divendres, de febrer 22, 2013



He fet de cap de gabinet i/o de cap de comunicació de dos Consellers autonòmics, d’un Ministre i d’un Síndic de govern i sempre vaig intentar que el meu superior conegués totes les persones de la societat civil que representaven algun sector o creaven iniciatives amb repercussió pública, cultural o de qualsevol mena. I a més afavorint que fossin de tots colors i de idees diverses. La filosofia era senzilla: una autoritat ha de conèixer el país i la seva gent, i ha de ser ell qui faci el gest d’apropament. Vaig muntar dotzenes de dinars i sopars pels “jefes”, només per conèixer gent i intercanviar idees.

Els que actuaven com esponges, eren modestos i disposats a escoltar i aprendre, varen rendibilitzar aquells contactes d’una manera exponencial i les seves polítiques van tendir ponts amb molta gent, afavorint la pluralitat i el bon govern. No cal ni dir, que a la vegada els convidats, el coneixien a “ell” i això va ser summament productiu.

No puc entendre a Lleida que ni déu mogui un dit per apropar-se a l’altre. El governant sigui polític, acadèmic, cultural, religiós o professional del que sigui, es creu el rei de mambo i pensa: “... que s’apropin ells. Que truquin a la porta ells”. I així segueix el rei despullat ...