dijous, de setembre 23, 2004



Acabo de saber que ha mort Eddie Adams, un dels fotògrafs que amb la seva feina em va trasbalsar més la meva vida de joventut. De fet va trasbalsar a tothom a partir de les seves fotografies del Vietnam de l'any 1968.

És clar que la fotografia que el va fer mundialment famós, és aquella bestial fotografia d’un cap de policia vietnamita disparant al cap d’un presoner del Vietcong.

Aquella imatge em va commoure tant internament, que em va fer solidaritzar-me amb la gent d'allí i vaig participar a moltes manifestacions, perquè acabes aquella guerra. Com diuen les cròniques d'avui: mundialment la imatge va impactar i commoure, especialment als Estats Units, on va desencadenar un sentiment antibèl·lic generalitzat.

No sé com és diu el combatent que maten, però no cal ni dir, que amb el seu dolor i sacrifici va remoure consciència i militància a tota la gent de bona fe. Encara que el fotògraf en digui: "Execució a Saigon" i no "Assassinat a Saigon" com hauria d'ésser.

Jo mai he estat un anti-nordamericà, al revés durant anys m'he delit per anar a les seves universitats. I ben segur que ho faré. El que estic és contra tot imperialisme i aquella guerra en fou un cas flagrant, com passa avui.

Mai m'hagués pensat tenir un fill fotògraf. I com és natural, un cop l'he tingut, m'ha començat la dèria de saber-ho tot sobre la fotografia. Amb el Marc tenim una petita complicitat, a part de la gran complicitat de Pare-Fill, que són els assaigs de fotografia de Susan Sontag. En concret el llibre "Sobre la fotografía" que ja té més de trenta anys quan és va editar en anglès i que en castellà es va poder trobar farà només un vuit anys.

La Sontag en el llibre fa referència a la responsabilitat del fotògraf com a consolitzador d'ideologies. I és exactament això el que fa Adams amb les seves imatges: consolida cultura de pau i cultura de denúncia.

Desconec tota la trajectòria d'Edward Adams,l'Eddie, i de quin peu calçava políticament parlant, però el seu treball contradiu a la Sontag quan aquesta diu que la fotografia transforma el present en passat o sigui ve a dir que la fotografia serveix per allunyar-nos de la realitat temporalment. Diu que la fotografia dona un cert distanciament, amb una falta de crítica sobre aquí i ara, per tant acusa a la fotografia d'una impossibilitat de representar altres móns possibles.

Res de res, només cal veure l'assassinat del vietnamita al carrer per adonar-se del moment i presentar-nos tot un drama personal i a més un drama més ampli. De cop ens transmet les ganes de llibertat i de dir aquest no és el meu món, aquesta no és la meva manera d'actuar. La fotografia, i en concret el foto-periodisme, també és una arma de lluita i d'esperança.