divendres, de gener 07, 2022

In memoriam

 En muntarem una de grossa
per la MEMÒRIA de l’Albert Tarrats 


El carallot s’havia de morir a dos dies de re-emprendre el curs acadèmic a les universitats i a les escoles, de fer una distribució enorme del nou Newsletter del meu digital LO CAMPUS DIARI, mentre tirem endavant la commemoració cívica i popular dels 100 anys del naixement del meu pare i mentre tinc la Covid Omicron passejant per casa, mentre estic sol confinat a Lleida. Una feinada i el principi d’un final d’etapa.

“Carallot” és la paraula que vaig aprendre d’Albert Tarrats. Cada vegada que l’utilitzo en un escrit meu em recorda l’Albert i de vegades m’ho faig venir bé per utilitzar-la i així i hi ha un mot ben genuí i autèntic ... i hi ha la meva família de les Borges Blanques.

I això era l’Albert un cabronàs que m’estimava. Però tant me l’estimava que calia allunyar-se d’ell una temporada per enyorar-lo de veritat i així tornar a casa seva al debat constant i esgotador.

Discrepàvem en quasi tot, menys en el País i la seva independència.

L’Albert veig que tothom l’està recordant per la seva última etapa de dinamitzador cultural a traves de la Cafeteria familiar Slàvia pels seus concerts de grups i cantautors en directa.

Certament la Cafeteria Slàvia ha està un encert continuat de militància cultural, militància que és impossible deslligar-la de la seva companya Dolors Solé i dels seus fills i filla.

Un concert a l’Slàvia tenia un abans i un post concert importantíssims: alguns cantants menjaven i dormien a la casa familiar, fent uns sobretaules memorables. La generositat de la família amb els treballadors-artistes de la cultura ha estat d’una gran delicadesa, respecte i admiració per les seves creacions. I previ a tot això, s’ha de recordar els tours per Catalunya que l’Albert feia per veure els promotors i representants de concerts, on ell hi arribava amb una ampolla d’oli de luxe ben empaquetada, com a regal i respecte al promotor. Tots quedaven seduïts.

Però a mi, el que m’interessa ressaltar de l’Albert Tarrats és la seva militància política, que ha estat patriòtica per tots costats.

Vàrem militars junts al partit independentista Front Nacional de Catalunya (el Front / FNC) durant la dictadura franquista.

Com us podeu imaginar una dictadura no és una broma i calien persones com l’Albert compromeses amb l’acció, la propaganda, el proselitisme i l’aprenentatge de l’agitació per construir amb seguretat estructures clandestines de partit.

La secció del Front a les Terres de Lleida fou una de les que hi havia més militants diem-ne de carnet, però també hi havia una amplia anella de simpatitzants que puntualment ajudaven en el que fos.

No només era la major secció del Front, també era el conjunt de militància més gran de Ponent superant els comunistes del PSUC i això cal dir-ho per contradir totes les llegendes que ens colen quan fan Memòries .

L’Albert Tarrats era el puntal jove del Front de la secció, mentre que Joan Culleré era el militant històric, tots dos foren imprescindibles en la lluita independentista.

Quan l’Àlvar Valls i jo viatjàvem per les comarques de Ponent fent proselitisme clandestí, prèviament l’Albert n’havia llaurat el tros amb contactes, cites, locals, seguretat i fins i tot avituallament de menjar i beure, perquè tothom no perdés l’atenció de les nostres explicacions.

L’Albert era molt llençat o millor dit molt entusiasta. I de vegades calia reforçar la contravigilància dels nostres actes clandestins, no fos cas.

És important remarcar que com altres militants, en Tarrats o el “Paco” l’alies que tenia en clandestinitat, vivia tranquil, ben situat, feliçment casat i hagués pogut fer-se el longuis i no comprometre’s tant com va fer. Però tenia unes conviccions profundes i actuava en conseqüència.

De vegades mentre tots dos estirats al seu enorme llit de les Borges miràvem la seva immensa pantalla de televisió, discutíem i jo per  emprenyar-lo li deia 

- Però que dius? Això que dius ho deus haver llegit en un Reader’s Digest o escoltat en una tertúlia de ràdio.

- No en tens n’hi idea, poca pena. Jo reafirmava.

Ell s’emprenyava, perquè al noi cap mortal li podia portar la contraria. Però al final, ell veia la provocació i rèiem pels descosits.

(Ehi!, al llit cadascú al seu costat, sense tocar-nos).

L’Albert era un personatge llegit. De tant en tant entrava en una llibreria de Lleida o Barcelona i sortia amb un important lot de llibres, eren les últimes novetats i quasi sempre de política i d’història.

Els patriotes som romàntics i sentimentals però a més, quan pretenem que els objectius de llibertat arribin a bon port, s’ha d’estar llegit i preparat.

L’Albert no era una improvisació, era un lluitador amb moltes capes sedimentades, era una delícia sentir-lo explicant com creix la fruita al camp i totes les tècniques pageses sobre els brots o les branques tendres o les branques lignificades o no sé què.

No puc escriure més, perquè acabaré plorant tant que no veure la pantalla de l’ordinador, però us puc dir que en muntarem una de grossa per la MEMÒRIA de l’Albert Tarrats. No sé què, però no quedarà jove als Països Catalans que no sàpiga de la seva lluita política i cultural.

Joan-Ramon Colomines-Companys