Pensant en històries
i memòries
Aquest ha estat el primer any que d’una manera sistemàtica m’he apropat al memorialisme i això m’està comportant molts problemes.
El primer psicològic: “fer Memòries fa vell” i jo sempre he viscut en l’eterna joventut.
Encara recordo com em molestava que la meva companya política l’Elsa Artadi en unes eleccions municipals recrimines l’edat de l’Ernest Maragall com un valor negatiu:
–“El senyor Maragall ja era a l’Ajuntament i jo encara no havia nascut”, bramava la senyora.
Certament cronològicament era així, però és un error seguir aquest camí per derrotar a l’adversari electoral, sobretot quan el teu votant i militant més fidel, té una edat prop de la jubilació.
El segon problema del memorialisme és el polític, perquè la teva història anterior, que si tu l’expliques vol dir que t’hi compromet, et condiciona si fas política activa.
Et condiciona si fas política, però també en la teva feina professional, sinó vius de la política.
Per exemple: jo com a editor i director de la revista universitària LO CAMPUS que fem des de Lleida, vaig voler publicar uns poemes d’Àlvar Valls. Textos que varen anar amb unes fotografies seves que es varen fer a Andorra per l’ocasió.
Un cop publicat tot el material i un cop un sector de recerca agrària de la Universitat de Lleida amb lligams agraris al territori, va identificar qui era el poeta Valls en la seva històrica militància, aquest lobby es va negar a escriure més a la revista, ni tant sols va voler rebre’ns més i un seguit de publicitat de Ponent va ser retirada de la publicació. A la merda el lobby !!!
El tercer problema és contribuir a fer una història oficial per la via de la memòria. Jo sóc dels que crec que no és possible que una institució o un partit o una entitat pugui elaborar una “història oficial”.
Per
exemple: sent jo cap de comunicació del Conselh Generau d’Aran vaig ser
denunciat oficialment i públicament perquè no vaig permetre penjar una “història
oficial” d’Aran al Web de la Institució, perquè era falsa i sectària. Òbviament
la cap del “Archiu Istoric Generau d’Aran” una racista com una casa de pagès i promotora de
la “història”, es va sulfurar.
O un altre exemple: Imagineu que volen escriure el relat d’un partit polític històric amb diferents escissions. ¿Qui escriu la història: la branca central, o l’escissió que creu que el partit mare eren uns impresentables ideològicament i per això es varen escindir?.
He llegit escrits, els majoritaris, sobre el Front Nacional de Catalunya que eren escrits o editats per gent del Front, però amb el discurs del PSAN o he llegit escrits sobre el Front que semblen “necrològiques militars” i que sempre escriuen sobre derrotes i detencions.
Sincerament
no sé com es resolt tot això: es fa un relat de consens? Aquest consens és
història o política?
+++
IMATGE: Escultura “Dona asseguda i infant” (1967) de Joan Miró. Fotografia de Claude Gaspari: Joan Miró acoblant els objectes de l’escultura. (Còpia fotogràfica retocada a bolígraf per Miró).