.......................................Josep Benet


Josep Benet va néixer el 14 d’abril de 1920 a la ciutat de Cervera. La data, que coincideix amb la de la proclamació de la República onze anys després, era premonitòria de la fidelitat del senyor Benet als ideals republicans, catalanistes i demòcrates. Ho va ser el 18 de juliol de 1936, a pesar de la persecució religiosa a la reraguarda republicana, i ho va ser al front, l’any 1938, quan va ser mobilitzat amb l’anomenada lleva del biberó per participar a la batalla de l’Ebre. Benet va caure-hi ferit i per això va ser evacuat. Com explica ell mateix a les memòries que havien de sortir al carrer aquesta mateixa setmana, encara va fer sort, perquè el comissari del PSUC del batalló del qual formava part havia decidit liquidar-lo. Per catòlic, esclar.

Després de la Guerra civil Josep Benet hauria pogut exiliar-se i, en canvi, no ho va fer. És va quedar a Catalunya. I tanmateix no va quedar-hi per no fer res. Amb la toga o amb la història com a armes de combat, Benet va afavorir la reconstrucció del que podríem dir-ne el catalanisme popular que la Guerra havia estroncat, marginat i reprimit. No els explicaré la gran feinada que aquest home va arribar a fer. Avui tots els diaris en parlen. Per la meva part, però, ho resumiria destacant el compromís cívic en tot allò que feia: des de defensar Joan Comorera (de qui era parent), l’exsecretari general dels comunistes catalans, fins a l’impuls de la revista “Serra d’Or”, passant pel fet d’escriure un munt de llibres d’història, la vàlua dels quals, tot sigui dit, l’acadèmia ha estat incapaç de reconèixer-li.

Només els vull explicar, modestament, la impressió que aquest home em va causar ara fa 27 anys, quan, esporuguit i atabalat alhora, vaig començar a treballar per a ell a l’oficina parlamentària que tenia al carrer Casp, entre Roger de Llúria i Bruc. En aquella petita oficina de tres habitacions, el senyor Benet hi tenia el centre d’operacions per escriure les interpel•lacions que presentava al Senat o al Parlament de Catalunya. En aquelles tres habitacions hi passava molta gent per demanar-li consell o fer-li propostes de tota mena. I en aquell mateix petit despatx es va coure la moció de censura que el 23 de setembre de 1982 Josep Benet i quinze diputats més, tots ells del grup comunista a la cambra catalana, van presentar contra el primer govern Pujol. A pesar que els tècnics del PSUC van preparar un munt de paperassa per ajudar-lo a preparar aquella moció (que segons el reglament havia de ser constructiva i per tant comportava haver de presentar un candidat alternatiu), recordo que el senyor Benet va escriure a la seva manera, a mà i amb una perseverança inesgotable, l’argumentari d’aquella iniciativa. Servidor, que era l’únic treballador de l’oficina, va necessitar ajuda extra per poder passar a màquina (no hi havia ordinadors) aquella seva austera però rigorosa prosa. La moció és va perdre perquè només va rebre 21 vots a favor (el del grup del PSUC ja disminuït per l’escissió stalinista), 56 en contra (CiU, ERC, ind.exUCD) i 53 abstencions (PSC, CC-UCD, CDS, PSA, ind. exPSC i els dissidents comunistes del PCC).

Però el combat polític no impedia una relació humana franca i amistosa. Recordo que abans de començar la votació, Macià Alavedra, aleshores un dels homes forts de CiU, es va acostar a nosaltres i ens va dir: “quan això acabi anirem a sopar plegats, eh?” I així va ser. A la nit del dia 1 d’octubre els convidats a la taula de la “Xampanyeria”, aquell local aleshores de moda del carrer Enric Granados i del qual era soci el portaveu de CiU Jaume Camps, eren persones d’ideologia distinta (hi recordo el Guti, en Xavier Folch, l’Alavedra, en Pere Portabella, en Rafael Ribó i el mateix Camps), que podien discrepar entre elles però que es respectaven, perquè entenien la política com un acte de servei i no com una manera d’imposar-se idees i actituds les unes a les altres. Quina diferència amb l’esperit de la moció de censura que el 2001 va presentar Pasqual Maragall! Doncs bé, aquest era el tarannà del senyor Josep Benet. Dur, impecable, si calia, però humà fins a la bonhomia.

Agustí Colomines


...

...

..............................


...

El Govern aranès del Síndic Paco Boya ens ha amagat l’autèntica informació del perquè el Conselher Hipólito Cruces, responsable del Departament de Comerç i Promoció econòmica, ha dimitit.

El tema és greu. Però per altra banda, també és impresentable l’actitud del Govern, que una vegada més dona mostra d’una total opacitat informativa. A més, el tractament periodístic d’un tema com aquest, posa en evidència fins a quin punt a Aran no hi ha premsa independent.

Deixem passar la Setmana Santa per abordar un tema que en aquest moment en parla tothom i que no hi haurà manera d’amagar-ho, per molt que estiguin intoxicant des de l’administració.

...

..............................
Mor Cassià Maria Just, abat de Montserrat entre el 1966 i el 1989.
Un sentit record.


...

Existeix un Web.-blog anomenada “Vielha en 48 capítols” amb el subtitulat “Informacion e opinion deth Grup d’Unitat d’Aran en Vielha e Mijaran” i sembla que el dinamitza Alex Sirat Tarrau, el regidor del grup Unitat d’Aran-PSC. A més, s’ha de destacar que el blog té una entrada preferent a la Web oficial d’Unitat d’Aran que està a la Web també oficial del PSC.

En una primera època aquest blog semblava més personal i ara té un contingut més del grup municipal.

Usualment hi fan unes enquestes absolutament de pissarrí, des del punt de vista de la demoscòpia, però dona l’opinió dels seus lectors i desprès en fan les seves interpretacions. Els temes són variats i les propostes de futurs temes, també.

S’hi recull la proposta de fer la següent enquesta amb la pregunta:
“¿Crees que el Colomines debe irse ya del Valle?”.

Al regidor Alex Sirat i a Juan Riu com a regidor portaveu del grup i del blog, els hi hauria de caure la cara de vergonya de publicar aquesta mena d’enquesta, ni que sigui com a proposta. Ja no s’amaguen de la seva pràctica xenofòbica i això que tenen càrrecs institucionals!.

El regidor Riu quan era alcalde em va portar al jutjat per un article meu d’opinió que parlava sobre urbanisme i el favoritisme als seus amics de la política, i tot ha quedat en res. Millor dit en res no: amb la recomanació a Riu que no utilitzi la justícia per fer propaganda política.

Ara, amb aquests instigadors a l’odi cap a un veí del seu municipi, que s’ha de fer?.

...

M’hagués agradat veure avui en algun diari o algun telenotícies, les dades d’Aran de com havien anat les eleccions estatals, però com que ningú fa periodisme de “Aran com a País “, no hi xifres i si les vols, les has de muntar artesanalment.

(Es ben clar que és necessita premsa aranesa!!!. O és que no us agradaria ara tenir un diari aranès amb els comentaris electorals dels nou municipis d’Aran, amb dades, entrevistes, anàlisis, fotografies i anècdotes?).

El senyor Zapatero ha guanyat i per sort no ho fet Rajoy. També per sort Zapatero no ha tingut majoria i això permetrà que el catalanisme jugui a fons les seves cartes.

A Aran també ha guanyat el PSC o potser hauríem de dir PSC-Unitat d’Aran-PSOE, que ha obtingut 1869 vots a tot l’Aran. El PP ha quedat com a segona força amb 1164 vots d’Aran. I els Convergents han tret 1074 vots aranesos. Desprès, més lluny, Esquerra ha tret 215 vots.
A la Val d’Aran també la bipolarització ha ajudat a que ressuscites el PP i que PSC-Unitat d’Aran amb imatge de PSOE, resultes guanyador.

Estem davant d’un parell de problemes enormes: “Aran com a País” en política estatal desapareix i les imatges espanyoles i catalanes són les que s’imposen.

La bipolarització, el retrocés de l’aprofundiment democràtic deformant la pluralitat política i les diversitats nacionals que hi ha a l’Estat, polaritzant amb el PSOE i el PP la contesa electoral, ha estat un autèntic tsunami que s’ha endut quasi tot. Aquest ha estat l’altre problema: la polarització, el bipartidisme que els partits grans i els seus mitjans de comunicació han imposat a l’Estat, a Catalunya i a Aran.

En això s’hi ha de sumar el “vot útil” per aturar els reaccionaris del PP i llavors el tsunami s’ha multiplicat.

Els Convergents d’Aran han aguantat bastant bé, mentre que el d’Esquerra han perdut la meitat de vots, (de 442 a 215 vots). En concret aquest 2008 com deia, els Convergents a Aran han tret 1074 vots, mentre que fa quatre anys en varen treure 1085.

Malgrat el bipartidisme, l’evolució del PSOE a Aran i del PP també a Aran, no han tingut una moguda de suports espectacular: el PSC-UA-PSOE pugen un centenar de vots, mentre que el PP en perd més d’un centenar, encara que torna a l’escena política, mentre té un suport residual en altres tipus d’eleccions. En concret: PSC-UA-PSOE el 2008 : 1869 vots. El 2004 : 1748 vots. Mentre que el PP a Aran ha obtingut el 2008 : 1164, mentre que el 2004 en va obtenir 1314 vots aranesos.

Tots sabem que totes les eleccions segons l’àmbit polític, donen conductes electoral diferents i que sempre les eleccions estatals han afavorit als partits estatals, però els nacionalistes aranesos, tant els Convergents, com els d’ERC, haurien de revisar els seus pactes amb altres forces politiques estatals, perquè a la capital d’Aran o sigui a Vielha e Mijaran els hi passarà una factura tant enorme que en anys no aixecaran el cap.

ERC paga i pagarà el Tripartit a la Generalitat amb una força de disciplina estatal, i CDA paga i pagarà el pacte municipal de Vielha amb l’altre força estatal.

Cada elecció té la seva dinàmica, però hi ha unes interrelacions que marquen unes tendències i l’oferta electoral queda condicionada, sobretot en un territori d’un cos electoral tant petit com és Aran. De moment en aquestes eleccions estatals els resultats de Vielha e Mijaran són : PSC 895 vots (870 el 2004); PP 648 (740); CiU 497 (489) i ERC 96 (233). Queda clar que les forces aranesistes surten tocades.

Bona sort Zapatero i aquest cop no menteixis.

...

És absolutament simptomàtic que quan escric més per feina periodística o acadèmica, és quan escric menys en aquest blog. I segurament tenen raó aquells que m’envien e-mails dient-me que cal que em defineixi per les properes eleccions estatals.

De fet, el vot és secret, però per la meva trajectòria és pot ben endevinar cap a on decantaré el meu suport. Però que ningú s’enganyi, no és una qüestió només de sigles, és una qüestió de País. I en aquest petit escrit, només vull demanar el vot per aquells que són partits de sobirania catalana i partits de sobirania aranesa. Que cadascú voti el que vulgui, però en clau catalana i en aquest cas, per extensió en clau aranesa.

Jo vist, treballo i voto a Aran, per tant no em puc extreure d’aquest context polític, encara que avui circumstancialment estigui fora del País.

Jo si fos espanyol segurament votaria PSOE, però és que no ho sóc, independent del meu DNI i passaport, i per tant, com a català i com aranès, haig de votar una força del meu País que defensi els meus drets nacionals i com a ciutadà.

És una autèntica fal·làcia, volgué fer-nos creure que les properes eleccions és cosa de dos: Zapatero i Rajoy. No és només una fal·làcia, és una manera conscient de voler presentar un Estat i una arena política estatal on la veu dels altres, dels que anomenen “els perifèrics”, quedi diluïda i menyspreada.

També s’equivoquen aquells que diuen que Zapatero y Rajoy són el mateix, perquè no és veritat. Un representa un reaccionarisme anticatalà i antiaranès : un autèntic perill de les mínimes llibertats. Rajoy és simplement un reaccionari modernitzat. I l’altre, el senyor Zapatero és un gran mentider i això també és un problema. Queda clar que entre un reaccionari i un mentider, sempre sobreviuràs millor amb el mentider, perquè l’altre et vol simplement eliminar. El PP és un perill a Madrid, a Barcelona i a Vielha, i si jo tingues influència política, només els saludaria educadament pel carrer, però mai els hi faria costat i/o pactaria.

El Síndic d’Aran Paco Boya, seguint en la seva cursa de normalització lingüística de l’aranès, tramet un missatge personal a la ciutadania en llengua espanyola per agafar bacallà entre els votants més espanyolitzats i demana el vot “... por el compañero y amigo Zapatero...”, “... que tanto ha hecho por Aran...”. La rialla hauria d’ésser enorme, perquè el socialisme català i espanyol han fet barbaritats a la Val d’Aran. D’entrada : liquidar el socialisme aranès i posar-lo sota la seva disciplina. Unitat d’Aran avui és una caricatura d’un partit aranès sobirà. Però a més, el socialisme català i espanyol ha portar a Aran la filosofia de l’entreguisme, de l’amiguisme i del sectarisme de carnet.

El gran argument que el Síndic Boya dona per votar Zapatero, és l’acord sobre turisme signat entre el Govern aranès i el Govern espanyol. I ens diu que cal votar Zapatero, perquè l’acord és resultat d’un govern amic. O sigui diu: “... vota al amigo ...”.

Dues coses: L’acord turístic fet entre els dos governs, certament crec que és important. Com que treballem entre pinoxos: dic que l’acord és important, sempre que el que han explicat no quedi condicionat per una lletra petita que no coneixem. No em cau cap anell, per dir i acceptar públicament que és un gran acord. Llavors: on és la perversió?.

La perversió i la filosofia mesquina de Paco Boya és seguir potenciant a Aran la filosofia de l’amiguisme. O és que els socialistes no haguessin fet aquest mateix acord si el Síndic d’Aran hagués estat d’un altre color polític?. Vet aquí la veritat: o són acords de sintonia de carnet o Zapatero no ajuda l’Aran. Voleu més perversió?. Voleu més deslleialtat institucional?. Voleu més barra de reconeixeu-ho públicament?. El de sempre: l’amoralitat com a bandera.

A un reaccionari ni aigua, i a un mentider cal condicionar-lo de tal manera, que les seves pràctiques trileres no és puguin exercir. Això només serà així, sí hi ha al Parlament espanyol forces catalanes, basques i gallegues amb força i sobiranes com a partit.

Un cotxe de segona mà, un estri pels nostres fills, només el compres als que et donen, de paraula i per pràctica, confiança, i sinó ets un insensat mai ho fas a un mentider.

...