En
muntarem una de grossaper la MEMÒRIA de l’Albert
Tarrats
El carallot s’havia de morir a dos dies de re-emprendre
el curs acadèmic a les universitats i a les escoles, de fer una distribució
enorme del nou Newsletter del meu digital LO CAMPUS DIARI, mentre tirem
endavant la commemoració cívica i popular dels 100 anys del naixement del meu
pare i mentre tinc la Covid Omicron passejant per casa, mentre estic sol confinat
a Lleida. Una feinada i el principi d’un final d’etapa.
“Carallot”
és la paraula que vaig aprendre d’Albert Tarrats. Cada vegada que l’utilitzo en
un escrit meu em recorda l’Albert i de vegades m’ho faig venir bé per
utilitzar-la i així i hi ha un mot ben genuí i autèntic ... i hi ha la meva família
de les Borges Blanques.
I això era l’Albert un cabronàs que m’estimava. Però
tant me l’estimava que calia allunyar-se d’ell una temporada per enyorar-lo de
veritat i així tornar a casa seva al debat constant i esgotador.
Discrepàvem en quasi tot, menys en el País i la seva
independència.
L’Albert veig que tothom l’està recordant per la
seva última etapa de dinamitzador cultural a traves de la Cafeteria familiar Slàvia
pels seus concerts de grups i cantautors en directa.
Certament la Cafeteria Slàvia ha està un encert
continuat de militància cultural, militància que és impossible deslligar-la de
la seva companya Dolors Solé i dels seus fills i filla.
Un concert a l’Slàvia tenia un abans i un post
concert importantíssims: alguns cantants menjaven i dormien a la casa familiar,
fent uns sobretaules memorables. La generositat de la família amb els treballadors-artistes
de la cultura ha estat d’una gran delicadesa, respecte i admiració per les
seves creacions. I previ a tot això, s’ha de recordar els tours per Catalunya que
l’Albert feia per veure els promotors i representants de concerts, on ell hi
arribava amb una ampolla d’oli de luxe ben empaquetada, com a regal i respecte
al promotor. Tots quedaven seduïts.
Però a mi, el que m’interessa ressaltar de l’Albert
Tarrats és la seva militància política, que ha estat patriòtica per tots
costats.
Vàrem militars junts al partit independentista Front
Nacional de Catalunya (el Front / FNC) durant la dictadura franquista.
Com us podeu imaginar una dictadura no és una broma
i calien persones com l’Albert compromeses amb l’acció, la propaganda, el proselitisme
i l’aprenentatge de l’agitació per construir amb seguretat estructures
clandestines de partit.
La secció del Front a les Terres de Lleida fou una
de les que hi havia més militants diem-ne de carnet, però també hi havia una
amplia anella de simpatitzants que puntualment ajudaven en el que fos.
No només era la major secció del Front, també era el
conjunt de militància més gran de Ponent superant els comunistes del PSUC i
això cal dir-ho per contradir totes les llegendes que ens colen quan fan Memòries
.
L’Albert Tarrats era el puntal jove del Front de la
secció, mentre que Joan Culleré era el militant històric, tots dos foren imprescindibles
en la lluita independentista.
Quan l’Àlvar Valls i jo viatjàvem per les comarques
de Ponent fent proselitisme clandestí, prèviament l’Albert n’havia llaurat el
tros amb contactes, cites, locals, seguretat i fins i tot avituallament de
menjar i beure, perquè tothom no perdés l’atenció de les nostres explicacions.
L’Albert era molt llençat o millor dit molt
entusiasta. I de vegades calia reforçar la contravigilància dels nostres actes
clandestins, no fos cas.
És important remarcar que com altres militants, en Tarrats
o el “Paco” l’alies que tenia en clandestinitat, vivia tranquil, ben situat, feliçment
casat i hagués pogut fer-se el longuis i no comprometre’s tant com va fer. Però
tenia unes conviccions profundes i actuava en conseqüència.
De vegades mentre tots dos estirats al seu enorme llit
de les Borges miràvem la seva immensa pantalla de televisió, discutíem i jo per
emprenyar-lo li deia
- Però que dius? Això que dius ho deus haver llegit
en un Reader’s Digest o escoltat en una tertúlia de ràdio.
- No en tens n’hi idea, poca pena. Jo reafirmava.
Ell s’emprenyava, perquè al noi cap mortal li podia
portar la contraria. Però al final, ell veia la provocació i rèiem pels
descosits.
(Ehi!, al llit cadascú al seu costat, sense tocar-nos).
L’Albert era un personatge llegit. De tant en tant
entrava en una llibreria de Lleida o Barcelona i sortia amb un important lot de
llibres, eren les últimes novetats i quasi sempre de política i d’història.
Els patriotes som romàntics i sentimentals però a més,
quan pretenem que els objectius de llibertat arribin a bon port, s’ha d’estar
llegit i preparat.
L’Albert no era una improvisació, era un lluitador
amb moltes capes sedimentades, era una delícia sentir-lo explicant com creix la
fruita al camp i totes les tècniques pageses sobre els brots o les branques
tendres o les branques lignificades o no sé què.
No puc escriure més, perquè acabaré plorant tant que no veure la pantalla
de l’ordinador, però us
puc dir que en muntarem una de grossa per la MEMÒRIA de l’Albert Tarrats. No sé
què, però no quedarà jove als Països Catalans que no sàpiga de la seva lluita política
i cultural.
Joan-Ramon Colomines-Companys
El carallot s’havia de morir a dos dies de re-emprendre
el curs acadèmic a les universitats i a les escoles, de fer una distribució
enorme del nou Newsletter del meu digital LO CAMPUS DIARI, mentre tirem
endavant la commemoració cívica i popular dels 100 anys del naixement del meu
pare i mentre tinc la Covid Omicron passejant per casa, mentre estic sol confinat
a Lleida. Una feinada i el principi d’un final d’etapa.
“Carallot”
és la paraula que vaig aprendre d’Albert Tarrats. Cada vegada que l’utilitzo en
un escrit meu em recorda l’Albert i de vegades m’ho faig venir bé per
utilitzar-la i així i hi ha un mot ben genuí i autèntic ... i hi ha la meva família
de les Borges Blanques.
I això era l’Albert un cabronàs que m’estimava. Però
tant me l’estimava que calia allunyar-se d’ell una temporada per enyorar-lo de
veritat i així tornar a casa seva al debat constant i esgotador.
Discrepàvem en quasi tot, menys en el País i la seva
independència.
L’Albert veig que tothom l’està recordant per la
seva última etapa de dinamitzador cultural a traves de la Cafeteria familiar Slàvia
pels seus concerts de grups i cantautors en directa.
Certament la Cafeteria Slàvia ha està un encert
continuat de militància cultural, militància que és impossible deslligar-la de
la seva companya Dolors Solé i dels seus fills i filla.
Un concert a l’Slàvia tenia un abans i un post
concert importantíssims: alguns cantants menjaven i dormien a la casa familiar,
fent uns sobretaules memorables. La generositat de la família amb els treballadors-artistes
de la cultura ha estat d’una gran delicadesa, respecte i admiració per les
seves creacions. I previ a tot això, s’ha de recordar els tours per Catalunya que
l’Albert feia per veure els promotors i representants de concerts, on ell hi
arribava amb una ampolla d’oli de luxe ben empaquetada, com a regal i respecte
al promotor. Tots quedaven seduïts.
Però a mi, el que m’interessa ressaltar de l’Albert
Tarrats és la seva militància política, que ha estat patriòtica per tots
costats.
Vàrem militars junts al partit independentista Front
Nacional de Catalunya (el Front / FNC) durant la dictadura franquista.
Com us podeu imaginar una dictadura no és una broma
i calien persones com l’Albert compromeses amb l’acció, la propaganda, el proselitisme
i l’aprenentatge de l’agitació per construir amb seguretat estructures
clandestines de partit.
La secció del Front a les Terres de Lleida fou una
de les que hi havia més militants diem-ne de carnet, però també hi havia una
amplia anella de simpatitzants que puntualment ajudaven en el que fos.
No només era la major secció del Front, també era el
conjunt de militància més gran de Ponent superant els comunistes del PSUC i
això cal dir-ho per contradir totes les llegendes que ens colen quan fan Memòries
.
L’Albert Tarrats era el puntal jove del Front de la
secció, mentre que Joan Culleré era el militant històric, tots dos foren imprescindibles
en la lluita independentista.
Quan l’Àlvar Valls i jo viatjàvem per les comarques
de Ponent fent proselitisme clandestí, prèviament l’Albert n’havia llaurat el
tros amb contactes, cites, locals, seguretat i fins i tot avituallament de
menjar i beure, perquè tothom no perdés l’atenció de les nostres explicacions.
L’Albert era molt llençat o millor dit molt
entusiasta. I de vegades calia reforçar la contravigilància dels nostres actes
clandestins, no fos cas.
És important remarcar que com altres militants, en Tarrats
o el “Paco” l’alies que tenia en clandestinitat, vivia tranquil, ben situat, feliçment
casat i hagués pogut fer-se el longuis i no comprometre’s tant com va fer. Però
tenia unes conviccions profundes i actuava en conseqüència.
De vegades mentre tots dos estirats al seu enorme llit
de les Borges miràvem la seva immensa pantalla de televisió, discutíem i jo per
emprenyar-lo li deia
- Però que dius? Això que dius ho deus haver llegit
en un Reader’s Digest o escoltat en una tertúlia de ràdio.
- No en tens n’hi idea, poca pena. Jo reafirmava.
Ell s’emprenyava, perquè al noi cap mortal li podia
portar la contraria. Però al final, ell veia la provocació i rèiem pels
descosits.
(Ehi!, al llit cadascú al seu costat, sense tocar-nos).
L’Albert era un personatge llegit. De tant en tant
entrava en una llibreria de Lleida o Barcelona i sortia amb un important lot de
llibres, eren les últimes novetats i quasi sempre de política i d’història.
Els patriotes som romàntics i sentimentals però a més,
quan pretenem que els objectius de llibertat arribin a bon port, s’ha d’estar
llegit i preparat.
L’Albert no era una improvisació, era un lluitador
amb moltes capes sedimentades, era una delícia sentir-lo explicant com creix la
fruita al camp i totes les tècniques pageses sobre els brots o les branques
tendres o les branques lignificades o no sé què.
No puc escriure més, perquè acabaré plorant tant que no veure la pantalla
de l’ordinador, però us
puc dir que en muntarem una de grossa per la MEMÒRIA de l’Albert Tarrats. No sé
què, però no quedarà jove als Països Catalans que no sàpiga de la seva lluita política
i cultural.
Joan-Ramon Colomines-Companys