dimecres, de gener 16, 2008



Viure durant quasi una setmana la Lleida cultural i universitària, té la seva gracia. I aixi ho estic fent, preparant el projecte editorial de la revista de cultura Es Arts.
.
Per a qualsevol ciutadà d'Aran anar a Lleida, és tota una pràctica normal. Perquè anar-hi de metges o de compres forma part de la vida quotidiana de molts aranesos, a més dels nostres joves que hi estant estudiant. Però a la inversa, sobte la visió de molts lleidatans sobre el que passa a la Val d'Aran.

El que més em sobte és la visió que en tenen la classe periodística i la classe política de Lleida. Hi ha com un cert tuf de veure Aran només com un racó d'esbarjo, a una de les cantonades de Ponent. Impossible de veure-hi per part d'aquests lleidatans, un nou punt de referència on s'hi poden trobar idees renovadores, si més no, per la gran peculiaritat d'un País -Aran-, d'una Nació sense Estat -Occitània-, amb una història mil·lenària. La peculiaritat és que Aran, que és un País ferit de mort, reneixi i faci viable el seu desenvolupament.

La culpa segur que també la tenim la gent d'Aran i sobretot les seves elits. Masses vegades la submissió dels nostres polítics, que tenen una síndrome espectacular de creure's de segona, encara que facin el gallet, ha fet impossible una revalorització de les qüestions araneses a Lleida.

Des de la finestra de l'hotel on estic, veig un cartell de la Universitat de Lleida que explica unes obres que fa i hi ha amb lletres grans la frase "Construint futur", que em produeixen una certa enveja i em lamento que Aran no tinguem una elit econòmica i política capaç d'entendre que també nosaltres necessitem "espais universitaris", per petit que aquests fossin.
...