Una de les
satisfaccions de tenir en actiu un blog com aquest, és que reps molts e-mails
de lectors. N’hi ha de tota mena : d’amables fins d’insultants. Però jo agraeixo
molt, aquesta correspondència que em fa sentir acompanyat.
Aquest blog m’ha
portat disputes familiars, laborals, polítiques i acadèmiques. Un merder
descomunal.
Jefes laborals que directament
em demanaven que tanques aquest blog, comissaris politics que m’amenaçaven,
possibles llocs de treball que la condició era el tancament del blog, fins i
tot un alcalde de poble -de l’estil hortera de “Bienvenido Mister Marshall”- que em va portar al jutjat per un
article d’una revista, el seu advocat va presentar a la jutgessa el contingut d’aquest
blog sencer, imprès a paper, volent demostrar que jo era un indesitjable, cosa
provada pel que escrivia.
Aquest blog va
començar per casualitat per un incident polític vestit de periodisme d’investigació:
el diari madrileny “El Mundo” em va denunciar per compaginar el meu treball a
Londres en temes d’assessoria de promoció turística a la Generalitat i seguir estudis
de metodologia de doctorat a la London
School of Economics and Political Science. La denuncia acompanyava que jo
era fonedís, que ningú em trobava i que la meva família tampoc responia. D’això
ja fa uns nou anys.
Equivocat o no,
sempre donant la cara i això comporta el perill de que té la trenquin.