dimecres, de març 26, 2008



.......................................Josep Benet


Josep Benet va néixer el 14 d’abril de 1920 a la ciutat de Cervera. La data, que coincideix amb la de la proclamació de la República onze anys després, era premonitòria de la fidelitat del senyor Benet als ideals republicans, catalanistes i demòcrates. Ho va ser el 18 de juliol de 1936, a pesar de la persecució religiosa a la reraguarda republicana, i ho va ser al front, l’any 1938, quan va ser mobilitzat amb l’anomenada lleva del biberó per participar a la batalla de l’Ebre. Benet va caure-hi ferit i per això va ser evacuat. Com explica ell mateix a les memòries que havien de sortir al carrer aquesta mateixa setmana, encara va fer sort, perquè el comissari del PSUC del batalló del qual formava part havia decidit liquidar-lo. Per catòlic, esclar.

Després de la Guerra civil Josep Benet hauria pogut exiliar-se i, en canvi, no ho va fer. És va quedar a Catalunya. I tanmateix no va quedar-hi per no fer res. Amb la toga o amb la història com a armes de combat, Benet va afavorir la reconstrucció del que podríem dir-ne el catalanisme popular que la Guerra havia estroncat, marginat i reprimit. No els explicaré la gran feinada que aquest home va arribar a fer. Avui tots els diaris en parlen. Per la meva part, però, ho resumiria destacant el compromís cívic en tot allò que feia: des de defensar Joan Comorera (de qui era parent), l’exsecretari general dels comunistes catalans, fins a l’impuls de la revista “Serra d’Or”, passant pel fet d’escriure un munt de llibres d’història, la vàlua dels quals, tot sigui dit, l’acadèmia ha estat incapaç de reconèixer-li.

Només els vull explicar, modestament, la impressió que aquest home em va causar ara fa 27 anys, quan, esporuguit i atabalat alhora, vaig començar a treballar per a ell a l’oficina parlamentària que tenia al carrer Casp, entre Roger de Llúria i Bruc. En aquella petita oficina de tres habitacions, el senyor Benet hi tenia el centre d’operacions per escriure les interpel•lacions que presentava al Senat o al Parlament de Catalunya. En aquelles tres habitacions hi passava molta gent per demanar-li consell o fer-li propostes de tota mena. I en aquell mateix petit despatx es va coure la moció de censura que el 23 de setembre de 1982 Josep Benet i quinze diputats més, tots ells del grup comunista a la cambra catalana, van presentar contra el primer govern Pujol. A pesar que els tècnics del PSUC van preparar un munt de paperassa per ajudar-lo a preparar aquella moció (que segons el reglament havia de ser constructiva i per tant comportava haver de presentar un candidat alternatiu), recordo que el senyor Benet va escriure a la seva manera, a mà i amb una perseverança inesgotable, l’argumentari d’aquella iniciativa. Servidor, que era l’únic treballador de l’oficina, va necessitar ajuda extra per poder passar a màquina (no hi havia ordinadors) aquella seva austera però rigorosa prosa. La moció és va perdre perquè només va rebre 21 vots a favor (el del grup del PSUC ja disminuït per l’escissió stalinista), 56 en contra (CiU, ERC, ind.exUCD) i 53 abstencions (PSC, CC-UCD, CDS, PSA, ind. exPSC i els dissidents comunistes del PCC).

Però el combat polític no impedia una relació humana franca i amistosa. Recordo que abans de començar la votació, Macià Alavedra, aleshores un dels homes forts de CiU, es va acostar a nosaltres i ens va dir: “quan això acabi anirem a sopar plegats, eh?” I així va ser. A la nit del dia 1 d’octubre els convidats a la taula de la “Xampanyeria”, aquell local aleshores de moda del carrer Enric Granados i del qual era soci el portaveu de CiU Jaume Camps, eren persones d’ideologia distinta (hi recordo el Guti, en Xavier Folch, l’Alavedra, en Pere Portabella, en Rafael Ribó i el mateix Camps), que podien discrepar entre elles però que es respectaven, perquè entenien la política com un acte de servei i no com una manera d’imposar-se idees i actituds les unes a les altres. Quina diferència amb l’esperit de la moció de censura que el 2001 va presentar Pasqual Maragall! Doncs bé, aquest era el tarannà del senyor Josep Benet. Dur, impecable, si calia, però humà fins a la bonhomia.

Agustí Colomines


...