dimecres, de novembre 09, 2011























Sóc el tio més odiat de la Universitat de Lleida.
L’antic Rector segueix pensant que una conjura de polítics camuflats fem periodisme universitari per ensorrar la sagrada missió que tenia encomanada. Sóc odiat per explicar de quina manera varen mal gestionar el patrimoni públic universitari i ara la qualitat esta sota mínims, gestionant misèria i fent només de comptables. No m’estimen, m’odien. M’odia l’actual Rector que es pensa que sóc espanyol com ell i perquè vull defensar l’espai català universitari, mentre ell veu les Españas com la terra promesa i d’excel·lència, on els de la seva corda política perdran el poder estrepitosament tot i la seva inestimable i soterrada ajuda. No suporta que jo expliqui que ell és de l’Espanyol i jo del Barça. M’odien. I m’odia tota la Cort del Rector que es pensa que la universitat és el seu jardí particular de casa adossada i no toleren que els hi posem el mirall de la seva inoperància professional. M’odien, no m’estimen. Ni tant sols la directora d’escola, ni de departament i de càtedra, posades i posats a dit, sense passar per unes eleccions democràtiques i que no tenen cap voluntat d’arreglar la situació de república bananera. Pensen que sóc un cràpula, que emprenyo, que vinc a molestar a un funcionariat tranquil, a un professorat tocat per la genialitat. Que he vingut a Lleida a emprenyar.
Sóc el més odiat de la UdL, (ela i no ele, dit a l’espanyola).
I perquè no m’estimen? Si cada mes i mig o cada setmana a Medecina, publiquem una i un altra vegada les genialitats docents i de gestió. Sobretot les més divertides i esotèriques.
No m’estimen i sóc odiat per l’staff oficial i burocràtic de la nostra universitat, no ho entenc, si fins i tot vaig publicar una foto de l’alcalde Àngel Ros que ara salvarà l’ànima de la UdL i de la seva sucursal: el parc tecnològic... i de Catalunya.
Sóc el més odiat de la Universitat de Lleida, però jo els estimo, perquè és l’evidència que el que fem, que el que faig, és diametralment diferent, una garantia de llibertat pels nostres lectors. Gràcies per fer-me la campanya de màrqueting que jo no podria pagar.
Us estimo senyors i senyores, de veritat, jo no sóc gelós ...