La Val d’Aran reflex de la crisi catalana:
les males maneres dels socialistes catalans
i aranesos



Ja poden dir missa, això s’ha trencat. Aquest és el regal que ERC ha deixat al País. L’haver ressuscitat al Maragallisme va ésser d’una irresponsabilitat tant gran, que ara en rebem les conseqüències. L’esquerra pija, no té el mínim interès per Catalunya com a nació, com a pàtria, i no cal dir per Aran com a País, i és capaç per revenja i per amagar la seva mala gestió del Carmel, empastifar-ho tot de sospites.

S’ha instaurat “l’estil del 3%”, és “dir-ho”, però “no dir-ho” (com el senyor Montilla ha reafirmat en una roda de premsa d’avui, atribuint a l’oposició i a la premsa la interpretació malèvola) i sobretot engegar el ventilador esquitxant a tothom i desprestigiant de passada la democràcia, les institucions, els partits i els polítics.

Els aranesos tenen mala sort fins i tot amb el tema del Carmel. En 24 hores s’havia posat el tema de les reivindicacions de l’autogovern a Aran a tots els diaris de Catalunya i de l’Estat, i no ha faltat ni un dia, perquè tornes a desaparèixer, per la sortida en tromba del tema del “3%”.

A la Val d’Aran tenim el nostre propi i autònom “estil del 3%”. El practica Unitat d’Aran i el PSC, i sobretot els que tenen doble militància, en aquests dos partits polítics.

A la Val d’Aran però és una versió diferent del “Maragallisme emprenyat”, és més de cara la galeria, perquè els socialistes i els convergents són exactament el mateix, gestionen els mateixos negocis. Simplement uns critiquen i denuncien cara a la galeria o sigui els socialistes i els altres, cínicament deixen fer, se n’enfoten i pensen ja farem caixa junts, ja vindràs nano, o sigui els convergents.

Per exemple els d’Unitat d’Aran-PSC s’han passat la vida criticant l’urbanisme del Naut Aran. Algú ha trobat un socialista al jutjat, empaperant algun d’aquests de les immobiliàries amb informació privilegiada?. Cap, no en trobareu a cap. Perquè tothom, és digui el que és digui, sigui de dretes o d’esquerres estàs esperant l’oportunitat de la requalificació i de la venda del seu tros de terra. Tot és la mateixa olla aranesa. Si mai els d’Unitat han tingut alguna informació del merder del Naut Aran, ha estat de gent que fins llavors sucava, i que ja no ho feia, perquè els havien deixat de banda i ressentits volien, llavors, aixecar la llebre. A continuació, aquests s’han fet militants d’Unitat. I el partit receptor, ha callat.

Cales, clientalisme, nepotisme, negligència, tirar la pedra i amagar la mà, tot en marxa, com una filosofia de vida. (Fins i tot proxenetismes, que ja és increïble. Això sí, modern i patriòtic). I que no digui ningú que generalitzo sospites, perquè hi he posat noms i cognoms en aquest Diari, a cada una d’aquestes pràctiques.

I a tots els que critiquem tot això, o hem estat amenaçats directament o a la família, o se’n ha insultat directament o per e-mail o s’ha utilitzat un grup de joves hooligans, -que representen un autèntic grup de fatxes per molt aranesos que siguin-, i s’ha inundat algun fòrum d’internet de tot tipus d’exabruptes, o els meus emails o les nostres bústies.

Tota aquesta mísera, muntada en la mediocritat més artificial, no pot aguantar més, s’ha de fer alguna cosa i ens cal una altra eina política, un altre discurs, una altra pràctica, uns altres valors de país i de societat. Cal una Plataforma de mobilització cívica per un Aran lliure.

Tu que n’opines?. Vostè que n’opineu?.
diaricivic@yahoo.co.uk

L’Oscar al drama íntim de Ramón Sampedro

Que “Mar adentro” hagi guanyat l’Oscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa, en sembla molt bé. A mi em va emocionar molt profundament quan la vaig veure en un cinema d’unes galeries de barriada a Londres, on érem quatre espectadors i més aviat d’una certa edat. Avui ja és fora de la cartellera londinenca d’extraradi, del Gran Londres, suposo fins que de nou aparegui divendres que ve.

Guanya la pel•lícula amb un jurat que de fet, és perd molt de la bellesa del llenguatge del guió, del guió en espanyol. Perquè, “The Sea Inside”, en espanyol i amb subtítols en anglès, podies adonar-te de la simplicitat de les traduccions i la pèrdua de la musicalitat de les expressions.

Si només entenen la història, el discurs de fons de la pel•lícula i la bellesa estètica li donen el premi, si a més haguessin gaudit de la llengua, encara més l’haguessin premiada.

Tot plegat contrasta amb la també simplicitat de “Million Dollar Baby”, que ha acaparat millor pel•lícula, director i actriu principal. Aquesta sí, que te la trobes a totes les cartelleres i encara el temps que s’hi estarà.


-----------------------------------------

Blog "Drets Humans / Human Rights":
http://www.dretshumans.blogspot.com/

Amb el rellotge a la mà, Miquel Sellarès i la seva Tribuna Catalana, no ha trigat ni deu minuts, clavats, a penjar un escrit on line del que acabava de sentir al Parlament de Catalunya. (Com hem sentit tots i jo ho he fet des de Londres).

Títol de la noticia destacada: “Per uns minuts, la veritat al Parlament: el 3%”.

En tenen ganes i les hormones se’ls hi dispara a la mínima, tot i que desprès ens pontifiquen que cal crear ponts entre ERC i els anomenats sobiranistes de CiU. Felicitats Sellarès, primer els hi dius delinqüents i desprès demanes ponts i reconstruir el sector del nacionalisme català!!!.

El President Maragall, d’una manera indigna, ha tirat la pedra, i ha dit el mateix que deia aquest matí l'editorial del diari El Periódico de Barcelona: que CiU cobrava el 3% de comissió en les obres públiques.

No hi ha ni dubte que és una acusació gravíssima, indigna de fer-se, si desprès no s’actua en conseqüència o sigui portant-los al Jutjat.

Me’n guardaré be prou de posar la mà al foc, per les honestes maneres de cap grup polític.

Però en això és el mateix a Aran, amb el tema dels sobres i les carteres plenes d’euros que diuen que corren en despatxos de l’administració pública on les immobiliàries i van, per preparar el seu agost de les requalificacions. Com a director del periòdic “Eth Diari” vaig rebre diferents dossiers sobre això, però sense proves, per tant ni tant sols és pot insinuar els protagonistes.

En Maragall ha fet el mateix que va fer Jordi Pujol amb l’ex-Secretari General de Convergència, Pere Esteve, que quan va marxar del seu partit, va dir públicament amb tota la pompa, per desacreditar-lo: “Jo sé moltes coses, que no diré”, insinuant operacions econòmiques amb irregularitats.

Igual que Maragall ara, Pujol és va cobrir de glòria.

I és que de la crisi del Carmel surt el més profund cinisme d’una classe política pija, anacional i d’una frivolitat a prova de qualsevol indecència als sectors populars del País.

I aquests són els progressistes?. I una merda!.

Amb el document que avui el Plenari del Conselh Generau d’Aran, o sigui el Parlament aranès, ha aprovat per unanimitat, s’han aconseguit molts dels objectius que ens vàrem marcar fa mesos, entre la gent que fem costat al nacionalisme aranès. Un nacionalisme aranès que és dona transversalment en totes les forces polítiques d’Aran i bona part de la societat civil, organitzada o no. Un nacionalisme aranès d’identitat i d’alliberament, reivindicatiu i amb estil de govern, solidari, de forta base occitana i sobretot apartidista.

Era una batalla de fons contra un discurs aigualit de País, que s’han hagut d’empassar gent com els del PSC.

Abans d’arribar avui, hi ha hagut una terrible guerra bruta per defensar lideratges, cadires, sous i carreres polítiques personals.

Si avui hi ha un guanyador que pot estar satisfet, és l’alcalde de Les, l’ànima del nacionalisme de llibertat de la Val d’Aran: Emilio Medan.

Medan no era al Plenari del Conselh, perquè no n’és membre, però tot i que el seu partit el margina tant com pot, avui, com des de fa setmanes, l’ombra de Medan ho ha condicionat tot. Per fer política d’alta volada i de País, s’han de tenir principis.

La jugada curta del Síndic Barrera


Ara resulta que “Aran vol ésser una autonomia i no una comarca catalana”, ho acaba de dir el Síndic Barrera a l’agència de notícies Europa press.

Com sempre el Síndic Barrera parla com un militant de dretes d’Aran i no com un nacionalista aranès. Perquè qualsevol nacionalista aranès hauria dit “Aran vol ésser reconeguda com a País amb autonomia i no com una comarca catalana”.

Està ple d’Estats que tenen territoris amb autonomia, però que aquests no tenen contingut de nació, com si el té Aran i Catalunya no li reconeix.

Quan un és creu el País hi ha coses que no s’obliden. Sobretot si a continuació es diu que es volen federacions araneses esportives, però s’especifica que no vol dir seleccions. Perquè en el tema de les seleccions, diu el Síndic: - Els aranesos aniran en les catalanes o les nacionals. “Nacionals”? Vol dir espanyoles!!!.

Tenim un Síndic que té un problema profund de vocabulari o pitjor de sentit profund de la paraula política.

Esperarem a saber que aprova el Ple de Conselh Generau d’Aran de demà.

És ben sabut pels politicòlegs que com és denominen i és presenten les dades o els esdeveniments, sempre tenen un component polític al darrere i això també passa a l’hora de presentar les dades del resultat del Referèndum a la Constitució Europea d’ahir.

Ningú, ni els catalans més nostrats, són capaços de donar-nos les dades diferenciades de la Val d’Aran. I això, perquè se suposa que "Aran és un País i no una Comarca" i bla, bla, bla. Ni tant sols les pròpies Institucions araneses se’n preocupen d’aquestes coses.

Anem al gra.

En el conjunt dels Països Catalans (Principat de Catalunya, País Valencià i Illes balears): el “Sí” ha estat en un 72%, el “No” un 20% i en blanc hi ha hagut 874.000 vots.

ELS RESULTATS DEL REFERÈNDUM A ARAN HAN ESTAT:


Votants................... 2182 .... 33,05%
Abstenció............... 4421 ..... 66.95%
Vots vàlids............. 2163 ..... 99,13%
Vots nuls............... 19 ......... 0,87%
Vots del “SÍ”......... 1667 ..... 76,40%
Vots del “NO”:...... 348 ....... 15,95%
Vots en blanc........ 148 ....... 6,78%


És pot veure una alta abstenció a l’Aran del 66,95 %, donant-se un 59,04 % d’abstenció a Catalunya i un 57,68 % al conjunt de l’Estat. O sigui a l’Aran hi ha hagut una participació del 33,05 %, mentre que a Catalunya un 40,96 % i un 42,32 % a l’Estat.

Dels que han votat a l’Aran, el “Sí” ha estat un 76,40 %, mentre que a Catalunya ha estat un 64,64 %, i a l’Estat espanyol ha estat d’un 76,73 %.

Dels que han votat a l’Aran, el “No” ha estat un 15,95 %, mentre que a Catalunya ha estat un 28,07 %, i a l’Estat un 17,24 %.

Els vots en blanc a Aran han estat un 6,78 %, a Catalunya un 7,29 % i a l’Estat un 6.03 %.

Alguns primers comentaris:
Que a Aran hi ha hagut una important abstenció, com les dades fredament indiquen, mentre que hi ha hagut una important participació dels votants del “Sí” i que és significatiu l’aparició del vot en blanc, perquè pot ésser un vot militant actiu, bastant insòlit a la “Val d’Aran del benestar".

Aran en aquest referèndum té un patró de conducta electoral similar al que és dona a l’Estat i no a Catalunya. La destrucció del sistema de partits aranesos, és a dir la falta d’una arena política pròpia de partits polítics aranesos independents i la inexistència de partits nacionalistes aranesos, provoquen aquest tipus de resultats. El votant li ha arribat el tema del Referèndum, via missatges de fora d’Aran, -res propi, res autòcton-, i és mou, majoritàriament, com un català o decididament com un espanyol.

SI UNA TARDA ...

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.





SI UNA TARDA ... (versió revisada)

Si de tard plou la tristesa
i relluu enmig del fab
la pintura dels vehicles,
els semàfors creuant folls
la llordesa, el fang i el fàstic
dels carrers humitejats;
si de tard un surt de feina,
atuït, malmès, i plou,
i plou tant que els cecs s'arrufen
als portals darrera els ulls,
com pot un l'aguait permetre
d'una nina boja, hostil,
o el mirar de nines lletges!
Letargia, fosca, error,
calfred, pluja, defallença,
general esfondrament,
tant amaren que un s'aferra
al fremir d'una cançó
que se senti de passada.


Miquel Bauçà (1940-2005)
Del Llibre “Una bella història” (1962)

UNES ALTRES 10 RAONS, MÉS EXPLICADES, PER A DIR NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

1-El procés d’elaboració ha estat antidemocràtic.
No hi ha hagut un autèntic procés constituent, sinó pactes entre estats i lobbys empresarials. A 9 Estats es farà referèndum, a 6 més no és segur i a altres 10 ja és segur que no se’n farà. Només a un país (Irlanda) dels 9 on es fa referèndum, és vinculant, als altres 8 no ho és.

2-Consagra unes institucions antidemocràtiques.
Els òrgans decisius (Comissió europea, Consell de Ministres, Consell Europeu, Tribunal de Justícia) no han estat escollits pel poble, mentre el Parlament no té poder decisori, especialment en els aspectes clau: economia i defensa. El BCE estableix la política financera que han de seguir els Estats membres sense haver estat escollit democràticament. La Comissió té el poder executiu i escull els comissaris consultant els governs dels Estats (no els Parlaments). La Constitució atorga la primacia als òrgans tècnics sense control democràtic ja esmentats i enforteix els poders executius dels Estats, alliberats del control dels seus Parlaments.

3-El text és gairebé inamovible.
Una modificació exigiria la unanimitat dels 25 estats membres. Resulta absurd defensar un “sí crític”.

4-No reconeix els drets nacionals ni lingüístics dels pobles sense Estat.
No contempla el dret a l’autodeterminació ni el dret a la unitat territorial de les nacions sense Estat com els Països Catalans i com Occitània, tot perpetuant les fronteres estatals vigents. Es perd l’oportunitat per a articular una autèntica Cambra dels Pobles i les Regions d’Europa. Tampoc no es dedica cap esforç a protegir els drets jurídics, culturals i lingüístics de les nacions i només ens podrem dirigir a les institucions europees en les 21 llengües estatals, entre les quals no es troba la llengua catalana ni l’occitana. La possibilitat de traducció del Projecte al català i d’altres llengües minoritzades reflexa més un acte de mala consciència que una disposició genuïna a reconèixer la realitat plurinacional, multicultural i plurilingüe d’Europa.

5-Estableix el capitalisme com a únic sistema econòmic possible.
La Constitució Europea el defineix com economia social de mercat altament competitiva, consagrant el model econòmic neoliberal (dèficit zero i estabilitat de preus, independència del Banc Central Europeu) que beneficien el sector financer i obliguen a restringir les polítiques socials. El seu nucli ideològic és l’atorgament de rang constitucional a l’Europa de Maastricht, neoliberal, elitista i tecnocràtica. No es preveu cap criteri de convergència en matèria de salaris, nivell d’ocupació o estàndards ecològics. A més, cents de milers de treballadors i treballadores de l’Est no podran durant anys exercir el dret a la lliure circulació i residència a d’altres països de la Unió. Hi ha drets fonamentals com el dret a la salut, a l’alimentació, a l’habitatge o el dret a un salari suficient que ni s’esmenten. Perviuran les desigualtats de pressupost, serveis i salaris entre els Estats europeus ja que el sistema de seguretat social serà a gust de cada Estat. Queda servida la possibilitat del dumping social i de la disputa entre els Estats membres per a oferir als capitals privats les “millors” condicions laborals, sanitàries i ecològiques per a rendabilitzar les seves inversions. No es permetrà l’aplicació de cap taxa o impost a la circulació de capitals perquè l’especulació financera es considera un valor en ella mateixa.

6-És una agressió als drets socials i dels treballadors.
El redactat restringeix enormement la possibilitat d’impulsar, tant en l’àmbit europeu com a l’interior dels Estats membres, polítiques econòmiques i socials alternatives encara que tinguessin el recolzament dels electors. El dret de vaga només es podrà exercir en negociacions col·lectives i limitat a les lleis restrictives de cada país per a dificultar la convocatòria d’una vaga general europea permet. A canvi, la Constitució garanteix el “dret” al tancament patronal (lockout) i les deslocalitzacions.Els serveis públics són esmentats com a “serveis econòmics d’interès general”. La primera directiva d’aquest any (1/2004), coneguda com a directiva Bolkestein, especifica detalladament com privatitzar la sanitat. En el sistema educatiu es tendeix a la mercantilització i a la discriminació elitista.

7- És una Constitució militarista.
Contempla la intervenció armada en altres països per a “prevenir el terrorisme” i altres supòsits poc clars. Continua la submissió europea a la política militar dels EEUU, ja que els Estats membres resten a les ordres de l’OTAN. La suposada contraposició entre una “Europa potència” i una “Europa subordinada” és una disputa propagandística entre versions germanes que només es poden considerar enfrontades de manera conjuntural. A més, es crea l’Agència Europea de Defensa, Investigació i Capacitats Militars, destinada a “reforçar la base industrial i tecnològica del sector de defensa” i a “augmentar la rendabilitat de les despeses militars”.

8-Perpetua el patriarcat i la discriminació per gènere.
La privatització dels serveis bàsics precaritzarà específicament la vida de les dones, mentre la Constitució no estableix cap mecanisme per a combatre la discriminació de gènere. El projecte preveu un tracte preferent amb les esglésies.

9-Nega els drets polítics i socials dels immigrants.
Crea una nova categoria inferior a la de ciutadà, que és la de “resident de llarga durada no comunitari”, sense dret a vot i discriminat laboralment, i aprofundeix el tractament policial de la immigració. A més, estableix una concepció restrictiva del dret d’asil.

10- No garanteix la defensa del medi ambient.
El model de desenvolupament “altament competitiu” promet un cost ecològic per al qual el redactat no estableix mecanismes compensatoris, de la mateixa manera que no garanteix de cap manera els drets dels consumidors.

10 MOTIUS PER VOTAR NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA AL REFERÈNDUM:


1. PERQUÈ NO RECONEIX LA LLENGUA CATALANA NI L’OCCITANA I, PER TANT, ENS DISCRIMINA COM A EUROPEUS.

2. PERQUÈ NO ÉS UNA CONSTITUCIÓ, SINÓ UN ALTRE TRACTAT
INTERGOVERNAMENTAL D'ESTATS.

3. PERQUÈ SOM EUROPEISTES I NO PERMET QUE TOTS ELS CIUTADANS ENS PUGUEM SENTIR EUROPEUS.

4. PERQUÈ NO PERMET QUE CATALUNYA NI ARAN TINGUIN VEU PRÒPIA EN LES INSTITUCIONS EUROPEES.

5. PERQUÈ NO ENS DEIXA PARTICIPAR EN L'ELABORACIÓ DE POLÍTIQUES COMUNES.

6. PERQUÈ BLINDA AQUEST TRACTAT I REFORÇA EL PAPER DELS ESTATS DONANT-LOS EL DRET DE VETO.

7. PERQUÈ TÉ IMPORTANTS DÈFICITS DEMOCRÀTICS, SOCIALS I CULTURALS.

8. PERQUÈ VOLEM UNA EUROPA RESPECTUOSA AMB ELS POBLES I ELS CIUTADANS QUE LA INTEGREN.

9. PERQUÈ VOLEM UNA ATURADA TÈCNICA QUE ENS PERMETI FER UN PAS ENDAVANT.

10. PERQUÈ EN EL FUTUR VOLEM DIR "SÍ" A UNA VERITABLE CONSTITUCIÓ EUROPEA.

Estava segur que el President Pujol no s’havia rovellat.

Desprès de la superficial conferència que havia donat a la London School of Economics and Political Science, la LSE, en tenim una altra encara calenta. La que va fer abans d’ahir, a l’escola de negocis ESADE de Barcelona.

La conferència és titula: “Reflexions que ara toca fer”. I en 13 pàgines dona idees profundes, allunyades del debat del dia a dia, però que són la base moral i cívica per una política actual responsable i creativa.

Feu un esforç i no deixeu de llegir aquest escrit, que està pensat per a Catalunya, però que pot servir per l’Aran. Bona lectura.

Aquest cop, bé President.


Text de la conferència, en “Adobe Reader”. (Només cal clicar):
http://n.1asphost.com/jrccm/Conferncia%20Jordi%20Pujol%20a%20ESADE%2014%20febrer%202005.pdf

Fa una hora que ha mort el Professor Josep Laporte.
Sento un buit i una enyorança.



-------------------------------------------------------

Dos papers anònims han corregut per Aran, un de xenòfob contra la immigració en el que portava, com imatge, una creu occitana i és despatxava a gust contra els sectors populars i més desprotegit de la Val d’Aran; l’altre paper anònim és el que recull els números fets pel Conselhèr i Cosso d’Unitat d’Aran, Antoni Asensio i que alguns militants amics seus han fet circular d’amagatotis, és un paper on és “descobreix” el sou dels alts càrrecs del Conselh Generau d’Aran. (Massa petit el País per no acabant-te trobant el repartidor “anònim”).

Un autèntic escàndol.

Tant les cases n’anaven plenes de comentaris, que semblava la mateixa remor de quan és va descobrir públicament quina família aranesa gestionava la casa de putes de la capital, i tant l’emprenyada general ha desbordat la paciència pública, que s’ha arribat a l’extrem que el Síndic d’Aran Carlos Barrera n’ha fet una carta publica.

Era hora! - vaig dir. Passeu-me la carta.... Jo em creia que condemnaria el brot de racisme que està començant al país i que cada dia serà més gran i acabarà se’n un enorme problema, doncs no, anava sobre els sous.

Ah amic, això si que cou!!!.

Uns sous espectaculars!!!. Unes proporcions respecte les inversions en cada sectors, quasi d’infart. O sigui tenim gent ben pagada per no gestionar res significatiu, perquè no queda el suficient pressupost per fer inversions serioses i professionals en el seu camp. Això no passa en totes les àrees, però passa en algunes i impressiona.

I malgrat aquesta situació, encara algú m’ha fet observar, justificant-se i buscant complicitats, que els sous del Conselh són proporcionalment baixos, diuen proporcionalment, si és compara amb el que cobren “secretaris-d’Ajuntament-amb-xalet” contraposant-ho a “secretaris-d’Ajuntament-que-ni-somniar-ho-tindran-xalet”. O també fent-ho proporcional, al marge econòmic aconseguit entre la diferència de sou entre ésser assistent electricista en una residència a diputat de Parlament. Hi ha un marge d’augment espectacular: diuen d’un 300% o un 400%.

Que al Conselh d’Aran hi ha barruts, que ocupen llocs de treball sobrevalorats de sou, i que tenen un baix nivell de productivitat i que en una empresa privada no durarien ni cinc minuts, no hi ha cap dubte. El dia que “ l’efecte Barrera” s’acabi, més d’un i més de dos, tindran un problema de feina i de sou, també espectacular.

Però, no cal fer l’anònim per atacar el Conselh. No cal fer el mesquí i ésser deslleial com oposició. Les xifres són obligatòriament públiques Encara que no cal ni dir, que el Conselh convergent ha camuflat tant com ha pogut les dades.

Però els sistemes democràtics tenim els suficients organismes i institucions de control, per fer sortir aquests números.

L'oposició està disposada a fer aquestes passes?. Aquesta és la gran pregunta.

Perquè hi ha mòltes coses denunciables i Unitat d’Aran, no ho fa.

Algú va anar a un jutjat a denunciar l’arquitecte del Conselh que sent de plantilla, cada mati exercia de privat a Barcelona?. Ningú.

I així en podria dir i documentar altres casos. Però no, el senyor Rufino Martinez del PSC s’ho guardarà a la cartera, com ja ha fet, no sigui que és posin amb ell. Aquesta manera d’actuar, de complicitats, de tirar la pedra i amagar la mà, l’únic que fan és reforçar la frase de desconfiança: “Que tots els polítics són iguals”. I la que: “Avui uns, demà els altres”.

Serà impactant, quan puguem presentar el mapa de negocis compartits entre convergents i socialistes aranesos, que públicament es barallen, però de nit compten plegats com ha anat el negoci comú. Només fan comèdia pública.

Per favor, no ens prengueu més el pel als ciutadans i ciutadanes de l’Aran, si mai hi ha un Síndic d’Unitat d’Aran, algú creu que rebaixaran el sou del gerent de l’Hospital i sobretot dels anestesistes, a la meitat?. Que el futur Síndic, tindrà un sou honorífic?. Que les correctores d’aranès del Conselh hi aniran de voluntàries i a les nits posaran segells a les cartes i ensobreran les invitacions d’algun acte organitzat per un Responsable del Departament de cultura, voluntari i beat?.

Poca broma, estem rodejats de socialistes per totes les administracions, cobrant uns sous d’escàndol i ara us poseu amb el sou del Síndic?.

Malgrat la figura xulesca del senyor Barrera, que queda clar que no vaig amb ell de copes al Vielhito, un Síndic és un Síndic.

Un Síndic és el President d’un País, i aquest càrrec s’ha de respectar de forma institucional. Només poden fer burla, o embrutar la Institució, aquells que d’Aran no és creuen res. No és creuen que és un País, no és creuen que és una cultura, una llengua i una història. Fins que no hi ha cotxe oficial amb banderí d’Aran, ni a la Val d’Aran, ni a fora, es creuran que som País.

Això és Can seixanta, no es respecta res, no és dignifica res. Tant es travesteixen personalment, que també volen travestir-nos a tots, travestir al País, i fer-nos creure que les formes institucionals no són importants.

I per l’altra banda, tant és creuen que és el seu hort, que són capaços de fer autèntiques xoriçades, creien que això del País és el sou i la cartera.

A uns i altres, que són íntimament el mateix, se’ls hi ha de recordar la frase atribuïda als Romans: “... la dona del Cèsar no només ha d’ésser honesta, a més ho ha de semblar...”.

Si ets català i votes sí a la Constitució Europea, fes-t’ho mirar.
Si ets aranès i votes sí a la Constitució Europea, directament que t’ingressin.

S'ha mort Miquel Bauçà, s'ha mort un poeta conseqüent. Fa uns dies d'això, però avui s'ha sabut. Tot ben misteriós com totes les seves coses.

Quan érem petits, els quatre germans, vàrem conèixer i conviure amb molta gent de la cultura, i en concret de la literatura i l'art en general, perquè el nostre pare no parava de convidar a tothom a casa: matí, tarda i nit. En sessions públiques de poesia o d'òpera, o en sessions privades de conspiració antifranquista o en sessions familiars de suport algú. Un dels personatges que sempre recordarem és Bauçà, no només per la seva poètica, sinó per la manera que és menjava a casa, les gambes i els escamarlans: se'ls menjava directament amb toca la closca. I de vegades no es treia ni els seus guants de pell, per realitzar tota l'operació de la teca. Tot un fenomen, que nosaltres petits rèiem i ens donàvem cops de colza, i ell feia ganyotes de complicitat. O potser eren ganyotes, perquè el deixéssim tranquil per fer la seva feina urgent a la taula.

S'anuncia a Aran, una propera Exposició i un cicle de conferències: “Ua lengua, er occitan”. Una bona iniciativa cultural del Musèu dera Val d´Aran. No conec l'exposició, però pel que he llegit del contingut, pot estar molt bé.

Llàstima que les conferències és faran d'aquella manera tant inconfortable, amuntegats entre mig de l'exposició, en comptes d'utilitzar una sala del Parador d'Arties. De vegades una mala logística et pot desmuntar una bona trobada.

Haurem de seguir ben de prop a la Carolina Desel, la directora del Museu, potser algun dia és decidirà a col·laborar amb la societat civil i coproduim la "Biblioteca Bàsica de la Història d'Aran". Jo ja tinc alguns manuscrits de diferents autors, i se'n podrien encarregar molts d'altres. Serien llibres curts i concretats en episodis històrics, amb un llenguatge plener i directa, adreçat als estudiants i al gran públic. Necessitem aquest material urgentment, encara que seria una tasca a fer durant deu anys, mentre esperem aquella "Història General d'Aran", professional i culta, que algú hauria d'escriure. Com també ens falta la gran biografia de Mossèn Condó.


Referència de l'Exposició al Portal de l'associació Vivéncia Aranesa:
http://vivenciaaranesa.blogspot.com

Jordi Pujol ha tornat per tercera vegada a parlar a la meva Facultat, o sigui la London School of Economics and Political Science, la LSE.

Ha estat un petit show d'una hora que ha fet les delícies d'un públic heterogeni format per diplomàtics, ambaixadors i ex-ambaixadors, acompanyats de tota mena d'ajudants i funcionaris, alguns d'ells encarcarats de gomina, a més de directius de banc (la festa la pagava el Banc de Sabadell) i també hi havia com a públic, tota la tropa del que en podríem dir la doble comunitat d'estudiants catalans i la dels espanyols de la universitat. Gent molt jove que quasi no en conec a cap.

La conferència anava de política exterior espanyola, " ..de l'Aznar a Zapatero". Pujol ha parlat com espanyol i s'ha quedat tant ample. De brometa en brometa, de pífia darrera pífia idiomàtica (l'anglès el destrossa), va desgranar un discurs típic d'un polític que podria haver estat perfectament de Múrcia.

Anys d'haver-me discutit sobre terminologia alhora de parlar sobre nacions sense estat i nacionalisme amb tota mena de professor d'aquí, d'haver discutit el llenguatge imperialista que el propi anglès té com a llengua, i que no és perquè sí, dir "regional elections", emfatitzant aquest "regional" que nega el contingut de "nació" dels països amb contingut nacional, formalment no reconeguts: Doncs no, en Pujol també.

Jordi Pujol no va cuidar el llenguatge i des del meu punt de vista va ésser decebedor. Però segur que m'equivoco, perquè va agradar, sobretot aquest aire de pagès murri amb vestit de diumenge, que estava molt amb la línia d'on es feia l'acte, una vella biblioteca de l'edifici antic de la facultat, on hi han, entre cadires de plàstic, una trentena de butaques, estil butaca-enorme-de-televisió, totalment deteriorades i d'una tapisseria que li fa falta ésser repassada o millor jubilada.

De tota la sala l'únic que està fent una tesi doctoral sobre el pujolisme sóc jo, per tant no és d'estranyar que em cansi aquesta mena de superficialitat i relacions públiques que són aquesta mena d'esdeveniments. Com sempre, els que venen de Catalunya confonen un possible auditori de Masnou amb el tant desitjat auditor de la real LSE, que Pujol no va tenir i que segurament no tindrà mai.

La LSE és una de les capitals del pensament econòmic i polític on convivim la florinata dels taurons de l'economia amb els que tenim preocupacions socials. L'staff professoral és de molta categoria i accepta els organitzadors de l'acte, cap dels altres estaven a la sala.

I això passa, per la pròpia dinàmica de l'acte, que sembla que tothom sap, un acte per entusiasmar tietes i funcionaris, per fer relacions i per entabanar estudiants enyorats, equipats amb mòbil que fan fotografies, i que no varen trigar ni un minut a enviar-los-hi una foto del Pujol als pares.

Encara falta aquella conferència profunda, que desprès es pugui editar i acabi sent un text per utilitzar com a material acadèmic. Pujol s'ho mereix i el meu País també.

Feia dies que no escrivia al meu diari, al meu dietari personal. Des de Nadal a avui han passat tantes coses en general i a la meva vida, que no em quedava esma d'escriure ni una línia.

Canviar el despatx particular de Vielha a Londres (amb mudança inclosa), acabar un Màster amb presentació d'una tesina, com a complement d'un Doctorat sobre la identitat aranesa, encarrilant així la recta final de la tesi doctoral; obrir tota una militància cívica i professional de defensa dels drets humans en organitzacions internacionals, són raons suficients per estar inquiet.

Però si jo no deia res, si que he rebut múltiples e-mails de lectors d'aquest blog. Haig d'estar agraït a tanta fidelitat per part de molts lectors i lentament els contestaré tots. Només donar constància d'un e-mail rebut del parlamentari Paco Boya, que per les característiques que té, valdria la pena contestar-lo públicament en un altre escrit.

També en aquest període de temps vaig rebre una trucada del Síndic d'Aran, Carlos Barrera. Feia set anys, set, que no em reunia oficialment amb el Síndic, -havent editat i dirigit un diari en aranès, estant fent una investigació internacional sobre Aran i havent creat una entitat cultural-, doncs sembla que tot continua amb els astres en contra, perquè per una logística mal resolta, la reunió no és va fer, quedant ajornada, per silenci administratiu, sine die.

Entre els insults d'uns i els ningunetjos dels altres, sembla que tot continua igual i amb bona salut. Sembla que inquieto a certa classe política d'Aran i és una llàstima. Sobretot perquè no entenen que cal una societat civil organitzada i independent. Que aquesta és una manera de contribuir al procés nacional aranès. Ni una nòmina, ni un compradeig, ni un favor, ni un carnet, poden modificar una trajectòria ni un projecte cívic.

La intransigència de defensar Aran com a País, de defensar la cultura aranesa, de defensar l'aprofundiment de la democràcia a Aran, de defensar la transparència de l'administració publica, de defensar els valors democràtics, populars i progressistes, la defensa del treball ben fet, la defensa de reciclar-se constantment i d'afavorir l'estudi i la preparació; és una postura dura, que et col·loca en un via crucis d'incomprensions, que acabes sent incomoda, però el temps ens donarà la raó.

El capgirament de valors que és dona a Aran és tan brutal, que un dia petarà. El pitjor que li pot passar a una minoria, és no ser-ne conscient que n'és. El nivell de vida, els cales i la sopa boba, han estat i són uns mal aliats per les reivindicacions araneses.





----------------------------------------------------

Portal de Vivéncia Aranesa: http://vivenciaaranesa.blogspot.com

Plataforma "Drets Humans / Human Rights" (En fase de proves): http://dretshumans.blogspot.com

Spanish foreign policy - the Right Honourable Jordi Pujol to speak at LSE
Monday 7 February, 5pm, Shaw Library, Old Building, LSE

The Right Honourable Jordi Pujol, former president of the Catalan Autonomous Government and founder president of the Democratic Convergence of Catalonia (CiU) party, Spain, will give a public lecture at the London School of Economics and Political Science (LSE) on Monday 7 February. He will speak on "Spanish Foreign Policy: from Aznar to Zapatero".

Professor Paul Preston, Príncipe de Asturias Professor of Contemporary Spanish Studies and director of the Cañada Blanch Centre for Contemporary Spanish Studies, will chair this event, which is organised by Enterprise LSE and the LSE Cañada Blanch Centre.

The lecture will be followed by a reception in the Senior Dining Room. All are welcome to attend but places are limited to 150 and will be given on a first come, first served basis.

TANCAT PER VACANCES: 30 dies.

BON ANY 2005.

Costa arrasada de Sri Lanka


Susan Sontag

Bones Festes a tothom!!!

Estic en una supermarató sobre farmacologia i neurociències, enclaustrat en la redacció d'un text acadèmic, i com que no tinc la sort d'alguns polítics d'Aran que van pel món ocupant fòrums acadèmics sense els més mínims crèdits i amb tota la cara, els altres ens els hem de guanyar, aportant material nou i creatiu, evidentment professional i acadèmic.

Però la vida política continua, i mentre escric això, vaig sentint des de lluny un programa televisiu del Canal 33 on es discuteix la crispació política. El meu germà Agustí està brillant com sempre en la discussió. Però tot plegat em planteja si val o no la pena referènciar el que ha passat avui al Plenari extraordinari de l'Ajuntament de Vielha, que anava sobre l'aportació al nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, perquè hi ha altres temes més dramàtics que caldria comentar.

Però hi ha una responsabilitat política dels que vivim i treballem a Aran vers aquest País, per molt petit que sigui, i cal que ens en preocupen per molt que hi hagi una minoria de feixistes aranesos que tinguin els sants ous de dir-me que no és problema meu, perquè soc de fora. Aquests excloents, alguns ho fan de forma més bèstia, d'altres ho fan de forma més subtil, son un autèntic perill, però malgrat això s'ha de participar en política i en la vida cívica.

Fem una primera revisió del que ha passat:

Primer, s'ha aprovat en el Plenari un Document alternatiu al "Document dels Ajuntaments sobre l'Estatut", (el "Document Medan"), que ja havíem aprovat l'Ajuntament de Les, Naut Aran , Es Bordes i 6 pedanies de l'Ajuntament de Vielha-Mijaran.

Segon, aquest nou Document, el "Document de la línia oficial d'Unitat d'Aran/PSC" ("Document Paco Boya"), modifica substancialment el "Document Medan". No és un canvi de forma o terminologia, és un canvi profund de concepció del document que passa d'uns continguts nacionalistes aranesos a uns continguts comarcalistes catalans.

Tercer, s'ha fet una votació, des del punt de vista formal i jurídico-administratiu, absolutament anòmala i viciada d'origen, que posa en entre dit la seva legalitat i s'escauria la seva impugnació.

Quart, en aquest afer, és confirma definitivament la falta de perfil polític de l'Alcalde Juan Riu, acabant sent un peó de tota una política partidista, en comptes d'ésser l'Alcalde de tots els ciutadans i ciutadanes dels que vivim a Vielha, tant si el vàrem votar com sinó.

I cinquè, el cap de l'oposició municipal a Vielha, Pau Perdices i el seu partit Convergència, han instrumentalitzat el "Document Medan" en la particular guerra patològica amb l'Alcalde Riu (patologia que l'Alcalde també té), i en la particular guerra partidista contra Unitat d'Aran/PSC.

Veiem-ho ràpidament, interrelacionant tots els punts que acabo de citar:

La història comença, quan els d'Unitat d'Aran/PSC, discuteixen i discuteixen, i no arriben a formular oficialment una proposta pel nou Estatut d'Autonomia. També, els Convergents discuteixen i discuteixen, i no arriben a res, però utilitzant el diner públic encarreguen una proposta a un jurista Convergent que és l'advocat Caminal (Al menys no era estudiant de jurista, sinó que era un advocat fet i legal). Arribant a una proposta que no sé sap si és de partit o del Síndic, o sigui Institucional.

A la vegada els maquiavels de l'actual direcció d'Unitat d'Aran/PSC, pensen i diuen: -Cal buscar una alternativa "unitària", i així tindrem lligat al Síndic i li restarem protagonisme.

La història ja és sabuda: apareix el famós "Document del Plenari del Conselh Generau d'Aran", un document de vol gallinaci i només d'intencions, redactat per fer les delícies de dues direccions polítiques catalanes: les del PSC(PSC-PSOE) i les de Convergència.

La resta de moviments ja són sabuts, només cal recordar els moviments de hooligans o infantils, d'uns i altres. Unitat d'Aran/PSC planta una reunió del Síndic, fent una rebequeria, i el Síndic busca protagonisme veien al President Maragall, on presenta, uniteralment, el "Document unitari del Plenari".

Mentre tant Paco Boya, va fent-se passar com el parlamentari d'Aran a la Ponència de l'Estatut, sent només un parlamentari del PSC-PSOE, perquè com és sabut no hi ha circumscripció electoral aranesa i a més, a les llistes socialistes de la circumscripció de Lleida, hi va anar com a membre de la "Plataforma Ciutadans pel Canvi", i per més inri no hi anava com a Secretari general d'Unitat d'Aran/PSC. És el cas de travestisme polític més divertit d'aquestes contrades. Explicar tot això no és gratuït, perquè té que veure directament, en el que ha passat en el Plenari d'ahir.

D'entrada a l'Ajuntament de Vielha avui, passa el mateix que a l'època de l'Alcalde convergent Perdices. Abans el Síndic Barrera, que també era regidor, feia una brutal intervencionisme a l'Ajuntament de Vielha confonent l'ésser Síndic i l'ésser regidor i marcant fins a límits inacceptables a l'Alcalde del seu propi partit. Ara el calçasses és l'Alcalde Riu, que té al duo Boya-Rufino fent i desfent a l'Ajuntament de Vielha. L'intervencionisme va, des de marcar estudis de plans estratègics sense concurs públics (com el fantasmagòric de la Universitat de Girona) fins a circular, "como Pedro por su casa", en visites de Consellers de la Generalitat, marginant fins i tot l'oposició municipal.

Quan Emilio Medan, per raons de nacionalisme aranès, va voler fer un nou Document, el que en el fonts feia, era carregar-se el "Document del Plenari del Conselh" i a la vegada liquidar tota mena de protagonisme al Síndic Barrera i al diputat Paco Boya.

Passava a tenir el lideratge de la situació, el nivell municipal.

Això era totalment inacceptable, pels dos que volen liderar el País i tant se val que deia el "Document Medan" i tant se val que hi participessin militants dels seus propis partits, calia recuperar la iniciativa i recuperar el lideratge. Per una banda el Síndic, de mala gana, intenta fagocitar el "Document Medan" i fer-se'l seu, i per l'altre el duo Paco Boya-Rufino Martínez intenten boicotejar el Document, i ho fan de totes maneres: a Les enganyant a Medan i dient-li abans del Plenari que s'abstindria el Paco Boya per tenir més llibertat per desprès discutir una ampliació, d'una suposada i futura línia unitària, al Plenari del Conselh. Desprès va resultar que al Plenari el senyor Boya va dinamitar el fons i contingut del document. Al Naut Aran també s'abstenien. A Es Bordes desprès d'abstenir-se, feien arribar uns dies desprès la proposta, més o menys igual, que el document que han presentat a Vielha. També vàrem fer mans i mànigues, perquè deixessin de donar-li costat els signants del document: acabant la signant Cristina Enseñat deslligant-se del document i el convergent Miquèu Segalàs d'Es Bordes expressant en públic, que la versió Paco-Rufino és podia acceptar. (Conseqüent amb la seva postura ambivalent, de col·laboració en la fantasmada del "Festatut" de la Generalitat del Tripartit).

A l'Ajuntament de Vielha l'Alcalde Riu no volia passar el "Document Medan" pel Plenari, però veient que l'oposició convergent demanava oficialment, per la via reglamentaria, el Plenari; va voler tenir la iniciativa, i llavors i només llavors, convocà el Plenari municipal.

En el Plenari Extraordinari sobre l'aportació al debat de l'Estatut d'Autonomia, el que s'ha aprovat és un Document Alternatiu al "Document dels Ajuntaments", és el "Document Paco Boya".

Quins són els canvis?: Simplement afirmar ara, que els aranesos són catalans, que els aranesos formen part indissoluble de Catalunya, i que hi ha "...una singularitat del territori d'Aran" en comptes de manifestar que "...Aran és un País amb una realitat nacional".

Com és pot veure res de canvis terminològics, són canvis de fonts. És a dir, totalment comarcalistes catalans i no nacionals aranesos, per molt que hi hagin deixat tot un tros preliminar en el document, d'una exposició històrica nacional, perquè a les propostes concretes, baixen el llistó.

L'Alcalde Riu sempre havia dit que volia un Document sobre l'Estatut d'Autonomia amb una amplia reivindicació social i sense tant historicisme. On és això en el document seu?. En lloc, perquè no és seu. Riu només ha fet de corretja de transmissió dels interessos del seu partit, diluint novament una política municipal autònoma.

Però que el lector s'assegui, perquè el Plenari entre en una recta kafkiana: el cap de l'oposició municipal, el convergent Pau Perdices, signant del "Document Medan", a última hora, quan la votació li dona la derrota, aparta el seu suport al document que havia signat i pel que s'havia convocat el Plenari, i treu el seu document de Convergència Democràtica Aranesa per posar-lo en consideració. Com una Cristina Enseñat qualsevol, Perdices és desdiu, de facto, públicament del "Document dels Ajuntaments" i aporta el document de partit. Tota l'estratègia unitària municipalista a la merda i apareix la veritat: una brutal instrumentalització del "Document Medan".O sigui tres documents en el Plenari !!!.

I és que és va fer una pirula administrativa increïble en la votació.

La mecànica electoral fou, que en comptes de votar els dos Documents, un a un, ("Document Medan" i "Document Paco Boya"), és va fer una votació "calaix de sastre", tot a la vegada. Aquest sistema va fer les delícies de les "llebres de sempre", és a dir els que no és volien definir i volien quedar bé amb tothom.

Desprès de la única votació oficial, el document dels Convergents és va deixar de banda.

El resultat numèric fou:
Cinc (5) vots a favor del "Document Paco Boya". Quatre són d'Unitat d'Aran/ PSC i un del regidor del PP.

Tres (3) vots a favor del "Document Medan". Eren els vots dels convergents del CDA. (El regidor Casasayas desaparegut, com sempre).

I agafeu-vos, dues abstencions: la del famós Kiko d'Unitat d'Aran/PSC, i el del vell Pepito Calbetó, l'alcalde aranista de l'antic regim.

En el tipus tant esperpèntica de votació, no se sap si les abstencions, era a un document o a un altre, o era a tot el sarau muntat.

Com és pot veure, s'ha arribat a la pitjor situació possible, per negociar al Parlament de Catalunya l'autogovern d'Aran.

Si el diputat Paco Boya és creu que ha guanyat a Vielha, va errat, perquè els que hi hem perdut som tots i sobretot el que queda clar, és que els polítics d'Aran són incapaços de fer consens, i sobretot en un tema tan important com aquest.

I ara què?.


[PD: els conselhtòlecs o sigui els suposats especialistes en temes del "Conselh i dels Convergents", com l'Alcalde Riu, encara és creuen que el papus de Les, el comerciant convergent Jusèp Lois Boya, està darrera del "Document dels Ajuntaments" ("Document Medan"). Molta paranoia, perquè ni saben que passa a CDA, ni el JL. Boya, ex-diputat, té tant de poder ara, ni poden entendre el que ha mogut a tota aquesta operació a l'Emilio Medan (del seu partit, per cert), perquè el que no podent entendre és el que representa moure's per "fer País amb una visió, del que s'anomena, estil de política amb sentit d'Estat i amb sentit Institucional".].




ÚLTIMA HORA:

Desprès de 15 hores d'haver escrit aquest comentari, llegeixo en el diari EL SEGRE d'avui, un titular exquisit, en una petita nota anònima, que comenta el Plenari Extraordinari de l'Ajuntament de Vielha d'ahir.

Titular: "Vielha no vol extremismes en la relació amb Catalunya".

Tota una declaració de guerra al nacionalisme aranès. En un altre moment, caldrà comentar notes com aquestes i com és produeixen. Qui truca, qui intoxica i quin són els periodistes que fan política i no periodisme, a la premsa lleidatana.

Avui a Vielha hi ha dos Plens de l'Ajuntament: un sobre Pressupostos, l'altre sobre l'aportació al nou Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Hi ha hagut molt de marru darrera de la convocatòria del Ple extraordinari sobre l'Estatut, en ell l'Alcalde Joan Riu és juga la credibilitat dins del món nacionalista aranès o simplement dins del món aranista.

Ara veurem si tota l'espanyolització que Riu fa dia a dia a Vielha, és només conjuntural o respon a uns principis interns. (De moment només cal recordar que no té ni el més mínim respecte a la llengua aranesa, només cal que veieu com té l'avinguda Pas d'Arró, amb les banderoles del "Vielha Antic").

Tal com van les coses, Riu pot passar a l'historia de la capital d'Aran com l'Alcalde Cavall de Troia del PP o com un alcalde aranista, que va estar a l'alçada del moment històric de reivindicació de les qüestions d'identitat i d'autogovern.

De moment a tots, ens fa tocar el bombo amb clau partidista o pitjor amb clau de facció partidista!!!.

La "Batalla de Vielha" perquè progressi al Municipi de Vielha-Mijaran el "Document dels Ajuntaments sobre l'Estatut d'Autonomia", està continuant soterradament i sofertament, això sí, d'esquena a l'opinió publica.

Res del que està passant ho trobareu ni a la premsa aranesa: ni a la radio ni a la televisió (dues de les nostres vergonyes nacionals), ni tampoc a la premsa comarcal com "El Segre" o "La Mañana". (Aquests de Lleida no els interessa de res, el detall de la nostra política nacional).

Però tant, si surt com sinó surt en els mitjans de comunicació, els esdeveniments van passant, i s'està produint una espècie de polèmica dins dels sectors polítics del País.

I aquí comença el problema: de quin País estem parlant?. La Val d'Aran, Occitània, Catalunya, els Països Catalans o Espanya.

Perquè el que està passant, és que tot discutint un "Document per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya", s'està discutint la pròpia identitat nacional d'Aran. I sempre que és discuteixen valors i identitats profundes, (el que en les "agendes polítiques" en diuen "els temes identitaris"), tots aquells ciutadans que jugant a dues aigües o que van de transvestits polítics o que camuflen postures i historials reaccionaris, queden al descobert i com si un autèntic striptease polític i cívic es tractés, mostren l'autèntica cara. Perquè no hi ha escapatòria, tothom queda fotografiat.

La primera fotografia ha estat la de Cristina Enseñat, una dels signants del "Document dels Ajuntaments".

A la Senyora se li va ocorre abstenir-se, a la votació del Plenari de la Junta de la pedania de Betren, en la votació del famós Document.

O sigui la promotora del Document, l'única dona, perquè els altres signants són Emilio Medan, Jèp de Montoya, Pau Perdices i Miquèu Segalàs, desprès d'haver signat voluntàriament el Document, desprès d'haver-lo fet arribar a tots els Ajuntaments d'Aran perquè l'aprovessin en els seus Plenaris, desprès que s'aprovés als Ajuntaments de Les, Naut Aran, Es Bordes i a diferents pedanies, desprès de tot això; va i allà on ocupa un càrrec institucional municipal, que és la d'ésser membre de l'Entitat Municipal de Betren, en comptes de defensar la seva proposta documental: s'absté i carrega contra el contingut del Document.

I per acabar de fer-ho més increïble, la resta de pedanis donen suport al Document o sigui la Junta de Betren finalment li dóna llum verda.

No digueu sinó és esperpèntica tota aquesta història.

Jo ja vaig anunciar que el Paco Boya i el Rufino Martínez estaven coaccionant a la seva pròpia gent, però el que no s'esperava és que la deserció fos d'un dels signants. Al menys, que ho fes de manera tant descarada i de cara dura.

En una nota d'aquest Diari personal, del dimarts, 9 de novembre, d'enguany, vaig escriure:
"...Només ens queda, que faran els Alcaldes d'Aran respecte el nou Estatut d'Autonomia. De moment el treball conjunt, va a ritme de tortuga i els partits ja s'han preocupat de posar els seus comissaris dins l'operació. El Medan ja està vigilat, ben vigilat. (La Cristina vigila a l'Emilio i dona report al Paco. Legítim i normal)...".

Aquesta "Cristina", era la Senyora Cristina Enseñat. No cal afegir res més. Només una cosa, no és pot admetre que vagi dient públicament que ella era la representant d'Unitat d'Aran a la comissió del Document dels Ajuntaments, denigrant el paper de l'Emilio Medan, que també deu ésser d'Unitat d'Aran. Els que ens mirem des de fora tota la lluita de poders, de protagonisme i de principis a Unitat d'Aran-PSC, quedem absolutament sorpresos de com entre ells és puteixen i és denigren, continuant en la línia d'embrutar l'autoritat, almenys moral, d'un referent vivent del nacionalisme aranès. L'Emilio és respectat per tothom sense sectarismes ni carnets, menys els arribistes del partit en què milita tant la Cristina Enseñat com l'Alcalde Medan.

La Senyora Enseñat la van pressionar, i de passada la varen cremar. No és just que la Cristina Enseñat hagi tingut de fer aquest paper, no és mereixia que se la poses en tot aquest laberint. El maquiavelisme d'arrencar un signant ha estat genial !!!. Tota una maniobra per desacreditar el Document.

És una autèntica llàstima, però els errors en un tema tan profund com el que és discuteix aquests dies, tenen una factura enorme.

Ja no s'està discutint "Document Medan sí, o Document Medan no", o la postura vergonyant de l'abstenció. El que s'està discutint és: "Aran País o Aran Comarca". I en aquest tema, abstenir-se és deixar de fer de polític a Aran. No és possible quedar-se al marge d'aquesta discussió.

No és tracta només de citar la paraula "País", el que es tracta és que tota l'anàlisi i totes les reivindicacions de l'escrit estiguin informades, fonamentades i desenvolupades en i amb el concepte "País".

I enfront tanta claudicació, també hi ha un altre concepte en el que també caldria reflexionar: que és el de "la dignitat nacional aranesa".

I també caldria que ho fessin els Convergents del Síndic Barrera.

Algú ens hauria d'explicar com ha pogut passar que a la Junta de la Pedania de Gausac, hi hagi sortit un NO, a la votació del Document.

Els pedanis contraris al Document, no són militants de carnet del CDA, però ocupen càrrecs cedits pels Convergents. Uns veïns que, directament és pensen que Aran és Albacete. Almenys aquests no menteixen: són uns deliciosos nacionalistes espanyols situats a la Val d'Aran. Ni més ni menys, que uns enemics de la causa aranesa. I aquests són els "convidats" dels Convergents!!!.


Conclusió de les 7 Pedanies de Vielha-Mijaran:

Escunhau, Betren, Vilac, Casau, Aubert i "Arròs i Vila", o sigui 6, varen votar a favor del "Document dels Ajuntaments" i 1, Gausac, ho va fer en contra.

Més arguments, opinions i suports, perquè l'Alcalde de Vielha Joan Riu, posicioni a la capital d'Aran com la capital del nacionalisme aranès i l'aranisme. No és ell només, que és posiciona, sinó que és la capitalitat de l'aranisme i el progrés, el que ens juguem. I això ens ho polirem per una rivalitat patològica amb l'adversari polític?.

Com diu el poeta: "...que la prudència no ens faci traïdors...".

Mentre que el govern català explicava en roda de premsa, ni més ni menys amb quatre Consellers, que la Generalitat suprimirà les quatre províncies actuals per set vegueries, en una nova llei d'ordenació territorial; a Aran continuava la pressió i les males arts de la branca dels socialistes d'Unitat d'Aran per fer fracassar l'aprovació del "Document dels Ajuntaments sobre l'Estatut", en la que hi ha implicada l'altra branca nacionalista de la mateixa Unitat d'Aran, a més dels Convergents.

O sigui en roda de premsa el Conseller en cap Josep Bargalló, el portaveu del govern, el Conseller de Política Territorial Joaquim Nadal, el Conseller de Relacions Institucionals Joan Saura i el Conseller de Medi Ambient i Habitatge Salvador Milà, ens diuen que Aran estarà integrada en una vegueria que seria "Alt Pirineu i Aran".

Així és tanca, fulminantment, la polèmica que va obrir la proposta de divisió territorial feta pública pel Conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Carretero. Semblava una collonada de Carretero i ara és política governamental. Simplement, és la NEGACIÓ de què "Aran no pot ser inclòs en cap divisió territorial pròpia de Catalunya que no sigui ella mateixa".

Doncs mentre passava tot això i el dia abans, el Diputat-Conseller-Regidor Paco Boya i el Conseller-Regidor-i-dues-vegades-Secretari d'Ajuntament Rufino Martínez, alliçonaven als seus subordinats, perquè en les Juntes d'avui de les Entitats Municipals Descentralitzades de Vielha-Mijaran boicotegessin el Document que ha aparegut entorn l'Administració local d'Aran, com a contribució al debat del nou Estatut d'Autonomia. El Document és titula: "APORTACION ATH NAU ESTATUT DE CATALONHA" i està signat per Cristina Enseñat, Emilio Medan, Jèp de Montoya, Pau Perdices i Miquèu Segalàs. (Podeu veure el text integra en l'espai del dia dimecres, 1 de desembre, d'aquest DIARI).

En la remoguda vida política de la Val d'Aran, el que està passant entorn de la discussió del nou Estatut, és absolutament increïble, i no sé, si respon a una singularitat nacional aranesa o a una negligència política com una casa de pagès. Per això he guardat un cautelós silenci, per veure com anaven les coses. Però no dir res ara, seria complicitat en un dels episodis mes negre per Aran que ens toca viure i que ens pot deixar seqüeles nacionals per molts de temps.

Els antecedents d'aquest episodi és llarg, però només recordar que a començament d'estiu, desprès d'unes discussions de despatx entre el Síndic Barrera (CDA), el diputat Boya (UA/PSC) i el Conseller Martínez (UA/PSC), [també hi estaven implicats l'ajudant Campà (CDA) i l'advocat convergent Caminal], és va aprovar un document consensuat que desprès fou ratificat en el Plenari del Conselh d'Aran. (El grup polític PRAG, com sempre, va anar de torna).

Aquest document, denominat: "ERA REFORMA DER ESTATUT D’AUTONOMIA E ARAN", és un document que concreta sis punts, absolutament genèrics, però que d'una manera explícita concretava que érem un País i no estaríem en cap vegueria. Quasi tot el document el va proposar Unitat d'Aran/PSC; i Convergència, amb un pasotisme que feia feredat, ho va acceptar tot, mentre feia radicalisme explicant a la seva clientela que Aran podria ésser "l'Autonomia 18" de l'Estat Espanyol. El tant poc entusiasma, va fer, que d'una forma premeditada, el Govern aranès no distribuís el document consensuat a tota la població, sinó que ho fes de forma restringida i negligent.

El nacionalisme aranès estès per tots els partits polítics, tant els representats al Plenari del Conselh com el que no hi són, a més de diverses entitats cíviques, varen pensar que el "Document del Plenari" era baix de sostre i és varen començar a moure.

I varen haver diferents iniciatives, algunes d'elles aglutinadores, com la conferència de l'Alcalde Medan organitzada per Vivéncia Aranesa, d'altres teledirigides des de Barcelona i que varen tenir la mala virtut de dividir: com el "Bus de l'Estatut", el "Festestatut" i la conferència del Departament del Conseller Saura a Vielha.

Cap acte públic sobre el tema, organitzat per les Institucions com el Conselh o un Ajuntament. Mutisme hermètic. I tot això passava, perquè els partits aranesos no tenien una visió oficial conjunta, perquè internament no és posaven d'acord: Barrera i la seva "Autonomia 18" topava amb la Convergència catalana i el propi Pujol, i Boya topava amb la seva ala nacionalista liderada per l'Alcalde Medan.

Que passava?: doncs, que la dicotomia comarcalistes-nacionalistes era tibant.

S'entenien millor nacionalistes aranesos de diferents partits, que espanyolistes, catalanistes funcionals i aranistes del mateix partit. Fins i tot el PP feia mèrits aranistes públicament i UDC també, com ja era usual.

Però l'Alcalde Medan (UA), un nacionalista de pedra picada, amb complicitat de Jep de Montoya (CDA) varen articular un Document que desprès junt amb Cristina Enseñat (UA), Pau Perdices (CDA) i Miquèu Segalàs (CDA), acabaria sent el "Document dels Ajuntaments", que pretenien que els diversos plenaris municipals aprovessin. Era la resposta del nacionalisme conseqüent aranès a tanta bajanada, manipulació i negligència de la classe política nacional d'Aran.

Ni idea de la tria dels signants del Document, ni com és va articular el text, ni com s'ha difós. Però malgrat tant camí tortuós, és un document patriòtic, pel meu gust poc polític, però indiscutiblement el millor dels documents sobre l'Estatut, que circulen avui en l'arena política i cívica aranesa.

El Síndic Barrera va tenir un atac de banyes indescriptible i és volia "menjar" al Montoya, i el Boya també és va emprenyar.

Que havia fet el Senyor Medan?, doncs un tir per hipèrbola, com que no podia sortint-se al seu partit, perquè ho bloquejave el propi Boya, el Comissari Rufino (només militant del PSC), el President del partit i militant del PSC i d'UA Arturo Calbetó, l'Hipòlito (el socialista de les històriques banderes espanyoles pels carrers de Bossòst), l'Angelina, (jugant sempre a dues aigües, però sabent perfectament qui és el poder), i etc etc; treu el problema al carrer i el situa al nivell que més coneix: el municipal. Per una banda, juga fort a la Diputació de Lleida i fa definir a tothom, amb desesperació de Boya, sobre que Aran no estaria inserida en cap vegueria. Desprès fa l'aliança de fet, amb altres militants d'altres partits, que són regidors, i redacten el "Document dels Ajuntaments".

El Paco Boya viatge a munt i avall, i el Comissari Rufino intenta posar ordre. Feia molt de temps que li estaven fent el llit a Medan, però ara ja sabem qui posa els llençols i qui, confonen el que és un Secretari d'Ajuntament i un Polític, desbarra contra Medan.

No havia sentit tants insults al nacionalista Medan, des de l'època que se'n fotien pels pots de melmelada que feia, per buscar diners pels Corbillhuèrs. Ha estat, és i em temo que serà: un constant llençar merda a un càrrec polític. Potser si que hi ha un precedent: només quan la pròpia Unitat d'Aran és volien treure del damunt al Juanito Riu, quan volia ésser, per segona vegada, l'alcaldable a Vielha, mentre preparaven una altra candidatura alternativa.

No us perdeu els Plenaris dels Ajuntaments:

L'Ajuntament de Les ha aprovat el "Document dels Ajuntaments", a través d'un Plenari insòlit. Amb una agre discussió de Boya i Medan, deixant amb la boca oberta la resta de regidors del propi partit. Potser mai, en aquella Santa Casa de Les, l'Alcalde Medan s'havia discutit amb el seu alumne i protegit Paco Boya. Resultat: doncs que Boya és va abstenir com altres regidors. El document fou aprovat.

Ajuntament del Naut Aran: S'aprova el document per la majoria Convergent i el Conseller Manuel Rocher, l'independent d'Unitat d'Aran de més baix espectre nacional aranès, també s'absté. És a dir, la línia comarcalista i del PSC d'Unitat d'Aran s'estava abstenint amb el document.

També, fins avui, ha aprovat el Document, el Plenari municipal de "Es Bordes".

És evident, per qui coneix els Convergents d'Aran, que si el Síndic Barrera no hagués donat el vist i plau al document, els convergents no haguessin donat el seu suport als Ajuntaments. Però a ningú se li ha d'escapar l'actitud actual de pèndol del Síndic Barrera.

L'objectiu sempre és el mateix: Fotre als del Boya, tenir un pols continuat amb els convergents de Barcelona i Lleida, i aconseguir el màxim de poder.

Fer i desfer al gust, governar sense cap transparència, augmentar les seves llistes negres (en les que estic en bona posició) i anar aguantant.

Rodejar-se de tota mena de mediocritats, donar prebendes a qui calgui - fills, dones i consentits - i portar el seu missatge polític cap a un "populisme radical", que desorienta al seu propi partit al que té dividit, enfrontat entre faccions i clans emprenyats, perquè la seva política els hi ha perjudicat els seus interessos familiars.

Ma dura, somriures i cops a l'esquena. Tot un fenomen el nostre Síndic!. (Tranquils que no ho llegirà, perquè mai he trobat un sol polític que admeti que llegeix aquest DIARI).

Però que passa?. Doncs per primera vegada, de veritat, s'ha adonat el Síndic de la pinça verinosa que li està fent el Govern Tripartit i el diputat Paco Boya amb la seva tribu del PSC. Arribant al súmmum quan li diuen que la "Comissió d'Urbanisme d'Aran" estarà a Lleida. Llavors s'emprenya i vol menjar-se a tota mena de socialistes. Barrera nacionalista o una moguda per interessos crematístics?. La cartera o el País?.

-"Haurem de sortir al carrer", deia el Síndic exaltat i feliç entre mig de tota mena de llepaculs, que li feien la gara-gara.
-"Colomines, haurem de desemmascarà la gent d'Aran que juga contra el País". Em deia, referint-se evidentment a la gent del Boya.

Els dies passen i potser el Síndic ens haurà d'explicar que té acordat d'amagat amb el Conseller Carretero i perquè no ha potenciat els debats públics que m'havia anunciat, i que imbècil de mi, li vaig fer cas, i no els he potenciat pel meu compte. Perquè hi ha una constant en el camp del Conselh actual: la fantasmada constant.

I arribem avui:

Avui comença la "Batalla de Vielha", és a dir el procés a Vielha, perquè tots els nivells municipals aprovin el "Document dels Ajuntaments". Avui a les Juntes de tots els pobles descentralitzats de Vielha, veurem que passa, desprès de tanta trucada i ensinistrament partidista.

Però el que serà important, serà veure que fa l'Ajuntament de Vielha i que fa el seu Alcalde.

Vielha és la capital d'Aran i l'Alcalde Riu té un càrrec carregat de simbolisme. Que farà l'alcalde?. Jugarà comarcalisme o nacionalisme?. Jugarà al poder de Boya o al patriotisme de Medan?.

Avui Riu està en una situació també insòlita, és com un "Pepito 2", depèn del Pepito original i del regidor del PP. Els hi dóna cova i canxa, perquè els necessita per aprovar coses. Tot aquest mercadeig, pot carregar-se una postura nacionalista aranesa?.

Si Riu no és nacionalista, que és?. Socialista?. Vinga ja!. Potser com mai, Riu pot situar-se amb el seu propi discurs i demostrar que és un Alcalde amb projecte i que pren decisions i no un simple titella del Comissari Rufino. Per "polític sense autonomia" ja tenim a Vielha, al cap de l'oposició el regidor Perdices, que segueix missing, encara que s'ha recuperat amb el "Document dels Ajuntaments".

Perquè diem-ho clar: si avui Unitat d'Aran/PSC i Convergència no tenen un pacte municipal a l'Ajuntament de Vielha és per raons, exclusivament, personals i sectàries. Si l'equip Perdices-Barrera o millor dit Barrera-Barrera, no hagués fet una campanya electoral degradatòria, insultant i de menyspreu al candidat Riu i la seva família (Dona inclosa i fiscalització del seu sou, també), avui hi hauria pacte. I Vielha no és pot permetre aquesta mena de lluites fratricides, perquè van encontre els interessos del ciutadà i veí.

Per una vegada, Aran bé val una reivindicació de País de forma unitària, com recull el "Document dels Ajuntaments sobre l'Estatut". Esperarem amb paciència.

Benvolgut Senyor Director del diari Avui:

En un titular de l'Avui deia: "La versió original de Mireia". És referia a què l'editorial catalana Quaderns Crema, publica la inèdita primera traducció que va fer Maria-Antònia Salvà de l'obra de Frederic Mistral. Ho celebrem.

Només reafirmar, la obvietat, que "la versió original" és en occità, llengua també patrimoni dels catalans, perquè en la seva versió aranesa forma part del cos lingüístic de la nació catalana. El País Val d'Aran, País i no Comarca, té com clàssic de referència en la seva literatura a Mistral.

La incongruència de tot això és que tindrem una edició en català, però en l'Any Mistral, - perquè fa 100 anys que se li va concedir el Premi Nobel -, no hem pogut trobar suport per editar Mistral en occità-aranès. Avui no és troba "Mireio" en cap edició moderna i cap escolar hi té accés. I quan hem intentat que la Generalitat de Maragall (Tripartit) o el Conselh d'Aran (Convergent) ajudéssin, ens han tancat les portes. Només hi ha diners per festes i actes efímers, res per literatura bàsica. Queda feta la denúncia i seguim buscant editor.

Joan-Ramon Colomines-Companys
President de Vivéncia Aranesa
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk
http://vivenciaaranesa.blogspot.com/

Ni ho dubteu: El poema esdevé una arma tant o més poderosa que qualsevol arma de foc.
De vegades és millor no escriure res al Diari sobre Aran, (tot i el menyspreu continuat de la llengua aranesa per part de les institucions públiques, sobretot les municipals), practicar "el coratge de callar" i aportar un bon poema, que podria ésser una metàfora sobre un sector de la Val d'Aran d'avui.


EL CORATGE DE CALLAR

El coratge de la boca closa, malgrat l'artilleria!
La ratlla rosa i quieta, un cuc, assolellant-se.
Hi ha discs negres al darrere, els discs de l'ultratge,
i l'ultratge d'un cel, el del seu cervell folrat.
Els discs giren, demanen que se'ls escolti

carregats, com ho estan, amb històries de bastardies.
Bastardies, costums, desercions i falsedats,
l'agulla fa camí en el seu fondal,
bèstia de plata entre dues fosques gorges,
un gran cirurgià, que ara tatua,

tatua un i un altre cop els mateixos blaus greuges,
les serps, els infants, els pits
a sirenes i a noies de somni amb dues cames.
El cirurgià està callat, no parla pas.
Ha vist massa mort, en té les mans plenes.

Així els discs del cervell giren, com boques de canó.
Després hi ha aquells antiga podadora, la llengua,
infatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
Té nou cues, és perillosa.
I el brunzit que arrenca de l'aire, un cop s'engega!

No, la llengua, també, ha estat desada,
l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
És un objecte meravellós:
les coses que ha foradat en el seu temps!

I què me'n dieu dels ulls, els ulls, els ulls?
Els miralls poden matar i parlar, són cambres terribles
on hi ha una tortura contínua que tan sols es pot mirar.
El rostre que vivia en aquest mirall és el rostre d'un mort.
No us preocupeu dels ulls:

poden ser blancs i tímids, no són pas delators.
Els seus raigs letals plegats com banderes
d'un país del qual ja no se'n sap res,
una obstinada independència,
insolvent entre les muntanyes.

Sylvia PLATH, Arbres d'hivern,
Edicions del Mall, Barcelona, 1985.
Traducció de Montserrat Abelló

Dedico aquest "Poema-Objecte", del poeta català Joan Brossa, a tots aquells d'Aran, que amb "premeditació i traïdoria" han destruït els cartells de Vivéncia Aranesa que hi havien per Vielha, que deien: "Era Val d'Aran ei un País e non pas ua Comarca. Explica'c"
En tenien "ganes" i ho han fet. Felicitats senyors!.

INSCRIPCIÓ SECRETA de Carles RIBA


Aquí es besaren
dos amants, com de sobte
no coneixent-se:
fora del temps, dels rostres,
en la memòria pura.

No us oblideu de llegir el Portal i Blog de l'Associació Cultural Vivéncia Aranesa, i a més, per a les seves seccions "d'Enllaços", "Agenda" i "Llibres" feu arribar al seu e-mail, tanta informació com tingueu. S'està detectant una lectura ascendent al Portal, entre lectors de l'Occitània sota administració francesa.

En el Portal de Vivéncia Aranesa és publiquen escrits en tots els dialectes occitans, encara que predomina l'aranès. Com que hem detectat una certa desorientació ortogràfica per part d'algunes persones i sobretot estudiants, buscarem la manera que en cada aportació quedi dit, al començament, en quin dialecte està escrit el text.

Vivéncia Aranesa busca gent que pugui col·laborar tècnicament i periodísticament en la seva Web. També busca tota mena d'acords amb entitats de tota Occitània per crear un PORTAL OCCITÀ DE REFERÈNCIA. Sense oblidar que és necessiten diners per potenciar internet en llengua occitana.

Anima't lector, sinó Prozac o un llibre!!!

O sinó, encara més fort: Col·labora activament amb la campanya publicitària que comença avui a Vielha, adreçada a Aran, però també pensant en els centenars de visitants:

"Era Val d'Aran ei un País
e non pas ua Comarca. Explica'c".

"La Val d'Aran és un País
i no una Comarca. Explica-ho".

http://vivenciaaranesa.blogspot.com (Clicar)
vivenciaaranesa@yahoo.co.uk (Clicar)

Suport al Dia
Mundial contra la SIDA


Avui veurem el Document que ha aparegut entorn l'Administració local d'Aran, com a contribució al debat del nou Estatut d'Autonomia. Està signat per: Cristina Enseñat, Emilio Medan, Jèp de Montoya, Pau Perdices i Miquèu Segalàs.

El Document s'ha presentat als Ajuntaments d'Aran, perquè els seus Plenaris li facin costat: aprovant-lo.

Com que crec que els ciutadans i ciutadanes d'Aran necessiten tota mena d'informació, per poder participar activament al debat del nou Estatut d'Autonomia i a la nova Llei d'Aran, per això reprodueixo el Document de forma integra, sense cap explicació del rerefons polític de cada comentari, perquè sigui el lector qui en tregui una pròpia opinió.

Un altre dia en faré un comentari polític, no només del text, sinó també explicant el context en què apareix, el paper de cada signant, l'estratègia i tàctica en cada partit i el document, i a més el procés de negociació. (Per cert: no busqueu el Document en cap Web oficial de partit o institució, perquè no hi és. Tot un símptoma.).



APORTACION ATH NAU ESTATUT DE CATALONHA

Coma ei ben sabut, e aué generau e ampliament aceptat, Aran ei un País non-catalan qu’auè forme part de Catalonha e que gaudic d’ua practica independéncia politicoadministratiua enquia 1834. A compdar d’aqueth an, per ua Reiau Cedula de Maria Cristina, (Reina Governadora, tutora de Isabel II) sigueren abolides es Institucions araneses e eth sòn regim politic especiau e se li impausèc a Aran eth nau regim politicoadministratiu generau der Estat espanhòu e se l’integrèc forçadament en Catalonha.

Ua lei ordinària deth Parlament (lei 16/1990) en consonància damb era Disposicion Adicionau Prumèra der Estatut de Sau reintaurèc es istoriques Institucions de Govèrn araneses e dèc un prumèr pas entara recuperacion des drets politics d’Aran.

Era sua lengua e cultura pròpies, era sua istòria pròpia, es sues institucions de govèrn pròpies, era propietat comunau dera màger part deth sòn territòri, era consideracion des aranesi como òmes libres non sosmetudi jamès a un senhoriu feudau, era possession franca des sues aigües, bòsqui, mines, pastures, caça, pesca e d’auti fruts, beneficis e productes des sues montanhes, e era constanta volentat des aranesi, manifestada en tot moment ath long de tota era sua istòria, de voler continuar mantenguent era sua identitat, libertats e indepéndencia entà regir-se e administrar-se eri madeishi, coma reflèxe er hèt de que Jaume II le conferisse a Aran eth rang confederau de Bailia Generau en pè d’igualtat damb Catalonha, Aragon e Valéncia, merite que damb aguest nau Estatut de Catalonha s’establisque un pacte de liura associacion d’Aran damb Catalonha entà qu’amassa, per pròpia volentat e damb mutu respècte caminen amassa eth camin deth pervier.

Aguest nau Estatut a d’èster er Estatut de Catalonha e d’Aran en que se consagre ua union liura e pactada des dus territòris e que sigue era continuacion de çò que s’inicièc en sègle XII damb es tractats d’Emparança signadi pes aranesi, como òmes liures, propietaris deth sòn País, damb era Corona catalanoaragonesa, que continuèc damb Era Querimòmia en 1313 e damb toti es furs e privilètges que toti es reis, enquia Ferran VII en sègle XIX, e que garantiren as aranesi aqueth règimen autonomic especiau que durèc 120 ans mès qu’era propia Generalitat de Catalonha, Eth “Decreto de Nueva Planta” de Felip V de 1616 non afectèc a Aran ne se l’ncluic en cap des 12 “Corregimientos” enes que quedèc dividida Catalonha.

En aguest sentit propause ath Parlament de Catalonha que d’acòrd damb Aran assomisque ara eth papèr qu’en tempsi passadi auie era Monarquia ena sua dirècta e volontariament pactada relacion damb Aran e se corregisque e repare era union forçada qu’en contra dera volentat des aranesi se impausèc “ manu militari “ a compdar de 1834 damb era inclusion d’Aran ena Província de Lhèida e per tant en Catalonha e se suprimiren es sues institucions de govèrn, es sues libertats e era sua ancestrau autonomia.

Aran ei un País damb uns drets istorics similars o equiparables as des territòris foraus -(qu’inclús en elaborar-se es corresponents estudis juridics permeterien, possiblement, era constatacion de qu’ei en si madeish un Territòri-Forau)-, per çò qu’ar empar dera Disposicion Adicionau Prumèra dera Constitucion e en conseqüéncia damb aguesti irrenunciables drets nacionaus deth Pòble aranés, qu’aué vo seguir mantengent eth dret a decidir eth sòn destin e qu’eth Parlament de Catalonha, qu’aué tanben ei eth Parlament d’Aran, reconeish e se compromet a respectar, cau qu’eth nau Estatut de Catalonha contengue un titol especific que damb eth nòm de “Estatut d’Aran“ explicite es trets essenciaus d’aguesta liura associacion d’Aran damb Catalonha. Ath delà d’aqueth títol especiífic e entà que quede ben clara era associacion des dus territòris, ei de besonh que toti es articles deth nau Estatut que nomenten a Catalonha o ara cultura catalana, nomenten tanben a Aran e ara cultura aranesa.

-Eth nau Estatur a de reconéisher a Aran eth dret a arténher es maximes còtes d’autogovèrn e a créisher politicament, administratiua, culturaru, sociau e economicament sense mès limitacions qu’es que mèrque er ordenament juridic e sense impediments de cap de classe.

-Eth nau Estaut a de manifestar qu’Aran ei un País damb ua realitat nacionau que s’assòcie liurament a Catalonha e se constituís coma un Territòri autonòm damb un regim politicoadministratiu especiau.

-Tanben a de díder eth nau Estatut qu’Aran non pòt èster includit en cap division territoriau pròpia de Catalonha que non sigue era madeisha.

-Er aranés, lengua occitana d’Aran ei ua des dues lengües pròpies d’aquet conjunt territoriau constituït per Catalonha e Aran. S’ad aqueth conjunt se lo denomine Catalunya, eth nau Estatut a de determinar qu’es dues lengües, Catalan e Aranés, -Occitan d’Aran-, an d’èster oficiaus en Catalunya.

-Eth nau Estatut a d’afirmar qu’es institucions de Govèrn araneses son Eth Conselh Generau d’Aran e Eth Sindic Generau d’Aran. E qu’en procès d’assumpcion de competéncies transferides dera Generalitat de Catalonha ath Conselh Generau d’Aran, aguest se constituís tamben coma organ executiu dera Generalitat de Catalonha en Aran, per çò qu’eth Parlament legislarà per lei ordinària eth foncionament e es contenguts competenciaus d’aguest organ collegiat.

-Er Estatut a de contier qu’era Generalitat reconeish ath Conselh Generau d’Aran era facultat exclusiua deth desplegament reglamentari des leis deth Paralment en Aran.

- Eth nau Estatut a de díder qu’eth Síndic Generau d’Aran ei er Ordinari deth President dera Generalitat en Aran.

-En nau Estatut s’a de explicitar qu’era Genealitat s’obligue a transferir per delegacion as Institucions de govèrn araneses aqueres competéncies e servicis damb es que aqueres Institucions de Govèrn araneses poguen complir damb eth sòn deuer de dar un bon servici as ciutadans aranesi e ath madeish temps garantir era perviuença dera identitat pròpia. En aguest sentit, serà aprovada peth Parlament de Catalonha ua segona lei de règimen especiau d’Aran que, sustituint ara Lei 16/1990 de 13 de junhsèga, pòrte a compliment es transferéncies plies listades en punt 3 der article 20 d’aquera lei, establisque un nau listat de competéncies e servicis dera Generalitat susceptibles d’èster transferides ath Conselh Generau d’Aran, regule era adequada financiacion que garantisque era su autonomia e eficàcia d’autogovèrn e regule tamben eth foncionament des organs de govèrn d’Aran sense mès límits qu’eth respècte ath blòc constitucionau e ath principi de legalitat

En generau e ath delà era Generalitat a de cedir ath Conselh Generau d’Aran es competéncies e servicis que determinen es leis deth Parlament acompanhades dera corresponenta e sufisenta dotacion pressupotaria que quedarà incluida en Pressupòst generau dera Generalitat.

-En nau Estatut s’a de explicitar tanben qu’en promulgar-se era Lei Electorau de Catalonha, Aran serà ua circunscripcion electorau entà trigar un Deputat ath Parlament qu’aurà era representacion deth Pòble aranés e dera minoria lingüística e culturau que constituís Aran en Catalunya.

En eth nau Estatut tanbem a de quedar fixat que :

-Eth Conselh Generau d’Aran s’elegira damb un sistèma electorau dirècte per sufragi universau.

-Aran dispause de drapèu, Escut e imne pròpis.

-Atau madeish e coma conseqüència deth pacte istoric des Tractats d’Emparança deth segle XII e era Querimònia der an 1313 e de toti es auti furs e privilètges aranesi que relacionauem tostemp dirèctament as aranesi damb eth rei, eth nau Estatut a de fixar qu’era Generalitat de Catalonha se relacione en mès naut nivèu damb eth Conselh Geneau d’Aran.

- En tot èster Aran dipositària d’un dret civiu pròpi coma tamben d’intitucions publiques pròpies e, ena oportunitat deth son desvolopament, eth nau Estatut a de determinar qu’eth Conselh Generau a residenciada era propòsta d’iniciatiua legislatiua entà redactar es projèctes de lei pertinentes damb pr’amor dera sua presentacion ath Parlament.

-Cau qu’eth nau Estatut reconeishe e regule eth dret deth Conselh Generau d’Aran a hèr propòstes d’iniciatiua legislatiu en Parlament.

-Eth nau Estatut a d’evidenciar qu’era Generalitat de Catalonha reconeish ath Conselh d’Aran eth dret a realacionar-se directament damb era rèsta des territòris d’Occitania en matèria lingüistica e culturau.

E atau madeish eth nau Estatut a d’afirmar qu’era Generalitat collaborarà ena projeccion exteriora d’Aran, lo tierà en compde enes sòns projèctes de cooperacion transfronterèra e velharà peth reconeishement internacionau der Aranés (Occitan d’Aran).

Aran eth dia 22 de Noveme der an 2004

Era Val d'Aran ei un País
e non pas ua Comarca.
Explica'c.



L'aranès ens uneix a tots.
El aranés nos une a todos.
O aranés únenos a todos.
Aranierak batzen gaitu guztiok.

Avui, un dels firmants, m'ha fet arribar el document "APORTACION ATH NAU ESTATUT DE CATALONHA", que signa Cristina Enseñat, Emilio Medan, Jèp de Montoya, Pau Perdices i Miquèu Segalàs.

És un document que pretenen, que en sessió plenària, els Ajuntaments d'Aran l'aprovin.

Tota l'operació sobta: sobta com s'ha fet, qui firma el document i el contingut.

Exactament com el document comú del Plenari del Conselh Generau d'Aran, que varen redactar per contribuir al debat del nou Estatut d'Autonomia, falta transparència en la confecció i en la recerca de complicitats.

Tant si els hi agrada o no, quan el "Document Medan" el tingui transcrit per posar-lo a internet, ho faré en aquest Diari i llavors en donaré la meva opinió.

Com a ciutadà, politicòleg, periodista i president d'una entitat cultural aranesa, estic en contra de tanta discussió de despatx, tota feina poc transparent i sobretot tant poca difusió i promoció del tant necessari debat, de com Aran s'implica al nou Estatut d'Autonomia.

En el segon document de Vivéncia Aranesa de participació del debat de l'Estatut d'Autonomia, (Octubre del 2004), dèiem com una de les propostes:

"...Que és realitzi una campanya divulgativa i pedagògica, adreçada a la població d'Aran, per donar dades i instruments informatius perquè els ciutadans puguin participar de forma activa al debat del nou Estatut d'Autonomia i a la nova Llei d'Aran.

Les institucions araneses tan nacionals com locals, n'haurien d'ésser els dinamitzadors d'aquesta campanya, a més també les entitats privades hauríem d'intentar participar activament en aquesta tasca pedagògica de dinamització cívica...".

No hi ha campanya aranesa, i ara també, a nivell municipalista no és treballa de forma oberta.

Darrera el "Document Medan" hi ha una crisi tant profunda dels partits aranesos, que caldrà analitzar-ho i explicar-ho tot amb calma. Sobretot per beneficiar Aran com a País. Encara que em temo que el politiqueig, el partidisme i els interessos personals, poden truncar, definitivament. una visió unitària, política i realista.

Una altra oportunitat perduda de fer participar la societat civil organitzada.

CAT