dilluns, de novembre 05, 2007


Stand Up for Journalism
Planta cara pel Periodisme

Avui periodistes de tot Europa reivindiquem els nostres drets.
És tota una campanya europea contra totes les pressions que han de suportar els professionals de la premsa. Des de les més dramàtiques com l’eliminació física del periodista, fins com també exposa la campanya, “contra l'excessiva comercialització, la pressió política, el baix nivell i les males condicions de feina dels periodistes”.

La Federació Europea de Periodistes promou aquesta campanya sota el lema “Stand Up for Journalism” -Planta cara pel Periodisme-.

No és que cregui molt amb això dels dies acordats per fer reivindicacions, però sempre és útil per remoure consciències.

Situats a l’Aran la premsa té unes clares limitacions i una clara pressió política. Hi ha por d'explicar les coses i els propietaris dels mitjans de comunicació practiquen l’autocensura constant. Evidentment s’ha de diferenciar el sector privat del sector públic, però la pressió és la mateixa.

El cas que tenim més a prop és el de “Eth Quinze”, que desprès d’incorporar l’aranès majoritàriament en la publicació ha acabat tancant, i no només perquè ha hagut d’anar al jutjat per la querella de l’ex-alcalde de Vielha, sinó a més per la pròpia autocensura i acoquinament dels seus editors.

A Aran s’hauria de reivindicar el periodisme com a professió, reivindicant un periodisme de qualitat; s’hauria de reivindicar poder informar de tot; s’hauria de reivindicar la llibertat d’opinió i per últim s’hauria de garantir un periodisme en aranès.

Jo em poso les mans al cap quan una administració fa premsa sense periodistes. Són capaços de fer una publicació un funcionari i un dissenyador, i és queden tant amples. En canvi se suposa que aquell ajuntament per construir obra pública tenen arquitectes i cap administratiu fa els plànols. Tot el sector ho té claríssim: la premsa local institucional sense periodistes és una estafa. Denunciar això és reivindicar el periodisme com a professió.

Explicar les coses d’Aran com els “país de les meravelles”, fent una simple crònica sense donar les claus perquè el lector o l’oient o el telespectador, pugui entendre de que va el que s’explica i pugui treure les seves pròpies conclusions, és fer un periodisme pobre i per això cal reivindicar un periodisme de qualitat.

I no cal dir que cal un periodisme aranès : de llengua i de continguts. El periodisme colonial que fa alguna premsa catalana i espanyola adreçada a la Val d’Aran, és insultant.

Un dia com avui em serveix per reafirmar-me que cal una premsa escrita diària en aranès, però és una autèntica aventura que no sé si tindré la força i els diners per tornar-ho intentar. El context polític no hi ajuda i l’autèntic conte de la lletera de futures televisions i ràdios locals araneses, encara hi ajuden menys.

Un dia com avui és per demanar ajuda per realitzar un somni editorial a la Pepita Caubet -que ens observa des de l’infinit dels Pirineus misteriosos, amb la Teresa de Bausen-, encara que jo he nascut amb merda a la sabata i mai els somnis se’m fan realitat.


...