dimecres, de novembre 07, 2012


Avui el meu fill Marc fa 30 anys.
No deixa d’impressionar-me l’edat, perquè em col·loca  a la pura realitat, que  és que jo ja m’he fet gran.
Em sembla que no faig ni una sola cosa que la societat atribueix a la meva edat. I això, que és un agosarament i una aventura diària, m’ha portat que ningú em tingui ni el més mínim respecte per sènior.
O ets col·lega jove o ets sènior,  però sembla que no existeix el “col·lega sènior”.
Això és una espiral, que fa que no estiguis bé amb els teus companys i companyes de classe o de l’hospital, perquè el que necessitaries és divertir-te amb "els" i "les" profes o metges o infermeres, però això seria mal interpretat, a part que molts són uns “plastes” i uns ”antics”, vernissats de progrés, uns avorrits integrals. Encara que segurament, l’avorrit sóc jo.