Que l’actual eurodiputat Ignasi Guardans l’hagin enviat a galeres i el descavalquin com a cap de llista de CiU a les properes eleccions europees no deixa d’ésser una satisfacció pel nacionalisme català; que Ramon Tremosa el substitueixi és tota una esperança i una autèntica declaració de principis.

.
S’ha anat d’un cantó a un altre: d’un autonomista de mentalitat dretana (Guardans) a un independentista de mentalitat d’esquerres (Tremosa). D’un membre de partit a un independent. De un tecnòcrata que creu que un cop passats els Pirineus s’ha acabat la reivindicació catalana a un economista capaç de fer política europea amb continguts catalanistes. D’un disciplinat defensor de l’actual Estatut a un que va fer campanya en contra des d’un plataforma denominada “Economistes pel no”.

.
Tot molt bé i dit d’estómac penso ja era hora que s’hagin carregat aquell impresentable.
Però de cervell s’ha de dir que la Convergència oficial no sap on va. I a nivell d’imatge, la substitució s’ha comunicat amb els peus. Pitjor no és podia fer.

.
S’han constatat tres coses i s’han obert tres portes:

.
La primera és que s’ha demostrat el caciquisme intern de Convergència i com un Secretari General fa i desfà. Encara que ara faran el teatre de les aclamacions per unanimitat a la búlgara en diferents organismes del partit. Guardans no pot dir res, perquè a dit el varen posar i a dit se l’han carregat. Ara s’obre la porta de la batalla de la democratització de la confecció de les llistes electorals. Batalla que amb Pujol era del tot necessària i que amb Mas també ho és. L’actual Mas encara no ha democratitzat les llistes electorals.

.
La segona és que s’han de revaloritzar les eleccions europees en el nacionalisme català. És posa un independent per potenciar la història de la Casa Gran a les europees, perquè en realitat al Parlament Europeu no se li dona cap valor. La part bona, és que ara s’obre la porta a fer independentisme a Europa i precisament es podrà fer des de l’esquerda de la poca valoració de la direcció Convergent a les europees i segur que Tremosa ho pot fer bé.

.
I la tercera qüestió és que s’ha obert la porta a que defensar un candidat independent del nacionalisme català que sigui el futur candidat a la Presidència de la Generalitat ja no serà tabú, sinó tot el contrari. Si és pot defensar un independent per Europa amb el partit al darrera, també per eficàcia i per aglutinar més gent, ja ha arribat l’hora de propiciar aquesta mena de candidatura independent amb el partit al darrera pel Parlament de Catalunya i per a la Presidència. Artur Mas podria seguir sent un bon Secretari General però el nacionalisme català necessita un altra mena de candidat i si és independent millor. Per aquesta mena de càrrec caldria evidentment un candidat amb una més amplia i popular projecció pública que la d’un professor com Tremosa. Necessitem la projecció popular d’un “Avi”, d’un Macià del segle XXI.
Mas ha obert la porta a aquesta nova fórmula. Potser ell ni ho sap, però ha tallat el meló.

...

He fruit veien per la televisió la pel·lícula “Le promeneur du Champ de Mars” de Robert Guédiguian. La pel·lícula narra la historia del final d’un mandat i el final d’una vida, la de la de François Mitterrand (1916-1996), president de la República francesa entre 1981 i 1995.

.
Michel Bouquet recrea un excel·lent paper fent de Mitterrand. La pel·lícula és una adaptació lliure de la polèmica novel·la "Dernier Mitterrand" de l’escriptor Georges-Marc Benamou.

.
Mitterrand sempre m’ha interessat molt. Des del començament vaig seguir amb passió com va contribuir a reconstruir el socialisme francès, com va reconstruir el discurs polític l’any 1969 i com amb Alain Savary va unir la Section Française de l'Internationale Ouvrière amb diverses agrupacions i clubs socialistes. Joan Cornudella em guiava a seguir tota aquesta transformació. Una autèntica contradicció, encara que apassionant, perquè el centralisme de Mitterrand era un fet. Tots plegats potser en el fons érem més rocardiants o sigui de Michel Rocard del Parti socialiste unifié. I tot això en plena clandestinitat i tocant-nos la moral els nens i les nenes del PSAN que ens alliçonaven constantment sobre continguts socials. Ara tots ells jubilats de discurs, encara que segueixen alliçonant.

...

................................


...

Un dels errors que he comès fa anys, és no preocupar-me de seguir com s’ha explicat als llibres el nacionalisme a Catalunya des del 1968 i com s’ha explicat la lluita antifranquista i els seus organismes unitaris.

Des de fa dies he llegit tot el que s’ha escrit sobre aquest tema a les Terres de Lleida i em poso les mans al cap de la gran tergiversació del que s’explica i escriu de l’antifranquisme i la transició a Lleida. El nacionalisme català va tenir a Ponent una organització potent i els comunistes d’aquestes contrades estaven molt lluny en militància i en activitat del nacionalisme. Però tot això en diferents “Històries de Lleida” està explicat a l’inrevés i ningunejant el nacionalisme. Nacionalisme que òbviament era independentista.

No volia viure d’explicar batalletes o rendabilitzar el passat per col·locar-me en la política professional i sembla que m’he equivocat, com en tantes altres coses.

Quina mandra em fa ara fer-ne una revisió i difondre-la, però per exemple revisant LA VANGUARDIA de l’any 1985, quan encara es deia LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, he retrobat la fotografia de Jordi Socias, que reprodueixo a dalt (si és clica al damunt és fa més gran), en la que ens trobem els membres del Consell de Forces Polítiques de Catalunya l’any 1976. (Jo sóc aquell jovenet de la segona fila amb barba).

Doncs bé, sobre aquest organisme unitari antifranquista en podria dir molta cosa del seu mecanisme intern i sobretot de la seva política unitària i anti-unitària, i potser trencaríem alguns mites de la lluita unitària i la transició. I encara seria més saborosa la història del seu antecessor que fou la Coordinadora de Forces de Catalunya i tot el moviment de l’Assemblea de Catalunya.

Algunes memòries menteixen com una casa de pagès i d’això no se n’escapen fins i tot Presidents, Consellers i Ministres de l’actual etapa democràtica.
De quina Memòria històrica oficial estem parlant avui des de la Generalitat?.

...

Fa dies que tinc damunt de la taula de treball el programa provisional del nou “Grau universitari d’Estudis Catalans i Occitans” que la Universitat de Lleida vol impartir des del curs 2009-2010. Encara no ha acabat tot el procés político-administratiu per acabar sent un programa oficial.

.
N’haig d’encarregar una anàlisi per a LO CAMPUS, però d’entrada per a mi és un Grau light i de rebaixes pel català com per l’occità.

Algú m’haurà de respondre:
Per que un Grau comú pel català i l’occità, i no dos Graus?

Com sempre l’occità serà el germà pobre. Però també pel català. Se seguirà un trajecte compartit que treu hores tant a la filologia catalana com a la filologia occitana.

Només faltava que a més de la generalització dels Graus que porta el Pla de Bolonya, és faci oficialment amb la meitat d’hores lectives i de treball de l’alumne, pel fet d’impulsar estudis compartits.

Potser, si creiem de veritat en la Mentalitat Bolonya, la globalització dels estudis superiors i la mobilitat, un aranès per a estudis occitans hauria de mirar cap a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc II-Lo Miralh.

...

LÁ NUA

Aquest passat desembre el diari en llengua gaèlica irlandesa Lá Nua (Nou dia) ha tancat.

Era i és l’únic diari en aquesta llengua. Ha durat dos anys des de l’any 2007, anteriorment era el diari LÁ, que havia nascut a Belfast el 1984.

LÁ NUA tenia una tirada de 4.000 exemplars i hi treballaven 8 persones.

La raó de la tancada és deixar de rebre ajuts econòmics per part de l’organisme promotor de la llengua al conjunt d’Irlanda. Els arguments per no ajudar han estat que les xifres de vendes són massa baixes.

No cal ni dir que és una desgracia i és una falta de visió estratègica de l’organisme promotor del gaèlic.

Jo que he editat i dirigit ETH DIARI, l’únic diari en llengua occitana -variant aranès-, conec molt bé que significa fer periodisme de resistència lingüística i és una llàstima que no s’atreveixin a continuar sense els polítics.

ETH DIARI mai va rebre una sola ajuda del Conselh Generau d’Aran, ni de la Generalitat de Catalunya, ni tant sols hi varen posar un anunci. Sabeu per què? Perquè com LÁ NUA, fèiem periodisme, que no vol dir fer de publicació institucional del govern de torn. ETH DIARI tampoc va poder continuar per raons econòmiques i va durar el que varen durar els diners de la venda d’un pis meu a Barcelona, que va finançar l’operació periodística, a més d’un crèdit. Total, un any i mig de durada va tenir el diari.

Ara ER ESTUDIANT -el suplement en aranès per la comunitat educativa d’Aran- comença a funcionar dins un altre projecte català, empresarialment orientat diferent. LO CAMPUS, el periòdic universitari en català de les Terres de Lleida, és el trampolí per publicar en aranès. Són 11.000 exemplars gratuïts cada mes.

Veurem com funcionarà, de moment hi ha molta gent que de forma desinteressada està col·laborant en el projecte periodístic, i és que sense militància cultural i lingüística amb mentalitat estratègica i de corredor de fons, l’occità no s’aixecarà mai.

...

.
.
.


Hamás, la branca armada de Hamàs i el conjunt dels palestins no és la mateixa cosa, però democràticament Hamàs va guanyar les eleccions. La brutalitat d’Israel els hi ha fet perdre la raó. Una hora rere l’altra a Gaza s’està castigant a tota una població i qualsevol demòcrata ha de protestar contra tanta barbaritat.

Per una vegada el govern francès ha tingut una veu i actitud clara i els demés: o fan declaracions que son fum o callen d’una manera indecent. Al final Sarkozy està fent de president d’Europa, encara que s’ha de recordar que a Paris hi ha hagut la manifestació més multitudinària celebrada fins ara conta l’ocupació de Gaza, però tot i així, o precisament per això, és important el moviment de Sarkozy amb el seu ministre Bernard Kouchner. (Recordem que Kouchner venia i és de l’esquerra i un dels fundadors de Metges sense fronteres i Metges del Món).

..

.............

Avui és el meu aniversari.

Un dia Ermengol Passola ens va escriure en un tros de paper d’embalar :
“El meu mal vol molt soroll”.
El meu pare va recollir el paper, el va fer emmarcar i el va penjar a la paret com un quadre.
Una bona frase per recordar un dia d'aniversari.

...

.

.

.

.

.

.

.

.

He anat als funerals de l’Ermengol Passola a Barcelona.

He tingut moltes sensacions ben contradictòries. Els Passola m’han marcat molt a la meva vida, amb molta estimació i aprecií per a tots ells, per tant també eren els meus funerals i els he viscut així.

Tothom té una visió del pare Passola, però n’hi ha una que no s’explica bé i que la seva filla Isona d’alguna manera reivindica. El senyor Passola no va ésser només un mecenes cultural, va ésser un militant del País que moltes vegades pagava, però que estava involucrat a primera línia de tot allò que promovia.

Militància i compromís fet amb una responsabilitat i eficàcia considerable. Tot això no s’explica perquè algú deu pensar que no és políticament correcte, però la infraestructura patriòtica que va muntar, inclosa una xarxa humana clandestina aprofitant un elaborat entramat empresarial, va ésser de primer ordre. Molts dels poca cosa que avui fan política han estat caminant sobre una base creada per Passola.

Passolajant s’ha fet País, i fer País amb valors és la plenitud.

Com va escriure la Tònia:

...............Tu que t'has estimat la terra
...............amb goig de desig resplendent,
...............obre la finestra florida
...............que nosaltres sempre n'hem dit cel.

...

Arriscar

.

.
Córrer riscos és bàsic per crear qualsevol cosa. Encara que l’experiència pot ajudar a la disciplina i l’autocontrol, no és possible crear res de nou sense arriscar-se.

Fer d’emprenedor de periodisme universitari i dedicar-me fonamentalment a la universitat pública em col·loca constantment enfront la mentalitat funcionarial que no compren les novetats, ni els riscos.

Sense arriscar no hi haurà Pla de Bolonya a la Universitat Pública, però en aquest cas, arriscar no vol dir jugar-se-la irresponsablement canviant només programacions, però oblidant-se de la complicitat del canvi i de transmetre la il·lusió a la comunitat universitària.

.

Hi ha gestors polítics i universitaris que és mereixerien ésser denunciats a un jutjat de guàrdia, per inútils.

...

Desprès de deixar d’escriure en aquest blog 157 dies, avui hi torno.

Moltes hores de periodisme universitari, moltes hores de gestió editorial i moltes hores d’un autèntic post-grau sobre Lleida i les seves comarques han acaparat el meu temps.

No tinc idea com anirà aquesta nova etapa en aquest blog personal, però torno més vell i més lliure, més lluitador i més disposat a no acceptar, ni participar, en cap frivolitat en cultura, en periodisme, en universitat, en Països Catalans i en Aran.

Avui no tinc cap mena de militància política ni sindical de carnet, la meva feina és transversal i volgudament transversal, fent d’editor i periodista, promovent tota mena d’iniciatives creatives simplement si són bones, encara que jo no hi combregui. Només hi ha el límit dels totalitaris i els mediocres que van contra la llibertat i el País.

.......

Tancat fins nou avís, per reformes intel·lectuals.

...

NOVETAT:

LO CAMPUS número 2
ESPECIAL D’ESTIU
juny-setembre 2008

11.000 exemplars que distribuïm a mà a les aules, als centres i a les Universitats d’estiu;
que els enviem per correu, els posem a les bústies professionals del professorat
o els enviem digitalitzats via on line.




http://www.locampus.cat/

...

............................................

Al suplement "Pirineus" del diari Segre (24 / juny / 2008)

...

El Síndic Paco Boya ens està posant en un problema que haurem de resoldre que fem i que expliquem amb el tema de l’Acadèmia, mentre fem projecció d’Aran a tots els catalans.

Perquè el Síndic amb una inconsciència increïble, segueix afirmant i escrivint en públic que s’ha fundat l’Acadèmia dera Lengua Occitana. Cosa que ell sap que és una cosa totalment falsa.

En comptes de situar la veritat honestament, explicant on s’està, s’ha deixat córrer l’equivoc per agencies i redaccions de premsa de Catalunya i a més encara ho reafirma ell. (Hi ha periodistes molestos perquè que se’ls ha instrumentalitzat).

Jo he comprovat que cap Universitat catalana ni francesa, ha autoritzat que cap professor és comprometi en nom del seu centre a firmar res. Tant de bo hagués estat així, però no és així. I encara més: és com de sainet que professors d’una universitat hagin entrat en una “Comissió d’estudi” representant una altra universitat, simplement per resoldre protagonismes.

El Síndic Boya viu a la més absoluta irrealitat en el tema occità i ens està fen mal a tots.

És absolutament injust que per una megalomania política i per un sectarisme d’aniquilar l’oponent, jugui el Síndic amb temes de llengua i cultura.

-Politiqueja com vulguis Paco, però no embrutis la cultura i la llengua per quatre vots !!!.

El protagonisme que s’ha donat en aquesta qüestió a l’associació privada Institut d’Estudis Occitans (IEO) només provocarà que un altre dia, uns altres és reuneixin i acabin dient que ells són l’Acadèmia dera Lengua Occitana.

Un procés com aquest és tant complicat i delicat, que havia d’ésser una autoconvocatòria sense protagonismes i sense politització, i evidentment reunits a l’Occitània de l’Estat francès.

Primer el Síndic d’Aran havia d’haver teixit complicitats amb tothom a Aran, al seu territori, exercint de Síndic de tots i no només dels seus afins. Tots havíem i hauríem estat al costat seu per un tema de llengua. Jo segur. Amb el comptador de greuges a zero, perquè estem parlant de llengua. Però com que margina, ens converteix immediatament en oposició en temes com aquests, encara que no vulguis.

Desprès s’havia d’haver donat protagonisme a la màxima autoritat lingüística d’Aran que és l’Institut d’Estudis Aranesos (IEA). Autoritat, que recordem-ho, va acordar per unanimitat el Plenari del Conselh Generau d’Aran. I a la vegada s’haurien d’haver lligat complicitats a cada territori lingüístic d’Occitània, donant protagonisme als centres de llengua occitana avui existents de cada Consell Regional Francès i de Departament etc, etc. Tot això és una seqüència lògica i provada històricament en altres territoris.

És una barbaritat que una associació com l’IEO, tant digna com vulgueu, però totalment fora del joc institucional francès en polítiques lingüístiques, pugui liderar res, tant summament delicat i controvertit. Passegeu-vos pels despatxos de l’administració francesa buscant suport per l’occità i sabreu de que parlo.

Hi ha persones interessades honestament amb la llengua que venen a buscar a Aran allò que no poden fer al seu territori. On és la plataforma de politiques lingüístiques del provençal o del llenguadocià o del gascó?.

A Aran havien de venir amb els deures fets, com a Aran també els havíem de fer. Tot el demès és una estratègia equivocada, que només porta artificialitat i fum.

Gestionar polítiques lingüístiques no és pot fer amb improvisació, perquè desprès té unes repercussions imprevisibles. Espero que encara s’estigui a temps de reconduir-ho.

Per la meva part : Per la llengua occitana, comptador de greuges a zero.

-----------------------------------------------------------

PD: que no diguin ara, que no m’han trobat a mi. Telèfon 649405630.


...

ACADÈMIA

Quan la cultura i la llengua és polititza és tenir mala peça al teler i això és el que està passant en l’arrencada d’aquesta operació que s’anomena “Acadèmia dera Lengua Occitana”.

És volia la foto i poder difondre allà on han pogut, el missatge que “s’ha creat” l’Acadèmia sota el lideratge del Síndic Paco Boya, -la pròpia web del Conselh Generau d’Aran juga amb aquest equivoc de que ja tenim la cosa creada-, però s’ha fet tant destralerament que ha quedat un regust amarg de manipulació, perquè l’Acadèmia està a anys llum.

És una llàstima que el que podria ésser una bona iniciativa hagi començat amb tant de sectarisme i amb tanta artificialitat, que no només espatllarà l’operació de l’Acadèmia, sinó que fins i tot ens espatllarà altres operacions en marxa i que en sortiran esquitxades.

Per què és sectària i artificial?. D’entrada perquè una qüestió lingüística hauria d’ésser el món de la cultura qui la dinamitzes.

Però aquí s’ha volgut fer de forma mixta: el Govern del Conselh Generau d’Aran i l’Institut d’Estudis Occitans (IEO). Un executiu polític i una associació cultural.

I perquè s’ha hagut de polititzar tot?. Perquè la màxima autoritat lingüística d’Aran, que és l’Institut d’Estudis Aranesos, no ha estat l’impulsor aranès d’aquesta Operació?

L’Institut d’Estudis Occitans, com associació ens representa a totes les entitats culturals i lingüístiques que treballem a Occitània?.

Evidentment que no. I no perquè no siguin voluntariosos i tinguin una gloriosa història, sinó perquè avui tenen un model de política cultural que molts no hi estem d’acord. L’IEO no és l’Institut d’Estudis Catalans, ni l’Institut d’Estudis Aranesos, ni cap autoritat lingüística, són una associació privada, que només és representen a ells. Exactament igual com altres associacions culturals, com la que jo presideixo: l’Associació cultural i cívica Vivència Aranesa, que només ens representem a nosaltres, però també hi som i cap administració pública democràtica pot marginar.

Ha estat una opció política i un autèntic abús, que l’IEO hagi estat entronitzat al costat d’un organisme polític democràtic com és el Govern d’Aran. (Com anècdota protocol·lària: fins i tot amb notes públiques amb els dos logos, un al costat de l’altre).

Tot això no només és una crítica de protagonismes, i una crítica a la instrumentalització política del Síndic Boya, tot això és que no és coneix que passa a l’Occitània dins de l’Estat francès.

Tal com s’ha fet la convocatòria, per culpa dels protagonismes; per culpa de qui s’ha convocat i a qui no; per culpa dels equívocs de que representaven cadascun dels assistents; per culpa de la instrumentalització de comunicació; l’invent pot haver quedat tocat de mort. Però seria un altre episodi, similar com el d’aquells ximples que s’han constituït com a “Govern d’Occitània”. Seria un nou episodi de voluntarisme i ciència ficció, sinó fos que involucra la imatge de l’occitanisme en general i ens acaba de crear un problema amb els Consells Regionals francesos i amb els diversos Departaments francesos d’Occitània. Com també a les pròpies Universitats, tant franceses com catalanes.

Per exemple: Un professor pot signar els seus escrits acadèmics referenciant la seva Universitat, però podien fer-ho creant una Acadèmia?. No, només a títol personal, sinó té un mandat explícit. I així podríem anar comentant la validesa de la representació institucional i acadèmica de molts dels assistents a la trobada. És ven una imatge falsa, perquè és fa política –i a més sectària-, i no una activitat acadèmica.

Exactament és fa política quan per crear una acadèmia occitana s’introdueix el que s’anomena “Euroregió Pirineus Mediterrània”, tot un invent socialista, que estaria molt bé, sinó fos que molts ho contraposen a Països Catalans i a la Nació Occitana.
¿Que hi feia “Aragón” representada també per la delegada de l’actual President de torn de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, la senyora Margalida Tous, que a la vegada és la Directora General de política lingüística de les Illes Balears, en la constitució d’una Acadèmia Occitana?.

A mi no em sobre ningú de la trobada, però és surrealista tanta enginyeria política i oblidar-se puntals de la llengua occitana. És possible fer res avui a Occitània sense les “Calendretes”, les escoles occitanes?. Doncs sembla que si, perquè no eren a la trobada. I per què? Perquè tenen una visió del tema, molt diferent de l’associació Institut d’Estudis Occitans (IEO). L’actual postura a l’Estat francès de David Grosclaude, President de l’IEO, no aglutina dinàmiques, sinó que ha creat una escletxa immensa entre el “possibilisme de govern” i el “radicalisme extraparlamentari”. Avui dia quan hi ha un primer reconeixement de les “llengües regionals” a l’Estat francès, s’ha d’aprofitar les dinàmiques dels grans partits estatals francesos i de les estructures acadèmiques franceses.

Acceptant que hi ha hagut molta bona fer en la dinàmica per crear una nova Acadèmia en la trobada de Vielha, -malgrat la politiqueria-; s’ha de dir que seria una irresponsabilitat que l’artificialitat i les precipitacions ens portes a una guerra de dialectes de la llengua occitana, conflicte que tenim a la cantonada. Jo que estic preparant un producte editorial per a tot Occitània, ja estic vivint aquest conflicte i això que són unes selectes minories encara que minoritzades.

Crear una “Acadèmia dera Lengua Occitana” és una bona causa, però s’ha de fer bé, de forma plural, sense exclusions i sobretot deixant els polítics a segon pla.■


-------------------------------------------------------------------------------------------

►Avui fa un any de les eleccions al Conselh Generau d’Aran.
El nacionalisme aranès encara no s’ha recuperat i el més calent és a l’aigüera.

Crear un periòdic universitari, si el vol fer bé, comporta estar al dia de multitud de coses. El diari el pots fer per una comunitat universitària petita de 8000 universitaris però l’has de preparar-lo tan professional, tant local i tant universal, com si escrivissis per milions de persones.

Aquesta vegada ha estat preparar la oferta musical pel proper número 2 de LO CAMPUS i he sentit el debut discogràfic de la Scarlett Johansson, amb el seu disc: 'Anywhere I lay my head'.

Jo el trobo una passada. No en tinc ni la més remota idea de quin estil és, i m’importa ben poc, només sé que m’ha animat i m’ha creat passió pel que estava fent. Un disc que et dona força i il·lusió, ha d’ésser interessant per força.

Diuen que Johansson es una cantant de culta, suposo que volen dir per a minories, encara que per l’amplia popularitat de la dona per les seves pel·lícules potser deixarà d’ésser de minories. Per a mi la seva veu com de fusta, fosca i plena de sensibilitat em crea pessigolles per tot arreu, a més la instrumentació solemne, de marxa, que va en augment em crea tota una festa major de sentiments que t’anima i et faria cridar.

Hauré de buscar un crític de música perquè ens faci un text i ens expliqui de que va tanta emoció musical enllaunada amb veu profonda i instruments de banda de carrer. Que ens expliqui com van les deu versions de Tom Waits del disc, la única versió original que hi ha i també com s’han d’entendre les col·laboracions de David Bowie i David Zimmer.

O potser no fa falta tanta tècnica, i s’ha de fer un escrit vital, fort, trencador que el lector acabi dient: “on ho puc escoltar?”. I llavors sense voler-ho hauré fet de comercial de una brutal campanya de màrqueting de ATCO Records / Warner Music i nosaltres sense veure’n ni un euro, i només nosaltres fent-ho tot per la música i el lector. Com sempre.

...

...............................................................

.................................................................................Robert Rauschenberg

...

.....ANUNCI
---------------------------------------------------------------------------
LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent, amb redacció a Lleida, de l’associació Vivència Aranesa,
busca COMERCIAL DE PUBLICITAT per cuidar-se de la zona d’Aran, Comenges i de tots els Pirineus. A plena dedicació o a temps parcial. Incorporació immediata.

Interessats enviar currículum a: recursoshumans@locampus.cat
Per consultes, telèfon de contacte: 649405630 / 973204907

---------------------------------------------------------------------------

...

Tinc la meva bústia plena d’e-mails sobre aquest tema de la xenofòbia que, directa o indirectament, s’està donant a Aran.

Em sorprèn que m’hagi escrit el responsable de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana (JEROC), en Pep Casasayas.

D’una manera volguda no he citat aquests dies aquest grup, que en el seu Fotoblog i en el seu primer escrit polític, desprès del de presentació, va ésser : ‘Eth “palhaso” Colomines’. Amb un paràgraf que deia: “... Sai pas se jamès ac liegera, demorem que òc e aclarisque es mèns dubtes, e se non, senhor Colomines, "torni d'on a sortit, que a la Vall d'Aran, no volem cap català astordit"...”. No hi ha el mínim dubte que el paràgraf és xenòfob.

Com sempre quan hi ha un problema, intento primer arreglar-lo abans entre bastidor i sense documentació contrastada, no m’hi fico. Primer el blog de la colla : “Lo País”, va eliminar el paràgraf xenòfob, desprès va canviar el títol i va passar de “palhaso” a “senhor” i al final van eliminar tot l’escrit. Al Fotoblog de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana el mateix escrit hi tornava aparèixer amb comentaris amb el meu nom, que jo mai vaig escriure i és allí on en Carlos Dominguez o sigui "carlos_aran”, entre molts d’altres, varen continuar posant comentaris per fotrem fora del País.

Desprès de molt de moviment entre bastidors, l’escrit també va desaparèixer, però va estar el suficient temps penjat, que ara surt a molts llocs indexat i evidentment ja hi ha hagut qui s’ha preocupat de reproduir-ho. Tota la tribu de Bossòst del PSC n’ha fet l’agost.

Jo ja m’he plantat, i no només és un problema amb mi, sinó que a Aran hi ha centenars de persones que se senten agredides per aquesta xenofòbia latent de tota una minoria, que bàsicament és dedica a la política. Ara, hi hem d’afegir els cadells de la política.

Les Joventuts d’Esquerra potser haurien de llegir l’article de Jusèp Loís Sans d’Esquerra Republicana Occitana, denominat “Cacics” publicat al diari Segre, per acabar d’entendre que passa. En Sans però en l’article és deixa l’etnicisme com una de les causes de l’actitud d’exclusió, perquè no és només una qüestió de “classe”, i a més és deixa de citar “la seva canalla” com a fenomen emergent. A veure si els dissabtes anirem de legals i durant la setmana apareixerà “la milícia” que ens vol fora del País.

---------

PD: Abans de disparar des d’un Fotoblog contra algú, potser abans hauríeu de pensar que en aquell mateix suport hi teniu penjades fotografies públiques de molta gent. A mi no em demaneu explicacions, pregunteu-vos perquè heu estat tant inconscients d’haver involucrat a tothom en una amenaça xenòfoba. Ha estat JEROC qui va disparar primer, “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.

...