dissabte, de gener 09, 2021

MEMÒRIA HISTÒRICA del FNC (Segona sèrie: 5)

            L’ESCOLA de MILITANTS del Front (1969 – 1976):
                                 primera aproximació (IV) 

Tècniques d’agitació i propaganda del FNC


Tothom es pot imaginar que per un partit polític en clandestinitat la propaganda per arribar a la població en general, és molt important.

Sense internet, sense mòbils, sense premsa de paper o digital que et faci d’altaveu de la teva propaganda almenys com a notícia, tot és molt difícil, sempre recordant que estàvem en una dictadura i no només les forces com la “Guardia Civil” o la “Policia Nacional” “els grisos”, eren un problema, sinó també la Policia Secreta i una certa població sociològicament franquista que a certs pobles i a certs barris de grans ciutat, es convertien en autèntics delators.

Els militants amb més possibilitats de fer-se propagandistes necessitaven una preparació tècnica de l’agitació bàsica. El partit els hi va donar, tot i que moltes vegades hi havia accions de propaganda amb membres que intuïen més la propaganda d’agitació, que estaven “professionalment” ben preparats.

Amb la propaganda pública hi lligàvem el tema de la seguretat. La seguretat amb un partit clandestí és fonamental i això cal una bona planificació, una bona tècnica realitzada d’una manera molt “freda” i una escapatòria ben preparada i gens improvisada.

Que et detinguin a part que et converteix en una víctima i és dolorós, és un error tècnic. Al Front no fèiem resistència passiva i no ens deixàvem agafar com altres col·lectius practicaven. Un membre de Front tenia l’obligació d’escapolit-se sempre.

A més un propagandista del Front tenia l’obligació de valorar el material que anava a utilitzar. Cap eina d’agitació era gratuïta i darrera cada aparell o full, hi havia hagut altres militants que ho havien aconseguit o elaborat.

Amb tots aquests diem-ne principis d’actuació del Front en els termes d’agitació, ja us podeu imaginar que intentàvem explicar als militants per fer accions:

Com penjar senyeres, fer pintades, penjar cartells, enganxades d’adhesius, llançament d’octavetes o fulls volants com també es diu, o fer bustiades d’opuscles, o pancartes per a manifestacions o pancartes per penjar-les al carrer. O accions una mica més agosarades com posar altaveus o intentar interferir emissions de televisió o posar cadenes tancant algun carrer molt transitable d’alguna ciutat o cremar alguna simbologia franquista i espanyola al carrer.

Segur que me’n deixo de les diferent maneres d’activisme que els militants del Front vàrem fer.

Res d’aquestes accions, perquè ho he llegit en alguna memòria de membres del Front, res de res semblant a la anomenada Kale borroka dels bascos.

El Front no destruïa mai, durant aquell període que explico, cap bé immoble públic o privat: ni mobiliari urbà, ni aparadors, ni caixers, ni autobusos, etc. I no era que no tinguéssim capacitat operativa per fer-ho, era una qüestió de principis i d’oportunitat política per no ferir l’opinió pública que volíem al nostre costat.

Fins el punt grotesc i demencial -no diré aquí: ni població, ni entitat, ni família- que en una descoordinació a Ponent un equip va fer unes múltiples pintades en una població amb caràcter reivindicatiu i criticant a una entitat privada bastant nostrada del poble. L’entitat resultava que acaba de fer d’amagat una important donació econòmica al partit, i encara més, el dia de les pintades una delegació directiva del Front tenia d’anar clandestinament a veure els nous benefactors. Joan Cornudella és va quadrar i els que havien fet les pintades les anaren a tapar. (En plena dictadura !!!).

Això ens porta a un aspecte que no he citat, però que és obvi i de sentit comú, que és el saber treballar en equip. Coordinadament en equip, sota una direcció política. Important: sota una direcció política.

I en “Equips Especialitats”, per exemple a les universitats on els nostres propagandistes eren capaços per exemple d’anar al menjador públic d’un hospital on hi havia treballadors i estudiants, pujar d’alt d’una cadira i fer un petit míting.

D’aquests míting jo en vaig fer molts, fins i tot acompanyat d’altres forces polítiques reivindicant plataformes unitàries antifranquistes. A mi m’enamoraven les dones capaces de fer mítings-express en territori perillós. Perquè de perillós ho era, perquè tot era a cara descoberta. No cal dir que tot un equip de vigilància ajudava al que parlava.

Equips de vigilància que eren en totes les accions del Front.

Des de militants donant suport en alguna acció de carrer i que intentàvem que fossin militants de més edat que nosaltres que érem més joves, perquè la seva edat no els relacionava amb els que “saltàvem “ al carrer per exemple per posar una immensa i pesada cadena, lligada de punta a punta i que frenava la mobilitat dels cotxes.

O uns equips de suport per fer pintades: hi havia els de seguretat, però també hi havia “l’ajudant” del que pintava amb un esprai a la paret, no només perquè no fes faltes d’ortografia, sinó a més perquè no es deixes síl·labes per causa de la rapidesa i el nerviosisme. Més d’una pintada va quedar amb la reivindicació  “independència”  faltant-hi alguna síl·laba.

Per últim s’inculcava al militant el valor monetari del que utilitzàvem per la propaganda, sense deixar de fer qualsevol despesa necessària per assegurar la seguretat. Per exemple: Esprai utilitzat encara que mig ple, esprai  llençat, no fos cas que t’agafessin amb un esprai que retornaves a casa per reutilitzar-lo.

O les octavetes, el més idoni seria haver-les donades a mà als vianants, però això era massa arriscat i calia llançar-les a l’aire per fer una sembrada a terra. Mil i una vegada es demanava fer “semblades” en llocs fàcils de ser recollides o nets o no equivocar-se i llençar tot el material a una via de metro o una de tren o en un lloc mullat.

Una manera de donar valor al material és que el propi propagandista elabores les octavetes, passava poc, però saber com fer octavetes en una impressora manual “Vietnamita”, donava al militant aquest plus de saber el valor, el cost econòmic i humà de fer material de propaganda.

Ja veurem en un altre post com elaboràvem les publicacions del Front, en el període que n’estic fent crònica.

 

[Continuarà: “L’escola de militants i la publicació de revistes clandestines del Front (1969-1976)].