Margarida: la meva mare
Al final he trobat una fotografia de la meva mare que recordava molt vivament, són curiosos aquests records tant llunyans i tant selectius.
En
concret és la mare entre molta gent en la Vetllada dels Premis literaris de
Santa Llúcia de l’any 1965, al costat de l’Estanislau Torres que aquell any va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la “La
derrota”. La fotografia que és de Barceló, l’he trobat al número de gener de
1966 de la revista Serra d’Or.
La mare té una història espectacular, que si puc l’escriure en forma de novel·la i que dona vida a una infermera lluitadora.
Una antifranquista que la pijancia de l’Ajuntament de Barcelona, amb un rampell de recaptació, embogits per tripartits i olimpismes, sense avisar als familiars, només posant un anunci amb traïdoria al BOE, van desenterrar-la per falta de renovació regularitzada del pagament del nínxol i fou dipositada en una fossa comuna. No fou l’únic cas en aquella ocasió, foren centenars en l’escàndol.
La mare doncs, està perduda en una fossa comuna del Cementiri de les Corts. També una fossa comuna, perduda entre altres fosses comunes.
A mi la mare, que va morir el 1972, sempre m’ha recordat la Maria Callas amb aquells monyos crepats, aquelles faccions de cara fortes, contundents i aquell posat en situació d’alerta constantment i de dominar la situació.
Ni que sigui com un petit record a la mare i a la soprano, us penjo aquest vídeo de Maria Callas cantant l’Havanera de Carmen de Bizet, en un recital a Hamburg l’any 1962.
Jo el que trobo més espectacular del vídeo, no és quan canta sinó la situació d’espera a l’escenari, pensativa i sorneguera, mentre hi ha una part musical d’introducció. Aquella era la meva mare o almenys el que m’he imaginat d’ella.