Fa gràcia que "Tribuna Catalana" la joguina unipersonal de Miquel Sellarés a internet, pontifiqui sobre els efectes d'un "Manifest" en el diàleg i respecte entre els candidats a la Generalitat. Millor seria que -com aqui- fes un Diari Personal, però no ens volgui vendre periodisme equidistant, perquè només es un "xeringuito" pagat pel socialistes de la Diputació de Barcelona entre d'altres subvencions. Sobretot Ell: que en editorials i articles parla de "talibans", "escolans" i altres improperis referits a la gent del nacionalisme de govern.
El Manifest en qüestió era sectari i partidista, i això ho va tenir clar el propi "maxaca" que té Sellarés a "Tribuna Catalana" que referenciant la noticia va titular-la "Maragall aconsegueix que uns intel·lectuals li donin suport". Només va durar unes hores penjada a la xarxa, per passar a titular-se d'una altra manera menys evident el partidisme.
Si en Miquel canvies l'estil, i d'una vegada deixes de destil·lar bilis enverinada per la seva expulsió de CDC, llavors si que trobaríem punts de contacte i d'entesa. Sobretot amb mi, que mai li he fet res i som més igual del que es pensa. I sobretot ara que estem discutint que “Mobilització Catalanista” (MCAT) és transformi en un lobby de caràcter transversal, promotor de l'acció unitària de les diverses versions del nacionalisme català als Països Catalans.
Perquè és veritat que Mas se equivoca i sobretot s'equivoca la seva tropa.
Quan jo vaig escriure sobre "Maragall i el respecte", és va començar una guerra a CiU que encara no ha acabat. Dins de la revista "Mas&Catalunya- MCAT" jo escrivia en un article: "...Atenció: Maragall és demòcrata i de tradició demòcrata de tota la vida i la seva formació política també, per tant mereixen un respecte de tracte i d’anàlisi. Respecte per a ell i la seva gent, però això no treu un atac frontal sense concessions al maragallisme...".
Som molts des de dins -sense Manifest- que intentem que el "masisme" sigui mes net. Perquè Mas ja era la segona vegada que parlava o insinuava coses sobre "Maragall i la beguda". La primera que jo la vaig escoltar en directe fou el dia 17 de novembre de 2002 del discurs de clausura de "l'Escola de Tardor de CiU de l'Àrea Metropolitana" a Barcelona. Aquell dia la perla fou "quan Maragall estigui seré" i l'auditori es va disparar a aplaudir. Al final Mas va demanar comprensió a la premsa, perquè no se'n fes referència, jo en vaig fer una nota interna.
Miquel, Miquel...t'equivoques!!!
