Fa uns 25 anys vaig seguir les meves primeres classes
intensives de japonès i això va ser a Canet de Mar. Vaig seguir el curs
acompanyat amb el meu fill que era petit, que les seguia des d’un passadís
adjunt a l’Aula, perquè el consideraven acompanyant i no alumne. Tot això m’ho
ha recordat la pel·lícula japonesa: Okuribito
(no ho puc escriure en ideogrames kanji perquè no tinc l’ordinador preparat
per fer-ho). En anglès de la pel·lícula en diuen “Departures” o a Mèxic “Violines
en el cielo”.
Però encara més m’ha recordat i emocionat la pel·lícula lligant-ho
amb les “Cures pal·liatives” de l’Hospital. El trànsit de la mort i el cerimonial
de comiat és brutal en la societat japonesa com ho és de brutal en una sala d’hospital.
Tant lluny el Japó i la mort com tant a prop i viscuda diàriament.