M’ha sabut greu que Paco Frutos el català que va ser secretari general del PCE hagi estat tan poca vergonya de qualificar de nazis els independentistes catalans i la mobilització de l’onze de setembre.

Ell que fou dirigent de PSUC que vàrem coincidir a la plataforma unitària antifranquista: l’Assemblea de Catalunya i també vàrem coincidir  a la presó, ara s’hagi despatxat amb un exabrupte via Twitter tan poc democràtic.

Tant defensar que aquests estalinistes fossin acceptats a la unitat antifranquista (jo m’hi vaig trencar la cara perquè fossin acceptats per molts anticomunistes) i avui els hi surt exactament el que són: tot menys demòcrates respectant a l’adversari.

Ara veurem els d’Iniciativa per Catalunya que diuen, perquè ells són fills d’aquest personal impresentable.  

En el camí de la llibertat: Bona Diada 2014 !!! 

                                          

La construcció d’una narrativa d’una malaltia pròpia està en el meu horitzó i preocupació, sobretot quan no troben la diagnosi final.

Curiosament jo he treballat el “empathic witnessing” o sigui el testimoniatge empàtic del que l’antropòleg Kleinman en feia una bona construcció del concepte. És tot aquell compromís que ha de vestir el metge acompanyant el malalt perquè aquest pugui donar sentit i valor a l’experiència de malaltia.

De fet com a periodista i politicòleg també utilitzem aquest concepte de “empathic witnessing” sobretot en temps de crisi. Forma part del nucli moral de la professió, que a mi m’agrada més dir-ne de la militància professional.  

Fa dies que penso i em fa mal dormir com tractar el “Tema President Pujol” en el proper número de LO CAMPUS. Entre traïdors, arribistes, maldestres, barruts, antipujolistes de professió, anticatalans, antiprocés sobiranista i tots el que vulgueu, que estant sortint a l’arena política per escopir a la Família Pujol es fa difícil posicionar-se.

Veurem que fa el Rector de la Universitat de Lleida (UdL) que és del PSOE de mentalitat (no del PSC) i promou treure-li el Doctorat Honoris Causa de la UdL al President Pujol. És la “Chacón” en pantalons aquest Rector però és capaç de tot: si demà Unió Democràtica li proposa que sigui el seu candidat a la Paeria, ho seria. Com l’antic Rector Viñas, necessita i necessiten almenys ser presidents de l’escala de casa.

Començarà al Parlament de Catalunya la discussió de la nova Llei d’Aran.

Una autèntica contradicció tant per la part catalana com la part aranesa. No puc entendre als aranesos la poca consistència de com reivindiquen les seves competències. Sense un sacseig profund de la identitat aranesa acabaran com Murcia, funcionaran serveis però seran descafeïnats com a poble. La identitat no és només una bandera, unes danses i una llengua amb una projecció  d’arqueologia, sense la participació social com a País, acabaran a la UVI i sense retorn. Cal molta més potència i més modernitat.

Falta lideratge i falten moltes complicitats amb sentit d’estat.

Avui a la tarda començo a treballar per preparar el número de demà del nostre diari digital LO CAMPUS DIARI. Comencem un nou curs acadèmic que serà tot un nou repte que celebro apassionadament amb un intens poema de Gabriel Ferrater i la força de les escultures de Jaume Plensa:

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Allà on he somiat més és amb el cinema i també i sobretot amb la música de cinema.

Mireu el ball i crèdits finals de la pel·lícula “Much Ado About Nothing” / “Molt soroll per no res”  de Kenneth Branagh que va dirigir i interpretar el 1996.

Hi ha un començament al vídeo d’interpretació amb un anglès shakespearià fabulós, el millor anglès que mai podreu sentir, sinó ho enteneu, és igual escolteu el seu ritme i la seva força com si fos música, després en el vídeo arriba el ball col·lectiu final.

La música és de l’escocès Patrick Doyle, un fenomen de la música per a cinema que heu pogut sentir la seva obra en bandes sonores com  la pel·lícula “Henry V”,  Sentit i sensibilitat,  “Bridget Jones's Diary”, “Gosford Park”  o Harry Potter i el calze de foc.

Un bon repte que tenim és trobar un patrocini pel “LO CAMPUS MÈDIC”. Però primer cal d’una vegada marcar un clar perfil d’aquest aquest suplement de LO CAMPUS i que tenim voluntat a que passi a revista independent.

Segurament el sub-capçalera de “LO CAMPUS MÈDIC” que diu “Divulgació mèdica, humanitats i promoció de la salut” defineixen els límits i continguts de la publicació.

De fet són dos els camps de la revista: el que en anglès en diuen “Medical Humanities” i el camp de la promoció de la salut. “LO CAMPUS MÈDIC” hauria de ser una plataforma de premsa com un mix entre el “Diario Medico” que publica en espanyol informació mèdica, la revista "Jano" –Medicina y Humanidades- de l’editorial Elsevier i el “Scientific American” la revista nord-americana de divulgació científica.

El “LO CAMPUS MÈDIC” ha de ser una estimulant nova publicació en català adreçada a membres que treballen en el camp de la salut i també per a lectors que es volen apropar als temes mèdics i també les humanitats mèdiques

Això de les “Medical Humanities” és un camp interdisciplinari de la medicina que inclou les humanitats (literatura, filosofia, ètica, història i religió), ciències socials (antropologia, estudis culturals, la psicologia, la sociologia, la politicologia i la geografia de la salut) i les arts (literatura, teatre, cinema, i arts visuals) i la seva aplicació a l'educació i la pràctica mèdica. Doncs, no sé com, però tot això formarà part del nou “LO CAMPUS MÈDIC”. Tot dependrà dels periodistes i col·laboradors, els autèntics motors intel·lectuals d’una publicació.

També espero trobar al “Centre for the Humanities and Health” del “King’s College London” el recolzament acadèmic que necessitem.

El proper diumenge a la tarda comença el nou curs acadèmic pel nostre diari digital LO CAMPUS DIARI que es renova i simplifica la seva interfície per facilitat l’itinerari de lectura.

Serà un any molt important per a la publicació que aquest curs té com objectiu prioritari les universitats del País València. La persecució del valencià per part dels fatxes diem-ne “il·lustrats” i dels més besties, és tant asfixiant, que en ple procés cap a la sobirania de Catalunya, no podem no preocupar-nos pel valencià.

Avui la defensa de poder votar en una consulta, la defensa de la llibertat plena d’un poble, la defensa i protecció d’una llengua són elements de defensa democràtica. Novament amb el PP, Ciutadans i el PSC oficial com la seva sucursal Unitat d’Aran, el que perilla és la Democràcia, exactament igual que en una dictadura blanca i autoritària. I alguns d’aquests van de “progres” i només són uns “col·laboracionistes” de la misèria.  

Veure ahir el segon i últim debat de la campanya del referèndum d'independència d'Escòcia per la televisió, ha estat emocionant. Quina enveja !!!.

A més s’ha produït una victòria contundent d'Alex Salmond. El primer ministre escocès ha guanyat el cara a cara emès per la BBC, segons una enquesta d'ICM encarregada pel diari 'The Guardian'. Un 71% dels escocesos creuen que Salmond ha estat el millor, mentre que un 29% considera que la victòria ha estat pel líder del 'no', l'exministre britànic Alistair Darling. El sondeig posterior al debat també indica que un 56% dels escocesos creu que els arguments de Salmond han estat millors, un augment de 16 punts respecte al primer cara a cara. A més, un 54% troba que el primer ministre escocès és el que ha mostrat una millor personalitat.

Ens aniria tant bé que el Sí a la independència d’Escòcia s’imposés !!!.

Sincerament no sé exactament que estem fent nosaltres. Crec que ho tenim mal orientat. La campanya pel Sí-Sí hauria de funcionar molt millor, molt més argumental.

A més, si d’una vegada els d’Iniciativa i els d’Unió estant pel Sí-Sí s’hauria de canviar la pregunta, deixar-nos de dobles preguntes i directament, com els escocesos, preguntar un Sí o un No per la independència.

[Fotografia: Alistair Darling i Alex Salmond durant el debat. És un impressió de pantalla de la “Scottish TV” que transmetia conjuntament amb la BBC el debat celebrat a Glasgow.] 

Ja és al quiosc !!!