dimarts, de juny 16, 2009


Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (segona part)

Penso que queda ben clar, que és el que intento fer des de fa uns dies a traves d’aquest blog, comentant l’entorn aranès de l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc :

Primer, intento demostrar que quan vaig escriure que Miguel Fernández era l’aranès que estava implicat amb el prostíbul de Vielha, era veritat.

Segon, reafirmar que el macarra / fotògraf senyor Fernández, fos el marit de la directiva de Catalunya Ràdio, era noticia.

Tercer, denunciar que aquesta directiva va utilitzar la ràdio pública, no només per desinformar del tema del seu marit amb la complicitat de tota la delegació, sinó a més va utilitzar l’emissora “castigant” i entorpint la meva feina professional. Ens va posar a la diana dels agressors, com també varen fer els directius del seu partit polític. L’objectiu era silenciar-me a qualsevol preu.

I quart. Per últim denunciar la hipocresia del Síndic Paco Boya i tot el seu entorn, que dient que defensaven una “pobre esposa”, van calumniar a mi i els meus, van crear un clima d’odi amb connotacions racistes i mentre nosaltres érem amenaçaments per carta, de paraula i fins i tot violentats físicament al carrer per seguidors seus,(això ho explicaré properament amb noms i cognoms); el sectarisme partidista feia estralls. Va frivolitzar el perill que corríem, ens va negar ajuda i ara amb l’assassinat, queda clar que era veritat el perill amb la mena d’individus que teníem al davant.

Tractem ara només el tercer punt.

És absolutament correcte, lloable i comprensible que una esposa defensi el seu marit, i viceversa. Per tant, era comprensible d’entrada que Lissa Escala defenses el marit macarra. El problema és que la defensa va consistir en tirar més llenya al foc, i un cop més, en un militant d’Unitat d’Aran, va saltar-se la línia que separa les qüestions públiques de les privades i va utilitzar la ràdio pública per desinformar i per la vendetta.

Encara més : el Miguel, que l’importava una merda que el relacionessin amb el bordell, va començar a defensar a la seva doneta de les crítiques polítiques que fèiem de com portava la ràdio. És va ficar en tot tipus de temes i com un xulo-macarra ens amenaçava, no pel bordell, sinó perquè criticàvem a la dona en el debat polític i comunicatiu.

Jo ja era Cap de Comunicació del Govern d’Aran i no hi havia manera que Catalunya Ràdio fes cas que hi havia un servei de comunicació. Era obvi que el problema era jo i el tema bordell.

És va connectar amb la direcció de Barcelona de Catalunya Ràdio per explicar la situació. A la Lissa la varen fer baixar a Barcelona per explicar-se. Això va significar moltes converses telefòniques i fou en aquest moment que vaig detectar que al Conselh m’espiaven. (Sobre l’espionatge al Conselh, els ordinadors i les línies telefòniques, a més dels talps i espies de l’oposició, deixem-ho per un altre moment, perquè és de pel·lícula dels germans Marx).

Estàvem en l’època que s’anava a tirar endavant les noticies del matí en aranès a Catalunya Ràdio a Aran i aprofitant la vinguda de directius a la Val d’Aran per presentar el nou programa, es varen convocar unes reunions. Una era la solemne i institucional amb el Síndic, les altres eren tècniques sobre el “problema Lissa” sense la Lissa, ni tant sols dient-li.

Ara només vull explicar una anècdota si voleu, però que il·lustra la manera de com es va administrar tota aquesta crisi.

Era la reunió solemne, es realitzava a la sala noble de l’edifici del govern del Conselh Generau d’Aran. És una sala mitjana amb dues parts amb una Taula gran i situada al segon pis amb un sostre de fusta. Doncs bé, per part aranesa hi havia el Síndic presidint la delegació en la que m’hi trobava; per part de Catalunya Ràdio hi havia el director i un altre directiu, a més de Lissa Escala, com a delegada.

Estàvem sols i de cop apareix el Miguel, el fotògraf macarra, davant la meva estupefacció. I comença a fotografiar a tort i a dret. Ell ben solet, nosaltres també solets i la Lissa ben cofoia perquè ens l’havia colat.

En les reunions tècniques posteriors, encara al·lucinen que el fotògraf de la reunió institucional fos el macarra i el marit de la delegada i que en aquell moment parléssim del “problema” desprès de viure la surrealista escena.

És una anècdota de pràctica malvada. Però ha estat la constant de dies, mesos i anys. Una hipocresia amb graus estratosfèrics.

-Quanta gent sabia que el fotògraf administrava un bordell i deixava que fotografiessin als seus fills i filles en festes i comunions?
-Com podia ésser que el macarra fos el fotògraf oficial d’actes per la llengua aranesa?
-Quanta amenaça feia falta a membres de l’Ajuntament de Vielha perquè aquest Ajuntament deixes de seguir publicant i publicitant les fotos del macarra en la seva revista institucional, com han estat fent fins fa pocs dies?
-Fins on arriba la bogeria i el sectarisme per arribar a justificar putes, màfies i tractes vexatoris i explotació a dones a Vielha per defensar la tribu partidista?.

A la Val d’Aran hi ha una crisi moral enorme. Tenim una crisi econòmica, però a Aran també la tenim moral. El tema del bordell només és un gra de sorra en aquest esfondrament moral.
--------------

(Properament serà interessant veure com el Col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran ha enfrontat el tema de la prostitució al territori i l’afer Lissa).
...