Pallach
Estem en un moment polític molt transcendent a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans, i jo estic en plena revisió de moltes coses. Estic a la política activa, a la cuina de l’independentisme, però de vegades m’apropo a la memorialística per entendre el recorregut de la nostra lluita.
El 11 de gener de 1977 va morir Josep Pallach i jo vaig publicar l’endemà, un article al diari “Avui” homenatjant a Pallach i pel que veig ara, era un text que anava “per feina”, per feina sobre la política del moment.
Vàrem plorar Pallach en la intimitat, però públicament l’homenatge fou de política pragmàtica, de fet com era Pallach.
La repesca de l’article, l’acompanyo d’una fotografia del gran Manel Armengol que em va fer a mi, en el moment de respecte davant el fèretre de Josep Pallach en els locals del seu partit: el Partit Socialista-Reagrupament.
Pallach i la unitat socialista
De segur que hi ha un fet que la gent no pot ni sospitar de la vida política de l'oposició: són els lligams, els estrets lligams que s’han creat a nivell personal entre els més diversos polítics durant aquests anys de lluita. Em refereixo és clar, entre polítics de partits diferents, àdhuc d'ideologies diametralment diferents.
A més de les intimes relacions creades en moments de repressió més dura, com per exemple la presó o l’exili, em refereixo a aquelles relacions produïdes a través del contacte constant ens els organismes unitaris com són l’Assemblea de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques o la Comissió de l'11 de Setembre.
És sensacional observar i sobretot veure, que després de contactes, reunions i debats moltes vegades produïts en tensions i crítiques duríssimes, s’obri un període de distensió i de relaxament. Apareix el contacte personal.
Els qui fem política quasi d’ofici podem arribar a conèixer i de fet coneixem no solament les manies i els tics característics, l'estil de parlar i també la frase més repetida, sinó que, a més, mil·límetre a mil·límetre, podem preveure les reaccions de cadascú perquè ens coneixem quasi tots dins i fora de l’arena política.
La valuosa lluita unitaris a Catalunya doncs ha produït també un entrelligat de relacions personals. L’aglutinant inicial i de base és que tots som i ens sentim d’oposició, defensant avui conjuntament la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d'Autonomia.
És així com he conegut Pallach.
Un
polític al qual he tingut un profund respecte tot i que hi discrepava en gran
quantitat de coses.
Ha estat l’home polèmic dels darrers temps que com ningú ha sabut encaixar-les totes i moltes vegades donar-hi la volta. M’he de treure el barret davant tot polític que juga amb les cartes destapades, criticant obertament, això no vol dir que no discrepes del contingut de les crítiques. Però s’ha de reconèixer l’empenta.
Pallach ha representat i el grup en que militava ho continua representant el socialisme moderat de Catalunya. És un partit majoritàriament socialdemòcrata amb una part socialista. No es tracta de cap atac ni de definició sectària, pel fet de ser jo militant del Partit Socialista sorgit del Congrés constituent, sinó que és una transcripció de definicions del mateix grup de Pallach.
Són una tendència socialista que participa en aquesta diàspora socialista de Catalunya.
Diàspora que per a mi és un fet.
El gran Partit Socialista Català estructurat amb tendències encara s'ha d’orquestrar.
Aquest partit que amb credibilitat amb voluntat de mobilització i preparat per a governar ha transformar la nostra realitat cap a l’alliberament nacional í el socialisme, encara és a les beceroles.
Diguin
el que diguin els sectaris de torn o el màrqueting polític.
Hi ha diversos partits que reclamen el socialisme, alguns són més importants i representatius que d’altres, tots ells donen aspectes diferents al socialisme, tothom creu tenir la veritat. La dispersió és decebent.
Però aquest partit amb tendències que enquadri i mobilitzí la gran majoria dei nostre poble —des de demòcrates avançats que potenciïn socialisme, passant per socialdemòcrates de dreta, socialdemòcrates d'esquerra, socialistes llibertaris, socialistes d’esquerra i esquerranistes socialistes— s’ha d'articular. És una responsabilitat històrica que no assumir-la pot repercutir desfavorablement ara i sobretot en el futur en les classes populars i treballadores. Tots plegats en són corresponsables.
Mort Pallach, el socialisme moderat ha quedat decapitat i això és una greu pèrdua a més del que representa per el seu partit, per al socialisme en general. Perquè no siguem ingenus ni comentem nous errors, no es tracta d'aconseguir trànsfugues d'aquest vaixell ara sense capità, ni de fer treball fraccional. Es tractava, es tracta i es tractarà d'unir socialismes en la diversitat, no de cruspir-nos militants sinó de fer una unió cap a la creació d un partit amb tendències. Però no tendències simbòliques o emmascarades, sinó articulades i ben definides que puguin totes elles, com un enorme rasclet, estirar i interessar tot et nostre poble cap al socialisme i l'alliberament nacional. Siguem clars, els socialdemòcrates han de fer de socialdemòcrates, els esquerrans d’esquerrans, units a traves d’un programa polític inequívocament socialista o sigui també d’alliberament nacional i cohesionats per una organització.
Tot aquest treball sense Pallach encara pot ser més difícil del que ja era. Esperem que la seva tasca hagi deixat un bon equip capaç de coprotagonitzar juntament amb altres partits socialistes, aquesta empresa.
Calen moments de solidaritat. Adéu Josep.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Publicat al diari “Avui” del 12 de gener
de 1977.