Un any més la Diada, sembla que aquesta vegada ens trobem en un punt polític de molta transcendència perquè a partir del 16 de novembre o sigui desprès de les eleccions al Parlament de Catalunya, res serà igual. Sobretot si guanya Maragall, que certament és del tot possible. Totes les enquestes públiques i privadísimes el donen guanyador, almenys en vots.
Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.
Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.
Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.
Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.
1
Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.
2
Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.
Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.
3
Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.
Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.
Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"
-----------------------------------------------------------
Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.
