Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (3)
Seguint
recordant històries i reflexions sobre els 80 anys de la creació del Front
Nacional de Catalunya i en concret de la meva vida de militància en l’organització,
volia comentar la pregunta que m’ha fet un historiador demanant-me que recordes
algun moment desagradable o difícil personalment al Front.
A
part de la repressió, en recordo tres que em van remoure profundament
interiorment i que em van escandalitzar com a demòcrata i patriota. I el neguit
no venia per l’enemic, sinó venia de les nostres pròpies files.
El
primer moment fou que en un Consell Executiu del FNC, no recordo el dia, però si
l’any, era el 1975 i el lloc que era Sant Just Desvern, es va tractar un tema
delicat: analitzar un llibre que acabava de publicar-se de Manuel Cruells.
Semblava
un “consell de guerra” i jo ho trobava demencial tenir de discutir allò per
acabar crucificant o no al seu autor, que a més no quedava clar on militava en
aquell moment i òbviament no estava present.
El
llibre era “El separatisme català durant la guerra civil” editat per
DOPESA. I sostenia una tesi, que estava aprofitant la premsa espanyolista, que
era que en realitat l’independentisme no va existir mai. Dit de la forma sibil·lina de que el separatisme només era verbal,
però sense cap mena de projecte possible capaç d’implementar-ho, sabent-ho
tots.
A
més ho publicava la “malvada” editorial DOPESA, que manegava l’empresari Sebastià
Auger de l’Opus i editor del Grup Mundo amb diaris com “Tele-exprés” i
“Catalunya Exprés”.
A
Cruells no l’havia vist mai, però precisament era un dels fundadors del Front,
que segons semblava s’havia distanciat de l’organització per culpa de que seguíem
defensant el socialisme democràtic després de l’escissió del PSAN. Pel que he
llegit, actualment no hi ha ni una sola biografia publicada de Cruells que quadri
temporalment, ni de continguts.
A
part de la utilització de la parauleta “separatistes”
que em segueix molestant, a mi m’era igual la seva opinió, el que per mi era
demencial era discutir formalment a la direcció del nostre partit l’obra intel·lectual
de ningú. Òbviament l’autor va pringar.
Les
altres dues coses desagradables que he viscut: Va ser tenir de prescindir o
sigui expulsar un militant amb indicis provats de ficar-se en informació
confidencial de l’organització, saltant-se totes les normes de seguretat. Era
un bon tio, però posava en perill a tothom en plena dictadura.
I l’última
i més colpidora cosa desagradable: comprovar i patir que l’organització de les “gran
accions directes antifranquistes” no seguia les ordres de la direcció política del
Front. La meva idea era ben clara: Sempre primer les ordres polítiques i no a l’inrevés.
---------------------------------------------------------------------
Imatge:
Collage ”Crime imparfait” (1965) de Joan Rabascall. Un dels artistes i
ambaixadors del Front a Paris.