dilluns, de setembre 20, 2004

Començo fatal la setmana. Problemes per totes bandes: des de domèstics (nova inundació per un escalfador mal instal·lat), fins acadèmics (la Comissió Docent del Màster no m'ha acceptat la meva proposta del tema de tesina), acabant pel via crucis de trobar l'estratègia encertada del nostre treball associatiu en cultura.

I això ve desprès d'una conferència d'Emilio Medan a Vielha que va anar prou bé i que obre moltes possibilitats per Vivéncia Aranesa.

Medan va fer l'esforç de treballar la seva conferència i sobretot escriure-la, cosa que va significar molta concreció i ordre en l'exposició, a més farà més fàcil la seva divulgació quan la publiquem on line i sobre paper. Però el més bo, varen ésser els seus comentaris en el debat i els seus silencis.

Un deu per fer la conferència, malgrat els marre miaus d'una part dels seus, un deu per advertir que no estem a l'alçada en el procés constituent del nou Estatut, un deu per tenir la valentia d'acceptar que avui no hi ha cap partit nacionalista aranès.

I un deu amb menció, pels silencis:

el primer és passar-nos la pilota a Vivéncia, quan des del públic és demanava quines són les següents passes, un cop s'havia definit que no estàvem a l'alçada del moment històric i que aquell era el primer debat públic a Aran sobre el tema. El silenci demostra, que ni els seus tenen logística per negociar el tema, sobretot perquè parteixen els partits d'uns mínims reivindicatius a la baixa, a més no hi ha partits aranesos al Parlament de Catalunya i els acords inter-partits entre els de la mateixa corda, estant totalment encotillats pels partits catalans i els seus interessos.

El segon silenci, és sentir que jo deia que tots els partits tenen problemes en la discussió del nou Estatut i per això estant en un cul-de-sac inoperant i no desmentir-ho. I tampoc no dir res, quan jo apunto les discrepàncies entre un representant a la Diputació de Lleida i un al Parlament de Catalunya en el sector d'Unitat d'Aran. Tenint present que Medan a més d'Alcalde Les, és representant a la Diputació per Unitat d'Aran, el silenci és tot un posicionament i tota una declaració d'intencions.

Sempre és un al·licient tenir una sala plena en un acte amb gent de tots els colors polítics, que el conferenciant triomfi i que la Presidència de Vivéncia Aranesa s'expressi de forma cauta i unitària però sense perdre contundència. Però el cert, és que el més difícil encara ha de venir.

En dues setmanes intentarem involucrar a tot el món associatiu aranès, en una postura reivindicativa en la confecció del nou Estatut. Necessitem enginy, paciència, molt de possibilisme i molta diplomàcia i a més diners. I sobretot, sobretot buscar un protagonisme mancomunat entre tots i nosaltres quedar-nos a la cuina de l'operació.


Parc_Güell_Barcelona_fotografia_David_Sugarman