Suïcidis, homenatges i Secrets de família
Formo part d’una família on el suïcidi ha aparegut
en escena bastants cops: la meva àvia paterna es va suïcidar (bevent llegiu); el
meu avi patern es va suïcidar (amb gas); la meva avia materna es va suïcidar
(es va llençar per la finestra).
La meva mare no es va suïcidar, però jo sempre he
pensat que fou com un “suïcidi simbòlic”. Fou una negligència mèdica com una casa
de pagès de la Clínica 3 Torres de Barcelona. La mare, la que jo creia la més guai
del món i la més maca, va voler afrontar una operació de cirurgia estètica.
Allò que deien “quatre cosetes sota els ulls” per agradar més. I com que era infermera,
entre col·legues cirurgians, improvisant, sense fer les proves clíniques prèvies
adequades, es va quedar a la sala d’operacions per una aturada cardíaca.
El pare havia començat una relació sentimental important
amb la que li dèiem al FNC la “francesa” tot i ser catalana, però venia de Paris,
després d’haver-hi fet una llarga estada. Una dona intel·ligent, maca amb
minifaldilles espectaculars i amb aquella àuria que donen les parisenques compromeses.
La “francesa”, l’Anna, que acaba de morir als
89 anys, va ser una excel·lent militant independentista, una excel·lent companya
del meu pare que va ser la seva segona muller i una excel·lent àvia del meu
fill.
Els Secrets de família són això “secrets”. Tot el
que he explicat fins aquí és públic, fins i tot el meu pare va escriure un article
en una cutre revista del cor culpant-se de la “merda de la cirurgia estètica”
i explicant el cas de la mare, però no medicament sinó sentimentalment.
El meu pare que era un crack i una bona persona,
però no tenia ni punyetera idea de com funcionar entre dones, malgrat que com
tots els que varen perdre la mare quan eren infants: busquen i busquen. Actitud
mal destre que jo vaig patir amargament i que no entenia en el seu moment.
Jo m’havia enrotllat amb una cosina, concretament
del que en diuen una cosina valenciana, ja us podeu imaginar el
daltabaix de la família i li deien a la nena els seus pares que no podia
anar amb mi perquè jo seria com el meu pare: un faldiller. Però jo somicava: -Quina
culpa en tinc jo? És injust.
El pare no era un faldiller, simplement era un
mediterrani amb una posició política de “mascle alfa” constant.
Tots els “Colomines” aniran al cel fins i tot el meu
germà historiador, i jo ja des de petit
m’he preguntat: Els senyors que s’han casat dues vegades o han tingut múltiples
parelles, com s’ho faran, viuran junts eternament al cel?
Bon viatge Anna.
+++
IMATGE: Escultura "Dona" (Paris,1950) de Gertrudis Galí.