarisme n’és una expressió normal. Però no m’hi puc acostumar i sobretot no m'hi vull acostumar.
Sembla que cada dia estic més al mig de l’espectre polític, amb talibans per un costat i per l’altre, que m’increpen. Potser l’increpació més original són els silencis i la falta de resposta quan apareixo jo i per exemple: faig una salutació. Això no us creieu que m’ho fan els sectors de talibans/es de l’oposició, també m’ho practiquen el sector de talibans/es dels suposadament “meus”. I dic “sectors” (i hauria d’escriu “sectors minoritaris”), perquè evidentment, tant en uns com en els altres, hi ha bona gent, encara que hi discrepi obertament en tot.
Seguint aquesta línia de pensament de dialogar amb tothom, a mi em sembla del tot natural que quan “els altres” organitzen un acte públic com una conferència per parlar per exemple d’immigració o sobre noves propostes sobre turisme, jo hi pugui anar a escoltar si la temàtica m’interessa.
Coneixent com les gasten per aquestes contrades, vaig fer una enquesta ràpida entre els professionals que em rodegen a la feina, sobre si crearia algun problema que jo anés a escoltar un acte públic dels socialistes aranesos. Resultat: seria vist com una autèntica provocació.
-No potser que penseu això. Jo deia amb incredulitat sorneguera.
-I tant !. No els coneixes. Sentenciava una setciències de la casa.
-El pitjor, (deia un informat de tot) és que desprès ho criticaràs per escrit i això seria massa.
Malgrat tanta prevenció, procés d’intencions a qualsevol moviment meu, i por a que et critiquin etc etc; segueixo creien que seria bo que tothom pogués anar lliurement i tranquil·lament a tot el que s’organitza i valgui la pena anar-hi. I certament el que havien organitzat valia la pena, i encara hagués estat millor si haguessin convidat altres veus i altres maneres d’entendre la seva línia oficial.
Toca anar a un acte de la Manuela de Madre a Vielha avui? Perquè no. I si s’ho prenen malament?. I si el meu comissari polític em posa falta?.
Sembla que cada dia estic més al mig de l’espectre polític, amb talibans per un costat i per l’altre, que m’increpen. Potser l’increpació més original són els silencis i la falta de resposta quan apareixo jo i per exemple: faig una salutació. Això no us creieu que m’ho fan els sectors de talibans/es de l’oposició, també m’ho practiquen el sector de talibans/es dels suposadament “meus”. I dic “sectors” (i hauria d’escriu “sectors minoritaris”), perquè evidentment, tant en uns com en els altres, hi ha bona gent, encara que hi discrepi obertament en tot.
Seguint aquesta línia de pensament de dialogar amb tothom, a mi em sembla del tot natural que quan “els altres” organitzen un acte públic com una conferència per parlar per exemple d’immigració o sobre noves propostes sobre turisme, jo hi pugui anar a escoltar si la temàtica m’interessa.
Coneixent com les gasten per aquestes contrades, vaig fer una enquesta ràpida entre els professionals que em rodegen a la feina, sobre si crearia algun problema que jo anés a escoltar un acte públic dels socialistes aranesos. Resultat: seria vist com una autèntica provocació.
-No potser que penseu això. Jo deia amb incredulitat sorneguera.
-I tant !. No els coneixes. Sentenciava una setciències de la casa.
-El pitjor, (deia un informat de tot) és que desprès ho criticaràs per escrit i això seria massa.
Malgrat tanta prevenció, procés d’intencions a qualsevol moviment meu, i por a que et critiquin etc etc; segueixo creien que seria bo que tothom pogués anar lliurement i tranquil·lament a tot el que s’organitza i valgui la pena anar-hi. I certament el que havien organitzat valia la pena, i encara hagués estat millor si haguessin convidat altres veus i altres maneres d’entendre la seva línia oficial.
Toca anar a un acte de la Manuela de Madre a Vielha avui? Perquè no. I si s’ho prenen malament?. I si el meu comissari polític em posa falta?.
...
divendres, de febrer 02, 2007
Va ésser emocionant apagar algunes llums al Conselh i així participar a l’apagada simbòlica dels “Cinc minuts de descans per a la Terra”. Sol en un despatx a les fosques, no em vaig poder estar de seguir, a temps real per Internet, que feien els altres. Els grans diaris durant el període d’apagada varen posar unes portades per Internet explicant la seva participació a l’esdeveniment. També seguia a la pàgina de la “Red eléctrica “ de l’Estat espanyol la corba del consum elèctric, fins que la pàgina va “caure” pel gran allau de consultes. I així, Webs i Webs que són referent, és varen sumar als “cinc minuts”, que vaig tenir la sensació que passaven ràpidament.
El més emocionant i increïble és sentir-se partícip des d’una Vielha grisa i trista, de tota una moguda mundial. El poder de les iniciatives de les ONGs ecologistes pot ésser enorme i la gran finestra d’Internet és immensa. Poca broma en aquestes dues vessants, perquè en un plis plas qualsevol servidor públic és pot trobar a fora dels circuits de la comunicació i de la sostenibilitat.
En una altra ocasió s’hi haurà d’implicar més gent, només cal proposar-s’ho. Perquè tot és possible: planificant i seduint a la participació.
El més emocionant i increïble és sentir-se partícip des d’una Vielha grisa i trista, de tota una moguda mundial. El poder de les iniciatives de les ONGs ecologistes pot ésser enorme i la gran finestra d’Internet és immensa. Poca broma en aquestes dues vessants, perquè en un plis plas qualsevol servidor públic és pot trobar a fora dels circuits de la comunicació i de la sostenibilitat.
En una altra ocasió s’hi haurà d’implicar més gent, només cal proposar-s’ho. Perquè tot és possible: planificant i seduint a la participació.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)